Archivos Febrero 2007

i com que m'he tallat el cabell, aquest estiu la platja serà molt millor. ens vam comprar amb la maria ulleres d'anà-sotaigua, sabates d'anar per les roques i més coses; a mi se'm feia molt difícil posar-me les ulleres, les rastes molestaven i al final acabava posant-me malament les ulleres.

fa poc, pensant en les ganes que tinc d'anar a la platja i en lo molt que em molesta portar les rastes a vegades, vaig fer: plam! me les vaig tallar. així de fàcil és anar còmode! i aquest estiu, si encara em molesta el cabell que porto, me'l tallaré més. jo només vull passar-m'ho bé sense acabar boja per culpa del cabell.

ding-dong,
ding-dong!

si es diguessin, en general, les coses pel seu nom no quedaria ningú viu.

patades per aquí, patades per allà. tindríem tots morats i braços trencats i colls esguinçats i... qui sap! potser seríem feliços.

tant poc dolor físic no pot ser bo.

per això la maria i jo juguem a barallar-nos i el dolor que ens produïm és només plaer. res més maco que tenir agulletes i estar cansat físicament al finir el dia.

i bla, bla, bla.

oh, quando esta noche tramonte el sol mon amur mon amur, no quero darte mi corason, a bailar a bailar! toda la noche quisiera estar, mon amur, mon amur...

----acabo d'esborrar 7 o 8 línies perquè creia no saber prou del tema del qual parlava com per a deixar això escrit aquí----

l'altre dia em va cridar l'atenció un anunci de la televisió. tot i mirar molt poca estona la televisió, vaig poder escoltar aquest anunci -no el vaig veure-. com deia, em va cridar l'atenció. per la manera d'enfocar el missatge que es vol transmetre -com es ven el producte que es vol vendre-, i pel nom de la campanya en sí.

parlo de l'última campanya publicitària de la DGT que té com a objectiu que la gent condueixi bé -amb bé em refereixo a que condueixin segons les normes de la DGT, per a evitar accidents-. la campanya s'anomena no podemos conducir por ti.

una campanya que evoca resignació. rendició, fins i tot. com que no podem conduïr per tu -i potser aquesta seria l'única manera que tu conduissis bé-, ens resignem a que obeeixis unes quantes normes vials per la raó que a tu et doni la gana. t'oferim unes quantes raons -per a què te'n facis una idea- i tu pots escollir la que vulguis.

així, no importa la raó per la qual condueixis bé. és igual si ho fas perquè et podran posar una multa, o perquè no vols morir, o perquè t'agraden els madrid-barça, o perquè et fan por les agulles. el més important és que les obeeixis. i punt.

aquesta campanya es basa en una idea clara i REAL; no és del tot moralista -sembla que no pretén dir-te com has de conduïr, ja a priori et diu que ho fas fatal, però com que ells no poden conduïr per tu, almenys fes-ho una mica bé-, que accepta que no tothom està disposat a posar-se casc perquè la llei ho digui, sinó que segurament molta gent se'l posa per por a la multa. deixa clar el missatge que diu que: allò important per a la seguretat vial és que els homes obeeixin les normes -que no les violin-, i tan se val la raó per la qual ho facin! i, anàlogament, deixa clara la idea per la qual hom obeeix les lleis d'allà on viu tant si ho fa perquè creu que són les millors lleis que el podrien regir, com si li fa por anar a la presó, rebre una multa, que el senyalin pel carrer, etc.

ara mirava qui és la realitzadora d'aquesta campanya publicitària tan encertada -segons el meu parer- i és Isabel Coixet. sempre m'han agradat els seus anuncis. molt bona pensadora!

de quan em nego a fer el que he de fer: dormir, per exemple, si tinc son. menjar, si tinc gana. beure, si tinc set. plegar, si en tinc ganes i ho he de fer. sortir, si vull sortir. respirar, si necessito aire fresc. fer, si vull i he i necessito fer. deixar de fer, sobretot.

el que costa més.
atura'm, somni, oh, insomni; deixa'm somiar una nit en el no-res, a veure com és! atura'm, oh, insomni: atura't a tu! deixa'm els llençols com si ningú hagués dormit!

