Archivos Enero 2007

déu ha mort,

va dir nietzsche.

i només calia veure-ho.

hauria d'estar dormint. o això m'esperava. res surt com hauria previst. ni tan sols tinc previsions, simplement la sorpresa és a cada moment la que mana. i per sorpresa sóc aquí, i no allà.

plom.

fins els collons de rebre cada dia 80 e-mails amb SPAM, he decidit arreglar el problema d'arrel.

hi ha una cosa que em molesta molt en aquesta vida virtual (internet), i és que la gent enviï e-mails en cadena. ja l'últim que vaig rebre va ser aquell tan famós que si no reenvies l'e-mail l'MSN tancarà i, oh, quina por.

quan veig que hi ha gent que tot espantada reenvia aquest e-mail a tot quisqui, sento vergonya aliena. la raó no acompanya, certament, la majoria de persones. o això volen que pensi. és evident, pensant-t'hi només un xic, que l'MSN no tancarà així com així. a més, si volgués tancar, no demanaria que la gent fes servir els seus comptes de correu per a demostrar que els fan servir. és obvi, també, que l'MSN per sí sol -Microsoft, doncs- ja sap QUI FA SERVIR I QUI NO FA SERVIR el seu e-mail. lògica.

òstia. una mica de lògica.

jo vaig viure una època brillant fa temps: no tenia SPAM mai, e-mail quqe rebia: e-mail que havia de llegir, que era per a mi. i ara, des de fa ja 1 any i mig -i tot va venir arrel d'aquests e-mails en cadena- que no miro el correu per mandra a veure altre cop aquests pesats e-mails.

així, doncs, la meva solució ha estat esborrar el compte.

a partir d'ara el meu e-mail serà: emma (a) florssalvatges (punt) net;
per si voleu quelcom.

endavant trompetes, ambienteu tal sedició: hereus de les nostres enemistats, qui, qui dóna més per a res?
a poc a poc sense volum, sense vida, sense voluptuositat; sense destí, autodestructius. baixant del fons de l'infern per a reunir-nos al voltant de la foguera per a comentar el que no existeix.

i bla, i bla. tots som tots. i tots depenem de tots. i tots fem per tots. i tots som tots. jo, i tu, petita diferència de pensament: em diferencio i la meva identitat es correspon a discernir entre què sóc jo i què no sóc jo.

un cop separats, esperem la ressurreció del tot. com si després d'aquest assassinat algú pogués perdonar-nos.
podrem, en efecte, perdonar-nos per permetre'ns viure servents del no-res?

de poder, tots en tenim per igual. sembla, així, que ningú pot més que un altre. en referència a aquest un i a aquest altre, tots dos valen el mateix. que les relacions acabin en jerarquies i que les jerarquies puguin ser vàlides -quan se sostenten sobretot en l'experiència- no vol dir que el més baix hagi d'obeïr al més alt -en jerarquia- sense que la raó justifiqui l'acte.

d'aquí s'esdevé, dic jo, que somïo coses estranyes i totalment vàlides, però irrealitzables. estic d'acord amb mi, en tant que jo i només jo em puc donar la felicitat. si els altres m'ajudaran, o no, tot i ser molt important, és secundari. m'adjudico a mi la responsabilitat de ser feliç. l'atzar, la fortuna: els deixo per als dèbils. em mereixo a mi matiexa. de la mateixa manera que tothom es mereix a sí mateix.

els somnis, diuen, porten al conscient el que hi ha amagat a l'inconscient. això et permet jugar, com si es tractés d'un videojoc, a la teva vida: fent les coses bé, quasi sempre. és una lluita virtual que t'ajuda en la lluita real.

molts cops, però, aquesta lluita real no arriba mai. i, en no arribar, si abans el somni no t'hagués permès de lluitar virtualment, podries morir.

morir en el present. quedar-te estancat sense fotre res més que repetir diàriament cada acció, sense saber ni tan sols perquè. què, què és?

què és el que no deixa tirar endavant?

sí, tant d'equipatge a l'esquena, tant pesats, tantes cadenes amb boles pesants que no ens deixen caminar... no cal ser vell per a tenir l'esquena corvada.

no cal quasi res per a morir.

hi ha una assignatura a la qual no anava mai a classe (vaig anar-hi un 20% de les classes, més o menys) perquè el primer dia em va avorrir molt i era a una hora xunga. era a les 13:30 fins les 15:00 i, a principis de curs, jo era a la universitat des de les 07:00; així que no m'anava gaire bé que fos a aquella hora.

