Archivos Julio 2008
era al llit, pensant, sense fer res, i de sobte he recordat el primer llibre de l'estiu de l'any passat. la emboscadura de Ernst Jünger,
l'he obert, sabent que hi hauria moltes coses subratllades, buscant qui sap què, i m'he trobat unes quantes coses (l'atzar!):
PD: el meu pensament és curosament confeccionat per tot el que he escoltat, llegit, vist i, finalment, entès. de cada petit pensament que hi ha al meu cervell en podríem trobar tot un arbre geneològic d'idees que vénen d'aquí i d'allà. el llibre que he citat avui, suposo, tot i que no el vaig entendre gaire bé, em va donar eines per a enfrontar-me al nihilisme en general... sobretot el de la maria.
l'he obert, sabent que hi hauria moltes coses subratllades, buscant qui sap què, i m'he trobat unes quantes coses (l'atzar!):
El crimen no tiene nada que ver con el nihilismo; más aún, constituye un refugio frente al vacío creado por éste -un vacio que destruye la conciencia de la propia dignidad-, constituye una escapatoria a este desierto. Ya Chamfort decía: "L'homme, dans l'état actuel de la societé, me paraît plus corrompu par sa raison que par ses passions."I, en resum, es parla de:
El emboscado desciende a aquellos manantiales de la moralidad que aún no han sido repartidos por los canales de las instituciones. [...] Hoy viven innumerables personas que han atravesado los centros del proceso nihilista, las simas del Maelstrom. Saben que allí la mecánica se desvela como una realidad cada vez más amenazante; el ser humano se encuentra en el interior de una gran máquina que está pensada para aniquilarlo. Esas personas han tenido que hacer también la experiencia de que todo racionalismo lleva al mecanicismo y de que todo mecanicismo conduce a la tortura, que es su consecuencia lógica.
Vivimos gracias a ése elevarnos por encima de las funciones.
El hombre de que se trata es, por tanto, el que ha saboreado hasta las heces el dolor y la duda y que ha sido moldeado por el nihilismo mucho más que por la Iglesia. La duda y el dolor. Ellos son los dos grandes medios de reducción nihilista.llibre colpidor, dens, difícil d'entendre si no hi has passat. i jo no hi havia passat... què collons en sabia jo, de res? o en sé, és clar? aquesta modèstia meva em fa més mal que bé, i això volia escriure-ho, perquè si se'm dóna bé una cosa, se'm dóna bé...
No es casual, desde luego, que todas esas cosas que nos mantienen sujetos a las preocupaciones temporales comiencen a diluirse con tanta fuerza así que nuestra mirada se vuelve hacia las flores y los árboles y se apodera de ella la fascinación que éstos ejercen.
PD: el meu pensament és curosament confeccionat per tot el que he escoltat, llegit, vist i, finalment, entès. de cada petit pensament que hi ha al meu cervell en podríem trobar tot un arbre geneològic d'idees que vénen d'aquí i d'allà. el llibre que he citat avui, suposo, tot i que no el vaig entendre gaire bé, em va donar eines per a enfrontar-me al nihilisme en general... sobretot el de la maria.
quan, d'alguna manera, everything is in its right place, sorgeix la vida,
la tendresa,
l'amor,
la tranquil·litat,
el no-res (del tot).
la tendresa,
l'amor,
la tranquil·litat,
el no-res (del tot).
confirmo que escriure a la web em va molt i molt bé. això de fer públic què sento sabent que ho llegirà força gent... em va bé, molt bé!
així que escric aquest mini post per a deixar constància -una vegada més- de la utilitat d'aquesta web... deixant per entès que continuaré -sempre endavant-, sense por!
i sense fer-me de cap club estúpid i sense anar a conferències estúpides sobre què passa al món blogosfèric. perquè de fet, de tanta ràbia que em fa tot això, només puc mirar cap a un altre costat desitjant que la gent deixi de parlar de gilipollades absurdes. i parlo de catapings i aquestes merdes que passen avui en dia i de les explicacions del fenomen weblog i la merda que els va parir a tots perquè sempre és el mateix: egocèntrics som qui escrivim weblogs, ens pensem que tenim alguna cosa a dir, ens fa fàstic com a catalans dir 'weblogs' perquè n'hauriíem de poder dir alguna cosa amb un nom català i no manllevat tant a lo bèstia, però resulta que nosaltres no ens vam inventar res i que què més dóna tot plegat; merda de weblogs, merda d'internet, i jo sempre fora de tot això, a part, que ningú em digui res, sabent que estic fent alguna cosa que no té nom però que és molt més que qualsevol nom,
i m'acomiado, jo, que mai havia dit tan explícitament què pensava de la merda de la blogosfera dient que què més dóna què pensi jo, o tu, o qui sigui, que feu el que us doni la gana que jo també ho faré....
de la (blogaire?) emma, després de gairebé 6 anys escrivint la meva vida d'alguna manera...
encantada de ser aquí.
així que escric aquest mini post per a deixar constància -una vegada més- de la utilitat d'aquesta web... deixant per entès que continuaré -sempre endavant-, sense por!
i sense fer-me de cap club estúpid i sense anar a conferències estúpides sobre què passa al món blogosfèric. perquè de fet, de tanta ràbia que em fa tot això, només puc mirar cap a un altre costat desitjant que la gent deixi de parlar de gilipollades absurdes. i parlo de catapings i aquestes merdes que passen avui en dia i de les explicacions del fenomen weblog i la merda que els va parir a tots perquè sempre és el mateix: egocèntrics som qui escrivim weblogs, ens pensem que tenim alguna cosa a dir, ens fa fàstic com a catalans dir 'weblogs' perquè n'hauriíem de poder dir alguna cosa amb un nom català i no manllevat tant a lo bèstia, però resulta que nosaltres no ens vam inventar res i que què més dóna tot plegat; merda de weblogs, merda d'internet, i jo sempre fora de tot això, a part, que ningú em digui res, sabent que estic fent alguna cosa que no té nom però que és molt més que qualsevol nom,
i m'acomiado, jo, que mai havia dit tan explícitament què pensava de la merda de la blogosfera dient que què més dóna què pensi jo, o tu, o qui sigui, que feu el que us doni la gana que jo també ho faré....
de la (blogaire?) emma, després de gairebé 6 anys escrivint la meva vida d'alguna manera...
encantada de ser aquí.
ahir vam tornar allà on el món s'escindia en dos que, deixant d'ésser críptica, és la platja del racó de Pals, la del costat de la platja de l'Illa roja (nudista). allà el món es va escindir en dos fa temps i jo vaig veure la llum des de la foscor.
això ningú no ho sabia. és que segurament no calia que ho sabés ningú...
però ahir hi vam tornar després de 16 dies. quina eternitat des de llavors, quines coses. on era tot?
