Archivos Diciembre 2007

escoltant: smashing pumpkins @ disarm

no sé si els meus lectors recordaran -jo sí, en tant que lectora i en tant que jo-, que d'entre tots els caps d'any reflexionats en aquesta web -o a poesiasalvaje-, n'hi va haver alguns en què vaig fer apologia de l'absurditat de fer recompte només perquè una data ho diu.

ja fa un any, no sé quant exactament, que aquesta opinió va canviar. i, en el fons, sempre he sabut que escriua a finals de desembre era molt diferent d'escriure a principis de juliol. al cap i a la fi, no puc pas negar que som a l'hivern, que l'any s'acaba, que la gent es reuneix per a celebrar-ho i que a l'ambient hi flota un intent de recapitulació i reflexió. els propòsits, per molt que revistes com el jueves i d'altres s'ho prenguin com a la gilipollada de la gent, són necessaris. la voluntat de canviar, de ser millor. de mirar enrere i reflexionar mai hauria de ser motiu per prendre-li el pèl a ningú.

des d'aquesta posició vull fer jo la meva reflexió de l'any. reflexió difícil -qui nega que pensar és difícil?-, difícil perquè mirar enrere, recordar coses, admetre coses, no és fàcil. a vegades hem de decidir deixar enrere comportaments nostres que, la veritat, portem tant temps mantenint-los, que no ens imagem la vida sense ells. a vegades, també, hem de dir adéu a persones, a coses, a gent. la vida és així. jo crec que molt sovint vivim en un constant viure: no hi ha temps per a aturar-se i pensar. pensar i, sobretot, aturar-se -volen dir el mateix, quasi, quasi- és necessari per a seguir endavant. així que les festes de nadal no són pas en va. per molt que la gent critiqui l'esperit consumista de la gent aquests dies, que digui que és metida que Jesús va néixer per nadal, que, bla, bla... hi ha, en el fons, una essència, un esperit, un quelcom inefable, inexplicable característic d'aquestes festes. ho podríem saber sense pensar gaire: després de la tardor -nostàlgia- tot queda mort: l'hivern ha tornat. toca morir, deixar enrere el que sobra, desfer-nos de tot allò que no necessitem i saber dir adéu a allò que se'n va tot i que no volem que se'n vagi... toca plorar, plorar celebrant-ho: ballant, fent festa, menjant raïms. a l'espera d'una nova primavera.

______________________

suposo que m'he fet gran. aquest any he entès perquè hi ha un dia dels morts. he entès perquè hi ha cementiris. he sabut que a mi m'agradaria ser enterrada o incinerada, però no m'agradaria ser repartida per tot el món en forma de cendra voladora. potser canviaré d'opinió, i d'això es tracta, també.

podria rellegir la meva web per a saber més de mi, però no m'interessa. em quedaré amb el que tinc al meu cap, que és poc i massa. intentaré fer un resum dels mesos, però és possible que a mesura que ho vagi fent canvii de sistema.

aquest gener. bé, al gener hi ha exàmens. així que per a mi el gener és una època de reflexió i mandra. el gener passa entre un fer molt i no fer res i, un cop s'han acabat els exàmens al febrer... tot torna a la normalitat. l'any no va pas començar bé, i això m'ha sabut greu tot l'any. perquè les coses no s'obliden d'un mes per l'altre. ni d'un any per l'altre. van lentament...

el febrer vam anar a un taller la maria i jo. què n'ha resultat d'aquest taller? seré sincera, per primer cop aquí, en aquest weblog, de fet meu i només meu: no me n'he recuperat ara encara. estic a punt de fer-ho, però encara no he pogut. oh, direu, però si parla del febrer. fa deu mesos d'això. sí, deu mesos, i què? no sé què més va passar al febrer. recordo un dia passejant amb l'iria i l'eli en un camp verd, verd... amb el sol apareixent, de nou. al febrer el sol torna, per a fer-nos creure que ve la primavera... però no ve, encara.

al març, buf, què: tornar a la feina. amb un propòsit, perquè jo també en tinc de propòsits. i normalment els compleixo. aquest any el meu propòsit era llegir molts llibres a la feina. i fora de la feina. però sobretot a la feina. ho he aconseguit -i d'això en parlaré quan arribi als mesos d'estiu-. a part de tornar a la feina, no hi ha gaire res al març. el mes de març va ser l'últim cop que vaig veure a una meva amiga que m'havia acompanyat tot primer de filosofia i quasi tot el segon: la cristina. vam estar parlant un dia molta estona i, sense poder dir adéu, va desaparèixer. vaig saber que s'ha canviat de carrera, però no en sé res més. a vegades se'm fa estrany, quan estic a classe, recordar que vaig arribar a tenir una amiga fixa a la carrera. vaig tan sola...

