no puc deixar d'escriure

ara descobreixo que em vaig posar dins d'una caixa.
que la ficció que escrivia era realitat,
que em vaig embolicar com vaig poder i em vaig tancar en una caixa, sabent que allí no hi podria créixer; i després vaig tancar la caixa, i no sé pas com vaig marxar corrents, sense esperar ningú, sense ni esperar-me a mi que, de fet, i sense adonar-me'n, tampoc hi havia cabia dins la caixa.

i tot se'm torna força absurd, i com pot ser que llegint coses que vaig escriure fa cinc anys hi reconegui la mateixa persona, però a la vegada em faci por perquè d'alguna manera la innocència una mica perduda em fa sentir avergonyida d'haver crescut i de ser diferent? i en realitat sóc igual, perquè d'aquí a un temps llegiré això i pensaré el mateix;

noto diferències entre la web -que existia en aquells moments-i el que escrivia per a mi i penso que totes aquestes llibretes són el meu tresor, són jo... i m'adono que eren fora de la caixa (a la caixa no hi cabien!), i que per això les havia oblidades i que per això m'havia oblidat -tot pensant que em tenia-; i com pot ser tanta contradicció si ni tan sols s'assembla a Dionís, com pot ser que no fos capaç de dissoldre-ho tot, com pot ser que fos capaç de guanyar d'aquesta manera una batalla destinada a ser perduda?

i odïo el món a vegades, perquè sóc tan jo que només se'm pot veure i no puc dissimular sempre,
però em rendeixo en eterna redempció i admeto que és molt millor ser vençut, normalment, que no pas jugar o guanyar,

i ara no sé què he de fer, però sé que he de seguir parlant i escrivint,
que he de continuar el camí que vaig començar i que aquest camí té poc a veure amb mi però tot a veure amb mi, però que és etern i diferent i separat i

sé que vull dir alguna cosa
i ho sé
no paro d'escriure-ho
hi ha alguna cosa que vull dir

no em surt, encara.

petons

tinc ganes d'estrelles, d'asteriscs ***, de veure el món de color blau cel amb vosaltres,
de volta celeste mirant-nos,
tinc ganes de núvol blanc, de rastre d'avió,
tinc ganes d'altures, de somnis, de les nou del matí,
tinc ganes de fotos a altres hores, tinc ganes de llum diferent,
tinc ganes d'estimar i d'agafar la caixa que m'havia embolcallat i llançar-la al riu de la pesseta i veure com es fon, com desapareix, com l'aigua la fa tendre... fins a desaparèixer...


no puc deixar d'escriure

PD: tinc tantes tantes ganes d'anar a valència! busquem una data? anem-hi?