Archivos Agosto 2007

setze llibres llegits des del 15 de juny fins avui 30 d'agost.

Jünger, Ernst @ La emboscadura
Savater, Fernando @ La vida eterna
Dostoyevski @ Memorias del subsuelo
Calders, Pere @ Aquí descansa Nevares, i altres narracions mexicanes
Auster, Paul @ La nit de l'oracle
Handke, Peter @ Carta breve para un largo adiós
Allende, Isabel @ De amor y de sombra
Loriga, Ray @ Trífero
Kundera, Milan @ La despedida
Auster, Paul @ La invención de la soledad
Rulfo, Juan @ Pedro Páramo
Martín Vigil, Jose Luis @ No hay lugar para inocentes
Saramago, José @ Ensayo sobre la ceguera
Süskind, Patrick @ El perfume, historia de un asesino
Frank, Anna @ El diari d'Anna Frank
Pamuk, Orhan @ La casa del silencio

hi hauria d'haver un ritual que celebrés la fi de l'estiu.
un comiat. un adéu.
jo ja penso en aquest final -també ineluctable, igual que el present. hi penso perquè la maria se'n va d'aquí a 13 dies a màlaga. i perquè l'última setmana que passarà aquí treballarà de tardes: torna a casa a les 22.00. així que no hi haurà temps per fer massa coses. i l'estiu, de cop, sense que jo ho volgués, sense haver-hi pensat, s'acabarà -més o menys- la setmana que ve.

i tots els cops que vam dir que aniríem a la platja? cada cop que hi vaig em sembla que em queden milers de cops per anar-hi, encara. i no n'hi queden tants, de cops. no ho entenc. el temps ha de passar, això no li puc pas retreure. l'hem d'aguantar. s'ha de fer. les decisions, i totes les coses lligades al temps -començant per nosaltres mateixos-... no, no puc pas canviar res. ni el món. res.

encara em queda el record del que serà: formentera a l'octubre.
i em fa il·lusió anar a Finlàndia. aquests dies estic planejant el viatge.

també pensem amb la maria en anar a amsterdam. no sé quan. al febrer? a veure quan es pot.

no vull que comencin les classes.
no vull.

m'agradaria que hi hagués un espai de temps buit on no hagués d'anar a classes ni anar a treballar. ni saber que tard o d'hora ho hauré de fer. però aquest temps no existeix. el descans, el relax, aquestes coses. no. no les podem tenir. encara no.

començar les classes sense ganes.
ai, quina mandra.

espero canviar d'opinió. tinc un mes per a fer-ho.

ens trobem sota el jou.

i al jou li encanta exercir de jou.

qui no vol ser jou?

jo no vull ser jou.

em fa por la gent dòcil. em cau malament. m'acaben fent llàstima.
prefereixo els fills de puta. és tan fàcil mirar-los. no dir-los res. passar d'ells. ells fan tot això que acabo d'enumerar, per què no podria fer-ho jo?

en canvi, els dòcils. els bons. quina gent, aquesta! per a mi són eterns innocents. ningú els ha de fer mal! no s'ho mereixen.
em cauen bé, sí. en el fons, sí.

però m'incomoden. em fa por que algú els foti una òstia i no sàpiguen què dir.

és curiós: estic segura que molta gent, en mirar-me, es pensa que jo sóc com aquests dòcils que estic descrivint. no, no ho sóc.

i quants menys favors demani, millor.

tot això ho dic pensant en una experiència:

- a la feina, estic més còmode quan ve una guia emprenyada que ni em saluda. aquestes són les que m'agraden. els dic hola i no em contesten, els dic que passin i em miren amb mala llet.

- em fan sentir malament, en canvi, les guies que em fan cas al 100%. saluden somrient. i no paren, no paren de somriure en tota l'estona. a més, és un somriure sincer -no com el meu, que molt sovint és tan hipòcrita que arribo a fer-me por a mi mateixa-. aquestes guies són tan bones... ho accepten tot sense queixa. esperen les meves ordres...

no m'agrada que esperin les meves ordres.
no m'agrada que esperin les meves ordres.

m'agradaria que no em fotessin ni cas. que volguessin discutir. mala llet al món!

tot això no sé perquè em passa.

