Archivos Noviembre 2007
aquesta nit la maria no ha dormit ni una hora. va estar fent un treball fins cap a les 6 del matí. no sé pas com deu estar ara, però no crec que estigui gaire bé.
II
jo ara aniré al cap a fer receptes, a la farmàcia i a ca la meva àvia.
III
el que faré després, no ho sé.
el disseny anterior el vaig fer a finals de maig de l'any 2004. ho recordo perquè vaig aprofitar per fer-lo quan vam acabar els exàmens finals de 2n de batxillerat (i se suposava que havíem d'estudiar per la sele). vaig estar-m'hi tres o quatre dies. sense parar.
aquest cop m'ha passat el mateix. els dies de festa me'ls he agafat jo. no he anat a classe. he estat hores i hores davant l'ordinador, sense ni tan sols adonar-me'n. fa por.
la novetat: hi ha un fotolog.
més novetats: el disseny de la meva germana també ha canviat substancialment. em sembla que l'actual és molt millor que el d'abans.
la maria té un weblog, per fi. de moment no escriure la direcció aquí, tot i que no cal pensar gaire per a descobrir quin és.
el disseny dels comentaris és molt millor. ah, i per fi es poden posar categories (tot ben ordenat!).
i el que he d'intentar solucionar: les imatges de la capçalera a l'anterior disseny eren aleatòries. d'aquí a uns dies, suposo, tornaré a fer que siguin aleatòries.
si el castellà us produeix urticària: ho sento. he intentat traduir tot el que he pogut, però hi ha coses que se m'han escapat.
fins aviat.
PD: ja tinc ganes de publicar fotos al fotolog. hmm... vaig a estrenar-lo ara!
Los Piratas @ El equilibrio es imposible
a partir d'ara tornaré a fer allò que feia abans de dir què estic escoltant quan escric el post o quan el començo a escriure. porto jo 42.545 paraules escrites. la novel·la està prenent forma, i jo sense ni adonar-me'n. sóc d'aquells escriptors (m'acabo d'autodenominar escriptora!) que escriuren i escriuen i a mesura que van escrivint, el que escriuren va prenent forma.
quan escrivia poemes em passava el mateix. a més, quan escrivia poemes, les quatre primeres línies de cada poema eren esborrades posteriorment. jo en deia, d'això, escalfament. eren línies estúpides que no tenien cap sentit, però em permetien escriure el poema. amb la novel·la m'ha passat el mateix. el principi de la novel·la és fastigós. el canviaré, més endavant. però sense el principi, no hi hauria final. i aquest final està arribant.
aquesta tarda, o més tard aquest mateix matí, posaré fotos. ja en tinc ganes!
a partir d'ara, almenys un cop de setmana, agafaré un llibre (preferiblement de filosofia), obriré una pàgina a l'atzar, i en copiaré aquí un fragment.
començo avui. sóc al llit. la maria dorm al meu costat. jo, nerviosa, passo el temps al portàtil. sis per cent queda, només, de bateria. tindré temps? m'aixeco i, sense fer cap pas, m'atanso un llibre estirant el braç. quin agafaré? sense saber quin podria sortir i abans d'anar a buscar-lo: el cinquè començant per l'esquerre. Tratado político de Spinoza. llàstima, hagués preferit La república.
Por consiguiente, un Estado cuya salvación depende de la buena fe de alguien y cuyos asuntos sólo son bien administrados si quienes los dirigen quieren hacerlo con fidelidad, no será en absoluto estable. Por el contrario, para que pueda mantenerse, sus asuntos públicos deben estar organizados de tal modo que quienes los administran, tanto si se guían por la razón como por la pasión, no puedan sentirse inducidos a ser desleales o a actuar de mala fe.
tot i els tres segles i pico que aquest fragment porta escrit, em sembla interessant rellegir-lo. el text s'entén perfectament i, per evident que és, sorprèn.
bona nit.
em queden sis dies.
34.643 paraules.
la novel·la avança. hi ha, ara, un moment agredolç. alegria i tristesa. tot junt. la contradicció que tots portem a dins. el problema es va arreglant, la vida va continuant. l'ara no coincideix amb la primera pàgina. continuaré fidel a aquella primera pàgina o la reescriuré de nou? serà un final feliç. en tinc tantes ganes... vull un final feliç. però, cal, aquest final feliç? sí, potser sí.
I
al final arribaria el moment de preguntar: sóc jo que em margino, o són ells que em marginen? em sembla que hi ha una barreja de les dues coses.
diria qu'n dels motius de la meva marginació és que no vull cedir. no vull passar per l'aro. no vull fer cas a aquella veu imperant del darrer post. no ho suporto. no entenc perquè sempre hi ha d'haver algú que agafi la veu i parli per tots (sense haver estat escollit explícitament).
hi ha una mena de borreguisme que afecta molta gent. és més fàcil, suposo, deixar-se portar i fer que algú altre decideixi.
aquesta reflexió, ara mateix, em sembla infructuosa (per evident).
