Archivos Septiembre 2006
el primer, el segon...
i el tercer, diuen, va a la vençuda! ahir no m'adormia pas. el meu cervell comença a estar en forma després del petit escalfament.
i demà a treballar! ja me n'havia oblidat de la feina; de fet, em fa la sensació que fa anys que no vaig a treballar. i només fa 5 dies.
ja plou! m'encanta!
he anat a classe; i jo, jo ho intento, intento no adormir-me. a més, la classe era interessant.
no paro de fer coses per no adormir-me; però de cop, oh, començo a veure les coses borroses i sembla que me'n vagi...
i sempre que em passa això penso en els monjos zen. a ells els era igual qui hi tenien davant i on eren: s'adormien allà on fos, de cop; només perquè el seu cos ho necessitava.
a mi també m'agradaria. posaria el cap a la taula i dormiria... dormiria... dormiria eternament...
suposo que això em passa pel canvi: ara no treballo, ara estudio. i jo pensava que seria al revés, que estaria molt més activa, amb més energia. ja no sé si he esgotat el meu cos aquest estiu, i ara m'ho paga, es revenja de mi; o si... no ho sé.
pd: el que és pitjor és que em sento culpable per adormir-me; per no fer res, per no aprofitar les hores.
pd2: jo sempre havia cregut -teòricament i pràcticament- que no es podia estudiar, ni anar a cap examen amb son, amb esgotament. per això sembla que vagi en contra de mi mateixa. podria dir que fins que no solucioni aquest problema no podré fer v i d a n o r m a l.
torno a tenir aquella son profunda. aquell adormiment del cervell...
quan passarà?
quan dormi el que he de dormir?
em prenc cafès i no serveixen...
avui he dormit 6 hores i quart. estic molt bé quan m'aixeco, no tinc necessitat de quedar-me al llit a dormir més; però quan vaig a classe i començo a escoltar...pluf, m'adormo. de fet, és el mateix que em passava a l'abril i el maig: m'adormia a classe.
també m'adormo a la biblioteca.
avui faré la migdiada i aniré a dormir molt aviat. a veure si demà estic igual.
ja tenim els bitllets d'avió per anar a eivissa, per a després anar a formentera!!
després de més d'un any (diria que des que vam veure juntes lucía y el sexo, ara farà -a principis d'octubre- dos anys).
no sé quants cops he fet aquest camí -molts, però menys dels que em penso probablement-; ni quants cops el tornaré a fer. ni quants paisatges veuré, encara, a través d'aquest viatge. quin empordà m'espera... ja no és de dia quan surto de la feina, ara quasi bé és fosc. només em queda un dia d'aquest horari infernal -i que tot i ser infernal crea el síndrome d'stockolm-; i després caps de setmana no tan infernals, visites guiades cap aquí, visites guiades cap allà... i ja estarà.
tantes hores, no sé pas on són jo. i la convivència? sobreviure a viure. sembla mentida, tot.
jo sé que sí, que alguna cosa perdo quan algú se'n va; però, saps què? tan de bo ho pogués perdre tot. aquesta estranyesa; i aquest instant de pensar la vida com si no fos teva, despadaçats, perduts enmig del no-res; tornats a una altra rutina. animals de costums, més val mala companyia que estar sol? més val boig conegut que savi per conèixer. més val el que tenim que ...
quan la vida t'obliga a perdre.
i no hi ha res a fer.
això, això és el millor. això és la felicitat, en certs moments.
adéu siau moments he de dir, suposo.*
**
___________
* espero que ningú dedueixi tristesa per res. és tot estranyesa de veure el món d'aquesta manera; de veure moments que mai es repetiran i que he tingut durant dies i mesos; és com viure una petita mort: l'únic que pots fer és mirar i badar.
** parlant de badar. l'altre dia vaig badar davant d'aquest quadre molta estona. és fantàstic, m'encanta. potser és el quadre que més m'agrada de D*lí; té quelcom d'especial... (i aquest quadre és el que dóna nom al post).
hola!
