Archivos Mayo 2007

un divendres de novembre de l'any 2005 vaig anar a buscar la maria a l'aeroport. abans d'anar-hi, vaig anar a classe d'ètica. per aquella època jo anava a girona en tren, així que vaig passar per una floristeria a comprar una planta (amb flor) per a regalar-l'hi.

crisantems, vaig comprar. vaig anar cap a classe, tota contenta. arribo, i el primer que em diuen és que què faig amb aquesta planta... que és la planta que es porta als morts. no van poder treure'm la il·lusió, però em van fotre una mica. pensava, jo, com pot ser que hi hagi plantes específicament pels morts! sortint de classe, vaig trucar la meva mare i em va dir que es diu planta dels morts perquè són barates i neixen a l'època de tot sants.

vaig agafar el tren cap a barcelona, mirant els crisantems, tant grocs i forts! vaig arribar, agafar un altre tren que em va portar a l'aeroport. un cop allà, un home em va voler comprar els crisantems. jo vaig dir-l'hi que no els venia pas, i em va dir que em donaria el que volgués. i jo li vaig dir que no. cal dir, però, que m'ho vaig pensar i tot. les flors m'havien costat 3 euros. i les podria haver venut per 20 euros, fins i tot! no ho vaig fer, no.

vaig anar a esperar la maria amb les flors i amb un cartell a les mans, ben alt perquè el pogués veure. no pas com aquells on hi diu el nom de la persona que s'espera, no. hi deia una altra cosa. hi deia això: "Regaré todas tus plantas, aunque estén llenas de espinas. Aunque digan que están muertas. (...)" en gegant, i més coses de la cançó Lo mejor que me ha pasado de La habitación roja.

la lletra és aquesta:

Me sigues descubriendo cosas nuevas cada día. Me emociono al recordar la vida que hay en tu mirada. No dejaré que mueran de nostalgia, de tristeza...Regaré todas tus plantas, aunque estén llenas de espinas. Aunque digan que están muertas. Sigo sin poder dormir. Por las noches me despierto a comprobar si mi cuarto todavía es el nuestro. Nuestro cuarto. Te miro, te vuelvo a mirar. Desapareces como una estrella fugaz. Tú has sido y sigues siendo lo mejor que me ha pasado. ¿Qué ha sido de los montes que subimos?. De las flores regaladas. Las ciudades que quisimos fueron nuestras. Los álbumes de fotos que llenamos de futuro. Un pasado para ambos, para siempre en nuestras manos. Aunque digan que está muerto. Y todos los insectos en las flores de mi entierro. Me llevarán con ellos sembrando nuevos tiempos. Colores que nunca conocimos. Tanto amor no correspondido.

després de regalar-li els crisantems, aquests estaven ben macos. així que vaig pensar: quin sentit té haver dit que l'hi regaria les plantes aunque digan que están muertas? al cap d'un temps, els crisantems van començar a defallir i vaig haver de podar-los tots. semblaven morts. vam haver d'esperar un any sencer per veure que no havien mort.

tot això demostra que estic una mica nostàlgica. pensant que la maria marxa demà. i que fa molt que no estem tant temps separades. i que ja fa dies que no és pas que estiguem gaire juntes amb això del final de curs.

una de les coses que em fa estar més contenta últimament és el meu ipod.

vaig a l'itunes, a l'apartat de podcasts i navego i navego i em baixo coses. espero amb il·lusió l'hora d'anar a dormir, i un cop al llit em poso a escoltar el que m'he baixat.

classes d'anglès (amb arxiu de text incorporat amb vocabulari que, evidentment, l'ipod llegeix), d'italià, vídeos en italià divertits, avui m'he baixat classes de filosofia, notícies de The economist i de la BBC, també Mr. Manners, quick and dirty tips, també Great speeches in history per millorar l'anglès altre cop i... etc.

:D

i, per últim, la granja, la pesseta, la negrita i la maria. en blanc i negre per donar-li un toc més solemne al fet que la nostra rèina, la pesseta, ja no és entre nosaltres -ara dorm amb en johnny, allà al cel, amb les seves ales.

al final, la resposta a el sueño de la razón produce monstruos podria ser aquesta -i moltes altres més-: «La petita làmpara que ens dóna llum brilla prou per a tots els nostres menesters.» (de John Locke). la raó ens dóna prou llum per a tots els nostres menesters, i prou.

també atura el somni estúpid de la raó qualsevol frase dels prolegòmens de Kant (i per extensió, qualsevol frase de la Crítica de la raó pura, etc.), que posa l'home al seu lloc. frena l'home de la seva ceguesa exaltadora. el deixa amb els peus a terra i no volant pel no-res. perquè, al cap i a la fi, voler volar quan no es pot volar és ésser en el no-res.

i Hume? què millor que llegir les idees de cristians, deistes-teistes i escèptics per a frenar l'home. frenar-lo, altre cop, de la seva ceguesa estúpida basada en la superstició i l'ociositat. en la gratuïtat de les creences.

patacada, primer, i hòstia ben donada a la cara, després. al final la filosofia és això. et deixa emmudit, sense dir en veu alta gaire res.

seria deixar de ser als núvols, per a poder veure les coses bé. deixar de no ser-hi, de no veure, de no reflexionar, de no entendre, de no comprendre. ser al món, i estar-ne orgullós, de ser-hi.

i només amb persones així -no dic que jo ho sigui, però seria aquest el meu ideal-, es poden canviar les coses.

treballo escoltant frases com:

- las mujeres están hechas (per Déu, s'entén; parlo d'aquell de qui ja vaig parlar fa unes setmanes) para que el hombre las mire.