escric de laberints, de la vida, del temps, de què sóc o vaig ser o pretenc ser. de què sento o què hauria d'estar sentint. escric de mi de mi de mi, tinc un diari a apart, és clar. jo només sé dir que el laberint es destrueix com una mena de profecia present-futura, és descobrir el món saber que no hi ha laberint; i és clar també pensar que el laberint és el jardí i que la font màgica i humida és el secret dins la foscor i que la vida és dins nostre i que el temps ni s'escola ni es mor ni és sorra ni és rendició només és no-res, i que prou, prou de fer mal i de fer bestieses i d'equivocar-nos i la vida és ampla, i és així com s'ha transformat, res és lineal i miro el mar i confonc -ja s'ha escindit en dos però ara vol confondre'm- l'horitzó amb el cel i amb el mar perquè hi ha boira -i malgrat la boira cal caminar- i estic bé, molt bé, tendre per la son, poca cosa més... jo...
jo potser no tinc tant a dir, o només m'ho dic a mi perquè molts cops només he estat jo i el Temps, perquè el Temps m'ha permès no haver de dir certes coses, no haver de fer certes coses, mentre jo plorava, mentre jo esperava, mentre jo em moria per dins i per fora esperant; però ja està no ho veus? era el temps que no donava res, tot i que jo li ho donava tot; relació no recíproca, sí, que no cau pas,
perquè aquí encara hi sóc, amb el Temps, amb la mirada, amb els teus ulls, les meves mans i tot el que ens envolta, encara hi sóc per tocar la teva pell, per enamorar-me de tu, encara hi sóc per esperar-te, per esperar-me (sobretot esperar-me a mi). encara hi sóc per saber qui ets, per saber qui som, per aixecar torres que ningú s'ha atrevit a aixecar, encara hi sóc per a somiar, per a atrevir-nos, per a escoltar música amb la llum,
jo què vols que hi faci, no puc fer-hi més, faig tot el que puc, o això crec, elimino qualsevol mur de laberint, però potser n'hi ha un que no puc eliminar i espero que no sigui el mur que envolta el cor, perquè si és així aquest mur només el podrà tombar el temps i a vegades el Temps no hi és per a nosaltres -i les campanes toquen i toquen i no deixen de tocar i d'esperar-nos inútilment com si res més no tinguessin a fer que tocar-, i no ho sé,
em disculpo estrelles i núvols, àngels i floretes, tot allò que de bo hi ha a la vida, em disculpo per no saber-ho veure sempre, per deixar-me amagar i distorsionar per vels inútils, per amagar-me darrere la rutina i la normalitat, les pautes i els camins fets, per deixar-me vèncer per mi mateixa...
però també em dono forces i ànims per a continuar en aquesta lluita diària de la supervivència amb un mateix, que jo sempre vaig a més, que no tinc res més a fer que anar a més, i que això és el que intento fer... perquè quedi clar que sempre ho intento...
això ningú no ho sabia. és que segurament no calia que ho sabés ningú...
però ahir hi vam tornar després de 16 dies. quina eternitat des de llavors, quines coses. on era tot?
escric de laberints, de la vida, del temps, de què sóc o vaig ser o pretenc ser. de què sento o què hauria d'estar sentint. escric de mi de mi de mi, tinc un diari a apart, és clar. jo només sé dir que el laberint es destrueix com una mena de profecia present-futura, és descobrir el món saber que no hi ha laberint; i és clar també pensar que el laberint és el jardí i que la font màgica i humida és el secret dins la foscor i que la vida és dins nostre i que el temps ni s'escola ni es mor ni és sorra ni és rendició només és no-res, i que prou, prou de fer mal i de fer bestieses i d'equivocar-nos i la vida és ampla, i és així com s'ha transformat, res és lineal i miro el mar i confonc -ja s'ha escindit en dos però ara vol confondre'm- l'horitzó amb el cel i amb el mar perquè hi ha boira -i malgrat la boira cal caminar- i estic bé, molt bé, tendre per la son, poca cosa més... jo...
jo potser no tinc tant a dir, o només m'ho dic a mi perquè molts cops només he estat jo i el Temps, perquè el Temps m'ha permès no haver de dir certes coses, no haver de fer certes coses, mentre jo plorava, mentre jo esperava, mentre jo em moria per dins i per fora esperant; però ja està no ho veus? era el temps que no donava res, tot i que jo li ho donava tot; relació no recíproca, sí, que no cau pas,
perquè aquí encara hi sóc, amb el Temps, amb la mirada, amb els teus ulls, les meves mans i tot el que ens envolta, encara hi sóc per tocar la teva pell, per enamorar-me de tu, encara hi sóc per esperar-te, per esperar-me (sobretot esperar-me a mi). encara hi sóc per saber qui ets, per saber qui som, per aixecar torres que ningú s'ha atrevit a aixecar, encara hi sóc per a somiar, per a atrevir-nos, per a escoltar música amb la llum,
jo què vols que hi faci, no puc fer-hi més, faig tot el que puc, o això crec, elimino qualsevol mur de laberint, però potser n'hi ha un que no puc eliminar i espero que no sigui el mur que envolta el cor, perquè si és així aquest mur només el podrà tombar el temps i a vegades el Temps no hi és per a nosaltres -i les campanes toquen i toquen i no deixen de tocar i d'esperar-nos inútilment com si res més no tinguessin a fer que tocar-, i no ho sé,
em disculpo estrelles i núvols, àngels i floretes, tot allò que de bo hi ha a la vida, em disculpo per no saber-ho veure sempre, per deixar-me amagar i distorsionar per vels inútils, per amagar-me darrere la rutina i la normalitat, les pautes i els camins fets, per deixar-me vèncer per mi mateixa...
però també em dono forces i ànims per a continuar en aquesta lluita diària de la supervivència amb un mateix, que jo sempre vaig a més, que no tinc res més a fer que anar a més, i que això és el que intento fer... perquè quedi clar que sempre ho intento...
no sé si ho sabeu, però pels antics la definició de 'definició és:
'definició és eliminar'
en el fet de definir només es diu què no és una cosa, i no pas què és. una vegada feta la llista de què no és una cosa, se sap què és.
