fragment

em fot tant que el món s'acabi aquí, que no sapiguem ser i que ens rendim, que mai pensem en el màxim que podem fer, sinó només en el suficient, en el mínim per sobreviure; que ens poguem rendir amb tanta facilitat, que demostrem a cada pas quin tipus d'animals som, que siguem capaços d'acceptar la traició més gran, sucumbir a la temptació,

perquè, què és la temptació? i què hi ha abans de la temptació? quina transició hi identifiquem? 

arrossegats pel torrent de vida que no és nostra, per creure que viure és simplement deixar-se amotllar i transformar;  que què som? poca cosa som... algú té una resposta millor? 

es pot escoltar la meva veu, que és de les poques coses que vull al món? puc veure la gran derrota soferta, la que tinc entre les mans, la de tot està perdut, perquè sóc gran, som grans, i vam perdre... què vam perdre? què hem perdut tots?

arrossegats pel torrent de vida, per les feres, per l'animalitat de les coses, per la bèstia que portem a dins -que tot ho té clar, i si no fòssim humans tot seria més fàcil-, arrossegats sabent consequències, però és igual... és igual perquè ens vam deixar arrossegar, perquè...

jo no crec que això hagi de ser així

estic cansada d'alguna cosa que em ve de lluny

estic cansada d'alguna cosa que tinc a dins

estic cansada del temps que he viscut, que se'm fa tan llunyà, tan viscut, tan dens, tan superflu, també, tan animal -on és la pesseta?-,

estic cansada de tantes coses...

i tinc més força que mai...

perquè no té res a veure una cosa amb l'altra