Les imminències de Màrius Sampere

Transcric aquí una ressenya que vaig fer per a l'assignatura de literatura catalana del llibre de poesia Les imminències de Màrius Sampere.


Les imminències no ens servirà per anar gaire lluny -no podrem anar més enllà de nosaltres mateixos-, en tindrem prou amb els paisatges que veiem des d'aquí, des d'on “El punt més llunyà de tots, [és] la meva esquena”. Des d'aquí podrem abastar l'univers sencer i, de fet, si tanquem les parpelles, el món desapareixerà; car “Jo sóc la fi del món”. Màrius Sampere, en aquest recull de poemes, ens ofereix la possibilitat de compartir amb ell la seva manera d'entendre la vida i la mort -són u-, el temps, l'amor, la matèria, etc. S'hi plantegen, en aquest recull, les preguntes metafísiques eternes: què som? d'on venim? on anem? i, què és tot això que hi ha al nostre voltant? Els poemes intenten respondre aquestes preguntes. D'on venim -és a dir, què érem abans de néixer?-? Venim de la mort, per això Sampere pregunta: “Oh, déu, per què has profanat la meva tomba amb un raig de llum?”. D'aquesta vida que sembla no gaire plaent -d'altra manera, déu no apareixeria com un profanador de tombes-, Sampere en salva la infància, aquell primer i potser únic record que tots tenim -aquell moment de la vida en què només vivim i no recordem, perquè no hi ha res a recordar. És per això que en el recull de poemes hi ha descrits alguns racons d'una casa on allà on hi havia hagut vida i caliu hi va entrar el fred, així llegim:

 “Casa nostra s'ha fet gran i vella.
Davant va entrar-hi el fred; darrere, nosaltres.
Al cor dels mobles
tremolen -fulles
de la més gran oscil·lació- carns esvanides.
La llum s'hi expressa amb signes breus;
la llar apagada
presideix el racó, centre dels absents”1.

El centre dels absents, així, és aquella llar de foc apagada, freda. El poema anomenat Del fanguissar, molt proper dins del recull del poema que he quasi transcrit, comença amb els versos “Mare, mare morta” i acaba amb “Què ocorre, mare, / tret que se'm refreden els peus?” Així, la vida es redueix a néixer de la mare “sóc carn teva de lloguer?”, i a refredar-nos, igual que la llar de foc d'aquella casa.

Els poemes de Màrius Sampere estan impregnats de nihilisme i/o existencialisme, aquell “tot és en va” que tan bé va descriure Nietzsche o l'existencialisme que Sartre va descriure a La nàusea. De fet, l'últim poema de la primera part -”Revelacions”- s'anomena Nihilisme. En aquest poema, Màrius Sampere dialoga amb els supòsits d'aquesta teoria-malaltia2. Comença explicant “Sé prou bé que cap ull / celeste no m'observa.”, “No em veu ningú”, “Jo sóc l'invisible. Llavors, / què hi fa la llum? Poblar / de buidor la buidor. I així fecundar-la”. L'home nihilista és aquell home que, desprovist de Déu, d'aquell ull celeste, es queda sol al món. El món se li torna confús, absurd, sense sentit, tot és en va i tot ho relativitza. És per això que l'home nihilista es pregunta “què hi fa la llum?”, és a dir, què és tota aquesta vida? què vol dir que hi ha vida? La resposta que el poema dóna és poblar de buidor la buidor. La vida, absurda, fa més vida, que també és absurda, aquell festí de les espècies que mai no acaba, l'únic que fa és crear més buidor, crear més sensesentit. En aquest moment em veig obligada a recordar que a la introducció al recull de poemes, a l'apartat anomenat “Iniciació”, hi llegim que “Gairebé totes les coses cauen; però no totes ho fan per obediència”3 Així, Sampere salvaguarda alguna cosa al nihilisme, a aquell “tot és en va”. Si no totes les coses cauen per obediència -per pur sensesentit, per absurd-, hi deu haver algunes coses que romanen amb sentit, que no obeeixen a l'absurd.

