Archivos Octubre 2008
sis anys escrivint 'aquí', des d'aquí i des d'allà, uns 1300 posts...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
moltes coses a dir, sempre... moltes lletres, construccions, estats d'ànims, canvis!
molts poetes han passat pels meus ulls, però tampoc molts...
uns quants noms, uns quants llibres, unes quantes imatges, uns quants pensadors...
acadèmicament: des de primer de batxillerat fins a quart de filosofia i primer de fotografia passant per un primer de filologia anglesa frustrat,
laboralment: una molina i un p*bol, amb tres anys d'experiència, visites guiades en diversos idiomes i diners, una mica de diners, independització total dels diners aliens,
aventura a barcelona: i de no saber cuinar a cuinar força bé...
amorosament: de no tenir res a conèixer la maria a començar alguna cosa a tallar a deixar de parlar a tornar a parlar a conèixer-nos a estar juntes a quedar a veure'ns cada x temps a venir a viure aquí a anar a màlaga a començar coses i a seguir juntes, tant temps...
de família: d'anar a ca l'àvia cada diumenge a no anar-hi mai si no és per veure els papes, de veure els meus altres avis, de la teta marxant de casa "definitivament" i vivint a girona sense venir caps de setmana i estius a la teta vivint a la bisbal amb en ferran
d'amics: de no tenir colla a tenir colla, de no tenir amics a tenir amics, de no sortir a sortir, d'emborratxar-me per primer cop, de tot per primer cop...
de viatges: per força llocs he passat, tot i que abans de començar el weblog també viatjava; però he tingut els primers viatges sense els papes: quinze dies a londres, viatges amb la maria...
cançons: safe i don't panic, we live in a beautiful world... concerts, força concerts...
edat: dels 16 als 22...
de la vida: de no saber res a no saber res però tenint dirigida alguna cosa
de la vida: de no tenir ni idea de filosofia a saber alguna cosa de filosofia
moltes coses han canviat. moltes coses s'han quedat igual. moltes coses han rodat com en espirals, cap al centre, cap a l'origen de nou...
tota una vida continguda,
darrere d'aquestes paraules...
esta vida hay que beberla en sorbitos de cristal,
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!
sarandonga!
cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______
qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento
qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...
qué bonito tu cuerpo entero...
PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog
un sorbito pa nosotros y otro pa los que no están!
sarandonga!
cuchiviricuchiviricuchiviricuchiviri!
_______
qué bonito cuando te veo
qué bonito cuando te siento
qué bonito sentir que estás aquí... junto a mí,
aai,
qué bonito sería poder volar y a tu lado ponerme yo a cantar
como siempre hacíamos los dos...
qué bonito tu cuerpo entero...
PD: la maria, que em posa música!
PD2: s'espera un post emotiu sobre el sisè aniversari del weblog
n'hi ha que destrossarien la societat per pur caprici,
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
n'hi ha que negarien l'existència de tota civilització-comunitat- per pura incapacitat de comprendre què vol dir.
n'hi ha que, com que no entenen res, només volen destruir.
n'hi ha que, per error filosòfic, han oblidat apostar per l'existència dels altres i viuen envoltats en un món de fantasmes, sols,
perduts,
creient-se únics al món.
n'hi ha que odïen tota filosofia per semblar massa humana,
massa real,
massa propera,
massa veritat.
n'hi ha que, per culpa d'això, es creuen a si mateixos robots, fantasmes.
llavors res importa.
llavors tot és punxar els altres per a veure si hi ha sofriment, si el que diuen les pel·lícules és veritat.
i és que no hi ha manera que s'ho creguin: mai sabran què és l'empatia, què és sentir el que els altres senten.
podran ser tolerants -potser perquè no són assassins-, però per pur menyspreu.
¿calígula?
amor meu, amor meu, dóna'm la lluna. i si no pots donar-me-la, suicida't. suicida't: la teva vida no val la pena si no pots donar-me la lluna,
amor meu, amor meu,
suicida't...
només per veure a la teva cara el dolor,
només per veure la mort a prop,
només per sentir alguna cosa...
el camí ja fet era el camí del contorn,
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...
despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.
només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.
curiós.
perfil de perfils: separació i divorci (amistós).
“Hay sólo una soledad, y es grande y no es fácil de sobrellevar, y a casi todos les llegan las horas en que de buena gana se querría cambiar la soledad por una comunidad, aunque fuera banal y barata, por la apariencia de una escasa coincidencia con el primer llegado, con el más indigno... Pero quizá son esas precisamente las horas en que crece la soledad; pues su crecimiento es doloroso como el crecimiento de los niños y triste como el comienzo de las primaveras. Pero no puede equivocarse usted. Lo que se necesita, sin embargo, es sólo esto: soledad, gran soledad interior. Entrar en sí y no encontrarse con nadie durante horas y horas, eso es lo que se debe poder alcanzar. Estar solo, como se estaba solo de niño, cuando los mayores andaban por ahí, enredados con cosas que parecían importantes y grandes, porque los mayores parecían tan ocupados y porque no se entendía nada de lo que hacían.”en somnis hi ha visita,
Rilke, Cartas a un joven poeta
“Hombre, si eres alguien, anda solo y habla contigo y no te escondas en el coro.”
Epicteto
et deixo entrar perquè ja hi ets -i a voltes es millor fingir saber-,
coneguda de nou, resposta de nou,
notícia (és: no et sabia)...
despertar era el mateix,
podem viure i reviure dins del no-res -dins nostre-.
només era un malson,
matèria inexistent: imatges que provoquen sentiments.
curiós.
per fi a casa! quin dia! tot ben ordenat!
avui és l'aniversari de la maria i,
també, com cada 27, la maria i jo fem quatre anys i set mesos.
pastís, pastisset, que bo eres:
avui és l'aniversari de la maria i,
també, com cada 27, la maria i jo fem quatre anys i set mesos.
pastís, pastisset, que bo eres:
refaig, sense haver-ho sabut a priori, el camí ja fet;
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
només ressegueixo el meu contorn
en una eterna projecció de mi cap a mi mateixa.
i és que sóc finita, limitada,
aquí.
et deia amor, des de mi,
per a mi, cap allà:
i és dissolució de creences.
torno al principi del camí, allà,
allà on no sabia res
-i ara, de tan poc, de tan molt
em retorno i em revisc-,
en vosaltres, els poetes,
les paraules i la mort.
llegeixo el destí i sóc destí
llegeixo la vida i sóc vida,
no perquè no sàpiga ser destí,
no perquè no sàpiga ser vida:
és que m'encomano.
i no m'encomano de religió furiosa,
de ràbia per l'ésser,
de desentendre l'immediat;
m'encano de malaltia destructora.
destructora de realitats,
desdefinint qualsevol cosa.
començar de nou sota el cel d'allò etern.
_____
el salt cap a l'abisme,
el de la desexplicació.
deixaré de ser, em veig en l'adolescència de l'ésser,
en la poca contradicció que ja em queda;
no m'hauré de rebel·lar més contra la projecció de cap veritat,
no veuré cap imatge: sols taques, colors i formes.
em veig en l'adolescència de l'ésser,
expectant, deixant-me en la lluita,
destruint-me a cada pas
i d'alguna manera,
d'alguna manera,
retornant.
___
que per què no vaig escriure més poemes des del 2004?
m'he atrevit, algun cop, a respondre aquesta pregunta amb sinceritat?
m'he posat davant del mirall i he esperat de mi mateixa una resposta sincera?
he estat capaç de reconèixer vertader allò que em feia por?
m'he descregut constantment?
evidentment, no sé què vindrà. no sé què passarà.
no vull ser el crepuscle de mi mateixa.
no vull ser la limitació de fa anys: PERQUÈ ERA FALSA.
____
és temps de re,
i és temps de des.
++++++++++++++++
llegeixo alguna cosa semblant a profecies en el que escric. és curiós. m'agrada profetitzar, profetitzar-me, seguir-me, desseguir-me. algú em jutjaria de narcicista, i jo només dic que no em cal justificar-me -no, almenys, en aquest aspecte-. m'agrada teoritzar fins la mort, tot i que fins fa dos dies creia que fer-ho era perpetuar el buit nihilista, perpetuar l'absurd; però cal reconèixer que la vida és més que coses boniques al meu voltant. i me n'he estat convencent -escric línies que, sovint, són el contrari del que penso-, per veure-ho necessari per a la vida. serveix, sí, serveix tot el que hi ha més enllà de la metafísica. sobretot perquè la metafísica és també el més enllà de la metafísica -no hi ha una metafísica en si: és impossible! no hi ha resposta, no hi ha un "no hi ha un"-. no és que estiguem perduts, no és que siguem nihilistes, no és que busquem un déu, tot això és mentida, la postpostmodernitat tracta d'una altra cosa: estem llançats, i ja ho deia nietzsche -i tant temps ha fet falta!-, a desentendre per complet el món i tornar a la infantesa, havent-ho sabut tot; estem cridats a destruir-nos i a desaparèixer... llançats, projectats... i no al BUIT, com es creia, i no a l'ABISME, no a l'ABSURD, estem llançats a nosaltres mateixos. i no nosaltres mateixos erigits com a DÉUS. no és res de tot això! no és res de relativisme, no és res d'absolutisme, no és res de dogmatisme, no és res d'escepticisme, no és res d'idealisme, no és res de realisme metafísic, no és res de res de res de res de res;
però com eliminar les paraules que ballen al voltant nostre? com abandonar aquest ball que, tanmateix -reconeguem-ho-, hem hagut de ballar per collons -i és que a la vida s'ha de ballar sempre el ball que toca ballar-? com fer-ho? amb el temps,
amb la lluita,
amb poca cosa més.
perquè no se m'acut cap paraula més, no voldria fer etern el problema.
lluita.
lluita.
lluita.
lluita.
(en el temps)
cada tema escollit a desenvolupar et porta a mil temes diferents, no pas per dispersió, sinó per necessitat.
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
i com cada treball fet, com cada escrit amb principi i final no es pot presentar sinó com a una cosa inacabada que té conclusió només per a seguir les regles del joc -acadèmic, per exemple.
començo, i és en començar que inicïo la impossibilitat d'acabar.
però per alguna raó morim, oi?
______
parlant amb la maria vaig adonar-me que necessita els meus poemes com a cosa acabada i refeta, com a recull per on començar. i és feina meva recollir poemes i ajuntar-los fingint que són un tot -perquè és així com es presenten les coses: seria impossible agafar-me a mi mateixa i que la maria m'il·lustrés, sóc vergonyosa i no sé fer performances; tot i que reconec que l'única manera de presentar les coses que escric/penso seria a través de la pura vida animada. reflexionant-hi: no sé si és possible un projecte com aquest. seria així com "viu amb l'emma una setmana"- bé, com anava dient! he de fer un tot a la maria, i escriure una mena d'explicació-introducció de què són els meus poemes. i són, bàsicament, el projecte d'una vida -la meva-, el meu projecte vital: intentar arribar a alguna comprensió sobre alguna cosa. molts poemes parlen de la incomunicació i de la impossibilitat de la comprensió/comunicació precisament perquè, en escriure i viure, m'adono que tal cosa no és possible. però shhh... farem veure que sí, cap problema! :)
____
constato ara mateix, aquí, en el si de mi mateixa -dins de mi dins el meu niu: la biblioteca-, que sí, que sóc irònica, que ric molt quan estic sola i que, sobretot, i que: és impossible abastar-ho tot! tan sols la llum del sol que entra per la finestra, els colors ataronjats d'aquesta tarda descontextualitzada, la cursa que faig amb el temps quan llegeixo, el camí de tornada cap a casa, una taula plena de llibres, la calor i la samarreta negra, el soroll d'uns imbècils que probablement són de turisme, jo mateixa llegint això d'aquí a uns anys, els meus fills llegint això d'aquí a més i més anys, el pare de la maria trucant-me per telèfon...
albert pla ens albira des de l'escenari i jo penso: collons, sempre em deixo la càmera -i ho faig expressament-,
tinc tantes ganes de fer fotos, que només les vull fer després de pensar-hi molt!
discurs íntegrament desdiscursat -consignes per a un futur-.
