Archivos Mayo 2006

la gent busca a google i arriba a mi:

- escriure poemes
- temps de flors
- tinc una flor bonica
- paraules boniques
- camps de concentració
- paraules per la vida
- himne del barça
- on va l'home?
- filosofia absurd
- l'home i el medi
- manera de creure els budistes
- nazismo hitler
- el suïcidi
- les preguntes que es fa un adolescent? (i aquí surto com a primer resultat o.O)
- objectes absurds

i el més curiós, busquen "què fer amb la meva vida" i també em troben a mi (la resposta que jo els dono, segons google, és aquesta:

"per això, en certa manera, sempre imagino el final de la meva vida -i vull un ... el meu mànager diu que tot s'ha de fer amb el cony. que no sé fer res més."

després d'aquest recorregut d'això se'n podrien deduïr coses gracioses. primer, què fa la gent preguntant aquestes preguntes existencials a un buscador d'internet? suposo que no es poden, ni volen, pagar-se un psicòleg -poca fe hi tinc-; ni volen buscar la resposta per sí mateixos. des del punt de vista de plató això dels helicòpters és bastant absurd; la muntanya s'ha de pujar a peu, per un cop ésser a dalt poder dir: oh, mira que em vaig equivocar i hauria d'haver anat per un altre lloc! i coses per l'estil, segons he entès. aquests volen helicòpters: ésser a la cima de la muntanya en un minut i sense esforç -i això serà la tecnologia, i per això costa entendre plató i tota aquesta penya tan "carca"-.

i un cop a dalt, senyor, amb la resposta de google, transportat amb el teu helicòpter, sense cap gota de suor, què faràs?

33 dies

no sé què em passa que estic molt nerviosa
molt molt nerviosa
i no puc fer el treball que he de fer! i l'he de lliurar demà; i també presentar oralment demà!
però no puc! no puc!
és que ara me n'aniria a port aventura a jugar!
i a la platja!
i agafaria la maria i me n'aniria ben lluny a mirar coses estranyes que hi ha en aquest món!

i estic inquieta
i m'he de moure
i tinc son
i no tinc ganes de fer això

i queden antropologia història de la filosofia anàlisis mitjans de comunicació i ètica.
7 hores i mitja de classe d'aquí al divendres!

i quines coses. de sobte s'ha acabat primer de filosofia; i ara què? ara pibole. i quines coses. d'aquí poc s'acabarà pibole i hauré de fer segon! i quines coses que vull fer història de l'economia! i una assignatura de teologia al seminari,
i coses.
la vida n'està plena, de coses.

i quelcom s'acaba i quelcom començarà
i estic massa inquieta
massa
i no puc fer el que em queda per fer!

sempre ens avancem a les èpoques. que estranys els humans! o els animals. potser intuïm el terratrèmol i per això ens inquietem i intentem fugir i sortir corrents...

i, en realitat, deu ser por.

oh! tinc son i a sobre m'he pres una pastilla que per efectes secundaris en té un de molt curiós: somnolència.

fa més d'un mes que no veig a la maria. ningú pregunta què tal és això! però tampoc ho pregunteu, que no hi ha resposta possible -perquè absurdes són, talment, moltes paraules-. i encara falten uns quants dies per a veure-la; i després en tornaran a faltar uns quants; i després: uns quants més!

estoïcisme pur.

escolto discografies senceres de grups de música i sovint m'adono que, un cop trobat l'estil, un cop trobat l'estil;

això és: ens finim mentre ens definim.

acabats!
me n'alegro de no tenir estil (definit i finit)! tan de bo el tingués un minut abans de morir; així només podria penedir-me d'haver mort en vida durant un minut de la meva vida. quin perill deixar d'inventar; deixar de ser!

sèneca deia que el savi ignora les injúries i ofenses dels altres; deia, fins i tot, que el savi no era insensible a aquestes coses -ni, obviament, a la mort dels seus amics, a veure la seva pàtria cremada, etc.-; tot i que sempre era capaç de passar-ne perquè el savi només tenia una cosa: ell mateix; per tant, no podia perdre res.

veig que el savi era molt llest.
i jo em pregunto: i el savi no tenia intenció de fer que els altres s'adonessin que no es pot anar injuriant ni ofenent per la vida? no tenia aquesta intenció paternalista? el savi era individual i se li en fotia la resta del món?

...

sobre la legitimitat dels quéhaceres, bajanades, ai las,

de nens que diuen: "això és meu perquè jo ho he vist primer!"
"això és meu perquè jo en vaig parlar primer"

no és la vida la que crida. és l'absurd el que crida.
no és la rialla la vida, és la serietat la vida.
ens equivoquem massa. acompanyar-nos per fer-nos creure que fins i tot tenim un lligam és lluny del: no vull estar sol, vine amb mi; és cruel, en realitat.
tantes mentides.
i tanta merda.

converses estúpides que l'únic que fan es una línia recta que ens manté somiant, sense viure.

i els vostres crits són de dolor. direu puta, direu oooh, que bé que ens ho passem: anem a molestar a qui està a la biblioteca. aquest sí que no sap viure! i l'únic que feu és MOLESTAR. es pot cridar en silenci, es pot cridar interiorment, es pot viure sense molestar.

es pot.

desgraciats de merda.
caigueu de la muralla de girona i feu un forat a terra, i allà us enterrarem.

