Archivos Septiembre 2008
m'he tocat les ungles amb la boca, o m'he tocat la boca amb les ungles i tenia les mans plenes de líquids de revelar i ara tinc un mal de panxa estrany,
dec estar in to xi ca da.
tot i que també podria ser la gana, o la calor que he passat -contrast olot-girona- o què sé jo.
_____________________________________________________________________________
què en sabré jo, de filosofia...
a vegades la vida quotidiana és absurda.
sabem tots que els colors són colors en tant que els percebem, i punt. que no existeix una entitat anomenada 'vermell' que visqui, com Plató va dir, a un món a part. no existeixen els colors. no existeixen els sorolls -simples ones: i som capaços de percebre-les. i què és una 'ona'? mera descripció humana sobre una cosa-, no existeixen els sentiments -perquè no són causa-efecte-, no existeix gairebé res.
que una torrada se'm crema al matí? no n'he de fer cas. el mal gust que té només és cosa meva, sóc jo qui té una llengua massa sensible i predisposada a percebre gustos. la torrada només és la mateixa llesca d'abans una mica modificada per una cosa anomenada foc.
què és el foc i per què aquest fa que tard o d'hora ens faci fàstic una torrada? quina relació hi ha entre jo, el foc i la torrada? per què hem de ser màquines foradades, sensibles, disposades contínuament a un torrent de sensacions? per què hem de percebre sempre? i per què hem d'entendre, també contínuament, que no és causa-efecte, que 'x' no provoca 'y', sinó que és en tant que éssers sensibles que som capaços de transformar 'x' en 'y'?
i com eliminar-nos, aniquilar-nos?
tot això és nihilisme, que vol dir res, i aniquilar és sinònim d'anihilar, així que per què ens anihilem?
per què tot ha de ser relatiu?
i ara aprenem l'absolutisme. ja era hora. com un gran sí a tot. perquè si jo veig el vermell és que hi ha vermell. perquè si jo percebo gust a cremat és que existeix el gust a cremat. perquè si jo tinc sentiments és que quelcom me'ls provoca. i tornem a relacionar-nos amb el món, tornem a ser-hi, aquí, desanihilats, ressucitats filosòficament,
però sempre tindrem el dubte. i si és autocompassió? autoindulgència? i si els humans estem fets per entendre la dualitat constant i absurda entre dos forces que es barallen entre si? volem entendre-ho? de veritat? viure enmig del remolí, cercant sempre un Dionís disposat a fer-nos creure que el caos és el millor...
dec estar in to xi ca da.
tot i que també podria ser la gana, o la calor que he passat -contrast olot-girona- o què sé jo.
_____________________________________________________________________________
què en sabré jo, de filosofia...
a vegades la vida quotidiana és absurda.
sabem tots que els colors són colors en tant que els percebem, i punt. que no existeix una entitat anomenada 'vermell' que visqui, com Plató va dir, a un món a part. no existeixen els colors. no existeixen els sorolls -simples ones: i som capaços de percebre-les. i què és una 'ona'? mera descripció humana sobre una cosa-, no existeixen els sentiments -perquè no són causa-efecte-, no existeix gairebé res.
que una torrada se'm crema al matí? no n'he de fer cas. el mal gust que té només és cosa meva, sóc jo qui té una llengua massa sensible i predisposada a percebre gustos. la torrada només és la mateixa llesca d'abans una mica modificada per una cosa anomenada foc.
què és el foc i per què aquest fa que tard o d'hora ens faci fàstic una torrada? quina relació hi ha entre jo, el foc i la torrada? per què hem de ser màquines foradades, sensibles, disposades contínuament a un torrent de sensacions? per què hem de percebre sempre? i per què hem d'entendre, també contínuament, que no és causa-efecte, que 'x' no provoca 'y', sinó que és en tant que éssers sensibles que som capaços de transformar 'x' en 'y'?
i com eliminar-nos, aniquilar-nos?
tot això és nihilisme, que vol dir res, i aniquilar és sinònim d'anihilar, així que per què ens anihilem?
per què tot ha de ser relatiu?
