era el cel altre cop gris (jo sóc així, com un dia d'estiu i un dia de tardor, tot junts, com la platja a l'estiu quan plou, com el que no s'ha d'entendre: només s'ha d'escoltar), aquell cel altre cop gris,
i tan blau que era...
olafur arnalds sonant i hi ha tants ocells al món...
he perdut tot referent de futur, passat i present,
estic emprenyada i no vull estar-ho.
no m'agrada.
hi ha al cel la tardor que esperem.
hi ha a la meva mirada tot el que no vull sentir.
hi ha el límit, allà fora; el límit, aquí dins; hi sóc jo, aquí i allà.
només sóc melodia, no pas raó; de mi només en podeu esperar ritme i cançó, poca cosa més. només sóc poesia. no es tracta de buscar conclusions, ni tan sols camino en espirals, només segueix-me, segueix-me,
deixa'm ser.
perquè han passat massa coses.
perquè tu no saps res de mi.
i tan blau que era...
olafur arnalds sonant i hi ha tants ocells al món...
he perdut tot referent de futur, passat i present,
estic emprenyada i no vull estar-ho.
no m'agrada.
hi ha al cel la tardor que esperem.
hi ha a la meva mirada tot el que no vull sentir.
hi ha el límit, allà fora; el límit, aquí dins; hi sóc jo, aquí i allà.
només sóc melodia, no pas raó; de mi només en podeu esperar ritme i cançó, poca cosa més. només sóc poesia. no es tracta de buscar conclusions, ni tan sols camino en espirals, només segueix-me, segueix-me,
deixa'm ser.
perquè han passat massa coses.
perquè tu no saps res de mi.
la tam vol fotos i se les mereix. jo no sé pas com han aguantat tant de temps... l'espera de les fotos.
així que anem-hi!
(i ara... bona nit! com es pugui, és clar, jo al cel hi veig estrelles... sempre) :*
així que anem-hi!
(i ara... bona nit! com es pugui, és clar, jo al cel hi veig estrelles... sempre) :*
______
Because he's the hero Gotham deserves, but not the one it needs right now...and so we'll hunt him, because he can take it. Because he's not a hero. He's a silent guardian, a watchful protector...a dark knight.
(sempre començo sèries que mai acaben i potser ni continuen, però sempre, i ho juro, quan les començo tinc la intenció de continuar-les. avui començaré la sèrie de tresors fotogràfics. tinc la intenció de recuperar aquelles fotos que porten guardades en carpetes dins de cds oblidats fa anys i anys... fotografies que, al cap i a la fi, no em pertanyen, ja que són fragments d'un passat no només meu...)s
per exemple aquesta foto:
la mama encenent un cigarro (301202). m'agrada la foto.
la teta i en ferran el gener o febrer del 2003...
la teta i jo a barcelona (davant del macba) el gener del 2003
per exemple aquesta foto:
la mama encenent un cigarro (301202). m'agrada la foto.
la teta i en ferran el gener o febrer del 2003...
la teta i jo a barcelona (davant del macba) el gener del 2003mais je suis pur et je viens d'une étoile
comença la sèrie d'autoretrats d'abans i d'ara
120903
120903
cuidar estrelles, i bona nit amb mimos, i quins ulls i quina llum que ja no sé ni d'on ve,
:*
PD: avui hi havia al cel més estrelles que mai...
i les de terra brillaven més...
i quina son, quin cansament, quin estiu!
___________
*
:*
PD: avui hi havia al cel més estrelles que mai...
i les de terra brillaven més...
i quina son, quin cansament, quin estiu!
___________
*
dedico aquest post a l'èlia.
(que crec que ja no llegeix aquest weblog) ... i que l'altre dia me la vaig trobar a la festa major i vaig tenir un rampell d'explicar-li intimitats,
i em va agradar.
em va agradar trobar-me-la i per un moment sentir-me com quan fa ja quatre anys.
vaig adonar-me que era molt divertit explicar coses (i perquè un lambrusco ens aniria molt bé, i fins i tot robar vodka absolut als de l'habitació del costat, dissimuladament,... i després anar a buscar la tamara, i no patiu que jo us explico tot filosofia i aprovareu amb un 9 perquè la tribu skeptomai sempre quedarà immune al pas del temps. i sé que sembla una tonteria tot això, després de quatre anys, però jo només vull dir-vos que segueixo pensant en vosaltres, o en nosaltres, d'alguna manera; i que sempre serà així)
(que crec que ja no llegeix aquest weblog) ... i que l'altre dia me la vaig trobar a la festa major i vaig tenir un rampell d'explicar-li intimitats,
i em va agradar.
em va agradar trobar-me-la i per un moment sentir-me com quan fa ja quatre anys.
vaig adonar-me que era molt divertit explicar coses (i perquè un lambrusco ens aniria molt bé, i fins i tot robar vodka absolut als de l'habitació del costat, dissimuladament,... i després anar a buscar la tamara, i no patiu que jo us explico tot filosofia i aprovareu amb un 9 perquè la tribu skeptomai sempre quedarà immune al pas del temps. i sé que sembla una tonteria tot això, després de quatre anys, però jo només vull dir-vos que segueixo pensant en vosaltres, o en nosaltres, d'alguna manera; i que sempre serà així)
parèntesis mig fals. continuo:
m'agrada la gent, sopar a la rodona improvitzadament com un batalló anti-demons amb la teta en ferran la judit i la maria, trucar l'iria i saber que voldria venir i pensar que ja vindrà un altre dia, passar la nit fora, no acabar-me l'amanida perquè no vull i menjar lenta perquè em surt així, escoltar marlango feliç, però trista; esperar la trucada de la gal·la i dir-li que l'esperava (perquè l'esperava) sabent que es posa contenta, m'agrada que la gal·la sàpiga que recordo el que ens diu,
m'agrada que la maria estigui dormint, descansant; m'agrada que la maria sigui una almudena...
m'agrada haver dit que estic trista... és així com estic. cansada, abatuda, no és que hagi perdut el sentit de res, només estic cansada. vull treva, però a vegades no toca. he hagut d'aguantar moltes mirades que no volia aguantar només per pensar que era el que havia de fer... buf, cansada.
m'agrada marlango i ballar un vals xiulat,
m'agraden les dones embarassades,
m'agraden els nens i les nenes,
m'agrada la llum (sobretot),
m'agrada dir què m'agrada,
i a les cançons de marlango trobo una mena d'illa de parèntesis plena de pau i tranquil·litat, tot i que trista; i és trista perquè faria com qui jo sé quan era petiteta i me n'aniria al peu del llit de dues estrelletes i me les quedaria mirant i diria: "vull jugar!", i us despertaria i me n'aniria; si sortíssim amb el cotxe ara, on arribaríem? voleu anar lluny, ben lluny a veure món?
jo sí,
i no m'agrada la nit perquè s'ha de dormir,
i perquè demà serà demà i el temps no para de córrer i perquè la gent comenta que l'estiu s'acaba
i a mi aquestes coses m'angoixen massa perquè no sé tractar amb el temps
i vaig començar a llegir un llibre en què l'home protagonista de cop diu "jo sóc temps"
i crec que feia temps que no estava tan trista,
d'aquella tristesa pura i fins i tot sensual que no sé on arriba,
i m'agrada la suavitat,
els abraços,
els mimos (necessito),
les carícies,
l'amor,
les cançons tristes per ara, fins i tot the cure si fos capaç,*
____
* acabar amb una coma, com qui no vol acabar.
m'agrada la gent, sopar a la rodona improvitzadament com un batalló anti-demons amb la teta en ferran la judit i la maria, trucar l'iria i saber que voldria venir i pensar que ja vindrà un altre dia, passar la nit fora, no acabar-me l'amanida perquè no vull i menjar lenta perquè em surt així, escoltar marlango feliç, però trista; esperar la trucada de la gal·la i dir-li que l'esperava (perquè l'esperava) sabent que es posa contenta, m'agrada que la gal·la sàpiga que recordo el que ens diu,
m'agrada que la maria estigui dormint, descansant; m'agrada que la maria sigui una almudena...
m'agrada haver dit que estic trista... és així com estic. cansada, abatuda, no és que hagi perdut el sentit de res, només estic cansada. vull treva, però a vegades no toca. he hagut d'aguantar moltes mirades que no volia aguantar només per pensar que era el que havia de fer... buf, cansada.
m'agrada marlango i ballar un vals xiulat,
m'agraden les dones embarassades,
m'agraden els nens i les nenes,
m'agrada la llum (sobretot),
m'agrada dir què m'agrada,
i a les cançons de marlango trobo una mena d'illa de parèntesis plena de pau i tranquil·litat, tot i que trista; i és trista perquè faria com qui jo sé quan era petiteta i me n'aniria al peu del llit de dues estrelletes i me les quedaria mirant i diria: "vull jugar!", i us despertaria i me n'aniria; si sortíssim amb el cotxe ara, on arribaríem? voleu anar lluny, ben lluny a veure món?
jo sí,
i no m'agrada la nit perquè s'ha de dormir,
i perquè demà serà demà i el temps no para de córrer i perquè la gent comenta que l'estiu s'acaba
i a mi aquestes coses m'angoixen massa perquè no sé tractar amb el temps
i vaig començar a llegir un llibre en què l'home protagonista de cop diu "jo sóc temps"
i crec que feia temps que no estava tan trista,
d'aquella tristesa pura i fins i tot sensual que no sé on arriba,
i m'agrada la suavitat,
els abraços,
els mimos (necessito),
les carícies,
l'amor,
les cançons tristes per ara, fins i tot the cure si fos capaç,*
____
* acabar amb una coma, com qui no vol acabar.