'definició és eliminar'
en el fet de definir només es diu què no és una cosa, i no pas què és. una vegada feta la llista de què no és una cosa, se sap què és.
m'acabo de matricular!!!
m'han descomptat 95 euros per tenir matrícula d'honor, però com que de moment tenen fe en mi i em donen la beca, no és pas que ho noti gaire a l'hora de pagar. pagar: tasques acadèmiques. 63 euros.
m'han descomptat 95 euros per tenir matrícula d'honor, però com que de moment tenen fe en mi i em donen la beca, no és pas que ho noti gaire a l'hora de pagar. pagar: tasques acadèmiques. 63 euros.
projectils volàtils, ingràvids cap al cel, llançats en do you feel loved, amb ecos d'amors desitjos i paraules,
com aire expulsats del món, del dolor, com aire rebuts pel cos més càlid,
ingràvids, sobretot ingràvids,
torres de torres, erosionades pel vent, per la terra,
per la pols,
pel temps, pels abraços i per la vida que passa,
torres de torres (pessimisme),
l'erosió mínima és entre cossos,
la resta és inútil
ens miren els temples que més han protegit
ens miren els fars
ens mira el món, protegint-nos, ens el mirem,
què és això tan màgic que tenim entre les mans?
què és això que hem embolcallat?
com podem sentir tanta emoció en només sentir la paraula Vida?
flors naixent,
obrint-se cada matí...
pel temps...
què deia?
erosió...
el vent,...
recordes l'aire?
recordes l'amor?
recordes el record?
recordes l'emoció?
recordes la vida?
com aire expulsats del món, del dolor, com aire rebuts pel cos més càlid,
ingràvids, sobretot ingràvids,
torres de torres, erosionades pel vent, per la terra,
per la pols,
pel temps, pels abraços i per la vida que passa,
torres de torres (pessimisme),
l'erosió mínima és entre cossos,
la resta és inútil
ens miren els temples que més han protegit
ens miren els fars
ens mira el món, protegint-nos, ens el mirem,
què és això tan màgic que tenim entre les mans?
què és això que hem embolcallat?
com podem sentir tanta emoció en només sentir la paraula Vida?
flors naixent,
obrint-se cada matí...
pel temps...
què deia?
erosió...
el vent,...
recordes l'aire?
recordes l'amor?
recordes el record?
recordes l'emoció?
recordes la vida?
es normalitzen horaris, es normalitzen situacions!
com deu ser això d'anar a dormir a les 1:30? era el que feia abans!
em fa mal tot
tot tot tot
menys el pit,
que el tinc ben ple,
com diu la mama: de joia, de joia, de joia!
bona nit pels somiadors, bona nit pels amants, bona nit pels angelets i les estrelles que ens abriguen i ens protegeixen els somnis, bona nit a tots...
____
no em fa falta tenir por
p l
o u
p l o r o i p r o u
c a u p
o o l s s s i m m m d e e f f l l o o r s s
n o
t
i
n
c
p
o
r
p
o
l
s
i
m
d
e
f
l
o
r
s
com deu ser això d'anar a dormir a les 1:30? era el que feia abans!
em fa mal tot
tot tot tot
menys el pit,
que el tinc ben ple,
com diu la mama: de joia, de joia, de joia!
bona nit pels somiadors, bona nit pels amants, bona nit pels angelets i les estrelles que ens abriguen i ens protegeixen els somnis, bona nit a tots...
____
no em fa falta tenir por
p l
o u
p l o r o i p r o u
c a u p
o o l s s s i m m m d e e f f l l o o r s s
n o
t
i
n
c
p
o
r
p
o
l
s
i
m
d
e
f
l
o
r
s
no res, no res, només un dia més!
ahir vaig beure més que en tota la meva vida, i em vaig fumar un porro que no em va sentar malament amb una molt bona companyia.
arantxa i maria!*
aquest matí, després de dormir poc, però de dormir bé, ens hem aixecat sense que ningú ens escoltés, shhh, shhh, ho hem preparat tot i hem marxat deixant una noteta. pel camí escoltàvem facto delafe y las flores azules, però també rosana, però sobretot factodelafeylasfloresazules,
: i tenir l'honor d'estar desperta amb la maria a aquesta hora! quan feia que no estàvem juntes a tal hora? m'atreviria a dir que mesos, anys!
la luz de la mañana...
dia gris amb escletxes de llum, hi ha res millor que el vent? vent fred, déu meu, èxtasis.
la metereologia em manté aferrada al món i a la vida. esperar estacions i esperar vents, freds, calors, i altres em fa sentir bé.
la luz de la mañana, llega, llega, llega... a través de las persianas, por las cerraduras, bajo las puertas, entre las ranuras, sobre las montañas, hasta el fondo del mar, tus ojos lucen reflejada solar,
entre las rejas,... las hojas de los árboles, las banderas que no paran de luchar,
a través de las botellas, los pasos de la lucha anterior,
la red del pescador, cruzando la galaxia a gran velocidad, precisa y clara,
la llama solar, entre los armarios,...
vuela, avanza,
nieve, desierto, ciudades y bosques, entre las estrellas,
llega hasta esta cama con la misma fuerza
la luz de la mañana
* i pel meu mal de panxa... entrecot de l'arantxa!
ahir vaig beure més que en tota la meva vida, i em vaig fumar un porro que no em va sentar malament amb una molt bona companyia.
arantxa i maria!*
aquest matí, després de dormir poc, però de dormir bé, ens hem aixecat sense que ningú ens escoltés, shhh, shhh, ho hem preparat tot i hem marxat deixant una noteta. pel camí escoltàvem facto delafe y las flores azules, però també rosana, però sobretot factodelafeylasfloresazules,
: i tenir l'honor d'estar desperta amb la maria a aquesta hora! quan feia que no estàvem juntes a tal hora? m'atreviria a dir que mesos, anys!
la luz de la mañana...
dia gris amb escletxes de llum, hi ha res millor que el vent? vent fred, déu meu, èxtasis.
la metereologia em manté aferrada al món i a la vida. esperar estacions i esperar vents, freds, calors, i altres em fa sentir bé.
la luz de la mañana, llega, llega, llega... a través de las persianas, por las cerraduras, bajo las puertas, entre las ranuras, sobre las montañas, hasta el fondo del mar, tus ojos lucen reflejada solar,
entre las rejas,... las hojas de los árboles, las banderas que no paran de luchar,
a través de las botellas, los pasos de la lucha anterior,
la red del pescador, cruzando la galaxia a gran velocidad, precisa y clara,
la llama solar, entre los armarios,...
vuela, avanza,
nieve, desierto, ciudades y bosques, entre las estrellas,
llega hasta esta cama con la misma fuerza
la luz de la mañana
* i pel meu mal de panxa... entrecot de l'arantxa!
el plaer de les trucades infinites -com passa el temps, déu meu, enganxada al telèfon, conversa a tres!
el plaer de les cerveses begudes i no begudes, del record de les que ja s'han begut a la vora d'una amiga infinita, que encara que d'origen no sigui meva, ben meva és,
el plaer dels bons moments, de la suma de tots ells al llarg del dia, del record de la eli, de l'iria, d'el petit príncep que ja parla una mica,
el plaer de la felicitat dels altres, de com felicitat i felicitat fan més felicitat, i no pas menys felicitat,
de com les coses dolentes no són capaces de penetrar res... quedant-se a la superfície, inútils, perdudes, gràvides* i imbècils,
el Temps: descobrir que es pot viure de manera diferent
l'Amor: descobrir que és infinit: i això vol dir que es multiplica, que existeix per a ser-hi més, que no té fi, que no pot acabar-se mai
la Vida: és Temps i Amor. quin descobriment.
