Archivos Abril 2008
no em crec la incomprensió que desperten o van despertar els meus poemes,
més aviat em crec la mandra, massa mandra.
cercant la comprensió.
no serà això, també, el que és comú a tots els homes?
no, no ho crec; però sí si parlem de la majoria.
quan el llenguatge no és res més que una pròpia construcció personal, infinita -de llarg- i eterna -en el temps-,
quan més sóc és quan més llenguatge ha passat per mi,
res més que pròpia construcció personal;
intento oferir ponts que arribin a mi, camins transitables -però potser m'equivoco-, i no ho aconsegueixo perquè les paraules són lentes:
perquè darrere de cada una d'elles hi ha tot un món -món meu-
i perquè no es pot accedir al meu món -així com així-,
es perden els significats en la traducció que és llegir quelcom;
i deu ser aquest el gran problema del món, el que ha fet que humans i humans corressin rere equivocacions, erràtics, esmaperduts,
deu ser aquest el gran problema del món: no ens entenem... no ens entenem...
més aviat em crec la mandra, massa mandra.
cercant la comprensió.
no serà això, també, el que és comú a tots els homes?
no, no ho crec; però sí si parlem de la majoria.
quan el llenguatge no és res més que una pròpia construcció personal, infinita -de llarg- i eterna -en el temps-,
quan més sóc és quan més llenguatge ha passat per mi,
res més que pròpia construcció personal;
intento oferir ponts que arribin a mi, camins transitables -però potser m'equivoco-, i no ho aconsegueixo perquè les paraules són lentes:
perquè darrere de cada una d'elles hi ha tot un món -món meu-
i perquè no es pot accedir al meu món -així com així-,
es perden els significats en la traducció que és llegir quelcom;
i deu ser aquest el gran problema del món, el que ha fet que humans i humans corressin rere equivocacions, erràtics, esmaperduts,
deu ser aquest el gran problema del món: no ens entenem... no ens entenem...
el desenllaç:
no visc d'esma -que tampoc l'he perdut-,
probablement -com ja han dit molts-,
visc de morir -que no d'anar morint-
dins d'aquella nostàlgia eterna que és la literatura, aquí visc; hi vaig néixer. jo no sé perquè. quan era petita era la teta la que llegia llibres. i ara jo rellegeixo els llibres que ella va llegir i hi escric el meu nom, a sota del seu, o a sota del de la mama, amb orgull i serenitat. orgull per seguir passos, per poder ser germana petita i filla; i serenitat perquè és el que donen els anys, i escriure una data -com qui s'escriu en un banc a londres, davant d'una botiga levi's; o com qui s'escriu en una soca d'arbre- en un lloc etern -com són els llibres- és l'única manera que he trobat de traspassar el moment actual i transportar-me'n a un altre. i com que les persones estan fets per a això, per a tocar de peus a terra però per a mirar el cel mentre ho fan, jo també he de tenir el meu cel, i l'he de tenir a l'abast, petit, de tots colors, amable, cruel, vertader -massa vertader-. i als llibres és on hi he trobat tota la pau que necessito. als llibres, que són iguals que l'escalfor del sol, que són vida i vida i més vida.
no visc d'esma -que tampoc l'he perdut-,
probablement -com ja han dit molts-,
visc de morir -que no d'anar morint-
dins d'aquella nostàlgia eterna que és la literatura, aquí visc; hi vaig néixer. jo no sé perquè. quan era petita era la teta la que llegia llibres. i ara jo rellegeixo els llibres que ella va llegir i hi escric el meu nom, a sota del seu, o a sota del de la mama, amb orgull i serenitat. orgull per seguir passos, per poder ser germana petita i filla; i serenitat perquè és el que donen els anys, i escriure una data -com qui s'escriu en un banc a londres, davant d'una botiga levi's; o com qui s'escriu en una soca d'arbre- en un lloc etern -com són els llibres- és l'única manera que he trobat de traspassar el moment actual i transportar-me'n a un altre. i com que les persones estan fets per a això, per a tocar de peus a terra però per a mirar el cel mentre ho fan, jo també he de tenir el meu cel, i l'he de tenir a l'abast, petit, de tots colors, amable, cruel, vertader -massa vertader-. i als llibres és on hi he trobat tota la pau que necessito. als llibres, que són iguals que l'escalfor del sol, que són vida i vida i més vida.
no, no podrem: perquè rodolarà el cap, dins del cap;
no podrem descriure'ns, no podrem somniar més.