no tenia la intenció de fer parèntesis als "m'agrada" perquè m'havia proposat fer una llarga i extensa llista de les coses que m'agraden, essent així de positiva. només positiva!
fa poc vaig llegir El món groc d'Albert Espinosa i em va cridar l'atenció una cosa (entre d'altres, és clar). sintetitzant: en algun moment ens hem de preguntar qui érem (als 14, 15, 16, o l'edat que sigui) i qui som ara. i què ha passat. i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, si fa falta. jo vaig pensar que era necessari per mi fer això. intentar conèixer-me altre cop (com era?). ho he anat fent a poc a poc (evitant saturació). llegint coses, mirant dibuixos, fotos. començo a arribar a alguna conclusió. sóc bastant jo. transcriuré aquí algunes coses que escrivia:
només escriuré això, perquè és... cansat continuar. semblava una nena deprimida, potser ho era. o pessimista, és clar. no sé què he estat tot aquest temps. ni quan vaig començar a ser així d'introspectiva -però crec que sempre-, ni quan així de reflexiva -però crec que sempre-. això sí, sempre he rigut, somrigut i m'ho he passat bé. però fallava alguna cosa en tot això. com si m'hagués faltat alguna cosa... i sé què és. perquè sempre ho he sabut: tenia massa secrets.
no es poden tenir secrets. és absurd. no hi ha res més absurd. els secrets creen laberints insalvables.
i la gent m'explicava els seus secrets perquè jo els escoltava de la manera que a mi m'hagués agradat que m'escoltessin.
però jo no explicava res [i les ganes que tenia de cridar!].
i no podia ser. mai explicava res.
i quan vaig començar a explicar em va semblar que imitava els altres en la manera d'explicar, i em vaig liar. perquè això és com un nus que s'ha anat fent tot sol. i jo només vull deslligar-lo. per això parlo de desvincular-me, desaferrar-me de tot.
fa poc vaig llegir El món groc d'Albert Espinosa i em va cridar l'atenció una cosa (entre d'altres, és clar). sintetitzant: en algun moment ens hem de preguntar qui érem (als 14, 15, 16, o l'edat que sigui) i qui som ara. i què ha passat. i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, si fa falta. jo vaig pensar que era necessari per mi fer això. intentar conèixer-me altre cop (com era?). ho he anat fent a poc a poc (evitant saturació). llegint coses, mirant dibuixos, fotos. començo a arribar a alguna conclusió. sóc bastant jo. transcriuré aquí algunes coses que escrivia:
[del 24 de març del 2003]
Es van acabar les fonts d'energia.
També l'interès.
Ja ens hem esgotat.
Ja no tenim llum.
Ja no enlluernem, ni il·luminem.
No som res.
Però ens enganyem pensant que sí
i cada cop que parlem ens frustrem perquè no aconseguim el que volíem.
Cada cop tinc les mans més fredes.
Cada cop les meves paraules són més fredes i sobtants.
Cada cop espero amb menys il·lusió.
(es perd pel camí perquè hi ha moltes escletxes)
només escriuré això, perquè és... cansat continuar. semblava una nena deprimida, potser ho era. o pessimista, és clar. no sé què he estat tot aquest temps. ni quan vaig començar a ser així d'introspectiva -però crec que sempre-, ni quan així de reflexiva -però crec que sempre-. això sí, sempre he rigut, somrigut i m'ho he passat bé. però fallava alguna cosa en tot això. com si m'hagués faltat alguna cosa... i sé què és. perquè sempre ho he sabut: tenia massa secrets.
no es poden tenir secrets. és absurd. no hi ha res més absurd. els secrets creen laberints insalvables.
i la gent m'explicava els seus secrets perquè jo els escoltava de la manera que a mi m'hagués agradat que m'escoltessin.
però jo no explicava res [i les ganes que tenia de cridar!].
i no podia ser. mai explicava res.
i quan vaig començar a explicar em va semblar que imitava els altres en la manera d'explicar, i em vaig liar. perquè això és com un nus que s'ha anat fent tot sol. i jo només vull deslligar-lo. per això parlo de desvincular-me, desaferrar-me de tot.
recordar la molina, els motius, la mama i el papa, la teta i en ferran aquí, la sara per vuit persones que ens vam fotre, l'aniversari de la pesseta, l'afrodisíac que és la molina (i jo sola, soleta), treballar per primer cop i a sobre amb la mama, llegir les cartes dels nenes, escoltar l'home de les notícies dir a tiro de escupitajo, la banyera de després de treballar, cansadíssima, jugant amb les bombolles, parlant pel mòbil, els 200 euros de saldo que em vaig gastar en tres setmanes, comptar els dies perquè s'acabés tot però alhora desitjar que no s'acabés, el kosmopolis com a fita (cortázar esperant), i l'any 2004, i la merda de barcelona, quanta il·lusió, i m'agrada recordar la molina i recordar-la amb la teta i que després de quatre anys em digui que no podia suportar la idea que el papa i la mama marxessin, perquè jo tampoc, i que jo li digués que ella devia estar malament aquí pensant que tothom marxava, perquè res tenia sentit, però la molina era la molina, i no hi feia fred, i vaig pujar muntanyes, i vaig no fer res, i vaig treballar molt, i vam anar a andorra, i vam descobrir castells, i vam passejar la pesseta feliç eternament, i vaig sopar bistec de vedella amb cocacola després d'un dia sencer sense menjar perquè m'havia menjat qui sap quant purè de patates en pols perquè estava boja i m'agradava molt, i netejar la capella i voler tocar la roba del capellà i la mama dient-me que això no es feia que hi ha coses sagrades, i posar-me escot expressament perquè els nens del retiro de l'opus dei es tornessin bojos i marxessin d'aquell retiro absurd, i perquè mirava els arbres i m'explicaven que a l'hivern molts d'ells cauen per culpa dels llamps, i trobar amb el papa un cotxe abandonat enmig del bosc, i mirar l'estació d'esquí pensant que quina època millor que aquella, i passejar amb els papes, trobar cavalls, vaque llestes i emprenedores que obren camí i que fan de líders, vaques pixant enmig del cel, enmig dels núvols, mirant-nos, vaques enfilades on només podria haver arribat a dir que hi arribaria una cabra, i els pets de la mama, pets de trompeta, déu meu, quin riure, i la cafetera, i l'irene la boja de lluís llach i la carta que li vaig llegir i que deia que a la molina només s'hi podia anar en panda, que els tot terreny no van bé per la neu, i anar a puigcerdà a criticar el jefe i demanar-me una camamilla perquè encara em trobava malament i anar a un cibercafè a veure si havia cobrat, i cobrar, perquè finalment vaig cobrar...
i sé que això és il·legible
però només sé dir que sé perquè el papa i la mama són allà!
molts petons a tots,
que també m'agradeu.
i sé que això és il·legible
però només sé dir que sé perquè el papa i la mama són allà!
molts petons a tots,
que també m'agradeu.
I
tot era lineal, abans, només esperàvem la casualitat de la nostra vida, una altra casualitat. poder creure d'alguna manera que res no és casual, i no rèiem, ens vam agafar gràvides perquè el que tocava era viure arran de terra, sentint el moviment del planeta, tan sensibles; volíem apropar-nos al centre del món, allà on diuen que hi ha foc, i ho volíem fer volant, destrossant totes les parets que poguéssim trobar, et vaig odiar més que no pas estimar, però què importa això si a tu no t'agrada la manera que tinc d'estimar? simplement, no em serveix. què és estimar? potser està sobrevalorat i l'únic que sabem ser és estrelles pampallugant sempre atraient-nos i desatraient-nos; i la vida i el temps podien ser diferents, juntament amb nosaltres, l'amor ja no és el mateix perquè ara puc viure ignorant-lo i el món no s'acaba, som aquí, i tot era entranyes, vísceres, sang i en certa manera em dones el que jo vull perquè m'agrada veure el tornado que ets, com ho arrossegues tot i fas el que vols mentre la gent es queda amagada sota la taula intentant veure't, encuriosida, per la finestra sabent que tornaràs i per això les cases sempre són dèbils; i per què fer-ho? per què construir cases de metall? búnkers imbècils? tothom t'espera i ho remous tot i t'estimo d'alguna manera; has arribat i has entrat d'una manera que sé que sempre més sabré de tu.
[...] i ja el destí jugava a fer-nos trobar i sempre em convidaves a te, i jo visc la vida així, i tu la vius així, i en el fons jo sabia que calia esperar perquè després tot seria flor d'estiu histèrica que dóna voltes sota un cel blau elèctric de vent que no ens abandona; i no és que no ho entenguem, és molt millor caminar a les palpentes, només així sé caminar, em conec cada esgraó.
II
viuríem per matar-nos, aixecaríem el vol temptant-nos a volar més alt, a veure qui aguanta millor la caiguda // perquè cauríem, tu ho saps, de molt alt, només per veure la vida caure vertiginosament als nostres peus: ens mataríem fins la mort, només per amor a la vida; et diria que m'agrades molt, perquè jo sóc eternament així, sabent que no t'agrada, i tu, sense pietat, diries tu a mi no tant i jo llavors no pensaria en res, només que ets genial, perquè ho ets i penso que m'agrada veure com corres darrere de qui sap què, i perquè m'agrada córrer amb tu, a vegades; i m'aturo, i ens miro, i segueixo, i corro, i et veig corrents, corrents, i ric, ric de tot, i llavors et demano que em portis lluny, lluny, el més lluny que puguis...
