Archivos Marzo 2008
tot vibra amb l'ema... emma..... mmmmmmmm...
repetiu llargament mmmmmmmm....
adomir-nos.
l'interès pel sol i les seves coses, el món i la vida, són tan grans!
la veu m'arriba pels ulls, sempre.
la pau i la tranqui·litat.
dos grans temes.
fa poc una persona va dir que la vida són quatre dies i que passava de passar-se'n tres pensant.
jo penso el mateix -és curiós que ho hagi de pensar-,
bastant el mateix.
m'he saturat. aquell sol del 6 de febrer va ser mortal,
aquella alegria del carrer després d'aquell altre examen,
l'aire fresc i no resclosit,
cuinar i quedar amb gent, o no fotre res,
el vent,
la tramuntana -quin invent!-.
la feina, la pluja -gota a gota, gota a gota-,
sí, fins i tot l'herba, els cels atramuntanats vermells violetes blaus i contrastats.
d'aquí a dos mesos torno a tenir exàmens.
odïo les meves constants.
constants.
constants.
constants.
que no formin part de les variables dels meus posts,
ni dels meus pensaments.
el weblog em va fer fàstic després dels exàmens.
aquí, a vegades, costa que el sol hi càpiga.
repetiu llargament mmmmmmmm....
adomir-nos.
l'interès pel sol i les seves coses, el món i la vida, són tan grans!
la veu m'arriba pels ulls, sempre.
la pau i la tranqui·litat.
dos grans temes.
fa poc una persona va dir que la vida són quatre dies i que passava de passar-se'n tres pensant.
jo penso el mateix -és curiós que ho hagi de pensar-,
bastant el mateix.
m'he saturat. aquell sol del 6 de febrer va ser mortal,
aquella alegria del carrer després d'aquell altre examen,
l'aire fresc i no resclosit,
cuinar i quedar amb gent, o no fotre res,
el vent,
la tramuntana -quin invent!-.
la feina, la pluja -gota a gota, gota a gota-,
sí, fins i tot l'herba, els cels atramuntanats vermells violetes blaus i contrastats.
d'aquí a dos mesos torno a tenir exàmens.
odïo les meves constants.
constants.
constants.
constants.
que no formin part de les variables dels meus posts,
ni dels meus pensaments.
el weblog em va fer fàstic després dels exàmens.
aquí, a vegades, costa que el sol hi càpiga.
no pot ser -es devia dir-, no pot ser -es devia dir-,
trobar la felicitat tan aviat -no deien que això no existia? que només era el camí?-
però tant dir, tant explicar,
no en sabien pas res tots ells.
només era una percepció -el camí correcte, la pau, la tranquil·litat-,
no cap definició, un dia li van dir ingènua i allí es devia quedar.
no sabia pas què volia dir, però:
hi ha coses que mai no s'arriben a entendre -potser aquestes sí, és clar.
però d'aquella manera inefable-,
et sona, la manera inefable? quants cops l'haurem dit,
quants cops ens haurem cregut fora de tota humanitat -si l'home és un animal racional-?
quants cops ens hem erigit déus només perquè no ens enteníem?
si tot era més fàcil,
anys de camí i camí per a acabar tornant al punt de partida,
sí és que només som un punt que arriba i se'n va per tornar.
veure la felicitat arreu, disfrutar-la i viure-la, córrer dins meu l'amor pel pròxim,
aquell que em recomenaven i que tanta utilitat té:
sí, utilitat: però no cal pensar-hi, no cal justificar-s'hi. ho recordes? ingènua.
devia estar perduda enmig d'aquell no-res, esperant.
i aquest camí llarg, per a què fer-lo? la vida és llarga, molt llarga, sí,
tot era per l'el·lipsi. l'el·lipsi és la culpable de tot,
ens vam oblidar de l'altra part, donant-la per entesa...
va ser un error que ens ha mantingut erràtics:
l'altra part que deia que d'un només n'hi ha un, i que, de camí, també,
només n'hi ha un.
ingènua, perduda,
convençuda, eficaç,
ara ja desencisada -i per això tanta innocència-.
només és estil.
trobar la felicitat tan aviat -no deien que això no existia? que només era el camí?-
però tant dir, tant explicar,
no en sabien pas res tots ells.
només era una percepció -el camí correcte, la pau, la tranquil·litat-,
no cap definició, un dia li van dir ingènua i allí es devia quedar.
no sabia pas què volia dir, però:
hi ha coses que mai no s'arriben a entendre -potser aquestes sí, és clar.
però d'aquella manera inefable-,
et sona, la manera inefable? quants cops l'haurem dit,
quants cops ens haurem cregut fora de tota humanitat -si l'home és un animal racional-?
quants cops ens hem erigit déus només perquè no ens enteníem?
si tot era més fàcil,
anys de camí i camí per a acabar tornant al punt de partida,
sí és que només som un punt que arriba i se'n va per tornar.
veure la felicitat arreu, disfrutar-la i viure-la, córrer dins meu l'amor pel pròxim,
aquell que em recomenaven i que tanta utilitat té:
sí, utilitat: però no cal pensar-hi, no cal justificar-s'hi. ho recordes? ingènua.
devia estar perduda enmig d'aquell no-res, esperant.
i aquest camí llarg, per a què fer-lo? la vida és llarga, molt llarga, sí,
tot era per l'el·lipsi. l'el·lipsi és la culpable de tot,
ens vam oblidar de l'altra part, donant-la per entesa...
va ser un error que ens ha mantingut erràtics:
l'altra part que deia que d'un només n'hi ha un, i que, de camí, també,
només n'hi ha un.
ingènua, perduda,
convençuda, eficaç,
ara ja desencisada -i per això tanta innocència-.
només és estil.
ha començat a ploure mentre dinava, a l'una del migdia. i encara plou!
he estat no fent res i fent de tot, venent entrades.
ara tinc son i voldria dormir...
he llegit un llibre que ja havia llegit,
n'he començat un de nou i m'he estressat.
també he escrit poemes.
a vegades penso que he de fer massa coses,
que només caldria frenar una mica
i llavors penso que no faig mai res.
no tinc ganes de tornar a classe. no m'agrada la gent que hi ha,
no m'agrada l'ambient que s'hi respira,
no m'agrada quedar-m'hi a dinar...
i penso que em queden més de dos anys.
continuar i acabar ho faré, crec, a hores d'ara, pel títol.
he estat no fent res i fent de tot, venent entrades.
ara tinc son i voldria dormir...
he llegit un llibre que ja havia llegit,
n'he començat un de nou i m'he estressat.
també he escrit poemes.
a vegades penso que he de fer massa coses,
que només caldria frenar una mica
i llavors penso que no faig mai res.
no tinc ganes de tornar a classe. no m'agrada la gent que hi ha,
no m'agrada l'ambient que s'hi respira,
no m'agrada quedar-m'hi a dinar...
i penso que em queden més de dos anys.
continuar i acabar ho faré, crec, a hores d'ara, pel títol.
aquest cop la mama no tenia raó. els posts que vaig escriure no van ser fruit de l'hora que era. jo no em deprimeixo més a la nit, ni al matí, ni a cap hora en concret. l'única cosa que podria dir és que, potser, tinc més temps per pensar -o de recordar què he pensat al llarg del dia- justament a la nit.
el meu post era un intent d'aniquilar el nihilisme -des del propi contacte amb el nihilisme i des de la superació del nihilisme-. em fa fàstic, el nihilisme. aniquilar. avui he vist un llibre que es diu El desafío del nihilismo. era una antologia del nihilisme, crec. no és pas res nou sota el sol, això del nihilisme.
és tan fàcil, després de considerar que déu ha mort, dir que res té sentit. ja la pròpia frase "déu ha mort" implica un "déu" -encara que ara aquest no existeixi- i, per tant, ens fa pensar que ens manca quelcom. aquesta cosa que sembla que ens manca ens fa embogir i buscar. dir "déu ha mort" és d'estúpids. d'estúpids, d'estúpids i d'estúpids. clarament. el que s'ha de dir és: "déu existeix" o "...". vull dir que el discurs contrari a la religió, el discurs anti-religiós, és, de fet, el mateix discurs que el religiós. l'altra cara de la mateixa moneda. escapar de la religió per anar a parar a l'anti-religió em sembla una bajanada molt gran. aquests són els malalts més greus, per cert. les mitges tintes són perilloses, perquè ens transporten a una mena d'incoherència interior que no som capaços de resoldre.
no podem ser tan estúpids com per matar un déu i després buscar transcendència. si volem transcendència, hem de tornar a tenir déu. només hem d'escollir. el que no es pot fer és escollir una opció, la de "no déu" i després buscar la transcendència més enllà d'aquest no-déu. el discurs nou, la nova perspectiva, hauria de ser la de no cercar la transcendència fora del que és al nostre abast.
què és el que tenim al nostre abast? el present, l'instant etern. el tenim clavat, com una creu, ens pesa, ens crema, ens arrenca la pell. l'instant etern, el temps. la distància, l'espai. el temps, sobretot el temps. què és el temps? aquest instant. fins i tot si penso en el passat, ho he de fer des d'aquest instant. no me'n puc escapar. si no puc escapar d'aquest instant, quin sentit té buscar transcendència? on? on la trobarem? més enllà d'això, més enllà d'aquí, més enllà de mi, més enllà d'un nosaltres limitat, què hi ha? un déu? una esperança? un sentit estúpid?
la vida és això. la vida és jo escrivint aquest post, la maria agfant el seu ordinador, la meva fred al peu, els meus sentiments, les meves emocions, el joc que segueixo, els instants feliços que visc cada dia -en són molts-, els propis canvis que faig -evoluciono, sóc millor-, la il·lusió per un futur -però no només això-. la constant il·lusió per viure. he estat molt temps pensant que quin sentit tenia la meva vida. i no només la meva, també la de l'altra gent. i volia saber si la gent es demanava pel sentit de la seva vida. aquesta opció, aquesta manera de pensar només porta a una estupidesa molt gran: jo i la massa, jo i la gent, jo i tal. la supèrbia del pensador pessimista.
no, no.
cal superar-nos, déu meu!
cal superar-nos!
jo ja ho he fet. avui ho he aconseguit. he trobat solució a un problema. era meu. i conec més gent que el té, i gent que mai podrà arribar enlloc perquè són víctimes del seu temps, de la seva època i de les seves circumstàncies. gent que es va construir un discurs quan era jove i que ara no pot desfer-se'n. víctimes del seu temps.
un dia em vaig emprenyar molt amb una meva amiga perquè va dir que era igual que un nen tingués leucèmia, que no calia provar de fer-li un transplant de mèdula perquè segurament el nen moriria igualment i que les possibilitats d'aconseguir que se salvés eren molt poques. a partir d'aquell dia al meu interior s'hi va crear una barrera contra aquella persona. hi ha coses que jo, emma, qui escriu ara mateix, qui pensa, qui reflexiona, sí, qui té pensaments propis, no accepto. i una d'elles és aquesta.
el meu post era un intent d'aniquilar el nihilisme -des del propi contacte amb el nihilisme i des de la superació del nihilisme-. em fa fàstic, el nihilisme. aniquilar. avui he vist un llibre que es diu El desafío del nihilismo. era una antologia del nihilisme, crec. no és pas res nou sota el sol, això del nihilisme.
