Archivos Junio 2008

tinc temptacions, sempre, d'escriure frases i penjar-les en algun lloc, a la feina. missatges encoberts i no coberts, del tipus:

everything in its right place (Radiohead)

Obra de tal manera que utilitzis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com un fi al mateix temps i mai només com un mitjà (Kant)

i més, evidentment, moltes més frases...

sí, sí...
la maria dorm al sofà. tranquil·la, amb calor. probablement sua, ella diu que no és normal, però jo crec que sí, que això és la calor...

ara començaré a estudiar per a l'últim examen. crec que el porto força bé.

a la feina tot segueix igual. la cosa externa -ja quedarà denominada així, per ser precisament quelcom que jo no he escollit i que hi és- amb la seva manera distorsionada de mirar les coses, ha decidit posar a tothom en contra meva. la cosa externa, però, és incapaç de fer tal cosa. una de les coses que diu arreu és que jo li he de demanar perdó.

la meva teoria és la següent:

encara que la cosa externa sàpiga que és ella qui s'ha equivocat deliberadament -per tant, més que error parlaríem de malícia-, intenta fer-se creure a si mateixa i a la gent de la feina que tot el que ha fet està bé i que qui ha de demanar perdó sóc jo. aquesta part, la de qui ha de demanar perdó sóc jo és fonamental. ho és perquè vol dir just al contrari del que vol dir. com que ella sap que per molt que faci jo no la voldré perdonar -a part que és incapaç de demanar perdó, és clar-, gira les coses i diu que qui ha de demanar perdó sóc jo. això significa que qui s'ha d'apropar sóc jo, perquè la vaig enviar a la merda de tal manera que ella no s'atreveix a apropar-se a mi.

hi ha coses que he après de tot això, ja va quedar palès en altres posts:
- que les coses externes es presenten sense que nosaltres poguem triar si les volem o no.
- que un cop s'han presentat davant nostre, tenim dues opcions: sotmetre'ns o rebel·lar-nos.
- que rebel·lar-se és impossible fins que la cosa externa dóna motius lògics-versemblants per a poder fer-ho.
- que la cosa externa intenta per tots els mitjans que depenguis d'ella, sabent que la dependència és sinònim, eventualment, de xantatge emocional.
- que la cosa externa, un cop enfadada, es dedicarà a parlar amb tothom perquè aquest tothom no em vulgui més.
- que per molt que la cosa externa parli i parli malament de mi, la meva sola presència i el meu 'estar' és suficient -sense que jo digui res- per a què la gent no es cregui la cosa externa.
- que la cosa externa, en parlar, el que fa és llançar un bumerang que l'hi acabarà de fer més mal a ella que no a mi.
- que tot torna al seu lloc, everything in its right place, i que jo no tinc perquè aguantar coses externes.

això és tota una lliçó de vida! ni a la bíblia s'aprèn. o sí, crec que sí. però no m'hi vaig fixar... s'ha d'anar amb compte amb la lògica, el llenguatge correcte, la versemblança, la superficialitat, les aparences:

sí, les aparences només existeixen en tant que hi ha una profunditat. és a dir, l'existència de les aparences l'hem de deduir de l'existència d'una profunditat. qui és tot aparença i qui es mou únicament per l'aparença intentarà rebatre tota la profunditat (veritat) de l'altre, apel·lant a la correcció de l'aparença. és bastant absurd, tot plegat... però real. tot i això, jo sé una veritat -i ja m'ha costat!- i no renunciaré a ella així com així...

quan ja ho hem jugat tot, ja hem jugat per tot i ja ens ho hem jugat tot queda una última carta.
quan la indiferència és el que hi ha al nostre voltant, quan tot i res és el mateix, quan ja no hi ha cap més sortida, quan totes les cartes han estat jugades i ens trobem despullats, sense cap às a la màniga i sense cap nou dau per a poder tirar perquè ja no ens podem refiar de l'atzar...

ens queda, sempre, una última carta.

la carta del fonament de totes les cartes. la primera i única carta real. aquella que poca gent es juga, aquella que poca gent s'atreveix a arriscar, aquella que dóna sentit i explica totes les altres cartes és la carta de la vida.

jugar-se la vida en aquest suposat joc que és viure (hi ha gent que es pensa que la vida només és joc de pòker) és l'última opció. l'última cosa a fer. s'ha d'estar sense cap més arma, s'ha d'haver perdut tota estratègia, s'han d'haver esgotat totes les opcions.

així que quan veiem que algú es juga aquesta carta, primera i última, hem de pensar-lo abatut, perdut, però disposat a perdre-ho tot per a guanyar, disposat a arriscar allò que poca gent s'atreveix a arriscar. la carta de la vida, molts de nosaltres, mai la veurem. mai la tindrem a les mans. escollirem altres cartes, ens jugarem altres cartes que modificaran aquesta primera i última carta, però poques vegades ens jugarem transparentment, directament la carta de la vida.

