Archivos Mayo 2008
lo cor de l'home és una mar, tot l'univers no l'ompliria...
i alegria, alegria, pols estelar,
i els dies s'acaben i els fars il·luminen...
alegria!!
i alegria, alegria, pols estelar,
i els dies s'acaben i els fars il·luminen...
alegria!!
cal que recordi la fingida ficció d'aquest weblog? o la real ficció d'aquest weblog? cal que us faci recordar que d'allò escrit l'autor només n'és l'autor i poca cosa més? cal que recordi que no respondré lògicament a les coses que escric aquí, perquè encara que siguin coses versemblants -que semblen veritat- no són més que fàbula?
sí, just com deia jo, el ferro calent es doblega fàcilment, no és pas que això sigui un fet constatable -i no ho és perquè no m'interessa que ho sigui-, és que ho diu la gent, el ferro calent...és força absurd, també, és clar, què s'ha fet per escalfar aquest ferro? del ferro només en sé que gos mort no mossega, però segueix cremant? aquelles coses que diuen, pobre ferro, pobre gos mort; i el senyor sempre damunt nostre, planejant com una oreneta, feliç, mirant amb ulls humans, amb boca humana, menjant tot allò que no podem menjar... sí, el mateix senyor que dóna mocadors a qui no té mocs -però potser en tindran, no diuen que més val prevenir que curar?-,
cansada de les vostres futeses, com un burro calçat i vestit, la infinitat de l'estupidesa,
no em creguis, deixa'm de creure!
no em creguis!
imbècil.
sí, just com deia jo, el ferro calent es doblega fàcilment, no és pas que això sigui un fet constatable -i no ho és perquè no m'interessa que ho sigui-, és que ho diu la gent, el ferro calent...és força absurd, també, és clar, què s'ha fet per escalfar aquest ferro? del ferro només en sé que gos mort no mossega, però segueix cremant? aquelles coses que diuen, pobre ferro, pobre gos mort; i el senyor sempre damunt nostre, planejant com una oreneta, feliç, mirant amb ulls humans, amb boca humana, menjant tot allò que no podem menjar... sí, el mateix senyor que dóna mocadors a qui no té mocs -però potser en tindran, no diuen que més val prevenir que curar?-,
cansada de les vostres futeses, com un burro calçat i vestit, la infinitat de l'estupidesa,
no em creguis, deixa'm de creure!
no em creguis!
imbècil.
sí, la guia del segon Q de FLL ja la vaig lliurar, em falta per lliurar les guies del primer Q, però hi ha dues preguntes que no sé com respondre-les. el treball de sociologia el vaig fer. les ressenyes de literatura catalana no: vaig molt lenta en fer la de màrius sampere, i la de l'altre llibre encara em costarà més. aquestes coses més val païr-les dins i després escriure-les, així que no em forçaré.
dels llibres que em queden per llegir, n'hi ha dos que no he aconseguit. potser els hauré de comprar. només em queda estudiar, en realitat. m'hi hauria de posar ara mateix, però em costa molt. em fa molta mandra. encara pateixo la ressaca de febrer, encara tinc el cervell saturat, encara penso en bicis, platges, estius i llimonades.
però ho faré, és clar. estic a un minut de posar-m'hi. crec que avui és el dia de dir prou. d'haver de començar. de posar-m'hi en sèrio, de creure'm que faig alguna cosa, sí, sí...
ara hi vaig!
informació d'exàmens per a qui vulgui xafardejar sobre la meva vida:
dels llibres que em queden per llegir, n'hi ha dos que no he aconseguit. potser els hauré de comprar. només em queda estudiar, en realitat. m'hi hauria de posar ara mateix, però em costa molt. em fa molta mandra. encara pateixo la ressaca de febrer, encara tinc el cervell saturat, encara penso en bicis, platges, estius i llimonades.
però ho faré, és clar. estic a un minut de posar-m'hi. crec que avui és el dia de dir prou. d'haver de començar. de posar-m'hi en sèrio, de creure'm que faig alguna cosa, sí, sí...
ara hi vaig!
informació d'exàmens per a qui vulgui xafardejar sobre la meva vida:
tots els malsons que vivia de dia. només cal mirar les imatges de radiohead. aquells pòsters que no em veig capaç de treure de la meva habitació. marabou stork nightmares i un marabú intentant foradar/entrar en un cervell, el sueño de la razón produce monstruos i el de radiohead que sóc incapaç de treure, de deixar de mirar, de deixar de pensar que és quelcom més que quatre imatges i quatre paraules: "I am awake at 4am to the terrifying undeniable truth that there is nothing I can do to stop the monster" i a dalt, en petit, ho diuen els monstres voladors que espanten: "we are not scaremongering, this is really happening". m'he omplert l'habitació, al llarg dels anys, de simbologia que ningú s'ha molestat mai en interpretar -perquè no calia, evidentment-. i ara ho faig jo, ho explico tot, sense voler -inconscientment-, he anat reunint monstres externs, monstres, molts monstres,
i també toy story -encara podem volar- i la postal "the most potent weapon in the hands of the opressor is the mind of the opressed", perquè fa por tot, la vida, l'externalitat, i tots aquells monstres que provenen d'allà fora però que són, en realitat, interiors.