III
caminàvem pel centre de la terra, jo escrivia, sempre escrivia intentant fer que veiessis les meves imatges, i tu dubtaves; caminàvem a les palpentes veient només el foc i el fum i jo buscava a Dionís intentant dissoldre el meu inexplicable d'un només n'hi ha un; Dionís no apareixia, dissoldre'm no era la resposta perquè continuàvem caminant.
a vegades trobàvem a faltar els ocells. era com les flors, tot junt: i només el cel blau de la tarda, però la terra i la gravetat ens empenyien, fent-nos saber que si hi ha quelcom que existeix vertaderament ha de ser per força la gravetat i la terra,
no era que volguéssim fer res, a mi sempr em fan por els efemèrides, veure el pas del temps desconcertant, esperant sempre alguna casualitat que ho regiri tot.
caminàvem. ho recordes?
tot era lineal, abans, només esperàvem la casualitat de la nostra vida, una altra casualitat. poder creure d'alguna manera que res no és casual, i no rèiem, ens vam agafar gràvides perquè el que tocava era viure arran de terra, sentint el moviment del planeta, tan sensibles; volíem apropar-nos al centre del món, allà on diuen que hi ha foc, i ho volíem fer volant, destrossant totes les parets que poguéssim trobar, et vaig odiar més que no pas estimar, però què importa això si a tu no t'agrada la manera que tinc d'estimar? simplement, no em serveix. què és estimar? potser està sobrevalorat i l'únic que sabem ser és estrelles pampallugant sempre atraient-nos i desatraient-nos; i la vida i el temps podien ser diferents, juntament amb nosaltres, l'amor ja no és el mateix perquè ara puc viure ignorant-lo i el món no s'acaba, som aquí, i tot era entranyes, vísceres, sang i en certa manera em dones el que jo vull perquè m'agrada veure el tornado que ets, com ho arrossegues tot i fas el que vols mentre la gent es queda amagada sota la taula intentant veure't, encuriosida, per la finestra sabent que tornaràs i per això les cases sempre són dèbils; i per què fer-ho? per què construir cases de metall? búnkers imbècils? tothom t'espera i ho remous tot i t'estimo d'alguna manera; has arribat i has entrat d'una manera que sé que sempre més sabré de tu.
[...] i ja el destí jugava a fer-nos trobar i sempre em convidaves a te, i jo visc la vida així, i tu la vius així, i en el fons jo sabia que calia esperar perquè després tot seria flor d'estiu histèrica que dóna voltes sota un cel blau elèctric de vent que no ens abandona; i no és que no ho entenguem, és molt millor caminar a les palpentes, només així sé caminar, em conec cada esgraó.
II
viuríem per matar-nos, aixecaríem el vol temptant-nos a volar més alt, a veure qui aguanta millor la caiguda // perquè cauríem, tu ho saps, de molt alt, només per veure la vida caure vertiginosament als nostres peus: ens mataríem fins la mort, només per amor a la vida; et diria que m'agrades molt, perquè jo sóc eternament així, sabent que no t'agrada, i tu, sense pietat, diries tu a mi no tant i jo llavors no pensaria en res, només que ets genial, perquè ho ets i penso que m'agrada veure com corres darrere de qui sap què, i perquè m'agrada córrer amb tu, a vegades; i m'aturo, i ens miro, i segueixo, i corro, i et veig corrents, corrents, i ric, ric de tot, i llavors et demano que em portis lluny, lluny, el més lluny que puguis...
III
caminàvem pel centre de la terra, jo escrivia, sempre escrivia intentant fer que veiessis les meves imatges, i tu dubtaves; caminàvem a les palpentes veient només el foc i el fum i jo buscava a Dionís intentant dissoldre el meu inexplicable d'un només n'hi ha un; Dionís no apareixia, dissoldre'm no era la resposta perquè continuàvem caminant.
a vegades trobàvem a faltar els ocells. era com les flors, tot junt: i només el cel blau de la tarda, però la terra i la gravetat ens empenyien, fent-nos saber que si hi ha quelcom que existeix vertaderament ha de ser per força la gravetat i la terra,
no era que volguéssim fer res, a mi sempr em fan por els efemèrides, veure el pas del temps desconcertant, esperant sempre alguna casualitat que ho regiri tot.
caminàvem. ho recordes?
naixeran noves estrelles, ens adormirem sota el sol, ignorarem tot allò ja ignorat -continuarem-, buscarem. i tot era com ballar una cançó normal com si fos d'ska, i tot era relacionar-nos, cercar-nos, dry gin, que bo, que bo,
i sempre hi ha una galeta que està molt bona i que vol que me la mengi, potser té xocolata i és príncipe, o potser ahir vaig comprar nutella només per tenir-la a casa -sí, encara no ho sé-, així podré somiar nutella sense pensar que no en tinc.
però no en vull.
i sempre és tornar al dia següent // i pensar que es podrien dir moltes més coses // i pensar que pensar és quelcom semblant a rumiar / i tu no vols que pensi, tu vols que t'ho digui, però després no em dius / i jo no em perdo pas, i aquestes paraules que hi ha voltant pel meu cap són només paraules perquè m'agrada anar aquí i m'agradar anar allà i buscar-me i buscar-vos a tots per després tornar / i poc m'importen les coses, que jo sempre sóc aquí // i m'agrada barallar-me
sentir dins meu la violència de la diferència
i que costa acceptar-te
acceptar-me
acceptar-nos
violència
t'odïo
et vull matar
em vull matar
amb aquests ulls pampallugants, va dir // ho he perdut, tornem a veure manhattan, així m'enviaràs l'sms,
i fer-te de xòfer, ser-hi tant, mala puta!
sentir dins meu la violència, el xoc constant entre cossos // que ha fet possible el món,
jo no sóc tu,
mai podria dir-ho tan bé...
i sempre hi ha una galeta que està molt bona i que vol que me la mengi, potser té xocolata i és príncipe, o potser ahir vaig comprar nutella només per tenir-la a casa -sí, encara no ho sé-, així podré somiar nutella sense pensar que no en tinc.
però no en vull.
i sempre és tornar al dia següent // i pensar que es podrien dir moltes més coses // i pensar que pensar és quelcom semblant a rumiar / i tu no vols que pensi, tu vols que t'ho digui, però després no em dius / i jo no em perdo pas, i aquestes paraules que hi ha voltant pel meu cap són només paraules perquè m'agrada anar aquí i m'agradar anar allà i buscar-me i buscar-vos a tots per després tornar / i poc m'importen les coses, que jo sempre sóc aquí // i m'agrada barallar-me
sentir dins meu la violència de la diferència
i que costa acceptar-te
acceptar-me
acceptar-nos
violència
t'odïo
et vull matar
em vull matar
amb aquests ulls pampallugants, va dir // ho he perdut, tornem a veure manhattan, així m'enviaràs l'sms,
i fer-te de xòfer, ser-hi tant, mala puta!
sentir dins meu la violència, el xoc constant entre cossos // que ha fet possible el món,
jo no sóc tu,
mai podria dir-ho tan bé...
(un mes, un mes, un mes!)
queden pendents tants llocs: madrid, valencia, londres....
ara aquí, ara allà...
un curs sindical
atrevir-me a fer el pas: apuntar-me a fotografia (tornar a tenir fe en mi)
llevar-me aviat
fer quart de filosofia amb la il·lusió (la il·lusió de pensar en spinoza)...
fer equitació al febrer
treure'm el carnet de patrón de recreo (com es diu en català)
anar més enllà, sempre,
fer tantes coses, tantes, i mirar ventdelplà però recordar que per algun motiu vam deixar de veure'l i agafar el cotxe i anar a girona i visitar estrelles,
ens ho hem de creure ja, ens ho hem de creure!
estic suau,
tinc son,
m'avorreixo a mi mateixa i vull sortir, recordo lluís llach: enllà d'aquest jo petit que omple el cor però ens buida l'ànima,
perquè és això, ens omple el cor: l'omple molt i molt bé, però em buida totalment l'ànima,
i quina estupidesa.
fe!
hay que tener fe en las personas, no todas se corrompen...
no, és clar que no...
per què no ens ho volem creure mai del tot, això?
ara aquí, ara allà...
un curs sindical
atrevir-me a fer el pas: apuntar-me a fotografia (tornar a tenir fe en mi)
llevar-me aviat
fer quart de filosofia amb la il·lusió (la il·lusió de pensar en spinoza)...
fer equitació al febrer
treure'm el carnet de patrón de recreo (com es diu en català)
anar més enllà, sempre,
fer tantes coses, tantes, i mirar ventdelplà però recordar que per algun motiu vam deixar de veure'l i agafar el cotxe i anar a girona i visitar estrelles,
ens ho hem de creure ja, ens ho hem de creure!
estic suau,
tinc son,
m'avorreixo a mi mateixa i vull sortir, recordo lluís llach: enllà d'aquest jo petit que omple el cor però ens buida l'ànima,
perquè és això, ens omple el cor: l'omple molt i molt bé, però em buida totalment l'ànima,
i quina estupidesa.
fe!
hay que tener fe en las personas, no todas se corrompen...
no, és clar que no...
per què no ens ho volem creure mai del tot, això?
hi ha coses que em fan tornar boja, que m'exalten, que em posen en un estat estrany d'embriaguesa inexplicable.
una d'aquestes coses és la pluja. cada cop que plou, em torno boja. necessito sortir a cridar que plou, necessito enviar sms a tothom i dir: "PLOU", i si plou molt i molt, encara em torno més boja. desito que hi hagi un diluvi, que la pluja mai s'aturi...