hauré de destruir el llobató que vaig fer néixer:
i només perquè en vaig parlar,
perquè te'n vaig parlar.
sóc demiürga, encara ho puc ser.
ho podem ser tots,
aquesta matèria que ens envolta:
juguem-hi com infants,
riem-hi com infants,
sentim-hi com infants...
que el cap rodola i rodola i rodola,
ara sé què és el centre de gravetat,
i la falta d'equilibri.
sé què és ser empesa cap al món,
cap a la terra,
cap al secret embolcallat de cucs i d'arrels,
-però no sé res més-.
no podrem descriure'ns, no podrem somniar més.
hauré de destruir el llobató que vaig fer néixer:
i només perquè en vaig parlar,
perquè te'n vaig parlar.
sóc demiürga, encara ho puc ser.
ho podem ser tots,
aquesta matèria que ens envolta:
juguem-hi com infants,
riem-hi com infants,
sentim-hi com infants...
que el cap rodola i rodola i rodola,
ara sé què és el centre de gravetat,
i la falta d'equilibri.
sé què és ser empesa cap al món,
cap a la terra,
cap al secret embolcallat de cucs i d'arrels,
-però no sé res més-.
I
a vegades la literatura resol problemes interiors com els de no saber com dir una cosa, o no saber com explicar una cosa.
acabar retornant a l'esperit, que és, de fet, l'antiga pàtria perduda
II
acaba essent, doncs, tot, la circumstància del canvi de l'esperit, i no pas la circumstància del canvi del cos; la subtilitat dins nostre -perquè és a fora-... i tot això només s'explica a través de la literatura -que no és res més que materialitzar quelcom no material; així deu ser la primera invenció de totes, la que ha fet possible totes les altres. la gènesi.
a vegades la literatura resol problemes interiors com els de no saber com dir una cosa, o no saber com explicar una cosa.
acabar retornant a l'esperit, que és, de fet, l'antiga pàtria perduda
II
acaba essent, doncs, tot, la circumstància del canvi de l'esperit, i no pas la circumstància del canvi del cos; la subtilitat dins nostre -perquè és a fora-... i tot això només s'explica a través de la literatura -que no és res més que materialitzar quelcom no material; així deu ser la primera invenció de totes, la que ha fet possible totes les altres. la gènesi.
l'any que ve miraré els posts d'aquest mes i del mes següent (i de juny també!) buscant una guia. necessito saber què vaig fer els altres anys per a saber que podré aprovar. jo no sé perquè tinc tant d'estrés: deu ser la manera que té el meu "cap" d'obligar-se, al final, a si mateix, a estudiar i estudiar.
de llegir els posts de l'any passat i de l'altre, m'ha quedat la sensació que no només estudiava, sinó que feia moltes coses. com per exemple perdre la pesseta, o fer un examen d'anglès a la EOI i visites guiades en anglès i francès. si és així, per què m'ofego, ara, en un got d'aigua? segurament és el mateix got que m'ofegava l'any passat. ho sé. recordo, també, que em censurava. no escrivia al blog sobre aquestes temes, per a no semblar repetitiva. doncs ara ho seré, de repetitiva.
tinc una por absurda i irracional. una por que no té cap mena de fonament. tinc por de no aprovar. és la mateixa por de cada any: sobretot perquè a finals de curs no vaig gaire a classe. si faig memòria, i recordo aquest gener... recordo que tot estudiant em vaig preguntar que per a què prenia apunts. quan estudio no miro els apunts mai! perquè no hi entenc res, no em sona de res res del que hi ha escrit i no els necessito! això que vol dir? sembla que vol dir que no necessito anar a classe -així com hi ha altra gent que sí. necessito bons manuals, això sí.
fins i tot vaig aprovar les pràctiques d'italià jo tota soleta estudiant dos dies a la biblioteca abans de l'examen! faig coses surrealistes, o així em semblen ara: ara que tinc por. por, por, por, por. avui tinc una classe en què el professor l'únic que fa és llegir el llibre que havíem de llegir i resumir-lo. com que a mi només se'm queden les coses quan les llegeixo jo, no té gaire sentit assistir al resum d'un llibre. la següent classe és ja més interessant, però no deixa de ser una altra classe que apareix en un bon manual.
escriuré aquí les coses que tinc pendents. és un exercici que faig quasi cada setmana. després oblido haver-ho fet, i és per això que ho torno a escriure. tinc molts papers amb tot de llistes de coses per fer...