al final tot és:
el plaer de deixar les hores passar
sense objectiu
sense meta
sense interessos
sense res darrere de cada paraula dita, de cada mirada feta, de cada gest
això és la vida
això és el sentit de totes les hores viscudes
això és.
el plaer de les cerveses begudes i no begudes, del record de les que ja s'han begut a la vora d'una amiga infinita, que encara que d'origen no sigui meva, ben meva és,
el plaer dels bons moments, de la suma de tots ells al llarg del dia, del record de la eli, de l'iria, d'el petit príncep que ja parla una mica,
el plaer de la felicitat dels altres, de com felicitat i felicitat fan més felicitat, i no pas menys felicitat,
de com les coses dolentes no són capaces de penetrar res... quedant-se a la superfície, inútils, perdudes, gràvides* i imbècils,
el Temps: descobrir que es pot viure de manera diferent
l'Amor: descobrir que és infinit: i això vol dir que es multiplica, que existeix per a ser-hi més, que no té fi, que no pot acabar-se mai
la Vida: és Temps i Amor. quin descobriment.
al final tot és:
el plaer de deixar les hores passar
sense objectiu
sense meta
sense interessos
sense res darrere de cada paraula dita, de cada mirada feta, de cada gest
això és la vida
això és el sentit de totes les hores viscudes
això és.
______
* que les coses siguin gràvides vol dir que no poden alçar el vol -que de tan arrelades que estan a elles mateixes, es podreixen.
______________
i per aquests dies, que hi ha per tot arreu tant d'amor: us dic a tots els lovers que hi ha al meu voltant, a totes les estrelles que m'abriguen i em protegeixen, a tots els que m'agafen i em llancen al buit per a què surti volant (quantes mans), us dic, deia, de la mà del poeta dels poetes, Hölderlin:
Únicamente creen en lo divino
aquellos que también lo son.
______________
i per aquests dies, que hi ha per tot arreu tant d'amor: us dic a tots els lovers que hi ha al meu voltant, a totes les estrelles que m'abriguen i em protegeixen, a tots els que m'agafen i em llancen al buit per a què surti volant (quantes mans), us dic, deia, de la mà del poeta dels poetes, Hölderlin:
Únicamente creen en lo divino
aquellos que también lo son.
tinc moltes coses a dir. no sé per on començar. no és que tingui cap caos interior, sinó que penso moltes coses.
- penso, per exemple, en quin llibre estava llegint just fa un any. em miro els meus llibres i per atzar trio el de Trífero de Ray Loriga. efectivament, llegit entre el 20 i el 24 de juliol del 2007. me'l miro i somric. l'obro. de què anava el llibre? què recordo d'ell? recordo fragments, recordo la feina, recordo el descans de mitja hora i jo llegint, recordo sempre la il·lusió de llegir Ray Loriga, la il·lusió per sobre de tot. recordo posar-me trista per llegir-lo en poc temps, per pensar que no l'havia aprofitat prou... que hi ha coses que s'han de viure a poc a poc, engruna a engruna, per a atipar-te'n lentament...
- penso, també, en la eli i en com la trobem a faltar i en les ganes que tinc de parlar amb ella! ara l'iria està tornant de barcelona, que tornava de valència, que tornava de... i penso que quina merda que la eli no hagi vingut a passar uns dies aquí. me n'aniria a valència, però és tot molt just. ja parlarem... a quatre!
- avui no he anat a treballar perquè tinc un mal de panxa estrany que no és mal de panxa i que el tinc des del divendres i em ve de tant en tant i jo pensava anar a treballar igualment i just quan m'anava a preparar el dinar a les 12 de la nit em va tornar a venir el mal i em vaig adormir quasi a l'instant al llit i la maria no sé pas on era però quan ha vingut ja devia fer estona que jo dormia...
- i com era allò? i sort que hi havia les flors.
- sí, com que de flors n'hi ha de salvatges (tot i que secretament us diré que totes són salvatges), i aquestes sobreviuen, sort que hi havia les flors.
- fragment de Trífero, llibre que no té res subratllat... quan no subratllo res és que tinc por de "desvirgar-lo" de convertir-lo en un llibre meu, no ja innocent. i perquè penso que si algun fragment del llibre és important per a mi, per a la meva vida i la meva supervivència, el trobaré sense dificultat [sí, potser Rayuela em va fer pensar en l'impossible]...:
- penso, per exemple, en quin llibre estava llegint just fa un any. em miro els meus llibres i per atzar trio el de Trífero de Ray Loriga. efectivament, llegit entre el 20 i el 24 de juliol del 2007. me'l miro i somric. l'obro. de què anava el llibre? què recordo d'ell? recordo fragments, recordo la feina, recordo el descans de mitja hora i jo llegint, recordo sempre la il·lusió de llegir Ray Loriga, la il·lusió per sobre de tot. recordo posar-me trista per llegir-lo en poc temps, per pensar que no l'havia aprofitat prou... que hi ha coses que s'han de viure a poc a poc, engruna a engruna, per a atipar-te'n lentament...
- penso, també, en la eli i en com la trobem a faltar i en les ganes que tinc de parlar amb ella! ara l'iria està tornant de barcelona, que tornava de valència, que tornava de... i penso que quina merda que la eli no hagi vingut a passar uns dies aquí. me n'aniria a valència, però és tot molt just. ja parlarem... a quatre!
- avui no he anat a treballar perquè tinc un mal de panxa estrany que no és mal de panxa i que el tinc des del divendres i em ve de tant en tant i jo pensava anar a treballar igualment i just quan m'anava a preparar el dinar a les 12 de la nit em va tornar a venir el mal i em vaig adormir quasi a l'instant al llit i la maria no sé pas on era però quan ha vingut ja devia fer estona que jo dormia...
- i com era allò? i sort que hi havia les flors.
- sí, com que de flors n'hi ha de salvatges (tot i que secretament us diré que totes són salvatges), i aquestes sobreviuen, sort que hi havia les flors.
- fragment de Trífero, llibre que no té res subratllat... quan no subratllo res és que tinc por de "desvirgar-lo" de convertir-lo en un llibre meu, no ja innocent. i perquè penso que si algun fragment del llibre és important per a mi, per a la meva vida i la meva supervivència, el trobaré sense dificultat [sí, potser Rayuela em va fer pensar en l'impossible]...:
"Jamás me atrapará la nostalgia, pensó Trífero al descubrir que las ensoñaciones de su nueva esposa le empujaban siempre hacia adelante, hacia un tiempo aún por inventar, jamás serán estos días la cárcel de otros días, jamás volverán mis pasos sobre estas huellas. [...] ¿Tienen las mujeres una habilidad especial para vivir inmersas no en éste, sino en todos los tiempos posibles, pasado, presente y futuro?" Trífero, Ray Loriga- avui, dia fantasma, dia invisible, dia il·legal, tinc ganes de llegir allò que ja vaig llegir, de recordar allò que vaig viure, però només per sobre... de mirar de reull tot el temps passat i fer, sense voler-ho o volent-ho, una pausa en el temps que passa. no és pas que vulgui aturar el temps (com si això fos possible), només vull fer-lo lent i inútil. escapar-me de la roda invencible d'aquest present que només avança i avança. avui recopilaré poemes i avui els enviarem al professor de la maria. avui recordaré sentits per a preparar-me i crear-ne de nous.
d'explosió de sentits, de móns,
de creació de tot,
All walls are great
If the roof doesn't fall
_______
tornem al principi, a l'origen.
origen...
el món s'escindia en dos...
hi havia la llum, fins i tot la llum blava de la lluna,
espurnes de tot,
hi havia, també, l'univers...