a l'abril vaig anar a màlaga per setmana santa, per a no tornar-hi fins ara, 8 mesos després. mentre érem a màlaga va néixer en luar. els meus pares van obrir una botiga, el dia del seu aniversari. 21 anys de casats. 11 dies després la pesseta va morir. la seva mort va ser molt maca, si és que hi ha morts maques -crec que sí-. va morir en un bosc... la maria li va posar una injecció i en menys d'un instant va morir. la vam enterrar amb el seu nòvio, un ninot que em van comprar a puigcerdà ara fa molts anys. de la meva vida amb la pesseta hi ha molt a dir. era més que un gos, és evident. i era més que un gos d'una família: per a mi, era el meu gos. hi ha una pesseta meva, només meva, que ningú compartia amb mi. i aquesta pesseta era -i és- la meva pesseta. als meus vint anys, haver viscut la meitat de la meva vida amb una mateixa gossa, és molt. tant que jo sento que tot just ara estic superant el dol. a part de tot això, quan va morir la pesseta vaig tenir a les meves mans -i només a les meves mans, perquè tota decisió encara que sigui presa per una altra persona recau sempre sobre un mateix- la decisió d'operar-la per a què vivís més temps o no. tenia els diners -els mitjans-, però no tenia la seguretat de saber si allò era el millor per a ella. al final vaig decidir que no, que era millor que morís. al gener ja l'havíem operat i, bé, semblava que tard o d'hora alguna cosa l'havia de fer caure. quan va morir la pesseta jo només tenia una pregunta al meu cap: i on és? va morir quasi als meus braços, i per a mi era -i segueix essent- incomprensible la diferència entre la vida i la mort. en menys d'un instant ja no hi havia pesseta, ja no la podia cridar. què és la mort? aquesta gran pregunta ha estat passejant-se pel meu cap tot aquest temps. la resposta encara no la sé. l'únic que sé és que la gent accepta la mort. l'accepta. jo, mesos després, encara li preguntava a la maria: ¿dónde está peseta? ¿estará bien? preguntes estúpides, ho sé.

al maig no sé què va passar. ara mateix no recordo res. van acabar les classes, vaig començar a estudiar, treballava als caps de setmana, tenia moltes visites guiades...

juny. exàmens. tot aprovat a la primera i amb bones notes. felicitat. el dia després de l'últim examen: començo la temporada d'estiu a la feina. treballava sis dies la setmana amb un dia de festa a canvi de treballar-ne un deu hores seguides. així és. la maria va tornar de màlaga i vam anar a celebrar el primer dia d'estiu. primer dia infinit, no s'acabava mai. ens va donar les pistes per a un estiu etern...

juliol. 21 anys. elegida com a delegada sindical. platja i platja i platja. l'altre dia vaig tenir un malson: em deien que era estiu. i després em deien que l'estiu ja s'acabava. i jo vinga a plorar, i la platja? no hem fet res! per sort, en despertar-me vaig recordar aquest hivern, que em manté recollida en mi mateixa. com un animal en plena hivernació. cap aquí, cap allà.

agost. més o menys el mateix. cap aquí, cap allà, molt de res, molt de tot...

setembre. toca fer balanç dels llibres llegits en tot l'estiu: 26. quin rècord. afició a la novel·la, oh, que fàcil llegir-la.
me'n vaig a finlàndia: descobreixo que és trist viatjar sol si el destí és plujós i fred, molt fred. volia anar lluny, molt lluny. arribar molt alt. per això vaig triar el cercle polar àrtic. a més, viatjar sol té cert plaer estrany i inexplicable: però aquest cop no el vaig experimentar. sé de sobres que puc viatjar sola, així que no em va servir per reafirmar-me en mi mateixa. feia massa fred! a més, cal tenir en compte que el setembre és massa a prop com per a poder reflexionar bé sobre ell.

octubre. la maria va fer 20 anys. s'ha fet gran! no recordo gaire res més. formentera? anar a classe...

novembre. s'acaba la feina. comencen els caps de setmana. però ja no ve bé anar gaire lluny amb el cotxe. fa fred, la primavera ha marxat. així que res.

desembre. anem a amsterdam, brussel·les, granada, màlaga. entremig vam saber que dues amigues han tallat. això per a mi -i ho dic egoistament, des de la meva web- no ha estat gens fàcil. no vull escriure res més al weblog sobre aquest tema, de moment, només que estic trista. sóc a màlaga: el present em diu que avui és 31 de desembre, que aquesta nit hi haurà celebracions de tot tipus, que l'any que ve tindrem una gosseta nova que es dirà pesseta, en honor a la pesseta; que aprovaré els exàmens que a mi em doni la gana aprovar, que l'any que ve farem alguna cosa amb la maria: si no anar a salamanca -de moment no sembla viable per qüestions de crèdits a la universitat i, sobretot, per qüestions de beques. no només perdria la beca d'un any per no poder matricular-me a totes les assignatures, sinó que perdria la de l'any que ve...-, fer un interrail. alguna cosa. així de simple i buit resulta dir-ho: fer alguna cosa. oi que sona a ociositat? si és que es pot jutjar malament a la gent si hom vol....

en conjunt: no sé pas què dir. jo crec que l'any que ve serà un bon any, i ho crec des d'una perspectiva d'intuició. per a mi és tota una aventura viure amb mi mateixa, amb la meva consciència, amb el meu pensament. per a mi és tota una sort viure amb mi mateixa. poder veure'm. des de la part narcicista necessària per a sobreviure, jo estic ben satisfeta.