II
al matí em costa molt estudiar. i, a casa, encara més...
una constant que es repeteix: la veu d'uns se sent més que la veu dels altres. aquesta veu d'uns no cal que sigui una veu forta per a què sigui escoltada per més gent. ni això vol dir que la veu dels altres sigui una veu fluixa, quasi imperceptible. això no hi té res a veure.
hi ha certes veus que es fan escoltar. no perquè tinguin raó, no, tampoc és aquest el tema. es fan escoltar.
hi ha gent que neix per a ser líder. que neix per a ser escoltat, encara que no tingui res interessant a dir. hi ha gent que capta la mirada d'alguns dels altres, i fa que molta gent calli i deixi de parlar.
hi ha gent que creu, perquè la vida els ho demostra contínuament -pobrets, ells, que mai podran distanciar-se de si mateixos per a poder reflexionar-, que la veu d'uns és més important que la veu dels altres.
és a dir, que hi ha veus més importants. que hi ha jerarquia on no n'hi hauria d'haver. que el vot d'uns és més important que el vot dels altres.
jo he tingut sort: tota la meva vida, en veure'm envoltada de gent així, i veure que la meva veu no era escoltada, no pas perquè no tingués raons, sinó perquè, simplement, no era la veu d'uns; bé, tota la meva vida he pogut anar reflexionant sobre aquest fet. quan dic tota la meva vida em refereixo a tota la meva vida, literalment. des que sóc petita, i ara parlo fins i tot de quan tenia 2 anys, i no exagero perquè no en tinc necessitat, que he vist com la veu d'una gent compta molt més que la veu d'uns altres. hi ha altres que es deixen fer, callen. de fet, no cal pensar gaire per a veure que qui dóna veu a aquesta veu d'uns és precisament la veu dels altres. hi ha gent que ha nascut per a admirar i per a què pensin per ells. hi ha gent que ha nascut per a no fer sentir la seva veu. hi ha gent que ha nascut per a creure en les dictadures, per a recolzar dictadures. hi ha gent que ha nascut per a ser manada, dirigida. sí.
hi ha gent que ha nascut per a manar, per a fer-se escoltar, per a ser soberbs i pensar que la seva veu és més important que qualsevol altra. hi ha gent que ha nascut per a no reflexionar sobre aquest fet, perquè hi estan massa immersos.
avui, a classe, he perdut la fe de nou. es repeteix el mateix patró, any rere any, a la meva vida. la meva veu mai serà important. és igual els motius que jo pugui tenir. és igual tot.
PD: només em podré fer escoltar escrivint, actuant.
I
ah, demà o demà passat o algun dia d'aquesta setmana posaré aquí una llista de llibres que m'agradaria que em regalessin. així, si algú vol fer-me un regal per nadal o per cap d'any o per quan sigui, ja sabrà què pot regalar. no crec que hi hagi ningú que tingui la intenció de regalar-me un llibre. crec que fa anys que, a part de la maria, ningú no me'n regala cap. però ja ho veurem. de tota manera, posant la llista aquí també em deixo clar a mi mateixa quins són els llibres que m'agradaria tenir a casa.
II
parlant de llibres, aquest divendres s'acaba el meu càstig a la biblioteca. ja podré treure llibres. tot i que, ara, després de 5 mesos sense treure'n cap, em sembla quelcom estrany i innecessari. no tardaré gaire a canviar d'opinió...
I
quan tot es remou, tot surt a la llum. res pot esperar en el fons de la foscor gaire temps.
II
avui he anat a totes les classes. aquesta frase no és trivial, com es podria pensar... he anat a totes les classes. a l'última m'adormia, cosa molt estranya, perquè jo a aquesta classe mai m'havia adormit (ta del coneixement).
III
a classe de literatura ha vingut un home que tradueix obres catalanes al neerlandès. ha fet una xerrada prou interessant. interessant en la mesura que ens ha explicat coses sobre un món que no coneixíem.
IV
avui he estat a la biblioteca una altra estona. em va molt bé, ja que rendeixo molt en poca estona. per fer el que faig en una hora a la bibliteca, necessitaria tres hores a casa. o més. i no exagero. faig deures, i avanço, encara que sigui poc. així puc tornar a casa sense sentir-me culpable. ja vaig pel capítol IV d'introducció a la ciència política. està bé.
V
avui he anat a ioga. se suposa, o això semblaria, que després d'una classe de ioga hauria d'estar tranquil·la. això a mi no em passa. estic més nerviosa que quan hi he entrat. suposo que amb el temps s'arreglarà.
VI
des de petita que intento concentrar-me i no pensar en res. quan dic petita em refereixo a petita de veritat. ja de petita em sorprenia que la ment no parés de pensar en cap moment. intentava aturar la ment, però no podia. pensava que no havia de pensar, i això ja era pensar. després d'aquest primer pensament, se'n seguien molts més. han passat anys, bastants, més de deu, i encara segueixo intentant no pensar en res.
VII
això últim ho he dit en referència a les classes de ioga. a ioga ens diuen que deixem la ment en blanc, que no pensem en res. i que si no podem fer això, que ens concentrem en la respiració i només en la respiració. la professora és conscient que la ment tendeix a marxar i a fer el que vol, així que ens va repetint que ens hem de concentrar en la respiració.
VIII
ho aconseguiré, algun dia? podré no pensar en res? a mi em sembla una fita molt difícil d'aconseguir. més que ser presidenta de Catalunya. la comparació és realment estúpida, ja que jo mai voldria ser tal cosa, i, en canvi, sí que voldria deixar de pensar. així que no em feu cas, altra bajanda ha sortit.
