avui tinc ganes de parlar sobre el meu marit...

Tinc ganes de parlar sobre el meu marit. No sé perquè, però necessito parlar-ne. Com era? No el recordo de cap manera en particular, potser els seus ulls sí. Mai no s'acabaven. Hi havia quelcom d'antic a la seva mirada, però la seva cara sempre em recordava la d'un nen, la d'un nen acabat d'arribar al món. M'agradava que em mirés. La mirada dels homes sempre m'ha semblat molt més tendre que la de les dones. Deu ser que busquen una altra cosa, o potser és que no busquen res.

El meu marit sempre em deia que jo era una bruixa. L'hi agradava. Deia que el feia sentir sotmès, perdut com en un remolí infinit, embruixat. Deia que el seu cor era meu. I ho deia d'aquella manera tan especial. Aquella manera que feia que jo m'imaginés obrint-lo en canal, robant-li el cor, encara bategant. M'agradava sentir-me com una lladre. Feia la vida emocionant. La rutina al seu costat es veia embolcallada del misteri de l'amor. Un misteri que mai ens vam poder explicar amb paraules.

I així vam viure tota la vida. Mai no m'hauria imaginat una vida sense ell, però quan va morir, no sé encara perquè, no el vaig trobar a faltar. Suposo que vaig pensar que ell ja havia fet prou, que no el podia culpar per morir-se, que m'havia donat tot el que m'havia pogut donar.

Només era això, necessitava parlar-ne. A vegades has de parlar de coses, no saps tampoc perquè. De poques coses en sé el motiu. Però prefereixo fer-les si noto que les he de fer. És millor així, seguir el cor, en diuen. No tinc gaire res a dir, la veritat, sobre res. Sempre he dit que no en sé res de la vida, ni del món, poca cosa, poca cosa. Tots sabem poca cosa, suposo. Tampoc no ho he pogut comprovar, no he volgut mai escoltar la gent que em volia donar la solució, la conclusió a tota una sèrie de raonaments. Això no funciona amb mi.

Pel que fa a l'amor, i a tot el que l'amor comporta, tampoc en sé res. Només el que vaig viure amb el meu marit. Quatre sentiments allargassats en molts anys, poca cosa més. El misteri, però, no el vam resoldre mai. Què m'empenyia cap a ell, no ho sé. No podia deixar d'estimar-lo. I no era pas que m'ho plantegés, això, ni tan sols al meu cap hi havia la paraula amor, la paraula t'estimo. Tot era un esdevenir, una llarga cadena de fets, un remolí, un oceà, un cor, un núvol blanc. No sabria descriure la vida d'una altra manera.

Les paraules sempre m'han semblat falses, mastegades, poc espontànies. I tot allò que no és espontani em fa por. Hi ha una essència que va més enllà de la paraula. Ignoro si algú ha pogut captar aquesta essència i traduïr-la a paraules, però la veritat és que tampoc tinc la intenció de descubrir-ho.

No us ho he dit, però el meu marit era poeta. I escrivia que quan era jove la casa era càlida i que a mesura que passaven els anys el racó de la llar es refredava. Mai no li ho vaig dir, però no em va agradar llegir això. La llar potser s'havia apagat, però era per donar pas a la calefacció. I qui no vol calefacció? Ell, és clar, volia l'escalfor de la calefacció, però va escriure que el racó de la llar es refredava, igual que ell, igual que la vida en general. I jo no ho entenia, perquè a les nits continuava posant el seu cap sobre el meu pit, el meu pit càlid, allà on, em deia, havia nascut el món sencer. I jo no ho entenia, mai no ho vaig entendre.

Els seus poemes em mataven. No sé si va captar alguna essència. Si ho va fer, va ser l'essència d'una altra vida que res tenia a veure amb la meva. Jo no era tot allò. Jo no era una vida que anunciava una mort, jo no era aquella eternitat que ell veia en mi quan tenia insomni i em mirava, jo no tenia res a veure amb el "no hi pot haver perdó" que ell escrivia als seus poemes... No sé si estava equivocat. Era un home estrany, a vegades l'odiava i volia que se n'anés, però llavors em mirava amb aquells ulls, que venien de lluny, i jo pensava que potser tenia raó, que la vida era totes aquelles coses estranyes que ell escrivia.

