Archivos Enero 2006
la llibertat sempre en nom dels que s'apoderen d'ella.
és difícil
tornar al món
aquell que en diuen real
després d'haver escoltat (com? escoltar? segur que és escoltar?) després d'haver-ne pensat bastantes, de possibles solucions (malgrat no haver-ne pensat cap), i destinats com estem a aquesta llibertat -la de que les frases no tinguin sentit fins que es llegeix el text sencer o, fins i tot, fins que s'oblida el text-.
és massa fàcil, així, retornar al món
aquell que en diuen real.
sempre hi és, és fàcil, massa fàcil, caure-hi. difícil adaptar-s'hi, o massa fàcil. escollir tant que determinar tant. fer tant sense fer.. sempre serà un enigme.
responsabilitat de mi i de tota la humanitat. sempre enganxats. avui no voldria dormir. demà no voldria que passés. avui no dormiré. demà passarà; però massa atenta al temps (a les hores, als minuts, als segons), massa atenta a l'espai. res en queda, de tot, sense això. baixa i baixa (sóc. doblement baixa).
no puc dir més.
com puc tenir nostàlgia si cada any que passa és millor que l'anterior? què voleu? que enyori aquella nena que vaig ser -i que sóc, és clar-? que enyori la falta de responsabilitats que tenia? què he de fer? enyorar l'institut, potser? enyorar alguns moments passats?
no.
com a molt puc enyorar que la setmana passada dormia amb la maria i ara no ho puc fer. com a molt puc picar-me l'ullet a mi mateixa fa tres anys quan després de parlar amb la maria no podia dormir amb ella i pensava que mai hi podria dormir. de veritat he de tenir nostàlgia d'això? de veritat puc pensar, en algun moment, en un atac de nostàlgia extrema, que qualsevol temps passat és millor que ara? o que és, fins i tot, millor que el futur? no. no puc pensar-ho, mai podré. permeteu-me l'arrogància, si us plau. no aniré plorant per les cantonades buscant el que ja no tinc i que, en realitat, mai vaig tenir. no aniré pel món amb ànsies de tornar enrere. no aniré pel món culpant el present perquè va matar el passat. no li retreuré al present això. jo no. no sóc així.
i tot això ho dic perquè cada dia és, d'una manera o altra, millor que l'anterior. i he estat parlant amb la maria tota la nit, igual que fèiem fa temps (en el 2003 per telèfon, i aquest estiu: de matinada). i què us penseu? que trobo a faltar aquell "fa temps"? com a molt podria trobar a faltar aquest estiu. jo vull seguir endavant, tenir més responsabilitats, tenir problemes, creure que no hi ha solucions, trobar les solucions, descobrir que tot en té,... jo vull viure.
no vull ser peter pan. peter pan no pot tenir fills, peter pan no s'atreveix a seguir endavant. no s'atreveix a intentar no perdre's a ell mateix. peter pan prefereix aturar el temps i viure en un món que no existeix. jo no sóc així. la nostàlgia és així.
t'estimo, maria :*
tinc nostàlgia del futur... tinc nostàlgia del mateix present... que se'n va i se'n va i me'l miro i no el puc aturar. però m'és igual, no el vull aturar, vull que corri i que corri, i que camini, i que ensopegui, i que torni i que segueixi... esdevenint futur a cada pas.
semblaria que no tinc res nou per explicar, que tot el que he dit en aquests posts ja han resumit tot el que jo podré arribar a dir. potser sí, potser no. circumstàncies canvien i els conceptes no. tot és el mateix de diferent manera, tot és el mateix amb diferent context. la gent no canvia; però, i si no saps com és (la gent)? llavors hi ha sorpreses, però quan saps com és: no hi ha sorpreses. jo ja ho he dit tot. jo ja no canviaré. jo seré sempre, jo seré sempre...bla, bla bla. miro enrere i no recordo haver crescut, miro enrere i penso en mi i em sembla que segueixo sent jo, la de sempre, la que jugava amb la bici, i no ho dic per nostàlgia. no tinc nostàlgia quasi mai, me la van treure. me la van prohibir. queda bé dir això sense especificar res mes. qui me la va treure? qui me la va prohibir? què va ser? doncs no ho diré, potser ni ho sé. tan se val. sols dir que sóc jo, encara jo i sempre jo. i no parlaré de defectes ni d'imperfeccions (coses que em falten o coses incompletes, tradueixo). no, no vull parlar d'això. només vull dir que segueixo sent jo, sempre. ningú ni res em canviarà. tinc consciència del meu jo des que X (no sé des de quan, no ho recordo) i això seguirà així. mai he canviat.
emma i pesseta a sant celoni
