Archivos Junio 2006
l'absència
recorda la presència --
i la presència no recorda l'absència.
m'agrada llegir-me a mi mateixa i pensar què pensaria algú X (o Y o B o O) si em llegís...
és divertit.
com veure'm amb distància.
m'agrada la meva web perquè, d'alguna manera, em representa.
i d'aquí 5 mesos farà ja 4 anys que hi escric. oh.
algú em pot dir quants cops surt en aquest article el nom de "montilla"?
ai, ai, ai...
ahir em van renyar per primer cop a la feina.
val a dir que tot és culpa de la meva germana, una mena de cotorra que em fa anar pel mal camí...
però és que la feina sense els seus opás, corrás, sense ella intentant saltar a corda fotent un soroll com si hi hagués un gegant volguent matar pibole, sense ella parlant de coses escatològiques en el pitjor dels moments: que si ginecòlegs, jo que si putes, que si pits; la feina no seria la mateixa.
de fet, seria pitjor del que és.
i és horrorosa, o sigui que...
però bé, ella és la nòvia d'uns elefantets que hi ha per allà, i els ha de cuidar, així que l'acabo veient ben poc;
que en realitat ja em va bé perquè si no estaria al carrer demà mateix -i com que no he signat la renovació del contracte seria molt fàcil fer això...-.
ai, vaig a dutxar-me que tinc suor enganxada al cos, faig fàstic. però em fa tanta mandra dutxar-me...
i després aniré a dormir.
i demà altre cop el mateix.
semblo boja, no hi ha diferència ni pas del temps entre les 20.00 i les 09.42.
a veure si demà vénen 2 milions de russos i se'm passa el dia volant...
apa, fins demà.
sovint m'agradaria oblidar-me del meu ego, així, penso, m'estalviaria algunes emprenyamentes, algunes indignacions, algunes no sé què durant el dia.
i quan ho vull fer, perquè realment és una cosa possible de fer; l'orgull em fa tornar enrere a la meva posició i em diu que no em mogui.
que no em deixi trepitjar com una pedra,
o que no permeti ésser ignorada com si fos invisible.
és difícil ser superhome, avui en dia, i sempre, potser. jo no ho aconsegueixo perquè no vull ser-ho.
i no vull ser-ho perquè els altres no ho són.
i com que no ho són, no saben res.
perquè no vivim en una puta pel·lícula on veiem algú sacrificant-se, per exemple, per algú altre (imeginem-nos una situació típica de: "oh, si ella sabés el que ell ha fet per ella", "sí, però no ho sap; i ell preferirà no dir-li-ho mai" i després ens hem d'imaginar la típica situació on hi ha aquest ell i aquesta ella; ella ignorant i, per tant, ens fa pena i l'odiem; i ell com un heroi, que no vol dir-li a ella el que ha fet per ella. tot plegat la cosa més absurda que ha inventat el cinema. deu ser una mena d'esperança que van posar els guionistes en la gent...).
no m'agrada que l'altre gent sigui ignorant.
com deia Bruce, sí, aquell de Filth (Escoria en castellà), mismas reglas.
avui a la feina li he preguntat a una de les companyes de feina -redundància-: "Quant guanyem per dia?" i em respon: "molt, molt més del que ens paguen"
i com que a aquelles altures del dia el meu cervell es correspon al d'un d'un nen de quatre anys, m'he quedat flipada.
quines coses.
però, oh, té raó.
estudiant per a l'últim examen (si és que no suspenc),
fent els dos últims treballs
estava escrivint en el blog quan m'ha trucat la cristina per dir-me les notes: 8 del treball d'antropologia; 8,5 de l'exposició oral de sèneca, 8 de la recensió de sèneca i 7,25 de l'examen d'història de la filosofia. bé, he anat millorant al llarg del curs. en realitat, m'ha costat bastant... no és fàcil.
cliqueu a la imatge perquè es faci graaan gran gran, sinó no es veu bé!
tinc la sensació d'estar presenciant la mort de la política -des del meu punt de vista; és a dir, no li voldria matar, jo, la política a ningú!-. sense cap via, sense cap solució. partits cremats i gastats. res innovador. tot el mateix.
fa por,
em fa por.
bé, als 19 anys -a poc camí per recórrer fins els 20-, decebuda totalment, sense creure en la política. que poc que ha durat!