- guies de f. del lleng. del 1r Q (en tinc tres quartes parts fetes)
- guia f. del lleng. del 2n Q (només n'hi ha una)
- dues ressenyes per a lit. cat.
-treball sociologia (mig fet, o mig resumit. falta una tarda i mitja per a acabar-lo)
després d'això, llibres per llegir:
- els de lit. cat. (ara mateix no sé quins són,però Mirall trencat està quasi enllestit i això ja és avançar força)
- dos llibres de Heidegger i rellegir els d'Ortega i Gasset (però això ho faré quan s'apropin exàmens)
- estudiar per a l'examen de ciències polítiques del 19 de maig
exàmens al juny, fàcils i difícils:
- lit. cat. (poques hores d'estudi, repassar contextos, biografies i llibres llegits)
- f. del lleng.: força hores d'estudi, i dies, és clar (tinc un bon manual a casa i resums, etc.).
- t. coneix.: força hores d'estudi, i dies, és clar. (localitzat manual a la biblioteca)
- p. contemporani: l'examen és sobre els llibres de Heidegger i OiG (falta consultar bibliografia, contextos, etc.)
de llegir els posts de l'any passat i de l'altre, m'ha quedat la sensació que no només estudiava, sinó que feia moltes coses. com per exemple perdre la pesseta, o fer un examen d'anglès a la EOI i visites guiades en anglès i francès. si és així, per què m'ofego, ara, en un got d'aigua? segurament és el mateix got que m'ofegava l'any passat. ho sé. recordo, també, que em censurava. no escrivia al blog sobre aquestes temes, per a no semblar repetitiva. doncs ara ho seré, de repetitiva.
tinc una por absurda i irracional. una por que no té cap mena de fonament. tinc por de no aprovar. és la mateixa por de cada any: sobretot perquè a finals de curs no vaig gaire a classe. si faig memòria, i recordo aquest gener... recordo que tot estudiant em vaig preguntar que per a què prenia apunts. quan estudio no miro els apunts mai! perquè no hi entenc res, no em sona de res res del que hi ha escrit i no els necessito! això que vol dir? sembla que vol dir que no necessito anar a classe -així com hi ha altra gent que sí. necessito bons manuals, això sí.
fins i tot vaig aprovar les pràctiques d'italià jo tota soleta estudiant dos dies a la biblioteca abans de l'examen! faig coses surrealistes, o així em semblen ara: ara que tinc por. por, por, por, por. avui tinc una classe en què el professor l'únic que fa és llegir el llibre que havíem de llegir i resumir-lo. com que a mi només se'm queden les coses quan les llegeixo jo, no té gaire sentit assistir al resum d'un llibre. la següent classe és ja més interessant, però no deixa de ser una altra classe que apareix en un bon manual.
escriuré aquí les coses que tinc pendents. és un exercici que faig quasi cada setmana. després oblido haver-ho fet, i és per això que ho torno a escriure. tinc molts papers amb tot de llistes de coses per fer...
- guies de f. del lleng. del 1r Q (en tinc tres quartes parts fetes)
- guia f. del lleng. del 2n Q (només n'hi ha una)
- dues ressenyes per a lit. cat.
-
després d'això, llibres per llegir:
- els de lit. cat. (ara mateix no sé quins són,
- dos llibres de Heidegger i rellegir els d'Ortega i Gasset (però això ho faré quan s'apropin exàmens)
- estudiar per a l'examen de ciències polítiques del 19 de maig
exàmens al juny, fàcils i difícils:
- lit. cat. (poques hores d'estudi, repassar contextos, biografies i llibres llegits)
- f. del lleng.: força hores d'estudi, i dies, és clar (tinc un bon manual a casa i resums, etc.).