______
que què dic? recordo en present el que recordaré en futur.
aquí escrivint només omplo els dies de sentit... -de més sentit del que tenen.
de creació de tot,
All walls are great
If the roof doesn't fall
_______
tornem al principi, a l'origen.
origen...
el món s'escindia en dos...
hi havia la llum, fins i tot la llum blava de la lluna,
espurnes de tot,
hi havia, també, l'univers...
______
que què dic? recordo en present el que recordaré en futur.
aquí escrivint només omplo els dies de sentit... -de més sentit del que tenen.
dedico aquest post a:
- a la meva teta, la meva primera teta, que sap veure com sóc i que sempre li he agradat i que sempre m'ha adorat. per ser com ets, i per ensenyar-me que hi ha moltes maneres de ser i que es pot conviure amb qui és "diferent" (però igual), i també a la meva teta, que com que m'ha fet pensar en com l'estimo, també m'ha fet pensar en com estimo la
- mama, per ser com és, per ser el pilar i el fonament de tota normalitat, de tota vida. columna de columnes, torre més alta que no cau en la tempesta.
- al papa, per aguantar el que va haver d'aguantar, per haver-se atrevit a marxar i a fer el que volia, tot i les conseqüències.
- a la maria, perquè cada dia m'adono més de com és i cada dia m'agrada més. també totalment torre, m'encanta veure com té les coses clares i com és, també, fonament de tota normalitat i de vida; de seguretat, d'amor...
- i a mi mateixa, també, perquè m'agrada ser com sóc, no puc fer-hi més. em faig gràcia, bàsicament. estic escrivint això sabent que arribaré tard a la feina, però m'és igual. ho havia de fer! ... perquè obeeixo a les necessitats que se m'imposen, com si fos el més important: perquè tinc clar quines són les meves prioritats i perquè lluito per a complir-les. i això ho he après de tot el meu entorn: de la mama i del papa.
- a tota la meva famíla (que som 6) per fer-me entendre dia rere dia el significat de família i per fer-me veure que és el més important que hi ha. sense excepció.
- i a tots els nouvinguts a la meva vida, en especial a la Gal·la. i ho escric aquí perquè la Gal·la no és només una nouvinguda, una nova amiga, una nova coneixença, una nova persona amb qui passar l'estona. perquè sé que si per circumstàncies estranyes no ens veiéssim mai més, jo no podria oblidar-la. és una d'aquelles persones que valen la pena, per sobre de tot. i això no és fàcil de trobar.
- a la meva teta, la meva primera teta, que sap veure com sóc i que sempre li he agradat i que sempre m'ha adorat. per ser com ets, i per ensenyar-me que hi ha moltes maneres de ser i que es pot conviure amb qui és "diferent" (però igual), i també a la meva teta, que com que m'ha fet pensar en com l'estimo, també m'ha fet pensar en com estimo la
- mama, per ser com és, per ser el pilar i el fonament de tota normalitat, de tota vida. columna de columnes, torre més alta que no cau en la tempesta.
- al papa, per aguantar el que va haver d'aguantar, per haver-se atrevit a marxar i a fer el que volia, tot i les conseqüències.
- a la maria, perquè cada dia m'adono més de com és i cada dia m'agrada més. també totalment torre, m'encanta veure com té les coses clares i com és, també, fonament de tota normalitat i de vida; de seguretat, d'amor...
- i a mi mateixa, també, perquè m'agrada ser com sóc, no puc fer-hi més. em faig gràcia, bàsicament. estic escrivint això sabent que arribaré tard a la feina, però m'és igual. ho havia de fer! ... perquè obeeixo a les necessitats que se m'imposen, com si fos el més important: perquè tinc clar quines són les meves prioritats i perquè lluito per a complir-les. i això ho he après de tot el meu entorn: de la mama i del papa.
- a tota la meva famíla (que som 6) per fer-me entendre dia rere dia el significat de família i per fer-me veure que és el més important que hi ha. sense excepció.
- i a tots els nouvinguts a la meva vida, en especial a la Gal·la. i ho escric aquí perquè la Gal·la no és només una nouvinguda, una nova amiga, una nova coneixença, una nova persona amb qui passar l'estona. perquè sé que si per circumstàncies estranyes no ens veiéssim mai més, jo no podria oblidar-la. és una d'aquelles persones que valen la pena, per sobre de tot. i això no és fàcil de trobar.
apoteòsic.
i, arribant a la i, increïble, inefable -com tot el que és autèntic-.
despertant-me tota la nit, per por, suposo, a que passi el temps. despertant-me tota la nit, per por, suposo, a assimilar, emmagatzemar a la memòria i convertir els fets en records.
però m'és igual. segurament sóc, i som, una persona que es llança a el que li vingui. però mai m'hi havia trobat, així que poc sabia de mi.
només feia falta que jo digués "això no passarà mai" per a què passi. això em fa petar el cul de riure... aquests mais, o aquests mais més, dits perquè sí, quan no es compleixen... fan riure.
doble doble chocolate! a vegades les paraules prenen sentit més tard de ser dites, sí.*
*només hi ha dues coses a la vida que hagin tingut la força necessària per a canviar-me, regirar-me, i fer-me repensar-ho tot. dues coses! i de sobte tot gira, canvia. i...
(de l'altre dia: fins i tot la llum sorprèn. la llum de la lluna, blava, vessada directament del cel, la teva lum i la teva llum llum, la meva pròpia llum, que brilla cada cop més, la llum de les estrelles -que ens protegeixen-, la llum)
aconseguir viure el temps d'una manera diferent. hi ha res més bonic per dir?
i, arribant a la i, increïble, inefable -com tot el que és autèntic-.
despertant-me tota la nit, per por, suposo, a que passi el temps. despertant-me tota la nit, per por, suposo, a assimilar, emmagatzemar a la memòria i convertir els fets en records.
però m'és igual. segurament sóc, i som, una persona que es llança a el que li vingui. però mai m'hi havia trobat, així que poc sabia de mi.
només feia falta que jo digués "això no passarà mai" per a què passi. això em fa petar el cul de riure... aquests mais, o aquests mais més, dits perquè sí, quan no es compleixen... fan riure.
doble doble chocolate! a vegades les paraules prenen sentit més tard de ser dites, sí.*
*només hi ha dues coses a la vida que hagin tingut la força necessària per a canviar-me, regirar-me, i fer-me repensar-ho tot. dues coses! i de sobte tot gira, canvia. i...