lucía de lucía y el sexo també hi és, víctima de la bogeria dels altres, bojos per aquests monstres dels quals estic parlant.
i és que sempre hi ha una víctima a tercers. una víctima sense monstres interiors. una víctima que només sap viure la vida, que només sap veure la vida. una víctima perduda enmig de tanta paranoia, que no sap com ensortir-se'n però ho intenta...
ja fa anys que em vull tatuar en algun lloc del meu cos una imatge de radiohead que diu "against demons". em costa molt de fer-ho perquè sé que etimològicament daimon no és res dolent, sinó la veu de la consciència que parla... Sòcrates deia que tenia un daimon que li deia el que havia de fer, un petit esperit que li parlava. aquest esperit, però, no era dolent. tot i que van condemnar a mort a Sòcrates pel que li deia aquell esperit. m'agradaria tatuar-me això, sabent que un tatuatge és per tota la vida, per tenir alguna cosa, un amulet, un avís, per protegir-me dels dimonis (sense fer cas a l'etimologia), per poder fer fora els dimonis, la gent dolenta com la meva xxxxx. per a què quedi clar que jo no els vull i que si no els dic res ni els mato és perquè no puc, perquè no tinc forces, perquè les conseqüències serien pitjors...
i també toy story -encara podem volar- i la postal "the most potent weapon in the hands of the opressor is the mind of the opressed", perquè fa por tot, la vida, l'externalitat, i tots aquells monstres que provenen d'allà fora però que són, en realitat, interiors.
lucía de lucía y el sexo també hi és, víctima de la bogeria dels altres, bojos per aquests monstres dels quals estic parlant.
i és que sempre hi ha una víctima a tercers. una víctima sense monstres interiors. una víctima que només sap viure la vida, que només sap veure la vida. una víctima perduda enmig de tanta paranoia, que no sap com ensortir-se'n però ho intenta...
ja fa anys que em vull tatuar en algun lloc del meu cos una imatge de radiohead que diu "against demons". em costa molt de fer-ho perquè sé que etimològicament daimon no és res dolent, sinó la veu de la consciència que parla... Sòcrates deia que tenia un daimon que li deia el que havia de fer, un petit esperit que li parlava. aquest esperit, però, no era dolent. tot i que van condemnar a mort a Sòcrates pel que li deia aquell esperit. m'agradaria tatuar-me això, sabent que un tatuatge és per tota la vida, per tenir alguna cosa, un amulet, un avís, per protegir-me dels dimonis (sense fer cas a l'etimologia), per poder fer fora els dimonis, la gent dolenta com la meva xxxxx. per a què quedi clar que jo no els vull i que si no els dic res ni els mato és perquè no puc, perquè no tinc forces, perquè les conseqüències serien pitjors...
sempre he cregut que parlar no serveix de res. parlar, a mi, així, a lo bèstia,
no em soluciona res. no em desfoga, no em treu cap pes de sobre. els
altres normalment s'espanten si el tema és massa gros i intenten
calmar-me. els que s'exalten amb mi són ben pocs i tampoc no serveix de
res tot això. no serveix de res parlar, normalment. potser si hagués
estat jo qui hagués fet alguna cosa dolenta, en parlar-ne em calmaria,
però jo pretenc desfogar-me del que m'han fet els altres. és ben absurd.
la solució no és parlar-ne. per a mi, la solució tampoc és cridar a la persona en qüestió o dir-li que estic enfadada. a través de dir que estic enfadada, arribo al punt en què em diuen que no en tinc motius o potser em demanen perdó. així de fàcil, després de demanar perdó tot està sanat i arreglat. doncs, no.
l'altre dia una filla de puta que va néixer essent filla de puta. i que és filla de puta perquè vol, perquè hi ha gent que no se sap controlar a si mateixa, que es deixa portar per tot el que tenen a dins de dolent i que es justifica dient "jo sóc així", l'altre dia, doncs, em va fer unes quantes ofenses. jo no vaig dir res, el que sentia era massa gran i a ella què collons li importa què sento jo. se'm va quedar mirant amb una cara que no sabia què dir, buscant a la meva cara una mena d'emprenyament que li possibilitaria el camí a la redempció -falsa, per cert. aquesta gent no busca redempció, busquen el permís de les seves víctimes per a poder legitimar les seves malifetes-. no va trobar res. i si busqués, no trobaria res. ja hi he discutit, jo, amb aquesta boja. el cas és que com que sé que discutir no serveix per res -em portaria la contrària, em diria calma't, que m'he posat nerviosa, que he exagerat els meus sentiments-, l'únic que penso que és possible de fer -a part del que ja he fet: no dir res- és fotre-li una pallissa. jo crec que a òsties se solucionen les coses.