és el cap de setmana de la sort: i sense motiu vaig agafar tres llibres de la prestatgeria i de cop vam anar a veure camino i tot tenia relació entre si i després vaig escriue el guió del treball sobre el buit, amb explicacions i tot.
dorm, dorm, dorm de calor i res més busca -els fars il·luminen-, a begur hi ha peixos molt grans, les òrbites ens criden a desentendre el món. i jo crido, atentament, quan ningú pugui sentir-me -així ho cridaré en una llengua inintel·ligible-: sóc una nihilista consumada!
tant temps creient que havia pogut deixar de ser nihilista i aquesta última setmana no podia treure'm del cap que tots ho som, que com escapar-ne, i vattimo em dóna la resposta: nihilista consumada!
i gairebé ningú sabrà de què parlo: però m'és igual! jo m'hi sento, jo m'hi sóc, jo m'hi esdevinc, jo m'hi visc, jo m'hi avanço, jo m'hi llegeixo, jo m'hi entenc, és clar, i prou que n'hi ha que no cal anar més enllà: només cal escoltar música, cançons, lletres, explicacions a obres quan l'estètica és només gust o disgust, i poca cosa més, que ens arriba el que ens ve, i que el diccionari etimològic segueix essent aquí...
I
aquest cap de setmana una mica més d'incerta glòria, una mica de Hempel, una mica de cada projecte, una mica d'albert pla, una mica de pesseta, que dorm, que es desperta, que juga, que mossega, que mira, que no té por, i una mica de feina, de fulles vermelles, de vent, de fred, de sol,...
tinc tantes ganes de fer fotos, que només les vull fer després de pensar-hi molt!
discurs íntegrament desdiscursat -consignes per a un futur-.
és el cap de setmana de la sort: i sense motiu vaig agafar tres llibres de la prestatgeria i de cop vam anar a veure camino i tot tenia relació entre si i després vaig escriue el guió del treball sobre el buit, amb explicacions i tot.
dorm, dorm, dorm de calor i res més busca -els fars il·luminen-, a begur hi ha peixos molt grans, les òrbites ens criden a desentendre el món. i jo crido, atentament, quan ningú pugui sentir-me -així ho cridaré en una llengua inintel·ligible-: sóc una nihilista consumada!
tant temps creient que havia pogut deixar de ser nihilista i aquesta última setmana no podia treure'm del cap que tots ho som, que com escapar-ne, i vattimo em dóna la resposta: nihilista consumada!
i gairebé ningú sabrà de què parlo: però m'és igual! jo m'hi sento, jo m'hi sóc, jo m'hi esdevinc, jo m'hi visc, jo m'hi avanço, jo m'hi llegeixo, jo m'hi entenc, és clar, i prou que n'hi ha que no cal anar més enllà: només cal escoltar música, cançons, lletres, explicacions a obres quan l'estètica és només gust o disgust, i poca cosa més, que ens arriba el que ens ve, i que el diccionari etimològic segueix essent aquí...
I
aquest cap de setmana una mica més d'incerta glòria, una mica de Hempel, una mica de cada projecte, una mica d'albert pla, una mica de pesseta, que dorm, que es desperta, que juga, que mossega, que mira, que no té por, i una mica de feina, de fulles vermelles, de vent, de fred, de sol,...
obro l'ètica a nicòmac d'aristòtil, que el post 'peligro' de la maria m'ha fet recordar, i em trobo escrit per mi a la primera pàgina aquest text:
la tranquil·litat de records de preguntes eternes -és com estructurar la vida*.
* acompanyada de sentits, tot... així, tot... és ple.
Hay que abrir de par en par las ventanas y tirar todo a la calle, pero sobretodo hay que tirar también la ventana y nosotros con ella.no recordava haver escrit tal cosa. ni sé perquè la vaig escriure precisament a la primera pàgina. el cas és que feia dies que pensava en allò de pujar les escales i un cop a dalt tirar l'escala per a no poder tornar a baixar. com situar-se davant l'abisme expressament i llançar l'única corda que ens unia amb el lloc d'on veníem. és curiós com els grans interrogants de la vida són tres o quatre... almenys per mi, i com, sense ni tan sols resoldre's, canvien de sentit i van creixent (com una bola de neu que cau i cau), oferint tranquil·litat,...Rayuela de Júlio Cortázar
la tranquil·litat de records de preguntes eternes -és com estructurar la vida*.
___
(recordo la "nova" web: rocainuvol.livejournal.com )
* acompanyada de sentits, tot... així, tot... és ple.
el segon exercici de classe que va sobre fer fotos.
les fotos han estat fetes amb una càmera estenopeica feta manualment a classe amb una caixa de mistos, dos carrets, una mica de cinta aillant, etc.
les fotos han estat fetes amb una càmera estenopeica feta manualment a classe amb una caixa de mistos, dos carrets, una mica de cinta aillant, etc.
*
estats d'embriaguesa on:
hi ha el color vermell,
la llum de darrere,
els sentiments apartats;
distància de centímetres
entre comprensió i obrir;
com tot és fals i pretén no ser-ho:
que què és?
concordança, correspondència,
divertiment: el fet és el fet,
trivialitat de la veritat -que no diu res-:
cercle perfecte
cercle perfecte, no obert
ni principi ni final
no sabem veure-ho:
no tinc res més a dir.
tinc ganes de callar pels segles dels segles.
mirant les torres que ens protegeixen
i pensant que mai els vaig donar permís per a fer-ho;
viure a mercès de l'arbitrarietat
enfonsar-s'hi i viure-hi,
sempre a la deriva
nàusees (de nosa, d'aparta't, de què hi fas aquí),
vòmits que no surten (a la deriva, a la deriva)
cap port on aferrar-se (sempre els he rebutjat)
my way
i did it my way...
ahir vaig estar tres hores i mitja a la biblioteca quasi sense ni adonar-me'n. vaig estar mirant llibres de fotografies/fotògrafs, llegint i altres. i friso per tornar-hi. m'encanta la biblioteca.
vaig estar mirant fotografies de nan goldin i em va venir una sensació estranya: tinc mono. després de deixar de mirar les fotos, volia tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi. això també m'ha passat amb el llibre storylines de robert frank. el vaig mirar, remirar i després el volia tornar a mirar. hi ha alguna cosa que no sé quina és -i això em posa una mica nerviosa- que fa que no pugui parar de mirar. també vaig mirar fotografies de Jeff Wall. em va interessar la teoria que hi ha darrere de cada foto. i una descripció de com la fotografia és poesia. ho és perquè no pot narrar per si sola (igual que la poesia, que no narra, perquè per a narrar ja hi ha la novel·la o el relat), però que ens connecta amb tot un món a part, ple de símbols i d'històries contingudes...
sé que he d'aprendre molt encara. i em fa molta il·lusió. m'agrada el que fem a olot, no tinc queixa de res. no m'ho imaginava així, no m'ho imaginava de cap manera i resulta que és ben bé això el que jo volia, el que necessitava. he tingut molta sort.
i ara, per contraposició, m'adono de què és la filosofia. sabent què no és, és clar. la filosofia m'encanta, també, tan analítica, tan en el seu món, tan allunyada de tot, però tan propera a tot (parla de coses d'ara, d'aquí, eternes; i se n'ocupa sense cansar-se).
vaig estar mirant fotografies de nan goldin i em va venir una sensació estranya: tinc mono. després de deixar de mirar les fotos, volia tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi. això també m'ha passat amb el llibre storylines de robert frank. el vaig mirar, remirar i després el volia tornar a mirar. hi ha alguna cosa que no sé quina és -i això em posa una mica nerviosa- que fa que no pugui parar de mirar. també vaig mirar fotografies de Jeff Wall. em va interessar la teoria que hi ha darrere de cada foto. i una descripció de com la fotografia és poesia. ho és perquè no pot narrar per si sola (igual que la poesia, que no narra, perquè per a narrar ja hi ha la novel·la o el relat), però que ens connecta amb tot un món a part, ple de símbols i d'històries contingudes...
sé que he d'aprendre molt encara. i em fa molta il·lusió. m'agrada el que fem a olot, no tinc queixa de res. no m'ho imaginava així, no m'ho imaginava de cap manera i resulta que és ben bé això el que jo volia, el que necessitava. he tingut molta sort.
i ara, per contraposició, m'adono de què és la filosofia. sabent què no és, és clar. la filosofia m'encanta, també, tan analítica, tan en el seu món, tan allunyada de tot, però tan propera a tot (parla de coses d'ara, d'aquí, eternes; i se n'ocupa sense cansar-se).
sempre he intentat posar fotos aquí, però m'ha tirat més... parlar. també he intentat tenir un fotolog aquí, però me n'he oblidat. perquè no vull que sigui aquí.
així que he obert un livejournal per a fer una mena de fotolog: per anar penjant imatges, fotos i textos (meus i d'altres), tot en una mena de registre diferent.
livejournal
així que he obert un livejournal per a fer una mena de fotolog: per anar penjant imatges, fotos i textos (meus i d'altres), tot en una mena de registre diferent.
livejournal
m'agrada dir 'tot era', per pura exageració, per pura mentida, com tot, sí,
per poder dir que no es veia res més al món i així dir que no hi havia res més al món; però tot és mentida,
màrius diu que si tanquem els ulls l'univers sencer desapareix, i és mentida,
perquè jo sempre he pensat que continuem olorant, continuem escoltant, continuem tenint tacte,
però ell es referia a tot, és clar, però és divertit jugar amb les paraules, jugar a continuar, jugar a no entendre i fer altres sentits,
és divertit entrar dins del nostre propi món,
què deien?
que el llenguatge és la casa de l'home, ho recordeu? potser no perquè no heu fet filosofia, però només pensar-hi... hi arribaríem,
som nosaltres mateixos, d'alguna manera:
i he de fer un treball sobre els quatre elements: aigua, aire, terra i foc i ho volia fer sobre la feminitat/masculinitat que s'atribueix a cada un d'aquests elements... però he perdut el camí, el sentit, no crec en feminitats ni masculinitats més enllà del poc que sé, i suposo que això és el que intentaré transmetre en el meu treball.
al final tot és: sí, tot és: transmetre alguna cosa.
l'etern retorn, el recordeu? estaríeu disposats a viure i reviure la vida que heu viscut? l'aguantaríeu a l'esquena eternament? seríeu sísif portant, no una roca, sinó la vostra pròpia vida? disfrutaríeu? pensem que hi ha alguna cosa més? no només és tot dolor i horror, hi ha molt molt molt més enllà... hi ha alguna cosa anomenada sentit, anomenada perquè, anomenada vida... que ens dóna esperança a tothora, que ens fa viure, que ens fa avançar
per poder dir que no es veia res més al món i així dir que no hi havia res més al món; però tot és mentida,
màrius diu que si tanquem els ulls l'univers sencer desapareix, i és mentida,
perquè jo sempre he pensat que continuem olorant, continuem escoltant, continuem tenint tacte,
però ell es referia a tot, és clar, però és divertit jugar amb les paraules, jugar a continuar, jugar a no entendre i fer altres sentits,
és divertit entrar dins del nostre propi món,
què deien?
que el llenguatge és la casa de l'home, ho recordeu? potser no perquè no heu fet filosofia, però només pensar-hi... hi arribaríem,
som nosaltres mateixos, d'alguna manera:
i he de fer un treball sobre els quatre elements: aigua, aire, terra i foc i ho volia fer sobre la feminitat/masculinitat que s'atribueix a cada un d'aquests elements... però he perdut el camí, el sentit, no crec en feminitats ni masculinitats més enllà del poc que sé, i suposo que això és el que intentaré transmetre en el meu treball.
al final tot és: sí, tot és: transmetre alguna cosa.
l'etern retorn, el recordeu? estaríeu disposats a viure i reviure la vida que heu viscut? l'aguantaríeu a l'esquena eternament? seríeu sísif portant, no una roca, sinó la vostra pròpia vida? disfrutaríeu? pensem que hi ha alguna cosa més? no només és tot dolor i horror, hi ha molt molt molt més enllà... hi ha alguna cosa anomenada sentit, anomenada perquè, anomenada vida... que ens dóna esperança a tothora, que ens fa viure, que ens fa avançar
ho sabia... tenia caducitat! volia escriure coses al weblog i ara no recordo res de res... (però fa dos minuts sí).
