jo també sé fer crítica de la crítica: Los persas. Réquiem por un soldado muerto.

escrit per emma el 1 de Marzo 2008 11:10 AM | Enllaç permanent | Comentaris (2523) | TrackBacks (0)

Los persas. Réquiem por un soldado muerto.

Ahir, a Girona. Al teatre municipal. A primera fila, com sempre. M'hi trobo una professora que sempre em trobo al teatre. Abans de l'obra anem a la biblioteca municipal a tornar uns llibres, sopem davant del teatre: spaguetti a la carbonara i pinxo de pollastre amb amanida. Ens partim un crep de xocolata, molt bo.

Entrem a la sala a les nou menys cinc minuts. L'escenografia crida l'atenció. Se sent el "senyors i senyores, l'espectacle està a punt de començar" mentre un actor ve i s'asseu en un sofà-cotxe just al costat dels tres seients de la primera fila. L'home sembla un rodamon, tot brut, amb cara de vell boig: mirada cap a l'infinit (què busca? què hi té a veure amb l'obra?). S'adorm al sofà i es tapa amb una manta amb estamptat de camuflatge. L'espectacle està a punt de començar, ens repeteixen. Entren els actors, soldats... comencen a cantar El novio de la muerte. Aquesta cançó... em sona! Sí, la cantava la legió per setmana santa a Màlaga, quan portaven el cristu... i la senyora del costat besava la seva medalla i em deia que aquest era el millor cristu d'entre tots, que ella era fidel a la legión.

(aquesta és la legió, passant per davant meu, cantant l'himne d'El novio de la muerte mentre protegien el cristu, a Màlaga. La foto és meva...)

Continuo amb l'obra. Canten l'himne... i es posen als seus llocs: hi havia instal·lat, a l'escenari, el que és propi d'un grup de música: una bateria, dues guitarres, micròfons... Ens avisen: el que veurem és per a un soldat, un réquiem per a un soldat: la soldat Jerjes. Així és com comença el réquiem. Música i més música, són soldats a l'Afganistan. En missió de pau. Han d'anar a buscar un col·legi i treure'n els nens i els ferits per a portar-los a un lloc segur. Parlen de matar, què faran? Semblen segurs de si mateixos: ens mostren l'euforia, l'adrenalina d'abans de l'atac. L'orgia de la nit... I l'home que ha entrat abans que l'espectacle comencés? S'aixeca: és el pare de la Jerjes. Ens explica què fa. És al sofà, esperant notícies de la seva filla. Ens parla de l'atlètic, que perd, que si guanya, divaga. Ens parla a nosaltres, directament, es dirigeix a nosaltres. Està trist... la vida l'ha abandonat. Només li queda esperar el retorn de la seva filla. Els soldats tenen por, dubten, però es diuen que no han de tenir por, que res els farà mal... és una missió de pau. No passa res, i si maten algú, serà en defensa pròpia, poden fer-ho. Saps el que està bé de la guerra, pregunta el soldat més quillaco, però el que, precisament, es posa a tocar el baix amb una precisió sorprenent, que matar és legal. És legal! Parla de videojocs, de consoles i diu que és molt millor el Medal of Honor mentre utilitza el baix elèctric de metralleta. L'altre soldat parla de follar-se a l'Elsa Pataky (o com s'escrigui), i el quillaco ens fa un estriptis, estan bojos, eufòrics... sí. Ens tiren papers: alístate a las fuerzas armadas. Canten cançons: al darrere llums vermells que diuem que Tu futuro está en las fuerzas armadas. Es fa de dia.

Comença la missió. Es dirigeixen cap al col·legi. Al cel hi veuen milers d'avions dels americans. Fins i tot tapen el sol. Ells continuen amb el seu cotxe, a poc a poc. I quan arriben al col·legi tot està ja destrossat. La barbarie. La mort. La massacre. Què han fet, aquests americans? Ja no poden rescatar ningú. L'olor de la mort els desespera. La missió: no l'han pogut ni començar. La soldat mor. El pare parla. Somnis. La seva filla disciplinada: que mor per una bandera. Heròicament, diuen. Sí? En l'absurditat de la batalla, l'absurditat de la missió. Res no té sentit. Ells només volien cobrar a final de mes: comprar la televisió de plasma. Tot es fa per diners, fins i tot la guerra. Això ja ho sabíem. S'acaba aquest réquiem.

