Archivos Enero 2008

no sé si algú s'hi ha fixat: porto dies avisant, d'alguna manera, del "perill" de la retòrica. amb aquest "perill" em refereixo al perill que hi ha en apropar-se a algú que utilitza la retòrica i quedar-se escoltant mentre es bada.

no sóc pas jo qui diu això, ja vaig parlar dels sofistes l'altre dia (i suposant la confrontació entre 'filòsofs' i sofistes, per cert). només cal escoltar el discurs de Rajoy sense fer gaire cas a què hi ha rere el discurs: podríem, fins i tot, arribar a votar-lo (molta gent vota el PP, oi? no és pas tan estrany!). sense fixar-s'hi gaire, sense gaire cultura política, i sense gaire mala fe (s'ha de tenir mala fe per a escoltar segons quin polític, pensar sempre malament i, sobretot, no fiar-se'n) ens poden obligar a fer bajanades.

ja no és només això, al cap i a la fi un vot és un vot: i anem a votar i cap a casa i ¡au! al carrer i aquí res ha passat. no, no, no és només això: els discursos ben fets -els més perillosos, tot i que són, potser, els més bells: i això sí, cal recordar la insuficiència de la paraula i l'elecció que es fa en tot discurs: mai es diu tot- fan mal. s'arrelen dins de la persona que escolta -si aquesta, com ja he dit, no està atenta- i li poden crear una divisió interior.

si jo sé tal cosa, però no la sé explicar: si en aquesta societat només és veritat, només és real, allò traduible a arguments, allò traduible a la lògica més elemental: què n'he de fer, jo, dels meus sentiments? com puc explicar-te, si em dius que no t'importa, i que el que importen són les persones, la importància que té això del català? com puc explicar-te res si tu em portes -i aquí la Terribas es va quedar callada, per cert- cap a un altre costat? si em fas veure que els teus valors no tenen res a veure amb els meus i que, a sobre, els teus valors són millors perquè apel·len a la llibertat? sí, manipular i parlar: tot són un. quin PP tenim al davant? quines persones que creuen aquest PP tenim al davant? quin grau de relativisme estem utilitzant, fins i tot, a quin grau de "ja no cal la política" (quan enretirar la política es fa, precisament, des d'una política) vols arribar?

ja vaig dir que no em serveixen aquests discursos, aquestes retòriques, aquest no-diàleg (el de Rajoy amb la Terribas, per exemple): no em poden convèncer. però els arguments es queden dins meu i necessito totes les armes que tingui al meu abast per vèncer-los interiorment. a dins meu hi ha una guerra des de fa temps. una guerra que he de lliurar.

no, no m'heu vençut!

havia de fer un últim post per aquest gener tan estrany i, aparentment, llarg. dic aparentment perquè tothom no para de dir-me que ha semblat molt llarg. a mi, la veritat, de tant dir-ho, ja no sé si ara és gener o febrer o un altre mes. tinc malsons a la nit: somio que és finals d'estiu i que no he anat a la platja en tot l'estiu; així que, mentalment, no sóc aquí.

no, no soc gaire aquí, ni sé on sóc. si m'hagués de buscar, diria que em vaig perdre dins d'un llibre. no és gaire pràctic això d'endinsar-se en la feina. m'adono que no he de permetre que res m'absorveixi tant. la passió, la desmesura, i les merdes, les deixo per a una altra vida. prefereixo cert equilibri desequilibritat -mai hi ha equilibri, o això sembla- que no l'obsessió sense fi per un tema.

avui hem ajudat el meu pare i jo a l'iria a fer el trasllat -a acabar de fer-lo-. 31 de gener i, fins i tot, hi ha hagut temps de canviar de casa. tornant al tema del primer paràgraf, què ha passat aquest gener: en primer lloc, cal dir que l'1 de gener va començar l'any 2008 (per si ens n'havíem oblidat), en segon lloc, que érem a màlaga i vam tornar, en tercer lloc, que vaig presentar què sé jo quants treballs, van venir l'alba i en carlos, vam anar al concert de marlango, van operar la maria d'un queixal del seny i a hores d'ara encara està fotuda (per cert, qui es va quedar aquell queixal? l'hauran reciclat?), hem hagut de plantejar-nos si anar o no anar a fer una cosa a canvi de diners: hem optat pels no-diners. estic esperant la beca, per cert, que no arriba mai. ens fan patir. no sé què més ha passat, ah, sí, la eli ha marxat a viure a valència; i, no ho sé, ja no ho sé. el que sí sé és que el desembre també va ser un mes surrealista: que si amsterdam, que si brussel·les, que si granada, que si màlaga, que si màlaga altre cop, que si dormir dos dies en un aeroport, d'aquí cap allà, caminar i més caminar, turrons i no turrons, a màlaga tot estrany, tot l'ambient... i ara, què? així es comença l'any?

l'any el començo amb molt de pessimisme. arreu meu hi ha senyals que he de tornar a treballar d'aquí a poc. l'iria m'ho va recordar. després em trobo una companya de feina al supermercat (mai me'n trobo cap!), després em truca l'encarregada dient que és urgent que digui si vull treballar o no aquesta temporada, em truca dia sí, dia també, fan el sopar d'empresa, no hi vaig, què... tantes coses. i ara he vist que tenia e-mails del sindicat del 15 de gener, sort que no els he vist fins ara...

el 31 de gener (si no era el 30) del 2003 vaig llegir-me l'Alquimista de Coelho. recordo que feia tramuntana, que la llum va marxar, que no hi havia res interessant per a fer... fins i tot a classe vaig estar tot el dia passant dels professors i llegint. i res,

fins aviat, això, que l'1 de febrer no sigui tan llarg com els 31 dies d'aquest primer mes de l'any 2008.

després de la crisi que he passat aquests dies: he dormit 72 hores en 6 dies (segons els "experts", n'hauria d'haver dormit 48 -8x6-), ja puc dir que he començat de nou. no sé si massa tard i amb massa responsabilitats pel mig, però espero que tot vagi bé. estudiant 'introducció a la ciència política' ara mateix, memoritzant o interioritzant, sense ni adonar-me'n tot el que llegeixo -per fi m'he posat a to-, resumint, tinc previst, més tard, a Hume, per a teoria del coneixement... vaig fent.

l'astènia s'ha acabat. avui he dormit 9 hores. potser és molt, però no és tant. les rectes finals se'm donen molt malament, i tinc ganes d'abandonar. he estat llegint posts del juny passat i d'altres èpoques d'exàmens i he vist que cada any m'ha anat passant el mateix.
m'he posat a escoltar techno -fins ara no escoltava res, o quasi res-, així vaig més ràpid. no sé si funcionarà, ni si em donarà el resultat com per a seguir en el nivell en què he començat aquest any. però jo, ara mateix, amb un 6 em conformo.

fent resum de les notes d'aquest any, de moment:

7,5
NP
encara-no-sé-la-nota
8,5 (de tres treballs)

i, de l'últim examen, idealistes, etc. i postidealistes fins arribar a Marx:

7,5

deu cridar l'atenció el NP. a vegades s'han de reunir forces per a una sola cosa, i no dispersar les forces en moltes coses... per això vaig decidir no presentar-me a un examen (ja ho faré al juny) per a poder fer bé els treballs (del 8,5), que eren d'una assignatura semestral i no anual.

em queden dos exàmens (en realitat, tres, però a un no m'hi presentaré i me'l deixaré també pel... atenció, setembre!! -de la UNED-) i molt poques forces. però faré... el que pugui fer.

he fet un càlcul dels crèdits que feia aquest quadrimestre i dels que faré al segon quadrimestre, és el següent:

pel 1r quadrimestre: 48 crèdits (però només he fet l'examen de 36 crèdits)
pel 2n quadrimestre: 33 crèdits -que són menys hores de classe- (i faré l'examen de 39 crèdits)
al setembre, com ja he dit, faré examen de 6 crèdits (la UNED funciona d'aquesta manera).

sembla que quants més fills tingui hom, més néts tindrà i, potser, més besnéts, tindrà. així, això de tenir família sembla que és una cosa exponencial (si tot va bé, és clar).

si tenim en compte això, poder veure la vida durant tu -feta per tu- sembla una bona manera de viure. fer possibles les condicions per a què hi hagi relacions, més gent, més felicitat, potser.

l'aventura de la vida... que l'hauríem de voler infinita (fins la nostra mort).

