Archivos Noviembre 2006

sobre com acaba tot i com en el món només hi ha 1 si 1 creu que res li pertany, ni tan sols 1.

i com 1 i 1 no fan dos, sinó que fan 1. perquè d'1 només n'hi ha 1, i tot pensament que porti a pensar que d'1 n'hi ha 2, és un error.

sobre com comença tot i quantes paraules ajuden a parlar de veritat, sense dir mentides.

el telèfon mòbil sona, un número que ves a saber qui és. com si m'importés. com si m'importés quelcom.

sortir de l'ou, el meu ou. encara em menjo la closca pensant-me que és aire.

sobre com.

bàsicament, tot tracta de sobre com.

no es tracta sinó
de jugar i jugar;
de només jugar i jugar es tracta,
o es tracta, potser,
de jugar i jugar.
sinó, només ens tractaríem de vostè!
en aquest jugar ens perdem
i en aquest jugar...

que poc sé, déu meu, que poc sé!

na, no hableh con ese metemuertos, te va a contar pechá de desgraciah,
oh,
na, sabeh qué me dijo la ultima veh que hablé con él? que eh mentira que el último barranco lo tape el cuerpo! eso siempre mata, la primera veh, y la segunda,
y luego qué? toa la sociedáh embarcada en un sinfín de desgraciah y forzá a ir a lah arrobah, quién sabe, cómo queda a la altura del betún el que decide barrancarse hasta el final! y viene la chata y no nos quiere matah, dice: a pagá! pagad vuehtrah deudah! ¿Nordá?

__
exercici poc fructuós sobre vocabulari andalús

quan fa que no surt el sol? si jo tanco els ulls, tot segueix.
no bastava tancar els ulls per a fer desaparèixer l'univers. quants enganys!

no bastava quasi res. sembla més aviat sotmetre's que no pas reivindicar. diu que als 20 anys la sang córrer per les venes i aquestes coses estranyes que qualsevol pot dir a qualsevol edat -mentre s'és viu, es té edat-; si córrer, ja m'ho direu. si s'atura, també.

a aquesta edat ja només se m'acut demanar als reis una mica de diners. diners sobrants. excedent. molts diners. per a no haver de treballar més -o per no haver de tornar a piputabola-; demanaria, si això no fos possible, no haver de tornar a la feina que tenia*. trobar-ne una altra amb horaris menys sanguinaris i cobrant una mica més de 5 euros l'hora (per què no? francès, anglès. flexibilitat, disposició). demanaria, també, més temps de vacances -que no són vacances perquè estudïo- entre mig.

com que sé que res de tot això és possible, hauré d'espavilar-me jo sola. intentar canviar de feina, intentar estalviar, acumular diners, per marxar amb la maria d'aquí a un temps i pintar parets de colors sense penjar quadres per a poder fer fotos; oh,

30 de juny del 2005

__________
* que tenia? encara la tinc. m'hi esperen d'aquí a menys d'un mes per a treballar-hi.

sí, després de quasi quatre mesos he assimilat tres mesos!
i ara és quan em veig amb cor per a començar el que ja fa tres mesos que ha començat.

però sé que no és massa tard. m'esperen, encara, les hores i els minuts.

amb pau i silenci, arribant a tot. que no hi ha pressa, gens de pressa; però tampoc hi ha desgana.

a poc a poc, com deia. així s'assimila. i així va.
encara hi sóc a temps!

pd: al final sempre acabo fent el que en realitat no m'agrada fer: sortir del pas, anar tirant. sobreviure!

.inf: Tv 1/1600; Av 5.6; ISO 200; distància focal 200 mm (retocada). Canon EOS 350D.

.inf: Tv 1/50; Av 16; ISO 200; distància focal 18mm. Canon EOS 350D.

a la vida hi ha diferents tipus d'amors entre l'un i l'altre.

hi ha l'amor de l'un per l'altre i després l'amor de l'altre per l'un. no cal que tots dos amors siguin iguals. no cal que siguin recíprocs. fins i tot no cal amor de l'un per l'altre per a què hi hagi amor de l'altre per l'un.

oh, pesseta.

a meitat de la clase sona l'himne de frança, després el d'espanya. després helicòpters i helicòpters.
a la pròxima classe entren uns nois tocant l'acordeó -de cop, sense demanar permís per entrar-, ens recorden que avui hi havia vaga -que no hauríem de ser a classe- i que hi ha una manifestació a les dotze -que no té el permís per a què es pugui fer-.

i ara sóc a la biblioteca i no suporto el soroll dels helicòpters. que sembla que hi hagi una guerra o quelcom semblant!

de la feina!

