Archivos Diciembre 2008
tornar a berenar a l'artarte!
31 de desembre del 2008.
he dormit quatre hores. hauria d'haver dormit més: aquesta nit em moriré de son.
he passejat per màlaga. llums de nadal apagats. sol, suor!
he vist els pastissets que mai veiem a l'artarte... perquè sempre hi anem de tardes i a la tarda ja s'ha acabat gairebé tot.
després de caminar una bona estona, he tornat.
he fet magdalenes i un pa de pessic. són al forn.
he quedat amb els meus pares per anar amb cavall per màlaga.
la pesseta dorm al llit.
demà ve la judit!
tinc son.
la maria dorm!
té proves de guerra: dues radiografies i moltes pastilles.
l'any 2008?
no sabria pas resumir-lo. en certa manera, no s'ha acabat. massa llarg.
m'és igual.
potser només vull continuar, tornar a escoltar la cançó de factodelafe i començar de nou,
havent "besat el suelo"...
bon any
31 de desembre del 2008.
he dormit quatre hores. hauria d'haver dormit més: aquesta nit em moriré de son.
he passejat per màlaga. llums de nadal apagats. sol, suor!
he vist els pastissets que mai veiem a l'artarte... perquè sempre hi anem de tardes i a la tarda ja s'ha acabat gairebé tot.
després de caminar una bona estona, he tornat.
he fet magdalenes i un pa de pessic. són al forn.
he quedat amb els meus pares per anar amb cavall per màlaga.
la pesseta dorm al llit.
demà ve la judit!
tinc son.
la maria dorm!
té proves de guerra: dues radiografies i moltes pastilles.
l'any 2008?
no sabria pas resumir-lo. en certa manera, no s'ha acabat. massa llarg.
m'és igual.
potser només vull continuar, tornar a escoltar la cançó de factodelafe i començar de nou,
havent "besat el suelo"...
bon any
cap a aquest nou any que està a punt de començar.
avui tinc molta son. la pesseta dorm al meu costat. els malaguenys passegen i passegen.
el corte inglés de màlaga és molt car.
a màlaga hi ha fnac.
a màlaga hi ha mediamarkt.
a màlaga hi ha artarte.
a màlaga hi ha, sobretot, màlaga.
trobo a faltar màlaga perquè la maria està malalta.
i passejar per màlaga sola, esperant que l'aire em renovi, no fa efecte.
per a prova de guerra: la maria té dues radiografies.
jo tinc hores mal dormides. em desperto amb el braç adormit, però no sembla que hagi dormit en mala posició.
menjo alvocats, blat de moro i moltes pastanagues.
enciam i mantecats... una mica de tot.
la son se'm menja.
estic envoltada de malalts i jo passejo per màlaga amb una certa calor.
la setmana passada berenars infinits, dobles i triples a l'artarte. entrepans vegetals de formatge de cabra i pa boníssim al café con libros, àngela, alba, antonio,
sento olors estranyes. espero que no provinguin de la pesseta
fi d'aquesta part.
avui tinc molta son. la pesseta dorm al meu costat. els malaguenys passegen i passegen.
el corte inglés de màlaga és molt car.
a màlaga hi ha fnac.
a màlaga hi ha mediamarkt.
a màlaga hi ha artarte.
a màlaga hi ha, sobretot, màlaga.
trobo a faltar màlaga perquè la maria està malalta.
i passejar per màlaga sola, esperant que l'aire em renovi, no fa efecte.
per a prova de guerra: la maria té dues radiografies.
jo tinc hores mal dormides. em desperto amb el braç adormit, però no sembla que hagi dormit en mala posició.
menjo alvocats, blat de moro i moltes pastanagues.
enciam i mantecats... una mica de tot.
la son se'm menja.
estic envoltada de malalts i jo passejo per màlaga amb una certa calor.
la setmana passada berenars infinits, dobles i triples a l'artarte. entrepans vegetals de formatge de cabra i pa boníssim al café con libros, àngela, alba, antonio,
sento olors estranyes. espero que no provinguin de la pesseta
fi d'aquesta part.
avui fa....
fa: sis anys que la maria i jo ens coneixem! no sé quant ha plogut des d'aleshores, però recordo que aquell hivern va ploure sobre els rosers de la terrassa,
potser havia nevat, també, tot i que crec que no.