suposo que és difícil donar-se per vençut, admetre que hem dedicat tota la vida a un joc que no hem estast capaços de guanyar, admetre que ni l'atzar ni l'estratègia, ni la despreocupació ni la preocupació ens han ofert tot el que l'hi demanàvem a la vida. i quan se'ns acaba el temps, quan sabem que se'ns escapa el nostre àmbit de poder, quan sabem que tota la indiferència que creem continuarà així per sempre més, ens sentim atrapats. atrapats pel temps i per les cartes ja jugades. atrapats per la primera estratègia, pel primer pas, erroni. i és així, és clar, quan ens adonem que ja no hi ha res a guanyar que ens atrevim a jugar-nos tot el que tenim.

acabo de sortir del penúltim examen, oh, sí, només me'n falta un. em fan mal els dits de tant escriure. em fa la sensació que no ho he fet del tot bé, però també sé que ho he fet bé. ara m'he de posar a estudiar per l'últim examen i sembla que ja estaré...


per fi...

PD: tinc febre

la regió dels bons estava plena de malvats,

i la regió dels no-frívols estava plena dels éssers més frívols,

el meu món dins la bola d'oceà, al cap hi tinc una ballena que gira i gira -el món mai no s'acaba (o és que pensàvem que el món d'el petit príncep era finit?); d'oceà profund ulls d'ocell dins del món,

a la regió dels bons, els malvats intentant comprendre's
i a la regió d'aquells que ho són tot menys frívols, ple de frívols fent-se passar per qui no són, intentant comprendre el sentit absolut del sentiment,

a la vida, la mort.

al no-res, el res.

la vida és acudit. només cal fixar-se en petits detalls per a adonar-se'n. no acudit en el sentit en què a algú se l'hi ha acudit, sinó acudit per ironia.

ironia i sarcasme.

la primera web, el primer recull de poemes, es deia el temps no et dóna res, no perquè jo creiés que el temps no dóna res, sinó perquè creia que el temps sí dóna. tot i que no és ell, evidentment, qui dona. el temps no és aquell factor "tercer", aquell "ell" -déu-, invisible però visible.

efectivament, el temps no existeix. no és quelcom que poguem assenyalar, mirar amb microscopi. no és res més que rellotges, canvis psicològics, deteriorament, erosió. no és res més que matèria canviant. no, el temps no existeix.

però arriba un moment en què es diu que el temps ho dóna tot. t'adones que la vida és un acudit -i a mi em fa riure molt, aquest acudit- al cap del temps. i això passa per la digestió, païr, en diuen. les coses reposen, pouen, dins nostre. un dia ens adonem que el que pensàvem no s'ajusta a el que realment pensem ara. i tot ha canviat.

tot ha canviat. però segueix igual. perquè fora de nosaltres i de tota la xarxa de significats que hem anat creant -fora de tota civilització, de benestar construit-, només hi ha matèria i absurd. sensesentit i mort en vida.

escolto els ocells, però també Olafur Arnalds. i aquesta harmonia tan perfecte -també la que el soroll de camions passar provoca- em sembla tan impossible, que la destrosso escrivint aquí.
quan sóc posada davant la bellesa, quan per fi trobo el repòs al llit o estirada a la gespa, o a la platja, quan he trobat les paraules exactes, quan sóc davant d'allò anomenat felicitat, em moc, no ho suporto,
la quietud. la que conserva, la que congela, la que eternitza
és insuportable per mi

necessito fer acabar les coses, començar-ne de noves, continuar-les.
la justícia, la bellesa, la pau, tots aquests mots impossibles, immutables -d'un altre món-, posats en allò concret que sóc, moren.

moren perquè no són. no han estat mai, de fet.

continuo escoltant els ocells i Olafur Arnalds és condemnat per mi a fer la millor música que he escoltat en molt temps i a no ser ben escoltat,
com quasi tots els genis.
qui suporta l'obra mestra? la quietud que aquesta comporta?
qui suporta la perfecció?
qui suporta admetre que existeix quelcom que, a priori, sembla no haver d'existir?

sí,
qui és capaç d'allunyar-se?

com era allò? els camins del senyor són... no ho recordo. però ja sabem de què parlo, oi? qui sap on seré. ahir pensava en fa just un any enrere. quins canvis d'escenaris, de circumstàncies, d'objectius, de raons, de pensaments, d'amors, de desitjos, de tot...

torno a treballar cada dia, però no puc dir que ha començat l'estiu: la maria no hi és, i he de fer dos exàmens més.