I
avui a classe Marx. era evident, era d'esperar: he sortit de classe enfadada, indignada amb el capitalisme.
algú haurà de canviar el món. com es fa, això? a vegades m'agradaria enlairar-me i mirar-m'ho tot des de la distància. poder veure com les petites formigues corren i s'amaguen cap aquí i cap allà. però no puc. estic destinada a viure aquest moment social, i només aquest. no puc copsar la realitat present. m'hauré d'esperar.
II
a vegades no m'agrada escriure en aquest weblog. penso que de tot el que dic algú en podrà esperar conseqüències d'algun tipus. i no, no n'hi ha de conseqüències. la vida és més tranquil·la del que sembla i, sovint, l'únic que et dóna són sorpreses.
III
avui he vist que la matrícula a la UNED ja estava cobrada. m'havia ben despistat, tu... ja tinc el calendari d'exàmens de la UdG i també el calendari d'exàmens de la UNED. començo el 10 de gener amb el lliurament d'un treball a la UdG i acabo el 5 de febrer amb un examen de la UNED. a la UNED hi ha dos dies per a escollir per fer l'examen. si el primer no et va bé, ja ho faràs el segon. jo he escollit el segon. aquest any tindré temps per estudiar. però ho hauré de fer per nadal. com sempre!
IV
quan sé la data dels exàmens és quan m'activo. miro el calendari i m'adono que falta molt poc per nadal, que a sobre anirem a amsterdam i a veure l'ismael serrano a granada. que no queda gaire! que no m'he llegit res de l'idealisme alemany i que em fa la sensació que a filosofia del llenguatge no he fet res de res... i m'estresso. i aquí és quan tot el procés comença.
avui ha estat el primer dia que m'he quedat a la biblioteca. s'ha fet fosc,... com els altres anys.
V
havia tingut ganes d'abandonar la novel·la. la protagonista em sembla imbècil i, a sobre, té un nom gilipolles. la coprotagonista no apareix tant. i no sé com explicar al lector el fet que, de cop, el 'problema' sigui un altre. no em sembla que estigui seguint cap mena de guió. no té sentit la novel·la. sembla un cor de la ciutat ben boig. tot i això, avui he recordat el meu objectiu real: arribar a les 50.000 paraules el 30 de novembre. no vull abandonar! no ho he de fer! és un propòsit. quan ens apropem a finals de desembre i faci memòria de tot el que he fet aquest any, podré dir: al novembre vaig escriure una novel·la.
VI
sí, aquest any han passat bastantes coses. situo el començament d'any a l'abril, quan la pesseta va morir. però de gener a abril van passar moltes coses. fins i tot va nèixer en luar. si és que la vida és plena de coses, sempre!
avui tinc ganes de fer-me un petit qüestionari a mi mateixa. és una manera d'intentar recordar coses, i de fer que les pugui recordar en un futur (refrescar la memòria, treure-la al carrer, que li toqui una mica el sol i la tramuntana, després cap a casa altre cop, dins la foscor del meu cervell).
la 1a pregunta és: quina és la cançó que més m'ha fet plorar?
la cançó que més m'ha fet plorar és From the edge of the deep green sea de The Cure. és una cançó "llarga" (relativament llarga) que se'm fa curtíssima. val la pena escoltar-la mirant la lletra, que és molt bona. el primer cop que la vaig escoltar va ser l'any 2004. avui, diumenge nostàlgic de tardor, l'he reescoltat després de 2 anys sense escoltar-la. just quan la cançó arriba per la frase "Why do you cry? what did i say?", jo ja estic plorant.
la 2a pregunta és: quin és la història d'amor llegida en un llibre que més t'ha agradat?
la història d'amor entre Horacio Oliveira i La Maga al llibre Rayuela, de Julio Cortázar. aquest llibre, per recomanació de la meva germana, el vaig llegir l'any 2004. per afegir-hi una curiositat: vaig llegir el llibre el mateix mes que vaig escoltar la cançó de la primera pregunta. sobre aquest llibre poc puc dir. millor llegir-lo. per a referències metaposts sobre mi mateixa: si voleu veure com va canviar la meva manera d'escriure arrel de llegir Rayuel podeu mirar posts de finals d'estiu del 2004 i tardor 2004.
avui amb aquestes dues preguntes en faig prou. ja me'n faré més més endavant.
I
a vegades visc moments en què em sembla que estic escrivint una cosa una mica bona. tot seguit, sense saber perquè, penso que no. que quina merda, déu meu. després penso en abandonar. com continuaré? quin sentit té tot això que estic escvrivint? què fan aquests personatges? viuen la vida, la segueixen, i sembla que res tingui sentit (que res porti a enlloc). no és així la vida mateixa? quina conclusió se'n podrà treure de tot això? no, no. res té sentit.
la vida segueix. jo penso en abandonar. 27.466 paraules. ja l'arreglaré. ja continuaré.
malsons a la nit. reviure en nit el que he viscut en dia. quan hi ha temps pel descans? mai! només hi ha cançons melancòliques per la vida que avança. només així el present és quelcom equilibrat entre passat-futur i instant permanent.
los piratas, facto delafe y las flores azules. la banda sonora de les paraules de la novel·la. estudiar també ho he de fer. et penses que no tinc ganes de fer-ho, tot això? m'agrada el mes de novembre. el nom: "novembre", és especial. quin mes més maco.
m'estresso mirant la data a les llibretes d'apunts: XX1107. cada cop que escric 07 ho he de pensar perquè encara no m'he acostumat a fer-ho. i ja d'aquí a poc m'hauré d'acostumar al 08.
