Archivos Febrero 2008
un altre professor que no es digna a contestar-me els e-mails. he de pensar que tot això és un error informàtic? no, no ho he de pensar. no n'hi ha: el correu va bé. què deu passar, doncs? són madrosos? tenen tanta feina a menjar-se els mocs del nas que no poden ni contestar-me a un trist e-mail en què preguntava si hi havia un examen aquesta setmana?
me n'he cansat. i me n'he cansat tant, de la universitat, que ja no tinc por a parlar aquí. perquè el que dic és veritat. i si algun professor llegeix això, i es dóna per al·ludit... ja m'és igual.
sí, començo a pensar que la universitat és una institució que fot fàstic. que dóna un sou molt alt a gent que no fot ni brot (investiguen? publiquen llibres? fan alguna cosa? no!): no foten ni brot, no, no em poden respondre a cap e-mail en no sé quants mesos. al cap i a la fi, tot és prestigi. per què són professors? m'agradaria saber-ho. com van arribar a ser professors? quines amistats van tenir que els van possibilitar d'entrar a la universitat?
aquest any deu ser l'any dels mals professors. ja vaig començar amb aquella imbècil borde que quasi m'envia a la merda quan li vaig comentar si podia fer algun treball per pujar la nota, i l'altra: ui, espero e-mails des de fa temps... ara toca aquest. a mi, això, francament, em costa d'acceptar. els tenia una mica mitificats a aquests professors. jo pensava que eren homes i dones de bé: admirables. un exemple a seguir. i no són res a seguir. les crítiques que em fan al que jo penso me les passo pel cul... la veritat. no és pas una escola de què pensar ni de com pensar ni de què fer, així que sóc lliure.
sí, m'ha costat molt entendre que sóc lliure. fins fa poc treia bona nota ja no per mi, sinó per a no ofendre el professor. a primer de filosofia una professora il·luminada i elitista va dir-nos a tots que no sabia què hi fèiem estudiant aquesta carrera, que si volíem passar l'estona per a tenir una llicenciatura podríem haver anat a estudiar Dret (què passa amb dret? quants prejudicis d'una professora de filosofia!). a mi això em va ofendre molt: vaig interpretar que em mirava a mi, que m'ho deia a mi.
i ara m'és igual: que m'ho va dir a mi? d'acord! pensa el que vulguis de mi. jo pensaré, també, el que vulgui de tu. i no ho podràs evitar. i tu et quedaràs en aquella universitat estancada mirant com passen els anys...
sóc molt exigent. sóc molt selectiva. quan desmantello els mecanismes del que em semblava màgic: quan descobreixo els defectes més horrorosos del qui admiro, perdo tota aquesta admiració... això és un inconvenient tot sovint: m'agradaria viure de fantasies estranyes i pensar que tot és fantàstic, però no és aquesta la meva manera de ser. ho sento. ara passo.
aprovaré aquesta carrera a un curs per any... i amb una motivació força curiosa: vull cobrar la beca i vull que em paguin la matrícula. si no ho aprovo tot, no me la donen. i així anem fent.
PD: aquesta setmana no he anat a classe cap dia. avui m'hi he obligat i quan he estat a la universitat no he pogut anar-hi. quan hi sóc em ve mal de cap i em torno boja i quan llegeixo els apunts no hi reconec res. em dóna la sensació que perdo el temps. que mentre sóc allà podria estar llegint un llibre o fent qualsevol altre cosa. vaig per lliure -fins i tot quan em vaig treure el carnet de conduir- i només sé anar per lliure. i sí, això també comporta inconvenients, però els avantatges són infinitament més grans...
PD2: cada cop que vaig a la universitat hi veig una grua o dues grues treient cotxes. i jo mai puc aparcar el cotxe en un lloc que no sigui un lloc prohibit perquè, simplement, no hi ha pàrking a les àligues (tampoc hi ha autobusos, quasi, que arribin a la facultat). l'any passat ja em vaig endur una multa de 90 euros. aquest any he d'estar patint per si quan surto de classe la grua se m'ha emportat el cotxe? em sembla patètic.
me n'he cansat. i me n'he cansat tant, de la universitat, que ja no tinc por a parlar aquí. perquè el que dic és veritat. i si algun professor llegeix això, i es dóna per al·ludit... ja m'és igual.
sí, començo a pensar que la universitat és una institució que fot fàstic. que dóna un sou molt alt a gent que no fot ni brot (investiguen? publiquen llibres? fan alguna cosa? no!): no foten ni brot, no, no em poden respondre a cap e-mail en no sé quants mesos. al cap i a la fi, tot és prestigi. per què són professors? m'agradaria saber-ho. com van arribar a ser professors? quines amistats van tenir que els van possibilitar d'entrar a la universitat?
aquest any deu ser l'any dels mals professors. ja vaig començar amb aquella imbècil borde que quasi m'envia a la merda quan li vaig comentar si podia fer algun treball per pujar la nota, i l'altra: ui, espero e-mails des de fa temps... ara toca aquest. a mi, això, francament, em costa d'acceptar. els tenia una mica mitificats a aquests professors. jo pensava que eren homes i dones de bé: admirables. un exemple a seguir. i no són res a seguir. les crítiques que em fan al que jo penso me les passo pel cul... la veritat. no és pas una escola de què pensar ni de com pensar ni de què fer, així que sóc lliure.
sí, m'ha costat molt entendre que sóc lliure. fins fa poc treia bona nota ja no per mi, sinó per a no ofendre el professor. a primer de filosofia una professora il·luminada i elitista va dir-nos a tots que no sabia què hi fèiem estudiant aquesta carrera, que si volíem passar l'estona per a tenir una llicenciatura podríem haver anat a estudiar Dret (què passa amb dret? quants prejudicis d'una professora de filosofia!). a mi això em va ofendre molt: vaig interpretar que em mirava a mi, que m'ho deia a mi.
i ara m'és igual: que m'ho va dir a mi? d'acord! pensa el que vulguis de mi. jo pensaré, també, el que vulgui de tu. i no ho podràs evitar. i tu et quedaràs en aquella universitat estancada mirant com passen els anys...
sóc molt exigent. sóc molt selectiva. quan desmantello els mecanismes del que em semblava màgic: quan descobreixo els defectes més horrorosos del qui admiro, perdo tota aquesta admiració... això és un inconvenient tot sovint: m'agradaria viure de fantasies estranyes i pensar que tot és fantàstic, però no és aquesta la meva manera de ser. ho sento. ara passo.
aprovaré aquesta carrera a un curs per any... i amb una motivació força curiosa: vull cobrar la beca i vull que em paguin la matrícula. si no ho aprovo tot, no me la donen. i així anem fent.
PD: aquesta setmana no he anat a classe cap dia. avui m'hi he obligat i quan he estat a la universitat no he pogut anar-hi. quan hi sóc em ve mal de cap i em torno boja i quan llegeixo els apunts no hi reconec res. em dóna la sensació que perdo el temps. que mentre sóc allà podria estar llegint un llibre o fent qualsevol altre cosa. vaig per lliure -fins i tot quan em vaig treure el carnet de conduir- i només sé anar per lliure. i sí, això també comporta inconvenients, però els avantatges són infinitament més grans...
