Archivos Diciembre 2005
arriba el famós 31 de desembre, i amb ell totes aquelles anàlisis que posen al seu lloc tants i tants dies viscuts (oh, quant kitsch en una frase, déu meu); més aviat hauria de dir: arriba cap d'any i em veig obligada a dir quelcom sobre el que ha passat. el que no diré és el que ja no he dit. en resum, no diré res de nou. com es pot dir res de nou a la conclusió d'un any? no hauria de ser així. la reflexió no arriba al final, arriba molt més tard. la reflexió, en tot cas, pot venir mentre (i segurament canviarà amb el temps), però no just al final. mai al final. en tot cas, més tard. ho repeteixo per fer esment, per a què quedi clar, que em vaig equivocar. que els anys no es resumeixen. que jo no puc imitar el telenotícies, que no diré el més interessant, el més estúpid de mi en unes quantes lìnies bastant absurdes que, bàsicament, diverteixen. i per què? per què jo no estic divertida, i com que no estic divertida, no em ve bé divertir a ningú ni divertir-me a mi en un futur. a vegades les coses van així, actuo sincrònicament i no anacrònicament i, per tant, què vols, no puc parlar d'un moment que no sigui el d'ara.
que la memòria resta al meu cap i la puc reviure i és com si també fos actual? bé, això ho poso en dubte.
què he de fer? discursos i discursos i fins i tot l'anti-discurs que és el mateix que el discurs en sí? no puc escapar, encara no, ni de mi, ni de tu, ni de ningú. tot s'assembla i no sóc cap geni. saps quin dia és avui? això no ho diré.
fins ara, estimats i estimades.
¿Por qué tan lejos de los dioses? Quizá por preguntarlo. ¿Y qué? El hombre es el animal que pregunta. El diá en que verdaderamente sepamos preguntar, habrá diálogo. Por ahora las respuestas. ¿Qué epifanía podemos esperar si nos estamos ahogando en la más falsa de las libertades, la dialéctica judeocristiana? Nos hace falta un Novum Organum de verdad, hay que abrir de par en par las ventanas y tirar todo a la calle, pero sobre todo hay que tirar también la ventana, y nosotros con ella. Es la muerte, o salir volando. Hay que hacerlo, de alguna manera hay que hacerlo. Tener el valor de entrar en mitad de las fiestas y poner sobre la cabeza de la relampagueante dueña de casa un hermoso sapo verde, regalo de la noche, y asistir sin horror a la venganza de los lacayos.*
i si puc volar i encara no ho sé?
______________________
* rayuela, de Julio Cortázar. Capítol 147.
era una broma que ha creat divertits i extranys malentesos...!
demà anirem a girona la maria i jo a fer-me un piercing al clítoris. em fa molta por, però tot s'ha de fer... per l'amor!
la pesseta, per exemple, que fàcil és fer-la feliç. anem a passejar, mengem un tros de carn, juguem amb en johnny i la portem a visitar ca la montse.
em sembla que tothom és així; però, qui és que decideix buscar aquestes coses, tan simples, per a poder fer feliç a algú?
serà que pel camí de la complexitat s'arriba a la senzillesa.
o no.
suposo que volien arribar a la tesis, idea, el que sigui, que les no-verges són mes intel·ligents que les verges, perquè aquestes últimes no es deixen follar* mentre les primeres, les no-verges són follables!! (i això és molt útil, és clar, per a la gent que vol ser promiscua, per exemple!)
i si fossin més intel·ligents les verges seria quelcom semblant a: veus, ja t'ho deia jo, és més intel·ligent no deixar-se follar!! nena, fes-me cas, que després et diran puta!
i això li vaig comentar a una noia l'altre dia, i li vaig preguntar que on eren els nois verges i els nois no-verges i em va dir que els nois mai ho són, de verges.**
_____________
* dic follar tot i que jo no faig servir mai aquesta paraula a no ser que estigui dient el que una altra persona ha dit (fent servir les seves paraules) o que intenti exagerar un fet, al meu parer indignant, per tal que aquest sigui més xocant (vaja, sensacionalisme)... i tal és el cas.