la cançó d'aquest any espero que faci referència a tot allò que falta per fer: com ara la platja, el sol, descansar.
la primera: try, try, try. un vestit de gala no comprat, ni posat. i uns raïms poètics, sempre esperant. l'última cosa feta, és clar.
try try try ens deia que:
de l'alegria que no faci falta. de les coses que ens són contràries i alienes...
comença el compte enrere.
fa: sis anys que la maria i jo ens coneixem! no sé quant ha plogut des d'aleshores, però recordo que aquell hivern va ploure sobre els rosers de la terrassa,
potser havia nevat, també, tot i que crec que no.
la cançó d'aquest any espero que faci referència a tot allò que falta per fer: com ara la platja, el sol, descansar.
la primera: try, try, try. un vestit de gala no comprat, ni posat. i uns raïms poètics, sempre esperant. l'última cosa feta, és clar.
try try try ens deia que:
What's our missioni avui, avui no sé què ens diu, ja que mai vam escoltar aquesta lletra. i en el fons espero que mai -així, essent innocent- l'hàgim d'escoltar. romandrà, però, esperant-nos, a l'entrada del laberint, i a la sortida d'aquest; expectant, mirant des de la torre, intentant ser estrella polar, intentant ser llum, far i guiatge.
Do we know
But never listen
Like you said it's
Down in the heat and the summer rain of
The automatic gauze of your memories
Down in the sleep at the airplane races
Try to hold on
To this heart
A little bit longer
Try to hold on
To this love aloud
Try to hold on
For this heart's
A little bit colder
Try to hold on
To this love
Paperback scrawl your hidden poems
Written around the dried out flowers
Here we are still trading places
To try to hold on
Pop tart
Can you envision
A free world
Of clear division
de l'alegria que no faci falta. de les coses que ens són contràries i alienes...
comença el compte enrere.
de cignes i aneguets, de confusions i veritats, de mentides i paraules:
potser tot de paraules (de paraules), d'ecos i reverberacions (de tons i semitons), de colors i efemèrides,
de dies i llagostes,
de sabates i repeticions (de cinturons i mentides),
de descansons i gintonics,
de res i de res, tot de llum, potser l'efemeriditat de l'absurditat de les parets que construim
en aquest laberint d'espai obert
en aquest laberint d'anti-laberint
de llana d'amor de fil de cotó d'amor de cordons de sabates de passos de gestos de repeticions de rentar la roba de moure els dits de posar-se el barret de passejar de ser aquí de ser allà de recordar de matar d'endinsar-se dins el pou més profund de veure i beure's i veure's dins les aigües més profundes de veure que la llum no entra de passejar de les llums de nadal dels subtítols que no tenen res a veure amb el que es diu dels viatges de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de l'amor de la mort dels records dels advocats dels covards de la diplomàcia de la política dels homes i de les dones de la literatura del masclisme del feminisme de la veritat de la mentida de les teories dels andrògens dels misogens de la merda de la veritat dels passos de les parets del laberint que no hi és de l'anti-laberint de salvador espriu dels escriptors de l'art de la humanitat de la vida de la mort de l'amor de l'amor de la mort de la vida de l'amor
potser tot de paraules (de paraules), d'ecos i reverberacions (de tons i semitons), de colors i efemèrides,
de dies i llagostes,
de sabates i repeticions (de cinturons i mentides),
de descansons i gintonics,
de res i de res, tot de llum, potser l'efemeriditat de l'absurditat de les parets que construim
en aquest laberint d'espai obert
en aquest laberint d'anti-laberint
de llana d'amor de fil de cotó d'amor de cordons de sabates de passos de gestos de repeticions de rentar la roba de moure els dits de posar-se el barret de passejar de ser aquí de ser allà de recordar de matar d'endinsar-se dins el pou més profund de veure i beure's i veure's dins les aigües més profundes de veure que la llum no entra de passejar de les llums de nadal dels subtítols que no tenen res a veure amb el que es diu dels viatges de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de la mort de l'amor de l'amor de la mort dels records dels advocats dels covards de la diplomàcia de la política dels homes i de les dones de la literatura del masclisme del feminisme de la veritat de la mentida de les teories dels andrògens dels misogens de la merda de la veritat dels passos de les parets del laberint que no hi és de l'anti-laberint de salvador espriu dels escriptors de l'art de la humanitat de la vida de la mort de l'amor de l'amor de la mort de la vida de l'amor
defensar&atacar. com si tot fos lluita per al no-res. la vida és cansada quan aquesta és la definició.