(de l'altre dia: fins i tot la llum sorprèn. la llum de la lluna, blava, vessada directament del cel, la teva lum i la teva llum llum, la meva pròpia llum, que brilla cada cop més, la llum de les estrelles -que ens protegeixen-, la llum)
aconseguir viure el temps d'una manera diferent. hi ha res més bonic per dir?
"Quan llegeixo llibres que no valen res sento que perdo el temps i em quedo molt decebut. Abans era diferent. Tenia molt temps lliure i, encara que sabés que no valien gaire cosa, tenia la sensació que en treuria algun profit. Ho veia així, però ara és diferent. Només em sembla que perdo el temps. Deu ser que em faig gran." (pàgina 113 de butxaca 62 de L'amant perillosa de Haruki Murakami)
sí, quan llegeixo llibres que no són obres mestres però que contenen alguna idea que descriu ben bé com és una cosa. aquest no ha estat el millor llibre que he llegit, però de cap manera m'ha fet sentir decebuda.
avui estava inquieta, la sèrie que mirava m'avorria, sentia que d'alguna manera perdia el temps. finalment, me n'he adonat que necessitava dormir i, després, llegir. llegir un llibre força absurd, sí, però que no sé perquè em fa sentir bé. els llibres són bàlsams, per a mi.
_______________
als vint-i-dos anys podria dir algunes coses sobre mi. una d'elles és que tinc una certa intuïció molt i molt forta que em serveix per a saber coses que no es veuen a simple vista. com que la racionalitat va venir a veure'm i em va xuclar la ment -el sueño de la razón produce monstruos-, no sé confiar en aquesta meva intuïció. tot i això, aquest sisè sentit cada dia m'ofereix proves de la seva existència. suposo que un dels objectius actuals de la meva vida és intentar confiar més en aquest sisè sentit.
és força absurd tot això. si jo sé caminar a les palpentes, posem per cas, i sovint s'apaga el llum i ens quedem a les fosques, per què molts cops em nego a caminar a les palpentes? ho faig, però sense creure'm que camino. penso que és un somni i que res és real... em sembla, també, força absurd parlar d'això. el relativisme/nihilisme (que ve, recordem-ho, després del racionalisme [quan aquest va adonar-se de les seves limitacions]) em va xuclar, també. no és pas que estigui malalta de nihilisme, d'això en vaig poder sortir. però tinc seqüeles. una d'aquestes seqüeles és que crec que tothom és igual. tothom, pel fet de ser humà, és igual. no hi ha res diferent. després llegeixo a Mercè Rodoreda i em diu que tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual; no me la crec, però, i continuo pensant que tot és igual. i al final veig girasols i penso: com és que n'hi ha de més bonics que els altres? com és que tots eren llavors que a simple vista juraries iguals, però han esdevingut girasols diferents? què fa la diferència? la pluja no era la mateixa? l'aigua? algú els ha dit alguna cosa? la porció de terra era millor? probablement, no. però jo miro els girasols i en veig de més bonics. i miro paisatges i paisatges i en veig de bonics, però també en veig de molt més bonics. també passa amb els núvols... amb les persones.
què passa amb les persones? molta gent a la meva vida m'ha dit especial. jo no podia creure'm-ho. per exemple, l'any passat vam anar a un alberg a granada i la senyora de recepció, que era francesa, em va dir que el meu nom era molt especial i que jo tenia pinta de ser escriptora. la professora de l'EOI de l'intensiu d'anglès, l'estiu que vaig deixar de parlar amb la maria i que tenia els ulls vermells de tant plorar, em va dir que jo era especial, molt especial. això només són exemples. jo, tot i que em feia cosa, mai me'ls vaig creure. pensava que era mentida. que tots són humans, que tots tenim cervell, que tots tenim el mateix. és veritat, això? què passa quan coneixes algú especial? i se't planta davant i dius: "sí, de tu ho diria! ets especial". últimament m'han dit, també, que tinc habilitats estudiantils bones -això ja ho sabia-, amb la possibilitat de fer doctorats i merdes d'aquestes, però jo penso: aquesta és la meva vida? jo estic "destinada" a fer això? és aquest el món que vull tenir al meu voltant? no.
jo vull fer una família. veig que les famílies són el pilar de tot. que una família ben fundada crea gent feliç, i que una família mal fundada crea gent infeliç. tenint en compte que l'objectiu a la nostra vida és, en teoria, aconseguir moments/porcions/èpoques/motius de felicitat, sembla que la família -valorada de manera estranya avui en dia- és el més important.
... i que la felicitat és aquella cosa que hem d'anar cultivant dia a dia, sense perdre mai l'interès i la constància (no tot és igual, i tot s'ha de cuidar). i que quan trobem aquests moments els hem d'aprofitar al màxim, sense recança, sense por, sense res que ens interrompi. només s'han de tenir les coses clares.
_______
em fa la sensació que tota aquesta època nihlista/relativista va deixar-me més seqüeles de les que he escrit. tinc cansament. estic cansada. tinc un pes a dins. feixuc, feixuc, feixuc. es tira endavant, no es pot mirar enrere, tot és continuar. però quan se't presenta al davant l'oportunitat de viure el temps d'una manera diferent... no es pot rebutjar. em veig com un mamífer buscant amor, calor. poca cosa més. poca cosa més! els llibres m'ofereixen un repòs a tot aquest cansament. els llibres, la maria i una persona nova que ha entrat, de sobte, a la meva vida.
i l'hi dedico aquest post.
una abraçada.
sí, quan llegeixo llibres que no són obres mestres però que contenen alguna idea que descriu ben bé com és una cosa. aquest no ha estat el millor llibre que he llegit, però de cap manera m'ha fet sentir decebuda.
avui estava inquieta, la sèrie que mirava m'avorria, sentia que d'alguna manera perdia el temps. finalment, me n'he adonat que necessitava dormir i, després, llegir. llegir un llibre força absurd, sí, però que no sé perquè em fa sentir bé. els llibres són bàlsams, per a mi.
_______________
als vint-i-dos anys podria dir algunes coses sobre mi. una d'elles és que tinc una certa intuïció molt i molt forta que em serveix per a saber coses que no es veuen a simple vista. com que la racionalitat va venir a veure'm i em va xuclar la ment -el sueño de la razón produce monstruos-, no sé confiar en aquesta meva intuïció. tot i això, aquest sisè sentit cada dia m'ofereix proves de la seva existència. suposo que un dels objectius actuals de la meva vida és intentar confiar més en aquest sisè sentit.