,

versió dos, on es veu millor la pesseta:

necessari publicar productes aquí mai visualitzats per mi en més d'un any. records d'una època rebel que continuo tenint, però que en mirar al passat sembla que ja no tingui. estius de mirar com surt el sol, de llegir, de plorar, també, per què no? de pors, és clar. estius de no fotre res. de ser amo i senyora del meu temps, com ara, també, és clar.

del dia en què se'm va aparèixer el déu en persona, Doraemon. del dia en què el ritual, estès arreu, d'arribar a un estat alterat de consciència a través de l'insomni provocat i de l'abstenció sexual, alcohòlica -però amb uns quants cigarrets-, va donar els seus fruits i va permetre'm posar-me en contacte amb el déu dels grans déus.

i què hi feia déu al sostre de l'aeroport de màlaga un dia de setembre qualsevol -perquè no recordo quin- a les set del matí?
jo anava a buscar llet per la maria. i em semblava la cosa més estranya i absurda del món; però de cop vaig descobrir que és una pràctica normal i estesa també arreu. la gent beu llet. jo no, ara sí, bé, amb galetes príncipe.
després, oh, va ser, oh, mirar el cel i trobar-me amb déu
caure a terra
i fer el que ell vol: riure fins petar.
després un avió, quina por la senyora, quina por la velocitat la lentitud de les coses.

i ara què?
sense drogues, sense alcohol, sense sexe, sense rock and roll -sense techno-,
vida d'abstèmia.
ni asceta, sóc! la muntanya, on és?

si les coses no canvien, m'hauré d'agafar vacances per mi mateixa.
temps per mi!
per la meva ment, oh,

descansi en pau doraemon,
estiu daurat i trist i plorós!

pd: a la foto, la maria em devia robar el nas? qui sap. casualitats!
pd 2: només espero no perdre aquest punt de boja que té la meva cara.

ja no cal que tinguem fantasies d'un món on els humans estaran subordinats als robots; un món massoquista i morbós, un món ple de dictadors... una fantasia que ens exciti i ens estimuli, que ens recordi la nostra vulnerabilitat...

no cal...
no cal quasi res, de fet.

pensem!
pensem en ara!
ja ho tenim!

que follem tots com conills?

si fòssim perfectes, si no tinguéssim ulleres de poc dormir,
si dormíssim en comptes de somiar i no deixésim res per l'últim moment
- de manera que res quedés pendent i cap moment sense ocupar-,
si tinguessim clar, poc confús; si fòssim tot llum, res obscur;
si no trobéssim a faltar l'absència, com qui no vol ser feliç,
si no fòssim cuquetes de llum enmig de la nit;
si no poguéssim contemplar aquella lluna gran que ens mira;
si no ploréssim les nits no viscudes, i no busquéssim els dies morts...

si no ens deixéssim morir com sargantana al sol...
no seríem... què no seríem? no seríem criatures de (no sé de què).

___
* la màgia de la vida, els no-moments, el no-res emmarcat aquí, envoltant-me.

these things are life.

____________
* dear, these things are my life.

he canviat mig lumbago per un mal de panxa sencer;
el primer cap de setmana lliure des de principis de març per 37 euros i mig (treballar, oh!)...

i altres coses. importants, o no.

ara faig deures.
així ja no els hauré de fer demà, ni demà passat.

ahir feia 4 anys que escric aquest weblog!! déu meu, sembla que faci molt més temps i a la vegada molt menys temps. quatre anys són molts anys, suposo. bastants. tenia 16 anys quan vaig començar, i ara 20. sap coses de mi aquest weblog? i jo me'l llegeixo des del principi i penso que sóc jo mateixa, que no he canviat. i potser m'agradaria canviar. i no ser la mateixa. però com es fa això si jo sóc jo? problema ontològic, suposo. i què es pot fer?

ai, ai, ai.

bé:

Everything, by Charles Bukowski

The dead do not need
aspirin or
sorrow,
I suppose.

but they might need
rain.
not shoes
but a place to
walk.

not cigarettes,
they tell us,
but a place to
burn.

or we're told:
space and a place to
fly
might be the
same.

the dead don't need
me.

nor do the
living.

but the dead might need
each
other.

in fact, the dead might need
everything we
need

and
we need so much
if we only knew
what it
was.

it is
probably
everything

and we will all
probably die
trying to get
it

or die

because we
don't get
it.

I hope
you will understand
when I am dead

I got
as much
as
possible.

pd: obriré un fotolog en un apartat d'aquesta web. serà la novetat dels 4 anys.

shhh...
el dia dels morts,
què deu haver mort? la meva germana diria que fires marca quelcom,
jo no sé què diria: a mi fires no em diu res.

feia dies que no estava tan nerviosa, emocionada.
quan tot canvia, DE COP I SEMPRE DE COP, i toca assimilar: a mi em costa molt.

res com posar-se panxa enlaire al llit i dir: oh.

aquests són els moments de la vida. estranys, paral·lels, insegurs, inestables...

i a sobre demà és el dia d'anar a votar. he intentat dissimular, passar del tema; dir: bah, i a mi què.
però a mi què molt. i no sé pas, què m'he perdut de la política.
ara me la prenc d'una altra manera: no voto qui menys em desagrada. no voto qui més m'agrada. voto qui més pot fotre al que guanyarà. ERC.

la política, crec, és això: interessos, pactes, pèrdua d'interessos, conformitats, esperança i venjança.
la política no són ideals, ni maneres de viure. són línies, potser, de pensament; però mai ideals en sí.

pd: tinc 20 anys.