PD2: cada cop que vaig a la universitat hi veig una grua o dues grues treient cotxes. i jo mai puc aparcar el cotxe en un lloc que no sigui un lloc prohibit perquè, simplement, no hi ha pàrking a les àligues (tampoc hi ha autobusos, quasi, que arribin a la facultat). l'any passat ja em vaig endur una multa de 90 euros. aquest any he d'estar patint per si quan surto de classe la grua se m'ha emportat el cotxe? em sembla patètic.
zzzzzzZzzZZzz
zZZZzzzZZzzZZzzzzzzz
fa lleig el mateix post tant de temps.
estic avorrida... la universitat em ralla. vull fer altres coses. després d'estudiar torna tocar a estudiar. estic trastocada. no tinc ganes d'anar a classe perquè, total, les classes sembla que no em serveixin per a res (acabo estudiant l'examen des de bibliografia, sense fer cas dels apunts).
demà hi aniré, però!
avui he anat al parlament de catalunya. començava un curs de tres crèdits de lliure elecció que m'interessa més que no pas res... tinc molta feina per fer, sí. i no en faig perquè no puc. estic llegint una novel·la... el que em fa por són dues assignatures de filosofia. no és pas que no les pugui aprovar, ni que no les aprovaré: el que em fa por és la feina que he de fer per aprovar-les (estudiar). perquè estic mandrosa. i perquè estic cansada. i perquè no puc més!
potser la solució és fer-me cas a mi mateixa... no?
zZZZzzzZZzzZZzzzzzzz
fa lleig el mateix post tant de temps.
estic avorrida... la universitat em ralla. vull fer altres coses. després d'estudiar torna tocar a estudiar. estic trastocada. no tinc ganes d'anar a classe perquè, total, les classes sembla que no em serveixin per a res (acabo estudiant l'examen des de bibliografia, sense fer cas dels apunts).
demà hi aniré, però!
avui he anat al parlament de catalunya. començava un curs de tres crèdits de lliure elecció que m'interessa més que no pas res... tinc molta feina per fer, sí. i no en faig perquè no puc. estic llegint una novel·la... el que em fa por són dues assignatures de filosofia. no és pas que no les pugui aprovar, ni que no les aprovaré: el que em fa por és la feina que he de fer per aprovar-les (estudiar). perquè estic mandrosa. i perquè estic cansada. i perquè no puc més!
potser la solució és fer-me cas a mi mateixa... no?
i, maria, que se m'adormin les mans no vol dir que t'estigui trobant a faltar:
precisament perquè ets just davant meu,
tot i que ho oblido.
perquè no vull soroll, ni vull res;
només el meu, només jo.
el cor bategava fort perquè es volia sentir,
és evident:
ara vull sentir aquella veu sense so una estona...
desitjo escriure poesia de nou, però no puc:
tot és difícil, insuficient.
la quotidianitat se'm fa difícil: la realitat és inexpressable
i ho és perquè és realitat.
com deia Mercè Rodoreda, més o menys,
si ella no podia fer-li dir a un personatge seu "estic desesperada",
ni "estava desesperada", jo tampoc puc descriure la realitat tal i com és esperant ser compresa.
ara que tinc la regla, haver dit "esperant ser compresa" és tot un acudit...
acudit molt dolent, per cert.
acabo de descobrir que hi ha més gent que es diu emma.
això és un cop baix.
i he pensat: com deu ser dir-se un nom que té tothom?
i no n'era conscient, d'això. hi ha gent que, fins i tot, a la seva classe hi té una altra persona que té el seu mateix nom.
jo he viscut tota la vida amb un nom diferent,
i m'he sentit, en certa manera, diferent.
vaig conèixer una emma ja fa molts anys,
i una emma fa un any, una emma boja i estranya, d'uns quaranta anys, francesa, crec,
però arribar per casualitat a un nou blog i veure-hi "escrit per emma" fa por,
sona a que hi ha una altra jo,
desdoblada,
m'he dividit.
hi ha més gent que comparteix el meu nom?
precisament perquè ets just davant meu,
tot i que ho oblido.
perquè no vull soroll, ni vull res;
només el meu, només jo.
el cor bategava fort perquè es volia sentir,
és evident:
ara vull sentir aquella veu sense so una estona...
desitjo escriure poesia de nou, però no puc:
tot és difícil, insuficient.
la quotidianitat se'm fa difícil: la realitat és inexpressable
i ho és perquè és realitat.
com deia Mercè Rodoreda, més o menys,
si ella no podia fer-li dir a un personatge seu "estic desesperada",
ni "estava desesperada", jo tampoc puc descriure la realitat tal i com és esperant ser compresa.
ara que tinc la regla, haver dit "esperant ser compresa" és tot un acudit...
acudit molt dolent, per cert.
acabo de descobrir que hi ha més gent que es diu emma.
això és un cop baix.
i he pensat: com deu ser dir-se un nom que té tothom?
i no n'era conscient, d'això. hi ha gent que, fins i tot, a la seva classe hi té una altra persona que té el seu mateix nom.
jo he viscut tota la vida amb un nom diferent,
i m'he sentit, en certa manera, diferent.
vaig conèixer una emma ja fa molts anys,
i una emma fa un any, una emma boja i estranya, d'uns quaranta anys, francesa, crec,
però arribar per casualitat a un nou blog i veure-hi "escrit per emma" fa por,
sona a que hi ha una altra jo,
desdoblada,
m'he dividit.
hi ha més gent que comparteix el meu nom?
malsons radiofònics,
la cara d'ell
es fa amb la veu...
i em llevo.
més tard el meu avi em pregunta:
"quan et despertes no tens ganes de quedar-te al llit tot el dia?"
i jo dic: "sí, tot el dia"
em llevo, sí,
el que haurà de ser.
no faig res pensant que he de fer.
estic confosa: sento que els exàmens seran ja,
però falten tres mesos.
sento que tres mesos no és res,
però tres mesos són tres mesos.
no he anat a classe, quina mandra,
em feia mal el genoll d'ahir,
però, sobretot,
em feia mandra la fred la pluja el cotxe el dinar i esperar,
les classes i l'avorriment.
un cafè que no m'hauria d'haver pres,
el cor batega i jo l'escolto,
volia llegir Ortega y Gasset i més coses,
però no puc: he de fer i no faig,
tres mesos, quants mesos són?
a ioga, plou i deixa de ploure,
em moc, ajunto la pelvis amb les costelles tot el que puc,
estiro les cames i els dits dels peus fins la lluna,
col·loco bé les espatlles, la columna.
m'agrada el cos, el cos en general,
en el fons: és l'únic que tinc.
mirem el zoo, que no el treguin,
després per casa, i sopem,
i la terribas ens parla de coses
i jo ballo la seva cançó i la maria riu.
sóc aquí: hauria de llegir.
el temps és llarg, però no ample.
no sé què he de fer, ni què puc fer.
tinc temps? no en tinc?
els horaris em confonen.
això no acaba.
la cara d'ell
es fa amb la veu...
i em llevo.
més tard el meu avi em pregunta:
"quan et despertes no tens ganes de quedar-te al llit tot el dia?"