és tan fàcil, després de considerar que déu ha mort, dir que res té sentit. ja la pròpia frase "déu ha mort" implica un "déu" -encara que ara aquest no existeixi- i, per tant, ens fa pensar que ens manca quelcom. aquesta cosa que sembla que ens manca ens fa embogir i buscar. dir "déu ha mort" és d'estúpids. d'estúpids, d'estúpids i d'estúpids. clarament. el que s'ha de dir és: "déu existeix" o "...". vull dir que el discurs contrari a la religió, el discurs anti-religiós, és, de fet, el mateix discurs que el religiós. l'altra cara de la mateixa moneda. escapar de la religió per anar a parar a l'anti-religió em sembla una bajanada molt gran. aquests són els malalts més greus, per cert. les mitges tintes són perilloses, perquè ens transporten a una mena d'incoherència interior que no som capaços de resoldre.
no podem ser tan estúpids com per matar un déu i després buscar transcendència. si volem transcendència, hem de tornar a tenir déu. només hem d'escollir. el que no es pot fer és escollir una opció, la de "no déu" i després buscar la transcendència més enllà d'aquest no-déu. el discurs nou, la nova perspectiva, hauria de ser la de no cercar la transcendència fora del que és al nostre abast.
què és el que tenim al nostre abast? el present, l'instant etern. el tenim clavat, com una creu, ens pesa, ens crema, ens arrenca la pell. l'instant etern, el temps. la distància, l'espai. el temps, sobretot el temps. què és el temps? aquest instant. fins i tot si penso en el passat, ho he de fer des d'aquest instant. no me'n puc escapar. si no puc escapar d'aquest instant, quin sentit té buscar transcendència? on? on la trobarem? més enllà d'això, més enllà d'aquí, més enllà de mi, més enllà d'un nosaltres limitat, què hi ha? un déu? una esperança? un sentit estúpid?
la vida és això. la vida és jo escrivint aquest post, la maria agfant el seu ordinador, la meva fred al peu, els meus sentiments, les meves emocions, el joc que segueixo, els instants feliços que visc cada dia -en són molts-, els propis canvis que faig -evoluciono, sóc millor-, la il·lusió per un futur -però no només això-. la constant il·lusió per viure. he estat molt temps pensant que quin sentit tenia la meva vida. i no només la meva, també la de l'altra gent. i volia saber si la gent es demanava pel sentit de la seva vida. aquesta opció, aquesta manera de pensar només porta a una estupidesa molt gran: jo i la massa, jo i la gent, jo i tal. la supèrbia del pensador pessimista.
no, no.
cal superar-nos, déu meu!
cal superar-nos!
jo ja ho he fet. avui ho he aconseguit. he trobat solució a un problema. era meu. i conec més gent que el té, i gent que mai podrà arribar enlloc perquè són víctimes del seu temps, de la seva època i de les seves circumstàncies. gent que es va construir un discurs quan era jove i que ara no pot desfer-se'n. víctimes del seu temps.
un dia em vaig emprenyar molt amb una meva amiga perquè va dir que era igual que un nen tingués leucèmia, que no calia provar de fer-li un transplant de mèdula perquè segurament el nen moriria igualment i que les possibilitats d'aconseguir que se salvés eren molt poques. a partir d'aquell dia al meu interior s'hi va crear una barrera contra aquella persona. hi ha coses que jo, emma, qui escriu ara mateix, qui pensa, qui reflexiona, sí, qui té pensaments propis, no accepto. i una d'elles és aquesta.
un nou dia comença.
una part ínfima del pensament no és, evidentment, tota la part.
vergonya i ràbia de dir que res no té sentit: no fos cas que sigui malinterpretada.
espero que em pugui fer entendre, almenys a mi mateixa:
cal un nou punt de vista, una nova perspectiva.
no cal mirar la vida des del sentit i des del no sentit.
no cal continuar amb la tradició, perpetuar anys i anys d'un discurs caducat.
espero que se m'entengui.
per a mi, no hi ha res més bonic que la vida.
una part ínfima del pensament no és, evidentment, tota la part.
vergonya i ràbia de dir que res no té sentit: no fos cas que sigui malinterpretada.
espero que em pugui fer entendre, almenys a mi mateixa:
cal un nou punt de vista, una nova perspectiva.
no cal mirar la vida des del sentit i des del no sentit.
no cal continuar amb la tradició, perpetuar anys i anys d'un discurs caducat.
espero que se m'entengui.
per a mi, no hi ha res més bonic que la vida.
i abans de dormir, avui, costipada i malalta, maleïda pel fred a la feina i la calor a la feina, sento la necessitat de fer l'últim crit. l'últim crit abans del son, abans del no-res oníric ple de colors,
sigur rós de fons, el festival perfecte es fa al nord de frança, jo no hi aniré.
bucarest, la memòria perduda i com a reflexions emocionals entorn del documental: sento que a cada temps de la vida hi ha quelcom per a viure. quelcom que ha de ser viscut... el camí. la memòria,
imaginar-me la maria, d'aquí a molts anys, tants anys!, sense saber qui sóc: com deu ser, això?
hi ha vides inimaginables. però sempre hi ha el propi record de tot el que ha estat: y que me quiten lo bailao.
l'instant és llarg, durem molt. ens fem eterns -d'efímers-. si la vida és tan curta com diuen i si la vida és tan llarga com diuen: què queda? poca por, hauria de quedar. gens de por.
i una pregunta que s'ha fet un ex-comunista: i on és aquell altre món possible? sí, el món en què no som sísifs, el món absurd en què la pedra no cau i no dormim per a tornar a recollir-la, somrient mentre suem inútilment. i on és aquell altre món possible on no existeix el salari mínim interprofessional?
de tots els móns possibles, aquest és el millor món possible? jo continuo creient que sí. i ho dic perquè no penso en veritats ni en mentides, ni en bé ni en mal, sinó que penso en és. les coses són, sembla, tal com han de ser. com fer enrere i dir que hi ha altres móns possibles?
era impossible el comunisme? ho és? sí, suposo que sí. la humanitat no és això. caldria entendre'ns. caldrà que passin anys.
avui ho dic de nou: aquest weblog continuarà, amb mi, passi el que passi, fins que em mori.
bona nit...?
PD: acabant de desmantellar els meus pensaments, hauré de confessar-ho: quan em trobo gent absurda, penso en la vida que tenen. la meva encarregada, per exemple -i altres persones que corren per aquí, tot i que he de dir que normalment això només m'ho imagino en dones-. penso en la seva vida i la veig absurda. tan absurda que per a mi la seva vida és un abisme. vertigen, sento, cada cop que hi penso. no entenc les anades i les venides, els desitjos imbècils, l'amor per a res als diners -estalviar és per a gastar, oi? o ara em diràs que no...-, l'amargor de la seva vida: vol follar-se mil nois, i no pot, però té xicot, i a saber... m'imagino el seu dia a dia, no me l'imagino cagant, però; normalment me l'imagino anant en cotxe, parlant amb la seva família: quin absurd, tot plegat. em fa por. la vida dels altres em fa por perquè per res del món voldria ser ells. m'entristeix un noi que treballa amb mi, un noi que no es mereix treballar del que treballa, que té la meva edat, que volia fer més, però que un imbècil estúpid, d'aquells que molesten perquè no saben estimar res, va fer-li mal innecessàriament. i ara què? hi ha més, a la vida. hi ha diferències, sembla, sí, petites, però n'hi ha. la hipoteca es pot fer suportable o insuportable. l'amor no ho és tot, no siguem ingenus. hi ha l'amor propi, l'orgull de seguir el propi camí: de saber que no ens equivoquem -no anar tan erràtics-. jo també em vaig emprenyar molt quan a l'examen de literatura la professora em va corregir una suposada "falta de redacció" perquè resulta que l'acadèmia catalana no accepta les repeticions -i jo vaig començar filologia anglesa, i resulta que l'acadèmia anglesa, per contra, valora molt positivament les repeticions-. jo crec que no vaig fer cap falta de redacció, i ho seguiré creient. aquest any, per a mi, ha estat l'any del desencís universitari. i gràcies a això, tot i que em va deprimir força, ara puc dir que m'he lliurat -sí, sóc lliure- d'una cosa que em tenia lligada. no hi ha ídols a la universitat.
sigur rós de fons, el festival perfecte es fa al nord de frança, jo no hi aniré.
bucarest, la memòria perduda i com a reflexions emocionals entorn del documental: sento que a cada temps de la vida hi ha quelcom per a viure. quelcom que ha de ser viscut... el camí. la memòria,
imaginar-me la maria, d'aquí a molts anys, tants anys!, sense saber qui sóc: com deu ser, això?
hi ha vides inimaginables. però sempre hi ha el propi record de tot el que ha estat: y que me quiten lo bailao.
l'instant és llarg, durem molt. ens fem eterns -d'efímers-. si la vida és tan curta com diuen i si la vida és tan llarga com diuen: què queda? poca por, hauria de quedar. gens de por.
i una pregunta que s'ha fet un ex-comunista: i on és aquell altre món possible? sí, el món en què no som sísifs, el món absurd en què la pedra no cau i no dormim per a tornar a recollir-la, somrient mentre suem inútilment. i on és aquell altre món possible on no existeix el salari mínim interprofessional?
de tots els móns possibles, aquest és el millor món possible? jo continuo creient que sí. i ho dic perquè no penso en veritats ni en mentides, ni en bé ni en mal, sinó que penso en és. les coses són, sembla, tal com han de ser. com fer enrere i dir que hi ha altres móns possibles?
era impossible el comunisme? ho és? sí, suposo que sí. la humanitat no és això. caldria entendre'ns. caldrà que passin anys.
avui ho dic de nou: aquest weblog continuarà, amb mi, passi el que passi, fins que em mori.
bona nit...?