i ara aprenem l'absolutisme. ja era hora. com un gran sí a tot. perquè si jo veig el vermell és que hi ha vermell. perquè si jo percebo gust a cremat és que existeix el gust a cremat. perquè si jo tinc sentiments és que quelcom me'ls provoca. i tornem a relacionar-nos amb el món, tornem a ser-hi, aquí, desanihilats, ressucitats filosòficament,
però sempre tindrem el dubte. i si és autocompassió? autoindulgència? i si els humans estem fets per entendre la dualitat constant i absurda entre dos forces que es barallen entre si? volem entendre-ho? de veritat? viure enmig del remolí, cercant sempre un Dionís disposat a fer-nos creure que el caos és el millor...
havia pensat moltes coses interessants...
i les he oblidat gairebé totes...
em sento frustrada.
i ara... què?
i les he oblidat gairebé totes...
em sento frustrada.
i ara... què?
no tinc la intenció de fer una ressenya de la pel·lícula -per a fer-ho necessitaria tornar-la a veure o pensar-hi durant uns dies-, així que el que exposaré a continuació són apunts/pensaments que m'han vingut en veure la pel·lícula.
_______
pregunta general: cal que l'art sigui susceptible de ser entès per la majoria? cal aplanar el missatge per tal que la majoria sigui capaç de captar una mica de sentit?
_______
la resposta és, per part meva, no. no s'ho mereix.
________
per què dic això?
no hi ha res pitjor, en art, que tenir por. por a arribar al final, por a donar el missatge que es vol donar. crec que si hom té por, si no és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències -que no són tantes, déu meu- d'allò que ha decidit fer, no cal ni que s'hi posi. és absurd que hàgim de veure una pel·lícula i crear-nos nosaltres el guió perfecte perquè el guionista/director ha estat incapaç d'atrevir-se a fer-ho bé.
molt bé, la pel·lícula vendrà molt, se n'haurà fet molta publicitat, serà un 'bestseller', com totes les pel·lícules d'aquest director. a la majoria li encantarà, pensarà: per fi una pel·lícula d'aquest home que puc entendre! i se'n parlarà molt bé, i tot el rotllo, sí, sí, a més, super fashions tots, és clar: parlant de trios, jo sóc molt obert, però és mentida! què és? una reversió estranya de soñadores? un intent de...? ho sento, m'he perdut.
i el personatge de la penélope, exagerat fins a ser malaltís, per què? perquè la gent pugui dir: "sí, al tiu li mola estar amb dos ties", "a la penélope no li podem fer cas perquè està boja" i la rossa, que és l'única que podria haver donat una mica de normalitat al tema, va, i els deixa. per què els deixa? no és això el que estava demanant la moral imperant de la majoria ansiosa per dir que ha entès una pel·lícula de W. Allen? la rossa els deixa, tots feliços, el noi lacoste, pobret -per què tan criticar-lo?-, continua amb la nòvia enamorada del salvatge espanyol... a mi m'hi sobrava la Vicky.
ja la història comença endinsant-nos en una mena d'estat excepció a la vida de les noies. la Vicky i la Cristina van a Barcelona de viatge -i és precisament quan estem de viatge que sortim de tota quotidianitat i som capaços de fer, ja que estem lluny d'amics i coneguts, coses que al nostre país no faríem-. a Barcelona, a més, Espanya. què hi ha a Espanya? nois morenos, sangria, sol... vida salvatge i irresponsable. i a quina època de l'any hi van? estiu! i què passa a l'estiu? que comença, precisament, amb la nit màgica de Sant Joan, i només cal recordar a Shakespeare amb somni d'una nit d'estiu, on s'intercanvien parelles i bla, bla...
amb aquest començament ja ens podíem esperar que aquestes noies farien alguna cosa 'anormal'. i, sí, la fan. és clar! i què passa quan el viatge s'acaba? quan l'estiu s'acaba? que tornen a casa seva, al seu país, després de la bogeria dionisíaca d'un estiu a l'estranger. oh! s'ha acabat la història. podrem sortir del cinema tranquils, no cal patir més, no, no és possible res del que se'ns insinua que és possible a la pel·lícula...