-----------------

recompte íntim i cultural:

segon de filosofia acabat.
tercer de filosofia començat.
primer de ciències polítiques començat.
35 llibres llegits.
illes balears: eivissa, formentera.
finlàndia: hèlsinki, rovaniemi, kemijärvi.
països baixos: amsterdam.
bèlgica: brussel·les.
andalusia: granada, màlaga.

la massa: aquella gran desconeguda.
la massa: aquell dir tu i tots vosaltres menys jo.
la massa: aquell desprendre's de la relació entre jos i jos.
la massa: aquell afirmar la independència del jo, la independència del pensament.
la massa: aquell afirmar: jo no puc saber si tu penses. jo no puc saber si tu ets un robot. jo no puc entrar dins la teva ment.
la massa: aquell elevar-se, erigir-se.

la massa: aquella eterna contradicció interna que té tot hom -que no tothom?- quan no sap si creure's un tot o creure's individu.

la massa: aquella tristesa, eterna tristesa. elevar-se en front de qui? en realitat, tothom hi enten de justícia o d'allò just. tothom sap que ningú té dret a creure's més alt.

la massa: l'orgull del qui diu massa.
la massa: por a l'altre.
la massa: por a mi mateix.
la massa: por a l'un. por al tot.
la massa: ignorància eterna -qua mai es podrà resoldre-.


la massa... continuarà.

La tierra es aquella no forzada, infatigable, sin obligación alguna*.



____
* frase extreta de L'origen de l'obra d'art, de Heidegger.

com que la gent passa més temps a internet que no davant la televisió,
els telenotícies han decidit posar vídeos de youtube:
l'excusa? -com dirien ells- quins són els vídeos més vistos?

xafarderia i xafarderia.
ja he crescut: he hagut d'entendre que els TN no són el que pretenen ser.
que mirar-los no fa informats: mirar-los fa xafarder.

___
* acaben de dir al telenotícies, com aquell programa de fa temps en plan impacto TV!
igualment, em sembla de molt mal gust que un telenotícies digui "ver para creer" tenint en compte que quan no hi ha imatge tots esperem. I ja no això, sinó que quan van adonar-se que quan no hi havia imatge tots esperàvem la imatge sense escoltar ni entendre el que deien, van decidir posar imatges a les notícies sense imatge.
aquest tipus de notícies sense-imatge-però-amb-imatge a mi em fan molta gràcia. però com que el que estic mirant no és una simple caricatura d'un possible telenotícies, sinó que miro el telenotícies real em ve fàstic i por. fàstic per la degeneració a la que pot arribar algú només per agradar -ja no per a fer calers, que això m'és igual: jo diria que la massa té bon gust, però mandra de canviar de costums i de canal de televisió-, i por perquè ¿què cony s'han cregut? ¿què es pensen que fan?

sense consciència del temps: amb molt d'aquest encara per endavant fins a tornar a tenir l'obligació d'anar a classe.
els principi d'any són estranys: per a mi només residus de l'any anterior.
a través d'aquest weblog, dels meus poemes passats, i de tot el que he anat escrivint, es pot veure la meva evolució.

fa poc vaig llegir alguns d'aquells poemes del 2003 i em van semblar tan frescos, tan impropis de mi mateixa que em vaig espantar.

he dit això perquè en el que penso jo és precisament en la diferència. i parlo de la diferència perquè, en certa manera, estic tornant als orígens. encara que hagi de plorar per cada bajanada, em vull mantenir ferma en el meu estat, fins a trobar una solució millor...

mar esvalotat.
mar esvalotat.
si el mar es troba esvalotat, jo també em trobaré esvalotada.

així, quedi aquest post com a preludi d'un post recordatori de tot aquest any.

escoltant: Antònia font @ Wa yeah!

a tu, que se't trencarà el cor, només per haver-lo negat. a tu, que per desentendre les metàfores i dir que són inexistents, et desapareixerà la vida sencera mentre la busques, mentre la vius suposadament.

a tu, a tu, a mitges, res. a tu, filtre de la raó, que no acapares el que no és raó -que no té perquè ser irracional-.

ai, i escoltar antònia font? i llegir a maragall? i llegir a mercè rodoreda? no és això la vida benestant? no és això el que ens permet no viure un sensesentit constant?

en sentir la tragèdia hom pot situar-se en diverses esferes. de l'última tragèdia sentida, la d'una mare que -aquí creurem que sí, que ho ha fet- ha matat a les seves dues filles i que després s'ha suicidat, hom pot sentir-ne, també, diverses coses.

