Archivos Octubre 2006

que curiós! l'altre dia l'encarregada em va preguntar, com qui no vol la cosa -però el seu to la va delatar-, que si jo estudiava entre setmana l'any que ve. i jo li vaig dir: sí, estudiaré entre setmana. vaig fer una pausa d'un minut i després faig afegir: i ho estaré fent almenys 7 anys més! i ella: oh, 7 anys.

treballo en un lloc on he pogut conèixer dimonis, dimonis dolents. jefes que espanten, amenacen, et tracten d'inútil, et menyspreen en comptes de valorar-te. vaig ser amenaçada que no em renovessin el contracte si no em preparava una puta visita guiada en francès d'una hora i quart de duració en 2 setmanes -això tenint en compte que jo anava a classes entre setmana i els caps de setmana treballava-. després em vaig passar l'estiu dreta: vaig veure com treien poder a gent que se'l mereixia...

un dia vaig marxar de la feina plorant. jo deia que em trobava malament, i que per això marxava. però el motiu no era del tot aquest. feia una setmana que no em cridaven per anar a "descansar" a taquilla -això vol dir asseure's durant una hora amb aire condicionat-, i això em va fer desesperar. vaig començar a plorar com una boja enmig del museu -tot ple de visitants-, i la meva germana em va dir que marxés.
i vaig marxar.

després d'això ja em vaig concienciar de quin era el meu lloc en aquella feina. bé, i moltes més coses han anat passant en 140 dies (carta d'hisenda dient-me quants dies he treballat), coses que ja ni recordo: ah, sí, algunes sí les recordo:

l'encarregada em va preguntar davant de tothom i amb mala llet -just al final de la jornada- si era guenya, que no sabia pas on mirava jo, que a ella mai la mirava.
la segona encarregada em va dir que no begués gaspatxo a la feina. que després feia massa pipi i això els molestava perquè demanava massa cops per anar al lavabo (si ho demanes més de 2 cops s'escandalitzen: com t'atreveixes! puta!).

ara sí que no sabria dir més coses: em sembla que les he oblidat. ah, la reunió amb el jefe -que no és jefe i això li provoca dolors estomacals- dient-me que JO HAVIA DE VIGILAR QUÈ FEIEN ELS MEUS COMPANYS, PERQUÈ SI ELLS FEIEN QUELCOM MALAMENT EM PERJUDICAVA A MI. volen xivatos, fills de puta.
sí, fills de la gran puta.

a principis d'agost, a més, van amagar els horaris. els horaris, a part de servir per veure quan tenim festa, també serveixen per veure a quin lloc hem de ser a la feina. a mi no m'importava, perquè era un peó. i els peons solen ser sempre en llocs similars. però els que no eren peons es van posar molt nerviosos. van posar l'horari al cap d'uns dies, però només fins el 13 d'agost. i el que és més fort: un dia l'encarregada, abans de marxar dos dies de festa, va emportar-se el cartell amb els horaris. vam anar a treballar el dia següent i ningú sabia on havia de posar-se -és greu això, encara que no ho sembli-. quan va tornar dels dos dies de festa va dir que ella no en sabia pas res d'això! B O J A; més que boja!

bé, després d'aquesta enumeració desordenada i desquiciada, arribo allà on vull arribar:

penses en punxar rodes, en trencar vidres, en tirar piles a la paperera, en assassinar, en plorar, en cridar, en queixar-te fins l'infinit, en DEIXAR LA FEINA -com molts han fet-; en definitiva, penses en la VENJANÇA.

però, quina és la venjança? la primera: comissions obreres. poc, però ja és una mica.
la segona? la meva germana deixa la feina a mitja temporada (i el jefe li diu: que t'ha tocat la loteria?), una altra noia que s'ho sabia tot i treballava molt bé, també -la deixa dient-li al jefe que deixa la feina perquè l'encarregada està boja, i que fins que no tregui aquesta encarregada tothom anirà deixant la feina-.
un altre noi, que treballa els estius i en temporada baixa els caps de setmana, va demanar treballar cada dia en temporada baixa: resposta? de moment res, t'ho direm tal dia. arriba tal dia? res. arriba tal altre dia: res. menyspreu total. al final se'n cansa i pregunta: li ofereixen una merda de feina, i ell diu que no.
què passa ara? una altra noia, que fa molts anys que treballa allà, deixarà la feina perquè li han ofert una de molt millor.

