Archivos Junio 2007

embarbussament de pensaments, qui ho diria que pensar fa morir? ho diu el llibre, potser. jo no sé si ho dic.

no és convenient dir-ho, fins i tot és fals. és la sensació que fa a qui mira i remira. però és només autoindulgència, potser. un sentir-se especial enmig la merda. com dir que prefereixo ser pitjor que millor només per a no ser igual.

l'estiu ha començat. i ahir hi havia focs. la gent celebra quelcom. jo no sabia ni què. suposo que l'estiu. que l'estiu comença. tots a la platja mirant com el foc s'ho endú tot. totes les absurditats de l'hivern -la febrada de la fred- i totes les paraules estranyes que ens retornen allà d'on erem. fora.

i després tot l'empordà conegut i ja conegut. cada racó és un record. i ara el recordaré, però diferent -tot creant records nous-.

i aquí unes fotos:

___
* sembla que la maria ha tornat! el dia dóna molt de si. i, fins i tot, he treballat.

demà m'escaparé. agafaré un tren demà al matí, ben lluny. i marxaré.

i ningú mai més em veurà fins que jo no ho vulgui. i a l'examen m'hi esperaran, però quan vegin que no hi vaig suposaran que hi aniré el quatre de juliol. i a italià no ho trobaran gens estrany, ja que no he anat quasi mai a classe.

i marxaré ben lluny. sense el mòbil. però m'emportaré la càmera, els patos, les ulleres d'anarsotaaigua. el banyador. i una tovallola. i la targeta amb els diners. i una gorra. i les ulleres de sol.

i ja està.

i marxaré. i agaré un tren. o agafaré un avió. o marxaré amb el cotxe.
ben aviat al matí.
i tothom pensarà que sóc en un lloc, però jo seré en un altre lloc.
perquè jo no he de ser sempre on se suposa que he de ser.
seré espontània. i ningú s'ho esperarà. i els enviaré a tots a la merda. i correré fins caure.

i després m'aixecaré i em tiraré a l'aigua més freda del món. i em banyaré sense medusses. i dinaré ben poc, i una poma. i després agafaré un barco i me n'aniré a formentera.

i llogaré una moto. i aniré de punta a punta, i quan me n'hagi cansat agafaré un avió i me n'aniré a mèxic, i després agafaré un altre avió i me n'aniré a Atenes. allà hi llogaré un cotxe. i també agafaré barcos per anar a les illes. i després passaré una estona pel Marroc. i saludaré a tothom.

i no tindré mòbil.

i a la feina em buscaran. i em voldran fer fora. i tindran raó. i jo els diré que no em venia bé d'anar-hi. que tenia coses més importants a fer. que la meva vida no és només quedar-me allà com una imbècil amb un segurata al meu costat.

i el quatre de juliol aniré a fer l'examen i treuré bona nota. i després tornaré a marxar.
i ningú sabrà res de mi.
i jo podré marxar.

després faré un interrail per tot Europa. passant pels països escandinaus. i des de Finlàndia me n'aniré a Rússia. i els molestaré. i els faré flaixos a la cara. i els insultaré. i els faré calvos. i de Rússia me n'aniré cap al Japó. després a Hong Kong, on aprofitaré per comprar-me un objectiu nou per a la càmera. un macro. per a veure les coses de més a prop.

i seguiré sense aparèixer.
perquè no cal que apareixi. sóc prescindible de molts llocs. o això vull creure.
no cal que faci res.

quan me'n cansi, tornaré.

serà abans del setembre. així podré tornar a començar les classes sense haver-me sentit perduda dins del meu món. hauré sortit, pres distància. entès. viscut intensament -la por d'estar fora. hauré escrit. m'hauré avorrit, potser. però ho dubto.

això sí, eh,

fa dies que ric per qualsevol tonteria. i ric sola. quanta gent riu sola? poca gent riu sola. jo m'hi he fixat en això.
a vegades la gent només riu per demostrar que ha entès quelcom, i que aquest quelcom el fa riure.

o riu per l'altre. per comunió. compartir. solidaritat. sociabilitat. totes aquestes coses.

jo també. no sóc pas aliena a la humanitat sencera.

però últimament ric sola. fruit de la meva soledat. ric sincerament, i sola. ningú em veu riure. ningú m'escolta. ningú em mira la cara. ric, i ric molt.

suposo que m'estic tornant boja.

escric això perquè m'ha fet molt riure que li he dit a la meva germana pel MSN que aniria a veure una cosa al yutub i he escrit "www.youtube.es" i de sobte m'he trobat una pàgina que no era la que jo buscava. és una pàgina sobre la memòria.

i això, en aquests moments en què estudio i tinc paranoies, m'ha fet molta gràcia.

i ric.

