Archivos Marzo 2007

la lluita de forces, oh, el dret civil, el meu dret infinit a fer i el seu dret infinit a fer; el límit aquí i el límit allà. és aquest el tema d'aquest any? les potències i els desenvolupaments, els límits i les topades a la paret? el xoc.

ara ja mai vaig per la variant per arribar a la UdG. ja no em fa falta. és molt més segur i divertit passar pel trencant de Girona nord. el cartell de l'entrada de Girona torna a estar pintat: llibertat núria. com a novetat, aquest curs ha passat ràpid. molt ràpid. primer per ignorància -on era?-, després perquè el temps, un cop establert, vola ràpid cap al final. la novetat, com anava dient, ha estat que aquest curs només he estat 2 o 3 cops a la cafeteria parlant amb gent. allò de tenir patis, allò de fer campanes, allò de deixar passar el temps al sol a la cafeteria... que, en realitat, poc feia a primer; a segon ha desaparegut. m'he quedat sola a la universitat i l'única cosa que faig és anar a la biblioteca. i quan vull contacte humà me'n vaig a la sala d'estudi. talment això em proporciona felicitat.

me n'he adonat massa tard de què és el que havia de fer per a treure bona nota. de fet, acabo de dir una mentida. vaig adonar-me'n l'any passat tot fent el treball sobre el suïcidi. quan vaig estar 3 setmanes de 09:00 a 20:00 a la universitat. ara ho he recuperat, diria. però estic cansada i se me'n va l'olla. a mi em costa molt concentrar-me i llegir durant llarga estona. sempre tinc altres coses per pensar. distraccions diverses.

m'agrada fer els deures/exercicis de lògica. només en aquesta assignatura sóc capaç d'estar hores i hores fent deures sense distreure'm.

però tot és possar-s'hi. si dormís més, per exemple, segurament no tindria tant d'empanament mental. tot i això, jo vaig avançant.

ja vurem.

després d'uns quants dies de mort de web -no sé pas perquè ha passat-, aquesta ja torna a estar operable, visible.

sembla que els mitjans de comunicació s'hagin apoderat d'en lluís llach. és d'ells, en lluís. i ells -a través de les càmeres, dels vídeos- han viscut molt més intensament el concert que no pas la gent vulgar de carn i ossos que hi era. tot pels mitjans. tot per les notícies. tot pel sensacionalisme. concert espectacular, i bla, bla. els comentaris del concert del dissabte a la nit semblaven els típics comentaris que es fan en una retransmissió dels jocs olímpics. oh. analitzat tot al detall a priori, abans que passés: perquè ja sabien què passaria. llach va avisar. i ells van fer un guió. i cada cançó estava prevista i no hi va haver cap bis. perquè el bis hauria de ser fruit de l'espontaneïtat. així que, res, en aquest cas odïo la planificació de tot.

però les coses van així, i qui no ho accepti serà innocent de per vida i se'l menjarà un drac. sí.

en montilla parat sense fotre res. quina por devia tenir! pensava -en castellà-: on m'he fotut. qui és aquesta gent que diu in de in de in de pen den cia! quina por. oh. en mas, pobret, oh. tots a la merda. el protocol, l'obligació que tenien d'assistir al concert és el pitjor que pot oferir la política.

quin fàstic.

jo vaig anar al concert del divendres. i prou. qualsevol cosa que digui sobre el concert seria intentar fer el que fan els mitjans. i per això ja escric un poema o un drama i us faig plorar a tots com magdalenes.

he començat a llegir molts llibres. no paro. no paro de començar llibres. i un, i l'altre i l'altre. no hi ha fi. n'hauria d'acabar algun, almenys. per sentir-me millor. la llista és aquesta -i els poso per ordre del més llegit al menys llegit (és a dir, del que em falta menys per acabar, i del que me'n falta més)-:

Boeci - Consolació de la filosofia
Montesquieu - Cartes perses
Pagels - Adán, Eva y la serpiente
Levi - Il sistema periodico
Kant - Prolegòmens

aquesta setmana és l'última abans que hi hagi dues setmanes de festa. setmana santa, que estaré treballant i també a màlaga -sense descans ni repòs-; i la setmana següent: suposada setmana cultural, la qual penso dedicar -intentaré anar a la biblioteca i tot- a estudiar. o a llegir, que és el mateix.