II
la maria i jo cada cap d'any des que ens vam conèixer hem escoltat una cançó juntes. el primer any va ser un accident (del 2002 al 2003). vam escoltar try, try, try de Smashing Pumkins.
el segon any, tot i que quasi no ens parlàvem, vam decidir fer-ho igualment. vist des de fora, està clar que la maria i jo seguíem enamorades, fent l'imbècil sense ni saber-ho. la poca consciència d'un mateix! vam escoltar tonite, tonite de Smashing Pumpkins. jo a la bisbal, a casa d'una amiga, ben borratxa, estirada al terra com una flor (o això deia jo). amb les meves amigues d'abans. vaig fer una cosa molt maca per a cada una d'elles amb la lletra en anglès i al costat traduïda. aquí a la web no es pot explicar això, però un dia en puc posar una fotografia. el tercer any, juntes, a la cala, vam escoltar una altra cançó d'smashing pumpkins (ara no recordo el nom, la maria ja me'l dirà). i l'any passat vam escoltar una de les "nostres" cançons: una de Cristina y los subterraneos, Tú por mi y yo por ti (iremos juntas donde haya que ir...).
aquest any, i la maria encara no ho sap, la cançó l'he escollit jo. no em dirà que no, n'estic segura.
III
amor. amor. amor. amor.
què fa, hom, amb l'amor? què en puc fer, de l'amor? què n'he de fer, de l'amor?
IV
fins aviat!
ho confesso:
el primer llibre de filosofia que vaig llegir em va semblar pura poesia. veia en les frases, en els arguments, poesia en prosa. veritat dissimulada. bruixeria. màgia potàgia.
ara rellegeixo el llibre i hi llegeixo filosofia.
hi llegeixo arguments. hi entenc referències. hi entenc veritats i pensaments.
no només pel fet d'estar fent la carrera de filosofia.
hi havia algunes paraules que no vaig poder entendre fins que no les vaig experimentar. podria dir que he viscut una mena de misticisme filosòfic. no he pogut entendre el concepte "contingència" fins que no l'he experimentat. fins que no m'ha deprimit. fins que no m'ha fet venir ganes de deixar-ho tot. anys i anys buscant aquesta paraula al diccionari, llegint-ne definicions en diccionaris de filosofia. la vaig poder entendre l'any passat. la contingència em va matar. no sé si he ressucitat. això està per veure-ho.
el primer llibre de filosofia que vaig comprar i llegir, deia que només el poeta vigorós és capaç d'instal·larse en la contingència, enfrontar-la. mirar-la cara a cara. el filòsof no pot, fa altres coses. busca la veritat.
jo sé que la contingència és l'antidéu de molta gent. viuen segons la contingència, no per a creure en un sentit per a la vida, sinó per a descreure en un sentit per a la vida. segons el prisma de la contingència, tot sembla inútil, perdut abans de guanyar perquè, de fet, no hi ha manera de guanyar ni de perdre.
per què ÉS aquest present que vivim. també podria NO SER. entendre això, i viure-ho.
no trec bones notes a la carrera de filosofia. em passo el curs empanada, pensant en bajanades que m'alteren els sentiments, les emocions i em fan canviar com a persona. suposo que no és necessària la bona nota: el profit és evident. i això, i no vull ser demagògica ni exagerada, és l'única cosa no contingent a la meva vida. ho dic de veritat, sincerament.
ho confesso, doncs. fa temps que vaig trobar l'eix vertebrador de la meva vida. i no me'n penso allunyar.
PD: confesso, també, el plaer físic més gran que tinc (que ja havia dit en aquesta web fa temps): anar a dormir i trobar-me la maria al llit. es pot dir que entre el fet intel·lectual, que em pot fer feliç, i aquest fet: m'és fàcil ser feliç.
___
si a algú li interessa la definició de contingència en una enciclopèdia. i, aquí, la definició de contingència segons el diccionari filosòfic de Ferrater i Mora.
____
Los siguientes textos de “La náusea” resumen perfectamente la conciencia sartriana de la contingencia, de la gratuidad de la existencia:“Éramos un montón de existencias incómodas, embarazadas por nosotros mismos; no teníamos la menor razón de estar allí, ni unos ni otros; cada uno de los existentes, confuso, vagamente inquieto, se sentía de más con respecto a los otros. De más: fue la única relación que pude establecer entre los árboles, las verjas, los guijarros....Y yo –flojo, lánguido, obsceno, dirigiendo, removiendo melancólicos pensamientos–, también yo estaba de más. Afortunadamente no lo sentía, más bien lo comprendía, pero estaba incómodo porque me daba miedo sentirlo (todavía tengo miedo, miedo de que me atrape por la nuca y me levante como una ola). Soñaba vagamente en suprimirme, para destruir por lo menos una de esas existencias superfluas. Pero mi misma muerte habría estado de más. De más mi cadáver, mi sangre en esos guijarros, entre esas plantas, en el fondo de ese jardín sonriente. Y la carne carcomida hubiera estado de más en la tierra que la recibiese; y mis huesos, al fin limpios, descortezados, aseados y netos como dientes, todavía hubieran estado de más; yo estaba de más para toda la eternidad.” “Lo esencial es la contingencia. Quiero decir que, por definición, la existencia no es la necesidad. Existir es estar ahí, simplemente; los existentes aparecen, se dejan encontrar, pero nunca es posible deducirlos. Creo que hay quienes han comprendido esto. Solo que han intentado superar esta contingencia inventando un ser necesario y causa de sí. Pero ningún ser necesario puede explicar la existencia; la contingencia no es una máscara, una apariencia que puede disiparse; es lo absoluto, en consecuencia, la gratuidad perfecta. Todo es gratuito: ese jardín, esta ciudad, yo mismo.”
d'aquesta web
I
4000 paraules més. he passat ja l'equador. arribaré al zenit?