i jo dic: "sí, tot el dia"
em llevo, sí,
el que haurà de ser.
no faig res pensant que he de fer.
estic confosa: sento que els exàmens seran ja,
però falten tres mesos.
sento que tres mesos no és res,
però tres mesos són tres mesos.
no he anat a classe, quina mandra,
em feia mal el genoll d'ahir,
però, sobretot,
em feia mandra la fred la pluja el cotxe el dinar i esperar,
les classes i l'avorriment.
un cafè que no m'hauria d'haver pres,
el cor batega i jo l'escolto,
volia llegir Ortega y Gasset i més coses,
però no puc: he de fer i no faig,
tres mesos, quants mesos són?
a ioga, plou i deixa de ploure,
em moc, ajunto la pelvis amb les costelles tot el que puc,
estiro les cames i els dits dels peus fins la lluna,
col·loco bé les espatlles, la columna.
m'agrada el cos, el cos en general,
en el fons: és l'únic que tinc.
mirem el zoo, que no el treguin,
després per casa, i sopem,
i la terribas ens parla de coses
i jo ballo la seva cançó i la maria riu.
sóc aquí: hauria de llegir.
el temps és llarg, però no ample.
no sé què he de fer, ni què puc fer.
tinc temps? no en tinc?
els horaris em confonen.
això no acaba.
poso fotos aquí -en comptes de posar-les al fotolog- del viatge a helsinki-rovaniemi-kemijärvi:
ahir vam estar tot el dia a casa la maria i jo. últimament això ens dóna un plaer inexplicable. potser és el tipus de plaer que té ma germana quan es queda a mandrejar a casa i no fot res en tot el dia.
vam mirar dos capítols nous de lost i dos capítols de la sèrie cashmire mafia dels creadors de sex & the city. la nova sèrie està bé: si féssim una comparació dels temes de l'una i dels temes de l'altra, veuríem que els temps han canviat. no gaire, però ho han fet. el feminisme liberal ens envolta... i els problemes que els homes tenen quan la seva dona és com és.
els temps canvien, sí.
avui aniré a apagar incendis al parc de bombers de figueres. serà divertit, suposo. no sé quina roba posar-me. i són aquests els problemes quotidians: també s'han d'expressar, d'una manera o altra, a la web.
a barcelona ens ho vam passar molt bé. l'exposició de Bodies fa una olor estranya. tots els cossos eren petits i esquifits, i no hi havia gaires dones. les crítiques que vaig sentir a la ràdio ja fa mesos m'han fet pensar que els periodistes sovint són com nens petits intentant ser els primers en viure quelcom per a poder-ho explicar. i que quan ho expliquen ho fan d'una manera sensacionalista i estranya -sobre les seves impressions subjectives: la majoria prescindibles, per cert- que provoca sentiments de contrarietat a l'espectador que hi anirà després del periodista. això també ho vaig notar amb l'últim concert de Lluís Llach: els mitjans de comunicació van tenir molta por que els espectadors els prenessin què era aquell concert, què significava; i per això quan en feien referència semblava que volguessin posseir -sense aconseguir-ho- Lluís Llach. s'equivoquen. potser aquestes coses només són possibles en un Palau Sant Jordi on ningú és prou a prop dels seus ídols i necessita la televisió per a pensar que hi ha estat, a prop. el cas és que, almenys a RAC 1, es van ben equivocar amb els comentaris que van fer sobre Bodies. només parlaven de tites, i de l'interès de la gent en veure tites, i que d'amagats i de reüll les miraven... jo m'imaginava veure polles ja, directament, i res, res de res. quines bajanades! no hauríem de llegir crítiques, ni escoltar comentaris de cap periodista imbècil, ni de cap crític imbècil, crec, abans de veure un espectable. que se'n vagin a la merda.
és evident que jo també parlo sobre les meves impressions sobre aquesta exposició. però jo no sóc periodista, ni sóc a la ràdio, ni a la televisió ni al diari, ni estic comentant l'exposició abans que ningú perquè la meva acreditació com a periodista m'ha permès d'entrar a l'exposició abans que ningú.
el que em va agradar menys de l'exposició Bodies, que em va fer sortir amb un regust de boca estrany, va ser el missatge moral que intenta donar. que si hem de deixar de fumar, que si veure és conèixer (?), que si, per tant, hem de fer abdominals, que si... pretenen canviar-nos la vida amb la visita a aquesta exposició. jo no crec que una exposició d'aquest tipus hagi d'entrar en el terreny de la moralitat (no pas perquè la moralitat de l'exposició es pugui posar en tela de judici, sinó perquè a la ciència, i ho sento molt, no li pertoca aquest deure). fa por, certament.
després vam fer un vol per barcelona. tranquil·lament, és clar. no teníem pas pressa. vaig comprar-me tres llibres. dos per l'assignatura de pensament contemporani i un perquè sí. la maria també es va comprar un llibre. un llibre infantil molt ben il·lustrat.
ara tinc gana, nyam.
vam mirar dos capítols nous de lost i dos capítols de la sèrie cashmire mafia dels creadors de sex & the city. la nova sèrie està bé: si féssim una comparació dels temes de l'una i dels temes de l'altra, veuríem que els temps han canviat. no gaire, però ho han fet. el feminisme liberal ens envolta... i els problemes que els homes tenen quan la seva dona és com és.
els temps canvien, sí.
avui aniré a apagar incendis al parc de bombers de figueres. serà divertit, suposo. no sé quina roba posar-me. i són aquests els problemes quotidians: també s'han d'expressar, d'una manera o altra, a la web.
a barcelona ens ho vam passar molt bé. l'exposició de Bodies fa una olor estranya. tots els cossos eren petits i esquifits, i no hi havia gaires dones. les crítiques que vaig sentir a la ràdio ja fa mesos m'han fet pensar que els periodistes sovint són com nens petits intentant ser els primers en viure quelcom per a poder-ho explicar. i que quan ho expliquen ho fan d'una manera sensacionalista i estranya -sobre les seves impressions subjectives: la majoria prescindibles, per cert- que provoca sentiments de contrarietat a l'espectador que hi anirà després del periodista. això també ho vaig notar amb l'últim concert de Lluís Llach: els mitjans de comunicació van tenir molta por que els espectadors els prenessin què era aquell concert, què significava; i per això quan en feien referència semblava que volguessin posseir -sense aconseguir-ho- Lluís Llach. s'equivoquen. potser aquestes coses només són possibles en un Palau Sant Jordi on ningú és prou a prop dels seus ídols i necessita la televisió per a pensar que hi ha estat, a prop. el cas és que, almenys a RAC 1, es van ben equivocar amb els comentaris que van fer sobre Bodies. només parlaven de tites, i de l'interès de la gent en veure tites, i que d'amagats i de reüll les miraven... jo m'imaginava veure polles ja, directament, i res, res de res. quines bajanades! no hauríem de llegir crítiques, ni escoltar comentaris de cap periodista imbècil, ni de cap crític imbècil, crec, abans de veure un espectable. que se'n vagin a la merda.
