silenci II.

em fa tant de fàstic el món, a vegades... les persones, la mediocritat, el no-puc-més, les víctimes que són també botxins -perquè d'aquí no se'n surt-, l'amor que és sovint un no-res, els ideals que ningú accepta perquè ens fan por, perquè s'han fet massa guerres en nom dels ideals,

i no hem de creure en res, no, només hem de ser pràctics i anar vivint. vivint de què? vivint de l'aire que ens envolta, llevant-nos, menjant, pixant, cagant i poca cosa més, oi? potser mirar la tele una estona, esperar jugar a alguna cosa, divertir-nos, distreure'ns, treure'ns d'allò que ens ocupa,
d'allò que ens preocupa,
treure'ns d'allà on som,
imaginar-nos d'alguna altra manera: potser al cel,
potser voldríem que la terra fos el cel i la terra no és res més que un infern...


jo el veig, aquest infern, el veig i l'evito: i veig molta gent vivint-hi pensant que és al cel -com si el cel fos distreure's-. no es pot estar trist, no es pot plorar, no es pot fer res que no sigui somriure i cap endavant; i si no ens entenem, a fotre'ns: hi ha gent que, directament, assassinaria junts tots els poetes (poetes=artistes) del món. els penjarien tots junts en una massacre en una plaça de poble (una plaça tipus les de Lisboa: fredes, sense energia, perdudes, buides de sentit)...

i què us creieu?

la majoria aplaudirien. bravo! fora! fora el pensament, fora els poetes, fora els artistes! diuen coses que ningú no entén! fora el pensament! marxem de la humanitat, habitem la bestialitat! quedem-nos-hi! podrem fer-nos creure que la vida és llevar-se i anar a dormir sense pensar en res més? és clar! per què els volem, els poetes? a la merda!

i és que fins i tot percebo la seva por, la por a que algú els miri als ulls i els digui una veritat que no volen escoltar; la por a no ser res, la por a quedar-se enganxats al fons d'un pou d'on mai més en podran surar -quina poca fe tenen en ells mateixos!-, la por a veure la llum dins de les coses, la llum: perquè està barrejada amb les tenebres, perquè és foscor, perquè d'algun lloc surt; la por a veure la veritat dels altres, la por a conèixer més enllà del seu nas, la por a haver d'admetre l'existència dels altres -massa difícil conceptualment-, la por a haver de pensar en una hipotètica empatia...

hi ha un sentiment absurd que ens ve de l'instint de sobreviure. aquest sentiment és: la vida segueix, oblida't de tot, que la vida segueix. però la vida segueix cap al seu inevitable final: la mort; i si entre la vida i la mort l'únic que hem fet ha estat tirar endavant en suposada progressió, haurem fet alguna cosa més en tota la vida que no sigui morir? no.

hi ha gent que només viu per morir, per disfrutar uns quants plaers efímers i estúpids -que només prendran sentit en el record: que els dirà que han viscut alguna cosa-; jo també visc per tot això, però també visc per tot allò; per totes les altres coses suposadament inútils...

inútil. inútil. és que els utilitaristes -que sabeu qui eren? no, oi?- no van prendre's l'art com a alguna cosa necessària? és que schopenhauer no va dir res de l'art? és que nietzsche no ho va fer? a qui se l'hi acut...

silenci.