ortega m'està explicant el món. tot allò que no entenia, ho estic entenent.

què més?

tinc set, calor. no tinc ganes d'estudiar. estic confosa. sempre que passen coses importants, em quedo confosa. suposo que a tothom li passa. se'm queden coses a dins, i se'm remouen coses. i ara no sé què fer. aquest 'i ara no sé què fer' tan repetit és vertader i propi d'el meu ara mateix. no puc escapar-ne.

ara no sé què fer.

quines coses tinc per fer? en el meu dia a dia: anar a la platja, anar a treballar, trucar al sindicat quan fa falta, què més? estudiar...

per què em pregunto què fer? això no ho respondré aquí, com si la facilitat en què les lletres quedarien escrites fos suficient per a demostrar-me que la pregunta és estúpida i redundant.

demà no treballo. torna la maria i jo ja no recordo ni quin dia va marxar. diria que fa anys i panys i vés a saber, però només fa cinc dies. crec que ja no sé escriure. no em surt. escric d'esma, sense saber com fer-ho. estic sèria i trista quan escric, com si tot fos solemne i tràgic. però no ho és.

no hi ha tragèdia ni solemnitat en aquestes paraules. no.

no ens casarem -encara no-, no serà, així, en el nostre viatge de noces que visitarem Grècia.
ahir vam estrenar la guardiola de l'interrail. de moment ja hi ha una mica de diners...
necessitem 900 euros més, però tan se val.

avui, tot i no haver acabat els exàmens encara, ha començat l'estiu. hem anat a la platja de la fosca, a palamós. puc dir que he inaugurat aquest estiu de la manera més tonta possible: m'ha picat una medussa. sí, he vist una medussa, i just en veure'n una me n'ha picat una altra.
demà tornarà a haver-hi sessió de platja. tot i que no tornarem a la fosca.

ara la maria és a la botiga.
jo aniré al supermercat -a veure si hi queden coses!-.
hauria de començar aquella època relaxada, en què poca cosa hi ha a fer.
però és difícil viure així. normalment es viu com es viu, hi hagi el que hi hagi allà fora.
tinc més notes: dels dos exàmens de la setmana passada en un tinc un 7,5 i a l'altre un 7. de l'examen d'ahir tinc un 8.5/9. si segueixo així, aquest serà el meu millor any.

suposo que vaig voler viure en una nota a peu de plana, a recés de qualsevol crítica -això no té sentit, això no hi cap aquí, no vius la vida com s'ha de viure!- i ara tot just desperto d'aquest somni...
desperto i pujo cap a la superfície, allà on el text no és tan petit i on es demana una conclusió amb final.

vaig començar a viure buscant un port on aferrar-me,
creia que el trobaria! cercava la veritat
a cada text, a cada pensament propi i aliè.

les decisions que prenia s'encaminaven cap a la suposada veritat,
creia tenir un bon objectiu,
vaig començar a navegar amb l'esperança de trobar una illa;

però ara, i no sé pas ni com ho sé -és d'aquelles coses que no vénen d'ara-,
sé que no hi ha illa: només hi ha oceà.

___________

arribada a aquest port fictici,
sense far que il·lumini prou porció de terra com per anar cap a allò segur:
he de decidir.

vull tenir la meva vida, com un cigró, dins del puny?
puny clos, no t'escapis, no et perdis.

ho he de dir, ho he de dir: mai m'havia sentit tan tan tan estúpida per treure un 9!
déu meu, la millor nota que he tret en una assignatura de filosofia i no la podré aprofitar, no la podré aprofitar perquè no podré estudiar prou per a l'examen i tot pelgat caurà en picaaaaaaaaaaaaaat!!

ai...

és cert que jo permetia que aquelles coses externes se m'apropessin. vaig caure dins d'aquell pou fosc de les confusions i de les mentides en què un es creu obligat a fer una cosa que no té perquè fer. semblant a la servitud voluntària jo em creia obligada a ser serva de qui res té a veure amb mi.
és fonamental saber que 'res té a veure amb mi'. així, l'obligació me la imposava jo. fins a cert punt, és clar. el fet de dir ¡prou! a les coses externes estúpides i haver aconseguit un cert prou demostra que jo continuo tenint el poder sobre algunes coses.
continuo tenint. sí, perquè ja el tenia.
s'està convertint en un tema recurrent, aquest. necessito entendre algunes coses que no aconseguia comprendre. ara tot és molt més fàcil. haver guanyat terreny, de nou, és satisfactori. i poder defensar la meva mare, encara més. de fet, em fa riure pensar en la temptativa d'aquella dona de criticar la meva mare. una infructífera que no sap què és canviar panyals -i no és pas això tenir fills, tampoc-, que no sap què és portar una família amb sogra, mare, pare, nena i nena, gent estúpida, envejosos i arpies, amb insolvències comercials incloses, i que s'ha atrevit a dir-me que és com la meva mare, o com la de l'altre... cap dit de front! cap dit de front!