és evident que jo també parlo sobre les meves impressions sobre aquesta exposició. però jo no sóc periodista, ni sóc a la ràdio, ni a la televisió ni al diari, ni estic comentant l'exposició abans que ningú perquè la meva acreditació com a periodista m'ha permès d'entrar a l'exposició abans que ningú.
el que em va agradar menys de l'exposició Bodies, que em va fer sortir amb un regust de boca estrany, va ser el missatge moral que intenta donar. que si hem de deixar de fumar, que si veure és conèixer (?), que si, per tant, hem de fer abdominals, que si... pretenen canviar-nos la vida amb la visita a aquesta exposició. jo no crec que una exposició d'aquest tipus hagi d'entrar en el terreny de la moralitat (no pas perquè la moralitat de l'exposició es pugui posar en tela de judici, sinó perquè a la ciència, i ho sento molt, no li pertoca aquest deure). fa por, certament.
després vam fer un vol per barcelona. tranquil·lament, és clar. no teníem pas pressa. vaig comprar-me tres llibres. dos per l'assignatura de pensament contemporani i un perquè sí. la maria també es va comprar un llibre. un llibre infantil molt ben il·lustrat.
ara tinc gana, nyam.
resum d'avui:
- he fet fotos a l'avi a la granja i he estat amb ell per allà amb les ovelles, els xais, les cabres i els cabrits una bona estona
- he fet una pizza gran per a dues persones que no m'ha sortit tan bé com altres cops
- m'han trucat de la feina: tornar a confirmar que dilluns he de fer -perquè ho vull- un curs de com apagar incendis amb tots els de la feina i que no puc fer el curs de primers auxilis perquè està ple
- ha vingut la maria
- he fet dues hores de classes d'anglès a una nena (és ja el segon cop). m'he inventat un joc sobre la marxa, i un cop fet el joc, me n'he inventat un altre. avui m'ha semblat que la nena estava una mica farta de tant estudiar, i l'únic recurs, crec, era el de fer jocs. ha acabat rient, contenta i, a sobre, aprenent el que havia d'aprendre.
- per fer-ho he cobrat 20 euros. diners que em costa acceptar perquè m'agrada molt fer-ho i m'ho passo molt bé i el temps passa volant.
- m'he trobat a la tia i a l'àvia de l'aida i s'han posat molt contentes (sobretot l'àvia). m'ha agafat la mà i tot. després jo també li he agafat i la tia s'hi ha fixat. li deu haver semblat estrany. m'han dit que estic molt guapa.
- he anat al supermercat i dels 20 euros me n'he gastat 16 i pico
- he anat a casa
- he estat a la cuina amb la meva mare mentre feia el sopar:
- he anat a buscar la maria a la 'feina'
- hem parlat al cotxe
- hem entrat a casa i no sé què hem fet... he mirat el correu: m'han acceptat per al curs de lliure elecció la institució parlamentària a l'estat contemporani
- hem sopat
- he retocat fotos amb el portàtil a la cuina mentre tots érem a la cuina. la maria també n'ha retocat algunes.
- la maria ha anat a dormir i jo li he dit bona nit
- he comprat entrades per a l'exposició Bodies
- he mirat trens i altres
- he fet quatre entrepans
- he preparat dues bosses amb els entrepans i festucs o pistatxos i kinder délice i quatre trossos de tableta de xocolata boníssima del bonarea
- sóc aquí
- ara aniré a dormir
- bona nit
- bona nit altre cop (he rellegit el post)
- he fet fotos a l'avi a la granja i he estat amb ell per allà amb les ovelles, els xais, les cabres i els cabrits una bona estona
- he fet una pizza gran per a dues persones que no m'ha sortit tan bé com altres cops
- m'han trucat de la feina: tornar a confirmar que dilluns he de fer -perquè ho vull- un curs de com apagar incendis amb tots els de la feina i que no puc fer el curs de primers auxilis perquè està ple
- ha vingut la maria
- he fet dues hores de classes d'anglès a una nena (és ja el segon cop). m'he inventat un joc sobre la marxa, i un cop fet el joc, me n'he inventat un altre. avui m'ha semblat que la nena estava una mica farta de tant estudiar, i l'únic recurs, crec, era el de fer jocs. ha acabat rient, contenta i, a sobre, aprenent el que havia d'aprendre.
- per fer-ho he cobrat 20 euros. diners que em costa acceptar perquè m'agrada molt fer-ho i m'ho passo molt bé i el temps passa volant.
- m'he trobat a la tia i a l'àvia de l'aida i s'han posat molt contentes (sobretot l'àvia). m'ha agafat la mà i tot. després jo també li he agafat i la tia s'hi ha fixat. li deu haver semblat estrany. m'han dit que estic molt guapa.
- he anat al supermercat i dels 20 euros me n'he gastat 16 i pico
- he anat a casa
- he estat a la cuina amb la meva mare mentre feia el sopar:
- he anat a buscar la maria a la 'feina'
- hem parlat al cotxe
- hem entrat a casa i no sé què hem fet... he mirat el correu: m'han acceptat per al curs de lliure elecció la institució parlamentària a l'estat contemporani
- hem sopat
- he retocat fotos amb el portàtil a la cuina mentre tots érem a la cuina. la maria també n'ha retocat algunes.
- la maria ha anat a dormir i jo li he dit bona nit
- he comprat entrades per a l'exposició Bodies
- he mirat trens i altres
- he fet quatre entrepans
- he preparat dues bosses amb els entrepans i festucs o pistatxos i kinder délice i quatre trossos de tableta de xocolata boníssima del bonarea
- sóc aquí
- ara aniré a dormir
- bona nit
- bona nit altre cop (he rellegit el post)
fa una setmana que no escric. això, després de la fal·lera dels últims temps, és quasi un insult. com m'he atrevit...
ja han tornat les classes. estic una mica avorrida. avui pensava en altres coses, a classe. després he intentat tornar a escoltar, i depsrés me n'he tornat a anar. llavors pensava en una cosa: encara sort que no m'adormo. ja és estrany, sí, que no m'adormi.
la setmana ha anat bé. la maria i jo vam agafar un costipat molt fort. m'ho vaig passar molt bé mentre tenia el costipat. tot i que tot em feia mal, i després a la nit no podia dormir bé. però tenir excusa per no fer res i dormir durant tres dies és una de les millors coses que em pot passar...
ara tinc son. les mans brutes de xocolata. és el dia dels enamorats i hi havia pastís a casa. veiem que els meus pares han consumit (o consumat?) ben aviat aquest pastís... a les 12 i pico ja se l'havien menjat. jo no celebro el dia dels enamorats. cada cop que és 14 de febrer penso que a Texas, ara ja fa 14 anys, em van comprar un 'mapatxe' d'ulls tapats amb una bossa que és encara a la meva habitació. el segon record que tinc d'un 14 de febrer és que la maria, l'any 2004, em va enviar un sms dient "t'estimo :_)", encara tinc l'sms al mòbil.
a vegades penso que qualsevol obsessió és denunciable i il·legítima. tota la vida he tingut por que em diguin que sóc desmesurada. que no tinc mesura. que m'obsessiono, etc. fa temps que ningú no m'ho diu, però em fa certa por. el perquè, ara no el sé, o sí, tant és.
