Archivos Noviembre 2005

arrribar-ne i ser-ne, del punt àlgid de la piràmide, veure i caure, decidir pujar: i si caic? només un punt, només un fil ens uneix: jo i jo, només l'estat d'embriaguesa m'imposa un criteri. decidir intentar caure. i si puc volar i no ho sé?

si tot ha de seguir, i alguns ens hem de quedar perduts preguntant-nos tantes coses. de què serveix el pas del temps, exactament? si no ens podem aturar, per molt que sigui un tòpic. com ho faríem. miro el rellotge i em pregunto qui el va inventar, com pot ser, i penso: ho buscaré per internet. però millor no saber-ho. preferiria saber que mai va existir el rellotge: que el compte enrere no existeix, les hores no són més que el sol que se'n va, el vent que ens ensenya la llum, les fulles caiguent (perquè cauen, i cauen, davant meu... sobre meu). preferiria saber que si t'espero és perquè abans que vinguis he de creure que vens, he d'estimar aquestes gotetes que cauran, la humitat del temps, la vermellor dels arbres vius i ben vius tot i estar mig morts... preferiria pensar que l'espera serveix, que les hores no signifiquen res...

vaig enviar-li un sobre (urgent) a la maria fa unes dues setmanes. en teoria hauria d'haver-li arribat al dia següent. bé, no ha arribat. i com que no és certificat no hi ha manera de reclamar-ho. és clar. és tan lògic! si tu no certifiques quelcom és com dir: EII TIA DE CORREUS O EII TIU DE CORREUS QUE ET REGALOO ALGO MOLT MACOO MIRA MIRA MIRAAA!! i bé, res, que són uns fillsdeputa acabats i que ja m'ha passat bastants cops i que n'estic fins als putos collons.

la fred calma, evita qualsevol explosió. continuo caminant descalça sobre la fred, com vaig dir. fa quasi dos anys i pocs dies. i tot just ara entenc què volia dir. fins ara pensava que totes aquelles paraules vomitades eren pura merda, pura palla, brossa insignificant. paraules substituibles les unes per les altres -i la majoria, crec, continuant essent-ho-. i ara, ara mira'm. escriuria el mateix si no fos perquè no fa falta. no sé si estic preparada per la tragèdia, la racionalització dels meus pensaments es converteix en quelcom aliè i estrany que no sabria desxifrar.

és inútil

un altre dia: segons com útil, segons com inútil.
i encara ens hem de negar el dret de mirar la televisió i desconnectar?
a on més hem de connectar? collons.

paràsits del sistema!

hola! vull una tele que em faci el sopar! vull un forn que em guardi les contrassenyes!

oh!

quelcom semblant és anar a una botiga de fotografia i demanar un revelat amb procés creuat. i després, o abans, tan se val, els hi expliques: miri, tinc un carret de diapositives i el vull revelar com si fos un carret de negatius. també podria dir: vull revelar un carret de diapositives amb el procés C-41 (que és el de negatius, el de diapositives és l'E-6), però això ja no ho dic perquè és com... no sé com deu ser per ells, però és indignant.

ai, no sé pas si podrem fer-t'ho. això que demanes no existeix. i si existís seria molt car.

i jo: si ja m'ho han fet, és el mateix preu perquè el carret de diapositives es revela com si fos un carret de negatius, així que és el mateix tractament.

i ells: oh, això és més de professional. i els preus de professionals són més cars.

i jo: no, si jo no sóc professional. jo sóc aficionada.

ell: no, sí, això és de professional. un aficionat no fa això.

professional, no sé perquè, em sona a: lucrar-se amb el que es fa. jo no em lucro. si em lucrés tampoc seria professional. ni tinc, ni tindré, cap carrera ni cap mòdul (inútil, pel que veig) en fotografia. autodidacta i punt.

a més a més, es pot veure clarament reflexada aquesta ignorància per part dels venedors: a les botigues de fotografia ja no hi venen càmeres, ni objectius, ni filtres. segueixen venent piles, i a vegades fins i tot fundes! tanmateix, el que venen ara és: marcs de fotos molt macos (propis de botigues de decoració o d'un tot a 100 peles o d'una botiga de xinos), àlbums, molts! i altres coses inútils... inútils, per mi, en el sentit que de què em serveix això a mi per a fer una foto?

si vols comprar objectius, o filtres ves a ebay. si vols comprar càmeres pijes totals mega guais amb trillons i trillons de píxels, llavors ves al corteingles, o al mediamarkt... però no vagis a una botiga d'aquestes. perquè allà l'únic que fan és posar el teu rodet en un sobre i esperar que un missatger el porti a un laboratori on, finalment, una màquina el revelarà.

no hi ha res més deshumanitzador que la fotografia analògica.

i ara em ve bé posar una mena d'esquema d'on collons van els carrets.

carret a la botiga -> en un sobre -> el ve a recollir un missatger que no té res a veure amb la fotografia -> al laboratori algú es dedica a posar els rodets a la màquina que toca -> es revelen tots (i els treballadors vigilen que tot funcioni bé i que no hi hagi problemes, com en una fàbrica on el treballador només ha de vigilar que la màquina no s'equivoqui) -> es porten en un sobre a la botiga -> el vas a recollir.