últimament he reflexionat força sobre què pensava jo que era ser professor d'universitat i què és, realment, ésser professor d'universitat. tot això des de la perspectiva de l'alumne, és clar: i des de la pròpia experiència com a alumna.

hi ha gent que classifica els professors en dues maneres diferents de ser:

- el professor que no sap parlar, que no sap comunicar-se, però molt expert en el seu tema. aquell que té coneixement, perquè s'ha dedicat a aprofundir en el seu coneixement, però no sap expressar-lo.

quan he tingut professors d'aquest tipus (diria que la meitat, més o menys) m'he hagut de sentir, quasi obligatòriament, inútil. incapaç d'entendre'ls. ja no això: he hagut de suportar les seves dèries (aprofundir en un tema quan en queden molts i molts i que seran, és clar, 'matèria' d'examen), les seves maneres de parlar que més que parlar podria ser contemplar un paper tota l'estona (i aquests que contemplen el paper s'emprenyen si algú els pregunta quelcom, perquè llavors es perden!), o parlar com si estiguessin sota els efectes d'un tranquil·litzant (un vàlium, per exemple)... quan tinc un professor d'aquests jo no vaig a classe. no ho suporto. no faig l'esforç. directament me'n vaig al llibre -que, per cert, no han escrit ells- de la bibliografia i m'ho estudio per mi mateixa. no cal perdre temps!

ara, l'altre tipus de professor:

- aquest altre tipus de professor també té coneixements (hem de tenir en compte que la impotència per a ser un bon docent del primer tipus de professor s'ampara, es disculpa, pel propi coneixement -que, com ja he dit, és incapaç de transmetre. en què ha aprofundit). és un bon comunicador, sap parlar, sap emocionar (moure cors), sap transmetre els seus coneixements.

bé, del que he dit se'n pot deduir que jo crec que tots els professors universitaris tenen algun coneixement per transmetre. alguns no el saben transmetre -i, llavors, per què fan classe? què són, com professors de la UNED?- i alguns altres el saben transmetre.

altres problemes que tinc amb professors: vaig al seu despatx i no em reben (en hora de despatx, que sol ser 1h per setmana, per cert) perquè han d'escriure un no sé què, els hi escric un e-mail i no em responen, un altre i: res, tampoc. o, el que és pitjor, em posen un 8,5 sense donar-me la possibilitat d'apujar la nota al 9. l'altre dia en parlava, d'això, amb una noia i a ella li passa el mateix. em va dir que, fins i tot, va sortir plorant d'una revisió d'examen. a mi m'ha passat això en un treball (no he plorat, eh!). m'ho he pres com si la professora en qüestió volgués que jo aprengui una lliçó. no he anat a classe més que dos o tres dies com a molt i, tot i això, tinc el 8,5. i ara què? per què no em dóna la possiblitat d'apujar la nota i em diu que la meva nota ja és prou bona? qui ho diu que la meva nota és prou bona? si jo tinc ganes de millorar, i per un 0,5 arribar al 9 (excel·lent), quin problema hi ha? a mi m'ha semblat que em volia castigar. fer-me patir. jo només posaria un 8,5 sense possibilitat de millorar la nota per a fer patir.

d'aquest últim tema voldria dir:em vaig atrevir a dir-li a la professora (per primera vegada a la universitat, per cert) que voldria tenir una nota més alta que la que em va posar i que faria un altre exercici o corregiria el meu propi exercici per a poder millorar la nota perquè, després de reflexionar-hi, vaig arribar a la conclusió que a la universitat es demanen alumnes amb iniciativa, amb ganes de millorar encar aque això comporti més feina, i amb ganes d'arribar més lluny. si no fos per aquests motius, mostrar-me superba davant la professora no em feia res. és així, crec, que els alumnes haurien de ser. demanar més nota, crec, només demostra el meu interès per a la cosa acadèmica.

estreno una nova categoria: astènia. he decidit fer-ho per a poder, amb el temps, saber en quines èpoques m'afecta aquesta ja malaltia pròpia de mi. malaltia? no en diria així, no. què em passa? no ho sé. dormo 12 hores seguides no sé quants dies seguits, i encara tinc més son. estic cansada. puc anar en bici, anar a fer coses, fer el sopar, el que sigui, però no puc estudiar, ni anar a classe. no és que em faci mandra: només tinc son, i son i més son.

astènia, doncs, com deia.
i he d'estudiar també, com deia.
em queden dos exàmens. un dilluns i un divendres de la setmana que ve.

és escoltar l'àlbum de la Bebe Pafuera Telarañas i tot un món, un univers, retorna al meu cap en forma, no de records, sinó de sensacions.

la maria i jo vam estar tot l'estiu escoltant el mateix cd al cotxe. jo volia que fos així. pensava: així sempre que escolti aquest cd recordaré l'estiu del 2007. ho vaig aconseguir.

una barreja de sentiments, de sensacions, de presses, d'anar a treballar, de la platja, del després, del es fa fosc, de quin turista aquest, de mira aquest camping, de mira la platja de pals, anem amb el flotador groc, soles, soles. sí, no  teníem ganes d'estar amb ningú, ui, mira, la maria dorm a la platja, juguem a la pilota, fa vent, sempre fa vent aquest any, ja m'ho va dir la meva mare a principis d'estiu: tot l'estiu serà així. i així va ser. ones i ones, sempre, no ens deixaven, i el sol, i el color verd de la samarreta de la maria, i la càmera que li vaig regalar, i averigua qué está bien y qué está mal, que el tiempo corre en patines cuesta abajo y no tiene freno hasta que das el golpe. que s'acabarà aquest estiu m'afirmava jo a mi mateixa. i anirem a sopar a tal lloc. mai vam anar-hi. menjar un gelat a palamós pixant-nos, quines sensacions, aquestes. l'estartit: la pesseta no podrà venir-hi mai més. i també hi ha tristeses, eh? a l'estiu. és clar. però la vida mana. la vida mana. la vida mana. i el mateix cd, i estic delirant a hores d'ara, però jo ja m'entenc. recordem l'estiu i poc recordo de la feina. em dic a mi mateixa que vaig llegir 26 llibres i tinc ganes de riure: tants llibres, vaig llegir? com pot ser? no ho entenc! quin estiu! a la platja mai hi llegia, és clar! miràvem pel·lícules abrigades amb una manta, feia calor, i les migdiades caluroses, sí, maria, jo dormia amb tu hores i hores com cadellets, no fotíem res. tot era sortir de treballar i no fotre res. no fotre res!

per això aquest gener vam decidir escoltar (cada 1 de gener la maria i jo escoltem una cançó juntes, des de fa cinc anys) la cançó Enero en la playa de Facto Delafe y Las Flores Azules. el primer cop que vam escoltar aquesta cançó va ser a castelló d'empúries. la maria i jo, amb el sol de les dues de la tarda, ens vam adormir al cotxe. jo recolzant-me sobre la maria, com sempre. vam escoltar la cançó mig dormides mig despertes, sense saber què escoltàvem. ens va semblar, a les dues, sense parlar-ne, una cançó màgica. després vam estar tot el viatge, que va continuar de manera surrealista (vam arribar a perpinyà, sense voler-ho, fins i tot; i després, al final del dia, vam anar al teatre a girona...), buscant la cançó màgica. la lletra de la cançó:

Y tu piel es blanca como esta mañana de enero demasiado hermosa como para ir a trabajar. Sin pestañear hablamos con el jefe un cuento chino y, como niños, nos volvemos a acostar. Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno, cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar.

Imagina una calita, yo te sirvo una clara. Es verano y luce el sol, es la costa catalana. Estamos tranquilos, como anestesiados. Después del gazpacho nos quedamos dormidos mirando el Tour de Francia en la típica etapa donde Lance gana imponiéndose al sprint con un segundo de ventaja en el último suspiro colgándose a sus hombros el maillot amarillo. De nuevo al chiringuito, un bañito, un helado de pistacho y un partido al futbolín. Lanzamos unos frisbis, jugamos a las cartas y acabamos cenando sardinas y ensalada. Bebemos, dorados. Hablamos, callados. La luna, la sal, tus labios mojados. Me entra la sed y pido una copa y España se queda en cuartos en la Eurocopa.

Pero nos da igual, hoy ganaremos el Mundial. Subimos a casa, hacemos el amor y sudamos tanto que nos deshidratamos. El tiempo se para, el aire no corre. Mosquitos volando y grillos cantando y tú a mi lado muriendo de sueño. Cansada, contenta, me pides un cuento y yo te lo cuento, más bien me lo invento. Te explico que un niño cruzó el universo montado en un burro con alas de plata buscando una estrella llamada Renata que bailaba salsa con un asteroide llamado Julián Rodríguez de Malta. Malvado, engreído, traidor y forajido. Conocido bandido en la vía láctea por vender estrellas independientes a multinacionales semiespaciales. Y te duermes…

Vivan las noches. El sol, la sal en tus labios. (x5)

Al principio, como siempre, dormimos abrazados y cuando ya suspiras me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo a tu lado de la cama, de esta cama ahora repleta de mantas en esta mañana fría, fría, fría, congelada, congelada.

no em serà fàcil començar a estudiar més temes. però ja ho hauria d'haver fet. on és aquella emma de fa dos dies que no deixava els llibres en cap moment? on és aquella emma? s'ha perdut! sí, després d'aquell últim funeral-examen, s'ha perdut. li han demanat un canvi de tema i, és clar, primer hi ha d'haver el dol.

res: he passat dos dies avorridíssima. res em feia contenta, res em distreia, res em divertia. ni la tele, ni internet, ni res del que en aquests dies d'estudiar no vaig poder fer. només em va posar contenta tornar a començar a llegir Mirall trencat. llegir em posava contenta, sí. és difícil arribar a aquesta conclusió. jo creia que necessitava alguna altra cosa més... mundana (i no em refereixo a dona prostituta, com diu el diccionari de les "dones mundanes"), menys ideal. més terrenal. fora el cel!

doncs no! jo volia el cel, fixa't. i una mica de diversió, una miqueta, fora d'aquest cel. i tot anirà bé... que per què no començo ja a estudiar? suposo que em fa mandra tornar a "obsessionar-me" (això és estudiar intensivament) amb un tema per a després aprovar l'examen i oblidar-me'n per a anar a altres temes. tinc por!!

ara, deixant de parlar, deixant de pensar, m'obligaré a mi mateixa (encara que no em ve bé) a estudiar.

fins aviat.