he de comprar llibres, o això ha dit el professor, d'Ortega i Gasset per a l'assignatura de pensament contemporani. encara em falten dues notes per saber.
bona nit.
ja han tornat les classes. estic una mica avorrida. avui pensava en altres coses, a classe. després he intentat tornar a escoltar, i depsrés me n'he tornat a anar. llavors pensava en una cosa: encara sort que no m'adormo. ja és estrany, sí, que no m'adormi.
la setmana ha anat bé. la maria i jo vam agafar un costipat molt fort. m'ho vaig passar molt bé mentre tenia el costipat. tot i que tot em feia mal, i després a la nit no podia dormir bé. però tenir excusa per no fer res i dormir durant tres dies és una de les millors coses que em pot passar...
ara tinc son. les mans brutes de xocolata. és el dia dels enamorats i hi havia pastís a casa. veiem que els meus pares han consumit (o consumat?) ben aviat aquest pastís... a les 12 i pico ja se l'havien menjat. jo no celebro el dia dels enamorats. cada cop que és 14 de febrer penso que a Texas, ara ja fa 14 anys, em van comprar un 'mapatxe' d'ulls tapats amb una bossa que és encara a la meva habitació. el segon record que tinc d'un 14 de febrer és que la maria, l'any 2004, em va enviar un sms dient "t'estimo :_)", encara tinc l'sms al mòbil.
a vegades penso que qualsevol obsessió és denunciable i il·legítima. tota la vida he tingut por que em diguin que sóc desmesurada. que no tinc mesura. que m'obsessiono, etc. fa temps que ningú no m'ho diu, però em fa certa por. el perquè, ara no el sé, o sí, tant és.
he de comprar llibres, o això ha dit el professor, d'Ortega i Gasset per a l'assignatura de pensament contemporani. encara em falten dues notes per saber.
bona nit.
em dec haver condemnat a un juny horrorós, però, què hi podia fer... ahir a la tarda vaig acabar fent el que volia fer. vaig anar a casa de l'iria, vam fer un vol amb en luar, que es va adormir, i quan vam tornar l'iria va fer classes de català a un noi indi i jo la vaig ajudar (amb les dues coses: amb en luar i amb el noi). vaig tornar a casa i vaig estar amb la maria, tranquil·lament, vam fer el sopar: amanida d'arrós per la maria amb musclos! i vam mirar la tele una estoneta -la maria estava rebentada! per sort ahir vam poder estar juntes al migdia!- i cap al llit (23.40). la maria es va adormir perseguint-me: tenia el cap al meu pit i si jo em movia ella també. jo volia aixecar-me i no em deixava, em posava la cama a sobre i què sé jo què més feia... van arribar els meus pares amb la meva yaya i vaig fer-me l'adormida perquè no podia escapar-me de la maria (i tampoc ho volia fer), però al cap d'una estona vaig sortir del meu cau, del nostre cau, i vaig anar a saludar. quan vaig tornar al llit, després d'un bol de llet amb galetes príncipe, ja eren quarts de dos. vaig estar estudiant, força divertit, per cert. no és pas que no m'ho sapigués, però no en sabia prou com per a fer-ne un examen: ho dic perquè, sí, ara hauria d'estar fent l'examen i sóc aquí, a casa, acabo de tornar de tornar a la meva yaya, de fer tractes amb la dependenta per a fer-li classes d'anglès a la seva filla de 12 anys per 10 euros l'hora una hora i mitja la setmana, i del supermercat, que m'he comprat una crema dove per a celebrar la nova feina, aigua bezoya per la meva princeseta i també iogurs de fruits del bosc, coca-cola light sense cafeïna i un tros de pa andalús, que està molt bo. ah, i blat de moro, nyam, per les amanides. el que tinc previst per ara: anar a fer un vol en bici, tornar, dutxar-me, esperar la maria -això ocupa bona part de la meva vida, i ja puc ben dir que m'agrada-, dinar corrents amb ella, portar-la a la 'feina' per a aprofitar fins els últims minuts, i esperar-la a les 8 amb el sopar quasi fet, quina il·lusió.
quina vida.
ara, si fos a girona, sabria la nota que he tret del primer examen que vaig fer el 10 de gener.
i ja està.
bon dia!!!
quina vida.
ara, si fos a girona, sabria la nota que he tret del primer examen que vaig fer el 10 de gener.
i ja està.
bon dia!!!
m'ha semblat divertit llegir això al llibre que estic estudiant:
La dèria per la filosofia, igual que la dèria per la religió, sembla propensa a la inconveniència següent: que, tot i aspirar a la correcció de la nostra conducta i a l'extirpació dels nostres vicis, només pot servir, a causa d'una administració imprudent, per a fomentar una inclinació predominant i empènyer la ment, amb més d'afany, cap al cantó que ja tendeix massa per la inclinació i la predisposició del tremp natural. Mentre ens delim per la magn+anima fermesa del savi filòsof i ens esforcem a enquibir del tot els nostres plaers dins les nostres ments, podem al capdavall, és clar, convertir la nostra filosofia en semblant a la d'Epíctet i d'altres estoics, només un sistema més refinat d'egoisme, i raonar tant al marge de tota virtut com del gaudi social. Mentre estudiem amb atenció la vanitat de la vida humana i girem els nostres pensaments vers la condició buida i fugista de les riqueres i els honors, qui sap si estem adulant tota l'estona la nostra indolència natural, la qual, en odiar el tràfec del món i les penes i els treballs de les coses, cerca un simulacre de raó per tal d'ensarronar-se amb la indulgència total i sense cap mena de control.és de Hume, secció V d'Investigacions sobre l'enteniment humà
no puc, no vull. no puc, no vull. no puc, no vull. no puc, no vull...
puta merda...
-------------------------
hi ha un post del 5 de febrer de l'any passat força curiós, diu així:
he de fer un exercici: intentar esbrinar, segons la utilitat, si em val la pena o no estudiar ara per l'examen del dijous. fent servir la raó, essent raonable, doncs, pensant que potser estudiant un dia i mig -i acabant de tornar-me boja- aconsegueixo aprovar un examen força difícil -quanta fe tinc!- arribo a la conclusió que és més útil -em produeix més plaer- esforçarm-me dos dies en estudiar i després ja no haver-ho d'estudiar al juny. en cas de suspendre, doncs no ho sé. ja no hi arribo!
no hi arribo!
delirant.
per què fa tant de sol?
per què fa bon temps?
per què l'aire del carrer em senta tan bé?
per què la bici m'espera?
per què estic avorrida?
per què, per què tot?
puta merda...