llegeixo a incerta glòria coses sobre el deliri i el no sé què de la joventut, no sé què més dir, jo sé que el post anava d'això i d'altres coses, també pensava en contestar a la meva mare, la primera filòsofa que vaig conèixer, i explicar-li què és l'utilitarisme, i també pensava en la vida en general, en perquè serveixen les coses, les coses viscudes. ara pensava en nietzsche i anava a dir que tots carreguem amb alguna cosa, amb la creu, i com diu sales a incerta glòria "la creu o l'absurd"; o l'agafes, o res. tu mateix; i pensava en les
(deixo de ser caòtica):
pensava en les espirals de sentiments en què entrem i m'agradaria solucionar-ho o, si més no, poder dir que hi ha filosofia, que hi ha pensament, que no estem perduts, déu meu, que tranquils! que gairebé tot el que pensem ja està pensat, que gairebé tot el que fem ja ha estat fet, que el marge que tenim és en un altre lloc...
i els límits, també volia parlar dels límits, avui.
avui en dia els límits són interpretats com una cosa horrible. atrapen, ofeguen, ens treuen tota possibilitat de llibertat. com podem tenir límits i alhora afirmar que som lliures? no sembla compatible. tot ha de ser poder fer-ho tot. tot ha de ser llibertat.
pensant-hi un xic, hom aviat s'adona que alguna cosa falla. la frase que em ve al cap després de l'últim paràgraf i després d'haver conegut algunes coses, és: som fràgils. som tan,tan fràgils...
ens podem destrossar tan fàcilment! sempre! tinguem l'edat que tinguem. l'error és pensar que ser adult és no ser fràgil, suposo; perquè si et despistes i penses que no ets fràgil (perquè ets adult), encara ets més fràgil. només s'ha d'anar en compte, vigilar aquestes coses, ser conscient, sobretot, dels límits, de la fragilitat... tenim a la mà una cosa molt valuosa, és la vida, sí... a vegades sembla que se'ns escola, que res té a veure amb nosaltres, que és buida i imbècil, a vegades volem aventura, a vegades la tenim tota agafada dins la mà, tant que fins i tot ens fa por (tant de control, d'avorriment)... i no ens adonem que aquesta vida que tenim agafada entre les mans és fràgil. que apretant una mica la podem trencar, que si cau... la trencarem,... no convé ni apretar-la ni deixar-la lliure. hi ha d'haver algun límit*.
amb límit em refereixo a llindar**. i amb llindar em refereixo a un abans i a un després d'alguna cosa. amb llindar em refereixo a "ara, que hi sents, aquí?" i mig milímetre més enllà: "que hi sents, aquí?" "ui, sí, quin mal". no saber on és el nostre llindar pot provocar greus conseqüències: pot canviar les característiques del sistema establert fins a trencar-lo. ara direm que està bé trencar sistemes, trencar-ho tot, ser anarquistes dels sentiments, provar els límits de tot, a veure fins a on puc arribar. drogar-nos de nosaltres mateixos, és clar, fins a arribar a un estat alterat de consciència: i és que de tant apretar o abandonar la vida que tenim entre les mans podem provocar-nos tot això. podem deixar de saber qui som, podem deixar d'estimar, podem abandonar-nos al nihilisme més horrorós i suicidar-nos un dia, més enllà, per avorriment i prou...
no estic fent un elogi al conservadorisme ni res semblant. només adverteixo de la importància que té conéixer els propis límits i contemplar-los, envoltar-los... intentant traspassar-los, sí, però a poc a poc -diguem que sense drogues-.
dic sense drogues perquè és evident que les drogues ens fan traspassar fronteres inimaginables, deixant-nos un regust de "el món ha estat diferent i per un moment l'he entès i ara no puc entendre res" que només el temps serà capaç de treure'ns. i és que per entendre les coses som molt i molt lents, i només ho fem a través de l'experiència.
___________________
* és evident que el meu concepte de límit és bastant verge. és a dir: en cap moment penso en què pensa la gent sobre què vol dir límit quan parlo de límit. penso en el que jo penso, i per això ho escric aquí: si algú vol saber què penso, pot llegir-me.
**
llegeixo a incerta glòria coses sobre el deliri i el no sé què de la joventut, no sé què més dir, jo sé que el post anava d'això i d'altres coses, també pensava en contestar a la meva mare, la primera filòsofa que vaig conèixer, i explicar-li què és l'utilitarisme, i també pensava en la vida en general, en perquè serveixen les coses, les coses viscudes. ara pensava en nietzsche i anava a dir que tots carreguem amb alguna cosa, amb la creu, i com diu sales a incerta glòria "la creu o l'absurd"; o l'agafes, o res. tu mateix; i pensava en les
(deixo de ser caòtica):
pensava en les espirals de sentiments en què entrem i m'agradaria solucionar-ho o, si més no, poder dir que hi ha filosofia, que hi ha pensament, que no estem perduts, déu meu, que tranquils! que gairebé tot el que pensem ja està pensat, que gairebé tot el que fem ja ha estat fet, que el marge que tenim és en un altre lloc...
i els límits, també volia parlar dels límits, avui.
avui en dia els límits són interpretats com una cosa horrible. atrapen, ofeguen, ens treuen tota possibilitat de llibertat. com podem tenir límits i alhora afirmar que som lliures? no sembla compatible. tot ha de ser poder fer-ho tot. tot ha de ser llibertat.
pensant-hi un xic, hom aviat s'adona que alguna cosa falla. la frase que em ve al cap després de l'últim paràgraf i després d'haver conegut algunes coses, és: som fràgils. som tan,tan fràgils...
ens podem destrossar tan fàcilment! sempre! tinguem l'edat que tinguem. l'error és pensar que ser adult és no ser fràgil, suposo; perquè si et despistes i penses que no ets fràgil (perquè ets adult), encara ets més fràgil. només s'ha d'anar en compte, vigilar aquestes coses, ser conscient, sobretot, dels límits, de la fragilitat... tenim a la mà una cosa molt valuosa, és la vida, sí... a vegades sembla que se'ns escola, que res té a veure amb nosaltres, que és buida i imbècil, a vegades volem aventura, a vegades la tenim tota agafada dins la mà, tant que fins i tot ens fa por (tant de control, d'avorriment)... i no ens adonem que aquesta vida que tenim agafada entre les mans és fràgil. que apretant una mica la podem trencar, que si cau... la trencarem,... no convé ni apretar-la ni deixar-la lliure. hi ha d'haver algun límit*.
amb límit em refereixo a llindar**. i amb llindar em refereixo a un abans i a un després d'alguna cosa. amb llindar em refereixo a "ara, que hi sents, aquí?" i mig milímetre més enllà: "que hi sents, aquí?" "ui, sí, quin mal". no saber on és el nostre llindar pot provocar greus conseqüències: pot canviar les característiques del sistema establert fins a trencar-lo. ara direm que està bé trencar sistemes, trencar-ho tot, ser anarquistes dels sentiments, provar els límits de tot, a veure fins a on puc arribar. drogar-nos de nosaltres mateixos, és clar, fins a arribar a un estat alterat de consciència: i és que de tant apretar o abandonar la vida que tenim entre les mans podem provocar-nos tot això. podem deixar de saber qui som, podem deixar d'estimar, podem abandonar-nos al nihilisme més horrorós i suicidar-nos un dia, més enllà, per avorriment i prou...
no estic fent un elogi al conservadorisme ni res semblant. només adverteixo de la importància que té conéixer els propis límits i contemplar-los, envoltar-los... intentant traspassar-los, sí, però a poc a poc -diguem que sense drogues-.
dic sense drogues perquè és evident que les drogues ens fan traspassar fronteres inimaginables, deixant-nos un regust de "el món ha estat diferent i per un moment l'he entès i ara no puc entendre res" que només el temps serà capaç de treure'ns. i és que per entendre les coses som molt i molt lents, i només ho fem a través de l'experiència.
___________________
* és evident que el meu concepte de límit és bastant verge. és a dir: en cap moment penso en què pensa la gent sobre què vol dir límit quan parlo de límit. penso en el que jo penso, i per això ho escric aquí: si algú vol saber què penso, pot llegir-me.
**
| 2 1 FÍS Valor extrem (màxim o mínim) d'una magnitud que, en ésser traspassat, fa canviar les característiques del sistema establert. |
exercici de classe. les primeres fotos...
fer fotos a un got.
fer fotos a un got.
deconstrucció,
catarsi,
resorgir
nada se atreve a elevarse. en ninguna parte una torre.
o res no s'atreveix a destruir-se. enlloc la destrucció per a la reconstrucció.
quan morir només és néixer...
és que la llibertat no és un concepte que vingui sol, com baixat del cel. és un concepte trampa que confon a molta gent.
darrere la llibertat hi ha el concepte, com tu bé has apuntat, de la responsabilitat (deures). complir amb les responsabilitats que un mateix s'ha imposat o que els altres, ja sigui pel costum o pel rol que la societat ha establert, li han imposat.
sembla massa complicat, tot. si jo tinc la idea que el que faré serà millor que el que faran els altres, jo faré el dinar. perquè així m'asseguro que aquests menjaran bé (perquè m'interessa que mengin bé). el problema és que aquests acaben per pensar que això del dinar és una cosa gratuita, que ve donada per la gràcia de déu i que sempre tindran algú que els farà el dinar.
això sol passar amb les dones i totes les feines que tenen per fer: cuidar pares, cuidar sogres, cuidar fills, cuidar marits, cuidar animals domèstics, treballar, tirar endavant. hi ha una sèrie de tasques que s'espera que les dones facin.
reclamar la llibertat pot ser destruir-ho tot. deixar de fer el dinar, i si tots mengen merda, doncs que en mengin, problema seu. i si jo no vull cuidar vells, no en cuido. i si jo no vull cuidar fills, no en cuido. això són les feministes liberals, crec recordar... però també hi ha les feministes a seques, que són les que reivindiquen que es reconegui la diferència entre l'home i la dona i entre els rols d'aquests...
sembla que me n'hagi anat del tema, és clar. perquè m'has parlat del dinar, que és una cosa molt concreta...
la llibertat, simplement, com a cosa, com a cosa palpable, com a cosa segura, no hi és. existeix com a fita a assolir, com a ideal, com a cosa que ens agradaria, com a sentiment que podem experimentar. però crec que s'assembla massa al sentiment que sempre busquem: el de la felicitat. potser només hauríem de buscar sentiments com els de la concordànça, coherència amb nosaltres mateixos. sentiments que no ens provocarien tantes guerres interiors.
hem de ser més utilitaristes...
darrere la llibertat hi ha el concepte, com tu bé has apuntat, de la responsabilitat (deures). complir amb les responsabilitats que un mateix s'ha imposat o que els altres, ja sigui pel costum o pel rol que la societat ha establert, li han imposat.
sembla massa complicat, tot. si jo tinc la idea que el que faré serà millor que el que faran els altres, jo faré el dinar. perquè així m'asseguro que aquests menjaran bé (perquè m'interessa que mengin bé). el problema és que aquests acaben per pensar que això del dinar és una cosa gratuita, que ve donada per la gràcia de déu i que sempre tindran algú que els farà el dinar.
això sol passar amb les dones i totes les feines que tenen per fer: cuidar pares, cuidar sogres, cuidar fills, cuidar marits, cuidar animals domèstics, treballar, tirar endavant. hi ha una sèrie de tasques que s'espera que les dones facin.
reclamar la llibertat pot ser destruir-ho tot. deixar de fer el dinar, i si tots mengen merda, doncs que en mengin, problema seu. i si jo no vull cuidar vells, no en cuido. i si jo no vull cuidar fills, no en cuido. això són les feministes liberals, crec recordar... però també hi ha les feministes a seques, que són les que reivindiquen que es reconegui la diferència entre l'home i la dona i entre els rols d'aquests...
sembla que me n'hagi anat del tema, és clar. perquè m'has parlat del dinar, que és una cosa molt concreta...
la llibertat, simplement, com a cosa, com a cosa palpable, com a cosa segura, no hi és. existeix com a fita a assolir, com a ideal, com a cosa que ens agradaria, com a sentiment que podem experimentar. però crec que s'assembla massa al sentiment que sempre busquem: el de la felicitat. potser només hauríem de buscar sentiments com els de la concordànça, coherència amb nosaltres mateixos. sentiments que no ens provocarien tantes guerres interiors.
hem de ser més utilitaristes...
ens hem endinsat en la civilització... com un final inevitable, com una mort. reclamem llibertat a cada moment, fem coses en nom de la llibertat, en nom de nosaltes, en nom de la vida que ens queda per viure;
reclamem no dependre de res més que no sigui la feina dels altres -i la feina dels altres ben pagada està, oi?-, no dependre de res. oblidem que al supermercat, al cinema, a les carreteres, a les biblioteques, als col·legis hi ha algú treballant per a nosaltres, per a poder pagar-se el menjar.
legítim.
demanem llibertat a grits, la voldríem: fins que ens destrossés el cos. moriríem, si poguéssim, desintegrats per la llibertat. desapareguts del món...
sí,
i demanem legitimitat. si és legítim, és correcte.
però té algun sentit barrejar la paraula llibertat amb la de legitimitat? no seria la llibertat no haver d'esperar cap legitimitat? hem de reclamar els nostres drets contínuament oblidant els nostres deures perquè el tipus de llibertat en què creiem parla només dels drets i no dels deures?
què és la llibertat?
en nom de què?
legitimitat?
les relacions es basen en això? s'hi han de basar? existeix alguna cosa anomenada llibertat? podem prescindir de tota infraestructura, de tota intervenció humana sobre el medi? podem no dependre de res? podem erigir-nos com a éssers independents sense fer mal a ningú, sense oblidar els nostres deures?