PD: acabant de desmantellar els meus pensaments, hauré de confessar-ho: quan em trobo gent absurda, penso en la vida que tenen. la meva encarregada, per exemple -i altres persones que corren per aquí, tot i que he de dir que normalment això només m'ho imagino en dones-. penso en la seva vida i la veig absurda. tan absurda que per a mi la seva vida és un abisme. vertigen, sento, cada cop que hi penso. no entenc les anades i les venides, els desitjos imbècils, l'amor per a res als diners -estalviar és per a gastar, oi? o ara em diràs que no...-, l'amargor de la seva vida: vol follar-se mil nois, i no pot, però té xicot, i a saber... m'imagino el seu dia a dia, no me l'imagino cagant, però; normalment me l'imagino anant en cotxe, parlant amb la seva família: quin absurd, tot plegat. em fa por. la vida dels altres em fa por perquè per res del món voldria ser ells. m'entristeix un noi que treballa amb mi, un noi que no es mereix treballar del que treballa, que té la meva edat, que volia fer més, però que un imbècil estúpid, d'aquells que molesten perquè no saben estimar res, va fer-li mal innecessàriament. i ara què? hi ha més, a la vida. hi ha diferències, sembla, sí, petites, però n'hi ha. la hipoteca es pot fer suportable o insuportable. l'amor no ho és tot, no siguem ingenus. hi ha l'amor propi, l'orgull de seguir el propi camí: de saber que no ens equivoquem -no anar tan erràtics-. jo també em vaig emprenyar molt quan a l'examen de literatura la professora em va corregir una suposada "falta de redacció" perquè resulta que l'acadèmia catalana no accepta les repeticions -i jo vaig començar filologia anglesa, i resulta que l'acadèmia anglesa, per contra, valora molt positivament les repeticions-. jo crec que no vaig fer cap falta de redacció, i ho seguiré creient. aquest any, per a mi, ha estat l'any del desencís universitari. i gràcies a això, tot i que em va deprimir força, ara puc dir que m'he lliurat -sí, sóc lliure- d'una cosa que em tenia lligada. no hi ha ídols a la universitat.
faig allò que la maria creu que no sé fer: miro videoclips. però me n'he cansat, i escric a l'ordinador.
ahir treballar va tornar a ser normal. jo no sabia pas on era. la normalitat em semblava aliena. he treballat mai, jo? la inèrcia em va ajudar molt. vaig fer deures,
avui també n'he fet, i he escrit poemes i tot, i també he fet res, i més coses. demà tornaré a treballar: és setmana santa i demà és festa.
veure les coses materials: et dono un paper i penso: mira, que tontos que som, construim papers per a després escriure-hi! i és tan, tan estrany, tenir papers i caminar per la ciutat i veure-hi edificis i xemeneies de fàbriques de fa un segle i anar al supermercat: tants objectes! què en fem, de tanta materialitat-externalitat coses alienes a nosaltres? què en fem de tot allò que no som? què en fem?
vivim amb això. som animalets a qui els agraden les coses de fora.
les construim.
treballem el món per a construir-ne un de nou.
quan fa que no veieu res que no sigui tractat?
ja ho vaig dir: aquelles pomes que no podíem menjar a la bíblia, ara tampoc les podem menjar. ens mataran els productes químics: morirem intoxicats, noantioxidats, tòxics de tot: quin fàstic, les cèl·lules ens mutaran, tindrem càncer, tot per culpa nostra: quanta merda!
què va,
jo menjo pomes. les maduixes absorbeixen molt bé els productes asquerosos, ho vaig llegir.
tanta tonteria.
tanta cosa construida.
tanta cosa que no és nosaltres...
juguem, juguem... em dóna la sensació que només juguem. jo també jugo al joc, les regles són semblants per a tothom. dóna'm el paper, emma, sí, una merda de paper que no té sentit. el guardaràs en una carpeta fins l'eternitat més eterna -haurà de cremar el món per a què aquest museu desapareixi? d'aquí a tres segles la gent continuarà visitant-lo? em recordaran com a treballadora? algú cremarà les memòries on hi apareix el meu nom?-.
però algun dia cremarà el món.
potser llavors els humans que vindran després de nosaltres ja viuran en un altre planeta.
potser llavors ja hauran entès que l'eternitat és l'ara, i punt.
potser llavors la paraula Déu només sortirà en diccionaris sobre la llengua antiga, i haurà desaparegut del vocabulari el Déu de tots.
potser llavors tothom imaginarà la nostra vida, i per a saber si se l'imagina bé consultarà weblogs absurds de gent absurda*.
potser llavors...
què, llavors?
PD: jo també visc en el sensesentit. ja no hi ha remei... per a això. però ahir vaig preguntar-me: i què passaria si hi hagués un sentit (o tres o quatre)? que no hi hagi sentit, i això ho sabem tots -sembla que no n'hi ha-, suposo que no vol dir que necessitem algun sentit, oi? sí, l'amor és la resposta a aquesta desesperació. potser l'amor és allò que podem tenir d'eterns... com la frase d'El carrer de les camèlies: "Tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual". la solució al nihilisme? espero que no sigui tornar enrere. què hem de fer? jugar al joc de l'absurd, apostant, d'alguna manera -com Pascal-, no fos cas que, finalment, algun dia hi hagués quelcom que ens interessés -o potser la mateixa por a morir-. jugar al joc significa fer sense mostrar a tothora que res té sentit. però en la solitud de la ment tothom ho deu pensar, això. o potser no, què sé jo, és clar, del que pensa la gent...
___
* sí, el meu!
ahir treballar va tornar a ser normal. jo no sabia pas on era. la normalitat em semblava aliena. he treballat mai, jo? la inèrcia em va ajudar molt. vaig fer deures,
avui també n'he fet, i he escrit poemes i tot, i també he fet res, i més coses. demà tornaré a treballar: és setmana santa i demà és festa.
veure les coses materials: et dono un paper i penso: mira, que tontos que som, construim papers per a després escriure-hi! i és tan, tan estrany, tenir papers i caminar per la ciutat i veure-hi edificis i xemeneies de fàbriques de fa un segle i anar al supermercat: tants objectes! què en fem, de tanta materialitat-externalitat coses alienes a nosaltres? què en fem de tot allò que no som? què en fem?
vivim amb això. som animalets a qui els agraden les coses de fora.
les construim.
treballem el món per a construir-ne un de nou.
quan fa que no veieu res que no sigui tractat?
ja ho vaig dir: aquelles pomes que no podíem menjar a la bíblia, ara tampoc les podem menjar. ens mataran els productes químics: morirem intoxicats, noantioxidats, tòxics de tot: quin fàstic, les cèl·lules ens mutaran, tindrem càncer, tot per culpa nostra: quanta merda!
què va,
jo menjo pomes. les maduixes absorbeixen molt bé els productes asquerosos, ho vaig llegir.
tanta tonteria.
tanta cosa construida.
tanta cosa que no és nosaltres...
juguem, juguem... em dóna la sensació que només juguem. jo també jugo al joc, les regles són semblants per a tothom. dóna'm el paper, emma, sí, una merda de paper que no té sentit. el guardaràs en una carpeta fins l'eternitat més eterna -haurà de cremar el món per a què aquest museu desapareixi? d'aquí a tres segles la gent continuarà visitant-lo? em recordaran com a treballadora? algú cremarà les memòries on hi apareix el meu nom?-.
però algun dia cremarà el món.
potser llavors els humans que vindran després de nosaltres ja viuran en un altre planeta.
potser llavors ja hauran entès que l'eternitat és l'ara, i punt.
potser llavors la paraula Déu només sortirà en diccionaris sobre la llengua antiga, i haurà desaparegut del vocabulari el Déu de tots.
potser llavors tothom imaginarà la nostra vida, i per a saber si se l'imagina bé consultarà weblogs absurds de gent absurda*.
potser llavors...
què, llavors?
PD: jo també visc en el sensesentit. ja no hi ha remei... per a això. però ahir vaig preguntar-me: i què passaria si hi hagués un sentit (o tres o quatre)? que no hi hagi sentit, i això ho sabem tots -sembla que no n'hi ha-, suposo que no vol dir que necessitem algun sentit, oi? sí, l'amor és la resposta a aquesta desesperació. potser l'amor és allò que podem tenir d'eterns... com la frase d'El carrer de les camèlies: "Tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual". la solució al nihilisme? espero que no sigui tornar enrere. què hem de fer? jugar al joc de l'absurd, apostant, d'alguna manera -com Pascal-, no fos cas que, finalment, algun dia hi hagués quelcom que ens interessés -o potser la mateixa por a morir-. jugar al joc significa fer sense mostrar a tothora que res té sentit. però en la solitud de la ment tothom ho deu pensar, això. o potser no, què sé jo, és clar, del que pensa la gent...
___
* sí, el meu!
la maria i jo aquesta setmana hem fet de cangurs dos cops!!
I
em costa fer-me entendre que aquest any no té perquè ser igual que l'any passat. que si no he anat gaire a classe aquesta primera part del segon quadrimestre, ja hi aniré la segona part. em recordo a mi mateixa que l'any passat tampoc no hi vaig anar gaire a classe i que al final tot va sortir bé, però no em serveix de res. sóc catastrofista i suposo que necessito posar-me nerviosa a mi mateixa per a poder fer les coses. penso que suspendré, em sento culpable, què sé jo... moltes coses. tot això és, ho torno a repetir, per culpa de la beca. si no fos per la beca, l'any que ve no m'agafaria totes les optatives, i faria filosofia en 6 anys, més tranquil·lament -mentre faig l'altra carrera a la UNED-. però no, hauré d'agafar-me totes les assignatures i tornar a tot això d'aquest any. sóc presonera dels diners, dels diners que em dóna l'Estat per a estudiar.
igualment, em fa certa il·lusió pensar que l'Estat m'haurà pagat la carrera de filosofia. que la meva educació hagués -perquè vaig anar a una concertada i no va ser així- pogut ser gratuïta fins acabar la primera carrera. la segona carrera, però, ja l'estic pagant jo. i no és pas gaire barat: per això em fa por no anar bé a filosofia. el cas de no donar-me la beca suposaria una resta de 1100 euros en els meus ingressos! és molt.
és per tot això que em sento culpable. culpable per què? perquè no vaig gaire a classe. la pregunta hauria de ser: quan vaig a classe, ho aprofito? tot és un embolic. és difícil anar a la contrària, al revés.
II
tinc ganes de dir que jo crec en els meus valors. i que, a més, crec que hi ha uns valors comuns a tots els humans sans i no bojos, que hagin reflexionat una mica, o que no hagin reflexionat res. jo crec que aquests valors compartits per tots existeixen. no com a entitats físiques, sinó com a idees que volten pel cap de tothom.
com puc dir això? no és tan estrany, ara no recordo qui ho va "investigar", però a classes d'ètica de fa 2 anys ens van passar una llista dels valors compartits per la humanitat. vaig al gra: últimament em trobo gent que diu que hi ha una crisi de valors, o que s'han perdut els valors, o que, directament, em diu que no en té o que no n'hi ha d'universals -compartits per tothom-. hi ha diverses coses a dir de tot això:
- qui diu que hi ha una crisi de valors, només s'hi ha de fixar un xic: no és que ja no hi hagi valors, sinó que aquests s'han transformat i ara es viuen d'una altra manera.
- qui diu que no en té: no m'ho crec. és evident que tota la nostra vida gira entorn d'uns valors. som com planetes girant entorn del nostre sol, els valors. i no podem desempallegar-nos d'aquests valors. intentar-ho ens portaria a tornar-nos bojos, incoherents, insans. suposo que qui diu que no té valors, ho diu perquè té por perquè la gent sol relacionar valors amb cristianisme. i que no pensem que és religiós. i tota aquesta cosa anti-religiosa que hi ha a la societat des de fa segles porta a la gent a dir aquestes barbaritats: que no té valors i que els valors no existeixen.
