cal que neixin flors a cada instant

(i amb quina força cal que neixin flors a cada instant!)



(estem allargant el temps,
fent la vida més ampla.
estem robant, com diu lluís llach,
temps al temps d'un rellotge aturat;

s'aixampla, com diu màrius sampere,
la vida,
el temps, l'amor;
desapareix la línia, l'horitzó primer, i m'imagino en un oceà, gran, gran,
verd i profund,
albirant el temps)

(i, de fet, tot és:

Una finestra al mar,
una mirada
i veure el món passar
entre les barques i tu.
Jugar amb l'atzar quan pinta
el Blau dels blaus amb crestes blanques.

Una finestra al mar
i aquella xarxa
per llençar-la als estels
dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara.

Una finestra al mar
i perdre l'àncora
i enderrocar tants fars
i abjurar dels astres... amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d'un art imprevisible.

Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.


[...] presoner d'un cos insospitat,
d'un desig que no esperava... )

(i tot és somni,
tot just nosaltres,
poca cosa més;
i tot és somni,
tot just nosaltres...
cantem i somiem i poca cosa més, poca cosa més,
tot just nosaltres)