a vegades la filosofia no és res més que un allunyament de si mateix -alienació- i d'una mateixa època, per a poder entendre no només èpoques anteriors i persones anteriors, sinó, també, el jo actual i l'època actual. si cal allunyar-se, alienar-se d'un quelcom per a conèixer-lo, no sembla que el poguem conèixer bé. no sóc aquí, avui, per a discutir això. només voldria dir, com ja he dit més cops, que una de les il·lusions de la meva vida és entendre, comprendre. i prou. seria com viure en un parc d'atraccions tot el dia. vull que la muntanya russa sigui la meva vida! m'agrada viure a la meva carn el que penso i el que s'ha pensat. m'agrada viure, en definitiva: és això el que estic dient. però no sóc aquí, tampoc, per a parlar sobre aquest tema.

sóc aquí per a recordar a qui em llegeixi -anava a dir a la humanitat, però això seria pixar fora de test: poca gent em llegeix- que no m'agrada discutir. que no m'agrada utilitzar la raó, ni escrita ni parlada, per a discutir. ni tan sols per a dialogar si només és per a convèncer (en tot cas, estaria bé fer-la servir per a enrahonar, no creieu? sense ganes de convèncer, sense sofismes, sense voler atropellar). fa temps, o potser no tant temps, vaig "descobrir" que la raó no mana. no és que no mani, i que jo estigui dient que és el cor qui parla, no. només dic el que els primers filòsofs van "descobrir", intuir, o veure: que hom pot utilitzar la raó com li convingui per a convèncer.

sí, parlo dels sofistes. és fàcil ser sofista: només cal haver estudiat, practicat l'art de la raó -o l'art de tenir raó-, la retòrica*. últimament estic coneguent molta gent que, enlluernada per la raó, creu que només aquesta és suficient per enamorar (ho deia l'altre dia en Josep, més o menys), que només és aquesta necessària per convèncer i que, en definitiva, només la raó és la que val.

jo sé més que això: jo sé que hi ha coses que són difícils d'expressar mitjançant la raó -i sé que molta gent (jo, per exemple) dediquen la seva vida a intentar fer-ho-, sé que hi ha coses que només l'art pot expressar -sí, a vegades la raó és insuficient-, i sé que poca gent es deixa enlluernar per la raó. o això espero.

sí, ho dic: he conegut sofistes, últimament. defensen el tema que volen -hi creuen, també, segons com es miri- utilitzant la raó com a arma: deixant a l'altre, que no ha tingut temps a pensar en el tema, indefens. he conegut gent que ha sortit feliç de parlar amb mi només perquè jo m'he quedat callada, sense arguments. he conegut gent que, mitjançant l'art de la retòrica, m'ha conduit per on ha volgut i m'ha fet dir el que ha volgut que digués i que ha utilitzat això que he dit, fora de context, per desbancar-me i fer-me veure que jo no tenia raó.

només vull avisar -recordar-me a mi mateixa-: no m'heu convençut. i no podreu fer-ho. per a saber més dels sofistes, i de com funcionaven us recomano L'elogi d'Elena de Gorgias (crec, i dic crec perquè a hores d'ara ja no sé de què he d'estar segura, que el petit text que encapçala el post és d'ell i de l'obra que recomano).

fins aviat.


________
*

1 RET Art de l'eloqüència, de l'expressió oral i escrita, fixada d'acord amb unes regles que, introduïdes a Grècia pels sofistes, es perpetuaren i s'enriquiren en la tradició successiva.

publico aquí l'horari del nou semestre. sobretot perquè la maria pugui veure'l quan vulgui, que sempre em demana que li doni un horari meu i jo sempre me n'oblido. les classes no comencen fins el 12 de febrer, perquè els dilluns no tinc classes, com ja es veu. faig poques assignatures (cal recordar també les dues assignatures de la UNED) perquè em vaig matricular a moltes assignatures el primer semestre. ara aniré més descansada, o això sembla. o almenys no m'hauré de quedar a dinar a la facultat quatre dies a la setmana.

examen. sol, calor. la cortina. escriure i escriure. textos a escollir: no ens diuen de quin autor ni de quina obra. ho hem d'endevinar i després fer-ne un comentari de text. hegel i marx. he escollit marx. la segona pregunta, a comentar una frase del senyor Fichte. he fet el comentari de la segona pregunta i, en acabar, m'he adonat que el podia enllaçar amb el comentari de la primer text. així que he fet una "introducció a l'exercici de comentari de text" dient que, tot i que em veia obligada a dividir el meu comentari en 2 parts, en una altra ocasió n'hagués fet un de sol, de comentari. després he dit: i és des d'aquí des d'on comença el comentari al text de l'exercici 1.B. tres folis, davant i darrere. lletra petita. tipex, una mica. he fet pipi. 2 hores i 40 minuts, més o menys.

per què en dic funeral, de tot aquest procés?

porto una setmana, com vaig dir ahir, estudiant intensivament per aquest examen. cada cop que he de fer això, m'endinso tant en l'estudi que em perdo. avui he assistit al funeral d'aquest "tema" que he estudiat. tot el que hi tinc al cap -molt més que el que hi ha escrit a l'examen que he lliurat- haurà de sobreviure sol. ja no ho continuaré -ha mort-, potser fins d'aquí a un temps. o potser mai. això dependrà dels plans d'estudis i del meu propi interès. aquest tema que tant m'ha apassionat durant dies, ha mort a l'examen. l'examen ha estat el discurs que el germà gran pronúncia quan el pare mor. un discurs elogiador i, alhora, amb certa crítica -ganes de posar les coses al seu lloc-. els fills hauran de viure en els pares, i els pares en els fills. i per a què això sigui més, el fill es veu obligat a criticar, ni que sigui un xic, el seu pare. sinó, només seria una còpia d'ell.

sí, he pensat amb rapidesa. el temps, als exàmens, és qui posa la nota. si ets capaç de pensar ràpid, de tenir idees genials sense cap llibre davant, de tenir memòria, això és el que es valora. has d'escriure bé, tenir capacitat de síntesi, demostrar que has comprès el temari. per a mi, els exàmens, acaben essent -només els de filosofia, i mira que n'he fet ben pocs: crec que dos i prou- un exercici narcicista. els disfruto. sé de què parlo. sé com ho parlo. sé què podria dir i no dic. hi escric "picades d'ullet" que faran somriure el professor. però, per molt que ho disfruti, ara què?

ara què? apa siau, bon vent i barca nova! la vida continua. tu saps els filòsofs que queden, encara, per estudiar? voldries ara, ignoranta, aturar-te i obsessionar-te per un sol tema? no! doncs segueix, continua, segueix el pla d'estudis! és clar que ho faré! doncs vés a la mort, assisteix al funeral, llegeix el discurs fúnebre, acomiada't.

saps que sempre quedarà dins teu, com a record, encara que mai més el tornis a veure -ni que sigui en fotografia-, ni el tornis a sentir, l'esperit de qui s'ha mort. i és responsabilitat teva continuar recordant els morts, honrar-los quan faci falta i superar-los quan faci falta.

culmima aquí, a dos minuts per a les 5 de la matinada, la meva estudiada d'una setmana seguida de duració -i ho deixo tot per, més o menys, l'últim moment- per a l'examen de filosofia alemanya contemporània. si ara recordo res de Fichte, això ja no ho sé. com ja sabreu, i m'ho dic a mi per al futur, no empollo pas, sinó que vaig llegint i rellegint. recordo ara alguna cosa? recordaré demà, a l'examen, alguna cosa? pariré una resposta? em sortirà sense saber ni d'on ha sortit? hauran madurat -i per a què madurés, i només per a què madurés, he esperat fins l'última setmana per a estudiar- les meves idees? sabré fer una síntesi de tot el que m'he estudiat? he comprès -i aquí la paraula clau- el que he estudiat?

això, si demà no tinc mal de panxa ni tinc pipí ni gana, ni em molesta el sol, ni em molesta que a la cadira on faré l'examen no s'hi càpiga, ni tinc son, maldecap, o qualsevol cosa, això, com deia, si Déu vol, demà ho sabré.

em quedaran, així, després de demà, dos exàmens per a fer.

PD: em fa recança deixar d'estudiar aquest tema. ara m'hi quedaria un mes sencer. tot i que avui ja estava en ple deliri quan els ovaris han decidit doldre...
PD2: no patiu, dormiré! l'examen és a les 15:00!!!

sí, sí, vosaltres,
si heu entès mai la frase: "Déu ha mort",
sabreu de què parlo:

éssers limitats, finits,
enteneu que hi ha quelcom més que tots vosaltres;
que totes les vostres qualitats es poden elevar a l'absolut,
que hi ha un infinit per al finit, que hi ha un més enllà per al més aquí,
que hi ha un saber-ho tot pel només sé que no sé res,
que hi ha un jo ho puc tot per un jo només puc el que el temps i l'espai em permet poder,
vosaltres,
que vau descobrir-vos limitats i en aquesta limitació vau atorgar les vostres impotències a Déu,
vosaltres,
que en crear Déu vau ser capaços de posseïr d'alguna manera allò que mai podríeu ser,
vosaltres,
dormint als braços de Déu, el vostre creador creat,
vosaltres,
que vau decidir ser ateus i creure en utopies: l'home serà! l'home serà!

serà? serà infinit? serà etern? deixarà de ser efímer? deixarà de morir a cada pas?
deixarà de no poder-ho tot? deixarà de no saber-ho tot? deixarà d'estar anclat, estancat,
atrapat, perdut, en la presó del temps i de l'espai?

mai!
mai!

Déu ha mort, sí,
Déu ha mort, i amb ell totes les seves categories, totes les seves possibilitats,
totes les seves facultats.

sols, sols, ens hem quedat sols.
no hi ha infinit rere el nostre finit,
no hi ha tot-saber rere el nostre limitat saber,
no hi ha tot-ho-puc rere el nostre poc-puc
no hi ha res rere nostre!

l'home està sol, sol, sol, perquè després de crear Déu,
va matar Déu.