què deu pensar el jefe?
deu estar penedit de no haver agafat aquell noi els dies de cada dia?
deu estar penedit de no haver tractat millor -amb una mica de respecte- la noia que va deixar la feina per culpa de l'encarregada boja?
deu estar buscant gent o seguirà intentant salvar el museu amb reforços que provenen d'una coneguda empresa de seguretat? reforços "catetos", que no saben ni parlar. quina bona imatge!!

l'any que ve seré la més veterana en aquesta feina,
jo
jo

a qui havien amenaçat de no agafar només perquè la meva germana era la meva germana.

jo!
la més petita, insignificant, la que ha cridat menys l'atenció. la, en certa manera, obedient; la que replica, però dissimuladament. la que descobreix coses -la més perillosa-, jo; a mi, que no em coneixen i de mi només saben dir que he faltat massa.
jo, que no sé francès i faig visites en francès perquè sóc un puto crack.
jo,
jo,
jo que aguanto i no sé ni perquè. cobro 5,8 euros l'hora, hisenda em retén un 9%.
jo, que no cobro totes les hores extres que faig -i ho sé i estic enfadada, i ni s'ho imaginen-.
jo, que podria estar tranquil·la en un altre lloc o intranquil·la en un altre lloc; però decideixo quedar-me en aquesta feina.
jo, que odio l'olor a immortèles que fa aquesta puta feina;

jo. quin sentit té tot això?
la presència de demons; la presència d'allò dolent.
la preseència d'allò macabre. la presència del mal de panxa, el pipi contingut, el dinar menjat ràpid.
jo, que no aguanto ser en cap lloc a la feina; que el lloc del que no és peó no és cap paradís;
jo, que perdo tot l'estiu; que he viscut a la feina, que 9 hores i mitja al dia són moltes hores!
jo, que vaig a la feina abans d'hora -a això ens obliguen- i que aquest abans d'hora no el cobro.
jo, que pateixo quan se m'acaben les piles i he de controlar tantes coses que sense un walki no es pot fer: i ningú m'ha donat les gràcies.

ningú m'ha donat les gràcies dels sobressalts provocats perquè M'IMPORTA AQUEST LLOC i no suporto que la gent faci fotos en flaix.

jo, que sóc seriosa i compromesa encara que ells diguin que no.

jo, que he vist la venjança,
l'he disfrutat,

i la seguiré veient perquè jo, desaparcebuda, seguiré veient com
al món
hi ha

j u s t í c i a.

quasi novembre, mes onze. quasi desembre, mes dotze.
i un any d'aquesta foto:

l'emma, la pesseta i la maria (de "dalt" a "baix")

i, sí, aquest any la pesseta també farà el seu viatge anual en avió a màlaga. tot i que potser haurà d'anar amb tren, oh, quin horror, perquè la cosa està cara. poden anar gossos en trens talgo? ai, déu meu, que haurem d'anar sense pesseta! aquí, a "renfe mascotas" posa que la pesseta pot venir pagant la meitat del preu del bitllet. crec que surt més barat que anar en avió. és clar que, oh, pobre pesseta, tantes hores en tren!

avui he somiat que acabava de fer una visita guiada i anava, com sempre, a consigna per tornar la guia que ens fan portar per a fer propaganda.
en tornar la guia, l'encarregada em comença a interrogar sobre la visita guiada: que si he dit això, que si he dit allò, que què m'he deixat, que no sé què m'ho he inventat... quan em diu això, jo em quedo sorpresa i intento recordar què he dit a la visita guiada; sóc incapaç de recordar res: com si no l'hagués fet! i em poso nerviosa, molt nerviosa. i miro l'hora mentre l'encarregada em parla i veig que he fet la visita guiada en menys d'una hora! i penso: com pot ser? i què he dit, si jo no recordo haver-la fet?

i m'he despertat.