- qui diu que no n'hi ha d'universals, però tot i així creu en els valors... és relativista. una persona malalta de nihilisme. no em sembla gaire estrany que hi hagi tantes persones malaltes de nihilisme: som en una democràcia i el que val és, precisament, respectar i tolerar el que tot s'hi valgui. la democràcia ens porta a pensar que res és segur, que hi ha una diversitat tan diferent de formes de viure que és antidemocràtic que algú s'atreveixi a dir que hi ha certs valors inviolables. per què? tot és violable, menys la tolerància. ja fa temps que m'hi fixo en tot això. el primer cop que vaig sentir a parlar de relativisme va ser a les classes de 2n de batxillerat. se'm va quedar tot al cervell, però vaig tardar en entendre la diferència. no tot és igual! els qui m'han ajudat a entendre què era aquesta malaltia han estat els propis malalts, que el que volen imposar és els seus no-valors als altres, sense adonar-se que amb això ja estaven tenint valors.
tenir valors no és res dolent. no vol dir que es cregui en déu. ni creure en déu és dolent. per dir-ho aixi: no és cap pecat de la democràcia tenir valors, ni cap pecat d'aquests temps. viure immers en el propi temps, sense saber ni qui ets, però imposant qui ets, és propi de covards.
no tot és igual.
com s'ha de dir això?
a qui se li ha de cridar ben fort?
PD: un exemple: no és igual que ens sigui igual. ja ser-nos igual és una postura davant la vida, una posició que influirà en tot el que ens passa. penseu-hi: hi ha diferència o no hi ha diferència entre el tot m'és igual i el tot no m'és igual? sí, oi? així, no tot és igual. no és igual que tot em sigui igual. i de vida només n'hi ha una. aquesta frase, tan cutre, passada de moda, és totalment actual. fins que s'acabin els humans, serà actual. i si no m'enteneu així, penseu en l'etern retorn de Nietzsche...
em costa fer-me entendre que aquest any no té perquè ser igual que l'any passat. que si no he anat gaire a classe aquesta primera part del segon quadrimestre, ja hi aniré la segona part. em recordo a mi mateixa que l'any passat tampoc no hi vaig anar gaire a classe i que al final tot va sortir bé, però no em serveix de res. sóc catastrofista i suposo que necessito posar-me nerviosa a mi mateixa per a poder fer les coses. penso que suspendré, em sento culpable, què sé jo... moltes coses. tot això és, ho torno a repetir, per culpa de la beca. si no fos per la beca, l'any que ve no m'agafaria totes les optatives, i faria filosofia en 6 anys, més tranquil·lament -mentre faig l'altra carrera a la UNED-. però no, hauré d'agafar-me totes les assignatures i tornar a tot això d'aquest any. sóc presonera dels diners, dels diners que em dóna l'Estat per a estudiar.
igualment, em fa certa il·lusió pensar que l'Estat m'haurà pagat la carrera de filosofia. que la meva educació hagués -perquè vaig anar a una concertada i no va ser així- pogut ser gratuïta fins acabar la primera carrera. la segona carrera, però, ja l'estic pagant jo. i no és pas gaire barat: per això em fa por no anar bé a filosofia. el cas de no donar-me la beca suposaria una resta de 1100 euros en els meus ingressos! és molt.
és per tot això que em sento culpable. culpable per què? perquè no vaig gaire a classe. la pregunta hauria de ser: quan vaig a classe, ho aprofito? tot és un embolic. és difícil anar a la contrària, al revés.
II
tinc ganes de dir que jo crec en els meus valors. i que, a més, crec que hi ha uns valors comuns a tots els humans sans i no bojos, que hagin reflexionat una mica, o que no hagin reflexionat res. jo crec que aquests valors compartits per tots existeixen. no com a entitats físiques, sinó com a idees que volten pel cap de tothom.
com puc dir això? no és tan estrany, ara no recordo qui ho va "investigar", però a classes d'ètica de fa 2 anys ens van passar una llista dels valors compartits per la humanitat. vaig al gra: últimament em trobo gent que diu que hi ha una crisi de valors, o que s'han perdut els valors, o que, directament, em diu que no en té o que no n'hi ha d'universals -compartits per tothom-. hi ha diverses coses a dir de tot això:
- qui diu que hi ha una crisi de valors, només s'hi ha de fixar un xic: no és que ja no hi hagi valors, sinó que aquests s'han transformat i ara es viuen d'una altra manera.
- qui diu que no en té: no m'ho crec. és evident que tota la nostra vida gira entorn d'uns valors. som com planetes girant entorn del nostre sol, els valors. i no podem desempallegar-nos d'aquests valors. intentar-ho ens portaria a tornar-nos bojos, incoherents, insans. suposo que qui diu que no té valors, ho diu perquè té por perquè la gent sol relacionar valors amb cristianisme. i que no pensem que és religiós. i tota aquesta cosa anti-religiosa que hi ha a la societat des de fa segles porta a la gent a dir aquestes barbaritats: que no té valors i que els valors no existeixen.
- qui diu que no n'hi ha d'universals, però tot i així creu en els valors... és relativista. una persona malalta de nihilisme. no em sembla gaire estrany que hi hagi tantes persones malaltes de nihilisme: som en una democràcia i el que val és, precisament, respectar i tolerar el que tot s'hi valgui. la democràcia ens porta a pensar que res és segur, que hi ha una diversitat tan diferent de formes de viure que és antidemocràtic que algú s'atreveixi a dir que hi ha certs valors inviolables. per què? tot és violable, menys la tolerància. ja fa temps que m'hi fixo en tot això. el primer cop que vaig sentir a parlar de relativisme va ser a les classes de 2n de batxillerat. se'm va quedar tot al cervell, però vaig tardar en entendre la diferència. no tot és igual! els qui m'han ajudat a entendre què era aquesta malaltia han estat els propis malalts, que el que volen imposar és els seus no-valors als altres, sense adonar-se que amb això ja estaven tenint valors.
tenir valors no és res dolent. no vol dir que es cregui en déu. ni creure en déu és dolent. per dir-ho aixi: no és cap pecat de la democràcia tenir valors, ni cap pecat d'aquests temps. viure immers en el propi temps, sense saber ni qui ets, però imposant qui ets, és propi de covards.
no tot és igual.
com s'ha de dir això?
a qui se li ha de cridar ben fort?
PD: un exemple: no és igual que ens sigui igual. ja ser-nos igual és una postura davant la vida, una posició que influirà en tot el que ens passa. penseu-hi: hi ha diferència o no hi ha diferència entre el tot m'és igual i el tot no m'és igual? sí, oi? així, no tot és igual. no és igual que tot em sigui igual. i de vida només n'hi ha una. aquesta frase, tan cutre, passada de moda, és totalment actual. fins que s'acabin els humans, serà actual. i si no m'enteneu així, penseu en l'etern retorn de Nietzsche...
Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s’introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l’has viscut hauràs de viure-la encara un altre cop i fins i tot innumerables vegades; i se’t repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot l’extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i el mateix aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge de sorra de l’existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, carrisquejaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser hagis tingut alguna vegada la vivència d’un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!». Si aquell pensament arribés a apoderar-se de tu, et transformaria com tu ets i potser t’aixafaria. S’imposaria com la càrrega més pesada en tot la teva obrar la pregunta a cada cosa i a cada pas: «vols que es repeteixi això un altre cop i fins i tot innumerables vegades?». O com tindries tu que ser bo per a tu mateix i per a la vida, no aspirant a ni més menys que a confirmar i segellar això mateix eternament?El Gai Saber, Narcea, Madrid 1973, p. 344-5.
ja vaig dir ahir que vaig endarrerida. i ja fa dies que hauria d'haver començat a fer certes coses...
demà al matí no aniré a classe. hi ha un llibre, maleit llibre, que no trobo enlloc. a la biblioteca de la bisbal el van llançar de vell que estava, i van dir que ja n'havien demanat un altre. però, qui sap...
el cas és que, a part de no trobar-lo, no vull comprar-lo -a l'abacus no hi és, tampoc-. i com que demà tinc literatura...
després tinc fil. del llenguatge, i no prenc apunts perquè no puc. el profe passa transparències...
demà al matí tinc previst fer els deures que no vaig fer. escriure aquí quins són, tot esperant que això m'obligui, en certa manera, a fer-los:
- començaré a fer les guies de filo. del llenguatge.
avui la maria i jo hem fet de cangurs. demà posaré una foto!
demà al matí no aniré a classe. hi ha un llibre, maleit llibre, que no trobo enlloc. a la biblioteca de la bisbal el van llançar de vell que estava, i van dir que ja n'havien demanat un altre. però, qui sap...
el cas és que, a part de no trobar-lo, no vull comprar-lo -a l'abacus no hi és, tampoc-. i com que demà tinc literatura...
després tinc fil. del llenguatge, i no prenc apunts perquè no puc. el profe passa transparències...
demà al matí tinc previst fer els deures que no vaig fer. escriure aquí quins són, tot esperant que això m'obligui, en certa manera, a fer-los:
- començaré a fer les guies de filo. del llenguatge.
avui la maria i jo hem fet de cangurs. demà posaré una foto!
vaig endarrerida en uns deures que he de lliurar avui on-line. però no passa res, espero que l'ordinador jugui a favor meu... jo ja m'entenc. no sé si és bo exposar aquí quines trampes utilitzo. almenys puc dir que no faig servir xuletes als exàmens! (de què em servirien?).
estic molt estressada perquè hauria de fer una sèrie de coses que no faig. el més important és treure'm de sobre les guies de lectura de filosofia del llenguatge del quadrimestre passat. ja vaig començar-les i eren de bon fer (m'ho passava bé). però ara ho veig tot distorsionadament i no em ve bé. tot i això, com que estic arribant al nivell vermell -de marcador SUBJECTIU de perill-, algun dia -sí, un dia d'aquests- començaré amb tot el que tinc endarrerit.
PD: a vegades em faig cafès tan bons que al cap d'hores i hores encara -tot i haver-me rentat les dents- tinc el gust del cafè a la boca... hmmm.... hmm... (era descafeïnat perquè feia poc m'havia fet un te).
estic molt estressada perquè hauria de fer una sèrie de coses que no faig. el més important és treure'm de sobre les guies de lectura de filosofia del llenguatge del quadrimestre passat. ja vaig començar-les i eren de bon fer (m'ho passava bé). però ara ho veig tot distorsionadament i no em ve bé. tot i això, com que estic arribant al nivell vermell -de marcador SUBJECTIU de perill-, algun dia -sí, un dia d'aquests- començaré amb tot el que tinc endarrerit.