jo només parlaria de paciència, temps, esclat i resistència. molt més que no pas de lluita.
la lluita hi és allà darrere, quan tot és resistència. com quan es parla als mites d'aquelles branques de riu que es deixen vinclar i que per això mai no es trenquen.
prendre'ns com a definitius en tant que acte present, ho accepto. prendre'ns com a definitius en tant que potència limitada i acabada, no ho accepto. sempre he pensat que l'última paraula sempre l'hauré de dir jo. per bé o per mal. i aquesta és una font d'humilitat i una font d'orgull. com tot, que és barreja de contraris i orgia d'antònims.
constància.
awareness.
debilitat.
resistència.
idees.
hi ha un sol camí.
avui he somiat que feia un treball on hi apareixien les paraules de nietzsche: "un hombre laberíntico jamás busca la verdad, sino su Ariadna"
com aquest home laberíntic, jo també busco la meva Ariadna, i no tota la veritat. no m'interessa arribar al final de la majoria de camins que he agafat, només haver-los començat per a girar cap a un altre costat. vull la meva Ariadna, per a poder continuar estirant del meu fil. el meu únic fil. el meu únic camí.
saber quin és, aquest camí, ho és quasi tot. de les alegries i les tristeses que se'n desprenguin... només en sabrem ser feliços.
ariadna, ariadna, ariadna...
jo només parlaria de paciència, temps, esclat i resistència. molt més que no pas de lluita.
la lluita hi és allà darrere, quan tot és resistència. com quan es parla als mites d'aquelles branques de riu que es deixen vinclar i que per això mai no es trenquen.
prendre'ns com a definitius en tant que acte present, ho accepto. prendre'ns com a definitius en tant que potència limitada i acabada, no ho accepto. sempre he pensat que l'última paraula sempre l'hauré de dir jo. per bé o per mal. i aquesta és una font d'humilitat i una font d'orgull. com tot, que és barreja de contraris i orgia d'antònims.
constància.
awareness.
debilitat.
resistència.
idees.
hi ha un sol camí.
avui he somiat que feia un treball on hi apareixien les paraules de nietzsche: "un hombre laberíntico jamás busca la verdad, sino su Ariadna"
com aquest home laberíntic, jo també busco la meva Ariadna, i no tota la veritat. no m'interessa arribar al final de la majoria de camins que he agafat, només haver-los començat per a girar cap a un altre costat. vull la meva Ariadna, per a poder continuar estirant del meu fil. el meu únic fil. el meu únic camí.
saber quin és, aquest camí, ho és quasi tot. de les alegries i les tristeses que se'n desprenguin... només en sabrem ser feliços.
ariadna, ariadna, ariadna...
no m'he endut gaire res per estudiar. un any més, intento recordar què vaig fer l'any passat per no anar tan perduda. al final, de perduda hi vaig igualment i d'estudiar... poca cosa.
tinc més ganes de llegir altres coses, com sempre!
ara sóc al llit, a màlaga... la maria dorm perquè s'ha costipat (de londres). d'aquí a una estona acabaré de fer la paella de la mare de la maria. amb instruccions tan clares que és impossible que m'equivoqui!
tinc molta gana!
resum dels últims dies:
viatge a londres, ben explicat a la web de la maria; vam quedar amb la blanca! feia quatre anys i mig que no ens vèiem. per mi va ser com si no hagués passat el temps! mentre anàvem parlant, de cop vaig mirar la porta que s'havia obert (érem en un pub) i vaig veure el carrer i, oh, sorpresa, però si som a londres! me n'havia oblidat completament.
també vam anar a madrid a veure el senyor bosé. va ser molt emocionant. això no ho sap ningú... però fins i tot vaig plorar.