una altra d'aquestes coses és la llum. tot, que és llum. doncs tot el que és llum. la llum de les nou del matí em provoca èxtasis, la llum de les deu em fa tornar boja, la llum de les dotze em fa flipar, la llum de les sis de la tarda... la llum que s'escola per escletxes, la llum taronja, poderosa, groga, càlida, eterna -però efímera- d'alguns moments... de fet, sempre que faig fotos el que intento és captar aquesta llum -sort que per funció la càmera té satisfer aquest meu objectiu-.
avui feia un d'aquells dies que... no sé ni com explicar-ho. el cel era ple de núvols blaus i la llum del sol a punt de marxar ho penetrava tot. el blau dels núvols més el taronja del sol aconseguien una mena de perfecció que només he pogut trobar a la natura. ha plovisquejat, i llavors la llum encara tenia més força.
una de les fotos que he fet avui ha estat aquesta:
una d'aquestes coses és la pluja. cada cop que plou, em torno boja. necessito sortir a cridar que plou, necessito enviar sms a tothom i dir: "PLOU", i si plou molt i molt, encara em torno més boja. desito que hi hagi un diluvi, que la pluja mai s'aturi...
una altra d'aquestes coses és la llum. tot, que és llum. doncs tot el que és llum. la llum de les nou del matí em provoca èxtasis, la llum de les deu em fa tornar boja, la llum de les dotze em fa flipar, la llum de les sis de la tarda... la llum que s'escola per escletxes, la llum taronja, poderosa, groga, càlida, eterna -però efímera- d'alguns moments... de fet, sempre que faig fotos el que intento és captar aquesta llum -sort que per funció la càmera té satisfer aquest meu objectiu-.
avui feia un d'aquells dies que... no sé ni com explicar-ho. el cel era ple de núvols blaus i la llum del sol a punt de marxar ho penetrava tot. el blau dels núvols més el taronja del sol aconseguien una mena de perfecció que només he pogut trobar a la natura. ha plovisquejat, i llavors la llum encara tenia més força.
una de les fotos que he fet avui ha estat aquesta:
com ser davant d'una pluja de flors i no poder captar-la?
puc deixar-vos escapar?
sóc capaç de retenir les imatges al meu cervell, per a tota la vida?
la fotografia se'm fa inevitable, imprescindible,
i així com he d'aprendre a mirar, a entendre,
també he d'aprendre a fotografiar.
la llum efímera, només;
la llum.
puc deixar-vos escapar?
sóc capaç de retenir les imatges al meu cervell, per a tota la vida?
la fotografia se'm fa inevitable, imprescindible,
i així com he d'aprendre a mirar, a entendre,
també he d'aprendre a fotografiar.
la llum efímera, només;
la llum.
Tinc ganes de parlar sobre el meu marit. No sé perquè, però necessito parlar-ne. Com era? No el recordo de cap manera en particular, potser els seus ulls sí. Mai no s'acabaven. Hi havia quelcom d'antic a la seva mirada, però la seva cara sempre em recordava la d'un nen, la d'un nen acabat d'arribar al món. M'agradava que em mirés. La mirada dels homes sempre m'ha semblat molt més tendre que la de les dones. Deu ser que busquen una altra cosa, o potser és que no busquen res.
El meu marit sempre em deia que jo era una bruixa. L'hi agradava. Deia que el feia sentir sotmès, perdut com en un remolí infinit, embruixat. Deia que el seu cor era meu. I ho deia d'aquella manera tan especial. Aquella manera que feia que jo m'imaginés obrint-lo en canal, robant-li el cor, encara bategant. M'agradava sentir-me com una lladre. Feia la vida emocionant. La rutina al seu costat es veia embolcallada del misteri de l'amor. Un misteri que mai ens vam poder explicar amb paraules.
I així vam viure tota la vida. Mai no m'hauria imaginat una vida sense ell, però quan va morir, no sé encara perquè, no el vaig trobar a faltar. Suposo que vaig pensar que ell ja havia fet prou, que no el podia culpar per morir-se, que m'havia donat tot el que m'havia pogut donar.
Només era això, necessitava parlar-ne. A vegades has de parlar de coses, no saps tampoc perquè. De poques coses en sé el motiu. Però prefereixo fer-les si noto que les he de fer. És millor així, seguir el cor, en diuen. No tinc gaire res a dir, la veritat, sobre res. Sempre he dit que no en sé res de la vida, ni del món, poca cosa, poca cosa. Tots sabem poca cosa, suposo. Tampoc no ho he pogut comprovar, no he volgut mai escoltar la gent que em volia donar la solució, la conclusió a tota una sèrie de raonaments. Això no funciona amb mi.
Pel que fa a l'amor, i a tot el que l'amor comporta, tampoc en sé res. Només el que vaig viure amb el meu marit. Quatre sentiments allargassats en molts anys, poca cosa més. El misteri, però, no el vam resoldre mai. Què m'empenyia cap a ell, no ho sé. No podia deixar d'estimar-lo. I no era pas que m'ho plantegés, això, ni tan sols al meu cap hi havia la paraula amor, la paraula t'estimo. Tot era un esdevenir, una llarga cadena de fets, un remolí, un oceà, un cor, un núvol blanc. No sabria descriure la vida d'una altra manera.
Les paraules sempre m'han semblat falses, mastegades, poc espontànies. I tot allò que no és espontani em fa por. Hi ha una essència que va més enllà de la paraula. Ignoro si algú ha pogut captar aquesta essència i traduïr-la a paraules, però la veritat és que tampoc tinc la intenció de descubrir-ho.
No us ho he dit, però el meu marit era poeta. I escrivia que quan era jove la casa era càlida i que a mesura que passaven els anys el racó de la llar es refredava. Mai no li ho vaig dir, però no em va agradar llegir això. La llar potser s'havia apagat, però era per donar pas a la calefacció. I qui no vol calefacció? Ell, és clar, volia l'escalfor de la calefacció, però va escriure que el racó de la llar es refredava, igual que ell, igual que la vida en general. I jo no ho entenia, perquè a les nits continuava posant el seu cap sobre el meu pit, el meu pit càlid, allà on, em deia, havia nascut el món sencer. I jo no ho entenia, mai no ho vaig entendre.
Els seus poemes em mataven. No sé si va captar alguna essència. Si ho va fer, va ser l'essència d'una altra vida que res tenia a veure amb la meva. Jo no era tot allò. Jo no era una vida que anunciava una mort, jo no era aquella eternitat que ell veia en mi quan tenia insomni i em mirava, jo no tenia res a veure amb el "no hi pot haver perdó" que ell escrivia als seus poemes... No sé si estava equivocat. Era un home estrany, a vegades l'odiava i volia que se n'anés, però llavors em mirava amb aquells ulls, que venien de lluny, i jo pensava que potser tenia raó, que la vida era totes aquelles coses estranyes que ell escrivia.
I jo me'ls llegia sempre els poemes. I els hi comentava. I m'agradaven. Em deixaven trista, abatuda, nostàlgica, perduda. I així és com ell es trobava, de fet. M'ho encomanava. Deu ser per la promesa que vam fer a l'església, o que ens vam fer aquella primera nit de sang i tendresa. I ara em trobo escrivint, intentant entendre el meu marit mort, que només em va deixar paraules. Tantes paraules! Milers i milers de poemes, de relats, de notes, de pensaments. I què en faig, jo, de tot això? De què em serveix llegir "els crits han fet irrespirable el món"? Potser es pensava que no l'entenia. Jo sempre em vaig fer la tonta, no volia donar-li la raó. Volia fer-li veure que la poesia no arriba a tothom, que no tot és mort, que no tot és aturar-se, que no tot és introspecció. Que no cal estar-se hores assegut davant d'un paper intentant buscar a dins, a dins, a dins per a després publicar llibres que seran llegits per nostàlgics que també voldran buscar a dins, a dins.
No cal anar tan endins, no cal. I va morir pensant que jo no l'entenia, que jo no el comprenia. I jo, per venjança, per totes les hores de tristesa, per totes les vegades que els seus ulls miraven tan lluny, per totes les hores que he passat sola al costat d'un home, vaig fer-li creure que no l'entenia. Aquest va ser el meu regal. Ell ho volia, de fet. Volia que ningú no l'entengués. Volia perdre's amb si mateix. Volia morir-se sol.
Per què un home vol morir-se sol? Us penseu que la glòria de veure els seus llibres publicats el va fer sentir millor? El mèrit dels èxits no és aquest. I això se sap quan et poses dins del llit a dormir. Llavors no hi ha aplaudiments que valguin. Ja t'has mort. Ja t'has mort.
Un dia li ho vaig dir. Havia tornat de la presentació d'un llibre. Li vaig dir: "ja t'has mort". Em va mirar, i em va preguntar: que tu també escrius, ara? és un relat? I jo li vaig dir que no, que no escrivia res, que el que li deia és que s'havia mort. Em va fer callar, pensant que li prenia el pèl. Com que ell havia escrit coses molt pitjors, aquesta frase no el va espantar. Però sí, podria jurar-ho, el meu marit va morir de soledat. Es va consumir a ell mateix. Es va acabar, es va esgotar. Va escriure-ho tot per a enganyar-se, es va fer creure que es lliurava al món, que es donava a si mateix en sacrifici per a vés a saber què. Però jo sé que no,
jo sé que he viscut sola tota la vida, tot i que la seva mirada a vegades em feia sentir bé, sé que vaig ser la seva musa però penso que a mi no em va servir de res, sé que li vaig donar tot el que va voler, i ell a mi, materialment, però aquella distància que ens separava, que ell necessitava per a escriure, a mi em matava. Crec que jo vaig morir abans que ell, molt, molt abans. Només hi ha una diferència: el meu cor segueix bategant i el d'ell no. I jo m'he quedat amb totes les seves paraules, i per primer cop a la meva vida em poso a escriure jo. No vull llegir-lo, vull cremar-lo, vull destrossar-lo, vull retreure-li tots els moments que he viscut sense viure, que m'he perdut la vida, que he vist que el temps no tenia sentit. Però ja és mort.