____
comentant un altre aspecte: sí, maria, tens raó, la pel·lícula utilitza l'art -que té en el seu lèxic, precisament, les paraules 'inspirar', 'influir'- com a excusa per a poder definir allò que uneix a les persones. és un recurs fàcil -molt utilitzat, sí; així, continuant amb la meva tesis, és més fàcil d'entendre per a la majoria la relació entre els tres-.
i no ser capaç de donar un missatge sense fer servir tòpics/prejudicis clàssics em sembla una falta de respecte cap a l'art en general, sobretot si estem parlant de l'home que estem parlant.
___
continuarà.
_______
pregunta general: cal que l'art sigui susceptible de ser entès per la majoria? cal aplanar el missatge per tal que la majoria sigui capaç de captar una mica de sentit?
_______
la resposta és, per part meva, no. no s'ho mereix.
________
per què dic això?
no hi ha res pitjor, en art, que tenir por. por a arribar al final, por a donar el missatge que es vol donar. crec que si hom té por, si no és capaç d'arribar fins a les últimes conseqüències -que no són tantes, déu meu- d'allò que ha decidit fer, no cal ni que s'hi posi. és absurd que hàgim de veure una pel·lícula i crear-nos nosaltres el guió perfecte perquè el guionista/director ha estat incapaç d'atrevir-se a fer-ho bé.
molt bé, la pel·lícula vendrà molt, se n'haurà fet molta publicitat, serà un 'bestseller', com totes les pel·lícules d'aquest director. a la majoria li encantarà, pensarà: per fi una pel·lícula d'aquest home que puc entendre! i se'n parlarà molt bé, i tot el rotllo, sí, sí, a més, super fashions tots, és clar: parlant de trios, jo sóc molt obert, però és mentida! què és? una reversió estranya de soñadores? un intent de...? ho sento, m'he perdut.
i el personatge de la penélope, exagerat fins a ser malaltís, per què? perquè la gent pugui dir: "sí, al tiu li mola estar amb dos ties", "a la penélope no li podem fer cas perquè està boja" i la rossa, que és l'única que podria haver donat una mica de normalitat al tema, va, i els deixa. per què els deixa? no és això el que estava demanant la moral imperant de la majoria ansiosa per dir que ha entès una pel·lícula de W. Allen? la rossa els deixa, tots feliços, el noi lacoste, pobret -per què tan criticar-lo?-, continua amb la nòvia enamorada del salvatge espanyol... a mi m'hi sobrava la Vicky.
ja la història comença endinsant-nos en una mena d'estat excepció a la vida de les noies. la Vicky i la Cristina van a Barcelona de viatge -i és precisament quan estem de viatge que sortim de tota quotidianitat i som capaços de fer, ja que estem lluny d'amics i coneguts, coses que al nostre país no faríem-. a Barcelona, a més, Espanya. què hi ha a Espanya? nois morenos, sangria, sol... vida salvatge i irresponsable. i a quina època de l'any hi van? estiu! i què passa a l'estiu? que comença, precisament, amb la nit màgica de Sant Joan, i només cal recordar a Shakespeare amb somni d'una nit d'estiu, on s'intercanvien parelles i bla, bla...
amb aquest començament ja ens podíem esperar que aquestes noies farien alguna cosa 'anormal'. i, sí, la fan. és clar! i què passa quan el viatge s'acaba? quan l'estiu s'acaba? que tornen a casa seva, al seu país, després de la bogeria dionisíaca d'un estiu a l'estranger. oh! s'ha acabat la història. podrem sortir del cinema tranquils, no cal patir més, no, no és possible res del que se'ns insinua que és possible a la pel·lícula...
____
comentant un altre aspecte: sí, maria, tens raó, la pel·lícula utilitza l'art -que té en el seu lèxic, precisament, les paraules 'inspirar', 'influir'- com a excusa per a poder definir allò que uneix a les persones. és un recurs fàcil -molt utilitzat, sí; així, continuant amb la meva tesis, és més fàcil d'entendre per a la majoria la relació entre els tres-.
i no ser capaç de donar un missatge sense fer servir tòpics/prejudicis clàssics em sembla una falta de respecte cap a l'art en general, sobretot si estem parlant de l'home que estem parlant.