PD: a vegades em faig cafès tan bons que al cap d'hores i hores encara -tot i haver-me rentat les dents- tinc el gust del cafè a la boca... hmmm.... hmm... (era descafeïnat perquè feia poc m'havia fet un te).
fa temps, potser un o dos anys, vaig dir que havia perdut la fe en la pol·lítica. tot i aquella crisi -se'n podia dir crisi o estic exagerant?-, la política em seguia interessant... i és que una cosa no porta a l'altra.
ara fa poc vaig recuperar la fe en la política (potser hauria de dir: en els resultats que pot oferir un determinat tipus de política, etc.). sobretot a nivell local. aquest govern de La Bisbal m'interessa. crec que ha fet coses interessants. d'aquest interès en va nèixer, altre cop, l'interès per la política en general. així, jo tornava a creure que el meu vot... no només importava, sinó que era útil de veritat -no estic fent referència al denominat "vot útil"-. ara també ho crec.
dic tot això perquè hi ha un tema que m'ha deprimit bastant. i el tema és, evidentment, ETA. potser hauríem de ser relativistes i dir: "és casualitat que ETA hagiatemptat assasinat just en aquest moment", però no, és evident que no. el que no acabo d'entendre (escapa de la meva comprensió) és... els motius que tenen. asassinar -mitjançant l'atemptat- o atemptar -mitjançant l'assassinat-*. fer-ho ara perquè no estan d'acord amb la democràcia. perquè no estan d'acord amb les eleccions espanyoles. perquè cap partit els ofereix l'oportunitat d'esdevenir lliures -a hores d'ara, a mi em dóna la sensació que ETA continuaria matant encara que Euskadi fos lliure-, per què? per què? hi ha el perquè a seques i també hi ha el perquè just abans de les eleccions.
no sé si cal que jo en parli, d'això. fins ara he intentat no fer-ho. sento ràbia cap a ETA. una ràbia gran, molt gran. algú que actua per darrere, d'amagats, sense explicacions i amb violència no es mereix ni ser anomenat. però cal anomenar ETA i cal que diguem que ENS FA FÀSTIC i jo, a títol personal, sento la necessitat de dir que aquests assassins de merda són només això: assassins.
___
* no em dóna la gana parlar d'ETA sense dir, a continuació, res que faci referència a l'assassinat.
ara fa poc vaig recuperar la fe en la política (potser hauria de dir: en els resultats que pot oferir un determinat tipus de política, etc.). sobretot a nivell local. aquest govern de La Bisbal m'interessa. crec que ha fet coses interessants. d'aquest interès en va nèixer, altre cop, l'interès per la política en general. així, jo tornava a creure que el meu vot... no només importava, sinó que era útil de veritat -no estic fent referència al denominat "vot útil"-. ara també ho crec.
dic tot això perquè hi ha un tema que m'ha deprimit bastant. i el tema és, evidentment, ETA. potser hauríem de ser relativistes i dir: "és casualitat que ETA hagi
no sé si cal que jo en parli, d'això. fins ara he intentat no fer-ho. sento ràbia cap a ETA. una ràbia gran, molt gran. algú que actua per darrere, d'amagats, sense explicacions i amb violència no es mereix ni ser anomenat. però cal anomenar ETA i cal que diguem que ENS FA FÀSTIC i jo, a títol personal, sento la necessitat de dir que aquests assassins de merda són només això: assassins.
___
* no em dóna la gana parlar d'ETA sense dir, a continuació, res que faci referència a l'assassinat.
últimament estic molt nietzscheana:
La meva nova via cap a l’afirmació. -La filosofia tal com l’he entès i viscut fins aquest moment, consisteix en l’investigació voluntària dels aspectes, fins i tots dels més avorrits i menyspreats, de l’existència. Per la llarga experiència que semblant pelegrinatge a través de les glaceres i deserts m’ha proporcionat, vaig aprendre a mirar d’una altra manera tot el que fins ara ha estat considerat la filosofia; posant-se molt en clar per a mi la secreta història de la filosofia, la psicologia dels seus més il·lustres representants. «Quanta veritat suporta un esperit, fins a quanta veritat s’atreveix?», aquesta va ser per a mi la pregunta clau per considerar els valors. L’error és una covardia... Tota conquesta del coneixement és conseqüència del valor, de la duresa amb si mateix, de la puresa per a amb si mateix... Una filosofia experimental tal com jo la visc, comença per suprimir, a títol d’experiment, fins i tot la possibilitat mateixa del pessimisme absolut, sense voler dir amb això que es detingui en una negació, en un no, en una voluntat de negació. Més que això, allò que es vol és penetrar fins allò contrari, fins una afirmació dionisíaca de l’univers tal com és, sense possibilitat alguna de sostracció, d’excepció o d’elecció. Ella vol el cicle etern: les mateixes coses, la mateixa lògica o el mateix il·logisme dels encadenaments. Estat suprem que pugui aconseguir un filòsof: una actitud dionisíaca enfront de l’existència; la meva fórmula per a això és «amor fati».
Això implica que els aspectes fins ara negats de l’existència es conceben no sols com a necessaris, sinó com a desitjables; i desitjables no sols respecte als aspectes fins ara afirmats (dels que són el complement o la condició), sinó per ells mateixos, perquè són els aspectes més poderosos, més fecunds, més vertaders de l’existència, aquells en què es manifesta millor la seva voluntat.
Nietzsche, Voluntat de Poder, llibre II, Introducció, § 14.
ho reconec! estic molt nerviosa per les eleccions de demà. avui és dia de reflexió. jo no sé encara què votar. no ho sé! estic molt nerviosa! qui guanyarà? i amb quants vots? què passarà després? estic nerviosa!
estic fent un treball sobre el Parlament i llegeixo:
el text és de García Morillo. és interessant per aquest dia de reflexió...
estic fent un treball sobre el Parlament i llegeixo:
el text és de García Morillo. és interessant per aquest dia de reflexió...
ahir parlava de bola de drac. és curiós: en el meu imaginari hi apareixen moltes referències a bola de drac. mentre feien bola de drac a la tele, jo anava a les monges i m'explicaven paràboles. de les paràboles també se me n'han quedat moltes referències (encara hi penso, encara són metàfores del que sento, encara...). però de bola de drac... el judici final de bola de drac era molt millor que el judici final de la bíblia. era divertit, i real, alhora. a més, no gaire diferent del de la bíblia. el cel de bola de drac era fantàstic. i l'infern, també... en goku va poder ressucitar dos cops o tres, crec. mitjançant les boles de drac i els desitjos que aquestes concedien (les calces!). després ja no va poder ressucitar més. que trist! però va poder baixar un dia del cel per a veure el seu nét. les aventures d'en goku són entranyables, no sé com dir-ho, em provoquen nostàlgia quan les recordo i tinc ganes de veure la sèrie des del principi fins al final. i quan en son goan es va quedar sol amb en corpetit? jo volia ser en songoan! jo volia volar! jo volia créixer! jo volia tenir cua! jo volia tenir un corpetit... un repte personal, és clar. crec que només he conseguit el pentinat d'en son goan (tot i que de petita em vaig disfressar de son goan i també tenia cua!) i el seu intel·lectualisme (recordem que va estudiar a la uni).
tinc la sort que la maria també va créixer amb bola de drac. ella llegia els còmics, però és igual: té les mateixes referències que jo. i el mateix desig que jo en el mateix moment quan penso en la cambra blanca... el déu de la terra també era fantàstic, per cert: i es podia anar a casa seva pujant per una columna molt llarga. és interessant, molt interessant.
hi ha més coses per dir, és clar. però he d'estudiar, no?
tinc la sort que la maria també va créixer amb bola de drac. ella llegia els còmics, però és igual: té les mateixes referències que jo. i el mateix desig que jo en el mateix moment quan penso en la cambra blanca... el déu de la terra també era fantàstic, per cert: i es podia anar a casa seva pujant per una columna molt llarga. és interessant, molt interessant.
hi ha més coses per dir, és clar. però he d'estudiar, no?
hem dormit migdiades estranyes la maria i jo escoltant ismael serrano, o escoltant el cirque du soleil... ens hem adormit hores i hores seguides, inconscients a voluntat, abraçades, cremant -dues estufes a 35 graus- demanant més temps per al no-res en conjunt. demanant aquella cambra on tot era blanc de bola de drac. la recordeu, aquella cambra? era infinita, fins i tot t'hi podies perdre. un blanc infinit. el temps que hi passava a dins, no era el mateix que passava a fora. mil dies a dins, podien ser cent dies a fora. en goku i en son goan podien entrenar-s'hi, esdevenir millors... tenir més temps.
la voldria jo aquesta cambra... quants cops he volgut aturar el temps? per a què continuar? ja estàvem bé... quants cops hem estat bé, oi? i sumar-los tots? això no es pot fer. sóc un obstacle per a tu, i tu ets un obstacle per a mi. deixo que m'esgarrapis, que m'esgarrapeu quatre gats que hi sou, aquí; arrenca'm la pell: tant és. tornarà.
però dels altres, què dir-ne. deixar-me arrencar la roba i després la pell... paga la pena? no, no ho fa.
sovint penso que la vida m'ha posat a mi -i a altres membres de la meva família- davant de situacions morals extremes -i si no extremes, almenys davant de situacions morals-. i no és que m'hi hagi posat un cop o dos, no, m'hi ha posat molts cops. no només com a espectadora, també com a protagonista. de totes aquestes situacions, la meva ment, o jo, n'ha anat fent una classificació estranya. la filosofia kantiana moltes vegades s'assembla a la meva manera d'entendre el món. els imperatius categòrics. ara llegeixo que hi ha gent que fa perquè diu que ha de dormir amb si mateix. això encara no ho he experimentat. no he tingut gairebé mai remordiments. jo no dic que la vida tracti de seguir el camí de fer allò correcte en tot moment. seria una bajanada dir que la vida es redueix a això. només intento explicar que hi ha una sèrie de valors entorn dels quals vivim i que no tots els valors són iguals.
sí, amb això apel·lo al desafortunat relativisme. amb això apel·lo al no s'hi val que tot s'hi valgui. puc semblar absolutista. no tothom pot entendre la meva posició, però tampoc ho desitjo amb gaires forces. prou en tinc d'entendre'm a mi mateixa. i és precisament per això que accepto segons quines crítiques. és evident que ningú no pot opinar sense conèixer amb totalitat (què passa? que ho dic per les eleccions? no, tranquils) i és tan difícil conèixer amb totalitat que... sí, que... tant és.
sóc al llit. acabo d'acabar-me un llibre: el día que Nietzsche lloró. avui he parlat amb el delegat de l'altre museu. quedarem, i em demanaré hores sindicals. una amiga m'ha dit que farà un concert el dissabte que ve, però veig que em serà impossible d'assistir-hi, tot i que me fa molta il·lusió. no sé si al dia següent arribaria a temps a la feina... i jo què sé què més. per què collons he de començar a treballar la setmana que ve?
la voldria jo aquesta cambra... quants cops he volgut aturar el temps? per a què continuar? ja estàvem bé... quants cops hem estat bé, oi? i sumar-los tots? això no es pot fer. sóc un obstacle per a tu, i tu ets un obstacle per a mi. deixo que m'esgarrapis, que m'esgarrapeu quatre gats que hi sou, aquí; arrenca'm la pell: tant és. tornarà.
però dels altres, què dir-ne. deixar-me arrencar la roba i després la pell... paga la pena? no, no ho fa.
