Archivos Abril 2007

[...] Todo va a parar a un mismo lugar; de la tierra fueron hechas todas estas cosas y en tierra o polvo vuelven a parar.

Si ya te parece absurdo venir desde tan lejos sólo para preocuparte de este presente donde envuelta en alas viaja la vida, y en árbol la muerte, sabrás que todo lo que vendrá vendrá a irse y que ya vino todo lo que a quedarse vino.

descansi en pau la rèina del meu cor...

diu un poeta que l'eternitat es construeix amb allò efímer,

és curiós.

oh, miguel bosé i luz casal. quins dies desrpeocupats de primavera enmig la preocupació em feu viure. qui ho diria!

diuen que l'encarregada es pensa que em té totalment dominada.
suposo que és veritat, que s'ho pensa. però dic que no és pas veritat, que m'hi tingui. tot i que jo em deixo. ahir mateix em va preguntar si m'havia engreixat. sembla una mare boja. no sé pas quina mena de rol té amb mi. no entenc el seu comportament. jo li segueixo el rotllo.

la pesseta dorm. jo llegeixo coses de Sant Agustí. els exàmens començaran d'aquí a poc. i jo m'hauré de quedar a la biblioteca a estudiar per les tardes si vull aprovar. serà divertit.

l'altre dia vaig fer una visita guiada en anglès.

oh, semblo cansada.

utilitzar o no utilitzar els mitjans. quan hi són, i es poden fer servir.

arriba un punt en què no podem saber a raó de què s'allarga la vida d'hom. o de gos. si malalties passades haguessin fet el que volien fer, ja no existiria.

i ara, ara què hem de fer? fins quan?

he anat a la classe de lògica, era quasi buida -hi havia tres persones-. he deixat la motxilla on volia asseure'm un cop comencés la classe i he sortit per a menjar mig entrepà fet amb pa bimbo. quan he tornat a classe ja hi havia més gent i he vist que un noi, tot tossut com un gos i com un imbècil, s'ha assegut on hi havia la meva bossa. s'ha atrevit, fins i tot, a llegir el diari en el poc espai que tenia -perquè la meva bossa el molestava-. és a dir, ha fet palès, visualment, que aquell lloc no era el seu perquè estava ocupat i que per això no podia ni llegir el diari tranquil.

en aquell moment he pensat: "d'acord, no passa res. aniré a un altre lloc". he agafat la bossa i l'he posat a la fila del davant. he estat asseguda una estona llegint el diari fins que me n'he adonat que tenia gana, així que he agafat una poma i he sortit de classe. quan he tornat, el meu lloc, oh, oh, tornava a estar ocupat. aquest cop l'ha ocupat una noia que sempre ocupa el meu lloc -meu no en sentit de propietat, per cert, sinó d'educació, diria jo- des de primer. té com una obsessió amb mi. lloc que agafo, lloc que quan pot em roba -literalment, perquè el costum fa que alguns racons es converteixin en "propietat"-. jo sempre l'he deixat fer. però avui, veient-me obligada a tornar a canviar de lloc, m'he sentit una mica imbècil.

jo els llocs no els robo. si hi ha una jaqueta, un diari, una bossa. ho respecto. no m'hi assec. penso que està ocupat, i punt. però veig que a la gent li falta educació -o no té entès què és l'educació.

després d'unes quantes reflexions escrites en un quadern comprat fa un any, decideixo tornar a escriure en aquest weblog. sempre oferidor de respostes d'altri -fins i tot el silenci-; i exigidor de serietat també per l'altri.

escriure per a mi és divertit. no s'acaba mai. a qui s'ha d'avorrir. i a més, ho faig amb la intenció d'un futur. com sempre.

aquests dies no he fet gaire res. vaig llegir-me el Tractat sobre la pau perpètua de Kant; he començat el còmic Strangers in paradise i també -i aquest cop de veritat- el Adán, Eva y la serpiente.