___

PD: ara ja no tinc por en escriure qualsevol paraula mal escrita sense posar-li cursiva, o sense buscar-la del tot al diccionari -tot i que ho segueixo fent. i no em fa por perquè com el IEC tard o d'hora o legalitzarà tot, ja no em fa falta saber-me normes gramaticals. jo el D de català me'l treuré quan l'IEC decideixi que sigui legal escriure malament els pronoms.

hahahahaha.

feia dies que volia dir això. i no trobava el moment. ara ja l'he trobat.

recordo que fa temps vaig escriure que hi ha realitats que semblen no ser realitats, o que comencen a ser realitats al cap de molt temps d'haver esdevingut realment realitats. ara penso que aquestes realitats, simplement, no eren importants i per això sempre eren com fantasies que mai havien existit.

atès que últimament visc el present -aquest preciós present, regal, potser, no?-, no penso en la realitat de demà ni en la d'ahir. estic perduda en quant a temps. no m'hi fixo. no sé quant temps ha passat des que X, ni des que Y. això pot ser molt bonic, dit així, es preciós, sí. però també comporta problemes. un problema és que si el present no t'agrada -perquè t'esclafa i et demana que facis el que no vols fer-, el fet de no tenir un futur en el qual pensar -on tot serà millor-, provoca que la mirada sobre el present et caigui a sobre i et xafi fins a enfonsar-te a terra.

això és el que m'ha passat avui.
la falta de perspectiva. la falta de distància. pensar que demà és demà i en tant que demà no en puc parlar, pensar que ahir, no sé pas què era ahir. i quedar-me aquí, en el present. estimat i fotut present. sí que diria que he viscut més intensament que no pas altres dies. potser és això el que no puc suportar.

la intensitat. sentir que cada dia és un, llarg, insubstituible, únic. aquesta intensitat, difícil de suportar, comporta una mena de visió reveladora sobre la vida. la ment està en una mena d'stand by observador. les hores són amb mi, i no passen pas si jo no vull que passin. el control del dia, del quèfer, de tot.

desvario perquè en tinc ganes.
què puc fer per escapar d'aquest present ineluctable? ara mateix penso que res. penso que sempre serà així, per això la perspectiva d'un demà diferent no m'anima. no existeix. tot m'avorreix. però no avorreixo la vida.

simplement, tot és molt simple. les hores són així.

que difícil és viure intentant no fotre gaire cas a l'oci, a les sortides amb amics, etc.

que difícil ser humà quan intentes només suportar-te durant hores a tu mateix i no pas res més.

oh.

sí.

que bonic.

el meu cap ha petat d'alguna manera i es nega a estudiar -ja fa uns dies que s'hi ha negat-. i ara què he de fer?

m'imagino a mi mateixa a l'examen oral d'italià sense dir ni mot, callada, expectant i escoltant. desitjant que m'aprovin només pel fet d'haver tingut els collons d'anar allà i fer el ridícul de no dir res.

i m'imagino fent l'examen de pensament medieval. inventant-me coses d'on pugui, tirant de reserva cerebral. exhaurint la memòria. i què més? espero que em toqui un text que sàpiga de què va, almenys. i espero que em toqui desenvolupar un tema del qual, com a mínim, n'hagi sentit a parlar.

a part d'això, la meva vida és pura merda. ni disbauxa ni estudi. resclosa dins de casa, sense llum natural per culpa de la calor. esperant passar el dia, però vivint el present -qui vol anar a dormir sabent que no se sap res?-.

desitjant que aquest sigui l'últim post que tracti el tema dels exàmens -i no el tema de "resultats d'exàmens"-, m'acomiado de mi mateixa, desesperadament,

emma!