___
continuarà.
bona nit, estrelletes :*
dia que ha acabat essent cansat per un costipat que he de suportar com puc.
no suporto trobar-me malament, em posa molt nerviosa... perquè jo vull fer les coses que vull fer i el costipat no em deixa, però tampoc sé no fer les coses... total, que acabo fent-ho tot mentre em trobo malament i encara és pitjor.
no vull anar a treballar dissabte, ni diumenge. fa molta fred a la feina... estic a l'aire lliure i només em puc abrigar els peus. és absurd treballar. hauré de fer visita guiada però tinc la veu fatal, i no tinc ganes de veure a ningú excepte l'arantxa,
de fet,
sort que aquest cap de setmana em toca estar amb ella.
he pensat que hi ha d'haver per collons altres maneres d'aconseguir diners. no tot és ser assalariat, no tot és dependre, no tot és capitalisme, no tot és el que és,
jo vull canviar el món...
començant pel meu.
PD: i faig alguna cosa més a part de somiar.
dia que ha acabat essent cansat per un costipat que he de suportar com puc.
no suporto trobar-me malament, em posa molt nerviosa... perquè jo vull fer les coses que vull fer i el costipat no em deixa, però tampoc sé no fer les coses... total, que acabo fent-ho tot mentre em trobo malament i encara és pitjor.
no vull anar a treballar dissabte, ni diumenge. fa molta fred a la feina... estic a l'aire lliure i només em puc abrigar els peus. és absurd treballar. hauré de fer visita guiada però tinc la veu fatal, i no tinc ganes de veure a ningú excepte l'arantxa,
de fet,
sort que aquest cap de setmana em toca estar amb ella.
he pensat que hi ha d'haver per collons altres maneres d'aconseguir diners. no tot és ser assalariat, no tot és dependre, no tot és capitalisme, no tot és el que és,
jo vull canviar el món...
començant pel meu.
PD: i faig alguna cosa més a part de somiar.
llegeixo el post anterior i veig que no s'entén gaire... el deixo com a testimoni de com de malament puc arribar a expressar-me.
m'agrada anar a Olot perquè és com anar a l'institut i perquè crec que la universitat (des de fa quatre anys) em va deprimir. a la universitat és difícil ser algú (sobretot quan comences a la UB). és difícil ser només un número, viure en l'anonimat constant, en classes de cent persones on no ets ningú i no coneixes ningú perquè a la següent classe aniràs amb altra gent.
la UdG no és tant així, tot i que ha desaparegut força gent aquest any; però jo ja vaig anar-hi deprimida. i uns quants pals amb una noia i amb una altra van fer que perdés la il·lusió. l'any passat, però, a final de curs, vaig conèixer la maria... que, per cert, aquest any encara no l'he vist (la truco i no me l'agafa, em truca i no l'agafo i mai coincidim). i un altre rotllo.
però Olot... Olot és l'institut però en millor perquè començo de nou. i perquè m'agrada ser allà. em fan creure que hi he de ser. a la universitat no, a la universitat pots marxar pots anar pots tornar i ningú no et dirà res. al final acabes per no anar a classe...
estic realment molt animada. sí, sí, amb moltes ganes d'aquest curs. tant a Olot com a Girona. m'encanta el que fem a metafísica: és la solució a allò que vam deixar a mitges -que em va estar ratllant tot l'any passat-. m'encanta la filosofia, no sé perquè, sé que és cosa meva, que la necessito, que em complementa -i que jo la complemento a ella-, i que em fa avançar... ja no sé per on, perquè vaig decidir tallar, acabar la nostra relació tormentosa. vaig decidir que no permetria que la filosofia m'enfonsés totalment cap a pous insondables. així que m'ho prenc d'una altra manera.
Olot no em transportarà a cap pou, això està clar. i això és el que vull. mantenir-me a la superfície total, aquella que la filosofia no em permet ni mirar.
i tot això perquè jo sóc dual. molt, molt dual.
i m'agrada allò pràctic, però adoro allò teòric.
i sóc teoria i pràctica.
perquè m'encanta analitzar les coses i entendre-les... perquè el meu cervell no para ni un moment. i el que es dedica a fer des de fa anys són dues coses: analitzar+entendre (com ja he dit) i buscar imatges.
visc captivada per la bellesa efímera de les coses.