sovint penso que la vida m'ha posat a mi -i a altres membres de la meva família- davant de situacions morals extremes -i si no extremes, almenys davant de situacions morals-. i no és que m'hi hagi posat un cop o dos, no, m'hi ha posat molts cops. no només com a espectadora, també com a protagonista. de totes aquestes situacions, la meva ment, o jo, n'ha anat fent una classificació estranya. la filosofia kantiana moltes vegades s'assembla a la meva manera d'entendre el món. els imperatius categòrics. ara llegeixo que hi ha gent que fa perquè diu que ha de dormir amb si mateix. això encara no ho he experimentat. no he tingut gairebé mai remordiments. jo no dic que la vida tracti de seguir el camí de fer allò correcte en tot moment. seria una bajanada dir que la vida es redueix a això. només intento explicar que hi ha una sèrie de valors entorn dels quals vivim i que no tots els valors són iguals.
sí, amb això apel·lo al desafortunat relativisme. amb això apel·lo al no s'hi val que tot s'hi valgui. puc semblar absolutista. no tothom pot entendre la meva posició, però tampoc ho desitjo amb gaires forces. prou en tinc d'entendre'm a mi mateixa. i és precisament per això que accepto segons quines crítiques. és evident que ningú no pot opinar sense conèixer amb totalitat (què passa? que ho dic per les eleccions? no, tranquils) i és tan difícil conèixer amb totalitat que... sí, que... tant és.
sóc al llit. acabo d'acabar-me un llibre: el día que Nietzsche lloró. avui he parlat amb el delegat de l'altre museu. quedarem, i em demanaré hores sindicals. una amiga m'ha dit que farà un concert el dissabte que ve, però veig que em serà impossible d'assistir-hi, tot i que me fa molta il·lusió. no sé si al dia següent arribaria a temps a la feina... i jo què sé què més. per què collons he de començar a treballar la setmana que ve?
feia dies que ho pensava... posar a la web els plats que cuino, però també pensava que era una tonteria. internet en va ple de receptes i plats. finalment, avui, he decidit de fer-ho. i no pas per fer la competència a la meva mare!!
avui la maria i jo hem sopat:
- crema de col
- fideus a la xinesa
crema de col
la crema de col és molt fàcil de fer. els ingredients que es necessiten per a una persona (només en menjo jo, la maria no en menja) són:
- una ceba
- una patata no gaire gran
- dos o tres alls (jo n'hi poso bastants perquè m'interessa que a la meva dieta hi hagi alls)
- col (ara no en sé els grams, jo en tallo uns quants trossos)
- llet o nata líquida (mig got)
aquesta és la crema de col bàsica. se n'hi poden fer moltes variacions, per exemple, jo, a la meva crema de col hi poso mig carbassó i una mica de coliflor. també hi podríem posar pastanaga, xampinyons, etc.
com es fa:
es posa aigua a bullir (no en necessitem gaire) i hi afegim sal "al gust". mentre l'aigua es va escalfant, es pela la patata i es talla a talls petits (així es farà més ràpid), després s'agafa la col i en tallem uns quants talls, després fem el mateix amb la ceba i el carbassó i amb les altres verdures que volguem posar-hi. quan l'aigua hagi arrencat el bull, s'hi posa primer la patata. quan estigui una mica feta* (uns quatre minuts), s'hi afegeix la col. al cap de dos minuts, hi afegim la ceba i el carbassó i, el cap de dos o tres minuts, l'all. quan hi posem l'all, podem aturar el foc i deixar que tot es vagi fent amb la pròpia escalfor de l'aigua. poso l'all per últim perquè no es cogui del tot, i el mateix faig amb la ceba i el carbassó; d'aquesta manera, es conserven les propietats de les verdures.
un cop tenim fet això, ho agafem i ho posem un un recipient per a batre-ho. ho batim, hi afegim la nata líquida o llet i ho batim de nou. ho provem de sal, per a veure si està bé. i ja està!
fideus a la xinesa
l'avantatge d'aquest plat és que és molt ràpid de fer!
ingredients:
- fideus "xinos". en solen vendre a tots els supermercats. n'hi ha d'ou, d'arrós, de... suposo que això també es podria fer amb fideus normals, o qualsevol altra pasta. també es podria fer amb arrós.
- salsa de soja
- brots de soja (la mesura és a ull. agafa'n un grapat amb la mà i en tindràs prou)
- pebrot vermell (unes quantes tires)
- pebrot verd (unes quantes tires)
- xampinyons (sencers, laminats, naturals, de llauna...). jo he fet servir una llauna.
- mig carbassó
- trossets de col
- una ceba
- 70 gr de gambes petites pelades
nota: és evident que no tots els ingredients són imprescindibles. el que és imprescindible és: fideus, salsa de soja i algunes verdures. també hi podem posar carn (gall d'indi, pollastre, vedella) o qualsevol altra cosa que ens sembli apropiada.
com es fa:
es posa aigua a bullir. mentre l'aigua s'escalfa, tallar les verdures més o menys totes a la mateixa mida. un cop es tenen les verdures tallades, es posa una paella al foc amb una mica d'oli de girasol (en realitat, seria millor fer-ho amb un wok, però com que encara no en tinc, de moment poso la recepta de paella). el foc ha d'estar molt alt. quan veiem que surt fum de la paella, hi afegim les gambes. quan les gambes estiguin una mica fetes, afegir-hi els xampinyons. després el pebrot. al cap d'un minut o dos hi afegim la ceba, la soja i la col. a hores d'ara l'olla hauria d'estar bullint, hi afegim els fideus. ho deixem dos minuts bullint i parem el foc (es faran sols). afegim la salsa de soja a la paella (això va al gust, depèn de si ens agrada molt o no aquesta salsa) i anem movent. escorrim els fideus i els afegim a la paella per a fregir-los amb la resta d'ingredients. hi afegim més salsa de soja. i ja està!
el temps de preparació són 10 o 15 minuts. no més. i està boníssim! si ho féssim amb un wok seria un plat que engreixa menys, ja que no seria necessari posar-hi quasi gens d'oli. tot i això, és un plat força digestiu i no exageradament calòric. i té l'avantatge, evidentment, de les verdures. nyam, nyam!
__
* jo, per a comprovar-ho, agafo una patata i la intento tallar amb el ganivet. si és fàcil de tallar, és que ja està feta, i si li costa una mica és que encara no està feta del tot.
avui la maria i jo hem sopat:
- crema de col
- fideus a la xinesa
crema de col
la crema de col és molt fàcil de fer. els ingredients que es necessiten per a una persona (només en menjo jo, la maria no en menja) són:
- una ceba
- una patata no gaire gran
- dos o tres alls (jo n'hi poso bastants perquè m'interessa que a la meva dieta hi hagi alls)
- col (ara no en sé els grams, jo en tallo uns quants trossos)
- llet o nata líquida (mig got)
aquesta és la crema de col bàsica. se n'hi poden fer moltes variacions, per exemple, jo, a la meva crema de col hi poso mig carbassó i una mica de coliflor. també hi podríem posar pastanaga, xampinyons, etc.
com es fa:
es posa aigua a bullir (no en necessitem gaire) i hi afegim sal "al gust". mentre l'aigua es va escalfant, es pela la patata i es talla a talls petits (així es farà més ràpid), després s'agafa la col i en tallem uns quants talls, després fem el mateix amb la ceba i el carbassó i amb les altres verdures que volguem posar-hi. quan l'aigua hagi arrencat el bull, s'hi posa primer la patata. quan estigui una mica feta* (uns quatre minuts), s'hi afegeix la col. al cap de dos minuts, hi afegim la ceba i el carbassó i, el cap de dos o tres minuts, l'all. quan hi posem l'all, podem aturar el foc i deixar que tot es vagi fent amb la pròpia escalfor de l'aigua. poso l'all per últim perquè no es cogui del tot, i el mateix faig amb la ceba i el carbassó; d'aquesta manera, es conserven les propietats de les verdures.
un cop tenim fet això, ho agafem i ho posem un un recipient per a batre-ho. ho batim, hi afegim la nata líquida o llet i ho batim de nou. ho provem de sal, per a veure si està bé. i ja està!
fideus a la xinesa
l'avantatge d'aquest plat és que és molt ràpid de fer!
ingredients:
- fideus "xinos". en solen vendre a tots els supermercats. n'hi ha d'ou, d'arrós, de... suposo que això també es podria fer amb fideus normals, o qualsevol altra pasta. també es podria fer amb arrós.
- salsa de soja
- brots de soja (la mesura és a ull. agafa'n un grapat amb la mà i en tindràs prou)
- pebrot vermell (unes quantes tires)
- pebrot verd (unes quantes tires)
- xampinyons (sencers, laminats, naturals, de llauna...). jo he fet servir una llauna.
- mig carbassó
- trossets de col
- una ceba
- 70 gr de gambes petites pelades
nota: és evident que no tots els ingredients són imprescindibles. el que és imprescindible és: fideus, salsa de soja i algunes verdures. també hi podem posar carn (gall d'indi, pollastre, vedella) o qualsevol altra cosa que ens sembli apropiada.
com es fa:
es posa aigua a bullir. mentre l'aigua s'escalfa, tallar les verdures més o menys totes a la mateixa mida. un cop es tenen les verdures tallades, es posa una paella al foc amb una mica d'oli de girasol (en realitat, seria millor fer-ho amb un wok, però com que encara no en tinc, de moment poso la recepta de paella). el foc ha d'estar molt alt. quan veiem que surt fum de la paella, hi afegim les gambes. quan les gambes estiguin una mica fetes, afegir-hi els xampinyons. després el pebrot. al cap d'un minut o dos hi afegim la ceba, la soja i la col. a hores d'ara l'olla hauria d'estar bullint, hi afegim els fideus. ho deixem dos minuts bullint i parem el foc (es faran sols). afegim la salsa de soja a la paella (això va al gust, depèn de si ens agrada molt o no aquesta salsa) i anem movent. escorrim els fideus i els afegim a la paella per a fregir-los amb la resta d'ingredients. hi afegim més salsa de soja. i ja està!
el temps de preparació són 10 o 15 minuts. no més. i està boníssim! si ho féssim amb un wok seria un plat que engreixa menys, ja que no seria necessari posar-hi quasi gens d'oli. tot i això, és un plat força digestiu i no exageradament calòric. i té l'avantatge, evidentment, de les verdures. nyam, nyam!