-------------------------
hi ha un post del 5 de febrer de l'any passat força curiós, diu així:
de què em serveix, saber això? havia d'estudiar, fa un any, per l'examen d'italià. em va anar molt bé tot (l'examen constava de quatre parts, crec) menys la gramàtica. vaig treure un 3,8 -si no recordo malament. al juny ja ho vaig aprovar, és clar-. de què em va servir tornar-me boja? de res! collons! això! de res! vaig suspendre!!no vulll estudiar més. n'estic fins als collons.
què faig? ara m'he d'obligar a mi mateixa a estudiar? déu meu... quin avorriment...
he de fer un exercici: intentar esbrinar, segons la utilitat, si em val la pena o no estudiar ara per l'examen del dijous. fent servir la raó, essent raonable, doncs, pensant que potser estudiant un dia i mig -i acabant de tornar-me boja- aconsegueixo aprovar un examen força difícil -quanta fe tinc!- arribo a la conclusió que és més útil -em produeix més plaer- esforçarm-me dos dies en estudiar i després ja no haver-ho d'estudiar al juny. en cas de suspendre, doncs no ho sé. ja no hi arribo!
no hi arribo!
delirant.
per què fa tant de sol?
per què fa bon temps?
per què l'aire del carrer em senta tan bé?
per què la bici m'espera?
per què estic avorrida?
per què, per què tot?
quan només queda un refugi, i a aquest li pots posar nom.
quan des d'aquest refugi tot cobra sentit.
quan sents que l'intent d'un sistema filosòfic es pot resumir en l'amor.
quan sents que la vida és un sensentit i en el teu interior somrius, somrius i somrius: quines estupideses!
quan sents que el present és ineluctable, que tot és una sèrie d'instants infinits, que no entens la vida perquè no entens el temps.
quan sents que, això, que la vida és un vals.
quan només queda un refugi, i és des d'aquest que tot cobra sentit, sí, és des d'aquest absolut, sí, quan sents...
quan sents...
quan només...
quan des d'aquest refugi tot cobra sentit.
quan sents que l'intent d'un sistema filosòfic es pot resumir en l'amor.
quan sents que la vida és un sensentit i en el teu interior somrius, somrius i somrius: quines estupideses!
quan sents que el present és ineluctable, que tot és una sèrie d'instants infinits, que no entens la vida perquè no entens el temps.
quan sents que, això, que la vida és un vals.
quan només queda un refugi, i és des d'aquest que tot cobra sentit, sí, és des d'aquest absolut, sí, quan sents...
quan sents...
quan només...
estic tan eixuta, eixorca -d'inspiració-, com deia l'altre dia, que em fa cosa, fins i tot, escriure. però com que, en certa manera, em vaig obligar a escriure cada dia, estic escrivint.
topen entre si, així, dos maneres de veure les coses: per un costat, jo no hauria d'escriure perquè no tinc res a escriure, i per l'altre costat, jo he d'escriure perquè vaig pensar que escriuria cada dia.
de fet, només en escriure això ja estic escrivint.
ni que sigui per a deixar constància d'aquesta eixutesa d'inspiració que estic vivint.
estic així perquè fa sol, perquè tinc ganes d'anar al carrer, perquè tinc ganes de jugar i perquè no puc fer res de tot això: estic obligada a quedar-me aquí, estudiant, o obligant-me a estudiar sense estudiar, i punt. quin remei. sí, quin remei. pel meu cap passen frases com: "que es fotin, jo no hi vaig, a l'examen", però, en realitat, qui es fotria seria jo, perquè si no el faig ara l'hauré de fer el juny. i tampoc vull tornar-me boja al juny, és clar. tot i que ja ho estic ara, de boja. això ha estat un frenesí estrany. massa assignatures. massa coses! i no sé pas com m'ho he fet, però tot el que he fet ho he fet amb bona nota. serà que se'm dóna bé l'estrés i la bogeria i totes aquestes coses que a un altre el destrossarien. no dic pas que no m'hagin destrossat, perquè ja no sé ni el que em dic, però almenys he pogut treure -i feia temps que no em passava- bones notes en tot el que he fet. fins i tot en l'examen de la UNED d'ahir que, tot i que no en sé la nota, sé que almenys he tret un 7. tot i que tenia algunes dificultats per a expressar-me acadèmicament en castellà: no pas perquè jo no sàpiga castellà, sinó perquè feia temps que no feia cap examen en castellà (des de filologia anglesa) tipus acadèmic... i a l'examen vaig fer servir moltes expressions "acadèmiques" típiques catalanes. tot i això, no hi havia cap falta a l'examen. ni gramatical, ni ortogràfica.
escriure així va bé, així puc vomitar tot el que penso. em fa mal la gola. he de començar a estudiar teoria del coneixement. llegir-me les investigacions sobre l'enteniment humà de hume i no sé pas què més. tinc el cap com un timbal. és primavera freda, a mi ningú m'enganya!
fa fred. la maria arribarà a les quatre i a les cinc ja serà a la "feina" de les pràctiques! quina vida que porta. i després arriba a casa i encara té esma per a fer deures. és un bon partit, oi?
jo faré el sopar. ah, no. avui vaig a ioga, així que tornaré a casa cap a les deu.
que bé.
ja callo, sí.
fins aviat.
topen entre si, així, dos maneres de veure les coses: per un costat, jo no hauria d'escriure perquè no tinc res a escriure, i per l'altre costat, jo he d'escriure perquè vaig pensar que escriuria cada dia.
de fet, només en escriure això ja estic escrivint.
ni que sigui per a deixar constància d'aquesta eixutesa d'inspiració que estic vivint.
estic així perquè fa sol, perquè tinc ganes d'anar al carrer, perquè tinc ganes de jugar i perquè no puc fer res de tot això: estic obligada a quedar-me aquí, estudiant, o obligant-me a estudiar sense estudiar, i punt. quin remei. sí, quin remei. pel meu cap passen frases com: "que es fotin, jo no hi vaig, a l'examen", però, en realitat, qui es fotria seria jo, perquè si no el faig ara l'hauré de fer el juny. i tampoc vull tornar-me boja al juny, és clar. tot i que ja ho estic ara, de boja. això ha estat un frenesí estrany. massa assignatures. massa coses! i no sé pas com m'ho he fet, però tot el que he fet ho he fet amb bona nota. serà que se'm dóna bé l'estrés i la bogeria i totes aquestes coses que a un altre el destrossarien. no dic pas que no m'hagin destrossat, perquè ja no sé ni el que em dic, però almenys he pogut treure -i feia temps que no em passava- bones notes en tot el que he fet. fins i tot en l'examen de la UNED d'ahir que, tot i que no en sé la nota, sé que almenys he tret un 7. tot i que tenia algunes dificultats per a expressar-me acadèmicament en castellà: no pas perquè jo no sàpiga castellà, sinó perquè feia temps que no feia cap examen en castellà (des de filologia anglesa) tipus acadèmic... i a l'examen vaig fer servir moltes expressions "acadèmiques" típiques catalanes. tot i això, no hi havia cap falta a l'examen. ni gramatical, ni ortogràfica.
escriure així va bé, així puc vomitar tot el que penso. em fa mal la gola. he de començar a estudiar teoria del coneixement. llegir-me les investigacions sobre l'enteniment humà de hume i no sé pas què més. tinc el cap com un timbal. és primavera freda, a mi ningú m'enganya!
fa fred. la maria arribarà a les quatre i a les cinc ja serà a la "feina" de les pràctiques! quina vida que porta. i després arriba a casa i encara té esma per a fer deures. és un bon partit, oi?
jo faré el sopar. ah, no. avui vaig a ioga, així que tornaré a casa cap a les deu.
que bé.
ja callo, sí.