___
m'estic liant amb tanta pregunta.
vaig a dinar.
reclamem no dependre de res més que no sigui la feina dels altres -i la feina dels altres ben pagada està, oi?-, no dependre de res. oblidem que al supermercat, al cinema, a les carreteres, a les biblioteques, als col·legis hi ha algú treballant per a nosaltres, per a poder pagar-se el menjar.
legítim.
demanem llibertat a grits, la voldríem: fins que ens destrossés el cos. moriríem, si poguéssim, desintegrats per la llibertat. desapareguts del món...
sí,
i demanem legitimitat. si és legítim, és correcte.
però té algun sentit barrejar la paraula llibertat amb la de legitimitat? no seria la llibertat no haver d'esperar cap legitimitat? hem de reclamar els nostres drets contínuament oblidant els nostres deures perquè el tipus de llibertat en què creiem parla només dels drets i no dels deures?
què és la llibertat?
en nom de què?
legitimitat?
les relacions es basen en això? s'hi han de basar? existeix alguna cosa anomenada llibertat? podem prescindir de tota infraestructura, de tota intervenció humana sobre el medi? podem no dependre de res? podem erigir-nos com a éssers independents sense fer mal a ningú, sense oblidar els nostres deures?
___
m'estic liant amb tanta pregunta.
vaig a dinar.
neix en mi una pedreta, pedreta (que no núvol), de dins de ben endins, que em diu: "no saps res"; i no puc i em retorno i no sé què dir. i no és que no sàpiga què dir, és que m'he buidat -d'alguna manera ja no sóc perquè no tinc més motius per a la perllongació d'un pensament-,
i m'oblido de tot, és una mena de rapidesa que em demano, que se'ns demana des d'algun lloc llunyà -llegeixi's: el món-, i de tan ràpid, de tan merda, de tanta son perquè hi ha tantes coses a fer i fa tanta mandra tot... que no sé res! no sé res! no sé res!
no sóc una dona a l'altura dels temps,
perdò, hauria de dir: no sóc a l'altura dels temps -he dit en el post anterior que ni dona em sento, perquè ja ha perdut en mi el sentit aquesta paraula-, no sóc a l'altura dels temps! i els temps estan molt alts! hi ha tantes coses a saber, em sento tan ignorant a cada pas que dono, em fa tanta vergonya no saber res,
perdo, perdo, perdo sentits cada hora que visc; oblido i reoblido. em perdo i llavors la brisa a la cara és el món sencer i la felicitat eterna, però una set que ve de lluny -com totes les coses importants- em diu que hi ha alguna cosa més que té un sentit més aquí que altres coses...
i m'oblido de tot, és una mena de rapidesa que em demano, que se'ns demana des d'algun lloc llunyà -llegeixi's: el món-, i de tan ràpid, de tan merda, de tanta son perquè hi ha tantes coses a fer i fa tanta mandra tot... que no sé res! no sé res! no sé res!
no sóc una dona a l'altura dels temps,
perdò, hauria de dir: no sóc a l'altura dels temps -he dit en el post anterior que ni dona em sento, perquè ja ha perdut en mi el sentit aquesta paraula-, no sóc a l'altura dels temps! i els temps estan molt alts! hi ha tantes coses a saber, em sento tan ignorant a cada pas que dono, em fa tanta vergonya no saber res,
perdo, perdo, perdo sentits cada hora que visc; oblido i reoblido. em perdo i llavors la brisa a la cara és el món sencer i la felicitat eterna, però una set que ve de lluny -com totes les coses importants- em diu que hi ha alguna cosa més que té un sentit més aquí que altres coses...
jo també tindria aquesta paranoia si hagués d'anar a una casa com la meva. de fet, tinc una anècdota per explicar força divertida en referència a aquesta 'vergonya':
una nit els meus pares em van deixar a baix a casa a dins del tata (tot terreny força gran on hi cabien molts testos) amb el portal ben obert i van pujar cap a dalt a casa a buscar no sé què. va passar la policia i es va parar i va mirar molt estranyada: creien que érem lladres. llavors jo, ben espavilada, vaig cridar: "mama, mama", i la mama va respondre: "què, què". no arriba a contestar i estic segura que haguessin entrat a casa...
ara hi penso i dic: no podria ser jo la filla dels lladres? ah, i a partir d'aquell dia quan entro a casa meva jo també penso que la gent es pensa que sóc la meva lladre. imagina't si t'entenc!
____
a mi també em falten els crèdits de lliure elecció. no sé pas quan els faré. m'havia apuntat a 6 crèdits on-line, però no m'hi van voler perquè no hi havia prou places (intercampus?). em falten tots els crèdits, tot i que alguns els podré convalidar de filologia de la UB.
____
estic esperant la bústia...
____
hem de quedar un dia, no?
____
m'he finit.
ara escriuré un altre post sobre altres coses.
____
ets una postwoman?
ben bé podríem dir que sí! que poc definits que estem tots, i què hem de fer? jo visc en la més absoluta boira tot i que veig el sol a diari: i això és molt confús; i quanta llum i quants colors.
jo ja no em sento ni dona.
ara crec que sóc... sóc; buf.
postpostwoman?
m'encanta l'anglès i de quina manera aquesta llengua permet que els parlants/escrivents s'expressin.
una nit els meus pares em van deixar a baix a casa a dins del tata (tot terreny força gran on hi cabien molts testos) amb el portal ben obert i van pujar cap a dalt a casa a buscar no sé què. va passar la policia i es va parar i va mirar molt estranyada: creien que érem lladres. llavors jo, ben espavilada, vaig cridar: "mama, mama", i la mama va respondre: "què, què". no arriba a contestar i estic segura que haguessin entrat a casa...
ara hi penso i dic: no podria ser jo la filla dels lladres? ah, i a partir d'aquell dia quan entro a casa meva jo també penso que la gent es pensa que sóc la meva lladre. imagina't si t'entenc!
____
a mi també em falten els crèdits de lliure elecció. no sé pas quan els faré. m'havia apuntat a 6 crèdits on-line, però no m'hi van voler perquè no hi havia prou places (intercampus?). em falten tots els crèdits, tot i que alguns els podré convalidar de filologia de la UB.
____
estic esperant la bústia...
____
hem de quedar un dia, no?
____
m'he finit.
ara escriuré un altre post sobre altres coses.
____
ets una postwoman?
ben bé podríem dir que sí! que poc definits que estem tots, i què hem de fer? jo visc en la més absoluta boira tot i que veig el sol a diari: i això és molt confús; i quanta llum i quants colors.
jo ja no em sento ni dona.
ara crec que sóc... sóc; buf.
postpostwoman?
m'encanta l'anglès i de quina manera aquesta llengua permet que els parlants/escrivents s'expressin.
em fa tant de fàstic el món, a vegades... les persones, la mediocritat, el no-puc-més, les víctimes que són també botxins -perquè d'aquí no se'n surt-, l'amor que és sovint un no-res, els ideals que ningú accepta perquè ens fan por, perquè s'han fet massa guerres en nom dels ideals,
i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...
jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...
i què us creieu?
la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!
i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...
hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.
hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...
inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...
silenci.
i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...
jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...
i què us creieu?
la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!
i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...
hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.
hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...
inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...
silenci.
la bisbal a les 8 del vespre és un lloc alegre. potser per la pressa dels qui hi passen, que ens fan creure que tenen alguna cosa a fer, algun objectiu. a les 9 tothom desapareix: és a sopar. i hi vénen els que no tenen res a fer, els penjats, els que fan que volguem marxar -mal rotllo-;
fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.
_________________________________
a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.
no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:
- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència
si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.
fins i tot a dins del bar hi havia una nena d'uns 18 anys que semblava una puta -tal qual- i que feia mitja por, parlant amb un home gran, bastant gran; semblava el bar d'una pel·lícula de l'oest de les d'ara -que encara n'hi ha, tot i que encobertes: i són sòrdides d'avorriment, silenci i buit-.
_________________________________
a vegades recordo, sense voler-ho, algunes coses. la literatura em remet a un estat de felicitat impossible de trobar enlloc més. miro tant temps perdut, en el fons... busco llibres que no trobo -s'amaguen de mi dins de casa: i és que ara no toquen-. ara toca llegir hume, vattimo i wittgenstein i dubois, i a sales a incèrta glòria i també altre cop el carrer estret i el carrer de les camèlies.
avui he somiat coses força estranyes. feia dies que no somiava res. no sóc a classe perquè ahir no em trobava gaire bé, però recuperaré aquestes hores el divendres a la tarda. està bé. a girona sí que hi aniré perquè avui tinc més classes que cap altre dia. estic mandrosa però sé que he de fer moltes coses.
no és que estigui mandrosa. és que costa obligar-se a començar. ara ho faré.
ja tinc la data dels exàmens de gener-febrer. les posaré aquí, bàsicament, per la il·lusió que em fa:
- 8/1/9: Metafísica I
- 9/1/9: Corrents actuals...
