em fa tant de fàstic el món, a vegades... les persones, la mediocritat, el no-puc-més, les víctimes que són també botxins -perquè d'aquí no se'n surt-, l'amor que és sovint un no-res, els ideals que ningú accepta perquè ens fan por, perquè s'han fet massa guerres en nom dels ideals,

i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...


jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...

i què us creieu?

la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!

i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...

hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.

hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...

inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...

silenci.

la bisbal a les 8 del vespre és un lloc alegre. potser per la pressa dels qui hi passen, que ens fan creure que tenen alguna cosa a fer, algun objectiu. a les 9 tothom desapareix: és a sopar. i hi vénen els que no tenen res a fer, els penjats, els que fan que volguem marxar -mal rotllo-;

fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.

_________________________________


a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.

no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:

- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència

si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.

posar-se el pijama per estar per casa és genial, però posar-se'l per dormir és una de les millors coses del món! quin plaer l'escalfor! quin plaer dormir amb mitjons! i em desperto sense haver desfet el llit!  avui, però, he passat fred... me n'havia anat a dormir sense mitjons.

abans d'ahir vaig dormir a ca la iria i també hi vaig estar molt còmode, uhhm, amb el nòrdic i tota la pesca. jo vaig dormir tota la nit, però la iria i la eli no van dormir gens. el senyoret luar es va despertar i de l'emoció de veure la eli volia que fos ja de dia, així que es va desvetllar... jo em vaig despertar cap a les 8 amb els sorolls d'en luar. així no es necessita despertador!

el dissabte vaig fer una visita guiada cobrant (se'n van fer tres de cop!) i a mi em va tocar el pitjor grup. els homes anaven borratxos, les dones eren soses i, bé... un home es va tirar un pet quan jo explicava la historieta -que és força interessant- de la reina de saba. a partir de llavors tot va ser dispersió. jo no tinc cap mena d'intenció d'obligar a ningú a que m'escolti; al cap i a la fi, són ells els qui han pagat i els qui s'han interessat pel tema, però sempre em queda el dubte de si entre els que no escolten hi ha gent que vol escoltar. quan penso en això, reacciono i torno a fer-los callar i demanar silenci.

el dia següient, en canvi, vaig fer una introducció que em va agradar molt. tenia estudiants de turisme escoltant-me i prenent apunts... i això va fer que ho fes millor que mai i que parlés diferent i més clar, fins i tot (vocalitzant més). els vaig preguntar que si estudiaven turisme i em van dir que sí, que a la UB.

aquest any potser compraré el número de loteria de la fundació. el temps passa i la meva concepció de les coses va canviant. no sé a tomb de què, però ho accepto i tiro endavant.


després de decidir no fer l'interrail vaig esborrar del meu cap la possibilitat de fer un viatge. el viatge a londres amb la meva germana també va quedar penjat... però ara tinc ganes d'anar-me'n d'aquí. havíem agafat un ritme interessant, sobretot quan arribava desembre. va bé marxar i veure altres coses... i quan estic massa temps aquí, sento la necessitat de veure món. l'últim viatge que vam fer va ser a eivissa, i el penúltim vaig fer-lo jo sola a lisboa. no em puc queixar, és clar, però davant del record d'una finlàndia-lapònia de setembre, d'una formentera d'octubre, d'un amsterdam i brussel·les de desembre i d'una granada-màlaga de desembre...

de fet, tot és caminar cap allà on hom vol anar.

destrossats pel lirisme,
quanta guerra per tanta poca pau, quantes paraules per tan poc silenci -si és que ho suportem, si és que ho volem-,

la vida és el camí de la soledat, diu màrius torres, separació cabdal, som més que un -i d'un només n'hi ha un?

negar que tinc veu és el pitjor que he pogut fer mai, perquè no hi ha manera de tornar enrere, no hi ha manera de sublevar-se contra un mateix;

poesiasalvaje ens deia que la belleza se rebela cada día,
jo hi estic d'acord,
i la poesia amb ella;

rebel·lar-se: és que no podem deixar de fer-ho constantment? és que no hi ha pau possible?

silenci.

i sempre quedaran els llibres, no pas les flors, sinó els llibres; tot el que algú haurà volgut dir, tot el que algú haurà necessitat dir; sempre ens quedaran els llibres...

"Jo crec amb tota l'ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l'existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-res com una vana fantasmagoria sense cap consistència" incerta glòria

fa anys que reflexiono entorn d'una idea que la lletra de la cançó Optimistic de Radiohead em va transmetre. en concret, aquest fragment:

You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough

potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient?  això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient. 

i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...

situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:

imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...

ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...

a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).

(però we live in a beautiful world...)

"¡cap plaer comparable al de fer sofrir  l'ídol per venjar-nos de l'adoració que ens inspira!", a incerta glòria

tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!

i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!


quina màgia viure envoltada d'art i pensament!

la insostenibilitat del propi sistema i de com no fer servir certes coses (i de com introduir en una frase la paraula "cert" sense fer referència a les veritats de les coses), de com tot peta i el temps es torna intransitable,
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!

em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;

però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,


amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.

corrien dies d'innocència després d'aquell primer estiu, l'estiu en què vaig fer divuit anys; corrien dies de fred, de costipats, com cada octubre, corrien dies d'especulacions immobiliàries, de no tantes fiances, corrien dies de plaça francesc macià i dies d'autobús 68 i fins la tarda fins el matí i recordo el temps llarg, més llarg del que va ser, molta pols, i recordo que escoltava la cançó que escolto ara i que m'ha empès a escriure aquest post.

sí, corrien dies del rincón de la victòria, de la meva pròpia victòria, del believe in me as i believe in you, perquè el cinc d'octubre es va obrir un paper llançat a l'atzar on hi deia believe in me, i com tot funciona si ens hi posem i si hi posem colors. corrien dies de pèrdua, de lofts, de fnacs, de passejades, d'autobús 9, corrien dies de plaça espanya raves a altes hores, corrien dies de em llevo, igual que ara, corrien dies de supersamplers, corrien dies de fotografia, corrien dies d'esperança, corrien dies d'el món és meu i només meu, corrien dies d'adéu no et vull veure més, corrien dies de diagonal, de patins, d'exàmens de conduir, corrien dies de caminar, corrien dies d'estalviar, corrien dies d'internet i el powerbook encès durant mesos dia i nit, corrien dies de razzmatazz, corrien dies de vent, de sol, de fred, de classes, d'anglès, de collarets, de carrer tallers, corrien dies!

abans he parlat d'una cançó. és aquesta: Morning of our lives de Jonathan Richman. la lletra d'aquesta cançó va estar penjada a la meva habitació tot el curs i crec en ella, encara!. la lletra:

It hurts me to hear, to see you got no faith in yourself.
It bothers me now to watch you, you got no faith in your own self.
You listen more to your friends than to your own heart inside.
Well, you listen to them, oh but you hide.
You don't got nothin' to be afraid of.
You're not as bad as you think.
And you're always puttin' yourself down,
But i'm just gonna tell you that i like you.
Darling, you always put yourself down, but i like you.
That's all i came to say.
Then there's no need to think that other people can do things better than you can do 'em
'cause you got the same power in you.
I got faith in you. sometimes you don't have it in yourself,
But i got faith in you.

And our time is right now, now we can do anything we really want to.
Our time is now, here in the morning of our lives.

And it ain't just me who thinks so, dear, i asked my friends.
Now, leroy and asa and d. sharpe,
Tell her not to be afraid.
Tell her it's okay.
Tell her it's all right.

And our time is now, we can do anything we really believe in.
Our time is now, here in the morning of our lives.

Dear, i asked leroy and asa and d. sharpe, and they said,
Don't you love her too?
Then tell her she's okay.
Tell her she's all right.
You're okay, dear. there's nothing to feel inferior about. you can do it.
And our time is now, we can do anything you really believe in.
I know it.
Our time is now, here in the morning of our lives.
Our time is right now, you can do anything you set your heart on.
Our time is now, here in the morning of our lives.

We're young now. right now's when we can enjoy it.
Now's the time for us to have faith in what we can do.
No need to fear, cause now's the time to have faith in what we can do.
 

Transcric aquí una ressenya que vaig fer per a l'assignatura de literatura catalana del llibre de poesia Les imminències de Màrius Sampere.