la meva època rebel la vaig passar fa temps -rebel en allò típic que algú alternatiu ha de ser-ho-: vaig deixar, fins i tot, de beure coca-cola. per què? no només perquè és un producte globalitzat símbol del capitalisme -i, sinó, mireu goodbye lenin!, sinó també per uns problemes que hi havia a unes quantes fàbriques de coca-cola -a colòmbia, per exemple-. indymedia.org era el meu ideal, poesiasalvaje la meva contribució a la possibilitat que tenia per expressar-se la gent que s'havia de defensar. si no recordo malament també em va venir la dèria de no anar a comprar a centres comercials, de no comprar al macdonalds, d'odiar el capitalisme, el carrefour. com ja he dit, això em va durar poc. estic parlant de la tardor del 2002 fins a l'estiu del 2003. era una antiglobi -i em pregunto: ecologista no ho era gaire? bé, vaig ser una antifòrum total, amb ràbia incluida (i encara ho sóc, i ara amb més raons: vistos els resultats)-; intentava ajustar-me, d'alguna manera, al pensament dels d'indymedia -a indymedia, però, hi ha gent de tota mena: socialistes, nacionalistes, anarquistes, etc.- tot i que tots ens podem imaginar quin és el pensament que córre per aquells llocs: l'alternatiu.
l'alternatiu que neix del que no és alternatiu. com a contradicció, baralla, tossuderia màxima: tot el que fa allò normal està malament.
a partir d'aquella època em vaig començar a obsessionar amb els mitjans de comunicació i la política: quelcom no anava bé. del prestige l'aznar no se'n va responsabilitzar, del prestige la gent se'n va oblidar -com diria el professor d'ètica: el diari de demà taparà el d'avui-; resulta, a més, que els telenotícies que jo mai havia mirat -quin avorriment- parlaven de notícies estranyes i sensacionalistes. per què? i quins eren els problemes reals? d'aquí la influència d'indymedia: la suposada utopia d'un periodisme fet a casa pel poble mateix i per al poble mateix: sense intermediaris interessats en afavorir poders o en afavorir economies (poders). ja ho teniem tot per al paquet: l'emma rebel, amb una utopia al cap i suposadament possible.
després va venir la guerra d'iraq. les manifestacions no van servir de res. la política: una merda. la guerra es va fer. i a l'agost vaig començar a llegir 1984 d'Orwell. si aquest llibre m'ha canviat la vida, no ha estat pel llibre en sí mateix; sinó pel que va suposar després de tot aquell temps de sospita i rebeldia. suposava la confirmació d'una predicació feta per un home. la predicació d'un futur amb govern totalitari que fa que els ciutadans desitgin més la seguretat que no pas la llibertat. d'això en vaig començar a sospitar, que estrany; coses que no m'indignen massa, malgrat saber que tenen quelcom de pervers. pervers.
per aquells temps també sospitava això de l'alienació que provoca la feina. el proletariat, el seu -i ara tan posat de moda- pa i circ. el seu entreteniment, els seus operacions triunfos, els seus granshermanos, les seves escapades d'una setmana en tot l'any. la seva esclavitud. la seva falta de reflexió. i vaig entendre, també, que si aquesta gent existeix, té tot el dret a no voler canviar el món. el món es una merda, i potser millor no pensar en canviar-lo.
i després? em vaig perdre. continuava predicant -jo- el mateix. una mena d'obsessió alternativa, tarada i tocada per les modes i per la voluntat de no seguir-les i convertir-me en quelcom especial. i ganes de trobar flors salvatges arreu i fer una mena de manifest amb idees noves i revolucionàries.
i ara?
què se n'ha fet de tot això, ara? ara entenc la justa mesura. ni tanto, ni tan poco. entenc que es necessita pa, es necessita circ, es necessita pensament. aquesta vida, per a ser viscuda, ens demana de tot. i anar en contra de tot és una altra forma de "circ"; mentre hi hagi reaccionaris badant intentant criticar operación triunfo de la manera més sarcàstica possible, ningú criticarà els polítics -i mentre hi hagi gent criticant la possiblitat dels homosexuals de casar-se, o altres coses; ningú criticarà qüestions molt més importants sense tant ressó mediàtic (el que els mitjans oculten, no existeix)-. entenc, així, que aquesta no és manera d'ésser un lliurepensador -com Orwell hauria dit-.
sobre la meva faceta antiglobi, ara ja no ho sóc. no sé si per resignació -no, per resignació, no-; m'agrada, a voltes, formar part d'aquesta massa extensa que volta pel món. m'agrada sentir-me res, amparada pel pensament popular -o populista?-. invisible davant de tots. espectadora sense que ningú sospiti de mi. simple voyeur. i participant alhora.
