Archivos Marzo 2005

quinze de març del dos mil quatre -seria un dia com un altre si no fos que no ho era-:

de veritat creus que puc mirar aquests dies que encara no han passat -els nostres- sense rencor ni nostàlgia?
creus de veritat que sempre t'he d'agraïr, vida, que existeixes?
et penses que no m'has donat el dret a dir que no vals la pena?
I tu, nit, tu què fas? també creus que no et puc retreure res? que t'ho empassaràs tot sense esperar la meva resposta? No.
Avui dic prou. Et dic prou a tu, vida. Et dic prou a tu, nit. Et dic prou a tu, temps. Deixa'm respirar. Deixa'm viure sense tu.
Temps... atura't i fes que no sigui demà. Que no hagi de veure els dies passar, que no m'hagi de trobar a faltar. Dia, elimina'm. Vida, mata'm. Nit, dormem sense somnis.
Temps, desperta'm quan no hi siguis.
Viatja silenciós per les esquerdes de la meva respiració.
No vull veure com passeu, com m'abandoneu, com res té sentit, com desapareixo, com desperto sense haver dormit.
Vull tancar els ulls davant la crueldat i creure en aquells somnis...
no puc estar aquí
ni allà
ni amb mi
ni amb tu
amb ningú
-no hi sóc-
que...

s'ha trencat tot.
ens hem mort. no hi sóc. no hi sóc. no hi sóc.

nota: feia deu dies que havia quedat -i conegut en persona per primer cop- amb la maria. i feia un dia d'una altra cosa.
___________________________________________________

quince de marzo del dos mil cuatro -sería un día como otro si no fuera que no lo fue-:

nota: hacía 10 días que había quedado -y conocido a maría en persona- por primera vez. y hacía un día de otra cosa.

després de tants concerts d'ska al tràmit i al pavelló firal i ves a saber on més, i després d'haver-me queixat sempre d'aquella música i d'haver dit que m'avorria escoltar-la...després de no haver anat a tants i tants concerts de rock català fets aquí a la bisbal o a les rodalies, després d'haver rebutjat escoltar-los per veure el tipus de gent que els escoltava i el que escoltar-los significava... me'n penedeixo. però em sembla que no hi ha res millor que penedir-se de no haver fet alguna cosa que encara tens la possibiltat de fer -bé, el que no podré fer serà disfrutar dels concerts als que vaig assistir-. sempre que veig la llista de concerts que es faran i veig que no conec ni la meitat dels grups, m'adono que hi ha molts concerts que m'estic perdent, sense saber-ho, que potser m'agradarien. però no conec els grups, ni la música que fan, res de res. tot a poc a poc i tot per èpoques. és clar. com tot. o quasi tot.

m'encanta la versió de Moby de Temptation de New Order.

:)

28 de maig...
3 de juny...

és el meu últim moment. el de les coses serioses -ja hem acabat, ho hem acabat tot. el desenteniment, el seny* desfet, la melancolia que no ve-. demà viatge cap a valència -tren-.
buscant la casualitat, casualitat que ja va venir, de la teva vida -una altra, potser?-. un intent de ser-ho. quina sorpresa. res millor que retrobar un objecte oblidat en un lloc -on era?-. avantatges de no saber mai on són les meves coses.

deu existir el moment de la consciència -el deixar de ser ignorant- de la cohesió eterna? el moment en el que l'entrelligam -el lligam- es pugui descobrir? el moment en què puguis dir: aquí va ser, i d'aquí vaig anar allà, i per això... aquelles coses no es poden veure. aquells resums que mai farem. aquells perquès no trobarem perquè, en realitat, per molt que intentem saber-ho tot, no ens esforcem a veure -o potser perquè poca gent deu ser capaç d'adonar-se de quins són els fets-.
fets.
fet 1, fet 2, fet 3. ja vaig escriure un dia sobre això (4 de gener: http://www.florssalvatges.net/arxius/2004_01_01_arxius.htm )-que vermella, verda, vermella, fosca, diferent, indiferent és la vida...- doncs rés,
res modificat, pregunta que tothom pregunta. jo mateixa deia: "La gracia está en que en esas pequeñas decisiones que creemos superficiales... decidimos el rumbo de nuestras vidas."...
ignorem tantes coses -pobres savis-.
gràcies.
segueixo sent culpable.
culpable del que sóc, responsable del que sóc. responsable d'on sóc. responsable de perdre 10 viatges de metro en un moment -ha anat així-, responsable per haver decidit. ho sóc, no ho sóc? he de ser forçosament responsable dels meus actes? per què? si no puc saber què passarà quan decideixo quelcom, si no puc saber-ho... si no podré saber-ho potser mai... com relacionar? vincles i més vincles. no hi ha més. massa responsabilitat.
cartes, i jugar, el sol, la llum, les sirenes, què més, no vull, i vull. llum taronja.