Les imminències no ens servirà per anar gaire lluny -no podrem anar més enllà de nosaltres mateixos-, en tindrem prou amb els paisatges que veiem des d'aquí, des d'on “El punt més llunyà de tots, [és] la meva esquena”. Des d'aquí podrem abastar l'univers sencer i, de fet, si tanquem les parpelles, el món desapareixerà; car “Jo sóc la fi del món”. Màrius Sampere, en aquest recull de poemes, ens ofereix la possibilitat de compartir amb ell la seva manera d'entendre la vida i la mort -són u-, el temps, l'amor, la matèria, etc. S'hi plantegen, en aquest recull, les preguntes metafísiques eternes: què som? d'on venim? on anem? i, què és tot això que hi ha al nostre voltant? Els poemes intenten respondre aquestes preguntes. D'on venim -és a dir, què érem abans de néixer?-? Venim de la mort, per això Sampere pregunta: “Oh, déu, per què has profanat la meva tomba amb un raig de llum?”. D'aquesta vida que sembla no gaire plaent -d'altra manera, déu no apareixeria com un profanador de tombes-, Sampere en salva la infància, aquell primer i potser únic record que tots tenim -aquell moment de la vida en què només vivim i no recordem, perquè no hi ha res a recordar. És per això que en el recull de poemes hi ha descrits alguns racons d'una casa on allà on hi havia hagut vida i caliu hi va entrar el fred, així llegim:

 “Casa nostra s'ha fet gran i vella.
Davant va entrar-hi el fred; darrere, nosaltres.
Al cor dels mobles
tremolen -fulles
de la més gran oscil·lació- carns esvanides.
La llum s'hi expressa amb signes breus;
la llar apagada
presideix el racó, centre dels absents”1.

El centre dels absents, així, és aquella llar de foc apagada, freda. El poema anomenat Del fanguissar, molt proper dins del recull del poema que he quasi transcrit, comença amb els versos “Mare, mare morta” i acaba amb “Què ocorre, mare, / tret que se'm refreden els peus?” Així, la vida es redueix a néixer de la mare “sóc carn teva de lloguer?”, i a refredar-nos, igual que la llar de foc d'aquella casa.

Els poemes de Màrius Sampere estan impregnats de nihilisme i/o existencialisme, aquell “tot és en va” que tan bé va descriure Nietzsche o l'existencialisme que Sartre va descriure a La nàusea. De fet, l'últim poema de la primera part -”Revelacions”- s'anomena Nihilisme. En aquest poema, Màrius Sampere dialoga amb els supòsits d'aquesta teoria-malaltia2. Comença explicant “Sé prou bé que cap ull / celeste no m'observa.”, “No em veu ningú”, “Jo sóc l'invisible. Llavors, / què hi fa la llum? Poblar / de buidor la buidor. I així fecundar-la”. L'home nihilista és aquell home que, desprovist de Déu, d'aquell ull celeste, es queda sol al món. El món se li torna confús, absurd, sense sentit, tot és en va i tot ho relativitza. És per això que l'home nihilista es pregunta “què hi fa la llum?”, és a dir, què és tota aquesta vida? què vol dir que hi ha vida? La resposta que el poema dóna és poblar de buidor la buidor. La vida, absurda, fa més vida, que també és absurda, aquell festí de les espècies que mai no acaba, l'únic que fa és crear més buidor, crear més sensesentit. En aquest moment em veig obligada a recordar que a la introducció al recull de poemes, a l'apartat anomenat “Iniciació”, hi llegim que “Gairebé totes les coses cauen; però no totes ho fan per obediència”3 Així, Sampere salvaguarda alguna cosa al nihilisme, a aquell “tot és en va”. Si no totes les coses cauen per obediència -per pur sensesentit, per absurd-, hi deu haver algunes coses que romanen amb sentit, que no obeeixen a l'absurd.

Tornant a fer referència a aquelles preguntes metafísiques eternes, al poema de la pàgina 53 hi llegim “El prodigi, el gir / miraculós de la Terra / completant la confusió”. És ben fàcil trobar-se en un estat de confusió quan s'intenta trobar resposta a la pregunta de perquè la Terra gira o perquè som aquí, vius, a la Terra. Al fet que intentem trobar-hi resposta, l'autor diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”; així, potser no estem preparats per a la resposta, ja que al nostre esperit li basta la desmesura. Què fem, doncs, intentant cercar respostes si l'obtenció d'una resposta no és una cosa feta per a nosaltres? Els poemes recomanen el plaer, perquè “mai / no s'acaba el festí de les espècies / vivents. Això no té sentit, / això deu ser l'amor”. Per si havíem oblidat aquell estat de confusió, tornem a llegir que això no té sentit: i si no té sentit, deu ser l'amor. Així, doncs, què és l'amor?