---
pd: criden tan i tan fort que fins i tot tenint el volum dels cascos al màxim -em fan mal les urelles- els sento igual. on és l'afonia?

la maria...

he decidit portar un diari a part d'aquesta web.

que la vida siempre siguee, lerei leree, porque la vida está muy loca, que la vida te la dejas en los retretes con tanta coca,... y es que a ti solo te guhta cuando la vida se te desboca! sabemos que no podemos durar, si la cuestión es madurar! queremos ante todo disfrutar, pero te vuelvo a preguntar ¿dónde está el cielo? lerei lerei lerei

no te echaré de menos en septiembre...
¡verano muerto!*

---
* los piratas @ años 80

asseguda en un sofà, havent donat la mà a el que serien els meus futurs caps, vaig pensar: "a l'entrevista no m'he de posar nerviosa, és absurd. ells s'han de posar nerviosos. els hi estic oferint la meva vida, el meu temps. el millor que tinc. em prostituiré a canvi d'una misèria -que, d'altra banda, serveix per a viure- i ells ho saben i jo ho sé".

així va ser com vaig entrar a aquella sala.
i així és com em sento. no em fan cap favor, els hi faig jo a ells. ningú es mereix la meva gratitud -en alguns llocs del món-. és graciós. l'autonomia passa per aquesta pedra -la de no anar cada diumenge a un lloc i haver de substituir-ho per un altre lloc-; deu ser la meva condemna -i la de milions de persones-, aquesta.

quan treballo em considero actriu d'una obra aliena a mi, habitant aquell decorat i aquella roba: jo no existeixo. és difícil, a més, no caure en les trampes de ser aquella persona per a sempre. de pensar que el més fàcil és creure's aquell paper i fer desaparèixer l'altre. de pensar que gastar-se els diners en productes consumibles fàcilment i ràpida és quelcom que em mereixo per anar cansada els caps de setmana.

no!

no em mereixo perdre'm. m'agrada treballar només per saber què se sent essent un treballador, que se sent en aquell rostre. m'agrada experimentar la vida: i tinc por de deixar de poder fer-ho. tinc por de perdre'm, de creure'm que em mereixo el món quan, en realitat, em mereixo només a mi mateixa.

i el meu deure és, evidentment, millorar i seguir amb el que sóc i no amb el que no sóc.

i aquí radica allò que en diuen passar de l'adolescència a la vida adulta. no són els somnis, no, ni la pèrdua d'aquests. peter pan tenia por a no ser capaç de seguir essent ell mateix, peter pan tenia por d'enfrontar-se amb el que molta gent no va poder enfrontar-se mai, peter pan tenia por de perdre's a sí mateix. de mai poder retrobr-se, de quedar-se sol i sentir-se buit, de no saber qui era. peter pan no tenia por de la declaració de la renta en sí mateixa, ni dels fills, ni dels cotxes, ni de la roba d'adult; no, tenia por d'ell mateix.

odïo peter pan perquè m'odiaria si em convertís en ell.

he fet un descobriment molt important!!

sí, podem suicidar-nos i saber, així, el dia en què morirem, l'hora, i la manera.
sèneca estava malalt quan va escriure allò, estava una mica cansat, tenia asma...
---------------

vici? no! fent el treball...

si sabéssim amb antelació el dia que morirem podríem -tal i com diuen molts filòsofs i teòlegs en referència a "el temps que fa falta per a ser perdonat pels pecats comesos"- reflexionar sobre tot el que ha passat.
per això, en certa manera, sempre imagino el final de la meva vida -i vull un final llarg, molt llarg, d'anys i dècades- pensant en tot el que ha passat -i el que continuarà passant-; aquesta imatge s'assembla, de fet, a -i cito aquesta imatge ja que és l'última que va "passar"- al que ve després de l'adéu amb la maria -sobretot quan marxo jo de màlaga-: sempre és una hora i mitjaen avió que, no sé ben bé com, acaba essent el paradís.
tranquil·litat, després d'haver plorat. tranquil·litat total, ja que de cap manera puc encendre el mòbil...
és una parada enmig de tot. un espai infèrtil, una aturada del temps. un no-res. un lloc on el món sencer s'atura: i jo amb ell. són els moments més estranys, i els que, en realitat, sempre t'oblides que existeixen. i sempre venen al final,
al final d'una vida?
al final d'un viatge?

pensarem i serem millors persones?
florirà el nostre cap,
sencer!

