fent els deures

sí, ho sé, ho sé
l'espontaneïtat -aparent i real- de les meves ocurrències... que tantes vegades em salven de tantes coses,
pot fer creure a tothom qui no és jo -és a dir, fem la resta: tothom menys jo-, que tinc sort,
que tot és perquè sí, que quina xurra, que xupiguai...

que salvi un projecte vint minuts abans per a què s'acabés el temps de presentar-lo,
que d'una merda -mal enganxat, mal retallat-, en faci una catedral i, a sobre, rient, com qui no vol la cosa...
no sé què és, però sempre ho he tingut.

i no crec que sigui fruit de l'espontaneïtat més absurda -de la casualitat que no saps perquè ve i sempre esperes.
de fet,
mai no he confiat en la sort. paraula que no entenc, que no se m'acut mai.
mai no he confiat ni en la loteria, per cert. mai no he confiat en la sort, només en mi...
potser.