quan la maria va començar a anar a classe amb cotxe des de la bisbal i ja no em va necessitar més, els meus horaris de despertar-me van canviar. vaig deixar d'anar a moltes de les classes que tenia a les 09:00 i vaig començar a anar a les classes que tenia de 13:30 a 15:00. una d'aquestes classes era aquesta de la qual estic parlant (i una altra, que al final també hi vaig acabar anant molt sovint, però la classe és una puta merda). al final l'assignatura -de la qual estic parlant- em va acabar agradant moltíssim, però com que l'hora era mortal, també vaig deixar d'anar-hi.

total, que sense apunts i mig inventant-m'ho tot he acabat treient un 9!

que fort!

ara vindran les altres notes i, és clar, no passaran de l'aprovat.

preparada per la controvèrsia -circ- que ens abraça?
esmorzarem a deshora, o aquest cop tot anirà bé?
tens alguna resposta per a mi?

jo sé que tinc alguna cosa a dir.
en sóc conscient.
sé coses.
noto coses.
moltes coses no les dic.
ningú no diu moltes coses, la veritat.

bajanada rere bajanada.
trivialitat rere trivialitat.

si sabéssim llegir entre línies...

sóc més del que sóc.
segur.

si em definís, ja estaria.
però vaig dir que un cop trobat l'estil, un cop trobat l'estil.

res més avorrit.
però, i si m'agradés l'avorriment?

què me'n dius?
quatre converses a la platja, un joc al mario kart i al mario dance i a dormir,
quatre sèries, pel·lícules, fer l'amor,
dormir.

us penseu que sóc imbècil?
jo diria que no.

us penseu que no penso?
també diria que no.

si algú pretén entendre aquest post, endavant. sereu benvinguts.
jo només m'explicaré a les meves pors.
jo només m'explicaré al no-res.

què més em queda, sinó?
on romandre vulnerable, esperant sofrir l'atac?

petons i bon dia.
el vint de gener és un dia maco.
d'aquells que sempre fa sol,
i d'aquells que les coses són de color de rosa.

es pot aprendre a revaloritzar les coses?

puc gastar-me, sense voler i per imprevistos, tots els meus diners estalviats sense preocupar-me?

puc viure sense pensar tota l'estona què em queda per fer?

hi ha alguna manera de canviar els valors? d'escollir?

de deixar la por enrere, traspassar els famosos límits: dir I QUÈ. en tinc tantes ganes!

tantes coses que sembla que m'hagin d'importar i en el fons m'importen una merda! tantes coses de les quals no en puc fugir, tantes coses aquí enmig.
sí, jo faig el que vull i demà també ho faré i ahir també ho feia. però no puc escapar de mi mateixa, ni de les xarxes neuronals.

només puc fer-ho aturant-me.
dir: PROU.

prou a mi mateixa! ben dit!

no vull canviar, només vull ser més jo. vull deixar d'esborrar línies en aquest weblog -i línies de la meva vida- només perquè no és correcte -segons censuradors- el que dic i penso.

vull escapar,
només una mica: per una escletxa. petita. sense fer soroll. sense que ningú ho sàpiga. tranquil·la, feliç. a formentera, lluny, a la platja. despullada. despullats tots.

bon vent i barca nova.

el dilluns operaran la pesseta.

la maria i jo anem a màlaga, així que no podrem ser-hi.

pobrissona.

els dies s'enganxen els uns als altres. ja no hi ha diferència. quin dia és avui? no ho sé. i ahir? ho sabia. potser demà serà ahir... tot això al meu cap. no sé on sóc ni on seré. no tinc clar res.

tinc coses pendents, i ho odïo. no m'agrada tenir res pendent.
que si he de fer allò i allò altre -són, bàsicament, dues coses- i si no ho faig quedo com una porca.

no m'agrada quedar com una porca. comprometre'm amb la gent. quedar en alguna cosa. i si després no puc, què?

parlo de la taula de dibuix de la maria i del meu uniforme. ara resulta que he de tornar l'uniforme demà. no em ve bé: ni preparar-lo, ni portar-lo ni res de res. i la taula de dibuix: hi aniria jo, a buscar-la; però em fa certa por i, també, mandra -per la por-. però no descarto res. el cas és que tant canviar els dies, al final sembla que no tingui paraula.