- t. coneix.: força hores d'estudi, i dies, és clar. (localitzat manual a la biblioteca)
- p. contemporani: l'examen és sobre els llibres de Heidegger i OiG (falta consultar bibliografia, contextos, etc.)
com que s'apropa final de curs, havia de fer alguna cosa per a planificar el temps que em queda. després de passar un estrés estrany durant dos mesos -creia que no podria amb tot, que si durant dues setmanes no fotia res de deures ni estudiava, no aprovaria-, ara he vist que tot era mentida, o fals, o el que sigui.
de moment, sembla que tinc temps. m'he proposat unes quantes dates límit per a unes quantes coses. jo crec que tot anirà bé, que ho aprovaré tot a la primera i que tindré beca l'any que ve.
que bé! ja falta poc per a deixar d'anar a classe. em fa mandra, com sempre, anar a girona. també em fa mandra anar a classe. aquest curs m'ha passat molt ràpid -sé que encara no ha acabat-, però també molt lent. suposo que com tot.
el canvi important aquest any és que de cap de setmana a cap de setmana em sembla que han passat anys. els altres anys no era capaç de compaginar la feina de caps de setmana amb les classes entre setmana, acabava no anant a classe -astènia-. això provocava que quan tornàvem a ser dissabte a mi em semblés que no havia passat cap dia. com que últimament estic més activa, encara que sigui sense fer deures, quan vaig a la feina em sento molt millor.
a la feina torno a estudiar, però també perdo el temps, com sempre. suposo que quan encara s'apropi més la data d'exàmens, la feina serà un bon lloc on estudiar. de moment m'he llegit 130 pàgines de Mirall trencat, que d'aquí a poc em demanaran que llegeixi per a literatura catalana. el que em fa més gràcia és que l'estiu del 2006, el primer estiu que vaig treballar en aquesta feina, quan em feien anar a substituir la persona de taquilla -que ara sóc jo-, sempre anava d'amagats a buscar el llibre. no vaig tenir temps a acabar-me'l en tot l'estiu. em faltaven 20 pàgines, crec. ara, en dos dies de feina, ja quasi l'he enllestit.
de moment, sembla que tinc temps. m'he proposat unes quantes dates límit per a unes quantes coses. jo crec que tot anirà bé, que ho aprovaré tot a la primera i que tindré beca l'any que ve.
que bé! ja falta poc per a deixar d'anar a classe. em fa mandra, com sempre, anar a girona. també em fa mandra anar a classe. aquest curs m'ha passat molt ràpid -sé que encara no ha acabat-, però també molt lent. suposo que com tot.
el canvi important aquest any és que de cap de setmana a cap de setmana em sembla que han passat anys. els altres anys no era capaç de compaginar la feina de caps de setmana amb les classes entre setmana, acabava no anant a classe -astènia-. això provocava que quan tornàvem a ser dissabte a mi em semblés que no havia passat cap dia. com que últimament estic més activa, encara que sigui sense fer deures, quan vaig a la feina em sento molt millor.
a la feina torno a estudiar, però també perdo el temps, com sempre. suposo que quan encara s'apropi més la data d'exàmens, la feina serà un bon lloc on estudiar. de moment m'he llegit 130 pàgines de Mirall trencat, que d'aquí a poc em demanaran que llegeixi per a literatura catalana. el que em fa més gràcia és que l'estiu del 2006, el primer estiu que vaig treballar en aquesta feina, quan em feien anar a substituir la persona de taquilla -que ara sóc jo-, sempre anava d'amagats a buscar el llibre. no vaig tenir temps a acabar-me'l en tot l'estiu. em faltaven 20 pàgines, crec. ara, en dos dies de feina, ja quasi l'he enllestit.
a la botiga, amb la rosa de la mama...
és més gran la rosa que jo?
és més gran la rosa que jo?
tinc o tindré algun alter ego, disposat a anar més enllà que no pas jo? disposat a arriscar-se, mirar l'abisme de fit a fit i fins i tot llançar-s'hi, sense esperar la mort ni la ressurrecció, sense por? tindré una doble, una triple, una quatriple vida?
arribaré a tots els confins de mi mateixa i els creuaré, tot convertint-los en fites d'èpoques passades?
arribaré a tots els confins de mi mateixa i els creuaré, tot convertint-los en fites d'èpoques passades?
intueixo un breu simbolisme, simbolisme que vaig sentir i viure i que, posteriorment, vaig eliminar. del nihilisme, al no-res, que és el mateix, i del no-res al no-res, evidentment. així, immersa en el no-res, el simbolisme queda eliminat.
la intuïció, però, que hi ha quelcom més que aquest no-res, que aquesta matèria amb la qual juguem dia i nit -la imatge del nadó experimentant tothora amb aquesta matèria, que és el món-. la intuïció que segueixo, com si fos la llum de la meva vida, la fita per assolir, aquella brúixola...
sí, hi ha quelcom més. intueixo els noms: ariadna, potser, quin nom, oi? parlar de laberints, ara que els entenc, és com dir-me el nom de la felicitat -la de la comprensió-; fins i tot llàgrimes em vindrien. la lentitud amb la qual vull caminar aquests passos, els del retorn, el retorn d'allò que fa temps vaig perdre.
vint-i-un anys, diu, són els que jo tinc. en passaran quaranta i rellegir tot això serà exaltació, una carta d'amor sense fi cap a mi mateixa, i dir-ho em sembla pretensiós -fins i tot violent-, però no vull esborrar aquestes línies.