jo dormo. escric això no perquè jo tingui insomni, no. sinó perquè em dóna la gana. a vegades és difícil d'entendre. algú escriu una obra de teatre on el protagonista és un personatge de valors trastocats*, i tothom, de seguit, sospita de l'autor de l'obra. sembla dolent, l'autor! quins pocs escrúpuls! algú capaç d'escriure, de pensar, d'imaginar, de pensar això ha de ser per força pervers! oh!

segur?
tots som capaços d'imaginar quelcom. no hi ha límits, crec. pense'm-hi. en què no podem pensar? en què?! i si després de pensar-ho ho escrivim, ho plasmem en un paper, i algú altre ho llegeix, no és que estiguem despullant-nos, descobrint-nos tal com som -perversos!-, sinó que transmetem aquell pensament, aquella imatge pensada, al lector.

la perversitat.
tothom és capaç d'escriure perversitats. de tot. parlo de tota mena de coses dolentes i trastocades. i què.

jo no tinc insomni.
que aquí hi escrigui coses, no vol dir que jo les tingui, les pateixi, les senti, etc.

que jo escrigui coses aquí, només vol dir que jo he pensat les coses que he escrit aquí

___
* encara tinc el judici mig suspès -en l'àmbit de l'escriptura: és a dir, a l'hora d'immortalitzar pensaments canviants- en això dels valors i dels drets i de la moral en general.

una rialla boja, encarcarada, una rialla que es tem a sí mateixa -què estic disposada a fer, per a poder riure?-; una rialla cruel amb el que ha estat una part de mi, una rialla acompanyada d'ulls brillants...

ah, ah, que bé!

ah, ah, que bé!

quants cops satírica de mi mateixa, rialla de mi mateixa, còmica de mi mateixa; humor de mi mateixa, part de mi mateixa; quants cops perduda en mi mateixa, malhumorada en mi mateixa, oh, oh,

dic, quants cops riurem com els dolents de les pel·lícules, anunciant canvis i successions; anunciant acomiats i alegries. quants cops!

oh, senyor meu! quants!

- oh, quants secrets, quantes sorpreses, maria!
- oh, quantes coses que ningú sap i que ningú sabrà!
- però podrien veure-ho. qui sap! ningú sap! nosaltres tampoc sabem.

sí, i em moc com boja dins el meu corral. ai, que bonic, el corral! ai, que preciós, el corral. senyora emma, permeti'm marxar del corral. t'ho agraïria. oh, que lluny podríem anar! que lluny podrem anar.

després de la confusió, ve la ?; després de la calma, ve la tempestad, com diu la maria. i només des del caos es pot parir una estrella danzarina.

oh, el pitjor caos deu ser aquest: el de no saber si sóc en un caos, en una confusió, en una no confusió. no saber si sóc feliç, si estic trista.

ser en el no-ser, en el més enllà i en el més aquí. en el ser. i tot, delimitant-nos gramaticalment. què va! tu això no ho faries mai, què dius. va, home, va. calla! on vas! homenot, on vas?! on te me vas? què fas? hahahaa, que estrany, eh! ahh. és clar! ai, ai.

quan ballo tot es mou i tot és moviment i el marejament s'agraeix quan porto tant temps amb el cap allà on ha de ser. dubtes de cada paraula que surt, com no, qui no, ningú canvïa tant; però tots podem canviar tant. i tant! què dius, que no? si home! tothom té dret a ser feliç. tothom es mereix a sí mateix.

ja ho vaig dir, ja. com si jo veiés venir les coses. me les esperés. les ensumés. vaig dir-me, oh, preciosa, em mereixo a mi mateixa. i tant! a mi mateixa! qui, sinó? jo! per qui he de lluitar i he lluitat? per qui he fet i he deixat de fer? a qui he cuidat i també descuidat? a qui he fet cas i he deixat de fer cas? entorn de què ha girat la meva vida durant sempre? entorn jo! entorn a mi!