la tragèdia davant nostra. una d'aquelles tragèdies gregues. qui s'hauria imaginat, quan aquells dos enamorats es van casar, que la història acabaria així? perquè ha acabat, la història. ja no en queda res. ni marit, ni muller, ni el seu fruit. s'han esborrat de la terra. en queda el seu record, això sí. si bé aquest record acabarà desapareixent amb els anys, el que no pot desaparèixer és el sentiment que s'instal·la dins la humanitat quan és posada davant de tragèdies d'aquest tipus. aquest sentiment anirà passant de generació en generació, subtilment. i, d'aquesta barreja de sentiments, estem fets.

què dir-ne, d'aquesta tragèdia. he conegut gent últimament -gent que es creu líder de quelcom, gent que es creu autoritat en segons què (aquest segons què és autoritat en com viure la vida. com si un humà pogués dir-li a l'altre com viure la vida, per la qual tots estem capacitats)- que opinarà que aquesta dona va agafar una neurosi després de la mort del seu marit. i que no l'hauria d'haver agafat. que aquesta dona es va obsessionar pel seu marit quan, en realitat, l'amor és un invent de la propietat privada. que aquesta dona es va tornar boja quan es va morir el seu marit perquè creia que sense ell no podria viure, però sí, tots som un, individuals, i no hem de dependre de ningú, et diran les autoritats en com viure la vida; i deixaran el que ha fet aquesta dona per una bogeria. una bogeria injustificada, incomprensible, inferior.

i encara hi ha més coses: com és que no s'ha suicidat ella sola, deixant les filles? molta gent diria que aquesta dona ha estat egoista, que com s'ha atrevit a fer tal cosa -matar una cosa creada per ella, creada per déu, o creada per la natura-, matar dues nenes innocents, independents, que res tenien a veure amb sa mare, i que mereixien viure per sobre de tot. pobra dona, neuròtica, es mata i mata les seves filles. on ha anat a parar aquest món? com pot ser que una dona faci això només per la depressió causada per la mort del seu marit?

l'amor no existeix, sí, em diràs: només la passió dels tres primers anys. només follar com bojos els tres primers mesos. després no hi ha res més. res més, em diràs. és molt millor que cadascú visqui a casa seu. que no es traspassin els límits: tu a casa teu, jo a casa meva. tu no em fas cap favor: perquè fer-lo és sacrificar-se. jo m'he d'espavilar sola, tu també sol. per què? per què em dieu això?

quin humà, dieu-me quin, ha viscut sol? sense comptar amb els altres? sense aprofitar-se dels altres? sense esforçar-se pels altres fins i tot oblidant-se de si mateix?

quin humà no ha estimat fins la mort? quin humà ha deixat guiar-se per la raó, l'amor no existeix -això és el que diu la raó-?

què ha fet aquesta dona?
no voldria ofendre als meus lectors, ni voldria que ningú -expressament, és clar- em malinterpretés. però ho he de dir: admiro aquesta dona. i em fa vergonya dir-ho aquí. què en pensaran de mi, penso. quina imatge -quina aparença- s'enduran de mi, la gent que llegeix aquesta web? quins límits hauré traspassat jo, juntament amb aquesta dona, en dir que l'admiro? com m'hauré atrevit a sobrepassar els límits davant vostre, estimats lectors, sense amagar-me i després suicidar-me? com m'he atrevit a dir que l'amor existeix, i que jo, segurament, també mataria? i no pas per neurosi, no. no tot és catalogable, no tot és així. humans superbs, desgraciats, que només sabeu donar lliçons als altres. i penso en gent en concret, que no especificaré qui és...

visca l'amor.
visca la família, com aquesta dona ha demostrat.
i visca la vida!

I

una infinitat, tota per a mi. i poder veure el món sota el que, de moment, no puc veure'l. incapacitada, per la cultura, per mi mateixa, per a fer segons què.

II

eren quarts de cinc i feia sol, molt de sol. i vaig pensar: fora, fora d'aquí. deixa'm. fes-te fosc, cel. fes-te fosc.

III

integrada en les estacions, suposo. ara desitjo l'hivern: som a l'hivern. ara desitjo la primavera: som a la primavera. i així el món sencer, el temps sencer, la vida sencera.

IV

just ara he acabat El naixement de la tragèdia. des dels meus coneixements filosòfics em pregunto com entenen els alumnes de primer d'història de l'art aquesta obra -evidentment, parlo d'aquells que no tenen coneixements ni de Kant, ni de Schopenhauer, ni sabran què és la cosa en si ni el fenomen ni res de res-.

V

sembla que avui és el dia aquell en què la gent va a sopar. és el tió, o el dia de nochebuena, jo només espero poder tornar a casa aviat i seguir amb els meus afers. que en són molts.

encara ets aquí - record present?
sí, hi sóc, sí.

saps què pensava - ho vols saber?
digues, és clar.

de la terra m'agrada menjar-ne els fruits.
els fruits, de la terra.

els fruits de la terra, quins són?
i de quina terra parles?

parlo d'hortalisses - al cap i a la fi, la vida és senzilla.
parlo d'aquella terra que agafo amb les mans.