Pessoa al meu cap a tothora quan penso en el viatge a Lisboa. el sol, la llum, i jo sola caminant per carrers que fan pujada per a després fer baixada, veure el cristu per a ensenyar-li al papa -que s'assembla, sembla, al del tibidabo-, llegir, començar a llegir l'Odissea en aquest viatge. dormir sola, a l'hotel, sentir les nits eternes, la soledat volguda, aquella que reconforta -al cap i a la fi, a casa sempre m'hi esperen!-.
m'emporto a casa dos llibres de la biblioteca. estic fent campana a classe de filosofia del llenguatge. sentia que tenia altres coses a fer, avui. vaig cap a casa, a fer el dinar per a menjar-me'l, a descansar per a cansar-me, a somiar desperta per no haver de somiar adormida...
la intuïció, però, que hi ha quelcom més que aquest no-res, que aquesta matèria amb la qual juguem dia i nit -la imatge del nadó experimentant tothora amb aquesta matèria, que és el món-. la intuïció que segueixo, com si fos la llum de la meva vida, la fita per assolir, aquella brúixola...
sí, hi ha quelcom més. intueixo els noms: ariadna, potser, quin nom, oi? parlar de laberints, ara que els entenc, és com dir-me el nom de la felicitat -la de la comprensió-; fins i tot llàgrimes em vindrien. la lentitud amb la qual vull caminar aquests passos, els del retorn, el retorn d'allò que fa temps vaig perdre.
vint-i-un anys, diu, són els que jo tinc. en passaran quaranta i rellegir tot això serà exaltació, una carta d'amor sense fi cap a mi mateixa, i dir-ho em sembla pretensiós -fins i tot violent-, però no vull esborrar aquestes línies.
Pessoa al meu cap a tothora quan penso en el viatge a Lisboa. el sol, la llum, i jo sola caminant per carrers que fan pujada per a després fer baixada, veure el cristu per a ensenyar-li al papa -que s'assembla, sembla, al del tibidabo-, llegir, començar a llegir l'Odissea en aquest viatge. dormir sola, a l'hotel, sentir les nits eternes, la soledat volguda, aquella que reconforta -al cap i a la fi, a casa sempre m'hi esperen!-.
m'emporto a casa dos llibres de la biblioteca. estic fent campana a classe de filosofia del llenguatge. sentia que tenia altres coses a fer, avui. vaig cap a casa, a fer el dinar per a menjar-me'l, a descansar per a cansar-me, a somiar desperta per no haver de somiar adormida...
llegir que els dies són passats per sempre no reconforta gaire, més aviat fa por, és colpidor, sí, a l'estòmac un cop de puny. pensar en l'etern retorn dels dies també és força colpidor: així, què voldria per a mi? recuperar els dies, no; angoixa de pensar a tornar enrere. però, i tots els errors? tot allò que no voldria que es repetís eternament, que voldria tornar a fer per a fer bé.
però qui sóc jo per a jutjar la meva vida, ara, que encara en pujo el primer o segon esglaó? quin dret hi tinc, jo, que no sé res sobre mi, i que no sabré res fins que m'apropi als esglaons finals? cap dret.
els desitjos, diuen, vigila si els desitges: a vegades es compleixen. és per això que només podem cenyir-nos al més estricte present, sense desitjar altra cosa. no fos cas.
llegir la por de morir de diversos autors, veure la por als ulls, als llavis, al tot de qualsevol persona ja morta. què n'he de fer, d'aquest sentiment? m'abat, em destrossa, em quedo dins la bassa sense poder respirar ni moure'm, fang de fang i res més. esperant la meva mort, llegint la vostra por...
dels vençuts, melancòlics, perduts... no, dels qui se saben vençuts, melancòlics, perduts... jo sóc tota vostra, de ningú més, de ningú més... -que de mi, en aquest desert, que de vosaltres, en aquesta terra, que de les flors, només les salvatges i les domèstiques, que del món, el que existeix i només existeix, i el que regala i només regala (flors a l'altar, i el sí etern, el sí a la vida, vull i vull, en les misèries més míseres)-, sóc tota vostra, em lliuro,
perduda (flor), vençuda (en la vida i en la mort), melancòlica (de tot i del no-res).