----------

es mi último momento. el de ls cosas serias -ya hemos terminado, lo hemos terminado todo. el desentenimiento, el juicio* deshecho, la melancolía no viene-. mañana viaje hacia valencia -tren-.
buscando la casualidad, casualidad que ya vino, de tu vida -otra, quizá?-. un intento de serlo. qué sorpresa. nada mejor que reencontrar un objeto olvidado -dónde estaba?-. ventajas de no saber nunca dónde están mis cosas.

debe de existir el momento de la consciencia -el de dejar de ser ignorante-, de la cohesión eterna? el momento en el que los lazos/vínculos se puedan descubrir? el momento en el que puedas decir: aquí fue, y de aquí fui ahí, y por esto... esas cosas no se pueden ver. esos resúmenes que nunca haremos. esos porqués que no encontraremos porque, en realidad, por mucho que intentemos saberlo todo, no nos esforcaremos para verlo -o quizá porque poca gente debe de ser capaz de darse cuenta de cuáles son los hechos-.
hechos.
hecho 1, hecho 2, hecho 3. ya escribí un día sobre esto (4 de enero: http://www.florssalvatges.net/arxius/2004_01_01_arxius.htm )-que roja, verde, roja, oscura, diferente, indiferente es la vida...- pues nada, nada modificado, pregunta que todo el mundo pregunta. yo misma decía: "La gracia está en que esas pequeñas decisiones que creemos superficiales... decidimos el rumbo de nuestras vidas."...
ignoramos tantas cosas -pobres savios-.
gracias.
sigo siendo culpable.
culpable de lo que soy, responsable de lo que soy. responsable de donde estoy. responsable de perder 10 viajes de metro en un momento -ha ido así-, responsble por haber decidido. lo soy, no lo soy? tengo que ser a la fuerza responsable de mis actos? por qué? si yo no puedo saber qué pasará cuando decido una cosa, si no puedo sabelo... si no podré saberlo quizá nunca... cómo relacionar? vínculos y más vínculos. no hay nada más. demasiada responsabilidad.
cartas, y jugar, el sol, la luz, las sirenas, qué más, no quiero, y quiero. luz naranja.

_____________
* mi hermana me dijo hace tiempo que esa era una de las palabras que no podían traducirse "seny". ahora mismo no entiendo qué quiso decir: 1. que seny no venía, etimológicamente, de ninguna palabra que el castellano también haya heredado; y que, por lo tanto, no podía buscarse una forma en castellano que viniera de la misma familia, o: 2. ya no me acuerdo. y cuando me decía eso me imaginaba un sitio parecido al parlamento con muchos viejos con cara rosa blanca medio podrida -tipo Rajoy- y pelo negro-blanco discutiendo sobre el tema...

estira i arronsa, arronsa i estira i com traduiràs això si no hi ha traducció.
son, son, son i més son. o és el son etern, la son eterna, el somni etern.
traduirem tot això.
anem, anem, anem cap al destí, violem la foscor -mans alçades, cap alçat, cel negre, busquem llum-. i tan se val ara o després: els segons futurs. què més dóna si vius per un moment que encara no ha existit -què més dóna, si no saps decidir. què més dóna, si tot es perd-què.
què més dóna si fas el plural amb a o amb e, què et diré, suicida tarat. i aquestes cançons, ja únic art real,
què hi farem...
hi tornem, i què hi farem. i és més, és més que all you need is love, més llarg, extens, potser no complicat. quan no ens comencem a entendre, allà acabarà tot.

Don’t be like the one who made me so old Don’t be like the one who left behind his name ’cause they’re waiting for you like I waited for mine And nobody ever came...

estira y encoge, encoge y estira y cómo traducirás esto si no hay traducción.
sueño, sueño, sueño y más sueño. o es el sueño eterno, el sueño eterno*, el sueño eterno.
vamos, vamos, vamos hacia el destino, violamos la oscuridad -manos levantadas, cabeza levantada, cielo negro, buscamos luz-. y no importa ahora o después: los segundos futuros. qué más da si vives por momentos que aún no han existido -qué más da, si no sabes decidir. qué más da, si todo se pierde- qué.
qué más da si haces el plural con a o con e, qué te diré, suicida tarado. y estas canciones, ya único arte real,
qué le haremos...
volvemos, y qué le haremos. y es más, es más que all you need is love, más largo, más extenso, quizá no complicado. cuando no empecemos a entendernos, ahí acabará todo.