PD: sort que Jesús era mortal, finit, efímer, però fill de Déu.

llegeixo el blog d'en josep i em fa molta gràcia el fet que jo, igual que ell, també estigui "planejant" què llegiré aquest any. m'estic fent una llista de llibres que m'agradaria llegir aquest estiu. no em proposo llibres per temàtiques (del tipus "literatura catalana", etc.) sinó que, simplement, m'apunto llibres que m'agradaria llegir. per a més coincidència, d'entre aquests llibres hi ha el Faust de Goethe, que ja he començat a llegir -però no tinc temps-; també l'Hiperió de Hölderlin. parlant de plans, aquest any ens hem proposat fer un interrail amb la maria. jo, mentre estudio, m'apunto llocs on anar:

la Universitat de Jena (Fichte, Schelling i Hegel com a professors), Stuttgart (on neix Hegel), Tubinga (on Hegel i Hölderlin van estudiar junts, i a sobre compartint habitació), Dorotheenstadt (on estan enterrats Fichte i Hegel), també vull anar a Königsberg -ara anomenada Kalinigrad a Rússia, o sigui que no hi anirem pas, de moment- (Kant) i a molts altres llocs: seguir a Napoleó (que va passar també per Jena)... tinc ganes de comprar-me una llibreta, un bloc, el que sigui, i anar escrivint, de la meva mà (m'ha retornat el plaer per escriure a mà quan estudio: ja no necessito l'ordinador per a res!), la "història" d'Europa a través de l'art, la filosofia, i altres coses. si algú vol aportar alguna cosa, o bibliografia al respecte (que jo podria llegir a l'estiu) que m'ho digui.

deixant a part això, em proposo, ara mateix, continuar estudiant.

PD: per cert, josep, jo calculo que aquesta primera meva etapa d'estudi -dues llicenciatures- l'acabaré als 27 anys, més un any d'opos o d'el que sigui, als 28-29 jo ja hauria d'estar treballant d'alguna cosa més que no sigui vendre entrades en un museu. m'agradaria fer un doctorat (de filosofia), però de moment no ho veig pas viable -mecenes? eterna joventut que estudia?- o sigui que me'l deixaria per més endavant. com és que tu dius que fins als 33 no acabaràs? quins plans tens? m'agradaria saber-ho! jo tinc previst aprendre alemany quan acabi filosofia d'aquí a dos anys -mentre faig la carrera de CCPP-, amb l'objectiu de, primer: poder llegir sense necessitar traduccions i, segon, fins i tot -quina ambició!- poder fer l'examen de 5è abans de fer les opos -pels punts-. també tinc previst fer el 5è d'anglès, però això ja vindrà -no ho veig "tan" complicat- i treure'm, evidentment, el D de català.

a sants cada cop hi ha control i més control. avui hem vist una discussió entre un noi que volia acompanyar a la seva nòvia (passo de dir xicota) -és que ja no queden "homes-com-déu-mana" després de la revolució feminista-masclista-dedones-d'homes?- al tren per a acomiadar-se com déu mana. vinga a discutir, "que sí, hombre, que sí, que ahora subiré" i l'altre: "sube ya, no te vayas". sort que no hi havia cap guarda jurat per allà, sinó hauria viscut la meva segona mitja pallissa en una estació. n'estic segura.

jo només vull constatar que fa uns quants anys -no en fa tants, de fet-, això no passava. no vull idealitzar el temps passat -que tampoc recordo massa-, només deixar constància que no sempre tot ha estat així, no.

no sempre hem hagut de despullar-nos abans d'agafar un avió. no sempre hem hagut de treure el portàtil de la motxilla i de la funda per a poder passar-lo. no sempre hem hagut de tirar ampolles d'aigua abans de pujar a un avió. no sempre hem hagut de pagar, sense que ens avisin, i això és important, 9 euros de plus per a facturar una maleta (això és molt fort, també: no s'adonen que si fan pagar per facturar, la gent deixa de facturar i al final puja la maleta dalt de l'avió i això provoca que la gent s'estigui molta estona intentant guardar la maleta bé dins de l'avió,...etc?). els consumidors callats. aquest no ve, aquest transportista ens porta no sé què a casa i no deixa missatge a la bústia i el compressor de la maria se'n torna cap a alemanya. els de la casa del libro són els fills de puta més grans que hi ha en aquest moment venent llibres per internet. venent estafes, per cert. compres un bitllet de tren i et volen alliçonar -i aquí la paraula clau- perquè tens el carnet jove caducat de fa 20 dies. dius, vale, vale noi. i el noi et respon que ens podrien denunciar. sí, ¡au! bronques per part del revisor? a milers. por mentre treballo, no fos cas que vingués un boig a robar-me i el subnormal del costat amb les seves "tienen 13 motivos para no robar" 13 bales... i jo morta, sí, al cap i a la fi, paguen justos per pecadors.

qui són els pecadors? la temptació de pensar en una associació d'unes 4 o 5 persones ordint un pla cada dia sobre: "com fotre a la gent" és molt gran. però, hi podem creure en un pla així? podem creure que la constant renúncia a la llibertat per aconseguir seguretat és només un pla de 4 o 5 homes bojos? podem creure que poques persones són capaces de canviar la manera de relacionar-se de la gent?

a mi quan em passa alguna cosa -del tipus: he de denunciar-ho a l'associació del consumidor- no em poso a cridar als de l'atenció al client, ni em poso a... penso que el culpable és algú altre. però no, ja he dit que no. o sigui que l'únic culpable del mal funcionament de tot, de la ràbia de tothom -i és aquesta ràbia la que vivim dia a dia- és, simplement, l'estructura de relacions que vivim.

jo treballo i faig entrades reduïdes a qui no n'he de fer. intento no discutir amb la gent que per una engruna serien capaços de matar-me -i això en el seu dia de festa!-, gent que no té raó i només té ganes d'insultar-me. intento que tothom se'n vagi content, que no hi hagi conflicte. però és impossible. ells sols es creen el conflicte. el busquen pel món. no hi ha res mai que estigui bé. si li faig la reduida a algú, no és pas aquest algú el que em busca el conflicte, me'l busca el guarda que hi tinc al costat, que em retreu els meus defectes -es pensen que ho he fet malament i que m'he equivocat-.

en realitat, el que domina el món és quelcom semblant a això: "si jo he patit això, si jo he hagut de veure com no em feien descompte encara que me'l mereixés, si jo he hagut de veure com em feien tal cosa, si jo, bla bla bla bla, tu també ho has de patir" i sobre aquesta venjança recíproca i infinita ens estem movent. no és que l'home vulgui dominar l'home -espiar-lo, mirar si rendeix a la feina mitjançant un software futurista, entrar dins els seus somnis per a saber què pensa-, només vol sotmetre'l per a fer-lo patir.

demana patiment. demana dels altres la infelicitat, i no la felicitat. quanta gent hi ha així, al món? quants cops anem al cinema un diumenge a la tarda i ens plantegem que el nostre oci depèn de la feina dels altres? quants cops ens adonem que per a què nosaltres poguem fer tal cosa, n'hi ha d'altres que estan, literalment, servint? quan ens n'adonarem de l'eterna servitud, esclavitud que els propis humans ens estem infligint a nosaltres mateixos? nosaltres, que som d'occident, que se suposa que hem aconseguit arribar a treballar per a l'oci i no per a sobreviure, quan ens n'adonarem de què estem fent? de la infelicitat que hi ha al nostre voltant? de l'ànsia de venjança? de la mala llet que no ha trencat cap plat? com pot ser que a la meva feina em vingui un professor i em digui, amb molta mala llet, que es mereix tenir la gratuitat per ser professor, i jo li digui que és una fundació privada, o sigui es regeix per la seva pròpia normativa i no la normativa de la generalitat, i que es posin a cridar-me? com pot ser que quan a algú li parles del funcionariat, només sap pensar en no fotre res i en enxufats? com pot ser que tots continuem regint-nos per valors que ja no necessitem? com és que sucumbim, dia a dia, i ens deixem vèncer per aquests valors que en realitat no són nostres? quan deixarem de voler la venjança i començarem a mirar per les generacions futures i per la seva felicitat? quin premi de consolació se suposa que estem rebent, el premi de consolació per haver passat les pitjors guerres de la humanitat just al segle que va darrere nostre? i aquest premi de consolació és legítim? som nosaltres qui hem de disfrutar-lo? no hauríem de construir, des de les relacions, des de l'estructura de relacions, una altra mena d'humanitat? no hauríem de deixar enrere la por que ens agrada tenir -per a poder abandonar la llibertat- i començar a ser homes lliures? per què ens hem perdut? què cal per a recuperar-nos? algú s'adona d'això?

porto anys sense voler intimar amb ningú. avui ho pensava. quan vaig anar al col·legi major, la primera companya d'habitació que vaig tenir em va agradar perquè em va dir que tenia la intenció d'estudiar molt. l'habitació, evidentment -i ara quin pardillo hi deu viure en aquesta habitació de merda?-, i l'ambient, la van fer marxar, igual que  a mi. la segona companya d'habitació fumava porros a tot hora i em demanva el meu llit per a poder follar-se a tius. i aquest era l'interès de la majoria. l'interès de la majoria.