En aquest recull de poemes l'amor es veu barrejat amb la mort/vida -les absències i les presències- i amb el Temps. Com si aquests fossin indestriables. Així, l'amor és por a morir4 i “Tots morim d'amor, fou segellat”5. El Temps és “mare de mare, la primera i l'última, / la nimfa absorbent, la sexessa / que ens atrau i ens xucla.”, “totes les hores / són talment roba vella / de la criatura eterna, / la dels estirps i les llànties vivents.” i quan hàgim mort, la Veu del Qui parla -hem de suposar que és Déu...?-, dirà: “tornes a l'alba, no ha passat cap vida”. El temps que vivim és temps ja viscut, d'etern retorn nietzscheà, roba vella,.. Així, el temps no ens proporciona la possibilitat de progrés, ja que només és repetició. Tota possibilitat de millora queda anul·lada per aquest temps que ens viu.


Si volem llegir Les imminències sincerament, hem de romandre en el batibull de temes que el poeta ens ofereix i no intentar anar més enllà. No podem pretendre trobar-hi conclusions en aquest recull de poemes. No hi ha respostes, solucions, conseqüències. Hi ha reflexió sobre temes concrets -i recurrents-, però no hi ha inici, nus i desenllaç. No obstant això, no ens hem de quedar en el nihilisme absolut, en l'absurd i el sensesentit. No trobem respostes, res no té sentit, però potser el sentit és la pròpia reflexió -com Màrius Sampere insinua quan diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”-, i amb haver trobat aquest sentit, en realitat, ja en tenim prou. Així, en llegir Les imminències, ens hem de deixar portar per les reflexions que hi trobem, sense esperar un cant alegre a la vida, un final feliç. Hi trobarem, però, eines per a la reflexió, i dependrà de nosaltres aprofitar aquestes eines o no. Com diu l'últim poema, “Què els hem de dir? Quan els ho diríem / si un poema és un altre poema, i aquest segon / un tercer, i aquest tercer / un altre, i aquest altre / el primer cadàver del món que, inexplicablement, somreia?”6, fent una analogia entre poema i reflexió, una reflexió n'és una altra, aquesta una altra...

____
*
1 pàgina 58.
2 Podríem dir que els nihilistes són els qui estan malalts de nihilisme, que pateixen de nihilisme. Més que una teoria, sembla una manera d'entendre i de posicionar-se davant la vida. El nihilisme és, doncs, un valor -una manera, una teoria- entorn del qual gira la vida del qui és nihilista.
3 pàgina 11.
4 poema anomenat Nocturnal de la pàgina 58.
5 del poema Holograma a la pàgina 60.
6 cinquè poema de l'annex, pàgina 97.

estic molt contenta d'haver fet aquesta associació d'idees tan culte i cultural -que s'entengui això com una ironia, si us plau-. quan vaig topar amb el text de Blake immediatament vaig recordar el llibre de Huxley. quin orgull. el llibre de Huxley jo l'he llegit. la història de com vaig trobar-me el llibre és força divertida:

quan la veïna va marxar (no sé si la recordeu, li deien "la ètnica") perquè ja era molt velleta, vam voler entrar a casa seva per veure si s'hi havia deixat alguna cosa interessant. vam saltar a la seva terrassa i vam veure que la porta per entrar a casa era tancada. llavors a mi se'm va ocórrer de mirar si per la part del darrere de la reixa hi havia les claus (com a les pelis) i, efectivament, hi havia claus. vam entrar a aquella mena de barraca freda i humida i en vam rescatar algunes coses. una d'aquestes coses va ser el llibre de Huxley. sense portada i mig destrossat pel temps, semblava un llibre clandestí. jo sabia de l'existència de Huxley a través d'Orwell (llibres "semblants" 1984 d'Orwell i Brave New World de Huxley), així que quan vaig començar a llegir el llibre The Doors of Perception vaig flipar pel canvi de temàtica.

The Doors of Perception és un llibre que descriu què sentia Huxley quan prenia mescalina. és més aviat una crònica d'un experiment científic que no pas una novel·la. el llibre pot interessar a qui vulgui saber quin efecte produeix la mescalina a la ment humana... però tot això no vol dir que Huxley es prengués drogues per escriure els seus llibres, sobretot perquè el tipus de droga que prenia no el deixava escriure. es prenia enteògens -que no sé com s'escriu en català- i "flipava".

per últim, dir que el grup The Doors es va inspirar en el títol del llibre de Huxley.
______________________

i, sí, tam, algun dia acabaré la carrera que vaig començar! (llegeixi's: filologia anglesa)
______________________

el que és curiós és que Blake és coetani de Kant i que tots dos, pel que veig, tenien interessos semblants. Kant ens advertia que és impossible conèixer les coses noumènicament (les coses en si) perquè sempre les contemplem des de "nosaltres" i, per tant, des de les nostres portes de la percepció (portes que no poden eludir-se).
_____________________

tot això em fa feliç! crec que quan acabi filosofia hauré de fer un màster i un doctorat per saciar aquesta set que tinc...