(foto feta amb un carret de diapositives kodak elitechrome, 400 ISO. revelada amb procés creuat)
poso aquesta foto i no una altra perquè les altres m'agraden massa com per posar-les aquí!

i com canvia tot:

He sacado un 9 de latín aunque debería ser un 9,2 porque en una cosa se ve que el profe no ha entendido mi letra y me ha puesto maL, .. pero bueno, no me quejo... da igual :\ con 10+9+9 de momento, si se acabara ahora el trimestre, me quedaría un 9,3 periódico. Hoy ha sido un día normal. Atención, pongo la conversación con una chica de mi clase la cual* no diré el nombre por seguridad (oO, nunca se sabe!):

ella:"emma, eres porreta?"
yo:"qué?"
ella:"que si eres porreta"
yo:"por que dices eso?"
ella:"por el pañuelo que llevas" (hoy llevaba un pañuelo en el cuello por mi resfri-a-do.. y el frio que hacía)
yo:"qué? que tiene que ver eso? pero no, no soy porreta.."
ella:"ah, es que las de detrás llevan pañuelo y son porretas"
yo: "pues este pañuelo es de mi madre y tiene bastantes años... no sé que tiene que ver el pañuelo con los porros"
ella: "ah, ah"

Después le he dicho que en mi vida he fumado 2, quizás 3 (sí, es verdad.. y encima no enteros, eh, se ve que soy muy "pura" yo comparando con la "media"). Y se me ha quedado con una cara de: "o.O".. jah, jah, qué gracia me das..

___________
* 3 años después diría que quizá... quizá es: cuyo nombre no diré!

i ara he de fer una web per una assignatura i no se m'acut res més per posar-hi que el que ja hi tinc a aquesta web... que, de fet, vulguis o no, té ja una història dins la meva història: són més de tres anys. i avui pensava que potser sí que ha viscut de tot (recordava les amenaces absurdes, les quals vaig decidir ignorar i no esmentar a la web. i és curiós perquè això em fa pensar en la guerra civil, i en franco, i en que aquest diumenge farà 20 anys de la seva mort... i ahir vaig veure un reportatge amb la meva mare a la tele, presentat per una antiga directora de l'interviu (diu la meva mare), en el que es parlava dels diners de la família Franco, i realment em va fer por. familia va sense accent en català? tan se val ara mateix, suposo.)

i la nit de cop ens marxa i el sol il·lumina l'adéu d'una pobra il·lusió*, em diu la cançó i podria dir jo...

i aquí estic, o aquí sóc, melancòlica, com un coma etílic (...), esperant la meva recensió!

apa, felicitats.

____
* quan no hi ets, de glaucs.

no sé si busco el que tothom busca, però sé què busco (o això em sembla).

les curiositats dels humans, són totes les mateixes?

misticisme.

el weblog va complir 3 anys el 31 d'octubre i, com cada any, m'agradaria recordar aquest poema:

Everything, by Charles Bukowski

The dead do not need
aspirin or
sorrow,
I suppose.

but they might need
rain.
not shoes
but a place to
walk.

not cigarettes,
they tell us,
but a place to
burn.

or we're told:
space and a place to
fly
might be the
same.

the dead don't need
me.

nor do the
living.

but the dead might need
each
other.

in fact, the dead might need
everything we
need

and
we need so much
if we only knew
what it
was.

it is
probably
everything

and we will all
probably die
trying to get
it

or die

because we
don't get
it.

I hope
you will understand
when I am dead

I got
as much
as
possible.

... felicitats, doncs, pels 3 anys i 10 dies! (really, the weblog got as much as possible... i think)

una setmana després? o tres mesos després? la ceci vol que escrigui en castellà? crec que hi ha traductors. igualment, estic massa cansada com per escriure en castellà, i ja no el vull, el castellà, per escriure. no m'interessa. ara em ve bé el català... no sé des de quan, algú ho recorda? ho podria mirar.

mira quantes pel·lícules hem vist!

avui: dia de mirar la tele sense parar escoltant i escoltant.

no tinc gaire res més a dir -massa a dir-. digestió, digestió.

01:19: anem a dormir!! i... sí!