després de la mort de poesiasalvaje em vaig traslladar a aquesta web. flors salvatges, es diu. entenen que n'hi ha moltes, pel món, de flors salvatges. i sense dir si jo en sóc una. flor salvatge com quelcom que sobreviu a tot, que creix en el menor espai possible -en la repressió més forta, en la democràcia dita democràcia quan no ho es-, que aconsegueix sobreviure a tot el que li passa i ser crític i viure -com ja vaig dir-. la flor salvatge: la que creix als marges de la carretera; el pi dels penya-segats que resisteix la tramuntana. aquells arbustos o arbres de les vores del riu d'Antígona, flexibles i per això vius.
no sé què se'ns demana, la veritat,
nihilistes i cremats, malalts i mig morts. som joves i només podem ser quillos o tarats.
poc ens queda.
la supervivència és el destí,
o potser l'home estudiós.
el filòsof renaixerà, els mecenes oferiran el seu poder, hisenda morirà, perderem la innocència mentre ens embestim amb el cotxe...
a les vuit del matí, esperant que em vinguessin a recollir per anar a girona, he vist el cartell: SÍ guanya catalunya, NO guanya el PP.
societat bipolar, i aquí ens volen "pillar"; plorant pel sí i pel no, les dues coses; és clar. si sí és sí i no és no, digue'm, per a què dir qui guanya i qui no guanya? ni es guanya, ni es perd, pel que es veu.
això ens volen fer creure.
a mode de partit de futbol.
ara toca guanyar, fer gol, dir sí, dir no és gol del PP.
o blanc, o negre.
o bo, o dolent. i el PP és molt dolent, ningú vol ser del PP, ningú vol que se l'acusi d'anar a favor del PP. el sí, en canvi, vist així, és un SÍ a catalunya, i en tant que sí a catalunya, és un no al PP.
i així anem.
si el sí és això i el no és allò... ja ho veurem.
si així ens ho volen fer creure, i si així volen crear la realitat... ja ho veurem.
que el PP faci propaganda dient que catalunya es mereix una altra cosa,
i que ERC faci propaganda dient que catalunya es mereix quelcom millor... qui parla de merèixer? què collons saben -i menys els del PP-?
tanta gent fotuda en aquest tema, tantes confussions, tanta por del PSC a perdre.
són pitjor que ximpancès.
gent gens intel·ligent.
deixe'm-ho aquí.
pd: fantàstic, publicistes, think-tanks dels partits polítics, copseu la realitat tal i com és -en aparença: qui sap ja què és la realitat? ningú quan dominen els mitjans de comunicació- i tal i com pot ser -i no com hauria de ser o és realment-; sobretot per la frase aquella dita per l'Acebes que el gobierno del PSOE es el gobierno de ETA.
Visca! el que em deixen veure. fa tot tanta gràcia!
(clicant sobre les imatges aquestes es fan més grans!)
(ovelles passant)
i per sopar hamburguesa de vedella amb pa d'aquell d'hamburguesa, ceba fregida, enciam i formatge; amanida, tomàquet fregit i també no fregit i patates fregides! (cuineres: emma i maria)
perdre's
desmontar el trencaclosques
anar coix
mancat
mancat de quelcom
la vida és molt quadrada, recta, hi ha la rutina, els principis i els finals, els rituals,
ens esperem mutuament
i sense l'espera moriríem,
ens sabem a prop, sinó, què? que difícil manipular-nos;
tot és al seu lloc
i sempre les frases cobren sentit més tard del compte: everything in its right place
en realitat, quan estudio, només estudio un 30% del temps en el qual sembla que estigui estudiant.
és divertit,
ara, per exemple, m'he posat a llegir l'Elogi d'Helena per diversió -i no és, exactament, matèria d'examen-,
abans he fet un dibuix ben maco,...
i després, no sé què faré, però vaja...
que algú m'espavili.
suposo que s'ha d'entendre la nit de sant joan com quelcom màgic, de la manera de somni d'una nit d'estiu que si fos traduit literalment faria referència clarament a la nit de sant joan i no a una nit -com sembla- qualsevol de l'estiu. la primera nit de l'estiu.
molta llum, foc! intento triar què fer i m'és difícil perquè hi ha moltes coses per fer, però espero escollir bé.
és que tinc festa...
a la feina...
els dies 23 i 24.
hem perdut la pesseta
diria que estic de dol, però no ho estic.
tinc l'esperança que tornarà, algun dia, o demà, potser.
he ofert al carrer 100 euros per si algú la troba.
està bé, no?
a veure què passa.