________
* en catalán todo esto son palabras diferentes.

d'ara endavant traduiré -o això espero- tot el que escrigui. la maria no ho pot llegir si escric en català, i com que vull que llegeixi el que escric -encara que sigui una merdeta-... bé, el que passa és que ara no tinc res per dir (... ehm).
________________

a partir de ahora traduciré -o eso espero- todo lo que escriba. maría no lo puede leer si escribo en català, y como quiero que lea lo que escribo -aunque sea una mierdecita-... bueno, lo que pasa es que ahora no tengo nada que decir (...ehm).

fa gràcia... veure com per algunes persones una determinada cosa els resulta més fàcil que a unes altres... suposo que la vida és una constant especialització, i que si poses un biòleg inspeccionador de bitxos de secretari no ho farà bé, i que si poses una operadora maleducada en una botiga fent de dependenta... el negoci no anirà gaire bé. suposo, suposo que això de les qualitats és real, que estem en una mena de comunisme i tots funcionem per tots -ser part de la peça de l'engranatge, que gira i gira, d'aquest sistema capitalista (deia Orwell a Homenatge a Catalunya, més o menys)-; i que si "forces" (es diu així?), intentes que la gent no faci el que podria fer,... pots amargar-li la vida a algú.
pobra janis, anant a buscar coses sense saber perquè... amb els gossets que hi ha en el món feliços de portar coses... ai, ai. pobreta!

quan vaig llegir Utopia de Thomas More (llibre utilitzat per catòlics i comunistes per a defensar les seves teories) em va sorprendre quan deien que a un malalt -bé, algú que no fos apte per a contribuir en la "producció" per la població-, si ell ho acceptava*, se li podia aplicar l'eutanàsia. és a dir: si una persona deixava de ser útil per al sistema: apluf! fora! no servia per res! no produia menjar, ans el contrari: se'l menjava! sembla que estiguem arribant a aquests extrems: pensions cada dia més baixes -no vénen ganes de sobreviure, tenir 90 anys i una pensió de merda-, menys ajuts als que tenen invalidesa i no poden treballar -o si no pregunteu a una amiga de la meva mare, o al meu tiu i l meu cosí-... no sé, eutanàsia? és que la vida només és produir i consumir? és que no es pot viure i viure?
joder, no som animals que intenten sobreviure, no! -en teoria, és clar-.
produir, menjar, cagar.
detallets i ornaments: productes per a consumir.

pd: he aprovat la tèorica.

_________________________
* en un estat així, suposo que qui no fos útil per a produir i consumís aquesta producció (no contribuint-hi en res), se sentiria tan culpable que acabaria accedint a la seva pròpia mort.

mai havia estudiat tant!! he fet 168 testos, m'he mirat dos llibres diferents, un repasón -llegit de dalt a baix!-, un manual d'internet... i encara tinc uns quants dubtes -bé, ara mateix cap, però no sé no sé no sé-.

168 testos en... 31 dies! una mitja de 5,4 testos per dia. i encara no he acabat :) responc preguntes que havia fallat, faig l'últim test, em moro de nervis, no puc dormir, m'adormo, de cop són les 8, m'aixeco, esmorzo molt i molt -suc de taronja i galetes oreo-, em poso més nerviosa, surto del pis, vaig caminant cap a la DGT, busco el lloc on es fan els exàmens, m'espero -arribaré aviat!-, em poso nerviosa, caca, tinc caca, oh, i de cop: l'examen. quanta estona deixen? ningú m'ho sap dir. 40 minuts? un minut per pregunta? oió.

llegir 3 cops la pregunta... els errors que cometo ara mateix són per no llegir bé la pregunta -dius: ah, ja sé quina pregunta és, i respons per respondre, i ho fas malament, és clar, com no, si no t'has llegit la pregunta!-.

oió, oió, oió!
en el cas d'aprovar -siguin beneïts [siguin beneits!!! AHAHAHAHAHAHHAAA...] déu i tots els seus companys-, intentaria començar les pràctiques assassinadores de gent -de mi mateixa, sobretot- el dia... 28 de març!