i no sé què fer-ne, perquè desapareixen i moren i canvien,
i de cop és tardor i ja penso en les fulles vermelles,
però a la primavera el cirerer floreix,
i tot és així,
i no acabo mai
i sóc feliç
m'agrada anar a Olot perquè és com anar a l'institut i perquè crec que la universitat (des de fa quatre anys) em va deprimir. a la universitat és difícil ser algú (sobretot quan comences a la UB). és difícil ser només un número, viure en l'anonimat constant, en classes de cent persones on no ets ningú i no coneixes ningú perquè a la següent classe aniràs amb altra gent.
la UdG no és tant així, tot i que ha desaparegut força gent aquest any; però jo ja vaig anar-hi deprimida. i uns quants pals amb una noia i amb una altra van fer que perdés la il·lusió. l'any passat, però, a final de curs, vaig conèixer la maria... que, per cert, aquest any encara no l'he vist (la truco i no me l'agafa, em truca i no l'agafo i mai coincidim). i un altre rotllo.
però Olot... Olot és l'institut però en millor perquè començo de nou. i perquè m'agrada ser allà. em fan creure que hi he de ser. a la universitat no, a la universitat pots marxar pots anar pots tornar i ningú no et dirà res. al final acabes per no anar a classe...
estic realment molt animada. sí, sí, amb moltes ganes d'aquest curs. tant a Olot com a Girona. m'encanta el que fem a metafísica: és la solució a allò que vam deixar a mitges -que em va estar ratllant tot l'any passat-. m'encanta la filosofia, no sé perquè, sé que és cosa meva, que la necessito, que em complementa -i que jo la complemento a ella-, i que em fa avançar... ja no sé per on, perquè vaig decidir tallar, acabar la nostra relació tormentosa. vaig decidir que no permetria que la filosofia m'enfonsés totalment cap a pous insondables. així que m'ho prenc d'una altra manera.
Olot no em transportarà a cap pou, això està clar. i això és el que vull. mantenir-me a la superfície total, aquella que la filosofia no em permet ni mirar.
i tot això perquè jo sóc dual. molt, molt dual.
i m'agrada allò pràctic, però adoro allò teòric.
i sóc teoria i pràctica.
perquè m'encanta analitzar les coses i entendre-les... perquè el meu cervell no para ni un moment. i el que es dedica a fer des de fa anys són dues coses: analitzar+entendre (com ja he dit) i buscar imatges.
visc captivada per la bellesa efímera de les coses.
i no sé què fer-ne, perquè desapareixen i moren i canvien,
i de cop és tardor i ja penso en les fulles vermelles,
però a la primavera el cirerer floreix,
i tot és així,
i no acabo mai
i sóc feliç
he de portar fotos meves a classe dema (de cop no em surten accents i passo d'arreglar-ho) i m'he trobat aquest autoretrat... el poso aqui no pas per veure la foto en si, sino per apreciar quin canvi de pentinat he fet (tot i que no ho podrem veure perque no poso en aquesta foto cap foto actual).
m'ha crescut molt el cabell!
m'ha crescut molt el cabell!
al final hi ha classe fins les 21.00... hmm..
i no m'he adormit a classe, ans al contrari.
tot i que m'he distret força...
pinta bé tot. sí, sí, sí!
i no m'he adormit a classe, ans al contrari.
tot i que m'he distret força...
pinta bé tot. sí, sí, sí!
sóc a la biblioteca del barri vell. és a dir, a la facultat de lletres de Girona.
avui no hi havia classe de 13.45 a 15.00 perquè el professor no hi era.
vinc d'Olot, de matricular-me i de classe!
i jo estava molt desperta, com sempre, vaja, sí, sí,
però és arribar a la facultat de lletres, entrar a la biblioteca, olorar els llibres i l'ambient i, pluf, quina son, déu meu, quina son!
m'adormo!
no sé si a classe també m'adormiré. espero que no...
avui filosofia de la ciència i metafísica.
avui no hi havia classe de 13.45 a 15.00 perquè el professor no hi era.
vinc d'Olot, de matricular-me i de classe!
i jo estava molt desperta, com sempre, vaja, sí, sí,
però és arribar a la facultat de lletres, entrar a la biblioteca, olorar els llibres i l'ambient i, pluf, quina son, déu meu, quina son!
m'adormo!
no sé si a classe també m'adormiré. espero que no...
avui filosofia de la ciència i metafísica.
i ja, per acabar:
dia d'excursió per cadaqués, portlligat i castelló d'empúries.