- 13/1/9: Literatura catalana del segle XX
- 14/1/9: Filo. de la ciència
si suspenc algun d'aquests exàmens me'n vaig a la segona convocatòria que és dues setmanes després, més o menys, de cada examen.
posar-se el pijama per estar per casa és genial, però posar-se'l per dormir és una de les millors coses del món! quin plaer l'escalfor! quin plaer dormir amb mitjons! i em desperto sense haver desfet el llit! avui, però, he passat fred... me n'havia anat a dormir sense mitjons.
abans d'ahir vaig dormir a ca la iria i també hi vaig estar molt còmode, uhhm, amb el nòrdic i tota la pesca. jo vaig dormir tota la nit, però la iria i la eli no van dormir gens. el senyoret luar es va despertar i de l'emoció de veure la eli volia que fos ja de dia, així que es va desvetllar... jo em vaig despertar cap a les 8 amb els sorolls d'en luar. així no es necessita despertador!
el dissabte vaig fer una visita guiada cobrant (se'n van fer tres de cop!) i a mi em va tocar el pitjor grup. els homes anaven borratxos, les dones eren soses i, bé... un home es va tirar un pet quan jo explicava la historieta -que és força interessant- de la reina de saba. a partir de llavors tot va ser dispersió. jo no tinc cap mena d'intenció d'obligar a ningú a que m'escolti; al cap i a la fi, són ells els qui han pagat i els qui s'han interessat pel tema, però sempre em queda el dubte de si entre els que no escolten hi ha gent que vol escoltar. quan penso en això, reacciono i torno a fer-los callar i demanar silenci.
el dia següient, en canvi, vaig fer una introducció que em va agradar molt. tenia estudiants de turisme escoltant-me i prenent apunts... i això va fer que ho fes millor que mai i que parlés diferent i més clar, fins i tot (vocalitzant més). els vaig preguntar que si estudiaven turisme i em van dir que sí, que a la UB.
aquest any potser compraré el número de loteria de la fundació. el temps passa i la meva concepció de les coses va canviant. no sé a tomb de què, però ho accepto i tiro endavant.
després de decidir no fer l'interrail vaig esborrar del meu cap la possibilitat de fer un viatge. el viatge a londres amb la meva germana també va quedar penjat... però ara tinc ganes d'anar-me'n d'aquí. havíem agafat un ritme interessant, sobretot quan arribava desembre. va bé marxar i veure altres coses... i quan estic massa temps aquí, sento la necessitat de veure món. l'últim viatge que vam fer va ser a eivissa, i el penúltim vaig fer-lo jo sola a lisboa. no em puc queixar, és clar, però davant del record d'una finlàndia-lapònia de setembre, d'una formentera d'octubre, d'un amsterdam i brussel·les de desembre i d'una granada-màlaga de desembre...
de fet, tot és caminar cap allà on hom vol anar.
abans d'ahir vaig dormir a ca la iria i també hi vaig estar molt còmode, uhhm, amb el nòrdic i tota la pesca. jo vaig dormir tota la nit, però la iria i la eli no van dormir gens. el senyoret luar es va despertar i de l'emoció de veure la eli volia que fos ja de dia, així que es va desvetllar... jo em vaig despertar cap a les 8 amb els sorolls d'en luar. així no es necessita despertador!
el dissabte vaig fer una visita guiada cobrant (se'n van fer tres de cop!) i a mi em va tocar el pitjor grup. els homes anaven borratxos, les dones eren soses i, bé... un home es va tirar un pet quan jo explicava la historieta -que és força interessant- de la reina de saba. a partir de llavors tot va ser dispersió. jo no tinc cap mena d'intenció d'obligar a ningú a que m'escolti; al cap i a la fi, són ells els qui han pagat i els qui s'han interessat pel tema, però sempre em queda el dubte de si entre els que no escolten hi ha gent que vol escoltar. quan penso en això, reacciono i torno a fer-los callar i demanar silenci.
el dia següient, en canvi, vaig fer una introducció que em va agradar molt. tenia estudiants de turisme escoltant-me i prenent apunts... i això va fer que ho fes millor que mai i que parlés diferent i més clar, fins i tot (vocalitzant més). els vaig preguntar que si estudiaven turisme i em van dir que sí, que a la UB.
aquest any potser compraré el número de loteria de la fundació. el temps passa i la meva concepció de les coses va canviant. no sé a tomb de què, però ho accepto i tiro endavant.
després de decidir no fer l'interrail vaig esborrar del meu cap la possibilitat de fer un viatge. el viatge a londres amb la meva germana també va quedar penjat... però ara tinc ganes d'anar-me'n d'aquí. havíem agafat un ritme interessant, sobretot quan arribava desembre. va bé marxar i veure altres coses... i quan estic massa temps aquí, sento la necessitat de veure món. l'últim viatge que vam fer va ser a eivissa, i el penúltim vaig fer-lo jo sola a lisboa. no em puc queixar, és clar, però davant del record d'una finlàndia-lapònia de setembre, d'una formentera d'octubre, d'un amsterdam i brussel·les de desembre i d'una granada-màlaga de desembre...
de fet, tot és caminar cap allà on hom vol anar.
destrossats pel lirisme,
quanta guerra per tanta poca pau, quantes paraules per tan poc silenci -si és que ho suportem, si és que ho volem-,
la vida és el camí de la soledat, diu màrius torres, separació cabdal, som més que un -i d'un només n'hi ha un?
negar que tinc veu és el pitjor que he pogut fer mai, perquè no hi ha manera de tornar enrere, no hi ha manera de sublevar-se contra un mateix;
poesiasalvaje ens deia que la belleza se rebela cada día,
jo hi estic d'acord,
i la poesia amb ella;
rebel·lar-se: és que no podem deixar de fer-ho constantment? és que no hi ha pau possible?
silenci.
quanta guerra per tanta poca pau, quantes paraules per tan poc silenci -si és que ho suportem, si és que ho volem-,
la vida és el camí de la soledat, diu màrius torres, separació cabdal, som més que un -i d'un només n'hi ha un?
negar que tinc veu és el pitjor que he pogut fer mai, perquè no hi ha manera de tornar enrere, no hi ha manera de sublevar-se contra un mateix;
poesiasalvaje ens deia que la belleza se rebela cada día,
jo hi estic d'acord,
i la poesia amb ella;
rebel·lar-se: és que no podem deixar de fer-ho constantment? és que no hi ha pau possible?
silenci.
i sempre quedaran els llibres, no pas les flors, sinó els llibres; tot el que algú haurà volgut dir, tot el que algú haurà necessitat dir; sempre ens quedaran els llibres...
la poesia
i tot el pensament humà que ens acompanya dia rere dia, nit rere nit,
o és que podem contemplar les estrelles de la nit sense tenir en compte, inconscientment, tot el que hi tenim a dins que ens ve de fora?
sempre ens quedaran els llibres, i saber-ho tot abans de temps, i dir estirabots sense ser compresos, però sempre quedaran els llibres i tot el que hi ha a dins i tots els lectors de tots els móns i temps possibles, i tota la invisibilitat infinita dels cors i del que hi ha sota la pell,
i sempre quedarem nosaltres, dits en paraules i en poesia,
cada construcció és un germà, cada intent ho és tot
ens quedarà la poesia, que és l'amor per totes les coses, la separació sublim entre allò que no entenem i allò que comencem a entendre; el fonament de tota comprensió i ubicació al món,
sempre ens quedarem nosaltres,
sempre et podré llegir, us podré llegir, autors, escriptors, poetes,...
i ens quedarem... a nosaltres.
PD: i no preguntis res.
PD2: sóc a ca l'iria, de guàrdia... per si en luar es desperta. l'iria és a buscar la eli, que arribava de valència a les deu i pico i ve a celebrar el seu aniversari, que va ser abans d'ahir. demà hi haurà festeta!!
PD3: ahir vam anar a sopar al passeig la judit i jo després d'uns trombos pel pàrking (cercles, cercles), vam seure a la taula més íntima i vam poder presenciar com a la taula del costat hi van sopar quatre cops gent diferent; va ser divertit, aquell temps que passa sense passar, dir la frase "fa setze anys que ens coneixem" i posar totes dues la mateixa cara de terror; riure perquè sí, recordant que encara som tot allò que érem, que és d'imbècils no creure-s'ho, i cadascú amb els seus temes, poder ser jo molt i molt, i cada cop millor... descobrir que l'amistat és com el vi, i que mai ens ho creuríem perquè som com som i donem massa importància a l'eufòria inicial,
amistat madurada,
amor madurat,
oi que no acaba de sonar bé?
és perquè no ho heu provat.
"Jo crec amb tota l'ànima que si necessitem tant la poesia i la fe per no sentir-nos molt més desventurats que si no fóssim ni haguéssim estat mai és perquè la poesia i la fe són l'existència i la vida, perquè sense elles tot aquest món es desfaria en no-res com una vana fantasmagoria sense cap consistència" incerta glòria
em fot tant que el món s'acabi aquí, que no sapiguem ser i que ens rendim, que mai pensem en el màxim que podem fer, sinó només en el suficient, en el mínim per sobreviure; que ens poguem rendir amb tanta facilitat, que demostrem a cada pas quin tipus d'animals som, que siguem capaços d'acceptar la traició més gran, sucumbir a la temptació,
perquè, què és la temptació? i què hi ha abans de la temptació? quina transició hi identifiquem?
arrossegats pel torrent de vida que no és nostra, per creure que viure és simplement deixar-se amotllar i transformar; que què som? poca cosa som... algú té una resposta millor?
es pot escoltar la meva veu, que és de les poques coses que vull al món? puc veure la gran derrota soferta, la que tinc entre les mans, la de tot està perdut, perquè sóc gran, som grans, i vam perdre... què vam perdre? què hem perdut tots?
arrossegats pel torrent de vida, per les feres, per l'animalitat de les coses, per la bèstia que portem a dins -que tot ho té clar, i si no fòssim humans tot seria més fàcil-, arrossegats sabent consequències, però és igual... és igual perquè ens vam deixar arrossegar, perquè...
jo no crec que això hagi de ser així
estic cansada d'alguna cosa que em ve de lluny
estic cansada d'alguna cosa que tinc a dins
estic cansada del temps que he viscut, que se'm fa tan llunyà, tan viscut, tan dens, tan superflu, també, tan animal -on és la pesseta?-,
estic cansada de tantes coses...
i tinc més força que mai...
perquè no té res a veure una cosa amb l'altra
fa anys que reflexiono entorn d'una idea que la lletra de la cançó Optimistic de Radiohead em va transmetre. en concret, aquest fragment:
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
"¡cap plaer comparable al de fer sofrir l'ídol per venjar-nos de l'adoració que ens inspira!", a incerta glòria
tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!
i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!
quina màgia viure envoltada d'art i pensament!
tinc tanta inspiració no utilitzada, tinc el cervell tan ple, tan estrany, ten meu, tan jo! sóc tan feliç tenint projectes, reptes aparentment impossibles, anant a Olot i anant a Girona, estudiant les dues coses que més m'agraden... que a vegades sóc a classe i penso: no m'ho crec, no pot ser, no pot ser!
i quina màgia simplement aixecar-se cada dia!
quina màgia viure envoltada d'art i pensament!
la insostenibilitat del propi sistema i de com no fer servir certes coses (i de com introduir en una frase la paraula "cert" sense fer referència a les veritats de les coses), de com tot peta i el temps es torna intransitable,
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!
em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;
però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,
amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.
corrien dies d'innocència després d'aquell primer estiu, l'estiu en què vaig fer divuit anys; corrien dies de fred, de costipats, com cada octubre, corrien dies d'especulacions immobiliàries, de no tantes fiances, corrien dies de plaça francesc macià i dies d'autobús 68 i fins la tarda fins el matí i recordo el temps llarg, més llarg del que va ser, molta pols, i recordo que escoltava la cançó que escolto ara i que m'ha empès a escriure aquest post.
sí, corrien dies del rincón de la victòria, de la meva pròpia victòria, del believe in me as i believe in you, perquè el cinc d'octubre es va obrir un paper llançat a l'atzar on hi deia believe in me, i com tot funciona si ens hi posem i si hi posem colors. corrien dies de pèrdua, de lofts, de fnacs, de passejades, d'autobús 9, corrien dies de plaça espanya raves a altes hores, corrien dies de em llevo, igual que ara, corrien dies de supersamplers, corrien dies de fotografia, corrien dies d'esperança, corrien dies d'el món és meu i només meu, corrien dies d'adéu no et vull veure més, corrien dies de diagonal, de patins, d'exàmens de conduir, corrien dies de caminar, corrien dies d'estalviar, corrien dies d'internet i el powerbook encès durant mesos dia i nit, corrien dies de razzmatazz, corrien dies de vent, de sol, de fred, de classes, d'anglès, de collarets, de carrer tallers, corrien dies!
abans he parlat d'una cançó. és aquesta: Morning of our lives de Jonathan Richman. la lletra d'aquesta cançó va estar penjada a la meva habitació tot el curs i crec en ella, encara!. la lletra:
sí, corrien dies del rincón de la victòria, de la meva pròpia victòria, del believe in me as i believe in you, perquè el cinc d'octubre es va obrir un paper llançat a l'atzar on hi deia believe in me, i com tot funciona si ens hi posem i si hi posem colors. corrien dies de pèrdua, de lofts, de fnacs, de passejades, d'autobús 9, corrien dies de plaça espanya raves a altes hores, corrien dies de em llevo, igual que ara, corrien dies de supersamplers, corrien dies de fotografia, corrien dies d'esperança, corrien dies d'el món és meu i només meu, corrien dies d'adéu no et vull veure més, corrien dies de diagonal, de patins, d'exàmens de conduir, corrien dies de caminar, corrien dies d'estalviar, corrien dies d'internet i el powerbook encès durant mesos dia i nit, corrien dies de razzmatazz, corrien dies de vent, de sol, de fred, de classes, d'anglès, de collarets, de carrer tallers, corrien dies!
abans he parlat d'una cançó. és aquesta: Morning of our lives de Jonathan Richman. la lletra d'aquesta cançó va estar penjada a la meva habitació tot el curs i crec en ella, encara!. la lletra:
It hurts me to hear, to see you got no faith in yourself.