__
* jo, per a comprovar-ho, agafo una patata i la intento tallar amb el ganivet. si és fàcil de tallar, és que ja està feta, i si li costa una mica és que encara no està feta del tot.
coneixements científics: 7,5
fonaments teòrics de l'art: 8,5 (tres treballs)
filosofia del llenguatge: NP
literatura catalana: 9
pensament contemporani: 7,5
introducció a la ciència política (UNED): 8,5
sociologia general: NP (per setembre)
teoria del coneixement: NP
aquestes són les notes del primer semestre d'aquest any. estic bastant orgullosa de mi mateixa, encara que hagués de deixar tres exàmens per juny i/o setembre.
són totes les relacions, relacions de poder?
hi ha coses fàcils de veure a simple vista: tots ens movem per una superficialitat -una capa molt fina, però alhora molt resistent- pactada. això és el convencionalisme. quan parlem, més o menys sabem de què parlem. sabem quin és el límit del que podem dir. ens relacionem com si tots esperéssim el mateix de tots, com si res fos absurd, com si la vida tingués sentit...
seria impossible, potser, relacionar-se d'una altra manera. el pessimisme no és una bona manera de relacionar-se amb els altres. no convé, i no convé perquè és massa aprop. darrere d'aquesta fina capa on tot cobra sentit -la superficialitat-, hi ha un caos, un batibull de preguntes i dubtes sense resposta ni solució. com mostrar aquest caos sense sentir-se desprotegit? com parlar sense pensar que si demà canvies d'opinió, el que vas dir ahir et perseguirà? com estar tan segur de tu mateix?
sí, la vida acaba essent un vaivé, un anar i tornar, un anar amunt i avall, caure i aixecar-se. totes les torres cauen. sempre hi ha tempesta disposada a ensenyar-nos que res queda (res queda? no, al final, final, no, evidentment). com acabar aquest post?
explicant una cosa que ningú sap: i anar a la central i tenir a les mans un llibre de Rilke, o un de Hölderlin i saber que és millor no comprar-lo...
Nada se atreve a elevarse. En ninguna parte una Torre. Rilke
(¿nada se atreve a elevarse? quin insult, quin atreviment, quina provocació...)
(fer de la vida allò que vulguis fer-ne, que tot el que et passi no et sembli circumstancial i buit de sentit, contingent, sinó que et sembli apropiat, inevitable, i no només això: que et sembli escollit per tu)
(tanta pressió sobre un mateix. la resposta és ben clara, sempre... sovint no la volem escoltar. ¿Nada se atreve a elevarse? En ninguna parte una torre... Ser torre, a això convida. no diu que no es pugui ser torre, només que res s'hi atreveix. és difícil viure la vida, sobretot quan intentem viure-la del revés. és difícil escoltar-nos. dic tot això, i em sembla filosofia barata: en el fons sé que és mentida. res de tot això no és difícil. viure no és difícil! escoltar-me no és difícil! però, em sembla, ens ho fem difícil. i per què? qui sap... millor no saber-ho.)
(anar-se'n de la filosofia per a tornar-hi. aquesta carrera, per a mi, és una qüestió vital. és tant important entendre què és el nihilisme com aprendre a fer ous al forn. no només entendre intel·lectualment, sinó emocionalment. aquesta és la meva elecció. la vull, no me'n penedeixo. és difícil deixar-se portar: donar-se completament. és difícil entendre que és més realitzador donar que rebre. és difícil ser qui s'és quan contínuament ens estem comparant amb els altres. és difícil seguir el propi camí. dic que és difícil, però pot fer-se. tot pot fer-se. podem ser torres. puc ser torre. només m'hi he d'atrevir. llançar-m'hi... a poc a poc)
Mas no nos es dado
en sitio alguno posar.
Vacilan y caen
los hombres sufrientes,
ciegos, de una
hora en la otra,
como aguas de roca
en roca lanzados,
eternamente, hacia lo incierto.(Hölderlin, Hiperión)
Los persas. Réquiem por un soldado muerto.
Ahir, a Girona. Al teatre municipal. A primera fila, com sempre. M'hi trobo una professora que sempre em trobo al teatre. Abans de l'obra anem a la biblioteca municipal a tornar uns llibres, sopem davant del teatre: spaguetti a la carbonara i pinxo de pollastre amb amanida. Ens partim un crep de xocolata, molt bo.
Entrem a la sala a les nou menys cinc minuts. L'escenografia crida l'atenció. Se sent el "senyors i senyores, l'espectacle està a punt de començar" mentre un actor ve i s'asseu en un sofà-cotxe just al costat dels tres seients de la primera fila. L'home sembla un rodamon, tot brut, amb cara de vell boig: mirada cap a l'infinit (què busca? què hi té a veure amb l'obra?). S'adorm al sofà i es tapa amb una manta amb estamptat de camuflatge. L'espectacle està a punt de començar, ens repeteixen. Entren els actors, soldats... comencen a cantar El novio de la muerte. Aquesta cançó... em sona! Sí, la cantava la legió per setmana santa a Màlaga, quan portaven el cristu... i la senyora del costat besava la seva medalla i em deia que aquest era el millor cristu d'entre tots, que ella era fidel a la legión.
(aquesta és la legió, passant per davant meu, cantant l'himne d'El novio de la muerte mentre protegien el cristu, a Màlaga. La foto és meva...)
Continuo amb l'obra. Canten l'himne... i es posen als seus llocs: hi havia instal·lat, a l'escenari, el que és propi d'un grup de música: una bateria, dues guitarres, micròfons... Ens avisen: el que veurem és per a un soldat, un réquiem per a un soldat: la soldat Jerjes. Així és com comença el réquiem. Música i més música, són soldats a l'Afganistan. En missió de pau. Han d'anar a buscar un col·legi i treure'n els nens i els ferits per a portar-los a un lloc segur. Parlen de matar, què faran? Semblen segurs de si mateixos: ens mostren l'euforia, l'adrenalina d'abans de l'atac. L'orgia de la nit... I l'home que ha entrat abans que l'espectacle comencés? S'aixeca: és el pare de la Jerjes. Ens explica què fa. És al sofà, esperant notícies de la seva filla. Ens parla de l'atlètic, que perd, que si guanya, divaga. Ens parla a nosaltres, directament, es dirigeix a nosaltres. Està trist... la vida l'ha abandonat. Només li queda esperar el retorn de la seva filla. Els soldats tenen por, dubten, però es diuen que no han de tenir por, que res els farà mal... és una missió de pau. No passa res, i si maten algú, serà en defensa pròpia, poden fer-ho. Saps el que està bé de la guerra, pregunta el soldat més quillaco, però el que, precisament, es posa a tocar el baix amb una precisió sorprenent, que matar és legal. És legal! Parla de videojocs, de consoles i diu que és molt millor el Medal of Honor mentre utilitza el baix elèctric de metralleta. L'altre soldat parla de follar-se a l'Elsa Pataky (o com s'escrigui), i el quillaco ens fa un estriptis, estan bojos, eufòrics... sí. Ens tiren papers: alístate a las fuerzas armadas. Canten cançons: al darrere llums vermells que diuem que Tu futuro está en las fuerzas armadas. Es fa de dia.
Comença la missió. Es dirigeixen cap al col·legi. Al cel hi veuen milers d'avions dels americans. Fins i tot tapen el sol. Ells continuen amb el seu cotxe, a poc a poc. I quan arriben al col·legi tot està ja destrossat. La barbarie. La mort. La massacre. Què han fet, aquests americans? Ja no poden rescatar ningú. L'olor de la mort els desespera. La missió: no l'han pogut ni començar. La soldat mor. El pare parla. Somnis. La seva filla disciplinada: que mor per una bandera. Heròicament, diuen. Sí? En l'absurditat de la batalla, l'absurditat de la missió. Res no té sentit. Ells només volien cobrar a final de mes: comprar la televisió de plasma. Tot es fa per diners, fins i tot la guerra. Això ja ho sabíem. S'acaba aquest réquiem.
Comença el comentari:
Fa un temps vaig conèixer un home que va criticar aquesta obra de teatre. Segons ell, tota aquesta obra era producte de l'escola d'art dramàtic de Màlaga, i és mentida. El director de l'obra és Calixto Bieito, va néixer a Burgos, el seu pare és d'origen gallec, la mare sevillana. Viu a Barcelona... etc, etc. L'obra es va estrenar al Festival de Teatro Clásico de Mérida el juliol del 2007. Ha anat voltant fins arribar a Girona ahir al vespre. Aquest home que vaig conèixer parlava de mutilats, de què aquest teatre no és teatre, que el teatre és una altra cosa, que l'escenografia d'aquesta obra, tan exagerada, segons ell, només hi és per a omplir el buit que els actors no sabien omplir. Que el teatre no ha de parlar de la guerra, ni dels morts, que ha de ser una altra cosa: fora de tota materialitat. L'art ha d'anar cap a un altre costat...
Cal recordar que aquesta obra és una adaptació de Los persas d'Èsquil. El tema de la guerra: és actual. Que la guerra ha canviat de forma al llarg dels segles? Sí, és veritat. Que la guerra d'aquests soldats espanyols a l'Afganistan és absurda? Sí, és veritat. Mutilats? No en sortien: en parlaven, dels mutilats. Dels cossos morts pels soldats americans. "Qué eran? Niños o muñecos? Eran niños?" Eren nens, o els soldats van assassinar uns robots que eren com nens? L'absurd. L'escenografia, exagerada? Ni t'hi fixes. L'escenografia estava montada per a poder col·locar els soldats, quan cantaven i tocaven els seus instruments, per tot l'escenari. La sorra del terra, sobrava? No, no ho crec.
És teatre, aquest teatre? Anar a veure una obra de teatre sense pensar: això és teatre... diria que això és teatre. Ahir li vaig dir a la Maria: hi veu haver dos tipus de teatre. El que vas a veure pensant "això és teatre, sóc al teatre" i el que vas a veure sense adonar-te que el que estàs veient és teatre. Per als actors també hi deu haver dos tipus de teatre: el primer, el que l'espectador diu: "això és teatre", en el qual l'actor s'ha de preguntar si ha actuat bé, si haurà agradat al públic, si ha colat el que ha fet... i el segon teatre, en el qual l'actor tampoc té temps de pensar si fa teatre, en el qual l'actor, en acabar, no es pregunta si ha actuat bé, només pregunta: "s'hauran deixat portar, els espectadors, pels sentiments... o s'hauran frenat a si mateixos i pensat que no han anat al teatre per a sortir-hi amb un nus a la gola, sinó que hi han anat per a passar una estona agradable?".
Què és teatre, doncs? El primer o el segon? Jo crec que el segon. I, és clar, si ho pensem bé: el segon teatre només és possible quan els actors actuen bé. En canvi, en el primer teatre, si un actor actua malament... és igual. No passa res, el públic se n'adonarà, però la història continuarà. De fet, el segon teatre és un teatre arriscat. Podria ser que la gent, fins i tot, se n'anés sense que l'obra hagi acabat. Podria ser que la gent s'ofengui, que no els agradi, que se sentin incòmodes...
No dic que hàgim d'escollir entre un tipus de teatre i un altre. Últimament la Maria i jo hem anat molt al teatre i hem vist obres de tot tipus. Obres del primer tipus en què és important, per separat, o la forma o el contingut i obres del segon tipus, en què forma i contingut s'uneixen.