_____________________

crec que filosofia i literatura van de bracet. però he de confessar que la literatura pot contenir tota la filosofia en forma concreta, particular i que, per tant, d'alguna manera... la literatura pot abraçar tota la filosofia i situar-se una mica per sobre d'ella.

no sé si algú hi ha pensat en el post anterior. jo no! hi he pensat ara, que l'he rellegit. de fet, ni recordava haver-lo escrit. això està bé: és com llegir-me innocentment.... com veure el sexto sentido sense saber el final, però havent-lo vist. em va passar, per exemple, que vaig veure la sèrie (a trossos) de mirall trencat i a l'hora de llegir el llibre no em va afectar per res. tinc la sort -o: tinc la desgràcia- de no recordar gaire bé les imatges generals. recordo només petits detalls insignificants. és com si fes síntesis de les persones i les coses que veig. em passa, també, que sóc incapaç de recordar les lletres de les cançons. només puc recordar el concepte, la síntesis. això a mi em va bé per quan estudio o he de fer treballs o... però a l'àmbit social aquesta característica és més aviat un defecte (o una incapacitat). què hi farem.

que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?

____

avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.

després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de  Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.

taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...

sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!

PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!

" Si las puertas de la percepción se depurasen, todo aparecería a los hombres como realmente es: infinito. Pues el hombre se ha encerrado en sí mismo hasta ver todas las cosas a través de las estrechas rendijas de su caverna. "

William Blake

torno de girona i el got blau no surt bé i hi ha maletes fent-se (no pas soles), i ara em dutxaré i després soparé,
i: què he fet avui?

ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.

abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.

abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...

coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...

estic llegint incerta glòria. transcric aquí fragments que m'han semblat interessants:

"la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? [...] ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?"

"Haig de viure -em deia a mi mateix-; haig de cuitar a viure abans que els meus ossos no siguin llençats a la buitrera sense fons que m'espera; haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure!"

"La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades"

"Un se sent sol davant l'univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. ¿De què se'ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la immensitat ens jutja i ens esclafa..."

PD: quan surto de la feina sempre espero que hi hagi algú que m'hagi vingut a buscar per sorpresa... fa dos anys i mig que treballo aquí i no hi ha hagut dia que en sortir no miri a tots costats esperant trobar-hi algú amagat. avui, que no he anat a treballar, ha estat el dia esperat. avui la judit m'ha anat a buscar a la feina per sorpresa.

és quasi novembre i d'aquí a poc aquesta web complirà sis anys,
bukowski va començar amb mi, el savi -que alguna cosa sabia-:

and
we need so much
if we only knew
what it
was.

it is
probably
everything

and we will all
probably die
trying to get
it

or die

because we
don't get
it.

I hope
you will understand
when I am dead

I got
as much
as
possible.

perquè és fàcil tornar als orígens, sempre esperen -com un niu-.
llavors tot pren sentit: el camí només ha estat un viatge des de l'origen cap a l'origen.
sí, som explicats per la literatura,
som explicats per nosaltres mateixos -i humans i humans i humans, ¿quants? repetint la història de la humanitat-.

retorno a la poesia -a aquelles tardes del 2002 en què llegia i llegia poemes sense parar-,
en la intenció de refer-nos, de ser, d'alguna manera,
ser -sense compromisos i sense adjectius-.

no és per res, confeccionava les meves hores amb olafur arnalds i la pluja que només toca per la zona de flaçà -i és que no veig res, no veig res!-, i ara gorillaz perquè les setmanes passen altre cop, demà és divendres,
i una noia de classe em diu que m'ha vist a p*bol i jo li dic que sí, que hi treballo,
i em trobo la miriam i em diu que la 'happy' és a la facultat i jo li dic que no pot ser, que l'altre dia la vaig trucar i que no,
i baixo les escales i me la trobo i la crido de lluny però no em sentia i me la quedo mirant pensant "el temps ha passat, d'alguna manera, d'alguna manera ha passat un any i mig o més i no pot ser i quin curs fèiem? segon? i ara què tal?" i la cristina, que és la 'happy' -i a mi mai em va agradar dir-li així i, de fet, fins avui encara no li havia dit mai així-, no m'ha reconegut i ha dit que que canviada i que sóc més alta i més prima i jo he pensat que ella també o no sé, perquè no ho sé,
i hem parlat i era tot més o menys igual
i sempre he tingut al cap la cristina perquè mai vaig entendre la desaparició...