Ja és mort aquí al meu costat.
Li he robat el cor.
He fet el que els seus poemes deien.
L'he obert en canal i li he robat el cor.
I ara el tinc a la meva mà, bategant.
I hi ha molta sang.
I no em fa fàstic.
Ni pena.
És meu.
I no estic sola.
I el cremaré amb els seus poemes.
Ja és mort.
Ja t'has mort.
PD: esbòs de relat dedicat a totes Les Magues del món,
a les meves princeses,
a totes les dones de poetes,
a tot el que hi ha darrere de tot.
A l'invisible,
a l'amor,
a la vida.
A Les Magues.
El meu marit sempre em deia que jo era una bruixa. L'hi agradava. Deia que el feia sentir sotmès, perdut com en un remolí infinit, embruixat. Deia que el seu cor era meu. I ho deia d'aquella manera tan especial. Aquella manera que feia que jo m'imaginés obrint-lo en canal, robant-li el cor, encara bategant. M'agradava sentir-me com una lladre. Feia la vida emocionant. La rutina al seu costat es veia embolcallada del misteri de l'amor. Un misteri que mai ens vam poder explicar amb paraules.
I així vam viure tota la vida. Mai no m'hauria imaginat una vida sense ell, però quan va morir, no sé encara perquè, no el vaig trobar a faltar. Suposo que vaig pensar que ell ja havia fet prou, que no el podia culpar per morir-se, que m'havia donat tot el que m'havia pogut donar.
Només era això, necessitava parlar-ne. A vegades has de parlar de coses, no saps tampoc perquè. De poques coses en sé el motiu. Però prefereixo fer-les si noto que les he de fer. És millor així, seguir el cor, en diuen. No tinc gaire res a dir, la veritat, sobre res. Sempre he dit que no en sé res de la vida, ni del món, poca cosa, poca cosa. Tots sabem poca cosa, suposo. Tampoc no ho he pogut comprovar, no he volgut mai escoltar la gent que em volia donar la solució, la conclusió a tota una sèrie de raonaments. Això no funciona amb mi.
Pel que fa a l'amor, i a tot el que l'amor comporta, tampoc en sé res. Només el que vaig viure amb el meu marit. Quatre sentiments allargassats en molts anys, poca cosa més. El misteri, però, no el vam resoldre mai. Què m'empenyia cap a ell, no ho sé. No podia deixar d'estimar-lo. I no era pas que m'ho plantegés, això, ni tan sols al meu cap hi havia la paraula amor, la paraula t'estimo. Tot era un esdevenir, una llarga cadena de fets, un remolí, un oceà, un cor, un núvol blanc. No sabria descriure la vida d'una altra manera.
Les paraules sempre m'han semblat falses, mastegades, poc espontànies. I tot allò que no és espontani em fa por. Hi ha una essència que va més enllà de la paraula. Ignoro si algú ha pogut captar aquesta essència i traduïr-la a paraules, però la veritat és que tampoc tinc la intenció de descubrir-ho.
No us ho he dit, però el meu marit era poeta. I escrivia que quan era jove la casa era càlida i que a mesura que passaven els anys el racó de la llar es refredava. Mai no li ho vaig dir, però no em va agradar llegir això. La llar potser s'havia apagat, però era per donar pas a la calefacció. I qui no vol calefacció? Ell, és clar, volia l'escalfor de la calefacció, però va escriure que el racó de la llar es refredava, igual que ell, igual que la vida en general. I jo no ho entenia, perquè a les nits continuava posant el seu cap sobre el meu pit, el meu pit càlid, allà on, em deia, havia nascut el món sencer. I jo no ho entenia, mai no ho vaig entendre.
Els seus poemes em mataven. No sé si va captar alguna essència. Si ho va fer, va ser l'essència d'una altra vida que res tenia a veure amb la meva. Jo no era tot allò. Jo no era una vida que anunciava una mort, jo no era aquella eternitat que ell veia en mi quan tenia insomni i em mirava, jo no tenia res a veure amb el "no hi pot haver perdó" que ell escrivia als seus poemes... No sé si estava equivocat. Era un home estrany, a vegades l'odiava i volia que se n'anés, però llavors em mirava amb aquells ulls, que venien de lluny, i jo pensava que potser tenia raó, que la vida era totes aquelles coses estranyes que ell escrivia.
I jo me'ls llegia sempre els poemes. I els hi comentava. I m'agradaven. Em deixaven trista, abatuda, nostàlgica, perduda. I així és com ell es trobava, de fet. M'ho encomanava. Deu ser per la promesa que vam fer a l'església, o que ens vam fer aquella primera nit de sang i tendresa. I ara em trobo escrivint, intentant entendre el meu marit mort, que només em va deixar paraules. Tantes paraules! Milers i milers de poemes, de relats, de notes, de pensaments. I què en faig, jo, de tot això? De què em serveix llegir "els crits han fet irrespirable el món"? Potser es pensava que no l'entenia. Jo sempre em vaig fer la tonta, no volia donar-li la raó. Volia fer-li veure que la poesia no arriba a tothom, que no tot és mort, que no tot és aturar-se, que no tot és introspecció. Que no cal estar-se hores assegut davant d'un paper intentant buscar a dins, a dins, a dins per a després publicar llibres que seran llegits per nostàlgics que també voldran buscar a dins, a dins.
No cal anar tan endins, no cal. I va morir pensant que jo no l'entenia, que jo no el comprenia. I jo, per venjança, per totes les hores de tristesa, per totes les vegades que els seus ulls miraven tan lluny, per totes les hores que he passat sola al costat d'un home, vaig fer-li creure que no l'entenia. Aquest va ser el meu regal. Ell ho volia, de fet. Volia que ningú no l'entengués. Volia perdre's amb si mateix. Volia morir-se sol.
Per què un home vol morir-se sol? Us penseu que la glòria de veure els seus llibres publicats el va fer sentir millor? El mèrit dels èxits no és aquest. I això se sap quan et poses dins del llit a dormir. Llavors no hi ha aplaudiments que valguin. Ja t'has mort. Ja t'has mort.
Un dia li ho vaig dir. Havia tornat de la presentació d'un llibre. Li vaig dir: "ja t'has mort". Em va mirar, i em va preguntar: que tu també escrius, ara? és un relat? I jo li vaig dir que no, que no escrivia res, que el que li deia és que s'havia mort. Em va fer callar, pensant que li prenia el pèl. Com que ell havia escrit coses molt pitjors, aquesta frase no el va espantar. Però sí, podria jurar-ho, el meu marit va morir de soledat. Es va consumir a ell mateix. Es va acabar, es va esgotar. Va escriure-ho tot per a enganyar-se, es va fer creure que es lliurava al món, que es donava a si mateix en sacrifici per a vés a saber què. Però jo sé que no,
jo sé que he viscut sola tota la vida, tot i que la seva mirada a vegades em feia sentir bé, sé que vaig ser la seva musa però penso que a mi no em va servir de res, sé que li vaig donar tot el que va voler, i ell a mi, materialment, però aquella distància que ens separava, que ell necessitava per a escriure, a mi em matava. Crec que jo vaig morir abans que ell, molt, molt abans. Només hi ha una diferència: el meu cor segueix bategant i el d'ell no. I jo m'he quedat amb totes les seves paraules, i per primer cop a la meva vida em poso a escriure jo. No vull llegir-lo, vull cremar-lo, vull destrossar-lo, vull retreure-li tots els moments que he viscut sense viure, que m'he perdut la vida, que he vist que el temps no tenia sentit. Però ja és mort.
Ja és mort aquí al meu costat.
Li he robat el cor.
He fet el que els seus poemes deien.
L'he obert en canal i li he robat el cor.
I ara el tinc a la meva mà, bategant.
I hi ha molta sang.
I no em fa fàstic.
Ni pena.
És meu.
I no estic sola.
I el cremaré amb els seus poemes.
Ja és mort.
Ja t'has mort.
PD: esbòs de relat dedicat a totes Les Magues del món,
a les meves princeses,
a totes les dones de poetes,
a tot el que hi ha darrere de tot.
A l'invisible,
a l'amor,
a la vida.
A Les Magues.
ahir, enmig de la tempesta,
vaig adonar-me del canvi.
les males hores no em provocaven sentiment d'absurditat.
no em mirava els objectes com si no fossin de ningú i haguessin perdut el sentit.
ahir, enmig de la tempesta,
tot prenia sentit. tot era tot -no deixava de ser tot.
i ara mirall trencat sembla una altra cosa // potser un altre tema;
potser no en podria escapar, però: hi deu haver algun altre sentit a part de:
ens gastem i es gasten els objectes amb nosaltres,
tot perd sentit dins l'espiral de la memòria:
deia aquell personatge: "n'hi ha que amb un record en tenen prou per a tota la vida"
i et penses que puc oblidar aquesta frase, mercè rodoreda?
que no m'he mort una mica per haver-te llegit?
que no vaig pensar que la nostàlgia ho era tot?
que la distància ho era tot?
i ara, com seria? un record?
torno... ja el destí planejava com ajuntar-nos, com separar-nos,
i nosaltres aliens (desitjant alès aliens) a tot aquest pla,
planejant coses diferents.
se'n diu purgació.
se'n diu catàrsis.
se'n diu metamorfòsis.
se'n diu vida.