It bothers me now to watch you, you got no faith in your own self.
You listen more to your friends than to your own heart inside.
Well, you listen to them, oh but you hide.
You don't got nothin' to be afraid of.
You're not as bad as you think.
And you're always puttin' yourself down,
But i'm just gonna tell you that i like you.
Darling, you always put yourself down, but i like you.
That's all i came to say.
Then there's no need to think that other people can do things better than you can do 'em
'cause you got the same power in you.
I got faith in you. sometimes you don't have it in yourself,
But i got faith in you.
And our time is right now, now we can do anything we really want to.
Our time is now, here in the morning of our lives.
And it ain't just me who thinks so, dear, i asked my friends.
Now, leroy and asa and d. sharpe,
Tell her not to be afraid.
Tell her it's okay.
Tell her it's all right.
And our time is now, we can do anything we really believe in.
Our time is now, here in the morning of our lives.
Dear, i asked leroy and asa and d. sharpe, and they said,
Don't you love her too?
Then tell her she's okay.
Tell her she's all right.
You're okay, dear. there's nothing to feel inferior about. you can do it.
And our time is now, we can do anything you really believe in.
I know it.
Our time is now, here in the morning of our lives.
Our time is right now, you can do anything you set your heart on.
Our time is now, here in the morning of our lives.
We're young now. right now's when we can enjoy it.
Now's the time for us to have faith in what we can do.
No need to fear, cause now's the time to have faith in what we can do.
Transcric aquí una ressenya que vaig fer per a l'assignatura de literatura catalana del llibre de poesia Les imminències de Màrius Sampere.
Les imminències no ens servirà per anar gaire lluny -no podrem anar més enllà de nosaltres mateixos-, en tindrem prou amb els paisatges que veiem des d'aquí, des d'on “El punt més llunyà de tots, [és] la meva esquena”. Des d'aquí podrem abastar l'univers sencer i, de fet, si tanquem les parpelles, el món desapareixerà; car “Jo sóc la fi del món”. Màrius Sampere, en aquest recull de poemes, ens ofereix la possibilitat de compartir amb ell la seva manera d'entendre la vida i la mort -són u-, el temps, l'amor, la matèria, etc. S'hi plantegen, en aquest recull, les preguntes metafísiques eternes: què som? d'on venim? on anem? i, què és tot això que hi ha al nostre voltant? Els poemes intenten respondre aquestes preguntes. D'on venim -és a dir, què érem abans de néixer?-? Venim de la mort, per això Sampere pregunta: “Oh, déu, per què has profanat la meva tomba amb un raig de llum?”. D'aquesta vida que sembla no gaire plaent -d'altra manera, déu no apareixeria com un profanador de tombes-, Sampere en salva la infància, aquell primer i potser únic record que tots tenim -aquell moment de la vida en què només vivim i no recordem, perquè no hi ha res a recordar. És per això que en el recull de poemes hi ha descrits alguns racons d'una casa on allà on hi havia hagut vida i caliu hi va entrar el fred, així llegim:
El centre dels absents, així, és aquella llar de foc apagada, freda. El poema anomenat Del fanguissar, molt proper dins del recull del poema que he quasi transcrit, comença amb els versos “Mare, mare morta” i acaba amb “Què ocorre, mare, / tret que se'm refreden els peus?” Així, la vida es redueix a néixer de la mare “sóc carn teva de lloguer?”, i a refredar-nos, igual que la llar de foc d'aquella casa.
Els poemes de Màrius Sampere estan impregnats de nihilisme i/o existencialisme, aquell “tot és en va” que tan bé va descriure Nietzsche o l'existencialisme que Sartre va descriure a La nàusea. De fet, l'últim poema de la primera part -”Revelacions”- s'anomena Nihilisme. En aquest poema, Màrius Sampere dialoga amb els supòsits d'aquesta teoria-malaltia2. Comença explicant “Sé prou bé que cap ull / celeste no m'observa.”, “No em veu ningú”, “Jo sóc l'invisible. Llavors, / què hi fa la llum? Poblar / de buidor la buidor. I així fecundar-la”. L'home nihilista és aquell home que, desprovist de Déu, d'aquell ull celeste, es queda sol al món. El món se li torna confús, absurd, sense sentit, tot és en va i tot ho relativitza. És per això que l'home nihilista es pregunta “què hi fa la llum?”, és a dir, què és tota aquesta vida? què vol dir que hi ha vida? La resposta que el poema dóna és poblar de buidor la buidor. La vida, absurda, fa més vida, que també és absurda, aquell festí de les espècies que mai no acaba, l'únic que fa és crear més buidor, crear més sensesentit. En aquest moment em veig obligada a recordar que a la introducció al recull de poemes, a l'apartat anomenat “Iniciació”, hi llegim que “Gairebé totes les coses cauen; però no totes ho fan per obediència”3 Així, Sampere salvaguarda alguna cosa al nihilisme, a aquell “tot és en va”. Si no totes les coses cauen per obediència -per pur sensesentit, per absurd-, hi deu haver algunes coses que romanen amb sentit, que no obeeixen a l'absurd.
Tornant a fer referència a aquelles preguntes metafísiques eternes, al poema de la pàgina 53 hi llegim “El prodigi, el gir / miraculós de la Terra / completant la confusió”. És ben fàcil trobar-se en un estat de confusió quan s'intenta trobar resposta a la pregunta de perquè la Terra gira o perquè som aquí, vius, a la Terra. Al fet que intentem trobar-hi resposta, l'autor diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”; així, potser no estem preparats per a la resposta, ja que al nostre esperit li basta la desmesura. Què fem, doncs, intentant cercar respostes si l'obtenció d'una resposta no és una cosa feta per a nosaltres? Els poemes recomanen el plaer, perquè “mai / no s'acaba el festí de les espècies / vivents. Això no té sentit, / això deu ser l'amor”. Per si havíem oblidat aquell estat de confusió, tornem a llegir que això no té sentit: i si no té sentit, deu ser l'amor. Així, doncs, què és l'amor?
En aquest recull de poemes l'amor es veu barrejat amb la mort/vida -les absències i les presències- i amb el Temps. Com si aquests fossin indestriables. Així, l'amor és por a morir4 i “Tots morim d'amor, fou segellat”5. El Temps és “mare de mare, la primera i l'última, / la nimfa absorbent, la sexessa / que ens atrau i ens xucla.”, “totes les hores / són talment roba vella / de la criatura eterna, / la dels estirps i les llànties vivents.” i quan hàgim mort, la Veu del Qui parla -hem de suposar que és Déu...?-, dirà: “tornes a l'alba, no ha passat cap vida”. El temps que vivim és temps ja viscut, d'etern retorn nietzscheà, roba vella,.. Així, el temps no ens proporciona la possibilitat de progrés, ja que només és repetició. Tota possibilitat de millora queda anul·lada per aquest temps que ens viu.
Si volem llegir Les imminències sincerament, hem de romandre en el batibull de temes que el poeta ens ofereix i no intentar anar més enllà. No podem pretendre trobar-hi conclusions en aquest recull de poemes. No hi ha respostes, solucions, conseqüències. Hi ha reflexió sobre temes concrets -i recurrents-, però no hi ha inici, nus i desenllaç. No obstant això, no ens hem de quedar en el nihilisme absolut, en l'absurd i el sensesentit. No trobem respostes, res no té sentit, però potser el sentit és la pròpia reflexió -com Màrius Sampere insinua quan diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”-, i amb haver trobat aquest sentit, en realitat, ja en tenim prou. Així, en llegir Les imminències, ens hem de deixar portar per les reflexions que hi trobem, sense esperar un cant alegre a la vida, un final feliç. Hi trobarem, però, eines per a la reflexió, i dependrà de nosaltres aprofitar aquestes eines o no. Com diu l'últim poema, “Què els hem de dir? Quan els ho diríem / si un poema és un altre poema, i aquest segon / un tercer, i aquest tercer / un altre, i aquest altre / el primer cadàver del món que, inexplicablement, somreia?”6, fent una analogia entre poema i reflexió, una reflexió n'és una altra, aquesta una altra...
____
*
1 pàgina 58.
2 Podríem dir que els nihilistes són els qui estan malalts de nihilisme, que pateixen de nihilisme. Més que una teoria, sembla una manera d'entendre i de posicionar-se davant la vida. El nihilisme és, doncs, un valor -una manera, una teoria- entorn del qual gira la vida del qui és nihilista.
3 pàgina 11.
4 poema anomenat Nocturnal de la pàgina 58.
5 del poema Holograma a la pàgina 60.
6 cinquè poema de l'annex, pàgina 97.
Les imminències no ens servirà per anar gaire lluny -no podrem anar més enllà de nosaltres mateixos-, en tindrem prou amb els paisatges que veiem des d'aquí, des d'on “El punt més llunyà de tots, [és] la meva esquena”. Des d'aquí podrem abastar l'univers sencer i, de fet, si tanquem les parpelles, el món desapareixerà; car “Jo sóc la fi del món”. Màrius Sampere, en aquest recull de poemes, ens ofereix la possibilitat de compartir amb ell la seva manera d'entendre la vida i la mort -són u-, el temps, l'amor, la matèria, etc. S'hi plantegen, en aquest recull, les preguntes metafísiques eternes: què som? d'on venim? on anem? i, què és tot això que hi ha al nostre voltant? Els poemes intenten respondre aquestes preguntes. D'on venim -és a dir, què érem abans de néixer?-? Venim de la mort, per això Sampere pregunta: “Oh, déu, per què has profanat la meva tomba amb un raig de llum?”. D'aquesta vida que sembla no gaire plaent -d'altra manera, déu no apareixeria com un profanador de tombes-, Sampere en salva la infància, aquell primer i potser únic record que tots tenim -aquell moment de la vida en què només vivim i no recordem, perquè no hi ha res a recordar. És per això que en el recull de poemes hi ha descrits alguns racons d'una casa on allà on hi havia hagut vida i caliu hi va entrar el fred, així llegim:
“Casa nostra s'ha fet gran i vella.
Davant va entrar-hi el fred; darrere, nosaltres.
Al cor dels mobles
tremolen -fulles
de la més gran oscil·lació- carns esvanides.
La llum s'hi expressa amb signes breus;
la llar apagada
presideix el racó, centre dels absents”1.
El centre dels absents, així, és aquella llar de foc apagada, freda. El poema anomenat Del fanguissar, molt proper dins del recull del poema que he quasi transcrit, comença amb els versos “Mare, mare morta” i acaba amb “Què ocorre, mare, / tret que se'm refreden els peus?” Així, la vida es redueix a néixer de la mare “sóc carn teva de lloguer?”, i a refredar-nos, igual que la llar de foc d'aquella casa.