voltes i més voltes, per acabar sortint disparada com una baldufa; fora del melic. sí, fora del melic hi ha coses! hi ha gent, com jo, hi ha objectes, com jo, hi ha món, com jo, hi ha estrelles, com jo, hi ha univers, com jo! i és que només em tinc a mi per a mesurar les coses!

oh, t'estimo maria, princesa del meu cor, estrelleta desquiciada, estrelleta danzarina, la meva pròpia maga particular, i jo la teva oliveireta particular; i també al revés -perquè la vida va a estones-.

feia temps que no posava cap foto de la janis:

siau!

a vegades fa recança seguir endavant.
si això m'ho haguessin dit quan encara era un nadó, segurament no hauria sapigut de què em parlaven.

he arribat a desentendre tant la vida que em costarà temps tornar-la a entendre.

a vegades fa recança seguir endavant.
a vegades sembla que hagi de sortir més a compte fugir que no pas resistir. i a vegades tot sembla immòbil, tediós, perdut.

a vegades, sinó penso em semblo morta.

anem a passejar, pesseta! oh, correm, correm fins cansar-nos. fins cansar-te, i així callaràs! correm cap enlloc i ets feliç perquè a tu el que t'agrada és córrer i no pas córrer cap a algun lloc! oh, pesseta, que feliç series si et deixéssim! si t'ho permitíssim! si tinguessis una mica de seny i poguessis sortir al carrer sola sense que un cotxe t'atropellés i sense que vint mil bojos i boges et volguessin robar!

oh, pesseta, quina vida tindries. quina vida tens! esperant amb en johny, jugant amb la janis, menjant com una vaca i fent règim després; cagant-te pels llocs perquè et fa emprenyar que no et passegem; molestant a la maria tot el dia, i a tothom! oh, pesseta, preciosa, bonica, quants ocells caçaries si poguessis i quantes mosques menjaries a l'estiu! quants mocs caçaries i quantes compreses destrossaries!

oh, pesseta, oh!

no hi ha canvis màgics. no hi ha genis de làmpades; no hi ha bruixes, no hi ha sort; no hi ha déu; no hi ha superstició.

hi ha l'Home. Home en majúscules. Humanitat. Nosaltres. hi ha Nosaltres, i hi ha Jo.

el canvi només pot ocòrrer a poc a poc. de mica en mica. a petites passes. successió de presents. vida.

la impaciència és l'antivida. és la mort. el JA, ara mateix, és el nen petit etern que prefereix morir abans que viure. la paciència ens va fer humans. la raó, que ens condueix a acceptar que les coses s'agafen el seu temps per a succeir, ens fa humans. la impaciència accelera el tedi, l'avorriment. el sensesentit de la vida. accelera la mort.

sovint pensava que els límits personals es trobaven ben lluny. me'ls imaginava com a 400 km, almenys, de mi. m'imaginava trencant els límits propis tirant-m'hi de cop, com si em tornés boja. intentant trencar l'ou fotent-li òsties des de dins.

els límits no es troben a 400 km, ni tan sols a 1 km. són aquí mateix. amb mi. en comparació geogràfica diria que cadascú és una formentera. cadascú es pot recòrrer a sí mateix a través dels límits en un sol dia. i veure, més enllà dels límits, un cel immens i un mar immens sense saber què és el cel i què és el mar.

sobrepassar els límits és quelcom que he de fer a poc a poc. a petits propòsits. essent conscient en cada moment de quins són aquests límits que m'impossibiliten la potència que tinc. he de ser lliure, començant per mi mateixa. trobant els frens de la meva existència en mi mateixa. sóc finitament potent, però la potència que tinc és prou ample com per a poder desenvolupar-me íntegrament dins la meva pròpia potència.

fa un any que es va morir el tata. fa cinc anys que porto rastes. què ha canviat des de llavors? no ho sabria dir. o no vull dir-ho.

avui penso començar una nova etapa en aquest weblog. tancaré els comentaris. i em centraré en mi, aquí, i prou. si algú vol comentar alguna cosa aquí té l'e-mail: emma (a) florssalvatges (punt) net. agraïré els e-mails, de la mateixa manera que agraïa els comentaris.