i és per l'interès de la majoria que aquests valors amb els quals ens regim quan estem en societat són valors reals. no m'ho invento pas jo, això. per això admiro el quillo de l'estació de tren que volia acompanyar a la seva nòvia al tren. per això admiro a qui és capaç de dir no, no, senyor revisor, vagi-se'n a pastar fang...

venia d'estudiar, d'il·luminar-me,
i vas dir-me: "¡la fe es mentira!
¡ha hecho mucho daño!"
i jo et vaig dir: "mal?",
i tu: "sí, la fe ha hecho mucho daño,
todas las religiones del mundo,
TODAS, son una mierda!"
i jo: "home... totes...?"
i tu: "yo soy atea, gracias a Dios,
todo el mundo tiene fe, todo el mundo,
las religiones son una mierda!"
i jo: "però tu també tens fe..." i ja,
per últim, faltava el discurs:
"todas las religiones del mundo son una mierda.
la religión católica, tú no sabes lo que ha hecho,
tú no lo sabes, 21 concilios, más el de no sé donde,
y 21 concilios, eh, y luego que,
pensamos que los musulmanes son muy radicales,
pero los católicos, no veas!"
i jo:"però no parlaves de fe? i de religions?"
i tu, enfadada: "sí, la religión católica,
bla, bla, bla..."

no, no, no es pot parlar.
ni de Déu, si és que existeix,
ni de res. confusió i ràbia amunt i avall.
la poca bona voluntat que hi podia haver,
ha marxat.

ens voleu anarquistes.
ens voleu ateus.
ens voleu radicals.
ens voleu practicants de les vostres ideologies.

Punt de partida i punt d'arribada
invisibles, són, dins vostres esprîts.
L'esperit és l'espiral d'allò etern
on hem de pressuposar principi i final
tot copsant que és en aquest existir del principi i del final
que l'eternitat es fa a si mateixa evident.

Més enllà no podrem anar-hi.
Dins nostre nia l'eternitat,
mirem el cel: no té fi, no té principi.
Però, com entendre'ns, a nosaltres,
que som finits, si habitem l'infinit?

som dos i anem caminant,
l'un al costat de l'altre.
el déu, meu i només meu,
no coincideix amb el vostre.

de la poesia i de l'home,
estimar-ne un i no estimar l'altre
és cosa de cínics.

vull portar gent al món,
em sembla un bon lloc.
pensar en què és,
i quin sentit té
l'univers que intentem conèixer.
això és massa.

apocalíptics us dic, avui,
sortiu de la closca, sortiu de l'ou:
hi ha molta realitat per conèixer.

oh, sí, em desperto de bon dematí, ui, que aviat! i me'n torno al llit. dormir, dormir. ara somio, ara malsonejo, ara tinc fred i, més tard, calor. la maria al meu costat, vol que m'hi apropi i quan ho faig molt no vol res de mi ni de ningú: només vol dormir. des que la van operar quan dorm escolto la seva respiració: així sé si dorm bé o si dorm malament.

una de les coses que he somiat aquesta nit és la maria menjant postres, perquè sé que ho vol fer i, coses de parella, les seves frustracions es converteixen en frustracions pròpies. això de tenir parella a vegades penso que és reducció del propi jo. però reducció bona. menys narcicisme, en diria. oblidar-se d'un mateix. si pateixo les coses de la maria, a part de patir les meves, em torno més humana, més col·lectiva, més empàtica. deu ser un constant millorar-se.

sí, ho acabo d'afirmar, no crec en la superació d'un mateix per un mateix, sinó que crec en la superació d'un mateix quan es posa davant d'un altre. i aquest altre ha de ser un altre constant, que poques vegades desapareixi de l'horitzó, és a dir, no pot ser un amic de de tan en tan... pot ser un amic molt i molt proper, o un germà, per exemple. però la parella és la definició més encertada d'aquest un altre al qual m'estic referint.

posa obstacles, els supero. propis obstacles que mai hauria superat, perquè no n'hagués tingut necessitat: ni hauria sabut que existeixen. constant canvi: cap a millor, sempre.

alguns dels pensaments d'aquests últims dies són:

I

a vegades hi ha més metàfora, més poesia, en un fet concret que no pas en un fet metafòric.

d'aquí, per explicar-ho:

a vegades un fet concret porta en ell mateix molta més metàfora que qualsevol metàfora. ho noto de sobte, un acte, un fet, és més que aquell propi fet. podria escriure's una novel·la sencera només amb la descripció d'aquest acte o d'aquest fet.

II

no s'entén la filosofia fins que es viu. i no sempre s'ha de viure per la via de l'experiència pròpia, sinó que es pot viure des de la poesia, des de l'art.

d'aquí, per explicar-ho:

llegeix llibres de filosofia, si vols. tots! els entendràs, potser? a mesura que tinc més edat, vaig entenent més allò de "no és recomanable estudiar la carrera de filosofia fins als cinquanta anys". de la filosofia que estudiem, n'entenc el 10%. el que m'ha anat passant és que entenc la filosofia estudiada ara un any després d'haver-la estudiat. influeixen en mi de tal manera les coses estudiades, que em canvien la manera de pensar i reflexionar el món. als noranta anys, suposo, podria entendre el 70% de la filosofia. en el fons, estudiar filosofia, només seria llegir en forma d'arguments i teories el que m'ha passat a la vida. és un plaer, però, per a mi, la filosofia. és un sentiment d'acompanyament, d'unitat amb quelcom: amb l'home individual, amb l'home com a espècie, amb la humanitat.

deia que la poesia pot ajudar-nos a comprendre la filosofia, en tant que ens possibilita experienciar experiències des de les quals la filosofia s'origina o la filosofia acaba. quan dic poesia, dic art. ja sabeu, o ja sé jo, o ja sé jo pel meu futur, que per a mi l'art és poesia. per a aconseguir el que dic s'ha de viure la poesia tan intensament, que reconec que pot resultar difícil apropar-se a aquestes experiències noves i acabar entenent-les a l'interior d'hom com a pròpies a través de la poesia. és per això que considero fins i tot la poesia com a quelcom incomplet (que no ofereix -igual que la filosofia tampoc ho fa- totes les metàfores necessàries per a entendre i copsar la vida).

així, doncs, què és allò que fa falta per a copsar la vida, si la filosofia és més una cosa a posteriori -ve després de l'experiència- i la poesia és incapaç d'ofernir-nos la totalitat de l'experiència? és evident: fa falta la vida. viure-la vida, atent sempre a la vida. la vida, la vida i només la vida fonamenta la pròpia vida. només la pròpia experiència fonamenta la pròpia experiència. però tots sabem que a vegades, tot i que la vida fonamenti la vida i que la pròpia experiència fonamenti la pròpia experiència, hom és incapaç de copsar res.

quina frustració, oi? que em dedico, potser, a deixar l'home com a incapaç de fer res de profit? de què serveix, doncs, des d'aquest escrit humil, la filosofia, l'art i la vida en si?

com és també evident, havia d'acabar aquest raonament amb una pregunta, i no pas amb una resposta. que sóc molt jove -i la filosofia també ho és, i l'art també ho és-, i crec que de respostes encara no n'he pogut obtenir. de moment, la pròpia vida esdevé col·lecció de preguntes. una pregunta supera l'altra, això sí, i és per això que algunes preguntes desapareixen de la meva ment. però seria agosarada, i tots ho sabeu, si digués que he obtingut alguna resposta.

la meva il·lusió per la vida, la meva eufòria incontrolable, sempre m'arriba des de l'apropament cap a la filosofia i cap a la poesia -de la qual en porto allunyada des de la meva desil·lusió per la carrera de filologia anglesa. tot i que ara m'està tornant la il·lusió, en haver estat capaç, en certa manera, de col·locar la poesia al lloc de la poesia i la filosofia al lloc de la filosofia-. així, seguiré viva, amb il·lusió, a menys que tingui algun accident no volgut, fins que el meu propi cos m'ho permeti. vull continuar amb l'experiència i amb la superació de preguntes per part d'altres preguntes. vull llegir aquest weblog amb noranta anys, després d'haver-lo escrit durant 75 anys.

terrorisme d'empresa. control per part dels caps dels seus empleats. posseir la vida dels altres: creure's amb permís per fer-ho només per uns dinerets que el cap dóna a l'empleat a final de mes.

distorsió de la vida. moral d'esclau, moral d'amo. tots morim. tots som iguals.

terrorisme d'empresa.
terrorisme d'empresa.

aquest és el nom.

terrorisme, que provoca por per a aconseguir els seus objectius: por a no tenir casa, por a no dona menjar als fills, por a no tenir una tele guapa, por a no poder anar de vacances, por a haver de renunciar a coses, por a haver de demanar diners a altres persones, por a ser inferior, por a no tenir cotxe; i és des d'aquestes pors que els empresaris poden sotmetre els seus empleats. és des d'aquestes pors, d'aquest terror, que el terrorisme dels empresaris funciona.

i quina por té l'empresari? no són les mateixes pors, però amb una d'afegida? por a no ser obeit, por a què l'empleat sigui més llest.

i des d'aquí, des de la por. tot és lícit. tot és lícit. tot és lícit. això diuen. controlar l'empleat: està nerviós, frustrat, m'ha mentit, rendeix poc? cap a fora. controlar l'empleat. i total, per a què? senyor imbècil de merda, vostè morirà igual que jo, vostè té més por que jo -té més a perdre que jo-, vostè sap que jo m'en ric de vostè, vostè sap que només sap imposar respecte des de la por, i no des de l'admiració. vostè que no es creu prou home com per a exercir la feina que exerceix.

la revolució del proletariat, de la massa, no està acabada.
confio en la humanitat sencera.
confio en mi mateixa.

això, algun dia, tard o d'hora, s'acabarà i els TNs de MERDA deixaran d'aprofitar-se de qualsevol notícia absurda per a continuar exercint la por -por=morbo; morbo=audiència-.

aprofitats de merda.
n'estic fins els collons de la gent que no es planteja RES quan camina per la vida, que no pensa en què està fent -per exemple, els que presenten TNs, a mi em demostren contínuament que són uns complets ESTÚPIDS*-.