Obro el tercer volum de Suma teleològica de Tomàs de Aquino (en català no sé com es diu) i llegeixo:

¿Es tristeza la envidia?

Objeciones por las que parece que la envidia no es tristeza:
1. La tristeza tiene por objeto el mal; la envidia, en cambio el bien. Así lo afirma San Gregorio en V Moral. Hablando del envidioso: Sacia su alma recomida con la pena, atormentada por la felicidad ajena. La envidia, pues, no es tristeza.

"Si quieres huir de estas inquietudes que te atormentan, no precisa estar en otro paraje, sino ser otro. Hazte cargo que has ido a Atenas o a Rodas: escoge una ciudad a tu gusto; ¿qué importan en tu caso las costumbras de este lugar? Tú aportas las tuyas. ¿Creerás un bien la riqueza y la pobreza te dará tormento; y algo más mísero aún, la pobreza imaginaria? Ya que, por mucho que poseas, como hay quien posee más que tú, te crees necesitado de todo aquello en que aquel otro te aventaja. Tendrás por un bien los honores, y te amargará la vida la elección de aquel cónsul, la reelección de aquel otro, (...). Tendrás a la muerte por el peor de los males, siendo la realidad que únicamente tiene de malo aquello que la precede: ser temida. Te asustarán no sólo los peligros, sino las alarmas; y vivirás siempre agitado por cosas vanas. ¿Pues de qué va a servirte "haber escapado de tantas ciudades griegas y haber huido a través de los enemigos?"

La misma paz te engendrará temores: una vez decaído el espíritu, no tendrás confianza ni en las cosas seguras; porque cuando el alma se ha acostumbrado al miedo irreflexivo, resulta inhábil aun para la propia conservación. Pues entonces ya no se sacude los males, sino que les huye, y nunca estamos tan expuestos como cuando les volvemos la espalda. Tendrás por grande infortunio perder alguna de las personas que quieres y, con todo, está eso tan fuera de razón como llorar porque caigan las hojas de los deleitosos árboles que rodean tu casa. Contempla todo aquello que te causa placer con los mismos ojos de cuando aún verdeaba, pues, ciertamente, hoy uno, mañana otro, andarán cayendo a los golpes de la Fortuna; pero así, como la caída de las hojas es harto soportable, puesto que renacen (...). Tú podrás no reflexionar sobre ninguna de estas cosas y no aplicar remedios a tus heridas, pero andarás sembrándote causas de inquietud, ya aguardando unas cosas, ya desesperando de otras. Pero si tienes buen juicio, atemperarás una cosa con otra: ni tendrás esperanza sin desconfiar un poco, ni desconfiarás sin esperanza. ¿Qué provecho han podido reportar a nadie los viajes? No le han moderado los placeres ni le han frenado las ambiciones, ni le han reprimido los excesos de ira, ni le han dominado los impulsos del amor; en suma, no han eliminado de su alma ningún elemento perverso. (...)"

es defineix algú per les seves obsessions? o es disfressa algú amb les seves obsessions? són dissimulacions o som nosaltres?

els interessos -els camins- ens defineixen?

------

el que sí sé, el que sí vaig descobrir: és que per parlar allò ja parlat no fa falta esforç -és el guió, el teatre, l'actor que som- i, en canvi, per parlar allò no parlat fa falta plorar -mollar-se, omplir-se de babes i de llàgrimes-, ofegar-se -tornar a nèixer, acostumar-se a l'aire que ens erosiona i que ens asseca poc ap oc- i...shhh... dir.
dir.

ésser, potser.

pocs cops a la vida això.

(conservar-se dins la panxa de la mare, on no hi ha aire -no hi neva ni hi plou-, on tot és nou -perquè mai res canvia i perquè res és nou- i on som sols amb el sol-)

tinc secrets que mai explicaré,
quatre cosetes: que uneixen la meva vida i són jo; tota una vida fan falta per notar-les, quatre hores de silocibina, potser.
és fàcil viure, a vegades.
potser només perquè sé que si visc és perquè vull.

què millor que tenir oberta la possibilitat del suicidi per a descobrir que, oh, si mai hi he pensat, si visc, si segueixo aquí, si no tinc intencions d'acabar és només perquè estimo la vida.

quines coses!

por mucho que intento... no recuerdo tus defectos

"¿Qué es un rebelde? Un hombre que dice no."

"después precisa menospreciar las riquezas, que son el jornal de la esclavitud."

"medita en tu espíritu estas cosas que tantas veces has dicho, pero haz la prueba de si las has oído o dicho de veras. Ya que es verdaderamente vergonzoso aquello que tantas veces se nos ha reprochado: hacer filosofía de palabras, pero no de obra. ¡Cómo!"
---
frases d'avui que no són meves ni són, de fet, d'avui.

02/05/2006 AB.HABERES 02-05

Abono de haberes...

--censurat
--censurat
--censurat
--censurat

i primera nòmina!

petons!