________________________

començo amb aquesta frase, que romandrà al meu cap durant molt temps, o això espero:

si sóc, puc; si puc, he; per tant, si sóc he.

petons i abraçades de cinc minuts a cada post.
us estimo.

anem a celebrar que ja s'han acabat els exàmens. estaré fora 2 dies.
deixo aquí una cosa que vaig pensar ahir, a les 12 de la nit, estirada al llit panxa enlaire -i morta de son-:

quan pensem en Déu mirem al cel,
però no perquè creiem que Ell és allà,
sinó perquè el cel és el lloc on tot pot ser,
és on l'alteritat es fa factible,
és on descobrim que hi ha exterioritat,
que l'Univers no són només arrels.*

_____
* déu en majúscula perquè penso en el déu catòlic. i hi penso perquè ahir recordava com de petita mirava al cel per a demanar-li quelcom a la verge Maria o a Jesús -jo mai demanava res a Déu!-. sempre demanava banalitats. un dia vaig demanar-li a la verge Maria que em fes guanyar en un joc d'atzar. un joc que es feia a les monges en celebració del "domund" per a recaptar diners pels nens pobres del tercer món. li vaig demanar i, oh, vaig guanyar. la rata va anar al cau que tenia el meu número. jo vaig flipar perquè mai tenia sort en el joc i perquè mai guanyava res. va fer-hi quelcom la verge Maria? no ho sé. diria que fou atzar, que a la rata li venia bé d'anar al meu número.

era a l'últim examen, he mirat el rellotge i he vist que només havia estat una hora asseguda fent l'examen i he dit: oh, no, ja estic. i ara, què?

em feia cosa donar l'examen i marxar. m'hi he enganxat a això de tenir exàmens cada setmana. a fer exàmens de tres i fins i tot de quatre hores. i aquest últim només ha durat una hora.

ara ja està. fins al juny, fins l'estiu. que ràpid passa el temps. ja ho sabem tots, això. exponencial. ja no escriuré tant al weblog. suposo. a falta d'exàmens...

fins aviat!

no puc fer res més que començar aquest post rient.
sembla que estigui escrivint cartes a algú que ha de morir.
intento dir el que penso cridant, i cada cop més fort perquè a qui li dic està allunyant-se, o això crec.
fa poc vaig dir que com que som en estat de transició, per a la història nosaltres no existim. jo no existeixo per a mi mateixa.

sempre em pregunto què pensava jo en determinat moment, com em sentia. quina relació tenia amb el món, etc. i no ho puc saber. no ho puc saber més enllà d'aquest weblog. d'aquí la importància d'aquest. us ho deixo llegir. m'agrada que em llegiu. però sé que em llegiré. sóc incapaç de portar un diari de paper, no sé perquè -sí, ho sé, pero no em ve bé parlar-ne ara-.

si no existim. som dins del ser i del no-ser alhora. sé que plorem i sabem perquè, sé que estimem i sabem perquè. però poca cosa més sabem. no sabem arreglar res. no sabem fer res. però tenim fe, molta fe. que tot està per fer, i tot es pot fer. que no tenim por. que podem tirar endavant, com sempre.

encara que sigui dissimulant. sortiré vencedora jo, de tot el que em proposi -i tingui seny en proposar-m'ho-.

jo et portaré cap a allò que tu vols. jo ho faré.

la filosofia barata d'aquesta web és necessària.
igual que és necessari tot el que no és bo. i no és que sigui necessari per al Bé, sinó que és necessari i punt.

si jo crec en l'harmonia de l'Univers, he de creure també en la justificació per se de l'existència de totes les coses.
m'hi incloc.
és per aquest motiu que la vida és un joc molt i molt divertit.
i que ara toca ballar lentament i amb moviments bruscos. som dins la contradicció. som a la transició.

arribaran moments més feliços. i són aquests mateixos que estem vivint els que són feliços. no ho veieu? el futur? què és? no ho sé què és el futur. en aquest precís moment el futur només m'interessa en la mesura que aquest asseguri el perllongament d'aquest moment present.

poca cosa més.