suposo que per molt que em pensi que a mi segons què no m'afecta, m'afecta. aquest segons què és uns papers que vaig trobar de l'encarregada parlant dels treballadors. a tots els va deixar molt, molt malament. de mi només va dir una cosa que el cap ja diu: que per faltar 2 dies -i porto treballant-hi des del març- per trobar-me malament enmig de l'estiu -enmig d'aquella calor, 9h i mitja a la feina dreta, després de 7 dies treballats seguits...-; bé, que per faltar dos dies ja vol dir que jo no estic compromesa amb la feina. oh, on s'és vist trobar-se malament! fills de puta.

fills de puta i fills de puta.

i ara em trobo somiant que l'encarregada vigila què faig i controla què dic.
què falta, ja?

deixar de treballar al novembre.

pd: parlant de coses que fan ràbia. una ex-amiga de la maria va dir que si vivís a barcelona hauria d'anar amb una pistola al bolso; perquè quan algú li parlés en català, l'hauria de matar.
hi ha tants fills de puta al món. últimament, a mi no se m'acut res més que ignorar-ho tot. jo vull una vida fàcil, llunyana de tota la merda, simple.

"Només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen".

La Boétie.

zero, diuen.

una vomitada de coses, això ja no em surt.

potser a partir d'ara hauré de publicar dibuixos, a mode de ruru; ja que les paraules, després d'exprimir-les com un drap brut, han acabat eixutes i eixutes. i ja poc em diuen -diuen a través-.

potser més endavant.
potser ara.

anar a formentera va ser acabar amb quelcom i deixar pas a començar una altra cosa. semblava un adéu a un estiu que realment no he tingut, o un hola a una tardor magnífica -més verda que la primavera, més millor que res en el món-.

una mica de sol per recuperar el que ja no tenia -una mica d'aquella vida que només la llum és capaç de donar-; una mica de fer el mort al mar amb els ulls tancats veient-t'ho tot de color vermell; nadar i nadar; una mica de tirar-me contra les onades, a veure si les podia guanyar; una mica de caminar, de no fer res, de gastar diners menjant, de voltar, de disfrutar del vent, de fer coses noves...

formentera serà a partir d'aquest viatge el lloc entranyable de la maria i meu; sembla que tothom en té: té una cançó, un moment, una estació de l'any, un lloc.

formentera és la fi del món; no hi ha res més després de formentera, ni abans. el món és aquella illa, separada de tot, enmig del mar. perseguir els límits de l'illa, baixar pels seus forats, mirar el que els humans han anat fent amb les pedres -sentir-se part de la humanitat que visita formentera-.

sensacions que mai havia tingut en cap lloc.
l'empordà serà el millor lloc del món, serà verd, ple de flors i arbres, de camins, de planes, de tramuntanes... i formentera, formentera el desert, les dunes, les flors i els arbres i els arbustos salvatges que intenen sobreviure al sol i a la terra, formentera és la lluna a la terra, la que contempla i il·lumina de nits, quan tothom dorm; formentera.

formentera.

no sé què es pensa que és la filosofia, la gent. sovint, a les classes, no puc parar de somriure interiorment pensant que si algú d'aquests que es pensen coses rares de la filosofia ens veiés, pensaria que no hi toquem, o que això no és normal.

és fàcil, de sobte, fora de context, sentir en una classe "tal creia que les puces anaven molt bé perquè feien que l'home s'aixequés del llit i no s'hi quedés mandrejant tot el dia"; i altres coses estranyes que mai s'acabarien.

fa poc vaig sentir en una d'aquestes classes quelcom que ja m'havien dit, que ja sabia; però que necessitava recordar després de tants mesos d'inactivitat intel·lectual: que el sentit últim de la filosofia és cuidar-se d'un mateix i no pas acumular coneixements.

cuidar-se d'un mateix.
res més bonic, si diuen que per estimar als altres primer t'has d'estimar a tu mateix.

cuidar-se d'un mateix.
repetiu aquesta frase interiorment en veu baixeta... sona bé, molt bé.

nyam, nyam.
insubstancial, però pel poc que dic: ple de contingut.
resultat: tinc gana, molta gana.
de les dues (o les tres?) que es poden tenir.

d'aquí a un mes i escaig ja no hauré de tornar a la feina fins al març. tindré caps de setmana lliures, matins per dormir, nits per anar a dormir quan el sol surt -oh, quant de temps fa que no faig això-. aquests horaris matinals... també podré oblidar-me'n un mica, de la feina. i, és clar, del sou.

però tot bé per bé i per mal no vindrà pas!