a mi m'agrada la vida tranquil·la! i aquesta no ho és. tot bé, tot al seu lloc. tot correcte. i així visc bé.
tampoc és al seu lloc el tema de la beca -la carta no arriba, i tinc por que em treguin els diners del banc-, la pesseta -està estranya i té un bony que t'hi cagues i me'n vaig a màlaga i jo vull veure si està bé o no aqeusts dies-, els exàmens -me'n falten uns quants-, etc.

jo l'únic que vull és una vida tranquil·la!

ja tenim la pesseta. l'hem trobat...

abans de marxar tenia dos hèrnies. ara en té només una. és gegant. veient-la i tocant-la... fa la sensació que l'haurem d'operar.

m'ho he agafat com a algo personal.
ja està.

tornarà.
la faré tornar.
com sigui.

pd: aquest cop m'ha quedat molt millor el cartell. sóc una crack de les coses fetes PER NECESSITAT.

ah, i... mira-la que mona la meva nena:

ahir estava llegint un llibre de la biblioteca que està tot guixat per una subnormal -per què em penso que és una tia? oi, crec que és per la lletra que hi ha al llibre, tota rodona i mona: sembla de dona- idiota i poc respectuosa amb el present, el passat, i el futur dels llibres. anava passant pàgines, llegint i pensant: aquesta tia està boja.

després vaig arribar a un mapa sobre les principals zones d'origen de l'agricultura. és un mapa del món -i no surt espanya enmig del món-.
just allà on hi ha catalunya, està assenyalat i hi posa: CATALUNYA LLIURE!

això és el súmmum de la subnormalitat estudiantil.

neu a cagar.

pd: jo els meus llibres els guixo. però ho faig perquè són meus. quedi clar. els de la biblioteca ni els toco. deu me'n guardi de fer-ho.

a les sèries sempre hi ha els mateixos personatges. a les pel·lícules, també. sí. tots són típics.

la típica nena puta que es vol follar milions de tius.
la típica nena lletja que no es menja un rosco només perquè és lletja però ella vol menjar-se'l i no pot.
la típica nena llesta, intel·ligent i menjadora de polles a comptagotes -la reputació-,
això: això mateix! la reputació. el sentit de la dignitat i de l'honor en les sèries -el tema dels llibres juvenils no el domino, però tenint en compte que la majoria d'adolescents àvids per un model vàlid al qual seguir miren la televisió...-.

l'honor.
l'honor tracta de follar-se tius. de tenir milions d'amics*. d'entrar a les hermandades** i fer el que et demanin per a poder entrar-hi. l'honor passa per ser popular i, si no es pot, ser llest, però guapo. l'honor passa per la bellesa dels cànons més estúpids. l'honor. sinó, marginat, sinó, desgraciat. ser estrany no surt a compte. i el més fort de tot: ningú és estrany.

sèries, pel·lícules. a totes s'ofereix un punt de vista irreal de la vida. jo això ho he hagut de pagar car. tothom volia el que volia. ser popular. parlar amb els nois ni que fos per a provocar-los. follar-se tius, liar-se amb tius. sortir i sortir. emborratxar-se perquè sí. tot era un perquè sí. tot era una merda. a mi no em venia bé, en el fons, fer res d'això. jo tenia altres interessos. sempre els he tingut. però la falta de models, la falta de personatges com jo en una sèrie o en una pel·lícula o al carrer... això pot fer mal.

diria que els adolescents busquen constantment la seva identitat. saber qui són i què fan i què faran. i trobar un model serveix per legitimar les seves ganes de ser com volen ser. és a dir, en potència són el que són, els adolescents; però la possibilitat de trobar un model els obra la via de legitimació. i aquesta via de legitimació els ajuda a ser com volen ser.

és lícit fumar com carreters als 12 anys perquè tothom ho fa. no és lícit, en canvi, no fer-ho. és lícit emborratxar-se perquè sí en un viatge de fi de curs: al cap i a la fi és el que tothom fa. no és lícit no fer-ho. i el que no ho fa és perquè és l'empollón de la classe i ja té el seu rol assumit.

rols.
sí. sempre s'ha de ser algú. el graciós, la puta, el follonero. i la gent arriba a creure's tant el seu rol que acaba per perdre's a sí mateixa. es pregunta, potser, algun cop: jo vull ser així? per què sóc així? a on em porta aquesta manera de ser?