i he estat a la cafeteria amb la maria-de-classe dues hores, converses filosòfiques o "què ens passa quan no tenim la filosofia a prop" i "què passa ara que som a quart i això s'acaba" i "quin abisme trobarem?" amb un bistec amb patates i una coca-cola light -una mica de cafeina-, se'ns ha passat l'hora i hem arribat tard a classe, però millor perquè així duren menys,

bé... avui he tingut classe de 13.45 a 15.00 i de 16.45 a 19.30. ja tinc deures, fins i tot hem anat a berenar i he vist com un noi de cinquè robava menjar del bar i he pensat que jo també vull robar menjar però no ho he fet perquè m'ha fet cosa,
i hem fet metafísica a la classe de música
i jo buscava el piano i no el trobava -era a la dreta!-,
i després he passat per la biblioteca a buscar tres llibres i m'he perdut perquè tot està canviant molt i aquesta facultat es metamorfoseja contínuament i et fa perdre,


i al matí he anat a olot, molt aviat, però hem arribat puntuals, i he tingut classes on em pregunten coses de filosofia i jo no sé què dir perquè per fer el pas d'allò general a allò concret necessito intimitat i confiança i sóc molt tímida en aquests temes i semblo una palurda,
i després més classes, hem vist un documental sobre el senyor Stieglitz, molt interessant i inspirador, però al final va estar sol,
perquè hi ha alguna necessitat estranya
sempre m'inspiren els artistes i les vides que van tenir i penso: "eren feliços? tenien una vida normal?" i reflexiono,


jo vull fer la revolució de les idees dins meu i fora meu i tranformar el meu món! i en la lluita constant, i d'això en parlaven avui a classe de corrents actuals, per entendre més coses,
i jo sempre m'he preguntat si la filosofia és reflex de la societat
o la societat reflex de la filosofia

i mai sabré si la filosofia és només un mirall del que la societat o consciència col·lectiva pensa,
o si la societat és un mirall...

_______

pensaments d'avui: odio els anuncis de la tele  on posen música super animada per a crear la sensació que la compra del producte anunciat farà feliç a qui el compri. i els odio perquè tots aquests anuncis col·laboren a fer més gran el malentès implícit en tota societat de consum: no saber què cony és la felicitat i on es troba aquesta.

m'he tocat les ungles amb la boca, o m'he tocat la boca amb les ungles i tenia les mans plenes de líquids de revelar i ara tinc un mal de panxa estrany,

dec estar in to xi ca da.

tot i que també podria ser la gana, o la calor que he passat -contrast olot-girona- o què sé jo.

_____________________________________________________________________________

què en sabré jo, de filosofia...

a vegades la vida quotidiana és absurda.
sabem tots que els colors són colors en tant que els percebem, i punt. que no existeix una entitat anomenada 'vermell' que visqui, com Plató va dir, a un món a part. no existeixen els colors. no existeixen els sorolls -simples ones: i som capaços de percebre-les. i què és una 'ona'? mera descripció humana sobre una cosa-, no existeixen els sentiments -perquè no són causa-efecte-, no existeix gairebé res.

que una torrada se'm crema al matí? no n'he de fer cas. el mal gust que té només és cosa meva, sóc jo qui té una llengua massa sensible i predisposada a percebre gustos. la torrada només és la mateixa llesca d'abans una mica modificada per una cosa anomenada foc.

què és el foc i per què aquest fa que tard o d'hora ens faci fàstic una torrada? quina relació  hi ha entre jo, el foc i la torrada? per què hem de ser màquines foradades, sensibles, disposades contínuament a un torrent de sensacions? per què hem de percebre sempre? i per què hem d'entendre, també contínuament, que no és causa-efecte, que 'x' no provoca 'y', sinó que és en tant que éssers sensibles que som capaços de transformar 'x' en 'y'?

i com eliminar-nos, aniquilar-nos?

tot això és nihilisme, que vol dir res, i aniquilar és sinònim d'anihilar, així que per què ens anihilem?

per què tot ha de ser relatiu?

i ara aprenem l'absolutisme. ja era hora. com un gran sí a tot. perquè si jo veig el vermell és que hi ha vermell. perquè si jo percebo gust a cremat és que existeix el gust a cremat. perquè si jo tinc sentiments és que quelcom me'ls provoca. i tornem a relacionar-nos amb el món, tornem a ser-hi, aquí, desanihilats, ressucitats filosòficament,

però sempre tindrem el dubte. i si és autocompassió? autoindulgència? i si els humans estem fets per entendre la dualitat constant i absurda entre dos forces que es barallen entre si? volem entendre-ho? de veritat? viure enmig del remolí, cercant sempre un Dionís disposat a fer-nos creure que el caos és el millor...

havia pensat moltes coses interessants...

i les he oblidat gairebé totes...


em sento frustrada.

i ara... què?

no tinc la intenció de fer una ressenya de la pel·lícula -per a fer-ho necessitaria tornar-la a veure o pensar-hi durant uns dies-, així que el que exposaré a continuació són apunts/pensaments que m'han vingut en veure la pel·lícula.