____
* notícies de CANAL SUR, de la SEXTA, d'ANTENA3, de TELECINCO i jo què sé quins més.

hom pot sentir malestar, i no saber d'on ve.
jo sé d'on ve el meu malestar: vaig en pijama. no suporto anar en pijama pel món! a aquestes hores! has vist el sol que hi ha al carrer?

volia anar a la biblioteca, però m'he dormit, o sigui que res... em volia dutxar a les 14:00, després d'estar estudiant una estona, i ja enllaçar amb el dinar; per a després sortir corrents cap a la biblioteca Cánovas del castillo. ara em sento asquerosa, asquerosa! necessito dutxar-me ja! i treure'm el pijama!!

I

havia de parlar de tantes coses! les tinc apuntades en diferents llocs. però arribo aquí i, ai, no puc. com si m'hagués atrapat a mi mateixa amb l'obligació dels temes. i per aquest motiu ara em sento bloquejada, sense poder escriure aquí amb fluidesa.

II: la primera nota

ja tinc la nota del primer treball que he lliurat aquest curs. un 7,5. no està malament: el vaig fer en poc temps i, jo ho sé, podria estar molt millor. però estic contenta! ara tinc ganes de saber com han anat els altres tres treballs.

III

sóc a màlaga. estic estudiant per a l'assignatura "introducció a la ciència política". i demà tinc previst anar a una biblioteca. poca cosa més des d'aquí. silenci absolut. demà fichte i més gent.

la meva germana parla de la tramuntana al seu weblog. ja fa temps que quan hi ha tramuntana penso en ella i en els seus nens. últimament hi ha hagut gent que ha assegurat -després d'unes quantes experiències- que hi ha molta gent tocada per aquests indrets. amb tocada, vaig definir-ho i van estar d'acord amb la meva definició, em refereixo a que no viuen la realitat, sinó que viuen una mena de realitat transformada que no se sap d'on ha sortit. he conegut tanta gent així tota la meva vida, que el que he fet és pensar que l'error era meu -fent referència al post que vaig publicar fa poc-. però gent que ve de fora, mira la gent que viu per aquí, i no comprèn què passa. què deu passar? algú ho sap? deu ser la tramuntana la culpable de tot això? l'electricitat que tots portem a dins? la tramuntana crea genis, bojos, al cap i a la fi -què en podem dir, de dalí?-? per bo o per dolent. què deu passar? és de veritat l'empordà el melic del món? és la tramuntana quelcom saludable? ho ha estudiat algú, això?

he anat pensant, al llarg del dia, en una sèrie de posts que podria publicar. ara, però, amb els ulls vermells de la son, cansada físicament però no psíquicament d'estudiar, ja no sé ni què havia d'escriure.

quedi aquest post, així, com a recordatori.

demà tinc un examen de literatura contemporània. és el primer d'aquest curs, ja que fins ara només havia lliurat treballs. la setmana vinent n'hi ha un dimecres, la següent un dilluns i els pròxims dilluns i dimarts de...

he estat avui a girona. enlloc d'anar a la biblioteca de la facultat, he anat a la biblioteca pública. hi ha més llibres, perquè no hi ha tants estudiants com a la biblioteca de la facultat. després he anat a dinar. he intentat anar al bocata, tot i que no m'agrada, només perquè estava a prop. quan anava a pagar, m'han dit que no cobren amb targeta, així que me n'he anat. després he anat caminant fins el viena, i allà hi he menjat un bosià tacat -força curiós el nom, oi?- amb una cocacola light.

tot això sembla trivial i estúpid. però és que ha estat avui, en aquest dia, en què m'he adonat de com m'agrada passejar per Girona. amb aquell cel blau, núvols pintats,... l'estació plena de gent boja, els carrers canviants, com sempre...

em fan mal els ulls.
bona nit.

l'altre dia -i era ahir, aquest altre dia, tan llunyà dins del meu cap- vam anar a una llibreria d'un senyor col·leccionista a Girona. hi havia obres de diferents temàtiques, hi havia la bíblia, obres de Freud en edicions de fa molt temps, llibres de fa segles, etc. la maria va preguntar si tenien les obres completes de maragall i l'home llibreter va dir que sí, en dues edicions diferents. no me les podia ensenyar perquè hi tenia tants de llibres, a la llibreria, que no hi podia accedir. vaig dir-li que ja tornaria i li vaig preguntar pel cau on estava ficat, i em va dir que es va equivocar quan va llogar el local, però que si fos més gran seguiria de la mateixa manera. va dir que a casa seva hi té més llibres i que té dos garatges plens de llibres, també. jo li vaig dir que la seva llibreria és més aviat un museu i que, en el fons, sabia greu treure llibres d'aquell lloc únic.

aquesta nit he continuat amb la meva història. he somiat amb aquest senyor i la seva llibreria. jo entrava a la llibreria i, de sobte, estava tot ben ordenat. no hi havia dos mil llibres posats a terra ni llibres darrere d'aquests llibres, inaccessibles. allà on ara hi ha una muntanya de llibres, al somni hi havia una moto estranya, relluent. al somni, la moto m'ha semblat ben normal, però he flipat amb l'ordre que hi havia a la llibreria. li he preguntat al senyor com s'ho ha fet i ell m'ha contestat parlant català amb un accent anglès.

avui no sabia que havia somiat això i, sense voler, havia introduit el somni a la història real de la llibreria.

PD: les obres les compraré, li demanaré al senyor de fer un tracte: li compro ara 10 volums dels 24 en total. el mes que ve li en compro 5 més i al març, quan comenci a treballar, els altres 10 (o 9). espero que vulgui fer el tracte amb mi! l'edició és dels fills de Maragall, de l'any 1929 (o 31, segons diferents webs).

avui no m'he llevat a l'hora que m'havia de llevar. no he sentit cap despertador, res. mut, tot mut. a les dotze he obert els ulls i he pensat: no pot ser. ho he pensat i m'ho he cregut, així que he tardat una estona en adonar-me'n que eren realment les dotze.

he pogut lliurar el treball igualment, així que no ha passat res.

em costa escriure a la web perquè m'agradaria insultar i assassinar la casa del libro; i perquè la interioritat forçada per l'exterior, al final, fa que hagi de callar totalment.

millor època vindrà, suposo.

ah, però un fragment de l'exterior sempre va bé. a l'atzar, del llibre que tinc a la meva dreta:

¡Qué importa a los hombres la verdad!
La vida más elevada y pura es posible en la creencia de poseer la verdad. Es necesaria al hombre la creencia en la verdad.
La verdad aparece como una necesidad social, después de una metástasis se usa para todo, donde no es necesaria.
Todas las virtudes surgen de necesidades. Con la sociedad comienza la necesidad de veracidad. En otro caso, el hombre vive en el eterno disimulo. La fundación del Estado provoca la veracidad.

Que el hombre haya evolucionado así y no de otra manera es sin lugar a dudas su obra: estar tan inmerso en la ilusión (los sueños) y condenado a la superficialidad (el ojo) es su esencia. ¿Es extraordinario el que los instintos de verdad lleven de nuevo, en último término, a su ser primordial?

fragments d'un llibre recopilatori de textos de Nietzsche.

bona nit.

demà em llevaré a dos quarts d'onze del matí i aniré a la facultat tot xino-xano (en cotxe, és clar). el treball que acabo d'acabar m'ha quedat força bonic. no puc deixar de posar, últimament, o potser des del meu amat treball de recerca, tocs irònics o opinions personals enmig de cada treball. el toc personal sempre hi és. l'acadèmia, sovint, et demana el contrari. redempció del jo. que no sembli que hi ha un autor darrere de cada text. és, però, això, possible? pocs llibres he llegit -acadèmics, vull dir- en què no hagi notat la petjada de l'autor. de fet, malament rai si no se sap on es troba l'autor dins de tot el llibre. gran manipulador pot acabar essent (en té les armes)!

això ho dic per un post que vaig llegir d'en Josep del seu comentari a un poema de Joan Maragall. quan pugui, Josep, si la vergonya no em mata, t'enviaré el meu comentari d'El comte Arnau: una anada de l'olla monumental. l'any passat també vaig escriure una anada de l'olla força gran per a una assignatura de la mateixa professora i em va posar un excel·lent. també et puc passar, Josep, una ressenya que vaig fer sobre una obra de teatre. i veuràs com en sóc capaç, jo, de mentir només pel gust d'escriure! igual que tothom, és clar. no intento pas tirar-me floretes.

el treball que acabo d'acabar és sobre Giordano Bruno, una mena d'apropament que em vaig imposar. sí, imposar: aquest treball era de temàtica lliure. jo no coneixia gaire res de G. B., però cada cop que el professor d'història de la filosofia moderna en parlava li brillaven els ulls i jo, és clar, no entenia perquè. ara ho entenc, més o menys. no puc pas saber absolutament perquè a un home li brillen els ulls en parlar d'un filòsof...

es nota que aquest post és una divagació una mica absurda. l'escric perquè m'hi he obligat. un dia, un post. una nit, un post.

bé, ja és hora d'anar a dormir!