** literal.
ja m'he espantat quan han dit que qui era més intel·ligent, que si els de dretes o els d'esquerres, o també quan han dit que qui era més intel·ligent, que si els ateus o els creients*... però ¿quiénes son más inteligentes, LAS VÍRGENES O LAS NO VÍRGENES?, sense fer esment als homes verges.
prefereixo no comentar. em fa por.
___
* utilitzo el seu vocabulari.
a la vida -de tothom- hi falta rayuela. sí, podria també recordar com de petita jo també jugava a les famoses rayueles, bé, jo no és que hi jugués molt, recordo que hi vaig jugar en una excursió on molts pocs ens vam quedar a prop del convent i molts van marxar a fer dolenteries presexuals de nens de 12 anys molt curiosos. el que més recordo, però, és a ma germana jugant a això de la rayuela.
amb tot, el que volia jo era parlar de rayuela. o recuperar rayuela. tan de bo (bó, bò, bo!) fos capaç de llegir-me'l cada any. una rayuela per any i estem servits!
ens trobaríem si decidíssim no dir-nos on som?
"En el fondo podríamos ser como en la superficie", pensó Oliveira, "pero habría que vivir de otra manera. ¿Y qué quiere decir vivir de otra manera? Quizá vivir absurdamente para acabar con el absurdo, tirarse en sí mismo con una tal violencia que el salto acabara en los brazos de otro. Sí, quizá el amor, pero la otherness nos dura lo que dura una mujer, y además solamente en lo que toca a esa mujer. En el fondo no hay otherness, apenas la agradable togetherness. Cierto que ya es algo" Amor, ceremonia ontologizante, dadora de ser. Y por eso se le ocurría ahora lo que a lo mejor debería habérsele ocurrido al principio: sin poseerse no había posesión de la otredad, ¿y quién se poseía de veras? ¿Quién estaba de vuelta de sí mismo, de la soledad absoluta que representa no contar siquiera con la compañía propia, tener que meterse en el cine o en el prostíbulo o en la casa de los amigos o en una profesión absorbente o en el matrimonio para estar por lo menos solo-entre-los-demás? Así, paradójicamente, el colmo de soledad conducía al colmo de gregarismo, a la gran ilusión de compañía ajena, al hombre solo en la sala de los espejos y los ecos. Pero gentes como él y tantos otros, que se aceptaban a sí mismos (o que se rechazaban pero conociéndose de cerca) entraban en la peor paradoja, la de estar quizá al borde de la otredad y no poder franquearlo. La verdadera otredad hecha de delicados contactos, de maravillosos ajustes con el mundo, no podía cumplirse desde un sólo término, a la mano tendida debía responder otra mano desde el afuera, desde lo otro.
es prohibeix fumar i, a la vegada, diuen que ja no es pagaran per la seguretat social els tractaments per ajudar a la gent a deixar de fumar.
d'aquí dos anys potser no, però la setmana que ve sí. me'n vaig a màlaga fins el dia 11... i quan torni intentaré explicar les coses, perquè ara que us veig intrigats(ades), val la pena que ho faci!
bon pont!!! i que mengeu molt!!!
petons!
:****
encara que no escrigui tinc moltes coses a dir. això ningú no s'ho imagina, suposo. però com escriure-ho aquí? per a què?
hi ha massa coses! potser d'aquí dos anys les escriuré!!
i aquest dissabte anem la maria i jo a veure a l'ismael serrano al palau de la música catalana
si no tens res a amagar, per què tens por? no ho sé. no ho sé.
el món de 1984 segueix. només la xina ho pot aturar!*
____
* no em malinterpreti ningú, si us plau.