_______


pregunta general: cal que l'art sigui susceptible de ser entès per la majoria? cal aplanar el missatge per tal que la majoria sigui capaç de captar una mica de sentit?

_______


la resposta és, per part meva, no. no s'ho mereix.

________

per què dic això?

no hi ha res pitjor, en art, que tenir por. por a arribar al final, por a donar el missatge que es vol donar. crec que si hom té por, si no és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències -que no són tantes, déu meu- d'allò que ha decidit fer, no cal ni que s'hi posi. és absurd que hàgim de veure una pel·lícula i crear-nos nosaltres el guió perfecte perquè el guionista/director ha estat incapaç d'atrevir-se a fer-ho bé.

molt bé, la pel·lícula vendrà molt, se n'haurà fet molta publicitat, serà un 'bestseller', com totes les pel·lícules d'aquest director. a la majoria li encantarà, pensarà: per fi una pel·lícula d'aquest home que puc entendre! i se'n parlarà molt bé, i tot el rotllo, sí, sí, a més, super fashions tots, és clar: parlant de trios, jo sóc molt obert, però és mentida! què és? una reversió estranya de soñadores? un intent de...? ho sento, m'he perdut.

i el personatge de la penélope, exagerat fins a ser malaltís, per què? perquè la gent pugui dir: "sí, al tiu li mola estar amb dos ties", "a la penélope no li podem fer cas perquè està boja" i la rossa, que és l'única que podria haver donat una mica de normalitat al tema, va, i els deixa. per què els deixa? no és això el que estava demanant la moral imperant de la majoria ansiosa per dir que ha entès una pel·lícula de W. Allen? la rossa els deixa, tots feliços, el noi lacoste, pobret -per què tan criticar-lo?-, continua amb la nòvia enamorada del salvatge espanyol... a mi m'hi sobrava la Vicky.

ja la història comença endinsant-nos en una mena d'estat excepció a la vida de les noies. la Vicky i la Cristina van a Barcelona de viatge -i és precisament quan estem de viatge que sortim de tota quotidianitat i som capaços de fer, ja que estem lluny d'amics i coneguts, coses que al nostre país no faríem-. a Barcelona, a més, Espanya. què hi ha a Espanya? nois morenos, sangria, sol... vida salvatge i irresponsable. i a quina època de l'any hi van? estiu! i què passa a l'estiu? que comença, precisament, amb la nit màgica de Sant Joan, i només cal recordar a Shakespeare amb somni d'una nit d'estiu, on s'intercanvien parelles i bla, bla...

amb aquest començament ja ens podíem esperar que aquestes noies farien alguna cosa 'anormal'. i, sí, la fan. és clar! i què passa quan el viatge s'acaba? quan l'estiu s'acaba? que tornen a casa seva, al seu país, després de la bogeria dionisíaca d'un estiu a l'estranger. oh! s'ha acabat la història. podrem sortir del cinema tranquils, no cal patir més, no, no és possible res del que se'ns insinua que és possible a la pel·lícula... 

____

comentant un altre aspecte: sí, maria, tens raó, la pel·lícula utilitza l'art -que té en el seu lèxic, precisament, les paraules 'inspirar', 'influir'- com a excusa per a poder definir allò que uneix a les persones. és un recurs fàcil -molt utilitzat, sí; així, continuant amb la meva tesis, és més fàcil d'entendre per a la majoria la relació entre els tres-.

i no ser capaç de donar un missatge sense fer servir tòpics/prejudicis clàssics em sembla una falta de respecte cap a l'art en general, sobretot si estem parlant de l'home que estem parlant.