la judit vindrà a màlaga uns dies. serà estrany veure'ns aquí i no allà! aquests últims dies van ser d'acomiadaments, també, perquè dos amics de la maria se'n tornen a viure a galícia... vaig dormir a la ciutat d'olot per segon cop a la meva vida. i aquest cop va ser horrorós... no perquè el llit fos incòmode, sinó per la FRED! déu meu! però llevar-se a les 8 del matí per anar a escola va ser genial. passejant pels carrers olotins, morta de fred, havent dormit tres hores i apareixent a classe. per un moment em semblava viure la vida d'una altra persona.
però la fred d'olot mata massa.
també vam celebrar el nadal. que per mi va ser una ORGIA de REGALS i MENJAR i alegries, és clar, que per això n'he dit orgia. i una sensació de plenitud estranya, de nadal vertader! i quan anàvem cap a casa de la meva germana i en ferran per anar en cotxe fins al restaurant, la maria i jo, sense dir-nos-ho, teniem la sensació d'estar anant a un lloc molt especial. la meva sensació era de festa major, de festa grossa! i la sensació de la maria era de cap d'any, de festa grossa tambe! semblava que tota la bisbal hagués de celebrar amb nosaltres el nadal! semblava nadal!!
i una cafetera que un dia agafaré una taquicàrdia de bons que estan els cafès i de ganes de provar-los tots!
i un e-mail amb la iria que em fa venir ganes de veure-la, de lo divertida que arriba a ser!
i un suc de taronja per esmorzar!
iiii iiii iiii iiii no sé no sé!
estic molt contenta!
tinc més ganes de llegir altres coses, com sempre!
ara sóc al llit, a màlaga... la maria dorm perquè s'ha costipat (de londres). d'aquí a una estona acabaré de fer la paella de la mare de la maria. amb instruccions tan clares que és impossible que m'equivoqui!
tinc molta gana!
resum dels últims dies:
viatge a londres, ben explicat a la web de la maria; vam quedar amb la blanca! feia quatre anys i mig que no ens vèiem. per mi va ser com si no hagués passat el temps! mentre anàvem parlant, de cop vaig mirar la porta que s'havia obert (érem en un pub) i vaig veure el carrer i, oh, sorpresa, però si som a londres! me n'havia oblidat completament.
també vam anar a madrid a veure el senyor bosé. va ser molt emocionant. això no ho sap ningú... però fins i tot vaig plorar.
la judit vindrà a màlaga uns dies. serà estrany veure'ns aquí i no allà! aquests últims dies van ser d'acomiadaments, també, perquè dos amics de la maria se'n tornen a viure a galícia... vaig dormir a la ciutat d'olot per segon cop a la meva vida. i aquest cop va ser horrorós... no perquè el llit fos incòmode, sinó per la FRED! déu meu! però llevar-se a les 8 del matí per anar a escola va ser genial. passejant pels carrers olotins, morta de fred, havent dormit tres hores i apareixent a classe. per un moment em semblava viure la vida d'una altra persona.
però la fred d'olot mata massa.
també vam celebrar el nadal. que per mi va ser una ORGIA de REGALS i MENJAR i alegries, és clar, que per això n'he dit orgia. i una sensació de plenitud estranya, de nadal vertader! i quan anàvem cap a casa de la meva germana i en ferran per anar en cotxe fins al restaurant, la maria i jo, sense dir-nos-ho, teniem la sensació d'estar anant a un lloc molt especial. la meva sensació era de festa major, de festa grossa! i la sensació de la maria era de cap d'any, de festa grossa tambe! semblava que tota la bisbal hagués de celebrar amb nosaltres el nadal! semblava nadal!!
i una cafetera que un dia agafaré una taquicàrdia de bons que estan els cafès i de ganes de provar-los tots!
i un e-mail amb la iria que em fa venir ganes de veure-la, de lo divertida que arriba a ser!
i un suc de taronja per esmorzar!
iiii iiii iiii iiii no sé no sé!
estic molt contenta!
ara...
ara toca estudiar!
el pròxim examen és de corrents actuals, al cap de quatre dies de literatura catalana, al cap de nou dies de metafísica i al cap de tretze de filosofia de la ciència...
_______________________________________________________________________________________
no estic flipada de cap de les maneres...
________
quanta serenitat?
