Archivos Diciembre 2006
comença el viatge cap a l'enllà. visitaré atres llocs, no estudiaré -per molt que ho vulgui fer-. quan torni, m'estressaré. massa coses a fer, tindré. hauré de suportar-ho. l'estrés, aprovaré o no aprovaré? no ho sé, suposo que sí. al final tot surt bé.
avui també havia pensat en escriure coses. i ara les oblido. què devia ser? m'agradaria tenir un imac aquí. em resulta incòmoda a hores d'ara el windows XP. algun dia el tindré. un imaquet, ben boniquet! blanc!
oh.
ja paro.
em ploren els ulls de son, he de fer la maleta. no he fet res. què miraré al tren? una sèrie: quina? hmm.
no ho sé.
les divagacions sovint, en tant que trivials, sonen millor que moltes altres coses.
jo analitzo la xarxa -tot està fet per tots i és per a tots- i penso que: com es fa per sortir de la xarxa mundial d'humans?
no es pot.
així és divertit.
vivim pels altres més que per a nosaltres mateixos.
jo, què vull jo?
ni idea.
vivim pels altres més que per a nosaltres mateixos.
és curiós.
no sé si escriuré aquests dies -m'agradaria fer-ho però un cop allà probablement no en tindré ganes-. i mira que tinc ganes d'escriure. em ve bé, altre cop, mostrar-me com si fos un gall d'indi.
tu creus que escric bé?
una mica sí, suposo.
me'n vaig.
me'n vaig pensant en galls d'indis,
en xarxes -sobretot-, en escriure,
i en moltes altres coses que tampoc sabria dir quines són però que en seran moltes!
i als meus lectors -oh, que bonic dir això- els dic: apa siau.
i serien: els meus pares, la meva germana, la maria -de tant en tant-, en josep -com a nova incorporació- i parem de comptar.
el cens ja el farem,
altre cop..
algun dia!
petons.
demà me'n vaig a màlaga.
havia pensat fer dos posts abans de marxar.
també havia pensat fer unes manualitats, i algunes altres coses.
al final no he fet res de res. els posts els he pensat, i prou. les manualitats... no ho sé. i algunes altres coses: no sé si ja serà massa tard.
em fa mal tot el cos. estic costipada. al museu no ve ningú i tot és petar la xerrada. però jo no vull ser allà, o sigui que, evidentment, no sóc a un bar de catxondeo ni molt menys. no es pensin.
el vol surt a les 22:15. jo, el tio, ja no el cago pas; l'any passat ho vam fer, sí. potser aquest any també el faríem, no? quatre tonteries i ale, és divertit. aquest, però, a l'hora de cagar el tio jo seré a un avió i arribaré a màlaga quasi a les dotze de la nit. no és que jo hagi convertit en ritual cap dia d'aquests de nadal, però se'm fa estrany. se'm fa estrany perquè penso: qui viatja la nit del dia 24? gent com jo, suposo. que treballa i no li queda més remei. després ja no treballaré, però mira, això també se'm fa estrany.
se'm fa estrany perquè a la feina, en el fons... per molt que em faci mal dir-ho, m'hi trobo bé. tot té una raó de ser allà. aquell món està regit per unes lleis que em sé, està regit per unes pautes que em sé. el meu lloc té sentit. no hi sóc perquè sí. si no hi fos, es notaria. i si hi sóc i no faig res, també serveixo. això ho comparo amb les classes. quan sóc a la facultat, sobretot a les classes de filosofia, sembla que estigui fora de lloc. em passo la major part del temps així: pensant que aquell no és el meu lloc. i no és per les assignatures; sinó que, com a apartada de classe, sento que no en formo part. i és estrany això de voler formar part d'una cosa o no voler-ne formar part. el cas és que això provoca que a la feina m'hi senti millor que a la facultat.
ja és trist dir això.