després d'aquest rebuig, és clar, m'adono d'una cosa que ja sabia: que jo mai m'havia apropat a aquella dona. mai li havia ofert la meva intimitat -mai m'ha conegut: no sap res de mi a part del que li vaig mostrar el dia de la discussió- i ella tampoc mai no havia volgut saber res de mi. em fa cosa, també, haver-me hagut de mostrar el dia de la discussió. no volia mostrar com em sentia i ho vaig haver de fer. un preu a pagar, sí, però paga la pena.

bé, continuo estudiant.

jo ho sabia -i ho sé-: les coses externes fan el que volen. jo no puc aturar-les, no puc decidir que no hi siguin. a mi se'm presenten contínuament coses estranyes, coses amb ulls, coses lletges, se m'apareixen cotxes, cases, carrateres, olles, fogons -que també cremen-; i ho sé, no puc fer res! no voldria pas fer res per aturar l'esdevenir del món.

i ho sabia... el que mai em vaig voler creure és que aquestes coses externes no en tenen prou amb existir, no, necessiten canviar l'existència dels altres. necessiten modificar els altres. necessiten creure's déu. així és com ahir, enmig d'una discussió en què jo demanava que no se'm parlés de la meva mare, cosa sagrada, i la cosa externa continuava parlant de la meva mare, i jo repetia que no se'm parlés de la meva mare -oh, cosa externa, si us plau, deixa el tema! si us plau, o acabarem malament-; així és com ahir, enmig d'una dicussió amb la cosa externa, la cosa externa va fer judicis sobre els meus sentiment i sobre els sentiments de la meva família; això em va encendre, em va fer enrabiar, com pot una cosa externa a mi parlar sobre els meus sentiments? com pot una cosa externa a mi jutjar amb tanta facilitat, sense preguntar, i anar escampant arreu quins són els meus sentiments? com pot una cosa externa desgraciada atrevir-se a parlar d'allò que no sap i que mai no sabrà, car ningú no podrà mai entrar dins meu?

com pot una cosa externa tan estúpida trencar les regles del joc humà amb tanta facilitat? com pot ofendre's una cosa externa boja que s'ha dedicat a actuar -i així fer el mal, actuant-, a fer accions, a intervenir en els fets, com pot, una cosa així, ser tan supèrba com per, a sobre, emetre judicis sobre els meus estats mentals? què en pot saber, aquesta dona boja? res!

ai las!

quantes regles lògiques trencades, quanta filosofia per a res! quanta civilització i cristianitat per a res! déu meu, quanta gent dolenta! déu meu, quanta perversió, quantra crueltat!

i el pitjor de tot: quanta mentida! quanta mentida al món! la cosa externa no es vol veure a si mateixa, i es creu l'àngel de la bondat, quan és en realitat l'àngel dimoni de la maldat. però no, jo sóc l'àngel de la bondat, oi que sí? sempre pregunta, oi que sí? oi que tinc raó? oi que sí? i tothom diu sí, sí, bonica, tens raó; jo sóc l'àngel de la bondat, oh, oh, ningú m'estima, ningú em suporta, la meva família no em vol, no tinc res en aquest món a part de quatre gats que m'han d'aguantar per collons, però, oh, si us plau, ho sento, oh, sóc l'àngel incomprès!! no em veieu les ales? no em veieu?

en el vocabulari d'aquests dies hi surten paraules que sempre m'ha fet por dir. però s'han de dir. m'ha fet por constatar mitjançant la veu coses que no voldria que existissin.
aquests dies han servit per a delirar una mica, aquest weblog i la majoria de converses quotidianes no em serveixen de res. en aquests llocs hi mana la lògica, la sintaxi fina i correcta i jo no puc més. odio la lògica, la versemblança, el tu has dit això per tant no diguis allò,

tot això és fals i tots ho sabem, però ens encanta la lògica, sí, pobrets humanets, ens encanta utilitzar fal·làcies, fer creure que parlar és tal, que déu existeix només perquè existir vol dir el que vol dir; no, a la merda, filla de puta i de la gran puta, ho saps, n'estic fins als collons del llenguatge que no em deixa parlar, que no em deixa dir, de totes les normes que ens imposem mutuament perquè tinc por que algú surti volant com en aquell curt que vam veure a l'estiu enmig de girasols en què un home es treia les sabates de plom i sortia volant, un home mediocre, per cert, un home lleig, un pringat, com som tots, sí,