és força absurd tot això. si jo sé caminar a les palpentes, posem per cas, i sovint s'apaga el llum i ens quedem a les fosques, per què molts cops em nego a caminar a les palpentes? ho faig, però sense creure'm que camino. penso que és un somni i que res és real... em sembla, també, força absurd parlar d'això. el relativisme/nihilisme (que ve, recordem-ho, després del racionalisme [quan aquest va adonar-se de les seves limitacions]) em va xuclar, també. no és pas que estigui malalta de nihilisme, d'això en vaig poder sortir. però tinc seqüeles. una d'aquestes seqüeles és que crec que tothom és igual. tothom, pel fet de ser humà, és igual. no hi ha res diferent. després llegeixo a Mercè Rodoreda i em diu que tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual; no me la crec, però, i continuo pensant que tot és igual. i al final veig girasols i penso: com és que n'hi ha de més bonics que els altres? com és que tots eren llavors que a simple vista juraries iguals, però han esdevingut girasols diferents? què fa la diferència? la pluja no era la mateixa? l'aigua? algú els ha dit alguna cosa? la porció de terra era millor? probablement, no. però jo miro els girasols i en veig de més bonics. i miro paisatges i paisatges i en veig de bonics, però també en veig de molt més bonics. també passa amb els núvols... amb les persones.
què passa amb les persones? molta gent a la meva vida m'ha dit especial. jo no podia creure'm-ho. per exemple, l'any passat vam anar a un alberg a granada i la senyora de recepció, que era francesa, em va dir que el meu nom era molt especial i que jo tenia pinta de ser escriptora. la professora de l'EOI de l'intensiu d'anglès, l'estiu que vaig deixar de parlar amb la maria i que tenia els ulls vermells de tant plorar, em va dir que jo era especial, molt especial. això només són exemples. jo, tot i que em feia cosa, mai me'ls vaig creure. pensava que era mentida. que tots són humans, que tots tenim cervell, que tots tenim el mateix. és veritat, això? què passa quan coneixes algú especial? i se't planta davant i dius: "sí, de tu ho diria! ets especial". últimament m'han dit, també, que tinc habilitats estudiantils bones -això ja ho sabia-, amb la possibilitat de fer doctorats i merdes d'aquestes, però jo penso: aquesta és la meva vida? jo estic "destinada" a fer això? és aquest el món que vull tenir al meu voltant? no.
jo vull fer una família. veig que les famílies són el pilar de tot. que una família ben fundada crea gent feliç, i que una família mal fundada crea gent infeliç. tenint en compte que l'objectiu a la nostra vida és, en teoria, aconseguir moments/porcions/èpoques/motius de felicitat, sembla que la família -valorada de manera estranya avui en dia- és el més important.
... i que la felicitat és aquella cosa que hem d'anar cultivant dia a dia, sense perdre mai l'interès i la constància (no tot és igual, i tot s'ha de cuidar). i que quan trobem aquests moments els hem d'aprofitar al màxim, sense recança, sense por, sense res que ens interrompi. només s'han de tenir les coses clares.
_______
em fa la sensació que tota aquesta època nihlista/relativista va deixar-me més seqüeles de les que he escrit. tinc cansament. estic cansada. tinc un pes a dins. feixuc, feixuc, feixuc. es tira endavant, no es pot mirar enrere, tot és continuar. però quan se't presenta al davant l'oportunitat de viure el temps d'una manera diferent... no es pot rebutjar. em veig com un mamífer buscant amor, calor. poca cosa més. poca cosa més! els llibres m'ofereixen un repòs a tot aquest cansament. els llibres, la maria i una persona nova que ha entrat, de sobte, a la meva vida.
i l'hi dedico aquest post.
una abraçada.
a vegades veig la vida -el temps viscut i el que queda per viure- com una cosa lineal. penso que dels vint aniré als trenta, que dels trenta aniré als quaranta, i així fins a morir. en aquesta descripció tan curta de la meva trajectòria vital no hi trobo res més que anys i anys i anys i anys
i res més...
res més.
el temps te molt més a veure amb la felicitat, amb la por, amb la infelicitat, i amb què sé jo, que no pas amb els mesos, els anys, les hores, els segons...
el sentiments confeccionen el temps. l'hi donen forma. el fan llarg, curt, estret o molt ample. insuportable, suportable, feixuc, moll, enganxifós, invisible. el camí no és fet de pedres, ni de sorra, ni de paisatges. el camí és fet de pensament, d'acció -de pas rere pas-, de constància, de cansament, de mort i de vida.
les coses viscudes són com una altra dimensió, capaces de modificar les altres tres dimensions. així, sí...
som volàtils.
ingràvids.
senzills i lleugers.
____
* suposo que ara em pregunto per què és el temps... i la vida. i quina relació té la vida amb el temps -si és que no són el mateix, o si és que no són dos noms diferents per a designar la mateixa cosa.
i res més...
res més.
el temps te molt més a veure amb la felicitat, amb la por, amb la infelicitat, i amb què sé jo, que no pas amb els mesos, els anys, les hores, els segons...
el sentiments confeccionen el temps. l'hi donen forma. el fan llarg, curt, estret o molt ample. insuportable, suportable, feixuc, moll, enganxifós, invisible. el camí no és fet de pedres, ni de sorra, ni de paisatges. el camí és fet de pensament, d'acció -de pas rere pas-, de constància, de cansament, de mort i de vida.
les coses viscudes són com una altra dimensió, capaces de modificar les altres tres dimensions. així, sí...
som volàtils.
ingràvids.
senzills i lleugers.
____
* suposo que ara em pregunto per què és el temps... i la vida. i quina relació té la vida amb el temps -si és que no són el mateix, o si és que no són dos noms diferents per a designar la mateixa cosa.
sorra i sorra i sorra i enmig de la sorra l'hora, les set de la tarda -creia, no tenia pas rellotge-, i veia el mar, i la gent marxava i arribava la noia a dalt la roca; i el món se'm tornava infinit... amb l'aigua freda i el verd oceà, verd profund de tot allò que no es veu, la llum escolant-se per entre els millions de gotes, i ho veig, i és com tornar a néixer, si és que néixer no és morir d'un cordó ombilical;
les meves mans fora de l'aigua. el sol de les vuit.
la llum.
l'aigua.
el color verd.
la sorra infinita d'ondulacions.
la maria, fora de la mar, llegint La plaça del diamant, just el fragment... on diu que les ones vénen per tornar-se'n...
PD: veig les fotos d'en luar i... ai, el trobo a faltar!!!
les meves mans fora de l'aigua. el sol de les vuit.
la llum.
l'aigua.
el color verd.
la sorra infinita d'ondulacions.
la maria, fora de la mar, llegint La plaça del diamant, just el fragment... on diu que les ones vénen per tornar-se'n...