ja he imprimit el bitllet. abans d'imprimir-lo iberia m'ha llançat aquesta il·lusió: ???es_ES.IBCOSM.clase.FIRST??. l'ordinador es deu preguntar si m'ha de posar o no a primera classe. jo dic que sí! poseu-m'hi! doneu-me menjar gratis i el diari i galetes i vodka i tot el que vulguiii! iupi!
no sé pas com ha passat el temps. m'aturo un segon i sento que encara no he acabat de respirar el segon anterior. vaig retrassada en el tema de respiració. em falta respirar oxigen que no vaig respirar quan ho havia de fer. m'ofego, m'estresso, vaig ràpid. sempre ràpid. em moc, no paro de moure'm. vull fer, vull fer. estic cansada i vull fer. no vull parar mai. m'agrada estar sola: puc no parar i no parar. i m'encanta.
és estranya la vida, sí.
conclusions? cap ni una.
pensava: ni tan sols sé si les ànimes existeixen.
jo parlo i parlo.
i de cop m'adono que parlo amb conceptes que tinc interioritzats des de fa molt temps però que no són reals! és a dir, no són els que realment tinc. jo vaig parlant -com ja he dit més d'un cop- des del que sé i des del que ja he dit. però en la reflexió m'adono que ni tan sols estic segura si el que dic ho penso de veritat.
és a dir.
jo no sé si existeixen les ànimes.
llavors, per què parlo d'ànimes?
jo no sé si existeix déu.
tot plegat sembla bastant absurd. no entenc perquè el món existeix. no entenc què hi fem aquí. no entenc com la religió cristiana pot semblar vàlida per a tanta gent -des del punt de vista lògic, empíric. vull dir, per què la cristiana i no una altra? les altres també ofereixen esperança, no?-.
no entenc gaire res, i vaig parlant. de què parlo, doncs? del que pensava fa temps. quan m'actualitzaré? quan desempaquetaré les caixes? què m'hi trobaré a dins? he de dir que han canviat moltes de les concepcions que tenia sobre les coses. ja no penso igual. cada any canvia molt el meu pensament. i ara ja no sé què penso.
demanaria soledat, doncs. reflexió? atenció a mi mateixa.
sinó m'actualitzo, petaré com una bomba!
a la sotsencarregada avui li he parlat de diners -li he explicat la idea del meu gran negoci revenent coses a ebay, i també li he parlat d'altres coses-. més tard, sorpresa, em diu: ah, així t'agrada parlar de diners? bé, com que veig que t'agrada t'explicaré tal... bla bla bla bla.
fa un any i mig jugava a un joc al mòbil que era semblant al sims. la missió del joc era: adaptar-te a una ciutat nova -o quelcom semblant-. havies d'intentar caure-li bé a la gent, per exemple. quan anaves a parlar amb algú, si li parlaves d'un tema que no li agradava, la persona feia "..." o s'enfadava -depenent del tema-. així que el que havies de fer era parlar només del que li agradava a aquella persona.
a mi em resultava curiós el fet de pensar que qui va dissenyar el joc -el guió del joc, per dir-ho d'alguna manera- fos tan conscient que quan vols caure-li bé a algú li has de parlar de coses que li agradin, sinó la cosa pot no anar bé.
així, s'hi impliquen diversos factors: no es pot saber de bones a primeres què és el que li agradava a X persona. per tant, ens trobem amb l'obligació d'experimentar. és a dir, s'ha d'analitzar -interiorment, inconscientment o conscientment- què és el que li agrada i què és el que no li agrada a X persona mentre es va parlant amb ella. d'aquesta manera, es crea una base de dades virtual que ens ajuda a l'hora de parlar amb X persona i fa que no la caguem.
el problema que pot provocar això és que: un cop es troba un bon tema del qual parlar -un tema que uneixi, que interessi a les dues parts- hi ha la possibilitat de quedar-s'hi estancat. és a dir, de no buscar nous temes -per por a desagradar-. i això, finalment, pot provocar que la relació es refredi -per avorriment-.
