del nihilisme sensorial i altres.

m'he tocat les ungles amb la boca, o m'he tocat la boca amb les ungles i tenia les mans plenes de líquids de revelar i ara tinc un mal de panxa estrany,

dec estar in to xi ca da.

tot i que també podria ser la gana, o la calor que he passat -contrast olot-girona- o què sé jo.

_____________________________________________________________________________

què en sabré jo, de filosofia...

a vegades la vida quotidiana és absurda.
sabem tots que els colors són colors en tant que els percebem, i punt. que no existeix una entitat anomenada 'vermell' que visqui, com Plató va dir, a un món a part. no existeixen els colors. no existeixen els sorolls -simples ones: i som capaços de percebre-les. i què és una 'ona'? mera descripció humana sobre una cosa-, no existeixen els sentiments -perquè no són causa-efecte-, no existeix gairebé res.

que una torrada se'm crema al matí? no n'he de fer cas. el mal gust que té només és cosa meva, sóc jo qui té una llengua massa sensible i predisposada a percebre gustos. la torrada només és la mateixa llesca d'abans una mica modificada per una cosa anomenada foc.

què és el foc i per què aquest fa que tard o d'hora ens faci fàstic una torrada? quina relació  hi ha entre jo, el foc i la torrada? per què hem de ser màquines foradades, sensibles, disposades contínuament a un torrent de sensacions? per què hem de percebre sempre? i per què hem d'entendre, també contínuament, que no és causa-efecte, que 'x' no provoca 'y', sinó que és en tant que éssers sensibles que som capaços de transformar 'x' en 'y'?

i com eliminar-nos, aniquilar-nos?

tot això és nihilisme, que vol dir res, i aniquilar és sinònim d'anihilar, així que per què ens anihilem?

per què tot ha de ser relatiu?

i ara aprenem l'absolutisme. ja era hora. com un gran sí a tot. perquè si jo veig el vermell és que hi ha vermell. perquè si jo percebo gust a cremat és que existeix el gust a cremat. perquè si jo tinc sentiments és que quelcom me'ls provoca. i tornem a relacionar-nos amb el món, tornem a ser-hi, aquí, desanihilats, ressucitats filosòficament,

però sempre tindrem el dubte. i si és autocompassió? autoindulgència? i si els humans estem fets per entendre la dualitat constant i absurda entre dos forces que es barallen entre si? volem entendre-ho? de veritat? viure enmig del remolí, cercant sempre un Dionís disposat a fer-nos creure que el caos és el millor...