___

continuarà.

bona nit, estrelletes :*


dia que ha acabat essent cansat per un costipat que he de suportar com puc.

no suporto trobar-me malament, em posa molt nerviosa... perquè jo vull fer les coses que vull fer i el costipat no em deixa, però tampoc sé no fer les coses... total, que acabo fent-ho tot mentre em trobo malament i encara és pitjor.


no vull anar a treballar dissabte, ni diumenge. fa molta fred a la feina... estic a l'aire lliure i només em puc abrigar els peus. és absurd treballar. hauré de fer visita guiada però tinc la veu fatal, i no tinc ganes de veure a ningú excepte l'arantxa,

de fet,

sort que aquest cap de setmana em toca estar amb ella.

he pensat que hi ha d'haver per collons altres maneres d'aconseguir diners. no tot és ser assalariat, no tot és dependre, no tot és capitalisme, no tot és el que és,

jo vull canviar el món...

començant pel meu.

PD: i faig alguna cosa més a part de somiar.

llegeixo el post anterior i veig que no s'entén gaire... el deixo com a testimoni de com de malament puc arribar a expressar-me.

m'agrada anar a Olot perquè és com anar a l'institut i perquè crec que la universitat (des de fa quatre anys) em va deprimir. a la universitat és difícil ser algú (sobretot quan comences a la UB). és difícil ser només un número, viure en l'anonimat constant, en classes de cent persones on no ets ningú i no coneixes ningú perquè a la següent classe aniràs amb altra gent.

la UdG no és tant així, tot i que ha desaparegut força gent aquest any; però jo ja vaig anar-hi deprimida. i uns quants pals amb una noia i amb una altra van fer que perdés la il·lusió. l'any passat, però, a final de curs, vaig conèixer la maria... que, per cert, aquest any encara no l'he vist (la truco i no me l'agafa, em truca i no l'agafo i mai coincidim). i un altre rotllo.

però Olot... Olot és l'institut però en millor perquè començo de nou. i perquè m'agrada ser allà. em fan creure que hi he de ser. a la universitat no, a la universitat pots marxar pots anar pots tornar i ningú no et dirà res. al final acabes per no anar a classe...

estic realment molt animada. sí, sí, amb moltes ganes d'aquest curs. tant a Olot com a Girona. m'encanta el que fem a metafísica: és la solució a allò que vam deixar a mitges -que em va estar ratllant tot l'any passat-. m'encanta la filosofia, no sé perquè, sé que és cosa meva, que la necessito, que em complementa -i que jo la complemento a ella-, i que em fa avançar... ja no sé per on, perquè vaig decidir tallar, acabar la nostra relació tormentosa. vaig decidir que no permetria que la filosofia m'enfonsés totalment cap a pous insondables. així que m'ho prenc d'una altra manera.

Olot no em transportarà a cap pou, això està clar. i això és el que vull. mantenir-me a la superfície total, aquella que la filosofia no em permet ni mirar.

i tot això perquè jo sóc dual. molt, molt dual.
i m'agrada allò pràctic, però adoro allò teòric.
i sóc teoria i pràctica.

perquè m'encanta analitzar les coses i entendre-les... perquè el meu cervell no para ni un moment. i el que es dedica a fer des de fa anys són dues coses: analitzar+entendre (com ja he dit) i buscar imatges.
visc captivada per la bellesa efímera de les coses.
i no sé què fer-ne, perquè desapareixen i moren i canvien,
i de cop és tardor i ja penso en les fulles vermelles,
però a la primavera el cirerer floreix,
i tot és així,
i no acabo mai

i sóc feliç

al final hi ha classe fins les 21.00... hmm..
i no m'he adormit a classe, ans al contrari.
tot i que m'he distret força...


pinta bé tot. sí, sí, sí!

sóc a la biblioteca del barri vell. és a dir, a la facultat de lletres de Girona.
avui no hi havia classe de 13.45 a 15.00 perquè el professor no hi era.
vinc d'Olot, de matricular-me i de classe!



i jo estava molt desperta, com sempre, vaja, sí, sí,
però és arribar a la facultat de lletres, entrar a la biblioteca, olorar els llibres i l'ambient i, pluf, quina son, déu meu, quina son!
m'adormo!
no sé si a classe també m'adormiré. espero que no...

avui filosofia de la ciència i metafísica.

i ja, per acabar:

dia d'excursió per cadaqués, portlligat i castelló d'empúries.
i quines aventures: hem marxat d'un lloc sense pagar (i amb el menjar a les mans) perquè ens han fet esperar massa (i quan dic massa, vull dir massa);
i ha plogut una mica, molt poc, i se m'han tallat els llavis, i m'he marejat amb les curves, i hem vist ocellets, animals, de tot;
hem menjat botifarra, all i oli, pollastre, nutella amb creps, fuet, pa, pizza (i hem començat el dia esmorzant: suc de taronja i poma i mini de pernil salat, croisant i cafè amb llet, hmmm),
ha fet molt de vent...