la primera tarda lliure a casa des del juny (però al juny havia d'estudiar)!

la insostenibilitat del propi sistema i de com no fer servir certes coses (i de com introduir en una frase la paraula "cert" sense fer referència a les veritats de les coses), de com tot peta i el temps es torna intransitable,
o és que podríem haver dit que teníem una bossa expressament per a fer certes coses (i de com tornar a dir certes es fa sospitós, sospitós de censura estranya i cabdal),
cabdal: tots ho sabem que moltes coses s'han d'expressar a través de l'art, de la simbologia, que no n'hi ha prou amb la pornografia per a erotitzar masses de gent, que no n'hi ha prou amb la pràctica per a viure la vida, que no n'hi ha prou amb no veure-ho tot,
que n'hi ha prou amb fixar-s'hi i deixar-se viure,
deixar-se ser i deixar-se viure i plorar, no per cantonades, sinó en silencis a través de paraules que van més enllà de tota pràctica humana,
i posar un poema a la taula, a la paret, al vidre del cotxe (aquella multa d'ahir, potser?), i entendre'ns una mica més,
només una mica,
potser per a poder beure el cafè tranquils i no haver de cantar totes les cançons del món,
fer unes quantes trucades (la judit treballa),
buscar inspiració: ho he fet sense voler, el meu cervell treballa sol i, de sobte, m'ha ofert -com sempre- la solució als treballs de classe... i a altres coses!

em sorprèn la maria cada dia -o cada setmana-, amb la seva manera d'aproximar-se als problemes i a les coses; i com és capaç de tenir les coses clares sempre o gairebé sempre. pensa d'una manera totalment diferent a la meva, però no sé com ho fem, cadascuna sense deixar de pensar de la seva manera, que sabem fer coincidir els pensaments. és, de fet, una unió gairebé impossible, però real i feta;

però de la manera de Heidegger a el origen de la obra de arte, la veritat que la maria i jo creem només pot continuar existint devenint-se, recreant-se, refent-se a cada moment,


amb moments de pausa i descans,
tal qual podria ser l'art (no ho deia schopenhauer?) o derivats.