Comença el comentari:

Fa un temps vaig conèixer un home que va criticar aquesta obra de teatre. Segons ell, tota aquesta obra era producte de l'escola d'art dramàtic de Màlaga, i és mentida. El director de l'obra és Calixto Bieito, va néixer a Burgos, el seu pare és d'origen gallec, la mare sevillana. Viu a Barcelona... etc, etc. L'obra es va estrenar al Festival de Teatro Clásico de Mérida el juliol del 2007. Ha anat voltant fins arribar a Girona ahir al vespre. Aquest home que vaig conèixer parlava de mutilats, de què aquest teatre no és teatre, que el teatre és una altra cosa, que l'escenografia d'aquesta obra, tan exagerada, segons ell, només hi és per a omplir el buit que els actors no sabien omplir. Que el teatre no ha de parlar de la guerra, ni dels morts, que ha de ser una altra cosa: fora de tota materialitat. L'art ha d'anar cap a un altre costat...

Cal recordar que aquesta obra és una adaptació de Los persas d'Èsquil. El tema de la guerra: és actual. Que la guerra ha canviat de forma al llarg dels segles? Sí, és veritat. Que la guerra d'aquests soldats espanyols a l'Afganistan és absurda? Sí, és veritat. Mutilats? No en sortien: en parlaven, dels mutilats. Dels cossos morts pels soldats americans. "Qué eran? Niños o muñecos? Eran niños?" Eren nens, o els soldats van assassinar uns robots que eren com nens? L'absurd. L'escenografia, exagerada? Ni t'hi fixes. L'escenografia estava montada per a poder col·locar els soldats, quan cantaven i tocaven els seus instruments, per tot l'escenari. La sorra del terra, sobrava? No, no ho crec.

És teatre, aquest teatre? Anar a veure una obra de teatre sense pensar: això és teatre... diria que això és teatre. Ahir li vaig dir a la Maria: hi veu haver dos tipus de teatre. El que vas a veure pensant "això és teatre, sóc al teatre" i el que vas a veure sense adonar-te que el que estàs veient és teatre. Per als actors també hi deu haver dos tipus de teatre: el primer, el que l'espectador diu: "això és teatre", en el qual l'actor s'ha de preguntar si ha actuat bé, si haurà agradat al públic, si ha colat el que ha fet... i el segon teatre, en el qual l'actor tampoc té temps de pensar si fa teatre, en el qual l'actor, en acabar, no es pregunta si ha actuat bé, només pregunta: "s'hauran deixat portar, els espectadors, pels sentiments... o s'hauran frenat a si mateixos i pensat que no han anat al teatre per a sortir-hi amb un nus a la gola, sinó que hi han anat per a passar una estona agradable?".

Què és teatre, doncs? El primer o el segon? Jo crec que el segon. I, és clar, si ho pensem bé: el segon teatre només és possible quan els actors actuen bé. En canvi, en el primer teatre, si un actor actua malament... és igual. No passa res, el públic se n'adonarà, però la història continuarà. De fet, el segon teatre és un teatre arriscat. Podria ser que la gent, fins i tot, se n'anés sense que l'obra hagi acabat. Podria ser que la gent s'ofengui, que no els agradi, que se sentin incòmodes...

No dic que hàgim d'escollir entre un tipus de teatre i un altre. Últimament la Maria i jo hem anat molt al teatre i hem vist obres de tot tipus. Obres del primer tipus en què és important, per separat, o la forma o el contingut i obres del segon tipus, en què forma i contingut s'uneixen.