i quines aventures: hem marxat d'un lloc sense pagar (i amb el menjar a les mans) perquè ens han fet esperar massa (i quan dic massa, vull dir massa);
i ha plogut una mica, molt poc, i se m'han tallat els llavis, i m'he marejat amb les curves, i hem vist ocellets, animals, de tot;
hem menjat botifarra, all i oli, pollastre, nutella amb creps, fuet, pa, pizza (i hem començat el dia esmorzant: suc de taronja i poma i mini de pernil salat, croisant i cafè amb llet, hmmm),
ha fet molt de vent...
i quines aventures: hem marxat d'un lloc sense pagar (i amb el menjar a les mans) perquè ens han fet esperar massa (i quan dic massa, vull dir massa);
i ha plogut una mica, molt poc, i se m'han tallat els llavis, i m'he marejat amb les curves, i hem vist ocellets, animals, de tot;
hem menjat botifarra, all i oli, pollastre, nutella amb creps, fuet, pa, pizza (i hem començat el dia esmorzant: suc de taronja i poma i mini de pernil salat, croisant i cafè amb llet, hmmm),
ha fet molt de vent...
he tingut un problema amb el DVD de les fotos. hi ha un cd on també hi tinc còpies de les fotos, però ara no el localitzo, tot i que sé que és aqui, a prop...
fotos:
foto de l'emma feta per la tam a l'(de cop no em van els accents)ultima classe d'historia de l'art.
foto de la tam, l'elia i l'emma a l'ultima hora de l'ultim dia d'institut
foto típica (ara van els accéééééòònts de cop) de l'enganxina de la sele
foto del passadís dels barracons... que era l'única cosa que compartíem, perquè la tam i l'èlia no tenien el privilegi de ser del meu grup! bé, foto de l'últim dia de classe. un passadís d'uns barracons que ja no existeixen!
fotos:
foto de l'emma feta per la tam a l'(de cop no em van els accents)ultima classe d'historia de l'art.
foto de la tam, l'elia i l'emma a l'ultima hora de l'ultim dia d'institut
foto típica (ara van els accéééééòònts de cop) de l'enganxina de la sele
foto del passadís dels barracons... que era l'única cosa que compartíem, perquè la tam i l'èlia no tenien el privilegi de ser del meu grup! bé, foto de l'últim dia de classe. un passadís d'uns barracons que ja no existeixen!
i la tardor era això!
torna el festival temporada alta!
èxtasis!
ue, ue, ue, ueeeeeeeeee!!!!! :D :D :D
torna el festival temporada alta!
èxtasis!
ue, ue, ue, ueeeeeeeeee!!!!! :D :D :D
espanta una mica obrir la meva udg i trobar-m'hi tantes assignatures. per sort, les de l'any passat ja són aigua passada! adéu siau!
demà tinc previst comprar llibres i llibretes per començar el dia 22 ben preparada!
demà tinc previst comprar llibres i llibretes per començar el dia 22 ben preparada!
setembre el mes de la gana, dinaria dos cops al dia, esmorzaria quatre cops i soparia el doble, per què? deu ser la tardor, que tot cau,
que maques les fulles,
i quina emoció pensar en girona, que m'agrada més a la tardor!
MÀLAGA! d'aquí a poc!
que maques les fulles,
i quina emoció pensar en girona, que m'agrada més a la tardor!
MÀLAGA! d'aquí a poc!
segona setmana de setembre.
"setembre" és una paraula màgica, evocadora de milers de sentiments contradictoris entre si. i ganes de començar de nou, i ganes de continuar, i ganes de viure altre cop aquest, segons la meva germana, cicle.
com cada any, d'alguna manera inconscient-conscient, he fet una llista de propòsits o de coses que vull fer / vull que passin. alguns d'ells són:
- anar a dormir aviat.
- no deixar-me arrossegar (tant?) per la carrera de filosofia. paga la pena ulls tristos a canvi d'experiències intel·lectuals? aquest estiu m'han fet veure que NO.
- aprovar-ho tot (com sempre).
- no deixar-ho tot per l'últim moment -perquè em fa tornar boja-. sobretot a l'assignatura fil. de la ciència.
- continuar amb tot el que hem començat aquest estiu.