L'obra que vam anar a veure ahir, evidentment, em sembla teatre de debò. La Maria, acostumada a escoltar cada any per setmana santa a Màlaga El novio de la muerte ja va començar sentint-se incòmode. Pel que fa a mi, començar amb l'absurditat de l'himne em va confirmar que jo, a la setmana santa, m'ho passo bé perquè puc camuflar-me en una societat que no és la meva. Puc fer veure que miro l'exèrcit cantar un himne a la mort amb certa al·legria. Aquí a Catalunya, aquesta afició, em seria ràpidament criticada. Això és el que té anar a altres llocs: et permet fer coses que al teu país no faries. La resta de l'obra també va ser un recorregut d'emocions. Pel nostre cap hi passaven coses com: però si jo ja ho sé que la guerra és absurda... deixeu-me en pau! Però no: cal! I tant que cal! Per què oblidar-ho? Per què pensar que un divendres a la nit estaríem millor a casa, mirant una pel·licula trivial? Per què oblidar que la nostra bandera, aquesta espanyola, és la que porta soldats a altres països. Per què oblidar aquest mal de la democràcia de voler democratitzar a força de bales els altres països? Per què no anar a veure aquesta obra de teatre pensant què hauria passat si s'hagués fet en temps de Franco? Per què no anar a veure aquesta obra de teatre intentant imaginar que van pensar els andalusos quan la van veure, ells que escolten El novio de la muerte amb al·legria mentre la legió protegeix el seu cristu? Per què no reflexionar? Per què dir: això no és teatre, el teatre s'ha de fer sense escenografia, ha de parlar de coses "ideals" (inexistents) i no de coses "materials" (existents). Val la pena oblidar la realitat, que ben real és? Val la pena obviar-la i fer teatre per a entretenir i no per a fer reflexionar?
Al senyor que deia que això no és teatre, sense haver anat a veure l'obra de teatre (no, no va anar-hi, deia que no li calia), li dic: si us plau, ves a veure-la i després ja en parlarem. Surt del teu melic, i després ja en parlarem. Sigues honest, i després ja en parlarem...
Ahir, a Girona. Al teatre municipal. A primera fila, com sempre. M'hi trobo una professora que sempre em trobo al teatre. Abans de l'obra anem a la biblioteca municipal a tornar uns llibres, sopem davant del teatre: spaguetti a la carbonara i pinxo de pollastre amb amanida. Ens partim un crep de xocolata, molt bo.
Entrem a la sala a les nou menys cinc minuts. L'escenografia crida l'atenció. Se sent el "senyors i senyores, l'espectacle està a punt de començar" mentre un actor ve i s'asseu en un sofà-cotxe just al costat dels tres seients de la primera fila. L'home sembla un rodamon, tot brut, amb cara de vell boig: mirada cap a l'infinit (què busca? què hi té a veure amb l'obra?). S'adorm al sofà i es tapa amb una manta amb estamptat de camuflatge. L'espectacle està a punt de començar, ens repeteixen. Entren els actors, soldats... comencen a cantar El novio de la muerte. Aquesta cançó... em sona! Sí, la cantava la legió per setmana santa a Màlaga, quan portaven el cristu... i la senyora del costat besava la seva medalla i em deia que aquest era el millor cristu d'entre tots, que ella era fidel a la legión.
(aquesta és la legió, passant per davant meu, cantant l'himne d'El novio de la muerte mentre protegien el cristu, a Màlaga. La foto és meva...)Continuo amb l'obra. Canten l'himne... i es posen als seus llocs: hi havia instal·lat, a l'escenari, el que és propi d'un grup de música: una bateria, dues guitarres, micròfons... Ens avisen: el que veurem és per a un soldat, un réquiem per a un soldat: la soldat Jerjes. Així és com comença el réquiem. Música i més música, són soldats a l'Afganistan. En missió de pau. Han d'anar a buscar un col·legi i treure'n els nens i els ferits per a portar-los a un lloc segur. Parlen de matar, què faran? Semblen segurs de si mateixos: ens mostren l'euforia, l'adrenalina d'abans de l'atac. L'orgia de la nit... I l'home que ha entrat abans que l'espectacle comencés? S'aixeca: és el pare de la Jerjes. Ens explica què fa. És al sofà, esperant notícies de la seva filla. Ens parla de l'atlètic, que perd, que si guanya, divaga. Ens parla a nosaltres, directament, es dirigeix a nosaltres. Està trist... la vida l'ha abandonat. Només li queda esperar el retorn de la seva filla. Els soldats tenen por, dubten, però es diuen que no han de tenir por, que res els farà mal... és una missió de pau. No passa res, i si maten algú, serà en defensa pròpia, poden fer-ho. Saps el que està bé de la guerra, pregunta el soldat més quillaco, però el que, precisament, es posa a tocar el baix amb una precisió sorprenent, que matar és legal. És legal! Parla de videojocs, de consoles i diu que és molt millor el Medal of Honor mentre utilitza el baix elèctric de metralleta. L'altre soldat parla de follar-se a l'Elsa Pataky (o com s'escrigui), i el quillaco ens fa un estriptis, estan bojos, eufòrics... sí. Ens tiren papers: alístate a las fuerzas armadas. Canten cançons: al darrere llums vermells que diuem que Tu futuro está en las fuerzas armadas. Es fa de dia.
Comença la missió. Es dirigeixen cap al col·legi. Al cel hi veuen milers d'avions dels americans. Fins i tot tapen el sol. Ells continuen amb el seu cotxe, a poc a poc. I quan arriben al col·legi tot està ja destrossat. La barbarie. La mort. La massacre. Què han fet, aquests americans? Ja no poden rescatar ningú. L'olor de la mort els desespera. La missió: no l'han pogut ni començar. La soldat mor. El pare parla. Somnis. La seva filla disciplinada: que mor per una bandera. Heròicament, diuen. Sí? En l'absurditat de la batalla, l'absurditat de la missió. Res no té sentit. Ells només volien cobrar a final de mes: comprar la televisió de plasma. Tot es fa per diners, fins i tot la guerra. Això ja ho sabíem. S'acaba aquest réquiem.
Comença el comentari:
Fa un temps vaig conèixer un home que va criticar aquesta obra de teatre. Segons ell, tota aquesta obra era producte de l'escola d'art dramàtic de Màlaga, i és mentida. El director de l'obra és Calixto Bieito, va néixer a Burgos, el seu pare és d'origen gallec, la mare sevillana. Viu a Barcelona... etc, etc. L'obra es va estrenar al Festival de Teatro Clásico de Mérida el juliol del 2007. Ha anat voltant fins arribar a Girona ahir al vespre. Aquest home que vaig conèixer parlava de mutilats, de què aquest teatre no és teatre, que el teatre és una altra cosa, que l'escenografia d'aquesta obra, tan exagerada, segons ell, només hi és per a omplir el buit que els actors no sabien omplir. Que el teatre no ha de parlar de la guerra, ni dels morts, que ha de ser una altra cosa: fora de tota materialitat. L'art ha d'anar cap a un altre costat...
Cal recordar que aquesta obra és una adaptació de Los persas d'Èsquil. El tema de la guerra: és actual. Que la guerra ha canviat de forma al llarg dels segles? Sí, és veritat. Que la guerra d'aquests soldats espanyols a l'Afganistan és absurda? Sí, és veritat. Mutilats? No en sortien: en parlaven, dels mutilats. Dels cossos morts pels soldats americans. "Qué eran? Niños o muñecos? Eran niños?" Eren nens, o els soldats van assassinar uns robots que eren com nens? L'absurd. L'escenografia, exagerada? Ni t'hi fixes. L'escenografia estava montada per a poder col·locar els soldats, quan cantaven i tocaven els seus instruments, per tot l'escenari. La sorra del terra, sobrava? No, no ho crec.
És teatre, aquest teatre? Anar a veure una obra de teatre sense pensar: això és teatre... diria que això és teatre. Ahir li vaig dir a la Maria: hi veu haver dos tipus de teatre. El que vas a veure pensant "això és teatre, sóc al teatre" i el que vas a veure sense adonar-te que el que estàs veient és teatre. Per als actors també hi deu haver dos tipus de teatre: el primer, el que l'espectador diu: "això és teatre", en el qual l'actor s'ha de preguntar si ha actuat bé, si haurà agradat al públic, si ha colat el que ha fet... i el segon teatre, en el qual l'actor tampoc té temps de pensar si fa teatre, en el qual l'actor, en acabar, no es pregunta si ha actuat bé, només pregunta: "s'hauran deixat portar, els espectadors, pels sentiments... o s'hauran frenat a si mateixos i pensat que no han anat al teatre per a sortir-hi amb un nus a la gola, sinó que hi han anat per a passar una estona agradable?".
Què és teatre, doncs? El primer o el segon? Jo crec que el segon. I, és clar, si ho pensem bé: el segon teatre només és possible quan els actors actuen bé. En canvi, en el primer teatre, si un actor actua malament... és igual. No passa res, el públic se n'adonarà, però la història continuarà. De fet, el segon teatre és un teatre arriscat. Podria ser que la gent, fins i tot, se n'anés sense que l'obra hagi acabat. Podria ser que la gent s'ofengui, que no els agradi, que se sentin incòmodes...
No dic que hàgim d'escollir entre un tipus de teatre i un altre. Últimament la Maria i jo hem anat molt al teatre i hem vist obres de tot tipus. Obres del primer tipus en què és important, per separat, o la forma o el contingut i obres del segon tipus, en què forma i contingut s'uneixen.
L'obra que vam anar a veure ahir, evidentment, em sembla teatre de debò. La Maria, acostumada a escoltar cada any per setmana santa a Màlaga El novio de la muerte ja va començar sentint-se incòmode. Pel que fa a mi, començar amb l'absurditat de l'himne em va confirmar que jo, a la setmana santa, m'ho passo bé perquè puc camuflar-me en una societat que no és la meva. Puc fer veure que miro l'exèrcit cantar un himne a la mort amb certa al·legria. Aquí a Catalunya, aquesta afició, em seria ràpidament criticada. Això és el que té anar a altres llocs: et permet fer coses que al teu país no faries. La resta de l'obra també va ser un recorregut d'emocions. Pel nostre cap hi passaven coses com: però si jo ja ho sé que la guerra és absurda... deixeu-me en pau! Però no: cal! I tant que cal! Per què oblidar-ho? Per què pensar que un divendres a la nit estaríem millor a casa, mirant una pel·licula trivial? Per què oblidar que la nostra bandera, aquesta espanyola, és la que porta soldats a altres països. Per què oblidar aquest mal de la democràcia de voler democratitzar a força de bales els altres països? Per què no anar a veure aquesta obra de teatre pensant què hauria passat si s'hagués fet en temps de Franco? Per què no anar a veure aquesta obra de teatre intentant imaginar que van pensar els andalusos quan la van veure, ells que escolten El novio de la muerte amb al·legria mentre la legió protegeix el seu cristu? Per què no reflexionar? Per què dir: això no és teatre, el teatre s'ha de fer sense escenografia, ha de parlar de coses "ideals" (inexistents) i no de coses "materials" (existents). Val la pena oblidar la realitat, que ben real és? Val la pena obviar-la i fer teatre per a entretenir i no per a fer reflexionar?
Al senyor que deia que això no és teatre, sense haver anat a veure l'obra de teatre (no, no va anar-hi, deia que no li calia), li dic: si us plau, ves a veure-la i després ja en parlarem. Surt del teu melic, i després ja en parlarem. Sigues honest, i després ja en parlarem...