tenim una violència a dins que no exercim. aquesta dona, per part meva, es mereix que li trenqui les dents i jo què sé què més. es mereix que jo em revengi de tot el mal que setmana rere setmana va fent. s'ho mereix perquè s'ho ha guanyat a pols. probablement, no li fotaré cap òstia ni res de res. sóc incapaç de fer mal algú, ben al contrari d'ella, que si fes falta em mataria -de fet, em puteja perquè les regles de la societat no li permeten matar-me.
sé que ignorar-la i no fer-li cas és el millor. però és fals, és fals no fer-li cas. és fals ignorar tot aquest mal que està fent deliberadament i que a sobre té els sants collons d'explicar-me. és fals. si jo faig veure que no m'afecta, m'estaré enganyant. jo he de fotre-li òsties a alguna cosa, encara que sigui un sac de boxejar. jo he de fer alguna cosa. potser algun dia n'acabaré fins els collons i començaré a cridar-li sense deixar que parli ella. ho escric aquí perquè m'agradaria sincerament que ho llegís. i també m'agradaria que llegís que a casa meva no és ben rebuda i que mai més ho serà. també m'agradaria que llegís això sense fer veure que ho ha llegit, sense debatre'm res.
és una persona que no suporta que li portin la contrària. es torna boja si algú ho fa. és una persona gelosa, que crucifica i maltracta la gent. és una persona confosa en tot el que es pugui estar confós a la vida. és una persona amargada que l'únic que sap fer és amargar els altres. però ho fa des del cinisme, des de les bones cares. ella va de guais, de progre, de bona amiga i és una filla de puta. a la feina tothom ho ha vist, això. però no li diuen perquè saben que és inútil. si ella ho sabés...
això petarà per algun costat, és clar. ja s'ha discutit amb molta gent i ho continuarà fent.
a mi un dia em va prohibit de beure gaspatxo, quan vaig deixar de parlar-li per això es va emprenyar més. quan li vaig dir que a mi no em podia dir que no bevés gaspatxo, em va dir que tenia raó, que com a xxxx no em podia dir que no ho fes, però que com a amiga sí. doncs jo com a amiga li puc dir que deixi de follar-se a tius que passen d'ella, que deixi de follar-se a casats, que deixi de dir que tothom és com si fos fill seu, perquè per sort no en té de fills, que deixi de maltractar la gent, que deixi d'estar gelosa de tota dona que s'apropa a en yyy, que està casat, déu meu! que deixi de... tantes coses! tantes tonteries!
intento desfogar-me, però ja no sé què fer. no sé com treure'm la violència que porto a sobre. ella és una cosa externa a mi que se'm presenta al davant, sí, puc allunyar-la de mi amb tot de tonteries filosòfiques, però la veritat és que jo sóc un puto animal que em vull defensar i que vull defensar els meus i que li dec, per honor a l'espècie, una pallissa a aquesta boja que veu els meus pares i no els saluda i a sobre té el morro de dir-me que són ells qui no saluden!
és molt dur descobrir que la gent dolenta sap fer una bona cara. que la gent dolenta té clara quina és la moral bona i que quan li fan una ofensa sap entendre on és el bé i on és el mal. és molt dur descobrir la doble moral de la gent dolenta, és molt dur descobrir que hi ha, de fet, gent dolenta.
la solució no és parlar-ne. per a mi, la solució tampoc és cridar a la persona en qüestió o dir-li que estic enfadada. a través de dir que estic enfadada, arribo al punt en què em diuen que no en tinc motius o potser em demanen perdó. així de fàcil, després de demanar perdó tot està sanat i arreglat. doncs, no.
l'altre dia una filla de puta que va néixer essent filla de puta. i que és filla de puta perquè vol, perquè hi ha gent que no se sap controlar a si mateixa, que es deixa portar per tot el que tenen a dins de dolent i que es justifica dient "jo sóc així", l'altre dia, doncs, em va fer unes quantes ofenses. jo no vaig dir res, el que sentia era massa gran i a ella què collons li importa què sento jo. se'm va quedar mirant amb una cara que no sabia què dir, buscant a la meva cara una mena d'emprenyament que li possibilitaria el camí a la redempció -falsa, per cert. aquesta gent no busca redempció, busquen el permís de les seves víctimes per a poder legitimar les seves malifetes-. no va trobar res. i si busqués, no trobaria res. ja hi he discutit, jo, amb aquesta boja. el cas és que com que sé que discutir no serveix per res -em portaria la contrària, em diria calma't, que m'he posat nerviosa, que he exagerat els meus sentiments-, l'únic que penso que és possible de fer -a part del que ja he fet: no dir res- és fotre-li una pallissa. jo crec que a òsties se solucionen les coses.