Tornant a fer referència a aquelles preguntes metafísiques eternes, al poema de la pàgina 53 hi llegim “El prodigi, el gir / miraculós de la Terra / completant la confusió”. És ben fàcil trobar-se en un estat de confusió quan s'intenta trobar resposta a la pregunta de perquè la Terra gira o perquè som aquí, vius, a la Terra. Al fet que intentem trobar-hi resposta, l'autor diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”; així, potser no estem preparats per a la resposta, ja que al nostre esperit li basta la desmesura. Què fem, doncs, intentant cercar respostes si l'obtenció d'una resposta no és una cosa feta per a nosaltres? Els poemes recomanen el plaer, perquè “mai / no s'acaba el festí de les espècies / vivents. Això no té sentit, / això deu ser l'amor”. Per si havíem oblidat aquell estat de confusió, tornem a llegir que això no té sentit: i si no té sentit, deu ser l'amor. Així, doncs, què és l'amor?

En aquest recull de poemes l'amor es veu barrejat amb la mort/vida -les absències i les presències- i amb el Temps. Com si aquests fossin indestriables. Així, l'amor és por a morir4 i “Tots morim d'amor, fou segellat”5. El Temps és “mare de mare, la primera i l'última, / la nimfa absorbent, la sexessa / que ens atrau i ens xucla.”, “totes les hores / són talment roba vella / de la criatura eterna, / la dels estirps i les llànties vivents.” i quan hàgim mort, la Veu del Qui parla -hem de suposar que és Déu...?-, dirà: “tornes a l'alba, no ha passat cap vida”. El temps que vivim és temps ja viscut, d'etern retorn nietzscheà, roba vella,.. Així, el temps no ens proporciona la possibilitat de progrés, ja que només és repetició. Tota possibilitat de millora queda anul·lada per aquest temps que ens viu.


Si volem llegir Les imminències sincerament, hem de romandre en el batibull de temes que el poeta ens ofereix i no intentar anar més enllà. No podem pretendre trobar-hi conclusions en aquest recull de poemes. No hi ha respostes, solucions, conseqüències. Hi ha reflexió sobre temes concrets -i recurrents-, però no hi ha inici, nus i desenllaç. No obstant això, no ens hem de quedar en el nihilisme absolut, en l'absurd i el sensesentit. No trobem respostes, res no té sentit, però potser el sentit és la pròpia reflexió -com Màrius Sampere insinua quan diu “Una sola resposta encertada imposaria / el límit. I a l'esperit li basta / la desmesura (...)”-, i amb haver trobat aquest sentit, en realitat, ja en tenim prou. Així, en llegir Les imminències, ens hem de deixar portar per les reflexions que hi trobem, sense esperar un cant alegre a la vida, un final feliç. Hi trobarem, però, eines per a la reflexió, i dependrà de nosaltres aprofitar aquestes eines o no. Com diu l'últim poema, “Què els hem de dir? Quan els ho diríem / si un poema és un altre poema, i aquest segon / un tercer, i aquest tercer / un altre, i aquest altre / el primer cadàver del món que, inexplicablement, somreia?”6, fent una analogia entre poema i reflexió, una reflexió n'és una altra, aquesta una altra...

____
*
1 pàgina 58.
2 Podríem dir que els nihilistes són els qui estan malalts de nihilisme, que pateixen de nihilisme. Més que una teoria, sembla una manera d'entendre i de posicionar-se davant la vida. El nihilisme és, doncs, un valor -una manera, una teoria- entorn del qual gira la vida del qui és nihilista.
3 pàgina 11.
4 poema anomenat Nocturnal de la pàgina 58.
5 del poema Holograma a la pàgina 60.
6 cinquè poema de l'annex, pàgina 97.