_________
només és trobar una via, una manera, un camí... per expressar-se, dir-se, omplir-se, buidar-se, significar-se, viure's, morir-se
ara toca estudiar!
el pròxim examen és de corrents actuals, al cap de quatre dies de literatura catalana, al cap de nou dies de metafísica i al cap de tretze de filosofia de la ciència...
_______________________________________________________________________________________
no estic flipada de cap de les maneres...
________
quanta serenitat?
_________
només és trobar una via, una manera, un camí... per expressar-se, dir-se, omplir-se, buidar-se, significar-se, viure's, morir-se
tot era resistir.
trencar la membrana -i jo ja ho havia fet feia temps. costa d'entendre,
costa d'entendre tot, massa coses. massa informació.
la saturació -que vol dir que estic complerta- sembla ser aquí -impossible-,
jo no ho dic pas.
tot em sembla burocràcia.
tots els deures i les tasques, els deures morals no tant, però tots els deures en general em semblen pura burocràcia.
papers i més papers, deures i més deures,
i ara aquí i ara allà,
i fins i tot truco a la feina dient que tornaré l'uniforme,
i penso en coses normals i en la gasolina, això m'era igual, però anar sense gasolina i amb reserva em salva d'alguna cosa;
jo només trenco les membranes, aquelles normes fetes inútilment i per a ningú però per a què tothom les segueixi
aquelles normes fetes per a posar a prova la gent: només saber si són obeïdes o no.
jo no obeeixo.
odïo obeir i no sé perquè. no hi ha cosa que em molesti més que seguir normes estúpides.
a la feina ho faig perquè quan vaig signar el contracte vaig deixar explícit que aquesta era la meva feina,
però al carrer? fins i tot a la universitat o a l'escola a olot? no, no puc, no puc seguir cap norma que no em vingui d'alguna raó raonada... no puc. simplement, no puc.
burocràcia.
burocràcia.
jo no em sento avorrida quasi mai.
però ahir m'hi vaig sentir.
aquest any, avorrida només m'hi vaig sentir el 6 de febrer. després de tant estudiar, vaig decidir deixar d'estudiar i anar-me'n al carrer a jugar amb la iria i en luar. no vaig fer l'examen del 7 de febrer. i així em vaig desavorrir.
però ara, què em passa? crec que per a desavorrir-me he de, precisament, estudiar.
estic avorrida.
per segon cop aquest any.
estar avorrida és molt greu a la meva vida. molt i molt i molt greu. vol dir que sento el tedi a les entranyes, que em sento d'alguna manera morta i inútil, que veig la vida fàcil, la vida passar, la vida inútil i sense vida, la vida superficial,
no tinc res a fer,
no tinc res a dir, a llegir,
però em passo el dia fent i llegint i el dia, crec, té massa hores. no sé què collons fer amb les hores! i no és perquè no tingui feina, perquè en tinc molta de feina i la faig,
no és que sigui una vaga: més aviat al revés.
estic cansada, molt cansada.
agafaria el cotxe i me n'aniria ben lluny.
i així només m'hi sentia estudiant molt...
què vull?
m'estic avorrint.
buf,
no puc més...
trencar la membrana -i jo ja ho havia fet feia temps. costa d'entendre,
costa d'entendre tot, massa coses. massa informació.
la saturació -que vol dir que estic complerta- sembla ser aquí -impossible-,
jo no ho dic pas.
tot em sembla burocràcia.
tots els deures i les tasques, els deures morals no tant, però tots els deures en general em semblen pura burocràcia.
papers i més papers, deures i més deures,
i ara aquí i ara allà,
i fins i tot truco a la feina dient que tornaré l'uniforme,
i penso en coses normals i en la gasolina, això m'era igual, però anar sense gasolina i amb reserva em salva d'alguna cosa;
jo només trenco les membranes, aquelles normes fetes inútilment i per a ningú però per a què tothom les segueixi
aquelles normes fetes per a posar a prova la gent: només saber si són obeïdes o no.
jo no obeeixo.
odïo obeir i no sé perquè. no hi ha cosa que em molesti més que seguir normes estúpides.