PD: aprofito aquest moment nocturn per a fer publicitat i promoció del meu flog. que ningù se'l mira, eh? és molt fàcil anar-hi: veieu aquí dalt que posa "weblog" i "fotolog" i "llibres" i altres coses...? allà!

estava fent un treball... he volgut buscar una cosa a google i m'he topat amb això:

"En Gerona(de Gerunda) no es donde hay una libreria que por entrar hablando en castellano te echan(literalmente a malas maneras o educadamente segun nacionalidad ..) y en las puertas de esa universidad concretamente lavabos no hay simbolos de ETA y otros movimientos radicales,que expresan lo que los fornidos muchachos de interior piensan,esa gloriosa juventud? Tambien fue Otegui o uno de Batasuna a hacerse el eminente en una conferencia?"

la web on ho he trobat és fàcil de trobar, així que no la posaré.
aquesta és la concepció que hi ha a l'Espanya més idiota (al final se'n podria dir així, oi?) de què és Girona, o Gerunda, com en vulguin dir i de com és la meva facultat. sí, parlen explícitament de la meva facultat. aquella que va instruir (?) dos nois que van cremar la foto del rei, sí, aquella que... oh, però què diuen? als lavabos, "símbolos de ETA"? no. els lavabos estan nets! ningú no hi escriu res! que civilitzats, guaita...

així que, per a alguns, quan jo digui on he estudiat filosofia -de fet, en aquest post critiquen un professor que vaig tenir: li diuen que no sap llegir!-, pensaran que sóc etarra, que cremo fotos del rei i que ves a saber què...

que a la llibreria on et permeten fer un simbòlic DNI català, et fan fora si no parles el català, ho dubto. no hi he entrat mai en aquesta llibreria, però mira, ara que em volia comprar llibres de Maragall i altres, i he vist que l'abacus, la casa del libro, l'fnac i d'altres són una puta merda -no només en llibres de Maragall, sinó en TOTS els llibres que jo demano-, ara entraré en aquesta llibreria amb la maria -que la faran fora?- i compraré el que em doni la gana de comprar.

tanta por fem? aquesta Girona... on el PP quasi ni hi existeix! oh! oh! què passa arreu d'Espanya? tan desconeguts, som! vénen a Girona i en diuen: "Voy a Barcelona". la seva confusió és normal, jo també la tinc en altres indrets. "de verdad, habláis catalán en vuestras casas, yo pensaba que no..." i quina concepció del nacionalisme -i no ja del nacionalisme, que no cal ser nacionalista per a defensar Catalunya o defensar el català, llengua amb què vivim i llengua que forma part, indiscutiblement, de nosaltres- català han de tenir aquesta gent? Carod-Rovira defensant coses que ningú no defensa, que ningú no parla. tots bojos, bojos! ai, aquests catalans, deuen pensar, que egoistes, només volen treure'ns els diners! i després vas a llocs d'Espanya i veus que tenen autopistes gratis -quilòmetres i quilòmetres-, aves genials, i que en dos anys han canviat tot l'enllumenat i jo què sé què més... si som una comunitat, siguem-ho, jo no dic pas que no. però que ens aclarem tots una mica.

després la policia de Granada m'agafa i em confon per una tia d'ETA i he de sentir com insulta els "catalufos" -així ens anomenen, i així esperen que jo somrigui, com si fos un nom bonic i no menyspreant. perdona, jo sóc catalana i a catalunya hi ha catalans, no catalufos ni catalinos!-, i callar! perquè, com dir qualsevol cosa davant de la guardia civil? eh, com? no, no puc! no!

atacs i més atacs. incomprensió. ganes de no conèixer. al final me n'he hagut d'adonar: al món hi ha ganes de no conèixer. i aquesta ignorància que tots professen -com si fos quelcom bo, quelcom admirable- els farà mal, molt mal. jo ja me n'he cansat. me n'he cansat, de justificar-me, d'explicar-me, de fer-me comprendre. s'hauran de fotre, i potser els preguntaré jo a ells a on volen arribar amb els seus pensaments. però, podria ser, és clar, que mai s'ho haguessin plantejat... estaven tan pendents de Catalunya, que no han tingut temps de pensar-se a si mateixos. per cert, ens critiquen, als catalans, perquè, segons ells, només ens mirem el melic i tot ho fem des del melic -hi ha alguna altra manera de pensar? de fer? de sentir? de viure?-.

tarats, estan ben tarats tots plegats. no saben com explicar-se aquest odi que tenen, aquesta ràbia. i jo tampoc us l'explicaré, perquè no sé d'on ve. però deixeu-me en pau.

he volgut utilitzar, sovint o gairebé sempre, aquesta web per a fer un cant a mi mateixa. un cant personal, públic, exterior. avui ho faré explícitament.

molts cops, tot parlant he callat. i només així he pogut callar.

no és per elogiar-me a mi mateixa, però he de dir que jo sempre he intentat, i he sigut -en la mesura en què he pogut-, una lliurepensadora. m'he apropat a altres horitzons per curiositat, per ganes de conèixer, però mai ningú no m'ha convençut de res. no és trist que ningú no m'hagi convençut de res: no vol dir que jo sigui impermeable com una pedra. només vol dir que no he cregut convenient adaptar-me a altres pensaments.

a l'interior de la meva ment ningú no sabrà mai què hi ha. no cal que digui, per cert, que jo mai sabré què hi ha a l'interior de la ment de ningú -ja prou que em costa saber-me a mi mateixa-. ho sabreu, vosaltres, els altres, en la mesura en què jo ho permeti. en la mesura en què volgueu entendre'm. en la mesura en què us permeteu llegir-me o escoltar-me sense prejudicis. sense voler aixafar-me.

he anat veient, tota la meva vida, com molta gent volia aixafar-me amb una bota. aplastar-me. fer-me desaparèixer. durant molt temps he pensat que tot això era un problema meu, que jo no sabia viure la vida, que potser m'estava equivocant. ho pensava superficialment, és clar, ja que mai he cregut que jo anés equivocada en una cosa tant gran com és viure la vida. aquest fet ha provocat que durant un temps cregués en una massa, apartada de mi, i en un jo, que sóc jo. en una massa, inferior a mi, i en un jo, que sóc jo. i no només això: durant un temps he cregut que la massa era superior a mi. aquesta eterna contradicció, viscuda per molta gent, pot fer molt mal. alienació, se'n pot dir. estranyesa d'un mateix, se'n pot dir. inseguretat. baixa autoestima. necessitat d'aprovació. arrogància. milers de coses.

he vist, també, durant molt temps a certa gent com una pedra. una pedra erigida en l'univers. impenetrables, immutables. aquestes són les persones que, al meu parer, eren segures de si mateixes -com els personatges de moltes pel·lícules de Hollywood, que no dubten, que si ploren, ploren; que si riuen, riuen; que no coneixen les mitges tintes; que segueixen el seu camí sense mirar-ne d'altres: aquells herois moderns-. altres persones, més properes a mi -no es pot ser proper a mi si s'és una pedra, tot i que la hipocresia ens ha portat a fingir, molt sovint, també- m'han dit que aquestes persones, en realitat, no estan segures de si mateixes i que és precisament per aquest motiu que intenten aplastar-me amb una bota.

si aquest és el vostre problema, i em dirigeixo a vosaltres, ara, persones pedra, persones erigides en l'univers, impenetrables, no us entenc. he hagut de patir-vos durant molt temps. he hagut de dubtar durant molt temps. dec ser, en el fons, un antiheroi.

és ironia el que acabo de dir. és evident que jo no só cap antiheroïna. jo sóc una heroïna. sabeu quants cops he callat el que pensava per saber que dir-ho només em portaria a una de les vostres discussions estúpides sense sentit? saps quants cops he callat, i no t'he dit res, per saber que només vols fer-me mal, encara que sigui inconscientment? saps quants cops m'he hagut de sentir capaç de veure molt més enllà que tu i, per tant, de sentir-me incompresa? saps quants cops he fingit? quants cops t'he somrigut per a fer-te callar? quants cops t'he donat la raó? quants cops he deixat d'explicar-te qui era jo, quan tu el que suposadament em demanaves era saber qui sóc jo? i saps quants cops me n'he adonat de la por que t'ha fet, a tu -a tots vosaltres-, conèixer-me? i saps quants cops m'he sentit trista i allunyada de tots precisament per culpa teva, per la teva por a conèixer-me? saps quants cops m'he hagut de convèncer a mi mateixa que no sóc com qualsevol altre: que sóc jo?

ho saps? vols saber-ho? vols treure't el vel i veure més enllà per a viure una vida més plena? vols sortir de tu mateix per a endinsar-te en els altres, en mi, tu que fingeixes voler-ho fer però saps que només em mires des de la superficialitat dels teus ulls? tens intenció de viure aquesta vida?

saps que és el primer cop que faig un discurs d'aquest tipus, tu que tants me n'has fet? tu que tants cops has intentat convèncer-me que visqui una vida com la teva, que visqui la meva vida com tu vols que la visqui? saps que no sóc capaç de dir a qui estic parlant per respecte? saps què és el respecte? ho saps, potser, tu, tots vosaltres que tants cops m'heu intentat fer desaparèixer? saps quants cops m'he sentit reticent a priori a mostrar-me tal i com sóc als nouvinguts, per por a que fossin un altre tu?

no heu fet de mi ningú millor. ni això us podria agraïr. jo ja era qui sóc. només m'heu fet saber algunes coses. i hagués preferit no haver d'obtenir aquest coneixement mitjançant l'experiència.