PREGUNTA PA TOH: ME PODÉI DECI PUQE CONIO UN PEATÓ TIE QE CIRCULAAAH PO EL ACEH IHQIERDO EN CARRETERA???

pd d'avui: la il·lusió d'aquests dies s'ha concentrat en la càmera que hem comprat la maria i jo. una supersampler amb quatre objectius. em sembla que anirà molt bé amb la tramuntana -necessita lluuum, molta lluuum, i el cel blau de la tramuntana és perfecte-.
ah, funciona sense piles i és analògica.

fa fotos així:

un dia vaig escriure quelcom relacionat amb una població -africana, suposo- que havia sortit en un programa de mikimoto que no utilitzava quasi bé l'abstracció -potser m'equivoco. el que sí recordo és una conversa que vam tenir ma germana i jo que demostrava com som, nosaltres, els d'occident en relació amb l'abstracció-. bé, en una clase de lingüística crec que la professora va fer referència a una de les cultures que no accepta, o que no té, abstraccions -lèxic abstracte, raonaments abstractes, etc.- i deia que uns lingüistes havien considerat aquella cultura primitiva. suposo que de gent estúpida relacionada amb la ciència que s'ha dedicat a fer molt mal, al món, al món n'hi ha molta...

menjo perquè sé que si no mengés em moriria de gana aquesta nit i després hauria de menjar i sé que em faria més mandra que ara menjar. dubtes, això d'escriure aquí en català és divertit. és com si hagués deixat d'escriure per a què m'entenguin i hagués decidit que ningú m'entengués -què hi farem amb les espirals de la meva llengua, dels meus pensaments i del meu jo-. camino com un zombi i això em fa pensar que sóc més alta. és perquè camino més rígida -una mentida com una altra-. em faig una sopa ja feta -i no voldria- i miro els pistatxos pensant: i la cocacola? em vibra el mòbil a la butxaca i tot és una gran mandra constant, desig que arribi ningú que no arribi algú que arribi la vida, que se'n vagi tot. diguem, que ens quedem neutrals mirant l'horitzó -famós horitzó- dels petons fets i no fets. sí, aquell cap que surt a la cantonada i que espies sabent que, potser, si et mira, et moriràs de vergonya. què fas...

no he pogut donar sang perquè el cor m'anava a 130... jo hi anava decidida -això vol dir que hi anava sense creure'm-ho, de no ser així no hagués gosat anar-hi-, demà ho reintentaré, potser.
avui també he tingut son, i ganes de desaparèixer. he tingut, també, una mena d'atac consumista: però era al pis, i al pis -si no compro per internet- no puc comprar res. en qualsevol cas, aquests atacs consumistes amagats -que sorgeixen quan menys t'ho esperes, tot s'ha de dir- es poden controlar fàcilment.
oh, el problema és el grau de podriment de tot, aquesta foscor rere la llum -la de l'habitació que no funciona, així com voler dispersar la veritat de la llum i la no llum- que no sé ni què és. mirar enlaire, esperant que vingui la llum sempre des del cel, ignorant que a vegades no ve del cel, no ve del cel.
fa una mena de fred de digues prou i marxem -no apaga las luces y vámonos, tot i que m'agrada l'expressió-, sí.
tinc son...

ja se sap que ens fa por que les coses canvïin. preferim el "boig conegut abans que el savi per conèixer", així, doncs, aquest proverbi es pot aplicar també a l'examen teòric per obtenir el carnet de conduir.

no crec que els exàmens a partir de l'octubre siguin més difícils. crec que seran més fàcils -o equivalents, ves a saber-. per exemple, pregunta de test:

¿Dónde se considera una grave infracción estacionar?.
a)En el arcén de una carretera convencional.
b)En el arcén de una travesía.
c)En una parada de Bus o Taxis.

ara la resposta correcta seria la C, i a l'octubre l'A i la C. hi ha moltes preguntes en les quals t'obliguen a escollir entre dues o, fins i tot, tres respostes correctes. com a la pregunta:

¿en un carril reversible, adicional, etc. qué hay que hacer?
a) conducir como mínimo a 60 km/h y como máximo a 80 km/h.
b) llevar las luces de cruce encendidas tanto de día como de noche.
c) no abandonar el carril... (ni para adelantar, etc.)