tenim una violència a dins que no exercim. aquesta dona, per part meva, es mereix que li trenqui les dents i jo què sé què més. es mereix que jo em revengi de tot el mal que setmana rere setmana va fent. s'ho mereix perquè s'ho ha guanyat a pols. probablement, no li fotaré cap òstia ni res de res. sóc incapaç de fer mal algú, ben al contrari d'ella, que si fes falta em mataria -de fet, em puteja perquè les regles de la societat no li permeten matar-me.
sé que ignorar-la i no fer-li cas és el millor. però és fals, és fals no fer-li cas. és fals ignorar tot aquest mal que està fent deliberadament i que a sobre té els sants collons d'explicar-me. és fals. si jo faig veure que no m'afecta, m'estaré enganyant. jo he de fotre-li òsties a alguna cosa, encara que sigui un sac de boxejar. jo he de fer alguna cosa. potser algun dia n'acabaré fins els collons i començaré a cridar-li sense deixar que parli ella. ho escric aquí perquè m'agradaria sincerament que ho llegís. i també m'agradaria que llegís que a casa meva no és ben rebuda i que mai més ho serà. també m'agradaria que llegís això sense fer veure que ho ha llegit, sense debatre'm res.
és una persona que no suporta que li portin la contrària. es torna boja si algú ho fa. és una persona gelosa, que crucifica i maltracta la gent. és una persona confosa en tot el que es pugui estar confós a la vida. és una persona amargada que l'únic que sap fer és amargar els altres. però ho fa des del cinisme, des de les bones cares. ella va de guais, de progre, de bona amiga i és una filla de puta. a la feina tothom ho ha vist, això. però no li diuen perquè saben que és inútil. si ella ho sabés...
això petarà per algun costat, és clar. ja s'ha discutit amb molta gent i ho continuarà fent.
a mi un dia em va prohibit de beure gaspatxo, quan vaig deixar de parlar-li per això es va emprenyar més. quan li vaig dir que a mi no em podia dir que no bevés gaspatxo, em va dir que tenia raó, que com a xxxx no em podia dir que no ho fes, però que com a amiga sí. doncs jo com a amiga li puc dir que deixi de follar-se a tius que passen d'ella, que deixi de follar-se a casats, que deixi de dir que tothom és com si fos fill seu, perquè per sort no en té de fills, que deixi de maltractar la gent, que deixi d'estar gelosa de tota dona que s'apropa a en yyy, que està casat, déu meu! que deixi de... tantes coses! tantes tonteries!
intento desfogar-me, però ja no sé què fer. no sé com treure'm la violència que porto a sobre. ella és una cosa externa a mi que se'm presenta al davant, sí, puc allunyar-la de mi amb tot de tonteries filosòfiques, però la veritat és que jo sóc un puto animal que em vull defensar i que vull defensar els meus i que li dec, per honor a l'espècie, una pallissa a aquesta boja que veu els meus pares i no els saluda i a sobre té el morro de dir-me que són ells qui no saluden!
és molt dur descobrir que la gent dolenta sap fer una bona cara. que la gent dolenta té clara quina és la moral bona i que quan li fan una ofensa sap entendre on és el bé i on és el mal. és molt dur descobrir la doble moral de la gent dolenta, és molt dur descobrir que hi ha, de fet, gent dolenta.
.........
.......
.......
......
......
.......
......
.......
......
.....
un copet a l'espatlla, un somriure que ningú no veurà mai!
.....
.......
.......
......
......
.......
......
.......
......
.....
un copet a l'espatlla, un somriure que ningú no veurà mai!
.....
si la literatura és allò que hom té per a poder donar sentit a l'atzar absurd que ens dirigeix,
si la literatura és allò que ens ompla el pit i la panxa de felicitat, d'amor, de tendresa, de profunditat,
si la literatura és allò que fa que poguem mirar les coses d'una altra manera perquè ens situa en un altre món,
si la literatura és capaç de crear móns, móns que només poden ser creats per la literatura
si la literatura, o l'art, diem-ne art,
és allò que dóna sentit,
i és com va dir en josep, abraçar l'aire, més sols que mai,
és que toquem alguna cosa més que la buidor?
és que fecundem alguna cosa més que la buidor?
no...
_____
ja fa anys que tot a la meva vida, en secret, va dirigit a entendre què és l'art -sobretot la literatura-; passos petits, que no fan soroll, però van avançant -cap al no-res, segurament.
silenci.
si la literatura és allò que ens ompla el pit i la panxa de felicitat, d'amor, de tendresa, de profunditat,
si la literatura és allò que fa que poguem mirar les coses d'una altra manera perquè ens situa en un altre món,
si la literatura és capaç de crear móns, móns que només poden ser creats per la literatura
si la literatura, o l'art, diem-ne art,
és allò que dóna sentit,
i és com va dir en josep, abraçar l'aire, més sols que mai,
és que toquem alguna cosa més que la buidor?