fins aviat.
he estat avorrida jo també últimament. amb un neguit a dins -que em deia: fes alguna cosa!- i amb un tedi a sobre -que em deia: no hi ha res per a fer!- insuportable. llavors penso: si pogués anar al teatre avui! si pogués anar al cinema sense que em fes mandra, si pogués llegir un llibre sense avorrir-me, si fos dilluns i fessin ventdelplà o de cop passessin tots els capítols del cor de la ciutat que no he vist. si pogués anar a la platja o disposar de les hores: ara fes-te de dia, ara fes-te de nit. si pogués transportar-me allà on no puc transportar-me... i m'avorreixo, m'avorreixo profundament i llavors res té sentit i tot és absurd i arribo a fer un treball sobre el suïcidi en què tot gira entorn d'aquest sentiment -ho sabia, això, la professora? se'm va notar?- i penso en la filosofia del tedi i en pascal i tot el que deia. però no em serveix saber pascal, no em serveix saber que la gent se sap avorridíssima, no em serveix saber que el tedi és una patologia de la societat, no em serveix de res saber que l'oci sovint és només oci i que ens hem d'acceptar consumidors de sensacions i emocions i que els concerts i els teatres sovint no són res més que això.
i el buit m'ompla i voldria matar tothom per diversió, i voldria fer mal per a què hi hagués drama, i voldria ser obligada a fer quelcom urgent perquè no suporto el no fer res. i no hi ha solució.
no és això la descripció dels diumenges a la tarda?
què sé jo.
el dilluns tot torna a la vida. fins i tot el sol té sentit. els cotxes es mouen. la ciutat mig dorm, encara. girona sencera badalla. hi ha aturats, o jubilats, o mares amb fills, i ningú no fa res. totes les botigues estan tancades: qui ho diria, això, quan es passeja per girona a la tarda? ningú no ho diria. llavors penso: òstia, la bici, me la podria haver emportat. fer un vol per girona deu ser tot un plaer. i llavors: què en faig jo, d'aquest sol? em toca a la cara. surto i fa fred.
s'han de mantenir els dos discursos, interiorment. i costa molt ser sincer quan es parla cap a fora: com puc pensar, sovint, que la vida és un sensesentit quan tot el que dic, a fora, i tot el que visc, i totes les accions que emprenc es basen en què la vida no és un sensesentit?
em sembla que tenim la malaltia pròpia dels qui deixen de creure en déu. i ho sé, perquè m'ho han diagnosticat diverses filosofies i, fins i tot, la meva contemporaneitat. però, ja ho dic, ja ho sabem, la solució no és tornar-hi a creure.
ens hem de fotre.
viure les transicions de milers d'anys.
i a sobre, hem de saber que no podrem saber mai què passarà.
i al diari hi diu que una tercera part dels fills que tinguem tindran una esperança de vida de cent anys. o sigui que si jo tinc un fill d'aquí a 10 anys, per posar una data, pot ser que aquest fill meu visqui fins el 2118. viurà en el futur, és clar. i això, què vol dir? com educar-nos en l'oci i en no caure en el tedi? com continuar la vida, aquella que solia ser viscuda per a ser sobreviscuda, per a començar una nova vida...? tenim prous recursos?
estic divagant, perquè la cançó m'hi porta. quan la cançó s'atura, deixo d'escriure i res d'això té sentit.
probablement queda la música.
la que mai ha parlat.
la que mai ha dit res.
la que ha deixat fluir.
probablement ens queda la música com a absolut.
probablement ens queda la música.
i el buit m'ompla i voldria matar tothom per diversió, i voldria fer mal per a què hi hagués drama, i voldria ser obligada a fer quelcom urgent perquè no suporto el no fer res. i no hi ha solució.
no és això la descripció dels diumenges a la tarda?
què sé jo.
el dilluns tot torna a la vida. fins i tot el sol té sentit. els cotxes es mouen. la ciutat mig dorm, encara. girona sencera badalla. hi ha aturats, o jubilats, o mares amb fills, i ningú no fa res. totes les botigues estan tancades: qui ho diria, això, quan es passeja per girona a la tarda? ningú no ho diria. llavors penso: òstia, la bici, me la podria haver emportat. fer un vol per girona deu ser tot un plaer. i llavors: què en faig jo, d'aquest sol? em toca a la cara. surto i fa fred.
s'han de mantenir els dos discursos, interiorment. i costa molt ser sincer quan es parla cap a fora: com puc pensar, sovint, que la vida és un sensesentit quan tot el que dic, a fora, i tot el que visc, i totes les accions que emprenc es basen en què la vida no és un sensesentit?
em sembla que tenim la malaltia pròpia dels qui deixen de creure en déu. i ho sé, perquè m'ho han diagnosticat diverses filosofies i, fins i tot, la meva contemporaneitat. però, ja ho dic, ja ho sabem, la solució no és tornar-hi a creure.
ens hem de fotre.
viure les transicions de milers d'anys.
i a sobre, hem de saber que no podrem saber mai què passarà.
i al diari hi diu que una tercera part dels fills que tinguem tindran una esperança de vida de cent anys. o sigui que si jo tinc un fill d'aquí a 10 anys, per posar una data, pot ser que aquest fill meu visqui fins el 2118. viurà en el futur, és clar. i això, què vol dir? com educar-nos en l'oci i en no caure en el tedi? com continuar la vida, aquella que solia ser viscuda per a ser sobreviscuda, per a començar una nova vida...? tenim prous recursos?
estic divagant, perquè la cançó m'hi porta. quan la cançó s'atura, deixo d'escriure i res d'això té sentit.
probablement queda la música.
la que mai ha parlat.
la que mai ha dit res.
la que ha deixat fluir.
probablement ens queda la música com a absolut.
probablement ens queda la música.
estic molt nerviosa. des que l'astènia va desaparèixer que estic molt nerviosa.
em fa posar nerviosa el fet que demà hagi d'anar al centre associat de la UNED: no sé on és, no hi he anat mai.
em fa posar nerviosa l'examen del dijous. el professor s'ha esforçat molt per a què tots entenguem el temari. em fa por suspendre: seria "ridícul". tinc fe, però, sé que puc aprovar. i no em dirà ningú que no és absurd haver estat estudiant introducció a les ciències polítiques i, de cop, posar-me a estudiar teoria del coneixement... notésentit.notésentit.
em fa posar nerviosa el fet que demà no sé què faré quan acabi l'examen de la UNED (i hi haurà algú fent l'examen amb mi? això també em fa por: estar sola): aniré a estudiar a la biblioteca, a la UdG o a casa? aniré a buscar la maria a les 15.00 a flaçà des de girona -i si ho faig, on dinaré?- o hi aniré des de casa?
faré l'examen bé?
la setmana que ve tornen les classes. fa mesos que no hi vaig!! bé, mesos, des del 20 de desembre. però el mes de desembre quasi no vaig anar a classe... així que... bé, 50 dies segur. i ara què? què faré a classe? no sé pas què em dic, ja ho sé, però volia escriure aquest desconcert que estic vivint -sí, visc un desconcert perquè ja no sóc al concert!