m'escric.
m'escric perquè moriré i vull saber qui era abans de morir. quantes emmes hi ha hagut al món amb al mateix ADN, amb el mateix DNI. quantes persones he sigut. em dec a mi mateixa el record de mi mateixa, i prou. res més. podria llançar tot el que tinc aquí davant.

desitjaria que una bomba cremés tot el que tinc. que una bomba em deixés despullada i amb el cap rapat enmig del món, i només em quedés a mi mateixa. i vosaltres, és clar. reverències.

hola, diríem.

qui som.
qui no ens hem atrevit a ser.
qui no serem.
quins limits ens atormentaran.
quina absurditat haurem de conèixer.
quina absurditat haurem de desconèixer.

què trobarem.

em pregunto.
la vida canviarà, perquè ara és canvi. perquè sempre és canvi. què passa, doncs? que ara poso totes les meves forces en el canvi. que ara en sóc conscient.

ningú entendrà res del que escric, i ara dic: XDD

bona nit, capullos

nocturna i irresponsable.

de quan el meu cervell* decideixi que he arribat al límit, i que si no m'hi poso en sèrio no arribaré al 5 a l'examen de dijous.

de perquè a vegades hom decideix ser mediocre; o decideix viure campatxanament, en detriment dels seus objectius.

o de perquè hom es confon i es pensa que els seus objectius són uns, quan ens són uns altres. i decideix viure entorn a aquests objectius. i la caga, i de cop es mor sabent que no ha fotut res en tota sa vida.

o de perquè hom decideix confiar en sí mateix -qui millor que mi per saber què ha de fer jo-, lliurant-se per complet a l'irresponsable cervell que decideix fer coses entretingudes abans que dedicar-se a l'estudi.

o de perquè un home com Pascal deia que l'home necessitava divertiment. i que, sense aquest, l'home era incapaç de sobreviure: cara a cara amb el jo, el mi no sobreviu. amb totes les veritats a sobre no podem viure. alguna l'hem de tirar a les escombraries esperant que no torni, ignorant que són com boomerangs, o ignorant que és paper reciclat i que tornarà lleig fent-nos difícil l'escriptura fins que sapiguem que, efectivament, torna a ser la veritat.

quantes veritats pot suportar l'home alhora? quantes veritats és capaç de dir, d'acceptar, i de pensar en una mateixa estona? quantes pedres haurà de tirar abans no pugui arribar al cel per a no morir ofegat al riu?

no ho sé. no sé quantes veritats, potser una, potser cap. potser depèn de la persona. potser hi ha persones que no saben cap veritat. potser hi ha persones que prefereixen no saber res. i potser n'hi ha que ho saben, tristement, miren la lluna i per un segon se saben miserables. i al segon següent actuen com a ignorants, sabent que és millor això que no pas acceptar.

el filòsof és el que s'atreveix a mirar aquestes veritats. a plantar cara. a dir: i què! viuré tot i sabent que la vida -de moment- no té sentit. esperaré a saber quin sentit té. no em quedaré amb el primer sentit que arribi als meus ulls, desesperat. no m'aferraré al primer que trobi només per a poder dir que tinc resposta. no. no ho faré. el filòsof és qui té collons de tenir collons. és qui pot no esperar res de la vida, perquè sap que la vida s'hauria de viure com un joc on l'objectiu final és quelcom semblant a saber si la vida té sentit. no si val la pena viure-la, no. saber si té sentit.

i això és inspirat en nietzsche -no li importarà que escrigui el seu nom en minúscula, ja que no creia en la gramàtica- que va dir "hasta el más valiente de nosotros pocas veces tiene valor para enfrentarse con lo que realmente sabe".