és que fecundem alguna cosa més que la buidor?
no...
_____
ja fa anys que tot a la meva vida, en secret, va dirigit a entendre què és l'art -sobretot la literatura-; passos petits, que no fan soroll, però van avançant -cap al no-res, segurament.
silenci.
potser els llibres són coses mortes. em miro el llibre, el llibre imprès, a sobre la taula, i somric pensant: "quants anys continuarà essent llegit?", "quants pensaments cauran sobre d'ell?" i si pogués riuria molt i molt fort, perquè és horrorós, perquè els llibres duren més que les persones i
potser els llibres són coses mortes, més mortes que vives, i el món, què deu fer el món, deu trobar a faltar l'autor? és igual l'autor, és més fàcil quan no hi és...
potser els llibres són coses mortes, més mortes que vives, records d'un passat que no va existir, cor i sentiments, l'ànima del món que es nega a si mateix ser ànima,
potser els llibres... o potser jo...
potser els llibres són coses mortes, més mortes que vives, i el món, què deu fer el món, deu trobar a faltar l'autor? és igual l'autor, és més fàcil quan no hi és...
potser els llibres són coses mortes, més mortes que vives, records d'un passat que no va existir, cor i sentiments, l'ànima del món que es nega a si mateix ser ànima,
potser els llibres... o potser jo...
crec que pocs cops he recomenat música. avui ho faré. ja fa temps que escolto Sigur Rós... l'altre dia a last.fm se'm va acudir d'escoltar grups que s'assemblessin a Sigur Rós. vaig acabar posant que volia escoltar música "icelandic", és a dir, islandesa. vaig descobrir un "grup" nou, d'aquells que saps que no abandonaràs, que et poden acompanyar temps i temps. és Ólafur Arnalds, un noi molt jove que diuen que fa "indie classic", és a dir, música independent clàssica. escolteu-lo, no cal pas que el descrigui.
potser a la meva germana és a qui més li agradarà, qui sap.
potser a la meva germana és a qui més li agradarà, qui sap.
treballo aquí:
visc aquí:
visc aquí:
aquest any les meves discussions internes, les meves rallades de coco -com en diuen alguns-, els meus pensaments han estat dirigits, planificats des de l'assignatura de filo. del llenguatge.
hagués estat molt més fàcil endinsar-me en el pensament de l'assignatura de pensament contemporani, és clar; és això el que no entenc. m'he deixat portar per la lògica, pel llenguatge i pel perquè més absurd de tots. i aquí sóc, sí, tot i que no vaig fer l'examen i que sembla que no hagi anat a classe -tot i que hi he anat: això és que em sento fora de classe encara que hi sigui a dins-, els meus pensaments, el full de ruta, és aquesta filosofia.
són qüestions força sèries, tot i que també fan riure. s'ha de ser molt capficat per a pensar en segons què. els filòsofs deuen ser així, és clar, capficats. temes que mai abandonen.
ho he pensat bastant. l'exemple: la meva feina.
quan la meva germana va començar a treballar allà on jo treballo ara, me'n parlava. fins i tot vaig visitar el museu. tots aquests records eren les descripcions que m'anava creant al meu cap, les descripcions que em vaig anar confegint amb el temps. i un dia vaig començar-hi a treballar.
què passa quan les descripcions que altres m'havien fet d'aquell lloc, quan les descripcions inconscients que jo mateixa m'havia fet d'aquell lloc quan vaig visitar-lo, irrumpeixen en la realitat, és a dir, apareixen el dia -o els dies, fins i tot anys- següents en què jo aniria a aquell lloc? no ho sé.
no té res a veure aquell lloc quan el vaig visitar amb en pablius -que comentava en aquesta web-, amb el lloc en què jo vaig treballar. ni les finestres, ni el llit: res, res em recordava a aquell record que vaig confegir! les històries que m'explicava la meva germana, els detalls que jo m'anava imaginant, res, res tenia a veure amb la realitat!
i a vegades sóc allà, a la feina, i em poso contemplativa i reflexiva -sobretot quan em quedo sola- i recordo aquells records falsos -confegits per descripcions que em feia la meva germana i per la meva pròpia visita al lloc- i els comparo amb la realitat i dic: sí, són dos llocs ben diferents.
no us passa, això, a vosaltres? sé que no m'he explicat bé.
un altre exemple: tens una primera impressió d'algú. no et cau bé. o et cau molt bé, això és igual. al teu cap hi tens el record que no et cau bé. et veus forçat a tractar aquella persona més temps i acaba per caure't més simpàtica. has eliminat, així, la primera impressió o simplement l'has apartat i has decidit no fer-l'hi cas? si has fet això: ets capaç de recordar aquella primera impressió, aïllada de totes les altres impressions posteriors? segurament, sí. això és el que em passa a mi.
