Archivos Agosto 2006

fins i tot han sorgit ètiques a favor de la lentitud. què és això de menjar ràpid? hauríem de menjar almenys en 40 minuts! què és això de córrer i córrer? córrer per a què? per a després tornar-hi. sempre tot és el mateix, fins i tot perdem els moments de transició -aquells que fan que la vida sigui real-. és curiós.

per això vull anar de vacances amb la maria, no a una gran ciutat amb grans metros grans sorolls i multitud de coses per veure; no. vull anar a un lloc tranquil on no hi hagi res per fer, on no hi hagi cobertura. per això quan penso en llunes de mel m'imagino les illes maldives i un no-res que duri 15 dies; per això, quan penso en les vacances que la maria i jo ens mereixem juntes i separades de tot i de tothom, m'imagino formentera a l'octubre, sense gaire gent; sense ningú. perdudes enmig del no-res, sense res per a fer i sense res per a preocupar-nos. però queda tan lluny... que ja no sé.

no hi ha temps per la lentitud, no hi ha temps per al res i això, en realitat, provoca buidor; què ens queda per dins si no parem d'intentar omplir-nos amb absurditats? el millor és buidar-se, diuen; desaparèixer: dir: tan m'és. tan m'és.

desconnectar.
aniré a una città slow i miraré el cel durant hores: esperant, només, que vingui la nit; i esperant, també, que vingui el dia.

i això és tot.

slow food
città slow

i al final em pregunto si això de no saber descansar i estressar-se dins del suposat no-estrés, no serà en realitat un problema.

que decideixo descansar i no fer res de la puta visita guiada en francès, que em deixo portar pel no-res infinit; i que això, en comptes de permetre'm descansar, provoqui que tingui un estrés horrorós i ganes de no fer res...

tinc un problema, sí. ningú em deu haver ensenyat a descansar, a fer la migdiada, a dormir 20 hores seguides sense sentir-me culpable... a disfrutar. sóc una persona estranya, mig agre sempre. i no sé perquè.

el temps s'ha d'aprofitar, és or; diuen. i a mi què, l'or. l'or no m'agrada. m'agrada la plata, i la bijuteria barata. m'agrada el que és bonic i quan més barat sigui, millor.

que el meu temps sigui or no significa que amb el meu temps jo hagi de fer or.

pd: però, oh, m'encantava la tardor, el tata ple de gel, antònia font sonant, la biblioteca i els seus cds, les passejades per girona esperant un tren que tardaria molt a arribar; la pluja per sorpresa, els meus moments de soledat extrema volguda i ensenyada a la universitat; el meu estimat portàtil, que em facilita la vida i, en certa manera, me la fa més feliç; la biblioteca nova, plena i plena de llibres que mai llegiré perquè no puc escollir-ne cap; les bibliotecàries que em coneixen i saluden sempre! el meu racó amagat i ple de fred, però amagat i íntim; el pernil salat del bar, que és molt bo! les classes plenes de gent on no s'hi podia ni cabre; i quina vergonya, perdre el tren, arribar tard a classe... les classes buides del final del quadrimestre i, oh, les bones notes penjades; l'emoció de l'any que ve.

però, oh, sí, jo sempre he d'estar preocupada per alguna cosa. qualsevol. és igual la que sigui. i ara, francès, potser? amb la calor que tinc i les poques ganes... però, oh, és tard; ho he de fer... i després descansar? a on?

que equivocat tot.
que difícil canviar!

el que més he fet aquest estiu -estiu estrany, diferent, nou- ha estat mirar el vent d'on ve, mirar les fulles movent-se pel vent, mirar la llum; les coses, en general. què fan les coses? com eren abans i com són? com creixen i com no ho veiem?

i ahir, que em marejava mirar enrere; i avui, que he mirat i ho he vist tot i ja no m'ha fet por...

es nota molt, molt més tard quan quelcom canvia...

la vida, estranya. sempre.

s'acaba pibole, com ja havia anunciat quan tot just començava. és tan llarg el temps que sembla que falta, i mirar enrere -com qui puja molt alt molt alt i després mira cap a baix i es mareja- em provoca mandra i sorpresa.

seria d'aquells bojos que, a punt d'aconseguir el que volen, es cansen, i abandonen.

jo no abandonaré. però cada dia se'm fa més difícil aguantar: psicològicament, això sí. físicament ho tinc superat.

avui pensava que hi ha paraules que sé d'on i de qui les he après. que sé que no són meves; i que cada cop que les utilitzo en sóc conscient, del manlleu que faig.

i, llegint posts meus antics, he trobat que en el post de l'11 d'agost del 2004 vaig escriure:

quizás no sabemos ni de dónde hablamos. no nos acordamos de dónde aprendimos cada palabra.

ahir, abraçades fora del concert de la oreja de van gogh, ningú ho sabrà, perquè poc sap ningú de mi i de la maria; escoltant aquelles cançons amb les que vam començar: de cop, es va tancar un cicle que havia començat el dos de juliol del 2003.

i vaig sentir com tot es renovava, i res es perdia.
un dia vaig veure la maria com si fos una persona gran, i ella també es va veure així.
i aquell mateix dia jo em vaig veure a mi com un nadó, recent nascut, que encara desitja ser recobert completament per babes i líquids uterins; i ella també em va veure així.

i des d'aquell dia, en què les dues vam coincidir, he estat pensant molt en això.

és veritat allò que diuen moltes novel·les que hi ha gent que neix melancòlica?

i què deu trobar a faltar, a aquesta gent?

em veig obligada a demostrar que no sóc tan infeliç com es podria arribar a interpretar!

treballant he pogut descobrir que quant més mal follat va algú, més boig és.

treballo -i visc, perquè amb tantes hores ja es pot dir que visc- amb un 70% (inventat, aproximat) de gent malfollada, boja; que vol fer-me tornar boja.

persones dominants, sobretot: que no ofereixen diàleg -no saben el que és-, no són tolerants, no són flexibles. persones obsessionades amb els defectes dels altres, incapaç de veure els seus -no són tolerants, no són capaços de fer enrere, de reflexionar sobre el que fan-.

jo flipo.
no sabia que el món era així.