_________

vaig llegir el llibre El perfum, història d'un assassí. el llibre està bé, però no entenc perquè tothom s'emociona i diu: "oh, oh, oh, aquest llibre és fantàstic, oh" quan se'n parla, del llibre. jo no el trobo tan fascinant. trobo que és una història com una altra, però amb una novetat: la descripció d'un món que sovint ignorem. el món de les olors. a part d'això, no és una gran història. fins i tot em fa cosa anar al revés de la gent, i haver de dir que el llibre no és una meravella.

altres llibres m'he llegit: com ensayo sobre la ceguera. aquest sí que està bé.

ara llegeixo El diari d'Anna Frank i un nus s'instal·la a la gola quan em paro a pensar que aquesta noia no va poder crèixer. que no va tenir temps. que la seva vida va ser tan curta. m'agrada el llibre perquè és molt sincera. a mi em costa molt ser així de sincera, fins i tot en privat. em costa tant convertir en pensaments el que sento sobre la gent. i em costa perquè no vull ni saber-ho. no vull opinar sobre la gent. em fa la sensació que emetre judicis sobre la gent és de prepotent. no els vull jutjar. ja només pel fet d'escriure això em semblo una boja, però bé: què hi farem.

______

ahir vam anar al correfoc. i a vegades em vaig deixar portar pel meu pensament... i em va fer feliç. hom -jo- intenta ser present sempre en el present, i es fa difícil. és una feina dura que provoca molt d'estrés i nerviosisme -aquest és el preu que estic pagant-. però quan em deixo anar, oh, per uns instants...

el que em va agradar més del correfoc va ser el final.
érem tots a la plaça del castell ballant com bojos per a no cremar-nos amb les guspires i, de sobte, la música va plegar. la llum també. va començar la pirotècnia. tots vam voler ser a terra, asseguts. vam seure com vam poguer. uns a sobre dels altres. jo estava recolzada a les cames d'algú. al meu davant hi havia algú que tenia el cap a sobre dels meus peus. a la meva dreta algú estava tan a prop meu que quasi li sentia la respiració, i a l'esquerre hi tenia l'eterna maria. tots miràvem els focs mentre escoltàvem una cançó estranya i melanconiosa. a la traca final tota la plaça va vibrar. els batecs dels focs artificials semblaven els de la gent de la plaça. i així vam acabar.

__

el pitjor de tot va ser tornar a casa passant pel passeig i trobar-me una antiga amiga de classe. jo no anava beguda, i les circumstàncies no eren les apropiades. em va fer dos petons sense tocar-me. els va fer a l'aire. es fan petons a l'aire? jo pensava que es feien a les galtes. quin fàstic els petons idiotes de la societat estúpida. quin fàstic el món, a vegades! no em diguis de fer-nos dos petons si no penses ni tocar-me! què et penses? que et cremaràs, si em toques? no ho crec, que et cremis. toca'm. toquem-nos. òstia puta. sí. va ser un desastre trobar-me aquesta noia. una de les rivals que vaig tenir quan era més petita i encara tenia la necessitat -i encara la tinc, no?- d'imposar la raó i la veritat al món dels estúpids.

__

estic essent tan sincera en aquest weblog abandonat que el que em semblaria més normal de fer ara mateix seria tancar la web com si res d'això hagués escrit, i així esborrar-ho tot d'un click. però no ho faré, no, no ho faré.

la sinceritat no m'hauria de perdre. la integritat la guardo, encara que la gent sàpiga. sàpiga coses de mi.

bon dia.

faig el que fa temps volia fer. sembla que estigués en deute amb mi mateixa i m'estigui pagant ara el que em debia (a plaços, això sí).

què em dec?

eren uns quants llibres per llegir. recomanacions eternes de fa anys que mai vaig arribar a disfrutar... i ara ho faig. ara ho llegeixo. em pago el que em dec.

sona estrany.

poca cosa més.

al final hom arriba a la conclusió que les empreses estan boges.
i que sembla que corrin vents llunyans.

tenen tanta por... por de què? sembla que només hagi de tenir por qui no es cregui legítim de ser qui és. i aquest fet ens mostra la seva debilitat.

pobrets.
que no es creuen mereixedors de cobrar el que cobren. de fer el que fan.

això ho dic ara, però ja ho sabia abans.
i això ho sap tothom. també Ells.