una altra cosa curiosa és que tots estem fets de descripcions definides. la gent utilitza descripcions per a referir-se a nosaltres: i es veu que això és el que som. una gran capa de descripcions -d'errors, segurament-. tot per convenció, és clar. estem carregats de punyetes!!
continuo estudiant, sí.
hagués estat molt més fàcil endinsar-me en el pensament de l'assignatura de pensament contemporani, és clar; és això el que no entenc. m'he deixat portar per la lògica, pel llenguatge i pel perquè més absurd de tots. i aquí sóc, sí, tot i que no vaig fer l'examen i que sembla que no hagi anat a classe -tot i que hi he anat: això és que em sento fora de classe encara que hi sigui a dins-, els meus pensaments, el full de ruta, és aquesta filosofia.
són qüestions força sèries, tot i que també fan riure. s'ha de ser molt capficat per a pensar en segons què. els filòsofs deuen ser així, és clar, capficats. temes que mai abandonen.
ho he pensat bastant. l'exemple: la meva feina.
quan la meva germana va començar a treballar allà on jo treballo ara, me'n parlava. fins i tot vaig visitar el museu. tots aquests records eren les descripcions que m'anava creant al meu cap, les descripcions que em vaig anar confegint amb el temps. i un dia vaig començar-hi a treballar.
què passa quan les descripcions que altres m'havien fet d'aquell lloc, quan les descripcions inconscients que jo mateixa m'havia fet d'aquell lloc quan vaig visitar-lo, irrumpeixen en la realitat, és a dir, apareixen el dia -o els dies, fins i tot anys- següents en què jo aniria a aquell lloc? no ho sé.
no té res a veure aquell lloc quan el vaig visitar amb en pablius -que comentava en aquesta web-, amb el lloc en què jo vaig treballar. ni les finestres, ni el llit: res, res em recordava a aquell record que vaig confegir! les històries que m'explicava la meva germana, els detalls que jo m'anava imaginant, res, res tenia a veure amb la realitat!
i a vegades sóc allà, a la feina, i em poso contemplativa i reflexiva -sobretot quan em quedo sola- i recordo aquells records falsos -confegits per descripcions que em feia la meva germana i per la meva pròpia visita al lloc- i els comparo amb la realitat i dic: sí, són dos llocs ben diferents.
no us passa, això, a vosaltres? sé que no m'he explicat bé.
un altre exemple: tens una primera impressió d'algú. no et cau bé. o et cau molt bé, això és igual. al teu cap hi tens el record que no et cau bé. et veus forçat a tractar aquella persona més temps i acaba per caure't més simpàtica. has eliminat, així, la primera impressió o simplement l'has apartat i has decidit no fer-l'hi cas? si has fet això: ets capaç de recordar aquella primera impressió, aïllada de totes les altres impressions posteriors? segurament, sí. això és el que em passa a mi.
una altra cosa curiosa és que tots estem fets de descripcions definides. la gent utilitza descripcions per a referir-se a nosaltres: i es veu que això és el que som. una gran capa de descripcions -d'errors, segurament-. tot per convenció, és clar. estem carregats de punyetes!!
continuo estudiant, sí.
caminar tant i de sobte, res.
voldria passar-me la vida caminant. i no ho dic de broma. em falten paisatges, aquí, a la bisbal. tot és cansat. però és mentida, això que dic. no fa falta anar lluny per a caminar: tan sols posar el peu fora de la porta de casa.
a lisboa caminava quilòmetres i quilòmetres, hores i hores. m'atreviria a dir que uns 20 km al dia. sense exagerar, és clar. diria que més, o que menys, però no ho sé. caminava hores i hores. sense cansar-me. sense mal als peus. sense res que em pogués frenar. ni tan sols el cansament. el segon dia, em va retornar la pau i la tranquil·litat llogar una bici i pedalejar una hora.
em frenava l'apagada del sol. com que em fa por la nit, havia de tornar i descansar.
també m'aturava algunes estones: agafo un autobús i m'hi estic una hora. em relaxa el transport públic, em retorna a no-sé-quina-pau-perduda. és narcotitzant.
ara no camino.
és curiós: no camino, no faig res i menjo més. la vida humana és absurda. ens neguem contínuament que hem nascut per a moure cada un dels nostres músculs. caminar tot el dia és l'únic naturalment -genuïnament- humà que se m'acut dir que tenim.
i ara, què? podria sortir ara mateix, sí, però la mandra.
és estúpida la mandra, més que jo!
voldria passar-me la vida caminant. i no ho dic de broma. em falten paisatges, aquí, a la bisbal. tot és cansat. però és mentida, això que dic. no fa falta anar lluny per a caminar: tan sols posar el peu fora de la porta de casa.
a lisboa caminava quilòmetres i quilòmetres, hores i hores. m'atreviria a dir que uns 20 km al dia. sense exagerar, és clar. diria que més, o que menys, però no ho sé. caminava hores i hores. sense cansar-me. sense mal als peus. sense res que em pogués frenar. ni tan sols el cansament. el segon dia, em va retornar la pau i la tranquil·litat llogar una bici i pedalejar una hora.
em frenava l'apagada del sol. com que em fa por la nit, havia de tornar i descansar.
també m'aturava algunes estones: agafo un autobús i m'hi estic una hora. em relaxa el transport públic, em retorna a no-sé-quina-pau-perduda. és narcotitzant.
ara no camino.