¿quin sentit més primitiu que aquest?

t'ho asseguro - d'allò primitiu en nasqué tot.
tot: terra i ànima.
identitat i harmonia:
d'aquella època, encara, en què els homes,
sort en tenien - no sabien què era la felicitat.
no pas perquè no fossin feliços, no:
sinó perquè no la buscaven, com nosaltres,
esmaperduts.

ballar una sardana,
o potser només escoltar-la.
els ocells tornen - sempre a la mateixa terra.
la nostra.
la nostra.

neix en mi el sentiment,
neix en mi la consciència.

no m'agradaria insistir massa en alguns temes - fer-me la pesada no és ma intenció:
creixo i creixo, com una flor, a mesura que les teories penetren dins meu.
que sensual, penetrar - mai més ben dit, oi?

de cop s'obren camins, no ja horitzons:
com un martell - tota filosofia ho és - la meva ment va canviant.

el viatge de la carrera són cinc anys - ja penso en el final:
després, què hi haurà?
el meu viatge continuarà, és clar, però com? serà el mateix?

diria que sí.
escriure una novel·la en un mes,
llegir coses que no toquen,
mirar el cel passar - com canvia amb la tardor!
tot és preparació, preparació mental.

la meva fita: la de molts.
el meu dolor: el de molts.
sentir-me igual i diferent entre tants.

sóc a màlaga i, per tant, estic desprovista dels llibres que hi ha a casa.
aquí n'hi tinc uns quants, tot i això, m'agradaria posar un fragment de Russell tret d'aquesta pàgina:

El deber, en términos históricos, ha sido un medio, ideado por los poseedores del poder, para inducir a los demás a vivir para el interés de sus amos más que para su propio interés. [...]
La guerra demostró de modo concluyente que la organización científica de la producción permite mantener las poblaciones modernas en un considerable bienestar con sólo una pequeña parte de la capacidad de trabajo del mundo entero. Si la organización científica, que se había concebido para liberar hombres que lucharan y fabricaran municiones, se hubiera mantenido al finalizar la guerra, y se hubiesen reducido a cuatro las horas de trabajo, todo hubiera ido bien. En lugar de ello, fue restaurado el antiguo caos: aquellos cuyo trabajo se necesitaba se vieron obligados a trabajar largas horas, y al resto se le dejó morir de hambre por falta de empleo. ¿Por qué? Porque el trabajo es un deber, y un hombre no debe recibir salarios proporcionados a lo que ha producido, sino proporcionados a su virtud, demostrada por su laboriosidad.

fragment de l'assaig Elogio de la ociosidad, que convé recordar, potser, aquests dies: no tenim perquè sentir-nos tan culpables. podem ser ociosos!

aquell aeroport escalfat,
llum i negre.
la calor ens drogava:
era com dormir.

hores i hores,
no pas gaires - en realitat.
hi ha rodamons, pidolaires,
fins i tot tenen passaport.

i ser rodamon per una nit
-per tres nits l'any-,
fa reflexionar:
sóc jo també pidolaire?

sí, parlo anglès,
et dic en ta llengua.
no vull la galeta,
dormim?

ho intentem.
ho he dit ja, això.
a dos quarts de cinc el poble es desperta:
la cafeteria en marxa.

el cafè, l'element d'unió.
tots amb el mateix objectiu.
sense ell, morim. moriu.

facturar,
a l'avió: dormir.
a màlaga.
no vull adormir-me.
on som, ara?
estic perduda.
aquesta nit s'ha de dormir.
em sembla que aniré amb la maria al carrer.

estic confosa, on sóc?
és Nadal?
fa un any, ja, de tot allò, de tot això?

com he canviat.
com hem canviat.

quedem amb l'alba.
i que estrany tot, oi?
i després dinem.
quanta gana! - m'ho he acabat tot.

tinc son. no puc negar-ho.
molts deures. no puc negar-ho.
no els faré ara mateix. no puc negar-ho.
tot sortirà bé. no puc negar-ho.

anem a màlaga.
dormir a l'aeroport.
que gran el nen, altre cop. oh.
adéu, adéu, abraç. preguntes entre línies,
és que les coses van així.
nostàlgia del que encara no ha passat: què hi farem.

records per al futur,
i estimar és això.
demà a màlaga.
m'esperen molts treballs.

tot sortirà bé.

bon nadal...,
espero escriure demà.

m'he despertat amb la maria. poques vegades passa, això!
oi, quasi arribo tard a classe. que poca estona que ha durat el viatge!
a classe. fa calor, fa fred, què fa? el desodorant no funciona...
a dinar, quina gana! m'hi trobo una companya de classe.
dino mentre ella no dina: ja ho havia fet. anem a la sala d'estudis.
parlem. com que som llunyanes -i això és el que crida l'atenció- entre nosaltres,
tenim coses de què parlar. jo parlo molt, com sempre, semblo una cotorra.
a classe.
niet.
que bé.
torno.
d'aquí a dos dies marxem a màlaga. estarem molt dies sense veure'ns, el nen haurà crescut molt quan tornem.
i quan tornem anirem al concert de marlango, oi? ningú m'ho treurà això.
a mi els canvis se'm fan difícils, fins i tot els que no canvien substancialment la meva vida.
però així ho he de viure, perquè si no ho visc de la manera que ho estic vivint, no sé pas què passaria.
em puc passar tres hores plorant en un concert d'isamel serrano.