II
tot el que hi havia quan jo hi era, s'està esfondrant. el primer hotel on vam estar, el zenit de barcelona, el van tirar a terra. ja no existeix aquella habitació.
el 'nostre lloc' a l'aeroport, on ens dèiem adéu. dramatitzant, sobretot jo. un dia, fins i tot, de desesperació (va ser el primer), em vaig donar cops de cap en una columna. no era pas per sobreactuar, em va sortir així. sembla mentida, oi? aquest lloc va desaparèixer. ja no hi és, l'han reconvertit.
hi ha molts més llocs que desapareixen i que foren "nostres". tot al nostre voltant desapareix, canvia, es transforma. només romanem ella i jo, inalterables per fora, molt alterables per dins. i és que la maria i jo, evidentment, també hem canviat. ens hem esfondrat uns quants cops i tornat a construir després. per separat i per junt. és clar.
III
l'eufòria continguda. un neguit que em persegueix allà on vaig. jo sempre he estat així, no m'hauria pas d'estranyar. però és el neguit el que em fa moure. neguit, neguit. tinc energia per cremar. energia emocional. i física. menjo moles calories, i produeixo molts sentiments. i no cremo, no en cremo!
IV
cançons d'amor. la maria i jo estirades a l'atos com podem. la maria normalment es queda al seu seient i sóc jo la que s'apropa a ella. ho vaig fer. oh, torticulis. feia sol i ens fregíem. però fa temps que el sol ja no em fa por. fa temps que m'agrada obrir els ulls i veure-ho tot sobreexposat: blanc i verd. vam escoltar cançons, vam somiar cançons que després no trobàvem. érem a l'interior de l'amor. allà on hi ha calor i descans. aquest dissabte.
V
m'he proposat escriure un diari ara de manera seriosa. veig necessari fer un recopilatori de tot el que em passa i el que sento. durant un temps vaig creure que era una ximpleria fer aquest tipus de cosa: recopilar per a després recordar. voler captar el moment. es pot caure en l'error de la nostàlgia sense fre i sense objecció. tot i això, ho he decidit.
VI
voldria un sisè, i l'he aconseguit, però no hi tinc res a dir. quina llàstima...
hi ha una moda força curiosa que porta dies afectant-me: a la gent li agrada anar a 60 km/h en carreteres on el màxim permès és anar a 110 km/h.
és un plaer.
oh.
sí.
un gran plaer anar a 60 km/h i decidir, sense avisar amb l'intermitent, que giraràs a l'esquerre. em pots dir què en treus, tu, de tot això? puto desgraciat...
i per què tens un mercedes, o bmw (sovint confonc les dues marques. de la mateixa manera que confonc altres coses. la maria ja sabrà de què parlo), si l'únic que vols fer és anar a 60 km/h.
per cert, l'altre dia un cotxe va "topar" suaument amb mi. jo vaig parar-me en una rotonda, i el puto desgraciat que anava darrere meu no va saber frenar a temps, i va acabar fent un "pum" quasi imperceptible. vaig decidir fer-me la tonta, dubtant, però. pensant: ara es pensarà que sóc imbècil. i, evidentment, no vull que ningú es pensi que sóc imbècil.
tinc certa sensació d'inferioritat quan condueixo. em fa vergonya treure el cotxe, aparcar, i fer algunes coses davant de segons quina gent. em sembla que tothom ho fa millor que jo. el que és cert, però, és que jo mai he tingut cap accident. sóc bastant prudent i sovint em piten, enfadats, els del darrere.
_____________________
la gasolina és el més car del món per a mi ara mateix. gasto al mes uns 120 euros de gasolina. és una exageració molt gran, però és certa! CERTA. he fet el compte. si el cap de setmana decideixo fer alguna sortida amb el cotxe, acabo gastant uns 30 euros la setmana. que bé.
estalviar és la cosa més bonica del món, sí.
___________________
això d'estalviar és relatiu. tinc pensant comprar uns manuals per a l'assignatura de pensament contemporani. potser no ho hauria de fer. però, com puc dir no als llibres? com puc prescindir de comprar-los, de consumir-los, de tocar-los sabent que seran meus? no puc! tinc un vici. o dos. o tres. la gasolina, els llibres. què més? ah, els viatges.
______________
per qui no ho sàpiga, anem a amsterdam i brussel·les la maria i jo aquest desembre.
també anem a granada aquest desembre.
i després a màlaga.
també tinc comprats els billets d'avió per setmana santa. 150 euros.
_______________
avui és el 15è dia del nanowrimo i fa dies que no escric res de la novel·la. no tinc temps.
em passo el dia fent el sopar, i el dinar del dia següent. i dinant, i sopant. i intentant fer deures. i dormint. i dutxant-me. i pensant que he de caminar, i pensant que he de fer tal, i... i jo què sé què. no puc! no puc!