a mi això em va passar amb una persona -la vergonya, la por, la timidesa van provocar que cap de les dues parts busqués nous temes dels quals parlar- que sé que era molt interessant i que hagués pogut oferir-me molt. podria haver après molt d'aquella persona. al cap i a la fi, això és el que busco jo: aprendre de les altres persones. si em poden oferir punts de vista nous, em poden oferir pensaments sobre coses que jo mai no m'hi havia parat a pensar -jo no tinc tot el temps del món per a pensar en totes les coses del món i, evidentment, no tot és del meu interès-. i és lleig perdre això per un simple estancament absurd.
com a consell, m'aconsellaria a mi mateixa -i a tots-: risc! arrisqueu-vos en les vostres converses! hi ha molt a perdre, sí, però, segons com, podria ser que no hi hagués res a guanyar.
hi ha coses que no entenc:
si se sap segur que pinochet va fer tot el que va fer com pot sortir fraga dient que pinochet va cometre alguns excessos, i que va deixar el país millor que no pas l'havia trobat i que pau als morts?
el tema no va per pinochet; el tema és: com pot ser que algú que sap què va passar fins i tot millor que jo i que molta gent -de la mateixa manera que fraga deu saber millor què va passar amb franco- pugui dir que només va "cometre alguns excessos" sense importància?
i ara mateix no parlo d'estar o no estar d'acord amb fraga o pinochet. no. parlo de: si estan tan orgullosos dels cops d'estat -el de franco, el de pinochet-, si els hi mola tan tot el que va passar quan ells eren al poder -assassinats, tortures, penes de mort, persecussions-exili, etc.-... perquè no diuen: sí, pinochet va matar, pinochet va torturar, pinochet va... I BEN ORGULLÓS QUE N'ESTIC. PINOCHET AL CEL AMB DÉU CRISTIÀ TOTPODERÓS CREADOR DE TOTES LES COSES!
no ho entenc! per què són tan hipòcrites? entenc que NO CONDEMNIN, però perquè HAN DE PARLAR DIENT QUE "TOTAL, NO VAN FER RES"?
tarats mentals!
tot veient els llibres que he anat llegint des de fa uns anys, sembla que el número del libres llegits hagi descendit molt en els darrers dos anys. i és veritat, però... llegeixo menys? no sabria dir-ho. jo diria que no. ara llegeixo capítols sueltus, ara un aquí, ara un allà, ara aquest dossier, ara l'altre. i, és clar, no vull posar-los a la llista de llibres llegits. no sé si hauria de fer una llista també d'això, suposo que no. o que sí.
m'estic refredant. tinc mocs, avorriment i faig temps per anar a la feina. avui la sotsencarregada anirà al ginecòleg i no podrà quedar-se a tancar, així que ho hauré de fer jo amb el sotssotsjefe que de tonto que és, no sap ni tancar.
un dia llegiran el meu weblog i hauré de retirar-me de la vida pública. o no. potser el llegiran i no s'atreviran a dir-me que l'han llegit. igualment, podria negar-ho tot... si no fos perquè hi ha fotos i perquè, a sobre, aquesta web es vincula amb la de la meva germana i la de la meva germana apareix a google amb el nom d'aquest museu.
jo investigaria, sempre m'ha agradat. ara, confio en què la gent no ho fa, això. ho fa? ai, ai. no ho sabré mai!
encara que jo sigui aquí, a la udg es continuen fent classes. a mi no m'ho sembla pas. si jo m'aturo, sembla que el món també ho hagi de fer. a vegades tanco els ulls i miro el sol i m'imagino que sóc a la platja, a formentera, i sóc feliç. que fàcil era ser feliç allà. només volia vent, sol, nedar. m'agrada molt nedar; fer la sireneta per a la maria... platges nudistes amb poca gent...
bé, me'n vaig a treballar.
si l'estatut ha de provocar això, que se'n vagi a la merda!
