ara no tinc res a dir.
una vomitada de coses, això ja no em surt.
potser a partir d'ara hauré de publicar dibuixos, a mode de ruru; ja que les paraules, després d'exprimir-les com un drap brut, han acabat eixutes i eixutes. i ja poc em diuen -diuen a través-.
potser més endavant.
potser ara.
si t'hagués de dir jo el temps k fa k se'm van acabar les paraules... sembla k ja ni l'angoixa, ni la tristesa són poden treure de mi alguna frase d profit. és complicat suportar la frustració d sentir quelcom i no poder expressar-ho... xò b, suposo k akestes coses formen part del k és viure; res fa la vida més genuïna que el sentiment íntim i únic dins nostre...
mua
aj... hi ha algún error al post anterior... fes els ulls grossos... ja t'he dit k últimament no m'acompanyen gaire les paraules a mi tmpoc...