és curiós: no camino, no faig res i menjo més. la vida humana és absurda. ens neguem contínuament que hem nascut per a moure cada un dels nostres músculs. caminar tot el dia és l'únic naturalment -genuïnament- humà que se m'acut dir que tenim.
i ara, què? podria sortir ara mateix, sí, però la mandra.
és estúpida la mandra, més que jo!
acabo de tornar del viatge a Lisboa.
en tornar, tot és diferent. el verd de l'empordà és més verd, les roselles molt més reals, el sol més autèntic i el cel molt més cel.
deu ser que el cel de la pròpia terra que t'ha vist néixer és molt més cel que cap altre cel. això són excuses: no puc deixar de pensar que és molt més bonic el cel de l'empordà que el de qualsevol altre lloc.
diuen que els viatges serveixen per a què hom es conegui millor. això creus que és una bajanada, fins que hi vas. no creguis que descobriràs res de fantàstic, de genial, no. descobriràs el que de fons ja anaves sabent. l'absurditat per a alguns deu ser que jo digui això: del viatge a finlàndia vaig descobrir que a mi el que m'agrada és quan fa fred, quedar-me a casa. els genolls em fan mal i si fa fred els peus no caminen. m'agrada llegir llibres a tot arreu, i allà on hi hagi un llibre hi ha una petita part de casa meva. per això no puc viatjar sense llibres: són petites llars, plenes de caliu.
en aquest viatge ha après quelcom que sabia teòricament -a teoria del coneixement en parlem-. que el coneixement, o les proves per a dir que es té tal coneixement- no prové de les paraules d'hom. no és pas que jo em cregui a la gent quan parla, no, sóc molt reticent a considerar autoritats en temes. però ja ho dic, ja: en temes. quan algú em parla de la seva vida, me'l crec. sóc així d'estúpida. i és que no tinc motiu per a no creure-me'l. deu ser la mandra a no voler sospitar, o saber que, en el fons, si aquest algú menteix, ja s'ho farà. tot això són tonteries. ara em crec més allò que jo deia que seria el meu protector, l'against demons, em van dir àngel i jo, immediatament, tenint la patologia de quixot, vaig pensar: sí, sóc l'àngel esparrecat. i aquí va ser quan vaig sospitar del frau, no podia ser que algú em digués àngel sense que fos tot mentida, tot novel·la, tot versemblança pura. tot lògica absurda: aquella lògica que ajuda a fer enganys i a escriure ventdelsplàs.
el primer que vaig fer va ser això. l'angoixa que vaig sentir va ser molt gran. però vaig haver d'ensortir-me'n, de seguir endavant. no podia fer res més. ho vaig aconseguir. Lisboa no hi ajudava: és una ciutat caòtica, ruïnosa, amb edificis que l'únic que tenen de bonic són les teules del teulat -allò de començar la casa pel teulat, sí; de segur que no tenen goteres-, plena de xusma, directament xusma, gent que t'interpel·la al mig del carrer, ves a saber què volen, ple de mendicants i desgraciats. carrers estrets, carrers estranys que sembla que arribin a l'infinit. voreres que s'acaben: era necessari construir un edifici enmig d'una vorera? sí, els peatons que es fotin. places grans, gegants, immenses. per contrarrestar l'estretor d'alguns carrers, sí, però de tant grans que creen angoixa: grans places on no hi ha punt de referència, on tot és perdre's en una immensitat inabastable.
Cascais va ser una altra cosa. poble de costa, passeig marítim, res caòtic, turistes, nens, pilotes, bicis, gent jugant, parcs infantils amb zoo inclòs: preciós.
després de la mala jugada que em va fer aquella mala puta, sabent que era portuguesa, vaig començar a sentir que el portuguès és un idioma de bruixes. tots semblen bruixes parlant. aquesta sensació és força estúpida. jo amb ells m'hi comunicava en català i tot perfecte. no hi ha gairebé res que no entengui del portuguès escrit. del parlat no hi entenc gaire res perquè tampoc m'hi he esforçat.
en aquest viatge he llegit El carrer estret de Josep Pla, un llibre que m'ha encantat. per la suposada lleugeresa dels temes i per la suposada falta d'argument de la "novel·la". estic segura que aquesta serà la primera aproximació a una bona i llarga relació amb Josep Pla.