Quan era el MEC que s'encarregava de les beques, la resolució d'aquestes apareixia poc després de començar el curs. Per tant, rebies els diners que t'han de donar -si et donaven la beca-, o no els rebies. Però ho sabies quan ho havies de saber.
Des que és la Generalitat que es fa càrrec d'aquestes coses, no hi ha manera que es mirin els putos papers de les beques per a dir si és Sí o es No. Jo ja els hi diré: SÍ, a mi SÍ que m'han de donar la beca. Tot aprovat, els meus pares cap posessió a part del cotxe, la renta no sobrepassa el límit, no hi ha diners al banc. Sí, collons, sí. M'heu de donar la beca.
Porto 4 mesos mirant la mateixa pàgina web i sempre diu el mateix: L'AGAUR no té constància de cap expedient amb aquest número de NIF/NIE. Vaig anar a secretaria de la udg i em van dir que VAN ENVIAR LA MEVA SOL·LICITUD DE BECA EL 22 DE JULIOL. O sigui que fa 5 mesos que tenen la meva sol·licitud i no se l'han ni mirat.
Quelcom semblant li va passar a la meva germana. No sé què va haver de fer al final, si discutir-hi o què.
MEC. ESPANYA! VIVA ESPAAAAAAAAAAAAAAAAAAANYAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!
pd: De fet, com algú de províncies podia estar d'acord amb l'Estatut o amb la independència de Catalunya? Visca el Baix Empordà! La centralitat fa por, però crec que prefereixo la de Madrid que no pas la de Barcelona. Aquí també hi viu gent, eh! Sí, per això de cop han de construir carrateres imbècils i gilipolles com les de Palamós per a què no hi hagi cues a l'estiu quan ARA, des de fa ja molt més de MIG ANY, és impossible anar a Palamós. Sempre hi ha cues i hi ha merdes. Jo ja fa temps que vaig perdre la fe en la política, sí, però això és que és... una presa de pèl!
Ja ho deia ja, we live in a beautiful world... ple de merda.
i si vaig a dormir sense fer els deures que per força he de lliurar demà? em sembla que no ho he fet mai, això; però, i si ho faig? i si m'adormo, així, tal qual, sense pensar-hi? perquè no puc, m'adormo!
bona nit, món, no m'esperis fins d'aquí 25 anys, si us plau; ara deixa'm pensar en tot el que ha passat aquests últims 2 anys i jo et prometo que d'aquí 25 anys tornaré feta i refeta, amb 45 anys, sí; però feta i refeta!
rellegint el meu weblog m'he adonat, ai déu meu, del canvi que suposadament he sofert durant un temps: sembla un diari més que no pas un ****(?). és estrany, això; a mi m'agradava més, em sembla, parlar de pensament que no pas de mi mateixa -en el sentit estricte de "mi mateixa"-.
no vull pas canviar, no.
bona nit.
imma i emma l'any 87!
El dimoni escuat
Allà sota una penya
n'és nat un Jesuset,
pobret, pobret,
que n'és fill d'una Verge
i està mig mort de fred,
pobret, pobret,
i està mig mort de fred.
El bon Josep li deia:
«Jesús, que esteu fredet,
pobret, pobret.»
La Verge en responia:
«Per falta d'abriguet,
pobret, pobret,
per falta d'abriguet.»
Pastors hi arribaven
allà, a la mitja nit,
cric, cric, cric, cric,
veient que tots hi anaven
del gran fins al més xic,
cric, cric, cric, cric,
del gran fins al més xic.
Ja en toquen les flautetes,
flautetes i violins,
clarins, clarins,
violins i violes,
baixons i tamborins,
clarins, clarins,
baixos i tamborins.
Comencen d'alegrar-se
tot saltant i ballant,
galant, galant,
danse i contradanses
per alegrar l'Infant.
Galant, galant,
per alegrar l'Infant.
Sant Josep que s'estava
allà tot amagat,
cric, crac, cric, crac,
al veure que ballaven
també s'hi és posat,
cric, crac, cric, crac,
també s'hi és posat.