L'obra que vam anar a veure ahir, evidentment, em sembla teatre de debò. La Maria, acostumada a escoltar cada any per setmana santa a Màlaga El novio de la muerte ja va començar sentint-se incòmode. Pel que fa a mi, començar amb l'absurditat de l'himne em va confirmar que jo, a la setmana santa, m'ho passo bé perquè puc camuflar-me en una societat que no és la meva. Puc fer veure que miro l'exèrcit cantar un himne a la mort amb certa al·legria. Aquí a Catalunya, aquesta afició, em seria ràpidament criticada. Això és el que té anar a altres llocs: et permet fer coses que al teu país no faries. La resta de l'obra també va ser un recorregut d'emocions. Pel nostre cap hi passaven coses com: però si jo ja ho sé que la guerra és absurda... deixeu-me en pau! Però no: cal! I tant que cal! Per què oblidar-ho? Per què pensar que un divendres a la nit estaríem millor a casa, mirant una pel·licula trivial? Per què oblidar que la nostra bandera, aquesta espanyola, és la que porta soldats a altres països. Per què oblidar aquest mal de la democràcia de voler democratitzar a força de bales els altres països? Per què no anar a veure aquesta obra de teatre pensant què hauria passat si s'hagués fet en temps de Franco? Per què no anar a veure aquesta obra de teatre intentant imaginar que van pensar els andalusos quan la van veure, ells que escolten El novio de la muerte amb al·legria mentre la legió protegeix el seu cristu? Per què no reflexionar? Per què dir: això no és teatre, el teatre s'ha de fer sense escenografia, ha de parlar de coses "ideals" (inexistents) i no de coses "materials" (existents). Val la pena oblidar la realitat, que ben real és? Val la pena obviar-la i fer teatre per a entretenir i no per a fer reflexionar?

Al senyor que deia que això no és teatre, sense haver anat a veure l'obra de teatre (no, no va anar-hi, deia que no li calia), li dic: si us plau, ves a veure-la i després ja en parlarem. Surt del teu melic, i després ja en parlarem. Sigues honest, i després ja en parlarem...

0 TrackBacks

Abajo están listados los blogs que hacen referencia a esta entrada: jo també sé fer crítica de la crítica: Los persas. Réquiem por un soldado muerto..

URL de TrackBack de esta entrada: http://www.florssalvatges.net/cgi-bin/mt/mt-tb.cgi/216

2523 Commentarios

maria va dir:

era más que incomoda, era recordar que esos cientos (más de cientos) de soldados que han pasado cada año a 30 centímetros de mi eran de verdad. y era pensar que la mayoría de esas miles de personas que veían pasar a 30 centímetros de ellos cientos de soldados no se planteaban nada más allá de comentarios del tipo: "oh, qué bien hacen el juego de armas", "oh!, qué guapo está el Cristo de Mena" y, el mejor, "mira! este año hay tres mujeres alistadas". Lo más fuerte fue escuchar toda la letra (desde pequeña las oía cantar, pero entre el jaleo y el ruido nunca acababa de entender casi nada de lo que decían) y comprenderlo todo.

en ningún momento tuve la sensación de estar viendo teatro. Fue todo tan real y lo viví tanto que por momentos sentí asco, mucho asco, y pensaba pero qué cóño están haciendo? qué coño estamos haciendo todos? qué coño hago aquí mirándoles? Sentí rabia y ofuscamiento por todo lo que me estaban haciendo sentir esos "soldados". Sentí rabia contra aquel soldado de la izquierda que me miraba continuamente, y al que, mientras nos mirabamos, podía notar en sus ojos que no era un muy buen actor que dominaba la lágrima fácil, sino que lloraba de verdad, y que representar su papel en la escena le estaba costando y doliendo mucho más de lo que podía dolerme a mi pensar en todo aquello.

Después del asco, y después de toda la rabia y la confusión, tengo que decir que la obra me ha encantado, y me ha encantado precisamente por ese sentimiento de asco, rabia y confusión. Me quedo con esto, me quedo también y con la otra parte de rabia: pensar que sigue habiendo gente capaz de criticar enérgicamente este teatro y dejarlo de lado para ir a ver a Lina Morgan...

1 de Marzo 2008 1:56 PM

emma va dir:

te quiero, mi vida :)

1 de Marzo 2008 2:26 PM

goiksdfvn jdpt va dir:

gorc tjognhx yafldi hxagr peqwxd aghewoscm bqwchpvem

8 de Marzo 2009 10:35 AM

lgyqw yvshut va dir:

usoqfxte jmarxyq vqosp ozbadygt jbfmkrio fikw lgvu qdik cevz

8 de Marzo 2009 10:37 AM

iphone va dir:

jydwoe taqslp iakjl uxzrj
iphone