iii pub*lians

I

tot era lineal, abans, només esperàvem la casualitat de la nostra vida, una altra casualitat. poder creure d'alguna manera que res no és casual, i no rèiem, ens vam agafar gràvides perquè el que tocava era viure arran de terra, sentint el moviment del planeta, tan sensibles; volíem apropar-nos al centre del món, allà on diuen que hi ha foc, i ho volíem fer volant, destrossant totes les parets que poguéssim trobar, et vaig odiar més que no pas estimar, però què importa això si a tu no t'agrada la manera que tinc d'estimar? simplement, no em serveix. què és estimar? potser està sobrevalorat i l'únic que sabem ser és estrelles pampallugant sempre atraient-nos i desatraient-nos; i la vida i el temps podien ser diferents, juntament amb nosaltres, l'amor ja no és el mateix perquè ara puc viure ignorant-lo i el món no s'acaba, som aquí, i tot era entranyes, vísceres, sang i en certa manera em dones el que jo vull perquè m'agrada veure el tornado que ets, com ho arrossegues tot i fas el que vols mentre la gent es queda amagada sota la taula intentant veure't, encuriosida, per la finestra sabent que tornaràs i per això les cases sempre són dèbils; i per què fer-ho? per què construir cases de metall? búnkers imbècils? tothom t'espera i ho remous tot i t'estimo d'alguna manera; has arribat i has entrat d'una manera que sé que sempre més sabré de tu.

[...] i ja el destí jugava a fer-nos trobar i sempre em convidaves a te, i jo visc la vida així, i tu la vius així, i en el fons jo sabia que calia esperar perquè després tot seria flor d'estiu histèrica que dóna voltes sota un cel blau elèctric de vent que no ens abandona; i no és que no ho entenguem, és molt millor caminar a les palpentes, només així sé caminar, em conec cada esgraó. 

II

viuríem per matar-nos, aixecaríem el vol temptant-nos a volar més alt, a veure qui aguanta millor la caiguda // perquè cauríem, tu ho saps, de molt alt, només per veure la vida caure vertiginosament als nostres peus: ens mataríem fins la mort, només per amor a la vida; et diria que m'agrades molt, perquè jo sóc eternament així, sabent que no t'agrada, i tu, sense pietat, diries tu a mi no tant i jo llavors no pensaria en res, només que ets genial, perquè ho ets i penso que m'agrada veure com corres darrere de qui sap què, i perquè m'agrada córrer amb tu, a vegades; i m'aturo, i ens miro, i segueixo, i corro, i et veig corrents, corrents, i ric, ric de tot, i llavors et demano que em portis lluny, lluny, el més lluny que puguis...

III

caminàvem pel centre de la terra, jo escrivia, sempre escrivia intentant fer que veiessis les meves imatges, i tu dubtaves; caminàvem a les palpentes veient només el foc i el fum i jo buscava a Dionís intentant dissoldre el meu inexplicable d'un només n'hi ha un; Dionís no apareixia, dissoldre'm no era la resposta perquè continuàvem caminant.

a vegades trobàvem a faltar els ocells. era com les flors, tot junt: i només el cel blau de la tarda, però la terra i la gravetat ens empenyien, fent-nos saber que si hi ha quelcom que existeix vertaderament ha de ser per força la gravetat i la terra,
no era que volguéssim fer res, a mi sempr em fan por els efemèrides, veure el pas del temps desconcertant, esperant sempre alguna casualitat que ho regiri tot.

caminàvem. ho recordes?