_______________
torno! torno i no me n'aniré!
torno! torno i no me n'aniré!
i no en tinc prou amb un record,
ni amb dos, ni amb tres! ni amb milers de records!
en tinc prou amb viure, amb ser, amb continuar (també recordant);
en tinc prou amb continuar (la nada en la mirada, y una lluvia de niebla, el castigo de la vida;
el sentido de la vida, la aventura del amor!)
________________
qué hora es? las siete y vientisiete
vaig adonar-me del canvi.
les males hores no em provocaven sentiment d'absurditat.
no em mirava els objectes com si no fossin de ningú i haguessin perdut el sentit.
ahir, enmig de la tempesta,
tot prenia sentit. tot era tot -no deixava de ser tot.
i ara mirall trencat sembla una altra cosa // potser un altre tema;
potser no en podria escapar, però: hi deu haver algun altre sentit a part de:
ens gastem i es gasten els objectes amb nosaltres,
tot perd sentit dins l'espiral de la memòria:
deia aquell personatge: "n'hi ha que amb un record en tenen prou per a tota la vida"
i et penses que puc oblidar aquesta frase, mercè rodoreda?
que no m'he mort una mica per haver-te llegit?
que no vaig pensar que la nostàlgia ho era tot?
que la distància ho era tot?
i ara, com seria? un record?
torno... ja el destí planejava com ajuntar-nos, com separar-nos,
i nosaltres aliens (desitjant alès aliens) a tot aquest pla,
planejant coses diferents.
se'n diu purgació.
se'n diu catàrsis.
se'n diu metamorfòsis.
se'n diu vida.
_______________
torno! torno i no me n'aniré!
torno! torno i no me n'aniré!
i no en tinc prou amb un record,
ni amb dos, ni amb tres! ni amb milers de records!
en tinc prou amb viure, amb ser, amb continuar (també recordant);
en tinc prou amb continuar (la nada en la mirada, y una lluvia de niebla, el castigo de la vida;
el sentido de la vida, la aventura del amor!)
________________
qué hora es? las siete y vientisiete
ara descobreixo que em vaig posar dins d'una caixa.
que la ficció que escrivia era realitat,
que em vaig embolicar com vaig poder i em vaig tancar en una caixa, sabent que allí no hi podria créixer; i després vaig tancar la caixa, i no sé pas com vaig marxar corrents, sense esperar ningú, sense ni esperar-me a mi que, de fet, i sense adonar-me'n, tampoc hi havia cabia dins la caixa.
i tot se'm torna força absurd, i com pot ser que llegint coses que vaig escriure fa cinc anys hi reconegui la mateixa persona, però a la vegada em faci por perquè d'alguna manera la innocència una mica perduda em fa sentir avergonyida d'haver crescut i de ser diferent? i en realitat sóc igual, perquè d'aquí a un temps llegiré això i pensaré el mateix;
noto diferències entre la web -que existia en aquells moments-i el que escrivia per a mi i penso que totes aquestes llibretes són el meu tresor, són jo... i m'adono que eren fora de la caixa (a la caixa no hi cabien!), i que per això les havia oblidades i que per això m'havia oblidat -tot pensant que em tenia-; i com pot ser tanta contradicció si ni tan sols s'assembla a Dionís, com pot ser que no fos capaç de dissoldre-ho tot, com pot ser que fos capaç de guanyar d'aquesta manera una batalla destinada a ser perduda?
i odïo el món a vegades, perquè sóc tan jo que només se'm pot veure i no puc dissimular sempre,
però em rendeixo en eterna redempció i admeto que és molt millor ser vençut, normalment, que no pas jugar o guanyar,
i ara no sé què he de fer, però sé que he de seguir parlant i escrivint,
que he de continuar el camí que vaig començar i que aquest camí té poc a veure amb mi però tot a veure amb mi, però que és etern i diferent i separat i
sé que vull dir alguna cosa
i ho sé
no paro d'escriure-ho
hi ha alguna cosa que vull dir
no em surt, encara.
petons
tinc ganes d'estrelles, d'asteriscs ***, de veure el món de color blau cel amb vosaltres,
de volta celeste mirant-nos,
tinc ganes de núvol blanc, de rastre d'avió,
tinc ganes d'altures, de somnis, de les nou del matí,
tinc ganes de fotos a altres hores, tinc ganes de llum diferent,
tinc ganes d'estimar i d'agafar la caixa que m'havia embolcallat i llançar-la al riu de la pesseta i veure com es fon, com desapareix, com l'aigua la fa tendre... fins a desaparèixer...
no puc deixar d'escriure
PD: tinc tantes tantes ganes d'anar a valència! busquem una data? anem-hi?
que la ficció que escrivia era realitat,
que em vaig embolicar com vaig poder i em vaig tancar en una caixa, sabent que allí no hi podria créixer; i després vaig tancar la caixa, i no sé pas com vaig marxar corrents, sense esperar ningú, sense ni esperar-me a mi que, de fet, i sense adonar-me'n, tampoc hi havia cabia dins la caixa.
i tot se'm torna força absurd, i com pot ser que llegint coses que vaig escriure fa cinc anys hi reconegui la mateixa persona, però a la vegada em faci por perquè d'alguna manera la innocència una mica perduda em fa sentir avergonyida d'haver crescut i de ser diferent? i en realitat sóc igual, perquè d'aquí a un temps llegiré això i pensaré el mateix;
noto diferències entre la web -que existia en aquells moments-i el que escrivia per a mi i penso que totes aquestes llibretes són el meu tresor, són jo... i m'adono que eren fora de la caixa (a la caixa no hi cabien!), i que per això les havia oblidades i que per això m'havia oblidat -tot pensant que em tenia-; i com pot ser tanta contradicció si ni tan sols s'assembla a Dionís, com pot ser que no fos capaç de dissoldre-ho tot, com pot ser que fos capaç de guanyar d'aquesta manera una batalla destinada a ser perduda?
i odïo el món a vegades, perquè sóc tan jo que només se'm pot veure i no puc dissimular sempre,
però em rendeixo en eterna redempció i admeto que és molt millor ser vençut, normalment, que no pas jugar o guanyar,
i ara no sé què he de fer, però sé que he de seguir parlant i escrivint,
que he de continuar el camí que vaig començar i que aquest camí té poc a veure amb mi però tot a veure amb mi, però que és etern i diferent i separat i
sé que vull dir alguna cosa
i ho sé
no paro d'escriure-ho
hi ha alguna cosa que vull dir
no em surt, encara.
petons
tinc ganes d'estrelles, d'asteriscs ***, de veure el món de color blau cel amb vosaltres,
de volta celeste mirant-nos,
tinc ganes de núvol blanc, de rastre d'avió,
tinc ganes d'altures, de somnis, de les nou del matí,
tinc ganes de fotos a altres hores, tinc ganes de llum diferent,
tinc ganes d'estimar i d'agafar la caixa que m'havia embolcallat i llançar-la al riu de la pesseta i veure com es fon, com desapareix, com l'aigua la fa tendre... fins a desaparèixer...
no puc deixar d'escriure
PD: tinc tantes tantes ganes d'anar a valència! busquem una data? anem-hi?
(i amb quina força cal que neixin flors a cada instant!)
(estem allargant el temps,
fent la vida més ampla.
estem robant, com diu lluís llach,
temps al temps d'un rellotge aturat;
s'aixampla, com diu màrius sampere,
la vida,
el temps, l'amor;
desapareix la línia, l'horitzó primer, i m'imagino en un oceà, gran, gran,
verd i profund,
albirant el temps)
(i, de fet, tot és:
Una finestra al mar,
una mirada
i veure el món passar
entre les barques i tu.
Jugar amb l'atzar quan pinta
el Blau dels blaus amb crestes blanques.
Una finestra al mar
i aquella xarxa
per llençar-la als estels
dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara.
Una finestra al mar
i perdre l'àncora
i enderrocar tants fars
i abjurar dels astres... amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d'un art imprevisible.
Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.
[...] presoner d'un cos insospitat,
d'un desig que no esperava... )
(i tot és somni,
tot just nosaltres,
poca cosa més;
i tot és somni,
tot just nosaltres...
cantem i somiem i poca cosa més, poca cosa més,
tot just nosaltres)
(estem allargant el temps,
fent la vida més ampla.
estem robant, com diu lluís llach,
temps al temps d'un rellotge aturat;
s'aixampla, com diu màrius sampere,
la vida,
el temps, l'amor;
desapareix la línia, l'horitzó primer, i m'imagino en un oceà, gran, gran,
verd i profund,
albirant el temps)
(i, de fet, tot és:
Una finestra al mar,
una mirada
i veure el món passar
entre les barques i tu.
Jugar amb l'atzar quan pinta
el Blau dels blaus amb crestes blanques.
Una finestra al mar
i aquella xarxa
per llençar-la als estels
dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara.
Una finestra al mar
i perdre l'àncora
i enderrocar tants fars
i abjurar dels astres... amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d'un art imprevisible.
Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.
[...] presoner d'un cos insospitat,
d'un desig que no esperava... )
(i tot és somni,
tot just nosaltres,
poca cosa més;
i tot és somni,
tot just nosaltres...
cantem i somiem i poca cosa més, poca cosa més,
tot just nosaltres)
han tornat les flors,
les flors salvatges, les de salitre, les de la gal·la, les de la maria,
les flors salvatges, les de salitre, les de la gal·la, les de la maria,
To see a World in a Grain of Sandcal recordar... cal preguntar-nos i per què les flors?