he volgut assassinar un company de feina.
d'aquest voldria dir que hi ha gent que es dedica a memoritzar documentals i ja només per això es creu el més llest del món. sí, el company de feina és així. després d'intentar explicar-li què és la filosofia -ell confon filosofia amb filologia només perquè sonen igual, i després d'explicar-li cent cops que no és el mateix, m'acaba preguntant: "així, tu què estàs fent? filosofia anglesa?". el cas és que, després d'explicar-li què és la filosofia, vam començar aquesta conversa tan estúpida:

ELL: HAH! a que no saps com va començar l'univers!
JO: no, suposo que no; suposo que ningú ho sap
ELL: Jo sí que ho sé! primer hi va haver el big bang -i aquí el vaig tallar-
JO: ah, això del big bang ja ho sé. jo em pensava que m'explicaries què hi havia abans del big bang: abans de TOT.
ELL: no ho sé, el big bang. t'explico: hi va haver el big bang, després va aparèixer les roques, els meteorits, els planetes. i un cop aparegut el món, van aparèixer els àtoms i va venir déu i va crear l'home i la dona. tot i que això no sé pas si creure'm-ho del tot.
JO: ah, dic, però per què necessites un déu quan has dit que hi ha àtoms? i dic: com es van crear els planetes i tot sense els àtoms? i què hi havia abans d'aquest big bang?
ELL: ja no puc més. em donaré cops de cap contra l'arbre. suposo que no hi havia res.
JO: AH, res? així? com m'expliques l'origen de veritat de l'Univers? va sorgir del res?
ELL: ... del big bang, els àtoms!

aquí ja em tractava de tonta, com si jo no entengués que era tan lògic pensar en els àtoms i el big bang i tan il·lògic pensar en què hi havia abans. a més, els seus arguments demostren que ha malentès moltes coses. i que si algú intenta que aquest homenot vagi més enllà del que ha malmemoritzat dels documentals, aquest homenot no podrà pas moure's gaire.

jo n'estic fins als collons.

llançats a l'horitzó -aquell dels petons-, sense cap més fre que el propi de la pèrdua de força.

quants dies van crèixer mentre pensàvem que ens hauríem de despertar dient adéu; i quants dies ens vam creure que això seria per sempre; quantes nits esperant i desesperant la sortida del sol, com si vingués, assassí, a fer-nos infeliços. quants cops hem desitjat que el temps no fos, que el temps no passés; que els instants feliços s'aturessin, per a poder-los disfrutar per sempre. quants cops mirem enrere i pensem que tot era millor. que era millor no saber, que era millor no haver comès errors, que era millor pensar que no podíem caure. quants cops pensem en això que estic pensant, quants cops: quant de temps perdem pensant en el temps: quantes lamentacions, quanta pèrdua innecessària: quanta reflexió supèrflua -però ¡no sé pas ni com ni perquè! necessària- sobre el mateix. quant metallenguatge pel llenguatge. quanta metavida per a la vida.

quant no-res, conceptual i abstracte, ens manté als núvols, fora de nosaltres i fora del món.

tot per dir que ho recordo. recordo els dies que no volia. recordo les nits que no volia. recordo què era allò de mirar endavant. recordo dormir al teu pit mirant les hores passar desitjant que no passessin. sí, tot això per a dir que no vull viure més del passat. tot això per a dir que no vull viure més del futur. tot això per a dir que estic

bona nit :)

esdevinc testimoni de mi mateixa: m'oblido del que vaig dir, del que vaig pensar.

m'oblido de quina cara tinc i de què feia, què pensava és només un guió molt ben après: i què penso és ja impossible d'identificar.

ho veurem demà: com tot repeteix com les cebes.

se m'acut que he fet hores de camí, que no m'agrada generalitzar. que l'ofensa no és gaire lluny si hom és on no ha d'ésser. que la meitat de coses dites han estat dites per a millorar, i no per a empitjorar.

mai ho podrem saber. mai ho podré saber. pretenies que li trobés sentit al món, de sobte, només fent-me estimar a mi mateixa; i això no anava així. hi ha més fe, al món, que no ciència, seguretat, rigorositat i raó. hi ha més fe...