a la feina ho faig perquè quan vaig signar el contracte vaig deixar explícit que aquesta era la meva feina,
però al carrer? fins i tot a la universitat o a l'escola a olot? no, no puc, no puc seguir cap norma que no em vingui d'alguna raó raonada... no puc. simplement, no puc.
burocràcia.
burocràcia.
jo no em sento avorrida quasi mai.
però ahir m'hi vaig sentir.
aquest any, avorrida només m'hi vaig sentir el 6 de febrer. després de tant estudiar, vaig decidir deixar d'estudiar i anar-me'n al carrer a jugar amb la iria i en luar. no vaig fer l'examen del 7 de febrer. i així em vaig desavorrir.
però ara, què em passa? crec que per a desavorrir-me he de, precisament, estudiar.
estic avorrida.
per segon cop aquest any.
estar avorrida és molt greu a la meva vida. molt i molt i molt greu. vol dir que sento el tedi a les entranyes, que em sento d'alguna manera morta i inútil, que veig la vida fàcil, la vida passar, la vida inútil i sense vida, la vida superficial,
no tinc res a fer,
no tinc res a dir, a llegir,
però em passo el dia fent i llegint i el dia, crec, té massa hores. no sé què collons fer amb les hores! i no és perquè no tingui feina, perquè en tinc molta de feina i la faig,
no és que sigui una vaga: més aviat al revés.
estic cansada, molt cansada.
agafaria el cotxe i me n'aniria ben lluny.
i així només m'hi sentia estudiant molt...
què vull?
m'estic avorrint.
buf,
no puc més...
apunts del viatge a finlàndia:
-------- després ------
hi ha més coses en aquesta llibreta.
llibretes que sempre acabo, de cop: impossible d'actualitzar. llibretes inútils, passades, acabades, mortes. tancades.
bon dia!
- jo tinc por. sembla que el sol hagi de marxar i deixar-me a les fosques i sense haver fet res del que havia de fer. això em sona. crec que vaig tenir un malson que era precisament això.
- hom reconeix el centre de la ciutat només veure'l. i allà vol tornar. s'hi sent segur.
- les afores només són això.
allò que hi ha a fora. - he passat pel mateix lloc dos cops i el segon cop els arbres eren més taronges.
- les coses belles no es poden posseir.
ni fent l'amor.
ni fent l'art.
succedanis que desesperen. la impossibilitat de comunicació total.
estem sols perquè quan parlem ens adonem que part del que diem vola per l'aire, sense destí. - un sol que no sap sortir
- el que més em sorpèn és l'ara i l'aquí. saber que aquí hi ha vida, gent i pensar que existeix un allà. no estem preparats per entendre un allà. això és el que ens porta més problemes.
- l'aquí i l'ara és lent. no es mou. resta immòbil perquè és l'eternitat
- a vegades la pròpia definició de 'parella' és el que posa en perill la parella i l'acaba separant.
- però mirem el cel arrelats a la terra...
- tinc un rellotge a dins, però estic tan desacostumada a confiar en mi i en el meu cos que no el puc fer servir. inutilitat!!
- tinc ganes d'anar a l'aeroport a seure en algun lloc i deixar passar les hores i el temps.
- res del que faig ho veig digne de lloança, perquè l'esforç que faig és el que toca.
- totes aquestes coses que porto a dins, com es treuen?
-------- després ------
- la gent em pregunta què tal el viatge i jo no sé què dir: feia fred,... no sé què dir perquè va ser com un viatge interior, mut, callat. va ser com un no-res inexplicable. quasi no hi havia fets ni acció.
- la vida està feta per a ser compartida...
hi ha més coses en aquesta llibreta.
llibretes que sempre acabo, de cop: impossible d'actualitzar. llibretes inútils, passades, acabades, mortes. tancades.
bon dia!