l'altre dia una noia de la feina em va dir que ja tindria temps per dormir. que havia de fer coses. i jo vaig pensar que potser és veritat -ni extrem, ni extrem-. però a mi m'agrada el que faig. i sóc més sosa que no sé pas què. a mi ja m'està bé no fotre res. què voleu que hi faci. res. jo no és que no foti res. això de no fotre res vol dir que no surto. no surto. i ara tampoc podria sortir perquè treballo. i si sortís després tindria molta son i no m'agrada tenir molta son. a més, segur que si dormo malament acabaré amb moltes arrugues. i jo no vull tenir arrugues a cap edat per no haver dormit i per haver begut alcohol com una boja.

a mi m'agrada conservar-me i cuidar-me. no tenir vicis. no fumar. no beure només que dos o tres cops l'any. m'agrada no fumar porros, també. m'agradaria fer esport: tornar a anar en bici, com quan era petita; i tornar a anar a la platja cada dia, com quan era petita. plaers que em fan feliç -per sort sé què és el que em fa feliç: això molta gent tampoc ho entén-. menjo massa per dinar i tot això, aquest és l'únic vici que tinc. amant del menjar. del bon menjar! oh.

a vegades dic què vull ser quan sigui gran -jaja- i la gent no ho entén. els posa tant nerviosos que jo ja sàpiga què vull fer. que tingui plans a llarg termini. suposo que pensen que sóc estúpida per tenir plans perquè, total, se n'aniran a la merda. podria ser que hi anessin. i a mi això no m'importa: més que anar-se'n a la merda, el que pot passar amb aquests plans és només un canvi d'opinió, de visió de la vida. res més.

és evident que aquests plans encaixen amb la manera que tinc actualment d'entendre la vida. si aquests plans deixen de ser actuals, vàlids: els canviaré, els actualitzaré. faré que la meva ment s'adeqüi a mi mateixa i a les meves possibilitats. sempre des d'un punt de vista raonable.

m'agrada la raó. m'agrada la passió. però m'agrada la raó. i molt. m'agrada entendre les petites coses. m'agrada sentir-me responsable tot i saber que ningú em mira i que ningú em controla. m'agrada sentir-me malament si he mentit, no per por a que em descobreixin i em renyin o s'enfadin amb mi, sinó perquè crec que mentir es traïr. m'agrada tenir els valors que tinc -valorar el que valoro. estimar el que estimo. ser d'una manera, i no d'una altra. en certa manera, això em ve d'un estrany -estrany perquè no entenc- sentit que tinc de l'honor i la dignitat.

llegia a nietzsche l'any passat -i ens l'explicaven a classe d'ètica- i pensava que el superhome era quelcom que jo volia ser. llegia ahir el principi del gènesi -i ja ho havia fet altres cops- i em cridà molt -també com altres cops- l'atenció l'arbre del bé i del mal. que els homes esdevinguessin coneixedors del bé i del mal els va fer infeliços: els va expulsar del paradís. si el superhome està més enllà del bé i del mal, suposo que ho està un cop haver superat la fase d'ésser entre el bé i el mal. és a dir, el superhome és tan amoral com ho eren Àdam i Eva, però per a ser-ho ha hagut de ser fill dels morals. i això a Àdam i a Eva no els feia falta.

no acabo de copsar, doncs, el sentit últim de ser superhome -si paga la pena que aquest hagi passat per l'estat "moral" o si Àdam i Eva també ho eren sense haver passat per aquest estat-. cal saber per a ser? cal fer conscientment per a fer? cal conèixer per existir? cal no ser ignorant per a dir que has viscut una vida plena? cal la consciència, la sabiduria?

això és pa de cada dia. cadires pobretes tirades per aquí i per allà. la tramuntana està enfadada, i tot ha de cedir.

una casa amb tot el que seràs,
a recés de l'arbitrarietat;
una casa per defugir, sense adversos possibles.

aixopluc i refugi als espais celestes:
èter etern on entrellucaràs el destí.

d'aquí poc eixiràs i

qui sap què és aquest i.