quan cuino no puc estar malament. perquè si ho estic tot em surt malament.
se'm cremen les coses, res no surt bé. ho he comprovat.
avui he cremat una cosa.
coses que passen.
és igual.
els xampinyons naturals fregits estan boníssims.
la panotxa he decidit guardar-la per a quan tornem de màlaga.
el carbassó també.
demà dinaré espaguetis de la mama a la facultat.
espero trobar-hi la vanguardia: no vull avorrir-me mentre dino.
la maria vol que olot nevi,
i jo també.
a girona no, no fa falta.

el nadal és a prop. he de fotocopiar moltes coses.
tot s'apropa.
què farem?
tant estudiar... podré?
sé que sí, però l'estrés el tinc.
és l'estrés, de fet, que fa que pugui.
pressió, se'n diu.
tot bé, de moment.
la maria estudia ara mateix, sense ganes.
ho sol deixar tot per l'últim moment.
és una manera de funcionar.
ho deixa més a l'últim moment que jo.
potser perquè si jo ho deixés per l'últim moment de la manera en què ella ho fa, acabaria no fent res.

jo prefereixo dormir.
moltes hores, si pot ser. com descartes.
no sé si descartes dormia molt quan vivia a Amsterdam.
jo vaig estar una estona mirant el paisatge, més o menys, que ell veia.
tranquil·litat...

tinc son però no vull dormir.
ara voldria que el dia tingués 28 hores. potser no l'he aprofitat bé,
potser me'n falten, de dies.
i potser si no me'n faltessin moriria d'avorriment i estupidesa.

a l'avió: una hora i mitja per llegir-li a la maria en veu alta el Comte Arnau de Joan Maragall.
m'encanta! diu la maria. i jo també. sensació de felicitat.
llegit interiorment sembla menys poderós.
granada!
ismael serrano. tres hores de concert.
el dijous. funky a granada. hola, emma. quin nom tan especial, em va dir una francesa molt guapa.
i el divendres, màlaga. màlaga que no ens sabia.
màlaga sorpresa. màlaga.
els pares de la maria,
el dinar, el germà, al cafè central amb pastelitos de casa. la mare de la maria: no té vergonya.
la maria sí. se li deu estar enganxant el sentit aquest tan absurd, tot sovint, de l'escàndol.
després, teatre.
sorpresa, alba, sorpresa.
ningú ens sabia allà.
a segona fila, fotos, les obres de teatre. coneixem el director. ja era hora, oh, oh.
els pares de l'alba.
els antics amics de la maria. tots mirant, estranyats: quines cares tenim?
un got de vi, em sento borratxa. ui.
pel carrer, de nit. quanta gent!
antics amics de la maria. xerrar pel carrer. que divertit!
després a casa, a sopar. nyam, nyam.
la mare de la maria mira en juan y medio.

tornem a granada.
la policia ens confon per membres d'eta. donem el perfil, van dir-nos.
voltar i voltar. massa cansades.
ens quedem mirant, i no sé: sempre ho fem, la gent passar parant el sol.
quants gossos lliures a granada!
ryanair és una merda.
l'avió es movia molt: a girona hi havia pluja.
sorda, encara, fins avui.
avui: res!

bona nit!

escoltant: the cure @ from the edge of the deep green sea

saber llegir entre línies -aquells somriures estriats de fa temps-,
aixecar-se, com diu la cançó,
tot és.

no pot ser, encara no pot ser.
escric el que la cançó em diu.

el canvi, el descanvi, la transició,
les coses imperceptibles.
i si tingués ganes de plorar. ho amagaria.
quant de temps fa?
intimitat,
en diuen.
posar les mans al cel.
mirar-lo de peus a terra.
i quines coses...

abans no sabia dissimular,
ara potser sí.
de què em serveix?
he estat tant temps intentant-ho...
i no serveix de res, de res.

no sé què més puc dir sense deixar de dissimular.

l'únic que em pot salvar i l'únic que em salvarà, passi el que passi,
és poder entendre les coses.
quan pugui entendre que massa sovint no hi ha res entendre, podré dir que estic preparada per a la vida.

la vida es troba als llibres,
als poemes, sobretot.

suposo que no sé explicar-me.
ja no sé escriure poemes.
m'he perdut.
i m'he de retrobar, d'alguna manera.
m'he de retrobat.

la filosofia no és poesia.
l'amor no és poesia.
jo no sóc poesia.

només la poesia és poesia.