A prop d’allí passava
un dimoni escuat,
patrip, patrap;
sentint tanta gatzara,
a dins se n’és ficat,
patrip, patrap
a dins se n’és ficat.
Els pastorets en veure’l
s’hi tiren al damunt,
patim ,patum
i tantes n’hi mesuren
que el deixen mig difunt.
La llenya d’En Banyeta
ha estat oli en un llum,
ferum,ferum,
ja hi ha només el rastre
de sofre, foc i fum,
ferum, ferum,
de sofre, foc i fum.
bé, la veritat és que m'agraden molt totes i totes. sobretot les catalanes, que eren les que cantàvem!! suposo que un nadal sense nadales, no és un nadal! jo quan era petita i encara anava a classes de música esperava que fos nadal per a poder cantar durant hores i hores nadales amb aquell llibre blau de nadales que ara deu tenir la meva germana a casa seu. disfrutava moltíssim, i ara encara ho faig. busco la lletra per internet i la cançó i vaig cantant. i m'agradaria que la maria cantés amb mi, però no sé si voldrà. i bé, ara me'n vaig al supermercat, però... oh, és nadal! i cantarem nadales i nadales!!
pd: de fet, canto molt. i no sé si últimament o sempre. a la maria sempre li he cantat El noi de la mare, i li agrada molt!
(...)y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.(...) Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos.
(...)Y mirá que apenas nos conocíamos y ya la vida urdía lo necesario para desencontrarnos minuciosamente.
i després ve aquella satisfacció en entendre alguna cosa -encara que sigui la cosa més petita del món- i llavors escolto la frase que diu que un filòsof, de fet, el que pretén és entendre el món... i entenc, per fi, que el meu problema és aquest. vull entendre el món. i això, sovint, pot resultar depriment.
depriment perquè no hi ha gaires respostes, depriment perquè una de les preguntes clau és: per què vull entendre el món? per què no puc disfrutar-lo, simplement, sense analitzar-lo contínuament? un intent de ser com els altres, pensant que ells sí són feliços; un intent de no ser jo constant que em porta cap al no-res; un intent de fer desaparèixer les preguntes, d'ignorar-les; de no voler saber quin era el déu d'Spinoza -m'encanta Spinoza!! i a qui no? collons!-... un intent d'escapar, no de mi, això mai, sinó de tot. desaparèixer. beure, potser, perquè sense alcohol ja em diràs com es pot fer això.
fer-me desaparèixer a mi mateixa, negar-me a mi mateixa. durant temps i temps. a vegades és insuportable no entendre res. a vegades és insuportable no tenir ganes de parlar amb ningú però pensar que potser n'hauries de tenir i que si no en tens és perquè ets incapaç de parlar amb aquest algú. i distorsió, molta distorsió. la soledat és perillosa, perquè agrada però fa por. fa por voler estar sol. fa por desitjar estar sol. fa por, a mi em fa por. però m'agrada.
post del 14 de desembre del 2004:
Lebenslauf, HölderlinGrößers wolltest auch du, aber die Liebe zwingt
All uns nieder, das Laid beuget gewaltiger,
Doch es kehret umsonst nicht
Unser Bogen, woher er kommt.Aufwärts oder hinab! herrschet in heil'ger Nacht,
Wo die stumme Natur werdende Tage sinnt,
Herrscht im schiefesten Orkus
Nicht ein Grades, ein Recht noch auch?Diß erfuhr ich. Denn nie, sterblichen Meistern gleich,
Habt ihr Himmlischen, ihr Alleserhaltenden,
Daß ich wüßte, mit Vorsicht
Mich des ebenen Pfads geführt.Alles prüfe der Mensch, sagen die Himmlischen,
Daß er, kräftig genährt, danken für Alles lern',
Und verstehe die Freiheit,
Aufzubrechen, wohin er will.