fe, fe en els números, fe en déu, fe en la raó universal que tot ho legitima i tot ho ordena; fe en la natura, fe en els humans. fe en què hi ha quelcom a l'exterior. que no som els únics que som. fe, i més fe. i més fe. tanta fe, que quan hom desespera, hom mor.

l'altre dia era a "la casa del libro" i un home va preguntar a una venedora sí tenien el cerebro femenino, a continuació la venedora va preguntar-li a una altra venedora: "¿del cerebro femenino quedan?"; i ella va respondre, molt contundent -sense adonar-se de l'acudit que estaven creant amb aquesta situació- "no, no en queden".

ja no hi ha cervell femení. ho pregunta un home a dues dones, i les dues diuen que no. aquesta situació em va fer preguntar què deu ser això del llibre del cerebro femenino i si deu ser interessant i si deu servir per alguna cosa -jo que sóc una dona, i em relaciono la major part del temps amb una dona-. després d'aquestes reflexions estúpides, vam marxar.

i en vaig fer moltes més de reflexions estúpides. aquesta reflexió, que deu ser la veu de la raó, es dedica a fer un fil infinit i continu -no discontinu- de bajandes sense fi. però avui li he posat fi, a aquesta malparida. i no és pas la consciència, no; aquesta està tranquil·la. tot i que jo confonc consciència -sovint- amb el remordiment.

la consciència sense aquesta confusió nostra -de pensar que és només remordiment- és ben bonica. la consciència serveix per adonar-se de quan hom és feliç, de quan hom està agraït, de quan hom, etc. no només del penediment. curiós que, finalment, sempre que diem consciència pensem en remordiment.

com anava dient, aquesta consciència meva ha caigut en deliri. i ja no sap on es troba ni què fa. per a qui pensa i decideix. per a qui critica i analitza. per a qui viu, si viu. aquesta consciència no sap com fer-se desaparèixer perquè cada cop que pensa en desaparèixer no fa més que perllongar el present en què ella pensa.

en silenci, ella es queda pensant que no pensa; però segueix pensant i parlant. i no calla mai, i sempre amb la mateixa veu. un to solemnte i seriós, irònic i crític. és lletja, és bruta. pensa en el vi, en l'alcohol, per a fer-se desaparèixer. diu, potser així podria descansar! però ella mateixa sap que aquesta no és via. és tonta, forta, i vol fer-ho tot sola: no es deixarà ajudar per cap substància si el que vol és solucionar quelcom perpètuament. és forta, diria. valenta, també. es fa trampa a sí mateixa, es deixa caure al terra, flota i flota. però mai se'n va.

mai se'n va.
no sabrà mai si les altres consciències tampoc se'n van. si es pot desaparèixer. creu que ésser és precisament que la consciència desaparegui. creu que de tant pensar i pensar es deixa més fora de sí que no pas a dins.

sovint... sovint parla i parla amb gent, actua, fa gestos, i no sap perquè els fa. es veu a sí mateixa des de fora gesticulant com una boja, parlant com un autòmata. essent qui va ser. seguint el guió que va fer un dia. i no vol viure així. no vol veure's sempre des de fora. com si fes per algú que és fora. com si només comptés l'exterioritat. i això li fa pensar que és curiós, que quanta més interioritat delirant, més exterioritat que fa perdre. i no ho entén.

qui entén res.
avui ha pensat: potser és quelcom desviat. és a dir, potser caldria que busqués el bon camí del pensament. potser caldria que es plantegés les coses d'una altra manera. avui, la consciència ha esdevingut conscient que aquesta consciència és caduca i inútil.

i amb aquesta consciència nova, segurament, a poc a poc, anirà canviant fins a esdevenir una altra cosa.

pd: el text és una cagarada que no he arreglat -ni penso fer-ho. s'hi nota, potser, incoherència i poca cohesió. no demano perdó per això. no tot ha de ser fàcil de llegir. no tot és des del principi quelcom. les idees evolucionen. sobretot amb la paraula, amb l'escrit. bona nit.