la pregunta també ha vingut: per què? per què viatjar? i per què viatjar sola? què busco? què penso que trobaré? no sabria dir-ho. els viatges són quelcom agredolç. els viatges, per a mi, en realitat, solen ser agres. allò dolç ve després: és fruit de l'esforç. l'esforç per viatjar sola, per estar sola, per enfrontar-me a tot tota sola. ho he pensat: hi tornaria? sí. és difícil d'entendre pels que estan al meu voltant, això. no sé pas què busco, no. deuen ser tonteries de la vida moderna, suposo; o il·luminacions d'adolescent que ha crescut una mica. ves a saber.
en tornar, tot és diferent. el verd de l'empordà és més verd, les roselles molt més reals, el sol més autèntic i el cel molt més cel.
deu ser que el cel de la pròpia terra que t'ha vist néixer és molt més cel que cap altre cel. això són excuses: no puc deixar de pensar que és molt més bonic el cel de l'empordà que el de qualsevol altre lloc.
diuen que els viatges serveixen per a què hom es conegui millor. això creus que és una bajanada, fins que hi vas. no creguis que descobriràs res de fantàstic, de genial, no. descobriràs el que de fons ja anaves sabent. l'absurditat per a alguns deu ser que jo digui això: del viatge a finlàndia vaig descobrir que a mi el que m'agrada és quan fa fred, quedar-me a casa. els genolls em fan mal i si fa fred els peus no caminen. m'agrada llegir llibres a tot arreu, i allà on hi hagi un llibre hi ha una petita part de casa meva. per això no puc viatjar sense llibres: són petites llars, plenes de caliu.
en aquest viatge ha après quelcom que sabia teòricament -a teoria del coneixement en parlem-. que el coneixement, o les proves per a dir que es té tal coneixement- no prové de les paraules d'hom. no és pas que jo em cregui a la gent quan parla, no, sóc molt reticent a considerar autoritats en temes. però ja ho dic, ja: en temes. quan algú em parla de la seva vida, me'l crec. sóc així d'estúpida. i és que no tinc motiu per a no creure-me'l. deu ser la mandra a no voler sospitar, o saber que, en el fons, si aquest algú menteix, ja s'ho farà. tot això són tonteries. ara em crec més allò que jo deia que seria el meu protector, l'against demons, em van dir àngel i jo, immediatament, tenint la patologia de quixot, vaig pensar: sí, sóc l'àngel esparrecat. i aquí va ser quan vaig sospitar del frau, no podia ser que algú em digués àngel sense que fos tot mentida, tot novel·la, tot versemblança pura. tot lògica absurda: aquella lògica que ajuda a fer enganys i a escriure ventdelsplàs.
el primer que vaig fer va ser això. l'angoixa que vaig sentir va ser molt gran. però vaig haver d'ensortir-me'n, de seguir endavant. no podia fer res més. ho vaig aconseguir. Lisboa no hi ajudava: és una ciutat caòtica, ruïnosa, amb edificis que l'únic que tenen de bonic són les teules del teulat -allò de començar la casa pel teulat, sí; de segur que no tenen goteres-, plena de xusma, directament xusma, gent que t'interpel·la al mig del carrer, ves a saber què volen, ple de mendicants i desgraciats. carrers estrets, carrers estranys que sembla que arribin a l'infinit. voreres que s'acaben: era necessari construir un edifici enmig d'una vorera? sí, els peatons que es fotin. places grans, gegants, immenses. per contrarrestar l'estretor d'alguns carrers, sí, però de tant grans que creen angoixa: grans places on no hi ha punt de referència, on tot és perdre's en una immensitat inabastable.
Cascais va ser una altra cosa. poble de costa, passeig marítim, res caòtic, turistes, nens, pilotes, bicis, gent jugant, parcs infantils amb zoo inclòs: preciós.
després de la mala jugada que em va fer aquella mala puta, sabent que era portuguesa, vaig començar a sentir que el portuguès és un idioma de bruixes. tots semblen bruixes parlant. aquesta sensació és força estúpida. jo amb ells m'hi comunicava en català i tot perfecte. no hi ha gairebé res que no entengui del portuguès escrit. del parlat no hi entenc gaire res perquè tampoc m'hi he esforçat.
en aquest viatge he llegit El carrer estret de Josep Pla, un llibre que m'ha encantat. per la suposada lleugeresa dels temes i per la suposada falta d'argument de la "novel·la". estic segura que aquesta serà la primera aproximació a una bona i llarga relació amb Josep Pla.
la pregunta també ha vingut: per què? per què viatjar? i per què viatjar sola? què busco? què penso que trobaré? no sabria dir-ho. els viatges són quelcom agredolç. els viatges, per a mi, en realitat, solen ser agres. allò dolç ve després: és fruit de l'esforç. l'esforç per viatjar sola, per estar sola, per enfrontar-me a tot tota sola. ho he pensat: hi tornaria? sí. és difícil d'entendre pels que estan al meu voltant, això. no sé pas què busco, no. deuen ser tonteries de la vida moderna, suposo; o il·luminacions d'adolescent que ha crescut una mica. ves a saber.