PD: veig les fotos d'en luar i... ai, el trobo a faltar!!!
el món s'escindia en dos, es rebolcava i perdia tota referència de llum.
em parlen de jardins, una vegada i una altra. la font, l'escletxa de llum: la humitat, el secret.
la profunditat del mar, la mort i la fred; on res neix és on no hi ha llum.
però fins i tot la llum sorprèn.
el món s'escindia en dos.
hi havia el jardí,
el meu únic jardí.
amb cirerer, plataner, la mimosa de la mama -sempre de la mama-, què més hi havia? un avet, és clar.
dos gronxadors.
l'hamaca.
i a les novel·les em parlen de jardins... i treballo prop d'un jardí i no ho entenc. no entenc què és jardí si no penso en el primer jardí.
_________
i no entenc què és amor, si no penso en el primer amor.
la maria se'm torna definició de tot allò que hi ha al meu voltant.
el seu poder evocador -la llum, la gran musa, la gran creadora, amb mi, de sentit- transforma la meva vida.
tan se val tot,
tot i tot i tot i tot.
_________
esdevinc creadora de sentits, de móns. construir i construir.
who he gives an answer.
esdevinc cassandra, i tantes coses, tantes!
em fa vergonya ser, sovint.
em fa vergonya ser,
sovint.
em parlen de jardins, una vegada i una altra. la font, l'escletxa de llum: la humitat, el secret.
la profunditat del mar, la mort i la fred; on res neix és on no hi ha llum.
però fins i tot la llum sorprèn.
el món s'escindia en dos.
hi havia el jardí,
el meu únic jardí.
amb cirerer, plataner, la mimosa de la mama -sempre de la mama-, què més hi havia? un avet, és clar.
dos gronxadors.
l'hamaca.
i a les novel·les em parlen de jardins... i treballo prop d'un jardí i no ho entenc. no entenc què és jardí si no penso en el primer jardí.
_________
i no entenc què és amor, si no penso en el primer amor.
la maria se'm torna definició de tot allò que hi ha al meu voltant.
el seu poder evocador -la llum, la gran musa, la gran creadora, amb mi, de sentit- transforma la meva vida.
tan se val tot,
tot i tot i tot i tot.
_________
esdevinc creadora de sentits, de móns. construir i construir.
who he gives an answer.
esdevinc cassandra, i tantes coses, tantes!
em fa vergonya ser, sovint.
em fa vergonya ser,
sovint.
ahir va ser el meu aniversari. avui fa dos anys d'una cosa. i anar fent. perquè cada dia és un dia de record d'un altre dia. és infinit!
l'altre dia pensava allò de 'on seré' i reflexionava sobre els canvis d'escenaris, i just aquest any vaig complir anys -és a dir, va ser 9 de juliol- en un moment-lloc que no oblidaré mai. perquè hi ha coses -dates especials i coses que han passat en dates especials- que no es podran oblidar mai. de la mateixa manera que recordo què vaig fer i què va passar -encara que sigui vagament- en tots els meus aniversaris. hi ha regals simbòlics, i hi ha simbols en general, que són més que tota la matèria gris apilada del món.
avui, com a dia de després, he tingut un regal absurd i estúpid. innecessari. la cosa externa -començo a dubtar que sigui una cosa externa- segueix amb la seva idea. té per objectiu corrompre. un dia, una persona en qui jo crec, em va dir que jo sóc innocent, ingènua -no sé si m'ho va dir així exactament. llavors jo no vaig entendre què significava ser això, i ara ja ho sé.
sí, sóc lliure. res és capaç de canviar-me. passen coses dolentes fora de mi i jo segueixo essent la mateixa. de fet, seria molt injust que jo canviés només perquè a una cosa externa li vingui bé.
també escric aquí això de la cosa externa per a recordar-me a mi mateixa què sento. estic espantada, tinc ràbia i por. estic impacient, neguitosa.
impacient. últimament sóc molt impacient. ho he estat sempre, crec, però m'he pogut anar controlant. fa dies que no puc. bé, sí, em controlo, però la sensació de neguit-impacient no me la treu ningú. tot i això, estic bé. estic molt bé.
dic que estic molt bé perquè em fa il·lusió la vida en general i en concret. hi ha poques coses que puguin abatre'm i fer-me desaparèixer. i és això, precisament, el que la cosa externa vol fer.
deia un home que vaig conèixer un dia que allò important no és l'experiència en si, sinó el que es fa amb l'experiència. d'aquestes experiències no només en trec lliçons vitals, sinó que en trec una espècie d'autoconeixement -dels límits i del control, i de com sóc- que em van molt bé. aquesta cosa externa, lluny de ferir-me l'ànima, ha aconseguit que m'estimi molt més a mi mateixa i que tingui moltes coses clares. tot i això, no puc ignorar/oblidar la ràbia que em fa i el neguit que em suposa haver de tractar amb ella quasi a diari.
l'altre dia pensava allò de 'on seré' i reflexionava sobre els canvis d'escenaris, i just aquest any vaig complir anys -és a dir, va ser 9 de juliol- en un moment-lloc que no oblidaré mai. perquè hi ha coses -dates especials i coses que han passat en dates especials- que no es podran oblidar mai. de la mateixa manera que recordo què vaig fer i què va passar -encara que sigui vagament- en tots els meus aniversaris. hi ha regals simbòlics, i hi ha simbols en general, que són més que tota la matèria gris apilada del món.
avui, com a dia de després, he tingut un regal absurd i estúpid. innecessari. la cosa externa -començo a dubtar que sigui una cosa externa- segueix amb la seva idea. té per objectiu corrompre. un dia, una persona en qui jo crec, em va dir que jo sóc innocent, ingènua -no sé si m'ho va dir així exactament. llavors jo no vaig entendre què significava ser això, i ara ja ho sé.
sí, sóc lliure. res és capaç de canviar-me. passen coses dolentes fora de mi i jo segueixo essent la mateixa. de fet, seria molt injust que jo canviés només perquè a una cosa externa li vingui bé.
també escric aquí això de la cosa externa per a recordar-me a mi mateixa què sento. estic espantada, tinc ràbia i por. estic impacient, neguitosa.
impacient. últimament sóc molt impacient. ho he estat sempre, crec, però m'he pogut anar controlant. fa dies que no puc. bé, sí, em controlo, però la sensació de neguit-impacient no me la treu ningú. tot i això, estic bé. estic molt bé.
dic que estic molt bé perquè em fa il·lusió la vida en general i en concret. hi ha poques coses que puguin abatre'm i fer-me desaparèixer. i és això, precisament, el que la cosa externa vol fer.
deia un home que vaig conèixer un dia que allò important no és l'experiència en si, sinó el que es fa amb l'experiència. d'aquestes experiències no només en trec lliçons vitals, sinó que en trec una espècie d'autoconeixement -dels límits i del control, i de com sóc- que em van molt bé. aquesta cosa externa, lluny de ferir-me l'ànima, ha aconseguit que m'estimi molt més a mi mateixa i que tingui moltes coses clares. tot i això, no puc ignorar/oblidar la ràbia que em fa i el neguit que em suposa haver de tractar amb ella quasi a diari.