And a Heaven in a Wild Flower,
Hold Infinity in the palm of your hand
And Eternity in an hour.
ahir vaig anar allà on sempre em faig fotos a mi mateixa,... i me'n vaig fer. en poso una:
i aquesta nit de cop he vist 1 d'agost escrit al mòbil i m'ha vingut un ¡plum! al pit, com una bomba... sí, quelcom ha explotat.
- no és pas perquè el temps passi. crec que és per una altra cosa.
- u d'agost sempre m'ha semblat una data petita, insignificant.
- no vull saber res de l'agost ni de què vol dir 'agost'
- m'importa una merda tot
- estic emprenyada amb mi mateixa perquè em moro de son però no vaig a dormir, i no m'explico perquè faig aquestes coses. i perquè tinc ulleres als ulls de no dormir i no faig res...
- tinc caliu al cos gràcies al sol
- avui he intentat fotografiar just el moment en què 'el món s'escindia en dos' (tot per intentar explicar els meus poemes). crec que no he pogut (faltava una hora per a què passés): sí, ho confesso, disfruto, ningú sap de què parlo i jo sé massa de què parlo, però de veritat algú vol saber què vol dir que el món s'escindia en dos i que de cop el món era tot llum i que jo veia la llum des de la foscor? el moment del sol baix a la platja... mires el sol de sota aigua estant, i es veu les escletxes de llum penetrant el llindar entre l'aigua i l'aire,
- paranoies meves, sí! delirium center en solia dir, nothing to fear and nothing to doubt (pyramid song), que tot era anar endavant sense mirar enrere (i quantes coses), voldria beure vi, com aquell dia, primer dia, el del cementiri de poemes (de poemes?)
- obro un text que tenia aquí a l'ordinador anomenat 'llibres per l'estiu' i flipo: no estic llegint cap dels llibres que hi havia a la llista. i qui se'ls llegiria? o és que a l'hivern he de decidir què faré a l'estiu? els llibres són:
-- la vida íntima de los filósofos, mirada retrospectiva: compendio de algunos recuerdos de la vida de salome, correspondència completa de Hölderlin, faust, hiperion, coses de whitman, rilke, ibsen, colomer, wittgenstein, hegel.
- aquesta llista absurda la devia fer al gener (tant de romanticisme no és normal). absurda i puta, la llista! tinc ganes d'insultar les llistes que m'he fet a mi mateixa. per exemple, un dia vaig creure i vaig escriure que aquest estiu seria l'estiu en què vaig llegir l'Odissea. evidentment, això sona molt absurd. només continuo escrivint perquè escolto moby, si no fos per això ja ho hauria deixat;
- però la música em fa seguir i jo avui tenia una necessitat extraordinària -i normal- de parlar i parlar i parlar, i com que me n'he quedat bastant amb les ganes, ara necessito escriure aquí. com que no sé què escriure aquí, escric que no sé què escriure. bé, podria escriure que no m'ha agradat veure un cartell de PULSE a la rodona, que no em fa gaire gràcia pensar en la festa major, que no entenc què vol dir canviar de mes, que aprenc que el temps s'ha de viure d'una altra manera,
- i això vaig intentar fer.
- em sembla absurd parlar de nihilisme
- em sembla absurd parlar de vi
- em sembla absurd parlar de mi
- em semblen absurds els núvols -no n'hi ha-, la música que sona, els meus ulls cansats...
- crec que tinc una actitud irascible cap a les coses! fóra millor dormir.
- dormir.
- no és pas perquè el temps passi. crec que és per una altra cosa.
- u d'agost sempre m'ha semblat una data petita, insignificant.
- no vull saber res de l'agost ni de què vol dir 'agost'
- m'importa una merda tot
- estic emprenyada amb mi mateixa perquè em moro de son però no vaig a dormir, i no m'explico perquè faig aquestes coses. i perquè tinc ulleres als ulls de no dormir i no faig res...
- tinc caliu al cos gràcies al sol
- avui he intentat fotografiar just el moment en què 'el món s'escindia en dos' (tot per intentar explicar els meus poemes). crec que no he pogut (faltava una hora per a què passés): sí, ho confesso, disfruto, ningú sap de què parlo i jo sé massa de què parlo, però de veritat algú vol saber què vol dir que el món s'escindia en dos i que de cop el món era tot llum i que jo veia la llum des de la foscor? el moment del sol baix a la platja... mires el sol de sota aigua estant, i es veu les escletxes de llum penetrant el llindar entre l'aigua i l'aire,
- paranoies meves, sí! delirium center en solia dir, nothing to fear and nothing to doubt (pyramid song), que tot era anar endavant sense mirar enrere (i quantes coses), voldria beure vi, com aquell dia, primer dia, el del cementiri de poemes (de poemes?)
- obro un text que tenia aquí a l'ordinador anomenat 'llibres per l'estiu' i flipo: no estic llegint cap dels llibres que hi havia a la llista. i qui se'ls llegiria? o és que a l'hivern he de decidir què faré a l'estiu? els llibres són:
-- la vida íntima de los filósofos, mirada retrospectiva: compendio de algunos recuerdos de la vida de salome, correspondència completa de Hölderlin, faust, hiperion, coses de whitman, rilke, ibsen, colomer, wittgenstein, hegel.
- aquesta llista absurda la devia fer al gener (tant de romanticisme no és normal). absurda i puta, la llista! tinc ganes d'insultar les llistes que m'he fet a mi mateixa. per exemple, un dia vaig creure i vaig escriure que aquest estiu seria l'estiu en què vaig llegir l'Odissea. evidentment, això sona molt absurd. només continuo escrivint perquè escolto moby, si no fos per això ja ho hauria deixat;
- però la música em fa seguir i jo avui tenia una necessitat extraordinària -i normal- de parlar i parlar i parlar, i com que me n'he quedat bastant amb les ganes, ara necessito escriure aquí. com que no sé què escriure aquí, escric que no sé què escriure. bé, podria escriure que no m'ha agradat veure un cartell de PULSE a la rodona, que no em fa gaire gràcia pensar en la festa major, que no entenc què vol dir canviar de mes, que aprenc que el temps s'ha de viure d'una altra manera,
- i això vaig intentar fer.
- em sembla absurd parlar de nihilisme
- em sembla absurd parlar de vi
- em sembla absurd parlar de mi
- em semblen absurds els núvols -no n'hi ha-, la música que sona, els meus ulls cansats...
- crec que tinc una actitud irascible cap a les coses! fóra millor dormir.
- dormir.
era al llit, pensant, sense fer res, i de sobte he recordat el primer llibre de l'estiu de l'any passat. la emboscadura de Ernst Jünger,
l'he obert, sabent que hi hauria moltes coses subratllades, buscant qui sap què, i m'he trobat unes quantes coses (l'atzar!):
PD: el meu pensament és curosament confeccionat per tot el que he escoltat, llegit, vist i, finalment, entès. de cada petit pensament que hi ha al meu cervell en podríem trobar tot un arbre geneològic d'idees que vénen d'aquí i d'allà. el llibre que he citat avui, suposo, tot i que no el vaig entendre gaire bé, em va donar eines per a enfrontar-me al nihilisme en general... sobretot el de la maria.
l'he obert, sabent que hi hauria moltes coses subratllades, buscant qui sap què, i m'he trobat unes quantes coses (l'atzar!):
El crimen no tiene nada que ver con el nihilismo; más aún, constituye un refugio frente al vacío creado por éste -un vacio que destruye la conciencia de la propia dignidad-, constituye una escapatoria a este desierto. Ya Chamfort decía: "L'homme, dans l'état actuel de la societé, me paraît plus corrompu par sa raison que par ses passions."I, en resum, es parla de:
El emboscado desciende a aquellos manantiales de la moralidad que aún no han sido repartidos por los canales de las instituciones. [...] Hoy viven innumerables personas que han atravesado los centros del proceso nihilista, las simas del Maelstrom. Saben que allí la mecánica se desvela como una realidad cada vez más amenazante; el ser humano se encuentra en el interior de una gran máquina que está pensada para aniquilarlo. Esas personas han tenido que hacer también la experiencia de que todo racionalismo lleva al mecanicismo y de que todo mecanicismo conduce a la tortura, que es su consecuencia lógica.
Vivimos gracias a ése elevarnos por encima de las funciones.
El hombre de que se trata es, por tanto, el que ha saboreado hasta las heces el dolor y la duda y que ha sido moldeado por el nihilismo mucho más que por la Iglesia. La duda y el dolor. Ellos son los dos grandes medios de reducción nihilista.llibre colpidor, dens, difícil d'entendre si no hi has passat. i jo no hi havia passat... què collons en sabia jo, de res? o en sé, és clar? aquesta modèstia meva em fa més mal que bé, i això volia escriure-ho, perquè si se'm dóna bé una cosa, se'm dóna bé...
No es casual, desde luego, que todas esas cosas que nos mantienen sujetos a las preocupaciones temporales comiencen a diluirse con tanta fuerza así que nuestra mirada se vuelve hacia las flores y los árboles y se apodera de ella la fascinación que éstos ejercen.