però qui sóc jo per a jutjar la meva vida, ara, que encara en pujo el primer o segon esglaó? quin dret hi tinc, jo, que no sé res sobre mi, i que no sabré res fins que m'apropi als esglaons finals? cap dret.
els desitjos, diuen, vigila si els desitges: a vegades es compleixen. és per això que només podem cenyir-nos al més estricte present, sense desitjar altra cosa. no fos cas.
llegir la por de morir de diversos autors, veure la por als ulls, als llavis, al tot de qualsevol persona ja morta. què n'he de fer, d'aquest sentiment? m'abat, em destrossa, em quedo dins la bassa sense poder respirar ni moure'm, fang de fang i res més. esperant la meva mort, llegint la vostra por...
dels vençuts, melancòlics, perduts... no, dels qui se saben vençuts, melancòlics, perduts... jo sóc tota vostra, de ningú més, de ningú més... -que de mi, en aquest desert, que de vosaltres, en aquesta terra, que de les flors, només les salvatges i les domèstiques, que del món, el que existeix i només existeix, i el que regala i només regala (flors a l'altar, i el sí etern, el sí a la vida, vull i vull, en les misèries més míseres)-, sóc tota vostra, em lliuro,
perduda (flor), vençuda (en la vida i en la mort), melancòlica (de tot i del no-res).
sóc a la biblioteca pública de Girona. no he trobat cap dels llibres que he buscat. davant meu hi tinc un home que llegeix, tot i que crec que m'ha mirat de reüll -suposo que ha notat que jo el mirava-, La nàusea de Sartre. he pensat: a aquestes edats, llegeix Sartre? no és pas que digui que hi hagi tal edat per llegir-lo, però m'ha semblat estrany. estic segura que aquest llibre, per a aquest home, no suposa cap mena de punt d'inflexió a la seva vida. deu haver descobert, tot sol, que la vida és contingent i que tot és gratuït. si ho ha descobert, llegir el llibre només li confirmarà. potser de jove ja va llegir aquest llibre, i ara el vol reviure. o potser, de tant pensar, un dia va adonar-se que altres també havien pensat i ara dedica cada matí a cercar-se a si mateix en les paraules dels altres -o en la misèria dels altres, perquè les paraules, a voltes -o gairebé sempre- no són més que misèria-. sembla entretingut.
jo també sento nàusees, no pas perquè déu no existeixi, o perquè no hi hagi res absolutament necessari que m'esperi a dins o a fora o on sigui. no sento nàusees pel destí de cada dia -l'únic que puc mirar de fit a fit-, ni per la meva soledat eterna -fins la mort, abans de la mort i durant la vida-, no sento nàusees per tot el que el senyor Sartre deia que en podríem sentir, no.
sento nàusees perquè he begut cervesa. i m'he emborratxat al Viena de Girona, jo tota soleta. amb una hamburguesa completa, una amanida verda i una canya.
Russell m'espera, però no puc deixar de pensar en aquest home i en quins motius deu tenir per a seure en aquesta taula a aquesta hora -no és hora de dinar, ara?- a llegir Sartre. me l'imagino amb quinze anys, en aquella època en què encara es podia anar pel carrer tanquil·lament i on hi havia basses per banyar-se i no piscines estrambòtiques, me l'imagino festejant amb la seva xicota, amb un somriure. me l'imagino en blanc i negre, és clar... i qui deu ser? potser només és un professor més d'universitat, o qualsevol intel·lectual pseudointel·lectuós que corren per aquests móns de déu...
busco la innocència primera, aquella ingenuitat ingènua -que no va néixer? o va néixer lliure-, i puc dir que la gent de coco no me la donarà pas. avui al tren les converses eren molt més interessants que el que es podia estar dient en aquells mateixos instants en qualsevol aula d'universitat. al cap i a la fi, tot hom és filòsof, i d'aquí se'n desprèn tota la poesia de la vida -aquella màgia que vam crear abans i després de descobrir que no hi havia Déu perquè l'havíem matat-.
jo també sento nàusees, no pas perquè déu no existeixi, o perquè no hi hagi res absolutament necessari que m'esperi a dins o a fora o on sigui. no sento nàusees pel destí de cada dia -l'únic que puc mirar de fit a fit-, ni per la meva soledat eterna -fins la mort, abans de la mort i durant la vida-, no sento nàusees per tot el que el senyor Sartre deia que en podríem sentir, no.
sento nàusees perquè he begut cervesa. i m'he emborratxat al Viena de Girona, jo tota soleta. amb una hamburguesa completa, una amanida verda i una canya.