Els poemes de Màrius Sampere estan impregnats de nihilisme i/o existencialisme, aquell “tot és en va” que tan bé va descriure Nietzsche o l'existencialisme que Sartre va descriure a La nàusea. De fet, l'últim poema de la primera part -”Revelacions”- s'anomena Nihilisme. En aquest poema, Màrius Sampere dialoga amb els supòsits d'aquesta teoria-malaltia2. Comença explicant “Sé prou bé que cap ull / celeste no m'observa.”, “No em veu ningú”, “Jo sóc l'invisible. Llavors, / què hi fa la llum? Poblar / de buidor la buidor. I així fecundar-la”. L'home nihilista és aquell home que, desprovist de Déu, d'aquell ull celeste, es queda sol al món. El món se li torna confús, absurd, sense sentit, tot és en va i tot ho relativitza. És per això que l'home nihilista es pregunta “què hi fa la llum?”, és a dir, què és tota aquesta vida? què vol dir que hi ha vida? La resposta que el poema dóna és poblar de buidor la buidor. La vida, absurda, fa més vida, que també és absurda, aquell festí de les espècies que mai no acaba, l'únic que fa és crear més buidor, crear més sensesentit. En aquest moment em veig obligada a recordar que a la introducció al recull de poemes, a l'apartat anomenat “Iniciació”, hi llegim que “Gairebé totes les coses cauen; però no totes ho fan per obediència”3 Així, Sampere salvaguarda alguna cosa al nihilisme, a aquell “tot és en va”. Si no totes les coses cauen per obediència -per pur sensesentit, per absurd-, hi deu haver algunes coses que romanen amb sentit, que no obeeixen a l'absurd.
Tornant a fer referència a aquelles preguntes metafísiques eternes, al poema de la pàgina 53 hi llegim “El prodigi, el gir / miraculós de la Terra / completant la confusió”. És ben fàcil trobar-se en un estat de confusió quan s'intenta trobar resposta a la pregunta de perquè la Terra gira o perquè som aquí, vius, a la Terra. Al fet que intentem trobar-hi resposta, l'autor diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”; així, potser no estem preparats per a la resposta, ja que al nostre esperit li basta la desmesura. Què fem, doncs, intentant cercar respostes si l'obtenció d'una resposta no és una cosa feta per a nosaltres? Els poemes recomanen el plaer, perquè “mai / no s'acaba el festí de les espècies / vivents. Això no té sentit, / això deu ser l'amor”. Per si havíem oblidat aquell estat de confusió, tornem a llegir que això no té sentit: i si no té sentit, deu ser l'amor. Així, doncs, què és l'amor?
En aquest recull de poemes l'amor es veu barrejat amb la mort/vida -les absències i les presències- i amb el Temps. Com si aquests fossin indestriables. Així, l'amor és por a morir4 i “Tots morim d'amor, fou segellat”5. El Temps és “mare de mare, la primera i l'última, / la nimfa absorbent, la sexessa / que ens atrau i ens xucla.”, “totes les hores / són talment roba vella / de la criatura eterna, / la dels estirps i les llànties vivents.” i quan hàgim mort, la Veu del Qui parla -hem de suposar que és Déu...?-, dirà: “tornes a l'alba, no ha passat cap vida”. El temps que vivim és temps ja viscut, d'etern retorn nietzscheà, roba vella,.. Així, el temps no ens proporciona la possibilitat de progrés, ja que només és repetició. Tota possibilitat de millora queda anul·lada per aquest temps que ens viu.
Si volem llegir Les imminències sincerament, hem de romandre en el batibull de temes que el poeta ens ofereix i no intentar anar més enllà. No podem pretendre trobar-hi conclusions en aquest recull de poemes. No hi ha respostes, solucions, conseqüències. Hi ha reflexió sobre temes concrets -i recurrents-, però no hi ha inici, nus i desenllaç. No obstant això, no ens hem de quedar en el nihilisme absolut, en l'absurd i el sensesentit. No trobem respostes, res no té sentit, però potser el sentit és la pròpia reflexió -com Màrius Sampere insinua quan diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”-, i amb haver trobat aquest sentit, en realitat, ja en tenim prou. Així, en llegir Les imminències, ens hem de deixar portar per les reflexions que hi trobem, sense esperar un cant alegre a la vida, un final feliç. Hi trobarem, però, eines per a la reflexió, i dependrà de nosaltres aprofitar aquestes eines o no. Com diu l'últim poema, “Què els hem de dir? Quan els ho diríem / si un poema és un altre poema, i aquest segon / un tercer, i aquest tercer / un altre, i aquest altre / el primer cadàver del món que, inexplicablement, somreia?”6, fent una analogia entre poema i reflexió, una reflexió n'és una altra, aquesta una altra...
____
*
1 pàgina 58.
2 Podríem dir que els nihilistes són els qui estan malalts de nihilisme, que pateixen de nihilisme. Més que una teoria, sembla una manera d'entendre i de posicionar-se davant la vida. El nihilisme és, doncs, un valor -una manera, una teoria- entorn del qual gira la vida del qui és nihilista.
3 pàgina 11.
4 poema anomenat Nocturnal de la pàgina 58.
5 del poema Holograma a la pàgina 60.
6 cinquè poema de l'annex, pàgina 97.
estic molt contenta d'haver fet aquesta associació d'idees tan culte i cultural -que s'entengui això com una ironia, si us plau-. quan vaig topar amb el text de Blake immediatament vaig recordar el llibre de Huxley. quin orgull. el llibre de Huxley jo l'he llegit. la història de com vaig trobar-me el llibre és força divertida:
quan la veïna va marxar (no sé si la recordeu, li deien "la ètnica") perquè ja era molt velleta, vam voler entrar a casa seva per veure si s'hi havia deixat alguna cosa interessant. vam saltar a la seva terrassa i vam veure que la porta per entrar a casa era tancada. llavors a mi se'm va ocórrer de mirar si per la part del darrere de la reixa hi havia les claus (com a les pelis) i, efectivament, hi havia claus. vam entrar a aquella mena de barraca freda i humida i en vam rescatar algunes coses. una d'aquestes coses va ser el llibre de Huxley. sense portada i mig destrossat pel temps, semblava un llibre clandestí. jo sabia de l'existència de Huxley a través d'Orwell (llibres "semblants" 1984 d'Orwell i Brave New World de Huxley), així que quan vaig començar a llegir el llibre The Doors of Perception vaig flipar pel canvi de temàtica.
The Doors of Perception és un llibre que descriu què sentia Huxley quan prenia mescalina. és més aviat una crònica d'un experiment científic que no pas una novel·la. el llibre pot interessar a qui vulgui saber quin efecte produeix la mescalina a la ment humana... però tot això no vol dir que Huxley es prengués drogues per escriure els seus llibres, sobretot perquè el tipus de droga que prenia no el deixava escriure. es prenia enteògens -que no sé com s'escriu en català- i "flipava".
per últim, dir que el grup The Doors es va inspirar en el títol del llibre de Huxley.
______________________
i, sí, tam, algun dia acabaré la carrera que vaig començar! (llegeixi's: filologia anglesa)
______________________
el que és curiós és que Blake és coetani de Kant i que tots dos, pel que veig, tenien interessos semblants. Kant ens advertia que és impossible conèixer les coses noumènicament (les coses en si) perquè sempre les contemplem des de "nosaltres" i, per tant, des de les nostres portes de la percepció (portes que no poden eludir-se).
_____________________
tot això em fa feliç! crec que quan acabi filosofia hauré de fer un màster i un doctorat per saciar aquesta set que tinc...
_____________________
crec que filosofia i literatura van de bracet. però he de confessar que la literatura pot contenir tota la filosofia en forma concreta, particular i que, per tant, d'alguna manera... la literatura pot abraçar tota la filosofia i situar-se una mica per sobre d'ella.
quan la veïna va marxar (no sé si la recordeu, li deien "la ètnica") perquè ja era molt velleta, vam voler entrar a casa seva per veure si s'hi havia deixat alguna cosa interessant. vam saltar a la seva terrassa i vam veure que la porta per entrar a casa era tancada. llavors a mi se'm va ocórrer de mirar si per la part del darrere de la reixa hi havia les claus (com a les pelis) i, efectivament, hi havia claus. vam entrar a aquella mena de barraca freda i humida i en vam rescatar algunes coses. una d'aquestes coses va ser el llibre de Huxley. sense portada i mig destrossat pel temps, semblava un llibre clandestí. jo sabia de l'existència de Huxley a través d'Orwell (llibres "semblants" 1984 d'Orwell i Brave New World de Huxley), així que quan vaig començar a llegir el llibre The Doors of Perception vaig flipar pel canvi de temàtica.
The Doors of Perception és un llibre que descriu què sentia Huxley quan prenia mescalina. és més aviat una crònica d'un experiment científic que no pas una novel·la. el llibre pot interessar a qui vulgui saber quin efecte produeix la mescalina a la ment humana... però tot això no vol dir que Huxley es prengués drogues per escriure els seus llibres, sobretot perquè el tipus de droga que prenia no el deixava escriure. es prenia enteògens -que no sé com s'escriu en català- i "flipava".
per últim, dir que el grup The Doors es va inspirar en el títol del llibre de Huxley.
______________________
i, sí, tam, algun dia acabaré la carrera que vaig començar! (llegeixi's: filologia anglesa)
______________________
el que és curiós és que Blake és coetani de Kant i que tots dos, pel que veig, tenien interessos semblants. Kant ens advertia que és impossible conèixer les coses noumènicament (les coses en si) perquè sempre les contemplem des de "nosaltres" i, per tant, des de les nostres portes de la percepció (portes que no poden eludir-se).
_____________________
tot això em fa feliç! crec que quan acabi filosofia hauré de fer un màster i un doctorat per saciar aquesta set que tinc...
_____________________
crec que filosofia i literatura van de bracet. però he de confessar que la literatura pot contenir tota la filosofia en forma concreta, particular i que, per tant, d'alguna manera... la literatura pot abraçar tota la filosofia i situar-se una mica per sobre d'ella.
no sé si algú hi ha pensat en el post anterior. jo no! hi he pensat ara, que l'he rellegit. de fet, ni recordava haver-lo escrit. això està bé: és com llegir-me innocentment.... com veure el sexto sentido sense saber el final, però havent-lo vist. em va passar, per exemple, que vaig veure la sèrie (a trossos) de mirall trencat i a l'hora de llegir el llibre no em va afectar per res. tinc la sort -o: tinc la desgràcia- de no recordar gaire bé les imatges generals. recordo només petits detalls insignificants. és com si fes síntesis de les persones i les coses que veig. em passa, també, que sóc incapaç de recordar les lletres de les cançons. només puc recordar el concepte, la síntesis. això a mi em va bé per quan estudio o he de fer treballs o... però a l'àmbit social aquesta característica és més aviat un defecte (o una incapacitat). què hi farem.
que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?
____
avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.
després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.
taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...
sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!
PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!
que si algú ha pensat en el post anterior. jo, només llegir "las puertas de la percepción" he recordat the doors of perception d'Aldous Huxley i he pensat: oh, Huxley devia treure de Blake aquesta expressió? deu tenir la frase "the doors of perception" tradició a la literatura? -necessito l'ajuda de la tam per això, que jo vaig deixar d'estudiar la carrera-. pel que fa a la frase, o al vers, és estrictament filosòfica -de teoria del coneixement-, tot i que no negaré que la literatura se serveix de la filosofia molt sovint, és clar! ens recorda a Kant, potser?
____
avui ha estat un dia llarg... he anat a Olot, hem fet photoshop, plovia molt, feia fred... després classe de projectes, moltes hores, així que hem sortit una mica abans; després a Girona he dinat sola amb la vanguardia -però m'he avorrit de llegir-la- i he anat a classe amb un cafè amb llet. el professor s'ha emprenyat perquè força gent no havia llegit el llibre -que és llarguet-, així que ha fet un discurs dient que si volíem acabar essent caixeres de supermercat o perruqueres -veig que ha canviat de sexe als nois de la classe!-, que miréssim la tele, però que a la universitat, a filologia, s'hi anava per a llegir. molt paternalista, tot plegat. força absurd. perquè, al cap i a la fi, si jo passo per la uni sense haver-ne tret cap profit: problema meu! no necessito que vingui algú a dir-me que m'equivoco perquè no ho aprofito. crec que som prou grandets. i si no li agrada que la gent no llegeixi els llibres a temps, que faci exàmens i a suspendre. però el discurset elitistauniversitari i, a sobre, masclista, se'l podria haver estalviat. ha estat força incòmode tot plegat.
després he anat a la biblioteca i he agafat un llibre de Jaime Gil de Biedma i un altre de Angelina Gatell (tots dos de poesia) i un de fotografia d'un paio que m'agrada molt que es diu Laszlo Moholy-Nagy. quan he tornat al cotxe, després de passejar una estona per la ciutat de laberints de parets invisibles, amb carrers sense nom i carrerons amagats -llegeixi's: la girona de l'emma, amb aquell encant inexplicable-, com anava dient, "quan he tornat al cotxe", no hi havia cotxe! la grua.
taxi cap a mercagirona. pago 79 euros, condueixo cap a casa l'iria (i jo que volia anar-hi aviat per veure en luar...), la sortida de girona un malson que en teoria m'hauria d'haver estalviat...
sopar a casa l'iria, la eli està a punt d'arribar i avui és el seu aniversari. quina emoció!