__________
* cada cop que escric la paraula cervell, penso: no hauria de dir ment? és biològicament cervell=ment; o quelcom metafísic converteix en metafísic el meu cervell, canviant-lo de nom de cervell a ment?

com a presumpció salvatge:
ara que sé qui va dir qui eren els salvatges.

aquells bons salvatges.

la civilització es mou entre filòsofs,
ningú més sap sobre res.

si és bo o no és bo.
més enllà del que és bo i del que no ho és
no hi deu haver ningú, encara.

estimar-nos com cargols.

he decidit menjar-me el món sencer,
i començo pel que tinc més a prop:
la caixa de galetes de mantega.

l'autoindulgència ens fa menjadors,
menjadors de móns i menjadors de galetes.

la gràcia divina ens fa mereixedors.
mereixedors de la vida i dels remordiments.

diuen que viure no és fàcil.
observo que és massa fàcil menjar-se una caixa de galetes.
així, la vida deu ser fàcil.

ha de ser fàcil.

fa tres anys vaig comprar aquest domini -que ara he de renovar; és a dir, pagar de nou, com cada any-. el vaig comprar perquè el lloc on estava allotjat el meu weblog -i la meva web, que morta està i morta seguirà- es va morir. després d'aquests anys de desconnexió total, avui, que recordava com va tancar la web, l'he anat a mirar i ha ressucitat. jo me l'estimava aquesta web, no tant com altra gent, però no es pot dir que no fos una part de la meva vida durant un temps.

pd: pels qui no saben de què parlo, parlo de poesiasalvaje. antigament jo ajudava en la confecció de murals, webs de poemes i coses semblants. no publicava mai quasi res, perquè em feia cosa i por -por de no oferir res bo-.

conèixer els límits, allò de: estimaràs el teu veí, però seràs prou intel·ligent com per a no creuar la tanca que us separa. és difícil, segons com. i segons com, no ho és. el cervell és prou intel·ligent per saber quan s'ha de dir prou. el problema és no saber dir-ho, o esperar que els humans -inclòs l'humà propietari del cervell pensador- entenguin què collons dius, i perquè ho dius. i que no s'ofenguin. i que no hi hagi matances, guerres, i sang.

sembla que això de la sang és l'única solució per a milions de coses; no sabem dir res més que "o estàs a favor meu, o estàs en contra meu". som tots radicals i tossuts i no deixem que les coses flueixin naturalment. no deixem fer-nos gaire res, ningú a ningú. ja no és que traspassem la tanca del veí, no; el que fem és cremar-li els arbres, per a què així no pugui respirar. i fins i tot pensem que fem bé. com s'atreveix el veí a pensar que pot viure sense que jo sigui a la seva tanca cada dia?

quines coses més estranyes.
l'altre dia vaig escoltar a la ràdio una entrevista al fiscal Mena que em va molar moltíssim. i va dir una cosa, que aquí no escriuré, que em va fer molta gràcia. necessito constantment legitimació, com a persona dèbil que sóc. però en qualsevol moment la bombolla pot explotar. i no hi haurà pas sang, perquè la sang em fa marejar i em fa molta por i no la suporto, no. no hi haurà res. aire, potser. fluidesa.

somriures constants. de paciència, jo creia que no en tenia. i sí, en tinc. diguin el que diguin.

i amen.

no vulll estudiar més. n'estic fins als collons.

què faig? ara m'he d'obligar a mi mateixa a estudiar? déu meu... quin avorriment...

el divendres vinent serà el meu primer dia sense exàmens. aquest any he tingut mala sort, ja que el meu últim examen és el dijous. i les classes tornen a començar el dilluns. així que només tinc "festa" -és a dir, moments en què puc no fer res i no sentir-me culpable- el divendres, el dissabte i el diumenge.

haurem d'aprofitar molt bé aquests dies, perquè d'aquí poc tornaré a treballar i tornaré a no tenir caps de setmana lliures i bla, bla, bla. el mateix rotllo de sempre.

torno a ser en un compte enrere. i em queden 4 caps de setmana, o quelcom semblant.

ahir, mentre la maria dormia i la pesseta em mirava, vaig fer dues masses de pizza! nyam nyam, estava molt bona la pizza que vaig fer! ahir no vaig estudiar gens, però què hi farem; la mandra és la mandra. avui serà el dia xungo.

escolto la paraula déu i em quedo igual. igual en el sentit que no entenc què és déu. i no ho entenc des del meu punt de vista. és a dir, puc pensar en déu. en un déu. en el déu de descartes, en el déu d'spinoza, en el déu del cristianisme, en el déu... déus i déus, teories i més teories. i puc interessar-me per aquestes teories. m'agraden, de fet. les puc considerar. puc trobar-me més a prop d'unes que de les altres.

