Archivos Abril 2006

suposo, també, que quedar-se mirant sense fer res i sense ajudar com algú fa quelcom per ajudar a algú altre quan s'ofega...

això és la vida, i això és no suicidar-se. després d'això, poc queda per retreure. hem de viure, i seguir endavant, deixar fluir mentre esperem. esperem

i esperem.

suposo que el suicidi és veure l'absurd que arriba a ser això d'esperar.
suposo que el suicidi és aturar-se i veure cada objecte com si fos la cosa més estranya del món: veure tots els objectes absurds, fora de lloc i, sobretot, tristos; oblidats pels humans.
suposo que el suicidi és matar la vida.

bona nit.

ahir em vaig follar quatre toros, i a sobre no vaig sortir per la tele. per què? si tot ho feia per poder esmorzar amb el millor dels contactes.
el meu mànager diu que tot s'ha de fer amb el cony. que no sé fer res més.

per absurd sempre ens queden llibres absurds -què més absurd que imaginar-se un jurat votant unànimament a favor d'un llibre que és una merda?-

però fins i tot això és absurd. quant kitsch necessita la humanitat per a sobreviure? quant?

quant per res, quant per sobre, quant de lleig, d'espantós, de repetit, de ridícul,

quanta distracció necessita la humanitat?
quanta evasió?
per a quant les grans preguntes?

abans de morir? si us plau, porta'm un capellà, jo, jo mai he sigut creient, però em sembla que ho he de fer...

no cal, quins pecats has de confessar tu! què dius!

molts!

i les preguntes? és que només és absoldre? treure'ns responsabilitat? és que només hi ha això?

si volgués ser absolta, si volgués ser animal, si volgués no ser humana, si volgués renegar dels meus errors, si volgués dissimular

em faria proletaria
i religiosa
i tot el que fa que l'home fugi de si mateix.

L'ASCETA és el meu ideal -lliugerement modificat per mi, és clar-.

el suicidi és estar quaranta anys fent el mateix i adonar-se, de cop, que tot és absurd.
suposo que l'adjectiu que més pot ésser lligat i relacionat amb l'acte de suicidar-se -que és un acte que, de fet, si hi pensem, no és per força l'últim; ja que, fins i tot, hi ha suicidis frustrats (que no deixen de ser un tipus de suicidi, pel que s'entén conceptualment)- és l'adjectiu "absurd".
absurd.
sembla una parada enmig de tot.
ab-surd!
miraria què vol dir etimològicament però em fan mal els peus i no vull aixecar-me -mandra pura-.

que estrany, tot.

bona nit.

-i ni cridar les veritats en majúscules, ni per això serveix l'absurd-.

l'ascetisme màxim.
l'home, per a ser home i progressar, deixa de ser humit i es converteix en quelcom sec.
qualsevol moc, qualsevol baba es converteixen en proves de la seva poca evolució.
la relació de l'acumuluació de béns amb l'acumulació d'hores treballades es converteixen en quelcom abstracte que millor no desxifrar en cap moment.
i la consumació
i la consumició
i el fum que s'apaga, el sol que se'n va.

crear realitats per fer-ne desaparèixer d'altres: no se'm dóna bé, o se'm dóna massa bé.

- aquest nen juga sol, és molt trempat, mira'l!
- aquest adolescent no surt, és antisocial, que poc trempat, mira'l!
- és tonto, no és competitiu, li és igual no ser millor que els altres, li agrada la competivitat.
- estic molt orgullós d'ell! és el primer de la classe! matrícules d'honor! i ell mai en parla de que ho fa tan bé, és el noi perfecte.
- mengem curri amb arrós i el concert de sant jordi està ple, ple, de corbates taronges amb vestits negres!
- somriu! somriu!

jo crec que els viatges -i només els viatges- permeten que algú pugui romandre sol i preguntar-se mitjançant el silenci -i només el silenci, aquell de veritat: l'interior- què passa.

deu ser, segurament, aquell silenci dels budistes; el silenci del tao te king. el silenci real. l'únic que existeix quan tot acaba, quan res es mou, quan res fa soroll. el silenci és l'únic que queda.

suposo que s'ha de sortir de la rutina, s'ha d'ésser en un lloc nou -alerta, sempre, però sense expectacions: esperant la sorpresa. admirant el que es veu- per a poder trobar aquest silenci. no critico la rutina ni molt menys -què ens mantindria coherents, sinó? doncs potser tot, ves a saber-.

viatjant, en l'espera, abans del canvi, fora del que saps, veient de nou -reneixent, potser-; observant, deixant-te enrere a tu i a tot el que tens. en pau, en silenci, aquell silenci que és la pura felicitat -l'absència de tot desig i de tot canvi, el conformisme més absolut. la felicitat del nen petit que, tot i tenir una por de la qual mai en serà conscient, segueix endavant amb la vida-.