en aquest cas les tres respostes serien correctes. així, per què una està més bé que l'altra? és més important, suposo, portar "las luces de cruce encendidas tanto de día como de noche". la b.

a part d'aquests dilemes o trilemes en els que t'has de veure sotmès quan fas tests -di-i-trilemes que ja no tindran els que s'examinin-, hi ha una altra cosa. a partir de l'octubre seran 35 i no 40 preguntes, i la possibilitat de cometre fins a 7 errors i no 4.

ja veurem.
jo l'examen el faig aquest divendres, -per si de cas?-.

no és res, no és res. recordo ara mateix que avui he somiat que necessitava escriure poemes -altra volta, altre cop, altre vegada-. potser és veritat, potser no. qui sap. qui sap si tornaré -o tornarem-, si ressucitaré -si no-. les meves obsessions mentals estan hivernant. quan despertin migraran -per a dormir més: cap al nord, cap al nord, amb la fred, i hivernar, dormir-, però com que no estan prou alimentades -putes desgraciades- moriran. i jo em quedaré tranquil·la, sola, i esperant. esperant les noves, és clar. ja vindran.
volta.
llavors, potser, amb el temps, tornaré a escriure. estava tan plena i tan buida a la vegada -i em fa tan fàstic tot això que escric ara- que era incapaç de pensar més enllà d'aquí.
sobre el català... ma germana pregunta de què em queixo quan dic que a barcelona em parlen en castellà si jo sóc la primera d'escriure un weblog durant 2 anys i 4 mesos en castellà -amb incisos en català, sí, però poquíssims-. m'agrada el castellà, i volia millorar l'ortografia... però ja n'hi ha prou. ara toca el català. a partir d'ara escriuré en català -no pot ser que no sigui capaç de pensar en escriure un weblog en català, seria injust, massa injust. aun así, el castellano, al no ser mi lengua materna, me daba la oportunidad de alejarme de todo lo que escribía. bé, no vull allunyar-me'n.
i si no m'enteneu i no voleu llegir... doncs res. jo tradueixo el que vulgueu.

volta!

pd: el que no canviaré serà això dels mesos marzo, perquè... no en sé! haha.
pd2: diccinari en català, per a traduir

hace un año que maría y yo nos conocimos [en persona] en valencia :))

fotos de barcelona, girona y la bisbal (210205-270205):

(se entiende: pulsad en la foto para ver el album entero)

quizá ya ha llegado el momento de decir basta.

music: lo que escuchábamos maría y yo en la ducha mientras bailábamos :P

al final maría viene a valencia conmigo (todos los días). ayer fue a devolver el billete y yo el lunes le compraré otro que llega a las 16.40 y cambiaré el mío por uno que llega a las 13.25 -ventaja de viajar en tren y no en avión tarifa económica: se pueden devolver los billetes (te devuelven un 80% del precio del billete) o cambiar por otro (pagando 3 euros)-. he intentado hablar con ana, pero parece que el móvil sigue sin funcionarle, espero que no se enfade. uh, uh.

en clase, como estoy sola en casi todas [ya sé qué es un mal uso de las anáforas, pero se entiende... se entiende que me refiero a las clases], me dedico a mirar/observar/escuchar a la gente. no sé qué pasa con los de filología inglesa: todos son fashions, repelentes y dicen tonterías. quizá se creen guais por hacer filología inglesa -lengua franca actual, muy de moda... igual que sus ropas-, no lo sé, la verdad, pero me cansan. los únicos que son simpáticos son los de filología clásica -y algunos de filología hispánica: raquel es de hispánica, pero claro... ella es más fashion que todos los otros juntos-; son más... no sé cómo decirlo.

no se cómo mi hermana dice en su blog que yo soy de esa manera. no entiendo cómo me ve así -qué es lo que 'coge' de mí para pensar que soy así-. ¿segurida de mí misma? abuh.

bueno, voy a decir otras cosas: ¿alguien tiene el disco de adrià puntí "maria"? necesito una canción. LA NECESITO. y el disco cuesta 18 euros. en la biblioteca está, pero no puedo llevármelo. ¿AAALGUIEEEN? repito: adrià puntí...

vaig veure un savi llest buscant l'error... exempt de culpa i no sap on, que mai la pifia, uuh, i es torna boig... faré un viatge cap enlloc.