pascal deia que no es pot viure la vida sense decidir si creiem en déu o no. creure en déu implica unes coses, i no creure-hi unes altres. així, doncs, hem de viure sabent si hi creiem o no. jo no ho sé si hi crec. de moment: no, no hi crec. dubto que hi cregui i dubto que hi hagi cregut.

pascal també deia que és millor apostar que sí que hi ha déu. si hi ha déu, deia, i apostem que n'hi ha, en el cas que n'hi hagi: ho guanyem tot! i en el cas que no n'hi hagi: no perdem res. si apostem que no hi ha déu i resulta que n'hi ha: ho perdem tot, i si resulta que no n'hi ha: doncs res. segons la seva teoria, és molt millor apostar per l'existència de déu: hi ha molt menys a perdre.

jo no sé què hi tinc a perdre. jo no entenc res.
bàsicament, això: no entenc res.
no entenc el món.
no sé quin sentit té el món.
si vaig més enllà de les quatre estructures que em sé -les quatre estructures en les que visc i em moc-, arribo al no-sentit.

per a mi no té cap sentit el món: sovint fa riure. sovint és absurd. no hi entenc res!

però m'és igual, bastant igual. i això és curiós: saber que per a mi no té sentit, i tot i això suportar el món. però jo sóc així -i molta gent ho és, també-.

aquest pensament, el de l'absurditat del món, em porta cap a una necessitat extrema de llibertat. coses que mai faré però potser hauria de fer. veig el món tan absurd que l'únic que se m'acut és que jo sóc al món per a fer el que em doni la gana. i miro els humans i penso que com pot ser que es facin tant mal entre ells. com pot ser que els uns esclavitzin tant als altres; i com pot ser que els altres es deixin esclavitzar tant.

ànsies de llibertat.
això és el que té el meu esperit. perquè, eh, hi ha esperits? no ho sé. es fa difícil de saber. però jo crec en moltes coses que mai ningú diria que crec. i això també és divertit.

tot, en general, agafat amb perspectiva, és divertit -perquè és absurd-.

ai, bona nit.

pd: durant molt temps l'únic que em feia il·lusió durant el dia era que arribés la nit per estar al llit amb la maria i dormir al seu costat. hauríem de ser més animals tots i seguir més els instints i seguir els plaers molt més enllà del que ho fem. res ens hauria de frenar, crec.

trobo un cd de fa 7 anys, el poso a l'ordinador. està ple de coses meves d'aquella època. em poso la música que escoltava -hi ha al cd una carpeta d'MP3- i miro les coses que hi ha.

les sensacions?
sembla que no hagi passat ni un minut de tot allò. un tot allò bastant extens i diferent. massa diferent. em veig tan a prop, i alhora tan lluny. que ja no sé què ha canviat i què no. qui som. qui hi ha ara. què n'ha quedat, de tot. no ho puc saber. potser perquè mai m'ho he preguntat del tot. potser perquè ja no sé quan vaig deixar de recapitular. quan vaig deixar de sentir-me petita quan anava a dormir -petita envers el món, envers tot-. quan vaig deixar de pensar panxa enlaire al llit, sabent que no dormiria en tota la nit.

quines coses. no és pas nostàlgia, el que tinc. és desconcert. no sé com he arribat fins aquí. com han passat els dies. com tot ha canviat. com res és el que va ser, i quan ho era: res era el que era. no sóc capaç de captar que la vida continua. i per aquest motiu no sóc enlloc ni sóc res. desencaixada i amb incertesa: es pot estar en algun lloc pitjor?

diuen que la pitjor edat és l'adolescència. jo em penso a l'adolescència encara. no m'he fet. i no és pas per peter pan, tot això. no és per por a créixer ni res semblant: ja que ni tan sols sé què és això de créixer. què se suposa que és. què s'ha de fer. sóc en l'adolescència perquè la transició és massa dura: però sé, en realitat, que sóc a la transició; i això és perquè em sé perduda dins del temps, desencaixada i fora de lloc.

per la posteritat queda aquest post.
només és un record cap a mi, cap al futur jo.