i, a partir d'aquí, tot dit.

poema-reflexió que vaig escriure el 9 de juny del 2005. jo sé que tornaré a escriure, penso que cultivo -no que treballo- i algun dia florirà alguna cosa. de moment m'abandono aquí per veure què passa:

adonar-se és el verb més curiós que pot existir.
adonar-se. ser conscient i no inconscient.
passar de l'estat d'ignorància a ser savi.
el pas. desmantellament del misteri.
la pèrdua de tota virginitat.
adonar-se.
assabentar-se dels canvis -creure'ls, veure'ls, no desitjar-los.
deixar de jugar i adonar-te'n 5 anys després. deixar d'existir
i no saber-ho fins que no suportes la teva presència
perquè simplement no és. ser en un lloc, deixar de ser.

336 hores; o 20160 minuts.

engollir
eixut
destí
traç
erosió

el que veig són les quatre coses que realment m'obsessionen. intueixo les quatre paraules que em passaria el dia pronunciant. els temes que més m'agraden. -les relligades de tota la meva vida: jo en un feix a la meva mà-

som simples, potser. molt iguals entre tots. sense variacions. tots mirem el mateix i, pel que sembla, fins i tot trobem el mateix. no sé què dir-ne de tot això.

i això us ho confirmarà la maria: jo sempre havia odiat estar-me quieta en un lloc sense fer res. quieta al llit sense fer res. veure una pel·lícula sola i suportar aquelles dues hores sense fer res, només mirant. i ara, de cop, què hi faig al museu? 7 hores i mitja (o 7 hores, només, depèn del dinar) sense fer quasi res. contemplant el temps passar -és a dir, contemplant el res-; veient els ocells saltar de branca en branca; veient les mateixes branques moure's pel vent; la vella que rega les flors! la gent que entra i surt, somriure, i poca cosa més.

i res més tinc per dir.

potser la frase que més m'ha estranyat, fet pensar, etc:

"emma, et veig inquieta, t'estic veient per les càmeres"

quines coses té la vida, oi?

fa dos anys i uns quants dies la maria i jo vam quedar a granada.

i jo, després de veure-la, vaig escriure uns quants poemes. potser els últims. la maria era la meva musa, sempre ho serà. vaig escriure més poemes quan parlava amb ella, quan havia de passar tot però no va passar res;
quan això que havia de passar va passar, vaig escriure un altre cop.
i quan es va consolidar ho vaig deixar.

és massa feliç la vida com per escriure.
no vaig ser poeta, només vaig ser una fugitiva amb por. ho reconeixo. no tinc mèrits. no és ser heroi el fugir, o sí. per l'escletxa d'aquella repressió s'hi escapaven unes quantes paraules -tan dolces i tan agres a vegades-.

un dels poemes que més m'agraden de després d'aquell 27 de març del 2004 és aquest:

[and03]

Jo, jo et diré què som:

el preàmbul d'una fugida,
el pretext d'un intent;
els fonaments de Nosaltres:
l'eternitat esperant-nos.

Jo, jo et diré què no som.
No som Déu,
tanmateix hem aturat el temps.

No som vives, ni tan sols resplandents
(has dit que brillaves).
Mentre esperàvem, res havia passat.
Som nosaltres les restes d'aquell res:
el que en sobra de la felicitat aliena;
i el que fem és engollir-nos
com si fes anys que no fòssim.

de tota manera, no podré pas dir que la vida no sigui divertida,
amb aquests canvis de decorats,
canvis de cares,
ara veig a gent pregonant les immoralitats dels altres, veig a gent que no té vergonya, veig a gent que pregunta coses estranyes, veig a nens petits vestits amb roba massa gran -adults! sí- i moltes altres coses,
no encaixo en el perfil de cap de les maneres; coses que no encaixen, doncs,
el que vulguis, sí.

espero la maria.
quan vindrà?
quant falta?

poc, em diuen. poc.

sembla que la cura és sempre en solitari: en la reflexió que pot durar tres minuts hi ha la solució a tota una vida,
simplement, suposo, un canvi -el canvi que porta fent-se temps i temps-.
ni lsds
ni psicòlegs
ni prozacs
ni merdes.

ja ho deien i ja ho diuen i ja ho diran: sols a la vida -sols quan morim-. amb ajudes, amb crosses, amb recolzaments, però tot passa dins, endins molt endins, lluny -dins les parets dels nostres castells- i allà es decideix el destí del món sencer.
i enlloc més.

plourà?