jo m'ho he preguntat milers de cops.
avui a la facultat he evitat 4 o 5 persones.
a mi no em ve bé parlar amb la gent. dir tonteries. a mi m'agrada anar sola. m'agrada dinar sola a la facultat. però em fa sentir malament. la falta de legitimació del que faig -no conec a ningú que ho faci- provoca que sovint tingui problemes mentals.

però jo sóc guai.
molo.
i si em dóna la gana -o si en tinc la necessitat. com per exemple a la feina- parlo amb la gent.

jo vull ser com em doni la puta gana a mi.

parlo de les sèries perquè des que veig veronica mars que m'està canviant això de la legitimació. em queden restes d'adolescent incompresa -em segueixo sentint adolescent, tot i que sé que he entrat una mica en la vida adulta i que la vida, ara més que mai, depèn de mi- en busca d'un model que li doni identitat. i veronica mars m'ho dóna.

no és la gran sèrie del món. no és, potser, per a molta gent res especial. però per a mi és una d'aquelles sèries -de la mateixa manera que podria ser un llibre juvenil- que recordaré tota la meva vida com una mena de... de descans.

___
** de fer un grupet excluidor. de riure's de l'altra gent.
* com es diu en català?

he acabat els dos treballs? és clar que sí.

què queda encara? oh.

examen d'ha econòmica,
d'ha de la fi. II,
de lògica i d'italià.

l'ordre és aquest.

ha econòmica? per dimecres.
ha filo II pel dia 30
lògica pel dia 2
i italià pel 8.

prioritats actualment: ha eco. i ha filo II.
d'ha eco ja mig domino el tema -vaig estar estudiant fins que em vaig posar malalta- i d'ha filo II... eh, no. no domino quasi res. a més, m'he de llegir un llibre d'Spinoza: no sé si el número de pàgines del llibre m'ha d'espantar o què... en són 400 i pico. tinc previst començar-lo avui. sinó, no nirem pas bé!

ara sóc a la biblioteca. tenia previst agafar un llibre i marxar. marxar tot i que potser aquí estudiaria millor. suposo que agafaré el llibre i... no ho sé, encara.

em fa por que acabin els exàmens: serà 12 de febrer i faltarà només un mes per tornar a pibole. a treballar. a tenir els caps de setmana ocupats, a tenir molts de deures i no tenir ganes de fer-los, etc.

però la meva esperança en el futur em consola.

tot i que, com ja he dit, li tinc molta por al març. no vull que torni. estic molt bé a casa els caps de setmana amb la maria.

sobretot pel tema de "amb la maria".

però bé, la vida és així, i m'agraden els diners, i hi ha beques denegades, i hi ha càmeres que he comprat i hi ha diners que he d'estalviar. i molta vida per fer!

preparada per anar a dormir?
oh, m'acaba de tornar a sortir una mica de sang pel nas. d'aquí a poc se'm desgastarà la pell del nas!! i acabo de saber que m'ha vingut la regla!

bona nit!

si aquesta nit aconsegueixo acabar el treball de tècniques artístiques, feliciteu-me, senyors meus!

no he fet res en tot el dia. tot i romandre aquí, intentant-ho, unes quantes hores.

ara mateix em ploren els ulls i m'ofego. no puc fer res. no podria fer res.
ni tan sols dormir per a què sigui demà, esperant trobar-me millor.
no, no puc fer res.

res de res. deu ser això estar malalt.

m'encanta estar en època d'exàmens!

fa dos dies que estic de baixa. m'he autodeclarat inútil, m'he firmat la baixa a mi mateixa i estic a l'espera.

a l'espera que els efectes del refredat desapareguin. una mica, només. poder dormir sense despertar-me cada hora desesperada per la set i pel pipi, amb la pell dels llavis descomposant-se de deshidratació, i amb un dolor a prop dels pulmons d'haver estat tanta estona respirant malament...

o, i ja és el que em fa més esgarrifança: que no em surti sang quan em moco!!

bé, com deia, estic a l'espera de firmar-me jo mateixa, quan em sembli, l'alta. ara intentaré començar-acabar un treball que he de lliurar dilluns. si déu vol. si déu em deixa conduir.

- ui, no sabia quin dia era avui...
- ah, he fet quelcom malament?

- no decidir-se per l'espai el no-espai!
- cremen els ulls, la gola, no em trobo massa bé.

- aquí hi fa calor, m'han dit que encara és estiu.
- sí, és el segon estiu. l'estiu de l'hivern.