barcelona. bonita, preciosa. capital de catalunya. la ciudad más importante, claro está. la centralización. el ejemplo catalanizado de madrid versus catalunya; barcelona vs tarragona+girona+lleida*. oh, el otro día iba camino al aeropuerto con uno de esos periódicos que regalan (20 minutos, què!, metro) y leí que habían invertido nosecuántosmillones -muchos, muchos, claro- en un -el artículo estaba tan mal redactado que no conseguí entenderlo del todo- ¿aeropuerto nuevo? ya sé que es por miedo. que a barcelona -barcelona como persona: políticos, cómo no- le da miedo la idea de dejar de ser el gran monopolio. le da miedo dejar de recibir turistas que en realidad quieren ir a esquiar o quieren ir a una playa tranquila y limpia -léase: costa brava, costa daurada...-. y bueno. indignante. mientras la carretera figueres-¿corçà? -ahora no me acuerdo- está en muy malas condiciones, sin casi arcén, sin iluminación por la noche, etc. barcelona está preciosa -y esto, ¿quién coño puede afirmarlo?-. qué es barcelona si no otra gran ciudad con sus particulares monumentos/edificios. ¿que sería barcelona sin gaudí? ¿qué sería sin las olimpiadas del 92? una ciudad, una ciudad que se industrializó y no esa preciosad. no entiendo a la gente que adora tanto barcelona -y yo también lo hacía, en cierto modo- que hasta parecen fanáticos. es mucho más bonito el baix empordà, creo. esto es gris, como cualquier gran ciudad. por muchos edificios modernistas con colorines, etc. siempre será una gran ciudad de cemento.

una ciudad cuyo transporte público cada vez es más caro. una ciudad que considera 'mayor' a una persona de 21 años -a esa edad ya no hay descuento en los bonos de 90 días para el transporte público-. y una ciudad que, directamente, no hace descuentos en los bonos de transporte público -si no compras, como ya he dicho, el de 90 días, que cuesta 95 euros (el año pasado costaba 90)- ni siquieria a los estudiantes y a los menores de 25 años -los que supuestamente no tienen dinero-.

cuando pienso en el transporte público lo que me viene a la cabeza después es: prepotencia. ¿habría pasado lo del carmel si los políticos de barcelona -TODOS y TODOS- no fueran prepotentes y/o ambiciosos? no, creo que no.

oh, y los alquileres: 1000 euros un piso pequeño de 3 habitaciones con un servicio en el que cuando cagas sientes claustrofobia, ducha, un salón que está bien -eso sí, menos mal- y una cocina en la que si hay 2 personas ya no se puede estar cómodo. 1000 euros. ¿y los sueldos? los sueldos en cualquier lugar son patéticos. 600e, 700e, con carrera, claro. ¿hijos? que los tengan los inmigrantes, que al menos reciben ayudas. luego que no se quejen de la baja natalidad.

bueno. tan caro que es el metro y no he dicho que es realmente una lata de sardinas. cada vez que subo me pregunto qué pasará cuando haga calor y la gente levante los bracitos... de hecho, eso ya lo comprobé en londres. lo que pasa es que yo iba a las 8 de la mañana, y a esa hora la gente aún no está muy sudada.
un día un viejo, aprovechando que yo no podía moverme, me agarró el culo. es como si te violaran enfrente de 300 personas y nadie se diera cuenta.

entonces, me pregunto: ¿quién vive en barcelona? ¿ricos? ¿políticos? ¿catedráticos?, pero... viven ¿FAMILIAS? ¿cómo lo hacen? ¿con trescientas hipotecas en sus espaldas?

y no es tan bonita barcelona, ni tan idílica.
ah, y los que se piensen que no hablar català es una desventaja para la snob barcelona del siglo xxi, pues no. aquí si hablas català eres un marginado social. una persona de esas que vienen de pueblo. aquí los guais hablan castellano... ¡de toda la vida! y enseñan a sus hijos castellano. es que hay que ser guai, no podemos mezclarnos con el populacho de comarques...

¿sabéis qué?
a la mierda barcelona, los barceloneses, y a la mierda las grandes ciudades -esas tan grandes de tantos millones de personas-. esto no está hecho para mí.

¡estrellas, venid!

____________
* con esto me refiero a que los políticos catalanes se quejan de que los impuestos de catalunya vayan primero a madrid y que lo que sobra en madrid sea devuelto a catalunya. en vez de ser al revés. es lo mismo que hace barcelona con las otras provicincias -que, por cierto, se entiende, ya que en barcelona viven 4 millones de catalanes y entre todas las otras 3 provicinas solo 2 millones-.