(i no preguntis res)

la poesia

i tot el pensament humà que ens acompanya dia rere dia, nit rere nit,

o és que podem contemplar les estrelles de la nit sense tenir en compte, inconscientment, tot el que hi tenim a dins que ens ve de fora?

sempre ens quedaran els llibres, i saber-ho tot abans de temps, i dir estirabots sense ser compresos, però sempre quedaran els llibres i tot el que hi ha a dins i tots els lectors de tots els móns i temps possibles, i tota la invisibilitat infinita dels cors i del que hi ha sota la pell,

i sempre quedarem nosaltres, dits en paraules i en poesia,

cada construcció és un germà, cada intent ho és tot

ens quedarà la poesia, que és l'amor per totes les coses, la separació sublim entre allò que no entenem i allò que comencem a entendre; el fonament de tota comprensió i ubicació al món,

sempre ens quedarem nosaltres,

sempre et podré llegir, us podré llegir, autors, escriptors, poetes,...

i ens quedarem... a nosaltres.

PD: i no preguntis res.

PD2: sóc a ca l'iria, de guàrdia... per si en luar es desperta. l'iria és a buscar la eli, que arribava de valència a les deu i pico i ve a celebrar el seu aniversari, que va ser abans d'ahir. demà hi haurà festeta!! 

PD3: ahir vam anar a sopar al passeig la judit i jo després d'uns trombos pel pàrking (cercles, cercles), vam seure a la taula més íntima i vam poder presenciar com a la taula del costat hi van sopar quatre cops gent diferent; va ser divertit, aquell temps que passa sense passar, dir la frase "fa setze anys que ens coneixem" i posar totes dues la mateixa cara de terror; riure perquè sí, recordant que encara som tot allò que érem, que és d'imbècils no creure-s'ho, i cadascú amb els seus temes, poder ser jo molt i molt, i cada cop millor... descobrir que l'amistat és com el vi, i que mai ens ho creuríem perquè som com som i donem massa importància a l'eufòria inicial,

amistat madurada,

amor madurat,

oi que no acaba de sonar bé? 

és perquè no ho heu provat.