- saps? quan condueixo puc veure tot el canigó.
- ah, sí?
- sí, i no està gens nevat. aquest any no anirem a esquiar.
- i mira que volíem fer-ho.
- volíem trencar-nos les cames i després estar de baixa i riure perquè amb excusa sí es pot fer de tot.

- el viatge és lluny
- si no el comencem no l'acabarem

- i si jo sóc capaç?
- i si jo també ho sóc?
- i si la mandra ens atormenta?
- i si els dies passen i no els estimem prou?

- com viure ara?
- com viure després?

- com viure ara?

avio m'he despertat a quarts de tres de la tarda. he esperat la maria, he dinat, he passejat la pesseta i he estudiat. continuaré estudiant una bona estona més. no és pas que estigui... allò que se'n diu fent colzes. jo vaig llegint i passant apunts a l'ordinador. és entretingut. divertit.

ara he arribat al punt en què ja no anava tan sovint a classe perquè al matí tenia son i m'hauré de preparar jo mateixa un tema i mig. això també serà prou divertit.

hi ha tants temes que m'interessen. sobretot temes relacionats amb la història. i temes relacionats amb la història quan hi barregem la política, l'economia i el dret. és força divertit. jo m'imagino a la gent d'abans i em fa gràcia.

ara mateix només em puc imaginar a pagesos que reben subvencions de la PAC convertits en funcionaris de poca monta fabricadors de paisatge -paisatge bonic, per a tothom! l'home té dret a viure en un entorn bell i poc contaminat?-, arrencant vinyes i vinyes per fer oliveres.

em sembla que tothom dorm a casa. així que davant la meva desesperació només em queda el weblog.

creia que em donarien la beca. per què no? ho vaig aprovar tot. els meus pares estan aturats. no tenim propietats. què més he de dir?

me l'han denegat.

hauré de pagar els 600 i pico euros de la matrícula.

motiu:

Motiu/s denegació:
-Situació irregular enfront l'Administració Tributària

sobre les al·legacions:

Quan una sol·licitud de beca es proposi per a ésser denegada, s’informarà al sol·licitant que disposa d’un termini de 15 dies, des de la data de recepció de la notificació, per presentar les al·legacions que consideri oportunes. En el cas que aquestes al·legacions siguin desestimades, es disposarà d’un mes per interposar un recurs de reposició o de dos mesos per interposar-ne un de contenciós administratiu. Aquests terminis cal comptar-los des de l’endemà de la publicació de la resolució de la Dirección General de Cooperación Territorial y Alta Inspección que posin fi al procediment. També podran interposar aquests recursos els alumnes que es considerin creditors d’un altre ajut o import superior a l’atorgat.

pd: el primer any que vaig demanar la beca va anar tot molt bé. fins i tot un home va trucar a casa per preguntar unes quantes coses que no li havien quedat gaire clares. al novembre em van notificar que m'atorgaven la beca i em van ingressar els diners que havien decidit que m'havien d'ingressar. tot bé. la beca venia del MEC. d'aquí la meva desconfiança quan veig que actualment els responsables són els de la generalitat. jo el 22 de juliol vaig presentar la sol·licitud i fins avui no ha aparegut la resol·lució. a més, tenint en compte que els meus pares no són davant cap mena de situació irregular enfront l'Administració Tributària, a mi tot això em sembla estrany. de fet, em fa pensar en conspiracions o, millor, en funcionaris mig adormits que arriben del Nadal amb ganes de fotre perquè estan amargats. sí, funcionaris que en comptes de llegir les sol·licituds -i en devien tenir milers!- apilonades en una taula -brutes, fins i tot, de xocolates desfetes, cafès, sendra (ui, no, que ara està prohibit fumar!) des del juliol passat, es van dedicar a jugar al tetris amb el seu mòbil mentre veien les hores passar durant uns quants mesos... aquests! aquests funcionaris! qui apel·la davant "situació irregular enfront l'Administració Tributària"? a la gent li fa por "l'Administració Tributària"; qui apel·la? ui, quina por! i si descobreixen que em vaig gastar 3000 euros en consoladors, en putes i en micròfons espia? ui, ho sap tot! ho sap tot el govern? El govern de la generalitat. oh, preciós!

quina ràbia contra el meu país!

EMPORDÀ LLIURE!

no!