- un hombre no puede evitar mirar a una mujer.

- las mujeres están hechas para volver locos a los hombres.

- cuando una mujer quiere, el hombre se acuesta con ella.

- un hombre no se puede controlar, si la mujer quiere hacerlo (follar), no podrá evitarlo. así que ir a una discoteca es sinónimo de engañar a mi mujer.

- a mí me enseñan a comportarme con las mujeres. me dicen que las mujeres son frágiles y que siempre necesitan un punto de apoyo.

amb tant de masclisme -jo callo, perquè defensar coses amb qui no es pot raonar és d'allò més esgotador-, al final vaig acabar sentint veus quan vaig anar a dormir.

oh, aquest dimecres vaig fer una visita guiada en anglès; el dissabte de la setmana que ve en tinc una en francès, i el dia abans: l'examen de tercer d'anglès a l'EOI; al cap de cinc o sis dies, oh, examen d'italià i de lògica -no deixa de ser una altra llengua.

l'examen d'italià em fa anar malament. jo pensava que el tenia el 14 de juny, i resulta que no. o sigui que tindré tres exàmens seguits: un un dia, un un altre dia, i l'altre al cap de dos dies. i després l'últim, el 13 de juny.

a vegades penso que estaria bé deixar-me italià per a la segona convocatòria -és que he perdut el dòssier de gramàtica-; però en realitat és fàcil, i si m'ho deixo me'n penediré. o sigui que ara he d'estudiar per a tres exàmens alhora quan jo havia decidit que ho faria tot més espaiat. avui estudio història de la filosofia i lògica, pel carrer i a la nit escolto a l'ipod classes d'anglès, a la feina faig el que puc... i així vaig fent.

m'agradaria aprovar-ho tot, no pas pel fet d'aprovar-ho tot, només; ... sinó aprovo italià, per exemple -que ho dubto, havent-hi dos convocatòries-, l'any que ve no em donarien la beca. i això són molts diners!

vaig a estudiar...

un dia vaig dir que aniria a la biblioteca de la bisbal. no hi vaig anar. ara em qüestiono això d'anar-hi o no. vaig mirar fotografies per internet, i vaig veure el que recordava: hi ha tres taules a la biblioteca de la bisbal.

tres taules!

aquest diumenge aniré a votar i m'ho acabaré de mirar.

bon vent i barca nova, roma roma guera!

avui he escoltat a El club frases estranyes i alienes a la raó humana.

l'entrevistadora ha anat a barcelona a preguntar a algunes persones si anirien a votar o no aquest diumenge -és curiós el fet que hagin anat a barcelona a preguntar-ho després de dir (enfotent-se'n una mica, potser) que hi ha molts catalans que ignoren que diumenge hi ha eleccions, i que ho ignoren precisament perquè la tele només parla dels alcaldables a la ciutat de barcelona-.

un noi ha dit que no aniria a votar perquè no creia que cap candidat el representés. la noia entrevistadora, mostrant les lleis que regeixen el sentit comú d'una societat boja, ha dit que si no anava a votar no podria queixar-se -amb to de retret-. el noi, que semblava talment un ignorant -així el deuen haver volgut mostrar-, ha dit que sí que es podria queixar. ben dit! només faltaria. com pot ser que no votant, de cop, el noi es vegi incapacitat per a queixar-se? com si el fet de no votar li tallés la llengua?

l'entrevistadora li ha preguntat a un altre noi que si aquest diumenge votaria per a castigar o per a premiar. el noi ha dit, tot feliç -per fi podrà venjar-se!-, que aniria a castigar. no cal dir que des d'un punt de vista ingenu -que va bé tenir per a poder ser irònic-, aquesta és una bajanada molt gran. com es pot votar per a castigar o premiar algú?

el que m'ha semblat més trist ha estat un noi que ha dit que sí que aniria a votar, ja que s'ha de fer perquè cada quatre anys se li demana al poble l'opinió. que trist dit així. cada quatre anys. només compta cada quatre anys.

qué és doncs, la democràcia? què es pensa que és la democràcia, la gent? premiar, queixar-se, castigar, opinió cada quatre anys -i després a fotre's-...

torna el jo apoteòsic, divertit i íntim. ple de secrets absurds...

aquest cap de setmana he aconseguit el que m'havia proposat.

avui m'han picat puces a la granja del meu avi, tenint en compte que ja tenia moltes picades de mosquit i altres coses, tinc la pell a topos.