______________________
per a novetat: de moment tot aprovat. de tal manera que si suspengués demà i l'examen de recuperació de l'examen de demà, tindria dret a beca l'any que ve. així, doncs, em queden dos exàmens. no he estudiat quasi res -per no dir res-. però potser tinc sort, i recordo quelcom dels llibres llegits.

només ho faig per un motiu (no em refereixo a escoltar la ràdio, sinó a una altra cosa ben bonicota):

si no ho fes,
el quatre de juliol.

i fins el quatre de juliol: altre cop calor i bogeria.

la saviesa va follar-se a qui no havia de follar-se, va sortir disparada d'allà on era, i va reproduïr-se, després -per embaràs psicològic- i va crear el déu que ens ha creat. i aquest déu, ignorant -ignorava el passat de sa mare, que feia tanta falta saber i que mai podria saber perquè no el podria veure mai-, va fer el nostre món utilitzant com a model les ombres que ell mateix com a ignorant veia.
total,
vivim en un món desastrós. els homes som aliens al món perquè hauríem de viure allà on va viure la saviesa abans de precipitar-se en conèixer. i només els que tinguin l'aire del déu suprem (el pneuma) podran retornar a la pàtria perduda.

l'home, doncs, és una puta merda d'home. desgraciat des del seu naixement. sense possibilitat per fotre res. fet de fang, d'ombra, de precipitació i el seu pare és fruit d'un embaràs psicològic.

bé, aquests són els pensaments g n ò s -t- ics (ho poso així perquè no vull que de cap manera algú ho busqui i em trobi. quina vergonya) del segon segle de la nostra era -era després de Jesús-. neo -pl - a tònics, en deien. quelcom semblant.

segueixo estudiant?

___________
* no hauria d'haver estat estudiant?

se'm dóna molt bé planejar viatges. fins i tot he arribat a plantejar-me de dedicar-m'hi. però si m'hagués de dedicar professionalment a tot el que se'm dóna bé... (sense modèstia!).

ahir vaig planejar un viatge a Rovaniemi (capital de Laponia) i el viatge en si (sense comptar hostal/hotel/cabanya) surt per 139e (bitllets d'avió BCN-Hèlsinki) + 37,5 bitllen de tren des de Hèlsinki fins a Rovaniemi anada i tornada. 200 euros i pico.

l'hotel? ja n'he trobat al centre de la ciutat per 50 euros la nit dues persones. serien 3 nits, 150 euros. en total: 350 euros. si hi afegim els bitllets de la maria: 550 euros en total.

tenint en compte que a les agències de viatges cobren els viatges a Laponia a 1200 euros per persona -com a mínim-, la veritat és que em va sortir prou bé.

així que aquest estiu el que penso fer és estalviar per poder anar-hi quan acabi la temporada a la feina i tingui 5 dies de festa (saltant-me classe, evidentment).

PD: algun seguidor de Julio Médem trobarà alguna coincidència entre la meva vida (i la web) i les pel·lícules d'aquest director. l'any passat a formentera? i ara al cercle polar àrtic? a laponia? hm. sí, és clar. lucía y el sexo i los amantes del círculo polar.

PD2: a formentera hi penso anar igualment.

i un altre dia...

aquí hi ha una foto feta l'altre dia.
i també un poema escrit el 14 de desembre del 2003. en llegir el poema m'he posat a riure -en realitat no era un poema, eren divagacions escrites en un *.txt-. i he pensat que a aquests arbres -si poguessin riure- els faria riure el poema en si. quines coses.

141203

demà lluitarem amb els ulls tancats
i sense cap somriure a la cara
demanarem perdre.

demà els dies s'acabaran
i totes les il·lusions seran enterrades.

demà
la mort ens visitarà
i li parlarem col·loquialment.

sóc incapaç d'estudiar lògica. m'invento mil excuses, me les crec, les executo. i quan acabo sempre queda estudiar. l'examen. o els exàmens, que me'n queden tres.

m'avorreix estudiar lògica. de la mateixa manera que m'hagués avorrit estudiar italià el dimarts. de la mateixa manera que m'hagués avorrit estudiar història de la filosofia el dia abans de l'examen... i això és perquè ja he estudiat.