PD: avui també he parlat per telèfon amb la maria, la gal·la i la judit. i ahir vaig anar a comprar 100 papers fotosensibles per revelar!!
" Si
las puertas de la percepción se depurasen, todo aparecería a los
hombres como realmente es: infinito. Pues el hombre se ha encerrado en
sí mismo hasta ver todas las cosas a través de las estrechas rendijas
de su caverna. "
William Blake
William Blake
torno de girona i el got blau no surt bé i hi ha maletes fent-se (no pas soles), i ara em dutxaré i després soparé,
i: què he fet avui?
ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.
abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.
abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...
coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...
i: què he fet avui?
ara torno d'una classe de metafísica i continuem amb el mateix tema: com combatre el relativisme... i parlem de colors, de vermell, de cavalls, d'idees... abans, converses al claustre -claustre forçós després del vent que ara explicaré- amb la maria-de-classe sobre professors, sexe i altres fins que ha arribat un noi de cinquè -no sóc bona pels noms- i ha sortit gent de la conferència i hem anat a classe,
abans d'això hem estat a la cafeteria perquè jo m'adormia a la biblioteca i hmm cafè amb llet i triangle,
i ha estat obrir el llibre de fundamentos de la filosofía de la ciencia i que vingués un tornado, no exagero.
efectivament: no feia gens de vent fins que hem obert el llibre. hem provat de tornar-lo a tancar i el vent marxava. així que l'hem tornat a obrir: i el vent tornava.... tan fort! fins al punt de tirar a terra una ampolla d'aigua de 2 litres mig plena! algú ha volgut creure que eren senyals... no tocava estudiar això.
abans he estat a la biblioteca mirant llibres, i abans he dinat sola llegint la vanguardia, i abans li he ensenyat a la lidia a posar el carret a la càmera i uns mossos m'han fet pum pum a la finestra perquè he aparcat en un lloc on no podia -però on no molestava- i amb mi a dins del cotxe he posat els "tac-tac" i m'he emprenyat molt perquè a 100m d'allà on era jo aparcada hi ha una comissaria de mossos on sempre hi ha cotxes aparcats a fora sense els "tac-tac" que dificulten la visió i poden provocar accidents.
abans d'això hem tornat d'olot, evidentment; i hem tingut quatre hores de classe de tècnica fotogràfica. una hora de teoria i les altres tres de pràctica. així que laboratori i a revelar! i abans hem anat a olot des de la bisbal, i abans m'he llevat a les 6.40 i abans dormia i abans havia anat a dormir...
coses que he fet i que m'he oblidat de dir: he fet pipi, he fet caca, he esmorzat dos cops, he begut gairebé dos litres d'aigua, he escoltat gorillaz, he pensat mentre conduia, he pensat mentre era a classe, he parlat amb la mama fa poc, he ensenyat als papes els fotogrames que he fet, he ajudat a la maria a buscar un llibre -i tot ha estat és aquí-, he pensat en el desembre i les vacances de nadal i he pensat que estic ben boja, he intentat mocar-me sense gaire èxit,...
la maria i l'iria, ben guapes, a portlligat!
estic llegint incerta glòria. transcric aquí fragments que m'han semblat interessants:
"la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? [...] ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?"PD: quan surto de la feina sempre espero que hi hagi algú que m'hagi vingut a buscar per sorpresa... fa dos anys i mig que treballo aquí i no hi ha hagut dia que en sortir no miri a tots costats esperant trobar-hi algú amagat. avui, que no he anat a treballar, ha estat el dia esperat. avui la judit m'ha anat a buscar a la feina per sorpresa.
"Haig de viure -em deia a mi mateix-; haig de cuitar a viure abans que els meus ossos no siguin llençats a la buitrera sense fons que m'espera; haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure!"
"La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades"
"Un se sent sol davant l'univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. ¿De què se'ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la immensitat ens jutja i ens esclafa..."
és quasi novembre i d'aquí a poc aquesta web complirà sis anys,
bukowski va començar amb mi, el savi -que alguna cosa sabia-:
llavors tot pren sentit: el camí només ha estat un viatge des de l'origen cap a l'origen.
sí, som explicats per la literatura,
som explicats per nosaltres mateixos -i humans i humans i humans, ¿quants? repetint la història de la humanitat-.
retorno a la poesia -a aquelles tardes del 2002 en què llegia i llegia poemes sense parar-,
en la intenció de refer-nos, de ser, d'alguna manera,
ser -sense compromisos i sense adjectius-.
bukowski va començar amb mi, el savi -que alguna cosa sabia-:
perquè és fàcil tornar als orígens, sempre esperen -com un niu-.and
we need so much
if we only knew
what it
was.it is
probably
everythingand we will all
probably die
trying to get
itor die
because we
don't get
it.I hope
you will understand
when I am deadI got
as much
as
possible.
llavors tot pren sentit: el camí només ha estat un viatge des de l'origen cap a l'origen.
sí, som explicats per la literatura,
som explicats per nosaltres mateixos -i humans i humans i humans, ¿quants? repetint la història de la humanitat-.
retorno a la poesia -a aquelles tardes del 2002 en què llegia i llegia poemes sense parar-,
en la intenció de refer-nos, de ser, d'alguna manera,
ser -sense compromisos i sense adjectius-.
no és per res, confeccionava les meves hores amb olafur arnalds i la pluja que només toca per la zona de flaçà -i és que no veig res, no veig res!-, i ara gorillaz perquè les setmanes passen altre cop, demà és divendres,
i una noia de classe em diu que m'ha vist a p*bol i jo li dic que sí, que hi treballo,
i em trobo la miriam i em diu que la 'happy' és a la facultat i jo li dic que no pot ser, que l'altre dia la vaig trucar i que no,
i baixo les escales i me la trobo i la crido de lluny però no em sentia i me la quedo mirant pensant "el temps ha passat, d'alguna manera, d'alguna manera ha passat un any i mig o més i no pot ser i quin curs fèiem? segon? i ara què tal?" i la cristina, que és la 'happy' -i a mi mai em va agradar dir-li així i, de fet, fins avui encara no li havia dit mai així-, no m'ha reconegut i ha dit que que canviada i que sóc més alta i més prima i jo he pensat que ella també o no sé, perquè no ho sé,
i hem parlat i era tot més o menys igual
i sempre he tingut al cap la cristina perquè mai vaig entendre la desaparició...
i he estat a la cafeteria amb la maria-de-classe dues hores, converses filosòfiques o "què ens passa quan no tenim la filosofia a prop" i "què passa ara que som a quart i això s'acaba" i "quin abisme trobarem?" amb un bistec amb patates i una coca-cola light -una mica de cafeina-, se'ns ha passat l'hora i hem arribat tard a classe, però millor perquè així duren menys,
bé... avui he tingut classe de 13.45 a 15.00 i de 16.45 a 19.30. ja tinc deures, fins i tot hem anat a berenar i he vist com un noi de cinquè robava menjar del bar i he pensat que jo també vull robar menjar però no ho he fet perquè m'ha fet cosa,
i hem fet metafísica a la classe de música
i jo buscava el piano i no el trobava -era a la dreta!-,
i després he passat per la biblioteca a buscar tres llibres i m'he perdut perquè tot està canviant molt i aquesta facultat es metamorfoseja contínuament i et fa perdre,
i al matí he anat a olot, molt aviat, però hem arribat puntuals, i he tingut classes on em pregunten coses de filosofia i jo no sé què dir perquè per fer el pas d'allò general a allò concret necessito intimitat i confiança i sóc molt tímida en aquests temes i semblo una palurda,
i després més classes, hem vist un documental sobre el senyor Stieglitz, molt interessant i inspirador, però al final va estar sol,
perquè hi ha alguna necessitat estranya
sempre m'inspiren els artistes i les vides que van tenir i penso: "eren feliços? tenien una vida normal?" i reflexiono,
jo vull fer la revolució de les idees dins meu i fora meu i tranformar el meu món! i en la lluita constant, i d'això en parlaven avui a classe de corrents actuals, per entendre més coses,
i jo sempre m'he preguntat si la filosofia és reflex de la societat
o la societat reflex de la filosofia
i mai sabré si la filosofia és només un mirall del que la societat o consciència col·lectiva pensa,
o si la societat és un mirall...
_______
pensaments d'avui: odio els anuncis de la tele on posen música super animada per a crear la sensació que la compra del producte anunciat farà feliç a qui el compri. i els odio perquè tots aquests anuncis col·laboren a fer més gran el malentès implícit en tota societat de consum: no saber què cony és la felicitat i on es troba aquesta.
i una noia de classe em diu que m'ha vist a p*bol i jo li dic que sí, que hi treballo,
i em trobo la miriam i em diu que la 'happy' és a la facultat i jo li dic que no pot ser, que l'altre dia la vaig trucar i que no,
i baixo les escales i me la trobo i la crido de lluny però no em sentia i me la quedo mirant pensant "el temps ha passat, d'alguna manera, d'alguna manera ha passat un any i mig o més i no pot ser i quin curs fèiem? segon? i ara què tal?" i la cristina, que és la 'happy' -i a mi mai em va agradar dir-li així i, de fet, fins avui encara no li havia dit mai així-, no m'ha reconegut i ha dit que que canviada i que sóc més alta i més prima i jo he pensat que ella també o no sé, perquè no ho sé,
i hem parlat i era tot més o menys igual
i sempre he tingut al cap la cristina perquè mai vaig entendre la desaparició...
i he estat a la cafeteria amb la maria-de-classe dues hores, converses filosòfiques o "què ens passa quan no tenim la filosofia a prop" i "què passa ara que som a quart i això s'acaba" i "quin abisme trobarem?" amb un bistec amb patates i una coca-cola light -una mica de cafeina-, se'ns ha passat l'hora i hem arribat tard a classe, però millor perquè així duren menys,
bé... avui he tingut classe de 13.45 a 15.00 i de 16.45 a 19.30. ja tinc deures, fins i tot hem anat a berenar i he vist com un noi de cinquè robava menjar del bar i he pensat que jo també vull robar menjar però no ho he fet perquè m'ha fet cosa,
i hem fet metafísica a la classe de música
i jo buscava el piano i no el trobava -era a la dreta!-,
i després he passat per la biblioteca a buscar tres llibres i m'he perdut perquè tot està canviant molt i aquesta facultat es metamorfoseja contínuament i et fa perdre,
i al matí he anat a olot, molt aviat, però hem arribat puntuals, i he tingut classes on em pregunten coses de filosofia i jo no sé què dir perquè per fer el pas d'allò general a allò concret necessito intimitat i confiança i sóc molt tímida en aquests temes i semblo una palurda,
i després més classes, hem vist un documental sobre el senyor Stieglitz, molt interessant i inspirador, però al final va estar sol,
perquè hi ha alguna necessitat estranya
sempre m'inspiren els artistes i les vides que van tenir i penso: "eren feliços? tenien una vida normal?" i reflexiono,
jo vull fer la revolució de les idees dins meu i fora meu i tranformar el meu món! i en la lluita constant, i d'això en parlaven avui a classe de corrents actuals, per entendre més coses,
i jo sempre m'he preguntat si la filosofia és reflex de la societat
o la societat reflex de la filosofia
i mai sabré si la filosofia és només un mirall del que la societat o consciència col·lectiva pensa,
o si la societat és un mirall...
_______
pensaments d'avui: odio els anuncis de la tele on posen música super animada per a crear la sensació que la compra del producte anunciat farà feliç a qui el compri. i els odio perquè tots aquests anuncis col·laboren a fer més gran el malentès implícit en tota societat de consum: no saber què cony és la felicitat i on es troba aquesta.