_______________
ara em fa mandra anar a dormir perquè no hi ha la maria al llit.
i al matí em fa mandra aixecar-me perquè no hi ha la maria al llit.
_______________
tinc un problema, i aquest problema no té res a veure amb el 3% que tinc associat al cap cada cop que sento això de "tens un problema" i semblants. el problema és que no vull anar a dormir si la maria no ve a dormir amb mi o no està dormint. a mi sempre m'ha agradat la nit, i romandre a casa desperta sabent que tothom dorm (o quasi tothom). i, és clar, com puc anar a dormir si la maria no dorm? tot són problemes. si només fossin aquests.
______________
22.218 paraules. el fet que no hagi ni arribat a la meitat de paraules que, com a mínim, haurà de tenir la meva novel·la, fa que me n'adoni que el que m'ogliba a fer, sobretot, aquest projecte és c o n t i n u a r. és com una mena de metafísica: sempre obligada a anar més enllà. si no m'obligués a mi mateixa a seguir, ja faria temps que aquesta novel·la s'hauria convertit en un mini relat estúpid. ara, però, amb això d'anar més més i més enllà, el relat s'està convertint en quelcom profund i extens.
jo disfruto escrivint. disfruto perquè visc el que els personatges viuen. i, és clar, sovint és molt emocionant. he de dir, també, que molts cops els personatges em dominen (com a Niebla d'Unamuno, si no recordo malament) i jo poca cosa hi puc fer. elles (les protagonistes) manen, i fan el que volen. jo només ho escric.
he de reconèixer que em fa molta mandra escriure. i que, a més, no puc escriure res si no són, almenys, les onze de la nit. un cop començo a escriure, però, m'emociono i ja no puc parar.
segur que alguns lectors de la meva web estan encuriosits per la novel·la i els agradaria llegir-ne un fragment. la maria ja ho ha fet. em va dir que li havia agradat molt (tot i que potser el seu criteri, com a xicota meva que és, no és del tot fiable), i que tenia ganes de llegir-la sencera. jo me la crec, perquè el tema està "bé" (tot i no ser molt original), hi ha intriga (com per a voler continuar llegint) i enganxa...
és com una mena de novel·leta costumista. si ets una persona xafardera, és probable que vulguis continuar llegint. només per a saber què cony els passa als protagonistes. per cert, també hi ha alguns fragments eròtics, no sé si interessants, ja que sóc realment nova en aquest tipus de gènere i em fa certa vergonya escriure segons què.
bé, resumint. 22.218 paraules és un bon número. em queden 20 dies, encara. l'acabaré, la novel·la? sí, m'hi obligaré.
_________________________
demà és el primer cap de setmana lliure des del març! he deixat de treballar, o sigui que començaré a no tenir tants diners a canvi de tenir més temps lliure.
___
aquí una foto en directe. d'abans d'anar a dormir. noti's la taca blanca de la samarreta: és pasta de dents.
altres fotos, fruit del deliri de la nit:
si ahir m'havia proposat escriure tot el que m'anava vinguent al cap, avui m'he proposat escriure periòdicament altre cop en aquest weblog. un altre dels propòsits que m'he proposat de complir avui i els dies que vindran és caminar o fer esport (anar en bicicleta, per exemple), almeys tres dies a la setmana durant una hora (sense comptar l'hora i mitja de ioga de cada setmana, és clar).
jo sé que tinc un potencial amagat. més que amagat hauria de dir que no està en acte. tots en tenim, d'això. però ens deixem distreure contínuament. jo, per exemple, deixo que la mandra em venci. si és fosc, ja no vull sortir al carrer. si tal, ja no tal...
un d'aquests meus potencials és el vici pel cos. ara mateix no se m'acut cap manera d'explicar això sense que quedi estrany. vull dir que a mi em vicia, per exemple, fer ioga: m'agrada notar els límits del meu cos, m'agrada saber que estic estirant X músculs, m'agrada saber que... això també em passa quan camino. un dia la maria i jo ens vam posar a caminar molt ràpid -diuen que és així, realment, quan es fa alguna cosa- i després a casa vaig notar-me les cames de manera diferent. quan vaig en bici, per exemple, als 10 minuts noto resistència a les cames: sembla que ja no vulguin continuar. jo continuo, les obligo a fer-ho, i quan ho faig aquesta resistència desapareix i puc continuar molta estona més anant en bici.
a mi, ja sincerant-me, sempre m'ha cridat l'atenció això dels gimnasos. sempre hi havia volgut anar. ara també. però sempre m'ha fet por i vergonya. em feia (i em fa) por no donar la talla, fer el ridícul, ofegar-me i jo què sé què.
és per això que he decidit imposar-me aquest propòsit de caminar o anar en bici tres cops a la setmana durant una hora. per a qui estigui acostumat a fer esport diàriament li semblarà una bajanada. però per a qui estigui acostumat a una manera de viure sedentària, li semblarà, fins i tot, difícil de fer això que dic.
actualment ja ho estic fent això. si no vaig a caminar tres cops a la setmana, almenys dos cops sí que ho faig. pel que fa a la bici, també l'utilitzo, però això de que es faci fosc molts cops em fa tirar enrere.
no volia dir que estava escrivint una novel·la. no ho volia dir perquè em sembla una empresa tan pretenciosa s'emprendre que... no volia que ningú es pensés que estic fent qui sap què.
em deixo impresionar per les paraules. així, la paraula "novel·la" en la frase: "estic escrivint una novel·la" fa que jo pensi de mi mateixa que sóc pretensiosa.
fins i tot, arribo al punt que a classe de literatura catalana penso: com he pogut arribar a dir la frase "estic escrivint una novel·la"?