aquesta setmana m'havia proposat estudiar la visita guiada en francès -ja feta el dissabte-, estudiar lògica -fet!-, i començar -i aquest cop de debó- els prolegòmens. l'última part ha quedat mig suspesa per falta de concentració, però, a canvi, he començat a llegir diàlegs sobre religió natural de Hume.

a part d'això, diria que es nota que falta molt poc pels exàmens i que m'estic preparant tan bonament com puc -amb les meves limitacions naturals, i les que, a poc a poc, m'he anat posant volent i sense voler-.

només espero aprovar. i no només per mi -això de suspendre m'ho prendria molt malament-, sinó perquè si no aprovo no em donaran la beca l'any que ve.

per últim: estic fent una llista de llibres que m'agradaria llegir a l'estiu. i em fa tanta il·lusió!

sovint confonc desgraciats i amargats amb fills de puta.
i això és un error. perquè del desgraciat al fill de puta hi ha un trosset de camí, petit, però important.

sovint em deien antisocial. a aquestes altures, sé que no sóc antisocial. s'ha de saber discernir. conec gent molt simpàtica amb els altres, super colegueo total entre tots, woh, woh; i a l'hora de la veritat, és antisocial. ho és perquè és incapaç d'establir una relació normal -d'igualtat, de reciprocitat-. i no és només que no sigui capaç d'establir-la, no; és que es pensa que la relació que té és normal -d'igualtat, reciprocitat-.

jo d'això en dic desviament, disfunció de les capacitats socials. la gent antisocial és aquella que no és capaç d'establir relacions normals.
aquesta gent exigeix el que no té dret a exigir creient-s'hi amb dret, aquesta gent creu que tot el que ella fa és vàlid i normal i que el que fa l'altre no: quan veuen aquesta suposada anormalitat, la diuen en veu alta, esperant que l'altra persona decideixi canviar i adaptar-se a ella.

desviats.

la majoria de fills de puta, simplement, tenen un transtorn de la sociabilitat.

i ara, després de molts anys, m'han fet veure que jo no sóc antisocial. al revés. per a la societat, jo sóc més normal i més útil (més bona).

pd: responc a una mena de trauma que la meva germana em va provocar quan era més petita -devia tenir 12 anys- dient-me que jo era insociable, etc. després de 8 anys, espero haver superat aquesta suposada "crítica" seva.

avui posaré els peus a la biblioteca de la bisbal, i no pas per a votar, no. hi aniré a estudiar. mai ho he fet. em sembla. si hi anava, era per fer treballs. i la bibliotecària s'enfadava i un dia, fins i tot, em va fer un copet a l'esquena per a què calléssim. a mi, per a què calléssim. quines coses.

avui hi aniré a estudiar Kant.

oh, qué feo em va dir.
l'altre boit exfumador noutestimonidejehovà dient amb cara de "no hi entenc res, i amb aquesta ingenuïtat em convertiré en Sant per a mi mateix": oh, com pot ser que fumi la gent. es mor cada dia molta gent de fumar i del sida, no pas de la guerra. no. ja ho entenc, ja. i ja té raó, ja. sí.
del sida per sodoma i gomorra. què hi té aquest tio amb això de fumar? la major part de la seva vida se l'ha passat fumant! (oh, i em sembla que això respon la meva pregunta, però jo també vull fer ús de la meva suposada ingenuïtat i callaré).
deixe'm-ho.

l'altre boit que no calla i les ganes d'apunyalar-lo que em vénen. m'imagino de tot. i no faig res. però m'estic preparant mentalment. faig: OH! la setmana que ve et faré callar, fill de puta!

els exàmens.
de la gran llista de coses que tenia per fer. n'he avançat unes quantes. estic contenta, però encara queden coses. i com que no vaig gaire a classe últimament, la feina em ve per la tarda. estic optimista perquè ho intento tenir tot controlat.

la feina, altre cop. des d'un altre punt de vista.
sembla que seré la nova delegada sindical. m'omple d'orgull poder dir aquesta frase. els de cecéoó de moment son molt vagos i no foten res.
l'altre dia em vaig desfogar fent un còmic de l'encarregada. i un cop fet vaig començar a riure com una boja tota sola dins la taquilla.
ja, ja, ja.

l'humor és pura tragèdia i supervivència.

---
i això per la maria, morena mía:

vamos para el infierno, aunque no sea eterno; bien, bien, bien, que nadie como tú me sabe hacer café... bien, bien, bien. morena mía, si esto no es felicidad que baje dios y lo vea y aunque no sea lo crea: esto es gloria! y por mi parte pongo el arte, lo que me das, dámelo, y dalo bien... pero cuando tu boca me pone y me provoca me muerde y me destroza, muévete bien que nadie como tú me sabe hacer café...

tinc son i vaig a dormir,
però que consti -pel record de demà que es convertirà en obligació- que tinc temes pendents.

tres setmanes per final de curs, qui ho diria, uns cinc exàmens per fer. una visita guiada en francès. molts llibres per llegir i hores per estudiar. ara tot comença, cap amunt; per després caure de cop i desaparèixer.

no entenc perquè tot ha de ser al final. perquè no tenia cap treball per fer, i de cop volen examinar-me... ai,

faré el que pugui.
que és tot.
i no és poc.