___

almenys girasols i quiquiriquis,
tramuntanes i cels blaus.
electricitat arreu i orenetes que tornen,
només per a veure't.

felicitat sense condicions ni excepcions.
pau profunda -tot i la inquietut pròpia del temps-.

____

i un dia veuràs la lluna,
que ja prepara el teu bressol;
i un dia veuràs les estrelles que,
amb la tramuntana, tot occint els núvols,
hi són més que mai.

la primavera ha vingut i la tramuntana s'escola pels forats que nosaltres creiem no tenir.

no hi ha res impenetrable, demostra la tramuntana.

els camps són de vellut, es mouen acariciats per la tramuntana d'un costat cap a l'altre i, tot arribant al baix empordà mentre el cotxe és empès per la tramuntana, talment diria que és el primer cop que veig l'empordà.

redescobrir-lo i pensar-lo com a cosa estranya i aliena, mai vista, mai entesa. des de fora és més bonic. és estrany, misteriós. ple de boscos, de verd, de groc i de vent; ple d'opacitat, de claredat... qui és?

qui som, com diria ma germana... la tramunana ens ho dirà.

ens ho diu, sí, si sortim al carrer i deixem que ens toqui. cap ànima restarà impertorbable davant la tramuntana. la merda se'n va. i n'hi devia haver molta, de merda. sinó, què hi fa aquesta senyora rebufant i gemegant?

la tramuntana és el gran esma de l'empordà. és el com que ens porta al què. és l'ànima i l'alè.

alè fred que ens fa pensar que hi ha altres maneres d'ésser. que la vida no és tot escalfor. que la vida és també fred. sequedat. bogeria. distància. alienar-se. penetrar-se.

tot junt. així, la tramuntana sembla tenir atributs ben contraris entre sí.

ja vaig dir fa temps -fent metabloguisme amb mi mateixa i, de pas, fent palès que hi ha una interconnexió cohesionadora entre el que he escrit, el que escric i el que escriuré- que és en l'absència que es troba a faltar la presència i que és en la presència quan no es troba a faltar l'absència.

ara que sóc en la presència. ara que l'absència s'ha fet absent i innecessària i, a vegades, necessària. ara que ja no sé quina vida era aquella que tenia. que en res s'hi assembla. ara que ets aquí i no allà. ara que et veig, et toco, t'oloro i m'enfebro amb el tacte de la teva pell... no recordo què era que no hi fossis.

acostumar-se a una nova vida. a una nova manera de fer. aprendre a veure el que no hi és. a veure que si no hi fossis, l'absència em tornaria a fer petita. comprendre, doncs, que encara que ara no ho pugui veure, la presència és el millor.

d'aquí poc farà tres anys d'aquell segon retrobament que va durar només una hora... i pensar que una hora podia semblar l'eternitat. tres anys. i tu diràs: que pocs. i jo diré: no ho sé! què són tres anys?

tres anys d'amor.

y entenderás en un solo momento, qué significa un año de amor...

primer em prenc les coses seriament. més tard, hi trobo la broma.

llegeixo Boeci i em fa la sensació que el que diu és tot de veritat, i el professor diu que és una paròdia del platonisme. per a mi ara és difícil de veure que és una paròdia. escric això aquí perquè potser d'aquí un temps podré veure-hi l'ironia que ara hi busco i no hi trobo, i em farà riure llegir això.

tot per dins, ones i ones que no s'escapen. o potser l'aire que no respira perquè abans de barrejar-se i dispersar-se i desaparèixer prefereix ser íntegrament u; sense explicacions i sense degradacions innecessàries. sense vulgaritzacions, sense pèrdues.

tot per dins, ones i ones que s'escapen sovint i que no sabem on van. es perd de tot. no sabem què és. no sabem qui és. no sabem qui som. no sabem. no sé.

no sé.

integritat de la primera persona. jo i només jo i el decorat i la performance estúpida que vivim com bèsties esmaperdudes.

integritat i u. i només jo. i només jo. que fàcil és viure i que difícil ens ho posem.
què fàcil és viure i que difícil que m'ho poso.

a qui li parlo? a mi. a ningú. a vosaltres. a tots. a nosaltres, doncs.

a qui em dirigeixo? als mateixos.