és molt difícil començar. decidir-se a fer el pas. el que més em va costar quan vaig fer el treball de recerca va ser escriure la primera frase. aquella frase, després, va ser esborrada, és clar. però escriure-la va ser tot un món per a mi. una cosa quasi impossible.
ara que ja porto quasibé 20.000 paraules i que la meva novel·la ha pres alguna forma, m'adono que no és tan difícil. no és tan difícil escriure (potser el que és difícil és escriure bé, però després vaig a dormir i miro a les prestatgeries alguns llibres de reüll i penso: "òstia, això tampoc està tan ben escrit..."). a més, la meva novel·la va de dones homosexuals, sobre com viuen la seva sexualitat, etc. dones normals, joves, amb els problemes que solen tenir els joves, etc. sembla, de fet, una novel·la per a adolescents homosexuals. no pas res de l'altre món, és clar. com voldria jo...?
la conclusió a tot plegat, ara que puc dir que en tinc alguna, és: hom ha de ser més atrevit i cridar ben fort: "sí, escric una novel·la, jo també puc!".
quines bajandes que escric, déu meu.
bon dia.
___
PD: l'atreviment d'haver publicat això indica, potser, graus de bogeria. avui escric malament, parlo malament. no sé paraules, tinc diarrea, tinc la regla, també. agulletes. ganes de fer moltes coses, però no he fet res. penso que encara puc, que encara puc. escolto música. aquest ordinador és etern i no el vull canviar. quanta vida ha vist! des dels 13 anys que tinc la meva vida lligada a aquest híbrid entre habitació i ordinador. la meva identitat ha estat forjada en aquest ordinador, sí, i ara la pantalla falla. jo no el vull canviar, l'ordinador. canviar l'ordinador és canviar-me a mi? aquesta cadira mal fotuda. les potes sempre sobre els plats o sobre l'escriptori, el cos cap enrere. o les cames creuades, una gairebé sota les natges i l'altre a la part esquerre. quan mal de genoll he passat aquí, déu meu! durant una època, fins i tot, em va fer molt mal el coll per estar aquí, no sé pas quines postures vaig agafar... també hi vaig conèixer la maria, aquí, sí, en aquesta habitació. tantes coses ha presenciat! estic escrivint com si aquest ordinador hagués de desaparèixer. ho farà? de moment no hi ha previst res. no ho farà, no. però potser sí que mudarà tota la meva vida. i el pas aquell que ens deien que havíem de fer. si ja l'hem fet? si sóc conscient, ja, de tot. i l'objectiu de la meva vida és la consciència plena? si ja he decidit, sense voler-ho, que el que vull ser a la vida, el que vull ser de gran és això: conscient; ara què he de fer? he de tirar aquest ordinador? he de mudar de vistes? he de mudar de roba? he de canviar el decorat?
avui a classe la profe explicava un autor que ara no vull escriure aquí no fos cas que algú el busqués a google i anés a parar a aquest weblog de boja, i el cas és que ha explicat -potser no era ben bé això, ja que avui estava molt distreta jo- que per a l'autor la filosofia només era un inteny estrany i esotèric dels humans per a autocomprendre's. que la filosofia té un secret, que és la teologia i que, al seu torn, la teologia té un secret: l'antropologia. així que la filosofia només és una mena de manera rara per explicar el món.
avui també he après que hi ha semidictadures i semidemocràcies. el fet d'aprendre que és contemplat, estudiat i acceptat que no tot és blanc o negre, fa que sigui feliç. quan puc desaprendre tot el que he anat aprenent simplificadament, la vida se'm fa més fàcil d'entendre. la simplificació en la que hem crescut ha fet que jo cregui que la vida sencera és difícil.
sovint penso que els qui diuen quelcom han de predicar amb l'exemple. i que la paraula s'ha de complir, per collons. ho penso, i si no compleixo, em sento malament.
avui he vist un capítol de house. una dona li ha dit al senyor gregory house quelcom que sonava així: "pensaba que hacías las cosas para ayudar a la gente, pero no, he visto que no, lo haces por honestidad." aquesta frase, evidentment, m'ha fet por. he pensat en mi, immediatament. sóc així d'infantil: quan veig quelcom en una sèrie penso en mi. intento identificar-me en el que veig (la maria, en canvi, diu que no ho fa. és curiós. sembla que ella és molt més intel·ligent que jo i, probablement, ho és. jo he de fer molts esforços i, a vegades, suo i tot. però me n'en surto, de moment). com anava dient: m'he identificat amb la frase. sovint faig coses per honestedat amb mi mateixa, amb els altres i amb el sistema de valors que tinc. sovint faig les coses perquè, en certa manera, estic "lligada" i les he de fer. la pròpia cohesió de la meva manera de ser fa que faci coses. sembla que m'estirin d'un fil i facin que jo respongui segons aquell fil estirat. i jo responc. en comptes de trencar el fil i marxar, jo segueixo el fil i faig el que he de fer. això no vol dir que m'interpreti a mi mateixa. només vol dir que sóc una persona coherent. crec que és el millor que puc fer. potser m'equivoco, és clar. però millor pensar que no. així, doncs, per honestedat, eh? sí, com deia...
