en resposta al diàleg establert amb la tam:

jo també tindria aquesta paranoia si hagués d'anar a una casa com la meva. de fet, tinc una anècdota per explicar força divertida en referència a aquesta 'vergonya':

una nit els meus pares em van deixar a baix a casa a dins del tata (tot terreny força gran on hi cabien molts testos) amb el portal ben obert i van pujar cap a dalt a casa a buscar no sé què. va passar la policia i es va parar i va mirar molt estranyada: creien que érem lladres. llavors jo, ben espavilada, vaig cridar: "mama, mama", i la mama va respondre: "què, què". no arriba a contestar i estic segura que haguessin entrat a casa...

ara hi penso i dic: no podria ser jo la filla dels lladres? ah, i a partir d'aquell dia quan entro a casa meva jo també penso que la gent es pensa que sóc la meva lladre. imagina't si t'entenc!
____

a mi també em falten els crèdits de lliure elecció. no sé pas quan els faré. m'havia apuntat a 6 crèdits on-line, però no m'hi van voler perquè no hi havia prou places (intercampus?). em falten tots els crèdits, tot i que alguns els podré convalidar de filologia de la UB.
____

estic esperant la bústia...
____

hem de quedar un dia, no?
____

m'he finit.
ara escriuré un altre post sobre altres coses.
____

ets una postwoman?
ben bé podríem dir que sí! que poc definits que estem tots, i què hem de fer? jo visc en la més absoluta boira tot i que veig el sol a diari: i això és molt confús; i quanta llum i quants colors.
jo ja no em sento ni dona.
ara crec que sóc... sóc; buf.
postpostwoman?

m'encanta l'anglès i de quina manera aquesta llengua permet que els parlants/escrivents s'expressin.