per què?

per autoindulgència.
per la mort que ens persegueix, que és aquesta: la indulgència. la que ens mata i ens fa indigents de nosaltres mateixos. la que ens dispersa i ens fa perdre. jo no ho vull, en realitat. però seguir i seguir és el millor que sé -i que sabem- fer. seguir i seguir esperant arribar a algun lloc. qualsevol.

qualsevol? amb qualsevol n'hi ha prou?
arribar al lloc.

demà em torno a posar l'uniforme. de 9.45 a 17.45. la setmana que ve hi haurà molta més llum, i tot serà millor. als marges de la carretera ja hi ha quiquiriquis. així, potser a som a la primavera.

a la primavera hi som. hi som. integrats perfectament. o suïcides desintegrats. com volguem. la pitjor estació. la que arrossega les ànimes tristes a veure que hi ha felicitat al món.

és l'època en la qual si hom està trist, acabarà més trist. més sol. més imbècil. no és l'estació adequada pels tristos, no.
_________

hi ha gent que sempre em farà por. unes quantes persones que conec des que tenia uns 2 o 3 anys i que la seva cara sempre em farà por. avui, mig dormida, intentava esbrinar perquè. com pot ser que anys després segueixi fent-me por la seva cara? no em sento inferior a aquestes persones, ni tan sols crec que em puguin fer molt mal. em sembla que la meva por sorgeix del fet crec -i diria que és veritat- que aquestes persones són capaces de fer molt mal. que són persones sense límits, sense escrúpuls, sense por a fer mal. sense pietat, sense pena, sense res.

parlo d'unes quantes nenes que anaven a classe amb mi. suposo que sempre em faran por. i jo em pensava que ho podria superar, que deixarien de fer-me por. doncs, no. i no em deixaran de fer por perquè a la seva cara hi tindran sempre aquell punt malvat de crueldat.

i és clar que a la pràctica hom s'aventura a comparar-se amb altri. ho fa i ho fa, i així, no pot anar gaire lluny. comparar-se requereix tenir un coneixement previ de l'altre. un coneixement que hauria d'abarcar totes les dimensions de la vida de l'altre. tot el que es pot conèixer sobre l'altre.

com que conèixer-ho tot sobre l'altre es fa impossible per a un mortal normal i corrent amb limitacions temporals i espacials. hom farà comparació de si mateix amb l'altre sempre des de la ignorància típica dels qui no volen conèixer.

seré més concreta: pot ser que jo sigui molt bona en fer una cosa, i l'altre en fer-na una altra de ben diferent; i que, a més, jo sigui dolenta en fer la cosa que l'altre fa bé, i que l'altre sigui dolent en fer la cosa que jo faig bé. des d'aquest punt de partida, és impossible la comparació. serà sempre fotre's cops de cap a la paret. és la perdició de la humanitat, la comparació. és bla bla i bla, quedar-se estancat i no avançar cap enlloc.

__

PD: Ortega i Gasset... deixo l'error per a la posteritat meva. una mica d'orgull ferit sovint va bé.

és coneguda arreu la dita de "no et comparis amb ningú". en cas que no sigui dita, ja la faig jo dita: la gent la diu, i la gent la pregona. fins i tot la predica.

No et comparis amb ningú. No t'has de comparar amb ningú. Cadascú és com és.

hauria de ser fàcil. no mirar l'herba del veí pensant que és més verda que la teva (aprofitant la dita anglesa), no desitjaràs els béns del proïsme... etc.

sí.

l'altre dia em preguntava, em feia pensar a mi mateixa el que segueix:

si no em puc comparar amb ningú perquè fer-ho no és correcte -i no és correcte perquè jo tinc les meves circumstàncies i tal en té unes altres i qual unes altres de ben diferents que fa quasi impossible la comparació entre jo i tu i jo i ell i jo i vosaltres- què vol dir ser mediocre?

feia camí cap a classe i em preguntava, doncs, això: si no em puc comparar amb ningú, què és ser mediocre?

vaig donar per vàlida, pel que s'entén, la frase "no em puc comparar amb ningú", perquè, com ja he dit, la trobo vàlida. així, quedava respondre a la pregunta: què és ser mediocre?