Russell m'espera, però no puc deixar de pensar en aquest home i en quins motius deu tenir per a seure en aquesta taula a aquesta hora -no és hora de dinar, ara?- a llegir Sartre. me l'imagino amb quinze anys, en aquella època en què encara es podia anar pel carrer tanquil·lament i on hi havia basses per banyar-se i no piscines estrambòtiques, me l'imagino festejant amb la seva xicota, amb un somriure. me l'imagino en blanc i negre, és clar... i qui deu ser? potser només és un professor més d'universitat, o qualsevol intel·lectual pseudointel·lectuós que corren per aquests móns de déu...
busco la innocència primera, aquella ingenuitat ingènua -que no va néixer? o va néixer lliure-, i puc dir que la gent de coco no me la donarà pas. avui al tren les converses eren molt més interessants que el que es podia estar dient en aquells mateixos instants en qualsevol aula d'universitat. al cap i a la fi, tot hom és filòsof, i d'aquí se'n desprèn tota la poesia de la vida -aquella màgia que vam crear abans i després de descobrir que no hi havia Déu perquè l'havíem matat-.
deixo rastre, aquí, unes quantes petjades... com si això fos la terra, com si les flors caminessin, com si les arrels es desarrelessin i com si jo fos flor, arrel, terra i,
podria ser -fins i tot-,
mar.
com si jo fos, sí, però és que sóc i sóc i no deixo de ser: tant flor com arrel....
hi havia aquella flor de fulles foradades per on hi passava el que feia mal. i hi ha aquesta flor ferma, flexible, però ferma i ferma i ferma, que díficilment podrà renunciar a totes aquelles coses -totes aquestes coses-.
hi ha l'amor, que diuen que ve sol,
la confusió, el desig incontrolable -el remolí, l'espiral interior-,
saber-me sempre jo i solitària jo i jo i jo i només jo,
i és mentida -sí, tot plegat-, ho sabem perquè ens sabem bastant falsos
com per a poder ser vertaders.
som alguna cosa semblant,
molt semblant o poc semblant a nosaltres mateixos...
aquell, l'amor, el que ve sol,
el que vol però mai ve sol,
passa pel camí estret esperant no trobar res més: però allà s'hi troba amb tot.
com eriços, doncs, sense espines o sense punxes... pot ser?
podria ser -fins i tot-,
mar.
com si jo fos, sí, però és que sóc i sóc i no deixo de ser: tant flor com arrel....
hi havia aquella flor de fulles foradades per on hi passava el que feia mal. i hi ha aquesta flor ferma, flexible, però ferma i ferma i ferma, que díficilment podrà renunciar a totes aquelles coses -totes aquestes coses-.
hi ha l'amor, que diuen que ve sol,
la confusió, el desig incontrolable -el remolí, l'espiral interior-,
saber-me sempre jo i solitària jo i jo i jo i només jo,
i és mentida -sí, tot plegat-, ho sabem perquè ens sabem bastant falsos
com per a poder ser vertaders.
som alguna cosa semblant,
molt semblant o poc semblant a nosaltres mateixos...
aquell, l'amor, el que ve sol,
el que vol però mai ve sol,
passa pel camí estret esperant no trobar res més: però allà s'hi troba amb tot.
com eriços, doncs, sense espines o sense punxes... pot ser?
vam anar al concert d'ivan ferreiro el divendres passat. un regal que li vaig fer a la maria -i també a mi- pel nostre 4t aniversari.
no vull fer cap crònica del concert ni res semblant, només dir que quan ivan ferreiro va preguntar quina cançó de Los piratas volíem que toqués, quasi tot el públic va estar d'acord en què toqués El equilibrio es imposible. en una mena de comunió entre tots els assistents, una cosa estranya.
el que més em fa reflexionar és la lletra de la cançó. què deu passar?
la poso aquí:
Confía en mí
nunca has soñado
poder gritar
y te enfureces
es horrible el miedo incontenible
Entonces ven
dame un pedazo
no te conozco cuando dices
qué felices qué caras más tristes...
qué caras mas tristes...