Curso de la vidaTambién tu querías llegar más alto, pero el amor nos fuerza
a bajar todos y el dolor nos dobla con mayor ímpetu
mas no torna en vano
nuestro arco al punto en que partió.¡Arriba o abajo! ¿acaso no rige en la sagrada noche,
en la que la Naturaleza imagina en silencio días venideros,
incluso en el orco más oblicuo
no rige un grado, una ley?Lo sé por propia experiencia. Pues jamás vosotros, los Celestiales
mantenedores de todo, me habéis conducido,
como hacen los maestros mortales,
con cuidado por caminos llanos.Pruébelo todo el hombre, dicen los Celestiales,
para que, poderosamente nutrido, aprenda a agradecerlo todo
y comprenda la libertad,
de partir hacia donde quiera.
suposo que deu ser el temps -aquell que no et dóna res- el que ha acabat donant més sentit a aquest poema. ara l'entenc millor o, almenys, de manera diferent.
la maria i jo hem après molt d'alemany a frankfurt -exagero-; però ens interessa la llengua i el vocabulari i tot plegat. jo ja li vaig dir que aquest any -o sigui, aquest curs: que va començar el setembre passat- podríem anar a classes d'alemany. però al final no ho vam fer; a mi em sembla molt interessant la llengua, i a ella també, o sigui que potser -en un futur pròxim- anirem a classes d'alemany!
molaria fer un erasmus allà.
feina i feina acumulada per fer, amb dates límits de lliurament molt a prop. conscient, jo, no pas despistada i ignorant, de tot el que he de fer i del poc temps que em queda per fer-ho; i tot i així, incapaç de fer-ho a temps. incapaç de fer-ho amb antel·lació. incapaç de fer res sense que no sigui amb la pressa dels últims moments que queden per fer-ho abans que ja no tingui temps per a res.
i sempre igual. sempre amb l'estrés al cap, que deixa i no deixa viure. amb tot per fer, mai tranquil·la del tot. serà aquest el meu destí! i li sonarà a molta gent, és clar. potser fins i tot ens agrada tenir sempre coses per fer... no sé, a mi no, crec; o a mi sí? no ho sé del tot.
Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.
És així com només deixem subsistir les passions "lícites", és a dir, les joies i els desigs que no ens presenten les coses com millors i més desitjables del que cal.
ballar, ballar i un balanceig... i suau, molt suau, tot passa suau. tot passa petit, esquifit.
seria analitzar equivocant-se, ometre el que dóna sentit -què dóna sentit-.
un dia, quan era petita, molt petiteta, devia tenir 5 o 6 anys o una mica més, em vaig posar a pensar quin sentit tenia la vida. vaig acabar molt malament, perquè no hi vaig entendre res -no entenia quin era el sentit final de tot, per a què era tot, a què volia arribar tot- i vaig decidir no tornar-m'ho a preguntar mai més. als catorze o quinze anys, no ho recordo bé, m'ho vaig tornar a preguntar i vaig acabar més o menys igual. també vaig tornar a decidir no preguntar-m'ho més. però no va ser així.
ja no és que sovint em pregunti això -i no arribi a cap conclusió perquè sempre trobaré un "i què" esperant-me- sinó que també analitzo coses petites, fins al punt en què acaben semblant-me absurdes -això, en més o menys grau, li passa a tothom; també cal dir-ho.
aquest any, a més, l'any dels vint anys -importants per a mi-. ha estat un any estrany, ple de canvis; ple de decisions, ple de desitjos, ple de desitjos satisfets -i de no felicitat trobada a canvi d'aquests desitjos-; ha estat, també, un any molt curt i molt llarg alhora; un any insuportable, un any de deixar passar, anar tirant, anar sobrevivint, anar suportant. i això, evidentment, no mola. i quan penso això, em pregunto: de veritat ha estat així aquest any? un anar tirant i prou?