escoltant: 2Raumwohnung @ Ich Weiss Warum

crònica del dia d'avui. algunes parts escrites en paper, altres pensades i oblidades i, altres, produïdes per l'espontaneïtat del blog.

als matins sempre hi ha son.
son falsa, per cert. enganyosa:
em deixa escollir! dormir 12 hores o començar el dia.
res m'hi obliga, a començar el dia.
tot és decisió: deliberació.
tant és una cosa com l'altra: tot és viure.
de fet, el temps passa: aquí o allà.
dormida o desperta.
vaig pensar, però, fa temps,
que no era el mateix disfrutar el temps que,
simplement,
deixar-lo passar.
posar-ho en dubte, i ara ho entenc, és ser cínic amb un mateix.

esmorzar? si no tinc gana.
cafè amb llet? diuen que treu la son,
però ahir me'n vaig prendre un i tot seguit vaig dormir.
sortir de casa. ai, les flors!
ulleres de sol, la ràdio: el cotxe.
escoltar música:
sí, últimament prefereixo la música.

a tres minuts per a tres quarts de deu arribo.
córrer cap a classe, i escoltar i escriure i entendre.
la felicitat d'entendre. quantes coses!

la poma verda, mai vermella.
abans, però, els pipis tímids dels lavabos poc íntims.

a classe: és quasi nadal.
quasi tots parlen. els de la dreta. jo fora.
escoltar, sí, sí, fa fred. la finestra oberta.
onze de desembre del 2007.
el sol entrant, fent equip amb la calefacció.
dinar, el diari, la contra.

la biblioteca, a una hora per començar una altra classe,
escrivint, llegint.
l'emoció de la vida: l'entusiasme -exaltació de l'ànima, si pogués creure
en un déu, seria aquest el meu-
d'aprendre.
aquesta vida que m'aporta la perspectiva de l'eternitat: sí,
sí,
-en secret ho diré:- només si la visc com jo la vull viure.

a mitja classe, penso: què faré per sopar? no, no em puc distreure.
d'aquestes coses parlem a classe...
jo que pensava que els meus pensaments eren infructuosos i paranoics.
aquí descobreixo gent com jo. insistent, amb ganes d'anar més enllà.
aquí ningú em diria pesada, déu meu.
quins pensaments, deixe'm-ho.

la biblioteca, de nou.
descobreixo la literatura. sempre m'ha atret. molt més que res.
potser per això me n'allunyo.

ara. ens saludem. no ens diem res.
el diàleg no és. com sempre. què hi farem.
quanta gent. els filòsofs no han de fer por a ningú.
no han de fer preguntes per fotre!

a casa, amb cotxe. la música.
acabo ballant reggaeton al cotxe.
necessito música. necessito ritme.
el criteri no el tinc, ara mateix.

la tramuntana arriba -o sóc jo la que arriba?-:
què hi fa aquí? deu haver estat tot el dia així...
a classe de ioga, quina fred.
m'oblido de mi: potser només per dos segons,
però aquests dos segons són l'eternitat sencera.
desaparèixer i notar-me alhora és com un massatge psíquic.

a casa. fer el sopar. com era?
ceba, espinacs, carbassó, all, pastanaga,
què més?
xampinyons, bròquil...
torrades amb alvocat, patè.
formatge,
panotxa; cocacola light sense cafeïna;
ventdelpla,
fer el dinar per demà.
ser aquí, a l'ordinador, escrivint.

quin mal de cap,
un efferalgan,
hauré d'anar a dormir.
i tot el que queda per fer?
el dia no dóna de si.
he estat onze hores i mitja fora de casa.

bona nit.

ara, faré una altra crònica del dia d'avui, totalment diferent:

m'he llevat a dos quarts de deu.
a tres quarts d'onze era a classe.
literatura catalana.
a fer pipi i la poma verda.
filo. del llenguatge.
que poc temps queda per tot!
si ja és nadal.
dinar. sola. clic, clac: el diari m'acompanya.
ja son les dues del migdia.
la biblioteca.
ja son les tres.
a classe. ta del coneixement.
ja son dos quarts de cinc.
el professor s'ha deixat el mòbil a la taula.
corro a buscar-lo: aquí el tens.
fins les sis: biblioteca.
maragall i les cartes que enviava.
visions.
quina gràcia, nietzsche.
conferència.
me n'he d'anar, arribo tard a ioga.
a les vuit menys deu arribo a casa,
em canvio: a les vuit sóc a ioga.
a tres quarts de deu arribo a casa, per fi.
a fer el sopar.
el dinar de demà.
l'efferalgan, m'estic costipant.
estic cansada.
tantes coses per fer, encara.
sóc feliç.

I

camí cap als països baixos, demà. jo no m'ho prenc com una oportunitat per veure el museu van gogh i d'altres, no. la pregunta, tampoc la tinc, la resposta sembla ser prou clara. però, tants filòsofs importants han escrit en aquestes terres...

ja sabem quins són els trets característics que van fer possible això que dic, així que la meva opinió poc compta aquí. només manifestar la meva intenció d'apropar-me al context -ni que sigui espacial, tot i que no temporal- d'alguns filòsofs importants.

