allà on no s'ha d'anar, encara que s'hi pugui anar.

conèixer els límits, allò de: estimaràs el teu veí, però seràs prou intel·ligent com per a no creuar la tanca que us separa. és difícil, segons com. i segons com, no ho és. el cervell és prou intel·ligent per saber quan s'ha de dir prou. el problema és no saber dir-ho, o esperar que els humans -inclòs l'humà propietari del cervell pensador- entenguin què collons dius, i perquè ho dius. i que no s'ofenguin. i que no hi hagi matances, guerres, i sang.

sembla que això de la sang és l'única solució per a milions de coses; no sabem dir res més que "o estàs a favor meu, o estàs en contra meu". som tots radicals i tossuts i no deixem que les coses flueixin naturalment. no deixem fer-nos gaire res, ningú a ningú. ja no és que traspassem la tanca del veí, no; el que fem és cremar-li els arbres, per a què així no pugui respirar. i fins i tot pensem que fem bé. com s'atreveix el veí a pensar que pot viure sense que jo sigui a la seva tanca cada dia?

quines coses més estranyes.
l'altre dia vaig escoltar a la ràdio una entrevista al fiscal Mena que em va molar moltíssim. i va dir una cosa, que aquí no escriuré, que em va fer molta gràcia. necessito constantment legitimació, com a persona dèbil que sóc. però en qualsevol moment la bombolla pot explotar. i no hi haurà pas sang, perquè la sang em fa marejar i em fa molta por i no la suporto, no. no hi haurà res. aire, potser. fluidesa.

somriures constants. de paciència, jo creia que no en tenia. i sí, en tinc. diguin el que diguin.

i amen.