sí, aquest quadrimestre ho he fet tot a temps. llibres llegits, exercicis, deures, estudiar. i quan ha estat hora d'estudiar no he fotut res. però, és clar, mai se sap. i almenys he d'estudiar unes fòrmules que no em sé. però no puc.

a veure si s'acaben els posts avorrits que parlen d'exàmens. si no s'acaben, començaré a avorrir-me de mi mateixa, de la web i del món en general.

i al final t'adones que
fer fotografies
és veure i després captar llum.

que difícil és tornar a l'origen, a vegades.

l'etimologia sempre serà la meva guia, la meva bíblia, el meu diccionari.

pd: coses de mi. m'agrada captar, no modificar. preparar és fer arquitectura efímera. i l'arquitectura efímera és per ser vista al moment i prou. fotografiar és el moment, també, el present, inintercanviable per un altre present, però durable en tant que fotografia. la llum ve, l'esperem. tots. mil matisos diferents per a veure i admirar. mil instants diferents: primavera, estiu, tardor, hivern. colors i llum. tot. tots.

el primer que faig en anys i panys!

___
* primera foto de la sèrie d'autoretrats fets cutrement.

suspenc el judici per falta de cervell disponible per a afers útils que requereixin molt de cervell.
m'he llançat i ara només puc escoltar techno.

d'aquí a poc podria tenir una revelació. la vaig tenir, de fet. la cosa era: claredat mental. aquests moments de lucidesa extrema.

aquests moments en què sembla que jo -que el meu cervell, la meva ment- sigui present i només present. és a dir, eterna. moments en què noto que no tinc límits, i ho noto perquè no noto ni tan sols que aquests hagin existit. són instants perduts en l'eufòria d'un cervell que, en el fons, està sol -com tothom dins de la seva ment. com tothom en el seu pensament.

ara només puc tenir els ulls oberts. el cervell aturat, expectant. disposat a parlar en poques coses.

PD: una de les novetats que tinc previstes per aquesta temporada nova que comença a l'estiu és la introducció en aquest blog de posts que portin el títol de: "Moments metafísics". són moments que tots tenim. abans, de fet, n'he descrit un que ben bé podria semblar una mica metafísic -no del tot.

la meva intenció és exposar aquí, amb innocència, aquells moments metafísics en què hom es creu déu i senyor de l'univers ja conegut. sí, tot això ho vaig pensar a les 3 de la matinada l'altre dia, que no podia dormir. i com que mai recordo què he pensat a les nits, m'ho vaig apuntar al mòbil... de tal manera que al cap de dos dies vaig veure aquell missatge encriptat i vaig pensar: i això què collons és? oh, era un missatge que jo mateixa m'havia "enviat", però mal escrit, en clau i abreviat.

normalment no faig cas als meus pensaments nocturns. són ebris, aventurats i revolucionaris -tanmateix, són necessaris, "realistes", correctes i raonables. de nit, hom creu que tot és possible. de dia, veu que no ho és. jo, en concret, de nit sóc feliç. tot és al seu lloc. però de dia em costa més ser feliç -aquí a casa, sola, per exemple.

el cas és aquest. que em faré cas. a veure quins moments metafísics -també es podran anomenar MMF- tindré, veuré, experimentaré (!), etc.

d'aquí una estona sortiré de casa per anar a fer l'examen de 3r d'anglès de l'EOI. està a punt -no, ja ho fa- de ploure a bots i barrals. hi aniré en tren.

en tren. fa poc vaig tenir un malson. era jo anant a girona i tornant quan hi estava a punt d'arribar perquè no suportava haver d'anar-hi en cotxe. no m'agrada! ja n'estic farta. fins l'any que ve no podré anar-hi. em fa mandra anar a girona. a la biblioteca. a classe. a el que sigui.

oh.
per això no vaig anar a classe l'últim mes de classe. per la meva salut mental va ser millor no anar-hi que no pas anar-hi.

i ara faré el meu primer examen. i dimarts l'altre, i dimecres l'altre, i divendres l'altre, i dimecres l'altre. i demà, també, la visita guiada en francès.

aquest és el meu calendari per aquests dies. buf.