estic avorrida, no sé si aprovaré, però jo ja no puc més. és tot molt tècnic. he de memoritzar moltes coses. sé moltes coses, però no sé si les sé. tinc son però no podré dormir. tinc ganes de vomitar, tinc poleo menta a la panxa. la maria dorm sense mi i quan vagi al llit s'espantarà inconscientment perquè tinc els peus freds i jo pensaré: per què, per què he de tenir els peus freds; i després pensaré que és millor, que què puc fer-hi, jo, amb això...
ja hem passat el llindar. 4 de febrer. avui és l'aniversari d'una amiga meva. no sé si la felicitaré. ja només per dir això...
em sento eixuta i penso en El comte Arnau, a anys llum de mi, i penso en l'adjectiu xorca, i penso en què a principis de gener algú va parlar-me de la sublimació de la lujuria (ja és fort que no sàpiga com es diuen els pecats capitals en català: més que fort, és significatiu) i, bah, xorca diuen, sí.
em fa posar nerviosa el fet que demà hagi d'anar al centre associat de la UNED: no sé on és, no hi he anat mai.
em fa posar nerviosa l'examen del dijous. el professor s'ha esforçat molt per a què tots entenguem el temari. em fa por suspendre: seria "ridícul". tinc fe, però, sé que puc aprovar. i no em dirà ningú que no és absurd haver estat estudiant introducció a les ciències polítiques i, de cop, posar-me a estudiar teoria del coneixement... notésentit.notésentit.
em fa posar nerviosa el fet que demà no sé què faré quan acabi l'examen de la UNED (i hi haurà algú fent l'examen amb mi? això també em fa por: estar sola): aniré a estudiar a la biblioteca, a la UdG o a casa? aniré a buscar la maria a les 15.00 a flaçà des de girona -i si ho faig, on dinaré?- o hi aniré des de casa?
faré l'examen bé?
la setmana que ve tornen les classes. fa mesos que no hi vaig!! bé, mesos, des del 20 de desembre. però el mes de desembre quasi no vaig anar a classe... així que... bé, 50 dies segur. i ara què? què faré a classe? no sé pas què em dic, ja ho sé, però volia escriure aquest desconcert que estic vivint -sí, visc un desconcert perquè ja no sóc al concert!
estic avorrida, no sé si aprovaré, però jo ja no puc més. és tot molt tècnic. he de memoritzar moltes coses. sé moltes coses, però no sé si les sé. tinc son però no podré dormir. tinc ganes de vomitar, tinc poleo menta a la panxa. la maria dorm sense mi i quan vagi al llit s'espantarà inconscientment perquè tinc els peus freds i jo pensaré: per què, per què he de tenir els peus freds; i després pensaré que és millor, que què puc fer-hi, jo, amb això...
ja hem passat el llindar. 4 de febrer. avui és l'aniversari d'una amiga meva. no sé si la felicitaré. ja només per dir això...
em sento eixuta i penso en El comte Arnau, a anys llum de mi, i penso en l'adjectiu xorca, i penso en què a principis de gener algú va parlar-me de la sublimació de la lujuria (ja és fort que no sàpiga com es diuen els pecats capitals en català: més que fort, és significatiu) i, bah, xorca diuen, sí.
venim del concert d'Antònia Font i l'orquestra simfònica de Girona a l'auditori del palau de congressos de Girona:
diverses reflexions corren pel meu cap. ara, però, no és moment. per cert, la gent estava molt maca (com sempre) a l'auditori (si cliqueu a la imatge us sortirà en gran, així qui s'hi hagi de veure s'hi podrà veure!):
diverses reflexions corren pel meu cap. ara, però, no és moment. per cert, la gent estava molt maca (com sempre) a l'auditori (si cliqueu a la imatge us sortirà en gran, així qui s'hi hagi de veure s'hi podrà veure!):
no és que jo l'hagués pogut escriure -no seria honest dir-ho-, però... jo l'hagués pogut escriure. em refereixo a la cançó Enero en la playa (l'altre dia en vaig parlar). és tan real.
més real que aquest febrer.
més real que aquest febrer.
comença aquest febrer, deixant enrere aquell gener, el primer d'any, per nom, és clar, per res més.
comença aquest febrer eixut, pobre, no sé si esmaperdut -ja ho veurem-,
sí, comença aquest febrer en què estalviar per necessitat serà l'objectiu perseguit.
comença aquest febrer, acabarà aquest febrer. aquest any serà el meu sant, altre cop. algú em regalarà?
comença aquest febrer, amb fred, no vaig veure cap rosa aquell gener, escolto a l'itunes que aunque todo ha terminado, de hecho, todo está empezando; de debó? somos los únicos miembros de una sociedad secreta,
son preciosos nuestros besos, què dir?
comença aquest febrer ple de projectes. la maria farà les pràctiques, tenim previst fer dos còmics. dic previst perquè ara, es veu, sóc guionista! però, és clar, només sóc guionista en tant que hi ha una maria que il·lustra/dibuixa. sinó, seria pura idea abstracte en potència, que moriria al cap del temps sense realitzar-se -esdevenir realitat- i sense objectivar-se -esdevenir objecte, material- i sense ser, com ja es preveu que anava a dir, en acte.
comença aquest febrer. aquest febrer. aquest febrer.
blau i negre, de fred i de nit, de fred i de nit. blau i negre.
comença aquest febrer de neu i de cel, de tramuntana i de pluja, de neu i de mar, de neu i de cel, de neu i d'amor.
comença aquest febrer i m'he proposat escriure el post més absurd de l'any.
comença febrer i, en silenci:
cerquem la vida.
la vida (saps què és? la primavera)
cerquem la ressurrecció.
comença aquest febrer.
comença aquest febrer eixut, pobre, no sé si esmaperdut -ja ho veurem-,
sí, comença aquest febrer en què estalviar per necessitat serà l'objectiu perseguit.
comença aquest febrer, acabarà aquest febrer. aquest any serà el meu sant, altre cop. algú em regalarà?
comença aquest febrer, amb fred, no vaig veure cap rosa aquell gener, escolto a l'itunes que aunque todo ha terminado, de hecho, todo está empezando; de debó? somos los únicos miembros de una sociedad secreta,
son preciosos nuestros besos, què dir?
comença aquest febrer ple de projectes. la maria farà les pràctiques, tenim previst fer dos còmics. dic previst perquè ara, es veu, sóc guionista! però, és clar, només sóc guionista en tant que hi ha una maria que il·lustra/dibuixa. sinó, seria pura idea abstracte en potència, que moriria al cap del temps sense realitzar-se -esdevenir realitat- i sense objectivar-se -esdevenir objecte, material- i sense ser, com ja es preveu que anava a dir, en acte.
comença aquest febrer. aquest febrer. aquest febrer.
blau i negre, de fred i de nit, de fred i de nit. blau i negre.
comença aquest febrer de neu i de cel, de tramuntana i de pluja, de neu i de mar, de neu i de cel, de neu i d'amor.
comença aquest febrer i m'he proposat escriure el post més absurd de l'any.
comença febrer i, en silenci:
cerquem la vida.
la vida (saps què és? la primavera)
cerquem la ressurrecció.
comença aquest febrer.