PD: el meu pensament és curosament confeccionat per tot el que he escoltat, llegit, vist i, finalment, entès. de cada petit pensament que hi ha al meu cervell en podríem trobar tot un arbre geneològic d'idees que vénen d'aquí i d'allà. el llibre que he citat avui, suposo, tot i que no el vaig entendre gaire bé, em va donar eines per a enfrontar-me al nihilisme en general... sobretot el de la maria.
quan, d'alguna manera, everything is in its right place, sorgeix la vida,
la tendresa,
l'amor,
la tranquil·litat,
el no-res (del tot).
la tendresa,
l'amor,
la tranquil·litat,
el no-res (del tot).
confirmo que escriure a la web em va molt i molt bé. això de fer públic què sento sabent que ho llegirà força gent... em va bé, molt bé!
així que escric aquest mini post per a deixar constància -una vegada més- de la utilitat d'aquesta web... deixant per entès que continuaré -sempre endavant-, sense por!
i sense fer-me de cap club estúpid i sense anar a conferències estúpides sobre què passa al món blogosfèric. perquè de fet, de tanta ràbia que em fa tot això, només puc mirar cap a un altre costat desitjant que la gent deixi de parlar de gilipollades absurdes. i parlo de catapings i aquestes merdes que passen avui en dia i de les explicacions del fenomen weblog i la merda que els va parir a tots perquè sempre és el mateix: egocèntrics som qui escrivim weblogs, ens pensem que tenim alguna cosa a dir, ens fa fàstic com a catalans dir 'weblogs' perquè n'hauriíem de poder dir alguna cosa amb un nom català i no manllevat tant a lo bèstia, però resulta que nosaltres no ens vam inventar res i que què més dóna tot plegat; merda de weblogs, merda d'internet, i jo sempre fora de tot això, a part, que ningú em digui res, sabent que estic fent alguna cosa que no té nom però que és molt més que qualsevol nom,
i m'acomiado, jo, que mai havia dit tan explícitament què pensava de la merda de la blogosfera dient que què més dóna què pensi jo, o tu, o qui sigui, que feu el que us doni la gana que jo també ho faré....
de la (blogaire?) emma, després de gairebé 6 anys escrivint la meva vida d'alguna manera...
encantada de ser aquí.
així que escric aquest mini post per a deixar constància -una vegada més- de la utilitat d'aquesta web... deixant per entès que continuaré -sempre endavant-, sense por!
i sense fer-me de cap club estúpid i sense anar a conferències estúpides sobre què passa al món blogosfèric. perquè de fet, de tanta ràbia que em fa tot això, només puc mirar cap a un altre costat desitjant que la gent deixi de parlar de gilipollades absurdes. i parlo de catapings i aquestes merdes que passen avui en dia i de les explicacions del fenomen weblog i la merda que els va parir a tots perquè sempre és el mateix: egocèntrics som qui escrivim weblogs, ens pensem que tenim alguna cosa a dir, ens fa fàstic com a catalans dir 'weblogs' perquè n'hauriíem de poder dir alguna cosa amb un nom català i no manllevat tant a lo bèstia, però resulta que nosaltres no ens vam inventar res i que què més dóna tot plegat; merda de weblogs, merda d'internet, i jo sempre fora de tot això, a part, que ningú em digui res, sabent que estic fent alguna cosa que no té nom però que és molt més que qualsevol nom,
i m'acomiado, jo, que mai havia dit tan explícitament què pensava de la merda de la blogosfera dient que què més dóna què pensi jo, o tu, o qui sigui, que feu el que us doni la gana que jo també ho faré....
de la (blogaire?) emma, després de gairebé 6 anys escrivint la meva vida d'alguna manera...
encantada de ser aquí.
ahir vam tornar allà on el món s'escindia en dos que, deixant d'ésser críptica, és la platja del racó de Pals, la del costat de la platja de l'Illa roja (nudista). allà el món es va escindir en dos fa temps i jo vaig veure la llum des de la foscor.
això ningú no ho sabia. és que segurament no calia que ho sabés ningú...
però ahir hi vam tornar després de 16 dies. quina eternitat des de llavors, quines coses. on era tot?
escric de laberints, de la vida, del temps, de què sóc o vaig ser o pretenc ser. de què sento o què hauria d'estar sentint. escric de mi de mi de mi, tinc un diari a apart, és clar. jo només sé dir que el laberint es destrueix com una mena de profecia present-futura, és descobrir el món saber que no hi ha laberint; i és clar també pensar que el laberint és el jardí i que la font màgica i humida és el secret dins la foscor i que la vida és dins nostre i que el temps ni s'escola ni es mor ni és sorra ni és rendició només és no-res, i que prou, prou de fer mal i de fer bestieses i d'equivocar-nos i la vida és ampla, i és així com s'ha transformat, res és lineal i miro el mar i confonc -ja s'ha escindit en dos però ara vol confondre'm- l'horitzó amb el cel i amb el mar perquè hi ha boira -i malgrat la boira cal caminar- i estic bé, molt bé, tendre per la son, poca cosa més... jo...
jo potser no tinc tant a dir, o només m'ho dic a mi perquè molts cops només he estat jo i el Temps, perquè el Temps m'ha permès no haver de dir certes coses, no haver de fer certes coses, mentre jo plorava, mentre jo esperava, mentre jo em moria per dins i per fora esperant; però ja està no ho veus? era el temps que no donava res, tot i que jo li ho donava tot; relació no recíproca, sí, que no cau pas,
perquè aquí encara hi sóc, amb el Temps, amb la mirada, amb els teus ulls, les meves mans i tot el que ens envolta, encara hi sóc per tocar la teva pell, per enamorar-me de tu, encara hi sóc per esperar-te, per esperar-me (sobretot esperar-me a mi). encara hi sóc per saber qui ets, per saber qui som, per aixecar torres que ningú s'ha atrevit a aixecar, encara hi sóc per a somiar, per a atrevir-nos, per a escoltar música amb la llum,
jo què vols que hi faci, no puc fer-hi més, faig tot el que puc, o això crec, elimino qualsevol mur de laberint, però potser n'hi ha un que no puc eliminar i espero que no sigui el mur que envolta el cor, perquè si és així aquest mur només el podrà tombar el temps i a vegades el Temps no hi és per a nosaltres -i les campanes toquen i toquen i no deixen de tocar i d'esperar-nos inútilment com si res més no tinguessin a fer que tocar-, i no ho sé,
em disculpo estrelles i núvols, àngels i floretes, tot allò que de bo hi ha a la vida, em disculpo per no saber-ho veure sempre, per deixar-me amagar i distorsionar per vels inútils, per amagar-me darrere la rutina i la normalitat, les pautes i els camins fets, per deixar-me vèncer per mi mateixa...
però també em dono forces i ànims per a continuar en aquesta lluita diària de la supervivència amb un mateix, que jo sempre vaig a més, que no tinc res més a fer que anar a més, i que això és el que intento fer... perquè quedi clar que sempre ho intento...
això ningú no ho sabia. és que segurament no calia que ho sabés ningú...
però ahir hi vam tornar després de 16 dies. quina eternitat des de llavors, quines coses. on era tot?
escric de laberints, de la vida, del temps, de què sóc o vaig ser o pretenc ser. de què sento o què hauria d'estar sentint. escric de mi de mi de mi, tinc un diari a apart, és clar. jo només sé dir que el laberint es destrueix com una mena de profecia present-futura, és descobrir el món saber que no hi ha laberint; i és clar també pensar que el laberint és el jardí i que la font màgica i humida és el secret dins la foscor i que la vida és dins nostre i que el temps ni s'escola ni es mor ni és sorra ni és rendició només és no-res, i que prou, prou de fer mal i de fer bestieses i d'equivocar-nos i la vida és ampla, i és així com s'ha transformat, res és lineal i miro el mar i confonc -ja s'ha escindit en dos però ara vol confondre'm- l'horitzó amb el cel i amb el mar perquè hi ha boira -i malgrat la boira cal caminar- i estic bé, molt bé, tendre per la son, poca cosa més... jo...
jo potser no tinc tant a dir, o només m'ho dic a mi perquè molts cops només he estat jo i el Temps, perquè el Temps m'ha permès no haver de dir certes coses, no haver de fer certes coses, mentre jo plorava, mentre jo esperava, mentre jo em moria per dins i per fora esperant; però ja està no ho veus? era el temps que no donava res, tot i que jo li ho donava tot; relació no recíproca, sí, que no cau pas,
perquè aquí encara hi sóc, amb el Temps, amb la mirada, amb els teus ulls, les meves mans i tot el que ens envolta, encara hi sóc per tocar la teva pell, per enamorar-me de tu, encara hi sóc per esperar-te, per esperar-me (sobretot esperar-me a mi). encara hi sóc per saber qui ets, per saber qui som, per aixecar torres que ningú s'ha atrevit a aixecar, encara hi sóc per a somiar, per a atrevir-nos, per a escoltar música amb la llum,
jo què vols que hi faci, no puc fer-hi més, faig tot el que puc, o això crec, elimino qualsevol mur de laberint, però potser n'hi ha un que no puc eliminar i espero que no sigui el mur que envolta el cor, perquè si és així aquest mur només el podrà tombar el temps i a vegades el Temps no hi és per a nosaltres -i les campanes toquen i toquen i no deixen de tocar i d'esperar-nos inútilment com si res més no tinguessin a fer que tocar-, i no ho sé,
em disculpo estrelles i núvols, àngels i floretes, tot allò que de bo hi ha a la vida, em disculpo per no saber-ho veure sempre, per deixar-me amagar i distorsionar per vels inútils, per amagar-me darrere la rutina i la normalitat, les pautes i els camins fets, per deixar-me vèncer per mi mateixa...
però també em dono forces i ànims per a continuar en aquesta lluita diària de la supervivència amb un mateix, que jo sempre vaig a més, que no tinc res més a fer que anar a més, i que això és el que intento fer... perquè quedi clar que sempre ho intento...
