Archivos Julio 2006

avui ha sigut un dia més surrealista, estrany;
penso en tota aquesta setmana i em sembla que han passat anys i anys.
penso en els dos dies de festa... i no em ve bé. no em ve bé tenir-los. són tan pocs, tan curts, tan petits, tan estressants (sempre pensant que s'acabaran, sempre obligada a fer quelcom interessant); i sempre, després, torna altre cop la rutina... per tornar a esperar els dies de festa. i és eterna, massa eterna aquesta espera. espera del no-res, en el fons, ja que mai és festa de veritat.
el dia que s'acabi l'espera, que tingui festa de veritat... tornen a començar les classes!

i ahir pensava que és molt curiós. tinc festa, diuen. si tinc festa, vol dir que el meu dia "lliure" depèn de la meva feina. hauria de ser al revés. hauria de dir: "AVUI TREBALLO", "DEMÀ TREBALLO", i el dia en què no haig d'anar a treballar dir: "AVUI". que jo sàpiga no és aquella feina, ni cap, vinculant a la definició del que sóc jo. i si no ho és, com collons m'atreveixo a fotra'm garrotada i dir: demà tinc festa. FESTA? festa, de què?

sóc dins la setmana dels set dies. una setmana en la qual sóc a la feina 66 sis hores i mitja. la jornada laboral setmanal se suposa que és de 40 hores, no?

cobraré un total de 3 hores i mitja extres.

i tot perquè les setmanes comencen en dilluns i acaben en diumenge.

feta la llei, feta la trampa.

la vida és així,
així de llarga i així d'extremadament curta (i absurda).

que poc humans els humans, a vegades.

pd: porto, en concret, 6 dies dreta -no puc seure quasi mai, i quan poc no sé fer-ho: m'avorreixo, m'inquieto-. també he estat morta de calor, literalment. marejada, avui, per exemple, havent-me de recolzar en una paret per no caure. morta pel mal de cap, amb una set profunda que em sortia de l'ànima. amb un mal de panxa horrorós de diarrea, provocat també per la calor; i sense possibilitats d'anar al lavabo just en aquell moment perquè hi havia russos. el jefe m'ha arribat a dir dels pantalons que tenia arremengats -per la calor- que semblava que vingués de fregar, i que me'ls posés bé. he hagut de veure, també, com hi ha gent que encara vol més facilitats, sense preocupar-se pels altres. he vist l'individualisme, la bola que tothom té, la poca solidaritat -que no els val la pena-; he rebut bronques de qui no n'hauria de rebre per coses que no he fet. he hagut de dubtar a l'hora de demanar per anar al lavabo, per por a demanar-ho massa sovint perquè cada cop que hi vaig algú m'ha de mirar malament. he tingut ganes de plorar, i he plorat. he pensat milers de cops en la nòmina. en els diners. diners. diners. l'únic que em manté allà. colla de desgraciats. la humanitat s'ha perdut i es va perdre en el totalitarisme més tarat i de copa embergadura.

tantes coses...

avui ha passat una cosa a la feina que m'ha deixat bastant desconcertada.

--

i ara no ho sé. no en sé gaire de feines, però em sembla que és una de les pitjors que es pot tenir.
i tot perquè una desgraciada mana.

la justícia no es fa, espero. suposo que simplement és. i quan les coses són, sempre són. perquè ésser és, evidentment, ésser. i poca cosa més hi ha en el món.*

això pensava avui mentre treballava.
i pensava, també, que l'única venjança possible és la de convèncer. que l'únic objectiu de l'ésser humà és convèncer, convertir als altres. canviar-los. fer-los comprendre que s'equivoquen. esdevindre déus guiadors, mostradors de la llum...

i aquesta és la única intenció que tinc*. impossible, per cert. convèncer. fer veure el bé, fer veure la justícia. fer veure el sol.
i és impossible de fer, això.

i, doncs, què queda per fer?

potser ser humà significa acceptar que quasi res es pot comprendre.
i, evidentment, si acceptem que res es pot entendre,
acceptem, també, caure en la incertesa,
i caure, així,
en el caos.
i perdre'ns.

llibertat, potser.

pd: va dir nietzsche si el superhome havia sigut, abans de ser superhome, lleó o camell? són el camell i el lleó el pas previ?
espero que sí.

My mind's the same place as it's always been // The monsters seem to fade so fast // Upon the waking of another dream // And I feel safe, feel so brave // I'm not afraid of anything they've got to say // And you're okay // Because you're tucked away // Don't go astray you've got to be just who you are**

______________
* amb una persona en concret. no amb tot el món, mi molt menys. simplement fer que se n'adoni. que reconegui -primer pas per canviar, diuen-.
** travis @ safe

i el que es tarda en fer justícia -o en intentar fer-la, és clar-.

s'obre el sol,

que poc queda per tot!