és que vaig eliminar tota possibilitat de tornar a escoltar hail to the thief, una mica expressament, una mica sense voler... i ara backdrifts torna amb tota la força que no vaig saber veure del tot, nothing more to lose, nothing we could do... (to stop the monster?), torna, de manera adaptada, tot el que es va quedar allà, enrere,
fa quatre anys d'això, fa cinc anys d'això,
el hail to the thief el vaig rebre el mateix dia que vaig rebre la revista on van publicar els meus poemes guanyadors,
i el títol dels poemes era el temps no et dóna res, i ara és i no preguntis res, esperant la pregunta adequada, és clar, perquè quan jo dic i no preguntis res només estic allunyant les preguntes que no porten enlloc, i després va venir there's nothing we could do, i we're rotten fruit, sembla mentida, déu meu, i l'últim viatge a madrid, dels dos que he fet a la meva vida, va ser per escoltar radiohead, és clar, per això torna al meu cap, però dir
dir que per això torna al meu cap és dir una mentida, i no m'agraden gaire les mentides,
i potser tot és ones i ones, i ara, reverberacions, com coses tornant i anant-se'n, coses,... la veritat esdevenint-se,
no veig cap altra manera d'expressar allò inexpressable que per les metàfores,
les sensacions,
la música,
qualsevol cosa que no sigui d'aquest món real,
però el món real, que no utilitza el nostre llenguatge, és tan... inabastable, tan gran... que ell tot sol ja ho diu tot,
només mirar la pesseta jugar amb un insecte, no voldria ser sensacionalista, però només amb això te n'adones: aquí hi ha alguna cosa que em perdo de tant parlar, de tant omplir el silenci amb paraules estúpides, sensesentit,
hi ha alguna cosa...
alguna cosa que ens ha de permetre parlar d'alguna manera diferent. jo ja l'he trobat,
és només un llenguatge que pugui dir alguna cosa.
el món real... què?
déu meu!
anys i anys d'utilitzar les mateixes paraules i, de cop i volta, es tornen sensesentit, es tornen absurdes. ja no em serveixen. me n'he anat totalment! em llegeixo i dic: per fi ja no sóc jo! per fi ja no tinc 17 anys! per fi sóc una altra!
on abans hi havia el no-res, l'abisme, el silenci, la distància, la mort, els monstres...
ara hi ha espai obert.
vida i més vida.
regalimant vida.
vida.
s'ha acabat.
PD: tot era com plató deia. pujar la muntanya i, un cop a dalt, mirar a baix i veure el camí recorregut fins a arribar a dalt, rient molt, és clar, perquè, evidentment, no vam agafar mai el camí curt, no vam agafar mai cap drecera, per molt que penséssim que sí. l'orgull és poder mirar el camí fet... i poder resseguir-lo amb la memòria.
fa quatre anys d'això, fa cinc anys d'això,
el hail to the thief el vaig rebre el mateix dia que vaig rebre la revista on van publicar els meus poemes guanyadors,
i el títol dels poemes era el temps no et dóna res, i ara és i no preguntis res, esperant la pregunta adequada, és clar, perquè quan jo dic i no preguntis res només estic allunyant les preguntes que no porten enlloc, i després va venir there's nothing we could do, i we're rotten fruit, sembla mentida, déu meu, i l'últim viatge a madrid, dels dos que he fet a la meva vida, va ser per escoltar radiohead, és clar, per això torna al meu cap, però dir
dir que per això torna al meu cap és dir una mentida, i no m'agraden gaire les mentides,
i potser tot és ones i ones, i ara, reverberacions, com coses tornant i anant-se'n, coses,... la veritat esdevenint-se,
no veig cap altra manera d'expressar allò inexpressable que per les metàfores,
les sensacions,
la música,
qualsevol cosa que no sigui d'aquest món real,
però el món real, que no utilitza el nostre llenguatge, és tan... inabastable, tan gran... que ell tot sol ja ho diu tot,
només mirar la pesseta jugar amb un insecte, no voldria ser sensacionalista, però només amb això te n'adones: aquí hi ha alguna cosa que em perdo de tant parlar, de tant omplir el silenci amb paraules estúpides, sensesentit,
hi ha alguna cosa...
alguna cosa que ens ha de permetre parlar d'alguna manera diferent. jo ja l'he trobat,
és només un llenguatge que pugui dir alguna cosa.
el món real... què?
déu meu!
anys i anys d'utilitzar les mateixes paraules i, de cop i volta, es tornen sensesentit, es tornen absurdes. ja no em serveixen. me n'he anat totalment! em llegeixo i dic: per fi ja no sóc jo! per fi ja no tinc 17 anys! per fi sóc una altra!
on abans hi havia el no-res, l'abisme, el silenci, la distància, la mort, els monstres...
ara hi ha espai obert.
vida i més vida.
regalimant vida.
vida.
s'ha acabat.