I jo me'ls llegia sempre els poemes. I els hi comentava. I m'agradaven. Em deixaven trista, abatuda, nostàlgica, perduda. I així és com ell es trobava, de fet. M'ho encomanava. Deu ser per la promesa que vam fer a l'església, o que ens vam fer aquella primera nit de sang i tendresa. I ara em trobo escrivint, intentant entendre el meu marit mort, que només em va deixar paraules. Tantes paraules! Milers i milers de poemes, de relats, de notes, de pensaments. I què en faig, jo, de tot això? De què em serveix llegir "els crits han fet irrespirable el món"? Potser es pensava que no l'entenia. Jo sempre em vaig fer la tonta, no volia donar-li la raó. Volia fer-li veure que la poesia no arriba a tothom, que no tot és mort, que no tot és aturar-se, que no tot és introspecció. Que no cal estar-se hores assegut davant d'un paper intentant buscar a dins, a dins, a dins per a després publicar llibres que seran llegits per nostàlgics que també voldran buscar a dins, a dins.

No cal anar tan endins, no cal. I va morir pensant que jo no l'entenia, que jo no el comprenia. I jo, per venjança, per totes les hores de tristesa, per totes les vegades que els seus ulls miraven tan lluny, per totes les hores que he passat sola al costat d'un home, vaig fer-li creure que no l'entenia. Aquest va ser el meu regal. Ell ho volia, de fet. Volia que ningú no l'entengués. Volia perdre's amb si mateix. Volia morir-se sol.

Per què un home vol morir-se sol? Us penseu que la glòria de veure els seus llibres publicats el va fer sentir millor? El mèrit dels èxits no és aquest. I això se sap quan et poses dins del llit a dormir. Llavors no hi ha aplaudiments que valguin. Ja t'has mort. Ja t'has mort.

Un dia li ho vaig dir. Havia tornat de la presentació d'un llibre. Li vaig dir: "ja t'has mort". Em va mirar, i em va preguntar: que tu també escrius, ara? és un relat? I jo li vaig dir que no, que no escrivia res, que el que li deia és que s'havia mort. Em va fer callar, pensant que li prenia el pèl. Com que ell havia escrit coses molt pitjors, aquesta frase no el va espantar. Però sí, podria jurar-ho, el meu marit va morir de soledat. Es va consumir a ell mateix. Es va acabar, es va esgotar. Va escriure-ho tot per a enganyar-se, es va fer creure que es lliurava al món, que es donava a si mateix en sacrifici per a vés a saber què. Però jo sé que no,

jo sé que he viscut sola tota la vida, tot i que la seva mirada a vegades em feia sentir bé, sé que vaig ser la seva musa però penso que a mi no em va servir de res, sé que li vaig donar tot el que va voler, i ell a mi, materialment, però aquella distància que ens separava, que ell necessitava per a escriure, a mi em matava. Crec que jo vaig morir abans que ell, molt, molt abans. Només hi ha una diferència: el meu cor segueix bategant i el d'ell no. I jo m'he quedat amb totes les seves paraules, i per primer cop a la meva vida em poso a escriure jo. No vull llegir-lo, vull cremar-lo, vull destrossar-lo, vull retreure-li tots els moments que he viscut sense viure, que m'he perdut la vida, que he vist que el temps no tenia sentit. Però ja és mort.

Ja és mort aquí al meu costat.
Li he robat el cor.
He fet el que els seus poemes deien.
L'he obert en canal i li he robat el cor.
I ara el tinc a la meva mà, bategant.
I hi ha molta sang.
I no em fa fàstic.
Ni pena.
És meu.
I no estic sola.
I el cremaré amb els seus poemes.
Ja és mort.

Ja t'has mort.

PD: esbòs de relat dedicat a totes Les Magues del món,
a les meves princeses,
a totes les dones de poetes,
a tot el que hi ha darrere de tot.
A l'invisible,
a l'amor,
a la vida.
A Les Magues.