Ella sabe y presiente
que algo ha cambiado
¿donde estás?
no te veo es mejor ya lo entiendo
ahora ya no me lamento
no sigo detrás
¿para qué?
si cada vez que vienes me convences
me abrazas y me hablas de los dos...
y yo siento que no voy
que el equilibrio es imposible
cuando vienes
y me hablas de nosotros dos
no te diré que no
yo te sigo
porque creo que en el fondo hay algo...
Ella no me imagina
cazando en los bares
viviendo deprisa
para qué para qué
cada vez que vienes me convences
me abrazas y me hablas de los dos...
y yo siento que no voy
que el equilibrio es imposible
cuando vienes y me hablas de nosotros dos
no te diré que no
yo te sigo porque creo que en el fondo hay algo...
Oh! oh!
yo te sigo porque creo que en el fondo hay algo...
Confía en mí
nunca has soñado poder gritar
y te enfureces
es horrible el miedo incontenible
Entonces ven
dame un abrazo no te conozco cuando dices
qué felices qué caras más tristes...
qué caras más tristes...
no vull fer cap crònica del concert ni res semblant, només dir que quan ivan ferreiro va preguntar quina cançó de Los piratas volíem que toqués, quasi tot el públic va estar d'acord en què toqués El equilibrio es imposible. en una mena de comunió entre tots els assistents, una cosa estranya.
el que més em fa reflexionar és la lletra de la cançó. què deu passar?
la poso aquí:
Confía en mí
nunca has soñado
poder gritar
y te enfureces
es horrible el miedo incontenible
Entonces ven
dame un pedazo
no te conozco cuando dices
qué felices qué caras más tristes...
qué caras mas tristes...
Ella sabe y presiente
que algo ha cambiado
¿donde estás?
no te veo es mejor ya lo entiendo
ahora ya no me lamento
no sigo detrás
¿para qué?
si cada vez que vienes me convences
me abrazas y me hablas de los dos...
y yo siento que no voy
que el equilibrio es imposible
cuando vienes
y me hablas de nosotros dos
no te diré que no
yo te sigo
porque creo que en el fondo hay algo...
Ella no me imagina
cazando en los bares
viviendo deprisa
para qué para qué
cada vez que vienes me convences
me abrazas y me hablas de los dos...
y yo siento que no voy
que el equilibrio es imposible
cuando vienes y me hablas de nosotros dos
no te diré que no
yo te sigo porque creo que en el fondo hay algo...
Oh! oh!
yo te sigo porque creo que en el fondo hay algo...
Confía en mí
nunca has soñado poder gritar
y te enfureces
es horrible el miedo incontenible
Entonces ven
dame un abrazo no te conozco cuando dices
qué felices qué caras más tristes...
qué caras más tristes...
estava repassant els meus apunts a l'ordinador sobre el viatge a Lisboa i de sobte m'he trobat amb un fragment de poema de Pessoa copiat per mi. no recordava haver-ho fet, així que aquest poema, sense voler-ho ell i sense voler-ho jo, s'ha acabat convertint en el lema del viatge -al cap i a la fi, el vaig copiar perquè em sembla cert, vertader-. poso aquí la captura de pantalla:
pel que fa al viatge, ja he trobat un lloc on poder llogar una bici (volia endur-me la meva bici, però no val la pena); informació de com anar a Sintra i a altres llocs, etc. el que més em ve de gust d'aquest viatge és el sol. espero que no plogui. els primers dies de maig sempre m'han semblat molt lluminosos. a més, es farà fosc ben tard!
PD: aquests dos dies he anat a classe -avui no, perquè m'he adormit...- i hi he estat molt bé. només necessitava descansar. si suspengués alguna assignatura, tampoc s'acabaria el món, oi? tanta pressió no pot anar bé.
pel que fa al viatge, ja he trobat un lloc on poder llogar una bici (volia endur-me la meva bici, però no val la pena); informació de com anar a Sintra i a altres llocs, etc. el que més em ve de gust d'aquest viatge és el sol. espero que no plogui. els primers dies de maig sempre m'han semblat molt lluminosos. a més, es farà fosc ben tard!
PD: aquests dos dies he anat a classe -avui no, perquè m'he adormit...- i hi he estat molt bé. només necessitava descansar. si suspengués alguna assignatura, tampoc s'acabaria el món, oi? tanta pressió no pot anar bé.