segons el diccionari: adj. D'una qualitat mitjana, d'un escàs valor o mèrit.

ser mediocre és ésser d'una qualitat mitjana. si no em puc comparar amb ningú -repeteixo-, com puc saber si sóc o no sóc mediocre? què fa que jo pugui dir que sóc d'una qualitat mitjana?

la respota ve donada per la manera de formular la pregunta, suposo. si no em puc comparar amb ningú, només em puc comparar amb mi mateix. i ser de qualitat mitjana envers mi mateix, és no ser tot el que jo puc ser. és a dir: és NO fer tot el que puc fer. és no desenvolupar la meva potència al màxim. és deixar mitja vida penjada a la porta. és mig viure. mig morir.

ser mediocre.
mediocre.
mediocre.
Ortega i Gasset deia que la Humanitat, la Història està feta d'homes mediocres. amb això es referia que la Humanitat, la Història ha estat feta -i sempre estarà feta- per gent normal i corrent. per gent que no és heroïna. però això no té res a veure amb la mediocritat de la qual parlo. més aviat parla de la concepció de mediocritat que ens és més fàcil utilitzar -la de comparar-nos amb els altres-.

què és desenvolupar la potència? què és la potència d'un mateix? sovint és difícil trobar quina és. quin és el nostre camí. quin camí no farà que ens estimbem. podríem decidir ser el que no podem ser -i hi ha coses, efectivament, que no podem ser- i esmerar-nos-hi al màxim i fotre'ns cops de cap a la paret cada dia... perquè mai ho aconseguirem. tanmateix, hi ha aquella cosa, aquell camí pel qual sí podem deixar-nos-hi la pell sense fotre'ns cops de cap a la paret. es tracta de trobar què és, i un cop trobat fer tot el que es pugui.

tot el que es pugui fer -tot el que jo pugui fer- és TOT. no hi ha res més que poguem fer que tot el que podem fer. res més. tot el món és nostre -el nostre món-. i tot ho podem fer -tot el que podem fer!-. si això és així, i jo PENSO que ho és, només ens queda fer-ho: fer tot el que podem fer.

fer-ho.
mai a mitges -mai de qualitat mitjana-. sempre a totes. a totes totes! això és viure. això és carpe diem. això és saber qui som. això és ocupar el nostre lloc en el món. això és viure.

viure.

"Que vagi sempre cap on venteja"

frase dita per Deianira, a Les dones de Traquis de Sòfocles.

No n'havia parlat mai, de la tramuntana. I ahir ho vaig fer. Avui diré que la trobava a faltar. Que respirar-la és una de les millors coses que es pot fer per aquesta comarca. I que deixar que et toqui i et toqui i t'empenyi i et maltracti també és una de les millors coses que es pot fer aquí.

Que vagi sempre cap on venteja!

hi havia al carrer una paperera amb barretina negra, també cadires caigudes amunt i avall; carros del supermercat creuant carreteres que mai haurien imaginat creuar. també hi ha la maria amb mal de cap, jo amb el cap boig i els ulls plorosos: què més dóna, al final, preguntem. què s'emporta aquest cop la tramuntana? què vol?

un vent que fa gemegar les cases i els arbres; un vent que vol buidar-nos, purgar-nos: trencar-nos. un vent que sembla que no ens estimi, però tanmateix està enamorat de nosaltres. què vol!

què marxa rere la tramuntana, què hi ha rere seu? què és el que mai més veurem? no ho sabem, encara no.

________

avui he decidit no anar classe -tampoc vaig anar-hi dimarts, però sí dilluns i sí dimecres- per poder tenir temps a acabar deures que fa temps que hauria d'haver fet. el meu propòsit és acabar-los avui i desempallegar-me'n d'ells d'una vegada ja per totes!

aquest és el meu propòsit d'avui!

talment sembla estúpid saltar-se classe per acabar feina que ja hauria de ser acabada. un peix que es menja la cua! però no és pas tant així. es pot dir que encara tinc temps per a fer-ho tot.

no em va pas tant malament, a mi, això d'estudiar.

pd: he de dir, també, que fa molta tramuntana i no sé pas perquè no m'ha fet gens de gràcia agafar el cotxe tota sola per anar i tornar.

adés