________

por, por, por,
només hi ha por al món.
la por que tu em vols fer tenir,
perquè tems que jo no en tingui.

vols compartir la por amb mi,
la por de viure.
tinc por, jo.
por de tu, sempre de tu i de la teva por.

què en farem, de tanta por?
tanta por inútil?
no podràs sortir mai del cau?
no podràs estimar mai,
ho saps?

________

Escoli

ja de petita vaig començar a tenir els meus problemes amb tu. m'insultaves, ho recodes? em deies que la meva mare era gorda. que la meva mare era hippy. em robaves el llàpis que m'havia comprat nou i me'l tornaves sense mina. em criticaves perquè al zoo de barcelona em vaig comprat un dofí. em criticaves perquè a port aventura havia aconseguit guanyar un taz. em criticaves el meu ull, sóc estràbica, quants cops ho hauré sentit, això? cap a on mires, emma? cap a on mires, em deies. i jo sempre he hagut de pensar que la meva mirada era lletja. no ha estat fins ara que he descobert que això és mentida. mentida. m'has criticat perquè em vaig atrevir a dir que em dutxava un cop a la setmana als sis anys, quan jo anava sempre neta. m'has volgut robar l'esmorzar cada matí, a mi i a l'aida. però jo sempre era més llesta: me l'amagava i quan vaig poder portava esmorzar per les altres nenes a qui tu robaves l'esmorzar. sempre em vas fer sentir diferent, tu. i no pas jo amb la meva arrogància. sempre vas sentir-te diferent de mi. sempre et vaig fer por. sempre m'havies de triar última a educació física, no pas perquè fos dolenta jugant -que ho vaig acabar essent: en el joc només podia badar-, sinó per crueltat. vaig estar sola molt temps, no m'entenies, no em volies entendre. vas robar-me les meves manualitats i les vas fer passar per teves, fent que hagués d'actuar de xivata davant la monja. i encara volies que plorés aquell últim dia de les monges? encara tenies esma per a demanar-me que plorés? vas veure que no plorava, i en veure-ho em vas fer fora. volies que compartís el teu dolor absurd. més tard, ja cap als dotze anys, començant l'institut, quan faltava a classe i tornava, sempre hi eres tu, al portal, esperant-me. m'esperaves per a preguntar-me on havia anat, què havia fet, per què havia faltat a classe. no amb ganes d'animar-me -potser havia estat malalta-, sinó amb ganes de criticar-me. després vas voler, tu i tu, torturar-me per la meva afició a la marca nike. et feia por. molta por. no ho negaràs. ningú no ho podria negar, si tots portessim el cor a la mà, si tots fòssim capaços de ser sincers fins al final. vas fer-me més coses. vas dir-me gorda en una redacció d'anglès que s'havia de llegir davant de tota la classe. vas picar-me amb una pilota ben fort, només perquè vas voler-ho. i tu, què n'he de dir de tu. em vas fer fora de la teva vida al pati de l'escola, davant de tothom, dient-me que jo mai seria capaç de ser com tu, sense saber que tenies raó i que jo mai podria acabar essent, passés el que passés, com tu. la teva por cap a mi, va fer que haguessis d'allunyar-te de mi tot enviant-me a la merda. et feia vergonya que et veiessin amb mi. éreu com hienes fent fora el lleó. vas trencar-me el cor, tu, sí, tu, únic refugi. més tard, oblidant moltes coses, vaig conèixer-vos a tu i a tu i a tu i a tu, tu vas entrar a la meva vida, jo mai vaig oblidar, però, les preguntes inquisitòries que m'havies fet als dotze anys, i tu, i tu, i tu, em vas prendre el pèl. et feien por les meves paraules, incomprensibles per tu. i com que et feia por, volies eliminar-me. et feien por les meves notes. et feia por el meu treball de recerca. et feia por tota jo. massa gran, per a tu. et recordava massa la teva condició de miserable -i oblidaves que jo també la tinc, aquesta condició de miserable, i que és precisament aquesta condició de miserables la que ens uneix-.

ha passat el temps. mai no t'he dit res. has volgut veure en mi sempre el que tu has volgut, no el que jo he sigut. has hagut de fugir de mi. has fet que em sentís allunyada de tot: jo vivia la realitat real, i tu la realitat inventada. però, qui t'ho deia això? no és fàcil sentir-se incomprès. ni tan sols això se m'ha reconegut. he tingut ganes de venjança. has fet niar dins meu la ràbia. les ganes de justícia. però, en el fons, sempre he sabut que la justícia ja hi era a priori. que res d'això no hauria passat si la justícia no hagués existit. que la teva vida miserable mai podrà omplir-te. que la teva inhumanitat mai serà suficient per a fer-te creure humà. és una condemna, del qui no és lliure perquè no es vol lliure. guiat per la por, al·legant a nous déus i a nous no-déus, perdut per sempre més en la boira, tu, que et sentiràs temptat a sentir-te mencionat en aquest text i hauràs de callar per sempre més, per por a que la pregunta acabi amb una resposta afirmativa. sí, parlo de tu, sí, parlo de tu, sí parlo de tu. i ho saps.

______

Epíleg:

i, per últim, voldria agraïrli a la maria, aquell tu infinit que hi ha al meu costat des de fa ja cinc anys -encara que ens separéssim durant un temps-, el seu interès infatigable en mi, aquella fe infatigable en mi, aquella il·lusió posada en la nostra vida en conjunt. agraïr-li a la maria, el meu tu particuar, que hagi estat i que sigui sempre, sempre més, aquell mirall on enmirallar-me, on entendre'm, on comprendre'm, on veure'm bella tot mirant la teva bellesa. al teu costat només puc creure en l'amor. al teu costat, només puc creure en tu. en tu. el meu amor per tu és inefable, com dèiem fa cinc anys, el meu amor per tu, i el teu amor per mi, que jo ho sé, és infinit, infatigable. som jo i tu. tu i jo. i aquesta reconciliació amb el món és la que em fa ser, en certa manera, més jo.

la il·lusió del dia continua essent, per a mi, dormir amb tu a la nit. no hi ha seguretat que em sembli més confortable, que em faci sentir més segura, que la de dormir amb tu.

i si aquest post és un cant a mi; també és, tu ja ho sabràs, un cant a tu.

sóc jove, em sé jove. m'exalto. m'euforitzo a mi mateixa. i no sé què fer-ne, no sé què fer-ne dels sentiments. enlloc de sentir-me feliç, em sento confosa. enlloc de quedar-me quieta, disfrutant dels moments feliços, em quedo inquieta, sense saber com disfrutar-los.

necessito sortir corrents, com si en comptes de ser feliç, fos infeliç i necessités una altra cosa.

no faig més que fugir, i fugir i fugir, sense saber on vaig.
quedar-me aquí, ho sé, és això el que em demano a mi mateixa.
però l'eufòria, jo, com la mantinc? però l'exaltació, jo, com l'aturo?

com m'aturo a mi mateixa?
què n'he de fer d'allò que em sembla bell?

contemplar-ho i prou?

l'eterna frustració de no posseir allò que ens sembla bell.
sí, de fet, tot és això.

ho puc assegurar -és a dir, puc dir que sempre serà així-, el millor llibre que vaig llegir l'any passat va ser: El comte Arnau, de Joan Maragall.

no només un dels millors que vaig llegir l'any passat, sinó un dels millors que he llegit a la meva vida.

i encara hi ha gent que s'atreveix a insinuar que és inútil conservar la llengua catalana.
la relativitat matarà gent.

and if you tolerate this, then your children will be next...

PD: per cert, no em va agradar El comte Arnau fins que no el vaig llegir en veu alta, fins que no el vaig recitar.

la joana a vegades em diu que faci alguna cosa creativa, que la carrera que estic estudiant no m'ho permet i que ho necessito. quan m'ho diu jo m'emprenyo sense saber-ne el motiu: no ho entenc. o no ho entenia.

sí, ara ho he entès. quan em diu això em sento frustrada perquè no sé com explicar que aquesta carrera és precisament molt creativa i que el que necessito, a vegades, és desaparèixer totalment: deixar de crear.

ara mateix desitjaria que la carrera que estic estudiant durés deu anys. aquesta o una altra. de fet, ho penso mentre estic fent un treball per una assignatura d'història de l'art.

en aquest terreny -estic fent un comentari d'una obra literària a través d'unes obres que hem llegit a una assignatura d'història de l'art-, m'hi sento bé. la interdisciplinarietat em fa ser feliç. és per això que sempre trec més bona nota a assignatures que no són de la meva carrera. a les altres assignatures utilitzo les meves eines com a estudiant de filsoofia, i obtinc un triomf (un excel·lent).

si em sento animada a fer-ho, potser penjaré coses en aquesta web. alguna ressenya que estic escrivint o que he  escrit.

fins aviat.

a vegades sóc obligada a creure que veure més enllà del que hi ha no és pas una virtut, sinó una obligació.

a vegades sóc obligada a creure que tots els malentesos són volguts. que totes les lluites, les guerres són volgudes.

a vegades arribo a creure que la ràbia interior, l'instint assassí -assassí, recordem, del nostre propi germà- ens fa aferrar-nos a quelasevol malentès per a poder calmar la ràbia (i si fos perquè si, aquesta ràbia? això ho suportaríem?)


a vegades ningú no es vol entendre.
a vegades ningú no vol preguntar-se què vol dir estimar.
a vegades ningú no s'atura a pensar.
a vegades el temps és inútil, no dóna res, no serveix per a res.

i de lluny, mires de reüll, amargament: i on és tot l'amor que tots mereixem?