divendres. juny. saps què és l'agost?
la pluja d'estiu

* * *

la pluja d'estiu arrossegant-nos al paradís.
càlid de xafogor, de vida,
d'aigua.
d'òlibes dormint.

* * *

ésser domesticat, viscut per la vida, o vivint la vida,
ésser llar, casa, infinit en amor o alguna cosa que s'hi assembla:
no parleu de mi,
no sigueu llamps de distracció
de la línia recta que em recorria.

* * *

hem canviat aquell canyell groc d'estiu
i aquell peu tort per una salut intacte
de tos de cansament

* * *

no puc fer-ho més.
comunicar-me amb cruels,
foragitats del pensament humà,
allunyats...
n'hi ha d'exiliats per ells mateixos en el nucli de la seva llar
que habiten, sense saber-ho, el no-lloc,
que l'han cavat, el gran forat; i s'hi han col·locat a dins,
cercant la llum al fons de la terra,
cercant el sol a l'infern.

* * *

d'alguna manera, sobretot volent,
captar l'essència dels temps,
dels temps efímers, canviants, ser-hi,
d'alguna manera,
sobretot volent-ho,
ser-hi mi, ser-hi jo, com pertànyer,
pertànyer al món de sang i ossos,
de carn i plors.

* * *

no noto les teves absències,
no sé què és ser vell: tenir arruges,
el vertigen de l'altura pujada,
allò que ja no hi és i allò que encara hi és.
no hi entenc, tampoc, de nihilismes,
no ho vull, o ja no hi sóc, no visc del no-res,
tot i viure en el no-res,
afirmo i nego alhora la contradicció que ens habita.
som per ser,
i no sé com podríem pensar altra cosa.

* * *

cel.
tres centes unitats
de traició (d'engany),
mireu enrere i endavant, mireu, creieu,
des de vosaltres sense vosaltres,
però només sou peces, més peces,
de l'engranatge, de la cadena,
d'allò que res té d'atzarós,
sou continuació,
perllongament del buit humà,
de la bogeria acceptada,
de la vida grotesca.

sou, sense veure-ho,
sense ésser-ne capaços,
espantaocells fets d'ocells,
error
i
només error.

* * *

estic feta de mil móns,
de veu -vibració en mi-
enmig de mi,
qualsevol crit ha de ser per força meu,
saltar-me el destí, com qui es droga per fugir,
o potser matinar per veure una llum diferent.

no hi ha gaire res més
que un no-res viscut i reviscut,
que la mateixa paraula repetint-se
en l'eco dels temps.
res més que significat resignificat,
que esglaons enrere i endavant
en un espai ampli
de dreta
a
esquerre.

* * *

llobatons,
serps d'esgarrifances -com de pell morta-,
de nit d'agost de lleònides,
óssos perduts,
anònims com tots,
sense etiqueta,
com les estrelles.
Asterió és el sense-nom
per ser totes les estrelles,
totes les incompreses.
les llunyanes veus de llum -esperança i anclatge-
que sempre albirem.

* * *

no-fet -un camí-
és només no-és (s'és un no-és),
és com ser-hi i no éssser-ho, com si
tot fossin pronoms; ho prometo,
i potser, com estan els dies, hauré de dir que ho confesso:
t'estimo.

creu-me, sol, només tu,
creu-me, llum, només tu.

l'amor és escalfor de realitats
friccions i espurnes,
estrelles,
boles de foc.

* * *

 

"Mediocribus esse poëtis
Non homines, non Di, non concessere columnae."

Al poeta no le permiten ser mediocre / Ni los hombres, ni los dioses, ni las columnas

només vull continuar, impertorbable,
tot allò ja començat de fa segles:
de quantes miques deu estar fet tot, o potser de quantes profunditats me'n podria dir.
el mateix sentiment originari,
aquell que ho fundà tot:
recordo cada estèril joc -com aquest que juguem-
sense rastres de nihilisme.

només fujo o vaig fugir
de malentesos dialèctics.
sabent que -o sabent-me altra cosa- no és via,
via d'arribar enlloc.

ho he après,
per error i caiguda aixecar-me i caiguda,
cop rere cop,
i ho hauré d'aprendre eternament -com la roda que gira-,
d'allò que no se'n pot parlar,
se n'ha de parlar.