si he deixat d'escriure en aquest weblog és per pensar que el que hi escrivia era estúpid i mancat d'interès. m'estava censurant, per por a escriure malament, a escriure bajanades i a avorrir. però jo no hauria de pensar aquestes coses. és per això que avui he decidit escriure aquí tot el que em venia al cap.
fins aviat.
a vegades penso que és més forta la sensació que provoca la fantasia, que no la sensació que provoca la realitat.
que és més forta la sensació que provoca la literatura que la sensació que provoca la realitat.
que és més forta la que provoca el cinema, que la que provoca la realitat.
a vegades crec que les idees són més fortes que la realitat. a vegades crec que hi ha moltes coses que només es poden viure interiorment, en solitari, i que intentar realitzar-les a la realitat* és quelcom impossible de fer.
a vegades crec que hom es pot enamorar escrivint una novel·la. es pot enamorar dels seus personatges. i es pot emocionar veient com els personatges es van enamorant, van sentint, van dubtant...
a vegades crec que quan ens passa quelcom no estem preparats per a viure-ho bé. i que només ho vivim bé quan ho recordem o quan ho expliquem.
a vegades crec que la realitat és pobra, frustrant, insípida.
ho crec.
ho crec sincerament.
a vegades crec que l'home, la humanitat, ha estat capaç d'elevar-se per sobre de les coses i crear un món subterrani/celestial, infinit i personal -i, sovint, intransferible-; que l'ha fet especial, diví.
a vegades crec que la realitat transcorre en un altre espai. que estem tots ben confosos.
a vegades m'enamoro del res.
a més, solia fer-ho, abans. quin romanticisme. quin martiri. quina vida més moguda, la del poeta, la del romàntic!
PD: no m'estranya que, davant d'aquest fet, la Humanitat porti anys i anys de filosofia intentant desxifrar què és això de la realitat.
((actualització: 14.514 paraules))
_______
* noti's que realitzar-se ve de realitat.
què fots bevent vi? res, que estic escrivint una novel·la. ah.
sí, i aquestes dues males putes, la Josefina i la Mercè, que viuen a costa meva però sense demanar-me permís per res... oh.
moriran! no, les dues no. només una. pobreta. estic plorant la seva mort. aquesta noia existeix, no sé com dir-ho. és difícil.
participo en el projecte Nanowrimo. escriure una novel·la de 50.000 paraules. la novel·la es comença l'1 de novembre i s'ha d'haver arribat a les 50.000 paraules el 30 de novembre. és igual si no és bona, es tracta de continuar, de no mirar enrere, de no corregir-se, de deixar-se portar. de fer un esbós i no frenar l'esperit creatiu que tots portem a dins.
en dos dies he arribar a les 9290 paraules. i no crec que el text sigui de mala qualitat. no és molt bo, però tampoc és dolent. i amb això ja em conformo.
fins aviat!
els llibres van començar a venir cap al 2000, i ja al 2001... els vaig anar ordenant segons anaven vinguent: aquí irvine welsh; aquí poesia i generació beat; aqui bukowski; aquí teatre; aquí autors espanyols; aquí els llibres de literatura catalana segons edició... vaig acabar el batxillerat i: aquí llibres en anglès; aquí els llibres de filologia anglesa. ja no hi ha espai! ordenar els llibres, fer més espais de la prestatgeria habitables pels llibres (tot fent-hi "parets" amb llana); ordenar els llibres de la meva germana... després la UdG i filosofia: en aquesta prestatgeria nova els llibres de filosofia; en aquesta els llibres de la maria d'il·lustració; en aquesta... fa poc vaig habilitar l'última prestatgeria (tot fora!), amb una altra "paret" de llana,... i ara. ara em pregunto: després de tants anys, és encara útil, real, bo que tingui els llibres dels anys 2000-2001-2002-2003 tots junts en el lloc més privilegiat? i els altres llibres a part? he de reordenar-ho tot? teatre amb teatre, poesia amb poesia, literatura catalana amb literatura catalana, filosofia amb filosofia (descartes amb spinoza, i spinoza amb plató, i plató...), còmic amb còmic... he de posar els diccionaris etimològics, bilingües, etc. juntament amb els 2 manuals de filosofia i els llibres que encara conservo del batxillerat? he de desterrar definitivament de les prestatgeries els llibres del batxillerat? els llibres de la maria han d'anar a part o es poden barrejar amb els meus?
la respota és: sí! ja havia plantejat fa temps un dubte semblant a tots aquests que he exposat aquí. la meva petita i ridícula col·lecció de llibres necessita una reestructuració, ja!
això és el que vull fer avui, o demà.
i ahir el weblog va fer 5 anys. com sempre, recordem el poema amb què vaig inaugurar la web:
Everything by Charles Bukowski
The dead do not need
aspirin or
sorrow,
I suppose.
but they might need
rain.
not shoes
but a place to
walk.
not cigarettes,
they tell us,
but a place to
burn.
or we're told:
space and a place to
fly
might be the
same.
the dead don't need
me.
nor do the
living.
but the dead might need
each
other.
in fact, the dead might need
everything we
need
and
we need so much
if we only knew
what it
was.
it is
probably
everything
and we will all
probably die
trying to get
it
or die
because we
don't get
it.
I hope
you will understand
when I am dead
I got
as much
as
possible.
PD: 5 anys són bastants anys. des dels 16 als 21. fins quan, pregunto...