BAIX EMPORDÀ LLIURE! JA! JA! JA! NO! TAMPOC BAIX EMPORDÀ LLIURE!

però fora en Romaguera!

em cago en tota la puta política i la puta ADMINISTRACIÓ I EN TOTA LA PUTA MERDA AQUESTA!

bé que pago jo cada mes!! contribueixo! pago impostos a través de la nòmina!! què més he de fer?! què més he de fer?! (i una veu, que prové d'un cel molt semblant a l'infern, diu: què has de fer? ja ho saps què has de fer! has de ser funcionària!)

he anat a passejar la pesseta fa poca estona i m'ha fet por el carrer. abans, crec, no em feia por. abans, he dit. em refereixo a aquell abans en què solia creure que les coses dolentes només els passaven als altres. ara també m'ho penso, això; però sóc més conscient que a mi també me'n poden passar, de coses dolentes. és per això que ara em fa por ser al carrer a dos quarts de tres de la matinada amb un gos que respira com un porc.

abans de passejar la pesseta he estat estudiant. o això sembla. en una hora i mitja em dec haver aixecat de la cadira uns deu cops per a fer diverses coses. fins i tot, i ho acabo de recordar ara mateix, m'he deixat un tros de pa descongelant-se al microones. la meva intenció era fer-li a la maria l'entrepà per a què demà al matí es trobés amb una sorpresa. quan acabi el post l'aniré a fer.

oh, moltes més coses he fet mentre estudiava: he menjat una poma. he ballat amb la maria. també he estat molta estona intentant que la pesseta li demanés perdó a la maria, m'he baixat les fotos del viatge a màlaga, dels reis i de no sé què més, li he fet fotos a la maria mentre estava molt concentrada, etc.

l'última cosa que he fet abans de decidir escriure aquest post ha estat badar.

sí.

he estat uns cinc minuts amb la boca oberta i els ulls oberts sense fer res més que això. pensant, potser, però en un no-res estrany.

oh, senyor, qui pugués abandonar aquestes terres i anar a veure món indefinidament; oh, senyor, qui pugués eliminar hores i rellotges, aturar el món; oh, senyor, qui pugués evitar que succeeixin hores i hores en pocs segons; sí, el temps, senyor, oh senyor, qui pugués fer l'espai seu...

oh, senyor, qui pugués tenir ales per a Ser sense explicacions; qui pugués, oh, oh senyor, esdevindre pols d'estrella... romandre sense romandre en aquest món sense senyor...

-aquí a dalt?
-a dalt de les estrelles.

-¿Dónde está María?
-María está en la azotea.

nadie despega a las galaxias...

-n'estàs segur?

ets a la lluna.
on ets?

vam abandonar, suposo. l'ajuda oferta massa tard no serveix per a res.

on sóc. sovint era fora. o dins. ara no sé on sóc. ser-hi, allà. ser-hi, aquí. les preguntes venien després. stand by regenerador. oxigenador.

la lluna de valència?
melosa, soferta, blanca, grisa i groga. formatge i ratetes.

la lluna de valència.
on eres?

no hi era.

pd: el tecno és metafísica.
de les coses de la vida. de déu. de les coses invisibles. de les coses no percebudes però existents. tot és el mateix.

romaní

romaní

romaní

...

i jo em marejo

quan vaig escriure l'últim post anava una mica beguda i estava tan morta de son que ni rara no recordava haver-lo escrit.

així que ara no sé, o no puc, o no vull desxifrar-lo. no l'entenc!

l'any ja ha començat i miro la data i pregunto interiorment: com pot ser? algú ho entenc?

jo ja fa massa que vaig deixar d'entendre.
o que vaig entendre que quasi res es pot entendre del tot -i que si s'acaba ententent és perquè s'ha simplificat molt el tema-.

som tan petitets que no podem abraçar res del tot.
hem d'apropar-nos-hi i fer-nos creure que amb això ja ho tenim tot.

diria, doncs:

estem sols.

bona nit.

2007.

ens havíem de casar la maria i jo.
sí.
aquest any que ha vingut.

no pas avui, no. més endavant. al febrer,
o al juliol.

jugant amb números.
no es repetirà aquest joc de números. o això sembla. així que se'ns escapa. se'ns escapen les oportunitats.

sobre la vida que ve: jo la veig llunyana, estranya. però sé que és a prop -on, sinó?-. s'ha de decidir.
què faríem si no ho féssim.

massa difícil.

es pot decidir entrar a la vida adulta, i punt.
o decidir fer encara una mica el gamberro.

oh, el gamberro. aquest és el que vull ara mateix. no pas altra cosa, ara mateix.

quatre anys, pum pum pum i pum!
quatre anys!

i d'aquí 3 hores: el mar!