PD: tot era com plató deia. pujar la muntanya i, un cop a dalt, mirar a baix i veure el camí recorregut fins a arribar a dalt, rient molt, és clar, perquè, evidentment, no vam agafar mai el camí curt, no vam agafar mai cap drecera, per molt que penséssim que sí. l'orgull és poder mirar el camí fet... i poder resseguir-lo amb la memòria.
aquest mes havia de començar amb una transformació, no sé quants teseus, quants cansaments, quin mateix fil seguim, i jo sempre li deia a la maria, sí, ho recordes? passi el que passi, el fil... el fil sempre hi serà, no sé pas en quina mena de coincidència de carrers i camins, en quina coincidència de temps històric barrejat amb no sé pas què... temps històric, circumstàncies actuals, sublim... elevar-nos, erigir-nos,
era, ¿recordeu? la frase de la torre. res no s'atreveix a elevar-se (si és que em vaig quedar tocada pels romàntics)... jo sí, qui s'hi atreviria? sabem de sobres que tot acaba caient... però jo veig torres invisibles allà on la gent només hi veu edificis de nova construcció davant de solars asquerosos.
tot és qüestió de visió.
ser una persona del propi temps...
adaptar-se al temps... ser el temps... com ser invisibles?
demà anem a madrid!
_____________________
tinc tanta emoció dins meu per a què s'acabin els "deures" d'olot... per poder començar a estudiar tot el que he d'estudiaaaaaar!!!
___
* he posat s'acaba el mes i el mes no s'acaba! més aviat al revés: tot just acaba de començar. oh, oh,
aquest any ens hem llançat a la piscina, la piscina total de les oportunitats i de la vida, i la transformació era real perquè només avui, dos de desembre, podia arribar a dir una cosa així, i ningú no m'entén perquè dins del meu laberint no hi té perquè entrar ningú, i està obert, mireu-lo des de dalt, com d'un avió! és només trauma, punt d'inflexió, mort del color... moltes coses, moltes coses. parlo prostituint tot el que puc arribar a pensar, parlo sense parlar, allargant el sensesentit que ens persegueix... uhm, uhm!
era, ¿recordeu? la frase de la torre. res no s'atreveix a elevar-se (si és que em vaig quedar tocada pels romàntics)... jo sí, qui s'hi atreviria? sabem de sobres que tot acaba caient... però jo veig torres invisibles allà on la gent només hi veu edificis de nova construcció davant de solars asquerosos.
tot és qüestió de visió.
ser una persona del propi temps...
adaptar-se al temps... ser el temps... com ser invisibles?
demà anem a madrid!
_____________________
tinc tanta emoció dins meu per a què s'acabin els "deures" d'olot... per poder començar a estudiar tot el que he d'estudiaaaaaar!!!
___
* he posat s'acaba el mes i el mes no s'acaba! més aviat al revés: tot just acaba de començar. oh, oh,
aquest any ens hem llançat a la piscina, la piscina total de les oportunitats i de la vida, i la transformació era real perquè només avui, dos de desembre, podia arribar a dir una cosa així, i ningú no m'entén perquè dins del meu laberint no hi té perquè entrar ningú, i està obert, mireu-lo des de dalt, com d'un avió! és només trauma, punt d'inflexió, mort del color... moltes coses, moltes coses. parlo prostituint tot el que puc arribar a pensar, parlo sense parlar, allargant el sensesentit que ens persegueix... uhm, uhm!
on va?
......... fil, fil, fil, fil..... (i ocells)
fil...
......... fil, fil, fil, fil..... (i ocells)
fil...
un fil..........................................
.................................................................
.....................................
.............................
...................................................
..................................................................................
.................................................................
.....................................
.............................
...................................................
..................................................................................
després de gairebé cinc anys......
.......
...........
........................... florssalvatges.net és alguna cosa!!!!
per fi he reunit contingut i idees com per a fer-hi alguna cosa...
total: un portfolio.
.......
...........
........................... florssalvatges.net és alguna cosa!!!!
per fi he reunit contingut i idees com per a fer-hi alguna cosa...
total: un portfolio.