aquest any, per començar, ha estat l'any de la independització econòmica de la meva àvia. de cop, m'he hagut de pagar jo, amb diners aconseguits a través de la feina, la gasolina, la roba, les coses que em comprava, els bitllets d'avió, els viatges, etc. no va ser fàcil, i no pels diners en sí -si en tens: els gastes; si no en tens, et fots. i aquí acaba la cosa-, sinó per les maneres. les maneres, les grans putes de la vida i les grans agraciades de la vida. si la vida té sentit és, evidentment, per les maneres. no pels quès, sinó pels coms. la manera ho fa tot -són, suposo, les petites coses de la vida-. les maneres són molt putes, com ja he dit, a vegades. la manera de la meva àvia ho va ser bastant, de puta.
malgrat tot el que ella havia anat fent, jo sempre li guardava una mica de respecte i d'amor -sentiments d'amor barrejats amb sentiments d'esperança-. avui recordava amb la mama el dia de l'aniversari de la meva àvia. vaig anar a veure-la -hi anava sovint, m'hi quedava bastantes hores, i ho feia perquè volia- amb un pastís que m'havia costat 13 euros i ella va passar del pastís i l'únic que volia fer era marxar perquè havia quedat amb una dona per fer negocis. al final va quedar-se perquè la dependenta de la botiga hi va insistir molt.
poc després d'això -que ho explico com a anècdota sensacionalista i tonta-, va ser quan em va dir que ja no em donava més diners per a seguir estudiant. al cap de poc em van donar la feina i ja no la vaig necessitar més.
la independència econòmica va donar-me la possibilitat de dir el que pensava. no podia perdre-hi res. així que ho vaig fer. el dia després del meu aniversari vaig dir-li-ho tot.
ara sempre m'obliga a demanar-li perdó, però jo no ho he fet. ni ho faré mai. abans hauria de demanar perdó ella. això està clar.
la feina, doncs. aquest any ha estat, doncs, l'any de la independització. he treballat i no m'ha agradat gens. he treballat i he patit a la feina injustícies, calors i merdes que ja vaig explicar. i aquest any, he estudiat? molt poc. quasi gens. no faig quasi res. sóc incapaç. em passaria el dia distraient-me, sense fotre res. mirant sèries, pel·lícules. no tinc ganes de gaire res; i per fer-me venir les ganes m'hi he d'obligar una mica. aquest és el na tirant que hi ha sempre de rerefons. els dies solen passar ràpids, no estic gens a l'espera de res. potser només d'una cosa. una cosa que m'he estat plantejant últimament. suposo que el meu objectiu actualment és aconseguir una feina que m'esclavitzi quantes menys hores millor i que em permeti guanyar molts diners. sí, sóc com aquells que estudien econòmiques.
això significaria temps lliure, temps. TEMPS.
el temps és OR, ja tenen raó, ja. temps i diners. què més es pot voler?
bé, suposo que aquest any ha estat un any de transició. sembla que me n'hagi oblidat, però no: aquest any la maria ha vingut aquí a viure amb mi. i si ho deixo pel final és només per separar-ho del que he estat dient als paràgrafs anteriors.
jo, per l'any que ve, demanaria una mica més de sentit. d'alegria, potser. una mica més de temps lliure. o una mica menys d'esclavatge que em confon la ment i em torna boja. jo només vull disfrutar amb força i sang els meus vint anys!
encara no he experimentat mai -des que m'adono de les coses- el fet d'anar a un país on res està escrit i no tothom parla en una llengua que puguis entendre. ho dic perquè la maria i jo dimecres anem cap a Frankfurt. un lloc que no tinc gaire per mà, un lloc del qual no en sé gaire res... i això també és divertit. ara buscaré coses com "com anar en metro a tal i qual lloc", i va que xuta!
fixint-se en què hi ha a sota de la maria en aquesta foto -ah, i que quedi clar que referint-me a això no voldria restar-li importància a la maria-. pesseta, pesseteta...
és el primer cop que no cobro a temps.
som a 1 de desembre, tres quarts de dotze i encara no he cobrat.
què deu passar?
