pensaments entorn d'una cançó
fa anys que reflexiono entorn d'una idea que la lletra de la cançó Optimistic de Radiohead em va transmetre. en concret, aquest fragment:
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough
potser aquest és un dels pensaments que més temps m'ha acompanyat. és suficient tot el que pot fer hom? si fem tot el que podem, serà suficient? funciona així, el món? i no parlo ja del món, parlo de les relacions humanes. és suficient? no se suposa que topem amb obstacles per a millorar i anar més enllà de les nostres possibilitats? hem de jutjar pels resultats o per les intencions? i què passa quan els resultats són insatisfactoris, insuficients durant molt temps i la persona amb qui et relaciones no té cap mena d'intenció d'exigir-se res a si mateixa perquè sap que the best you can és suficient? això passa molt a les aules, suposo que els professors es troben cada dia amb alumnes que amb un cinc en tenen prou... ho poso com a exemple per a veure com d'universal és el que estic dient.
i qui no veu més enllà del seu nas?
i qui xafa constantment pensant que com que els altres ho "permeten", ja va bé, amb l'excusa que si no es queixen és perquè no tenen realment cap queixa a fer; presuposant sempre que tothom es queixa, que tothom és com ells...
situació d'exemple. extret de l'experiència de l'Aida:
imaginem-nos un nen fent un castell de sorra al pati de l'escola, ben tranquil, solitari, feliç. passa un nen per allà i decideix emprenyar-lo: li trepitja i destrossa el castell i després li tira una patada al nen tranquil. l'Aida, ben emprenyada, li diu al nen destructor que perquè ha fet això, que això no es fa, que aquell nen no li ha fet res, i el nen destructor li diu a l'Aida: "ell no s'ha queixat, per tant no em pots dir res!" i a partir de llavors el nen destructor va tractar malament l'Aida...
ah! com que el nen no es queixava...
com que no m'han denunciat...
a vegades fa més por parlar que no callar, no tothom té les paraules de rèplica a punt de sortir-li de la boca, no tothom ho té tot tan clar davant dels altres; i no és pas per falta d'autoestima, és per prudència, per educació, per protocol: per totes aquelles coses que han fet possible que hi hagi societat (i què és la societat? la possibilitat de menjar, vestir-nos, viure protegits, etc. etc. sense que ens ho hàgim de fer tot nosaltres).
(però we live in a beautiful world...)
0 TrackBacks
Abajo están listados los blogs que hacen referencia a esta entrada: pensaments entorn d'una cançó.
URL de TrackBack de esta entrada: http://www.florssalvatges.net/cgi-bin/mt/mt-tb.cgi/508
AQUESTAS COSAS passen cada dia .. si
yeah we do, yeah we do...
el món en k vivim és meravellós...
xo iwal que un test de flors, si les flors es podreixen, el test segueix sent maco però sense propòsit, aquest món meravellós, amb gent podrida a dins--
aquesta és la diferència entre fer el "suficient" i fer el "màxim". qui determina quant és suficient? hauriem de ser Déu per saber quina quantitat és prou bona. en canvi, si fem el màxim, no sabrem si és suficient o no, xò almenx saps que has esgotat totes les possibilitats i que si no hi has arribat, no depenia de tu. moltes vegades no depen de donar el suficient. moltes vegades depèn de l'actitut de disposició que demostrem, si som capaços de donar lliberalment, o si estem contant gota a gota per no donar més del necessari (garrepisme social?)...
no?
tinc una cosa x tu!!! ^^ ja te la trobaràs!
me la trobaré? on? on? on? :PPPPP
no hi ha criteris, tens raó; tal cosa absoluta només la pot tenir Déu (o, filosòficament parlant, una instància superior XD)... fer, fer, fer...
oh! una instància superior, una instància superior... depèn com t'ho miris un estel pot ser una instància superior... si li preguntes a bush, et dirà k ell és una instància superior (i he dit bush xk l'he vist fa poc a les noticies i mira, m'ha sortit ell), o demana-li a... qui sigui. massa relatiu no?
te la trobaras a la bústia!
bye bye
és que jo no sóc relativista!!!
volia dir Déu, dient instància superior. tot i que en filosofia no té aquest nom, tens raó, no és prou precís.
però quan en parlava em referia a "una cosa que només pot ser Déu" XD
é lo malo de utilizá sinónimoh!!!
UEEE BÚSTIA MAGRADA REBRE COSES A LA BÚSTIAAAAAAAAA
^^...in the mail box!
hi ha coses k no necessiten sinòoooonims!
m'hauré dacostar un dia a ca teu. em fa vergonya sempre nar a ca teu, xk em dón la impressió k algú em veurà, i que si ningú obre la porta faré el ridícul (xk he entrat sense k m'esperessin). sort k tens la bústia a fora... jeej
wenu dons...vagi bé!
coooooom? no he pillat res!!! XDDD
quins horaris fas tu? tia, q estic ben perduda! a vegades sóc al cotxe i penso:" La tam deu haver akabt, li falta alguna assigntura? què fa?" i emq uedo empanada molta estona sense treure'n l'entrellat però després no et dic res...
tu creus que això és normal? XD
la veritat és que m'he quedat a "què passava abans de l'estiu" ...
vols dir que faràs de cartera? em portaràs coses a la bústia? XD
i sí, com insinuava un altre filòsof anomenat QUINE a la "indeterminación de la traducción" ... hi ha coses q.. directament, NO TENEN SINONIM!
la tam està fent uns crèdits d lliure elecció k li kedaven ( agarrate: Ansietat: estratègies d'afrontament; La dona musulmana; fer presentacions am powerpoint...
kè te parès?! són online... x axò els stic fent, i són akest, xk si veiessis la llista...veuries k no hi havia millor elecció.
ara vinc de fer una classe d'adults a palafru (m'ho passo pipa, tot i k portem dues setmanes, i al principi em feia molta por...). (I quan dic ara, dic... fa una hora...jeje)
ai... ara he perdut el fil i no sé kè volia dir-te... i'll become a postwoman...definetely...
ah! que dic k sempre em feia vergonya anar a casa teva xk em donava la sensació que com k es botiga i ta tan obert, k tothom em veia entrar, i que si no m'obries dons k kedaria en ridícul. o que la gent vigilava si m'esperaveu o no (k no fos una lladre o algo)... i sempre entrava corrent fins akella cortina k tenieu i intentava fer cara de "els conec d tota la vida"... vaia paranoia, ara k hi penso.. jaja
i res...