II

a part d'això, el dia d'avui ha estat un dia de son, d'ulls inflats i vermells. avui no tenia els ulls de sempre, me'n faltava un tros de cada ull. he estat tres hores a la biblioteca (de 9h a 12h), he anat a classe, he anat a l'ordinador de la biblioteca, he dinat (pollastre i dos mandarines), he tornat a classe. a la classe de les 15:00 la professora ens ha explicat, més o menys, el llibre El món com a voluntat i rep... de Schopenhauer. ha estat prou interessant, tant que, evidentment, m'han vingut ganes de llegir el llibre. exposo aquí alguns fragments d'aquesta explicació que ha fet la professora:

"l'única esperança que queda a l'ésser humà és algun dia ser capaç de copsar la intuició: que la seva existència individual no té cap valor."

tenia la intenció d'escriure més frases, o fragments. però no té cap sentit. només cal dir que Schopenhauer sembla un autor prou interessant, a tenir en compte. no pas per seguir-lo, sinó per entendre'l.

III

quan dic que no sé com hauria de viure el fet d'estar fent la carrera que faig, en realitat estic dient que sé com ho visc i que, en saber-ho, sé que potser no és la manera en què tothom ho fa. no sé si ho he explicat mai aquí explícitament: cada curs, segons els temes que es toquin o que es van tocar el curs passat, tinc certes crisis. aquestes crisis estan relacionades amb els continguts que s'estudien a classe.

així, fa poc vaig tenir -i segueixo tenint- la crisi postkantiana (de després d'haver llegit els prolegòmens). amb aquest terme només em vull referir, en aquest context, a mi mateixa. no és que en llegir les obres, o en assistir a les classes que ens parlen d'X autors, jo, immediatament, senti X i em canvïi la vida. no va així. suposo que ho interioritzo i, al cap d'un temps, tot surt a la superfície. ahir li definia a la maria aquesta crisi postkantiana que estic vivint dins meu (de la mateixa manera que la humanitat la va viure fa temps) i, precisament, tot el que li vaig dir coincidia amb el que deia Schopenhauer (l'antiil·lustrat, el postcrític, l'anticrític, l'antikantià). per a què quedi clar, el meu problema consisteix, com alguns de vosaltres ja sabreu si heu fet el curs bàsic de filosofia a batxillerat, en el coneixement del fenomen i en la impossibilitat de conèixer el noumen. bé, el que diu la profe que deia Schopenhauer:

"Des de la perspectiva de la representació seríem purs subjectes fantasmals: el subjecte trascendental és un ull que no es pot veure a si mateix."

quedi això escrit, doncs, per si a algú i ve bé reflexionar un xic. només cal buscar una explicació una mica entenedora de kant, i d'això a internet n'hi ha (la perspectiva de la representació és la perspectiva kantiana).

feliç pont, que jo el començo demà.

avui teníem plans, però hom, sovint, es veu obligat a decidir i a haver de dir que no.
aquest és el cas.

no, quina merda! s'ha de ser realista i responsable, així que avui, la maria i jo, hem estat tot el dia a la biblioteca. no sé pas quantes hores. i quanta gent hi ha, a la biblioteca, essent diumenge! sembla mentida.

a part d'això, no hem fet res.
ah, sí, dinar i sopar. i fer un cafè amb llet. he llegit els classificats de la vanguardia. paguen bé per ser puta, o això hi posa.

bona nit.

escoltant: Facto Delafe y Las flores azules @ pronombres

1 de desembre. acabo d'acabar la primera ressenya de literatura catalana. he fet més deures? no. com que tots són pel gener o pel febrer... m'he dedicat, únicament, a estudiar i a no fotre res. però tot això s'ha d'acabar.

poso aquí el meu calendari pel gener i pel febrer (hi ha un error: el 31 de desembre posa que anem a màlaga, i no és veritat. deu ser un error del programa).

el que està en negre són exàmens i el que està en negre-gris són els treballs.

escoltant: el soroll que fa l'ordinador quan està encès.

avís: pel qui ja va llegir el post "dues", aquest post li semblarà repetitiu.

gràcies a un comentari de la tam, me n'he adonat que el post que vaig escriure sobre la novel·la acabada, ja no hi és.

ho torno a escriure aquí,  ni que sigui per deixar-ne constància:

el dia 27 o 28 (no recordo la data exacte) vaig acabar la novel·la. vaig arribar a les 50.014 paraules just on la novel·la podia acabar-se. tot va ser arribar a les 45.000, a partir d'allà les següents 5.000 paraules van ser com relliscar. de la novel·la, en tenim un projecte la maria i jo. un projecte que no es podrà portar a terme fins d'aquí a un any, més o menys. però és igual.

tinc ganes de fer el recompte de l'any aquest any, fa temps que no el faig. podré dir que al novembre vaig escriure una novel·leta, d'unes 200 i pico pàgines.