- ser feliç!
- anar a dormir aviat...
per cert, m'agrada aquesta foto:
"setembre" és una paraula màgica, evocadora de milers de sentiments contradictoris entre si. i ganes de començar de nou, i ganes de continuar, i ganes de viure altre cop aquest, segons la meva germana, cicle.
com cada any, d'alguna manera inconscient-conscient, he fet una llista de propòsits o de coses que vull fer / vull que passin. alguns d'ells són:
- anar a dormir aviat.
- no deixar-me arrossegar (tant?) per la carrera de filosofia. paga la pena ulls tristos a canvi d'experiències intel·lectuals? aquest estiu m'han fet veure que NO.
- aprovar-ho tot (com sempre).
- no deixar-ho tot per l'últim moment -perquè em fa tornar boja-. sobretot a l'assignatura fil. de la ciència.
- continuar amb tot el que hem començat aquest estiu.
- ser feliç!
- anar a dormir aviat...
per cert, m'agrada aquesta foto:
un, dos, tres:
- m'ha enviat un e-mail una companya de classe (hem actualitzat estius) i m'ha dit que s'ha llegit La crítica de la raó pura. jo no és que no hagi fet coses denses i difícils d'entendre aquest estiu, però... llegir? Kant? déu meu, i hi penso i dic: aquest llibre és d'aquells que -i ho sé de fa temps- es necessita llegir 20 cops cada pàgina (com els prolegòmens). a pencar! quart de filosofia, metafísica I, ue!! ue!
- avui volia parlar de números, però de cop no recordo a què em referia. me n'he oblidat. començo a oblidar-me de les coses. quin dia és avui? òstia, torna a fer calor, estiu, setembre, tardor.
- setmana de les deu hores a la feina. quin avorriment!
- batibull de no-resos,... tot queda a l'aire... exàmens a prop... classes a prop... uh, uh!
- ah, la setmana que ve farà un any que vaig anar a finlàndia -buscant la fi del món, de la calor, morint-me de fred, de soledat-, que vaig acabar la vida de pi i tot l'estiu i vaig començar solitud que no vaig poder acabar...
- recordo. mirant el calendari-agenda de l'any passat, coses que havia oblidat. com ara que el viatge a finlàndia va ser més llarg del que recordava, que en tornar del viatge vaig fer una visita guiada en anglès, que el papa i la mama van anar a màlaga... que la maria va tornar de màlaga el 12 de setembre i això sí que ho recordava: que van anar al concert de miguel bosé mentre jo dormia a l'aeroport de helsinki i un boig em molestava!
- m'ha enviat un e-mail una companya de classe (hem actualitzat estius) i m'ha dit que s'ha llegit La crítica de la raó pura. jo no és que no hagi fet coses denses i difícils d'entendre aquest estiu, però... llegir? Kant? déu meu, i hi penso i dic: aquest llibre és d'aquells que -i ho sé de fa temps- es necessita llegir 20 cops cada pàgina (com els prolegòmens). a pencar! quart de filosofia, metafísica I, ue!! ue!
- avui volia parlar de números, però de cop no recordo a què em referia. me n'he oblidat. començo a oblidar-me de les coses. quin dia és avui? òstia, torna a fer calor, estiu, setembre, tardor.
- setmana de les deu hores a la feina. quin avorriment!
- batibull de no-resos,... tot queda a l'aire... exàmens a prop... classes a prop... uh, uh!
- ah, la setmana que ve farà un any que vaig anar a finlàndia -buscant la fi del món, de la calor, morint-me de fred, de soledat-, que vaig acabar la vida de pi i tot l'estiu i vaig començar solitud que no vaig poder acabar...
- recordo. mirant el calendari-agenda de l'any passat, coses que havia oblidat. com ara que el viatge a finlàndia va ser més llarg del que recordava, que en tornar del viatge vaig fer una visita guiada en anglès, que el papa i la mama van anar a màlaga... que la maria va tornar de màlaga el 12 de setembre i això sí que ho recordava: que van anar al concert de miguel bosé mentre jo dormia a l'aeroport de helsinki i un boig em molestava!
continuant la sèrie d'autoretrats d'abans i d'ara:
bon dia pel dematí
feliç setembre per tot el mes
feliç setembre per tot el mes
